Blogcrowds

dimecres, 12 d’octubre del 2011

0 Comments:

Post a Comment



En relació a la conquesta de Mallorca, he trobat el següent poema a la revista "La España Regional", del 1887, que parla de la mort d'en Guillem Ramon de Montcada a la conquesta i als fets de que el seu esperit torna a Montcada per tal d'acomiadar-se d'aquella que l'esperava dia i nit, a l'ombra del castell de la nostra vila.

És un texte molt bonic i que quan un el llegeix s'endinsa en els sentiments d'esperança, dolor, emoció i por que l'escriptor va intentar plasmar. Personalment, de la seva lectura, hi ha alguns fragments del texte que sorprenen i que penso cal comentar:

Guillem de Montcada va partir cap a la conquesta de Mallorca amb vaixells des de Salou. La vescomptessa va deixar la seva llar de Bearn (a la ciutat de Pau, al nord) per allotjar-se al castell de Montcada, d'on es diu que des de dalt de la muntanya del castell es podia veure Mallorca.

Aquesta afirmació m'ha causat certa sensació de possibilitat real del que diu. És possible que des de 300 metres d'alçada sobre el nivell del mar (aprox l'alçada del turó llavors) es pogués veure Mallorca? És possible...

El bonic del poema és l'efecte romàntic de l'enviament d'uns petons des de la guerra, a Mallorca, cap al castell de Montcada i d'aquest cap a Mallorca, mentre Guillem Ramon estava a la guerra i la vescomptessa esperava al Castell de Montcada.

L'efecte d'esperança se li veu trencat quan una nit el fantasma d'en Guillem Ramon apareix tot demacrat per a acomiadar-se d'ella. La revista comença indicant:

A continuación damos á conocer el fragmento del poema que se refiere á la aparición de la sombra de uno de los hermanos Montcada (en el castillo de su nombre junto á Barcelona) la noche de su muerte en la primera batalla que libraron los catalanes en Mallorca.

I seguidament comença el poema:





Lo Castell de Moncada

Al damunt d'un turó, que sos peus banya
del riu Besós en la corrent tranquila,
torrejava un castell, vuy sols cabanya
del rabadá que al séu cimat s'enfila.
Quan partí de Mallorca á la campanya
l'ardit Moncada, sa biarnesa vila
de Pau la vescomtesa abandonava
per aquest niu d'hont la ylla vesllumava.

Y cada día al apuntar la aurora,
obría el finestral pera pararne
lo bes de aquell marit que tan anyora,
y que pel mar enviàrlin va jurarne.
Cada posta de sol remembra y plora
las placentas vetlladas del Biarne,
y en la faç de la lluna mitj velada
hi cerca lo reflet de sa mirada.

- Onas del mar que ell ab sa nau partía,
¿per qué, blavas ahir, avuy sou negras?
Si havéu vist al qui n'es la vida mía,
¿per qué no 'm parlau de ell? ¡Oh tú que alegras
sos jorns, mon tendre fill, de melangía,
¿per qué, també vestit ta sanch denegras,
y en loch de darme forsa y esperansa,
fas mes amarchs mos dols y ma anyoransa?

¡Ho l'he seguit damunt la mar salada!
¡Jo l'he vist en Mallorca pendre terra!
¡Jo li he enviat per lo vent manta besada,
mes ¡ay! es fret mon llit, y ell á la guerra!
¡Cóm envejo, aureneta, ta volada,
arbre capsat de la enemiga serra
que ombra tal volta en son repós li donas,
cinturó del séu brant que t'hi abrahonas!-...

¡Fatal capvespre aquell! Las salzeredas
del Besús del fullám se despullaren,
y els aucells encongits en las vernedas
sols ab planyívols refilets cantaren.
Del riu las boyras escampadas, fredas,
lo turó de Moncada embolcallaren
ab un vel de tristor cubrint la plana
com lo cor de la hermosa castellana.

Sola en sa cambra ab son infant dormía
pressentint en l'insomni amargas penas,
quan la ombra d'en Guillem hi apareixía
cubert de sanch, regoneixible apenas.
Lo front del noy tot de patons umplía,
y de sa esposa acariciant las trenas
lo panteig de aquell pit, trist, contemplava,
arca de amor que el séu recort guardava.

Tement l'efecte que sa vista 'ls fera,
deixa ab recansa la ja buyda espona;
lo mur passeja dels marlets darrera,
y á llur esglay als guaytas abandona.
Grinyola 'l pont com si ell vivent vinguera,
cau lo barnat y la campana sona;
al véurel devallar, lo gossám lladra,
y'l cavall, esbart, fuig de la quadra.


Encara que aquest català antic és força suau per entendre, la mateixa revista fa una traducció al castellà del texte:


El Castillo de Moncada

Coronando la loma que baña su falda en la tranquila corriente del Besós, se destacaban las toscadas murallas de un castillo, hoy día refugio tan sólo del gañán que trepa hasta su cumbre. Cuando el valeroso Moncada partió á la conquista de Mallorca, la vizcondesa abandonó su bearnesa ciudad de Pau por este nido desde el cual se vislumbraba la isla.

Y cada día al despuntar la aurora, abría el ventanal para recibir el beso que juró enviarle todas las mañanas su inolvidable esposo.
Cada tarde, al ponerse el sol, recuerda, con lágrimas en los ojos, del Bearne las veladas placenteras, y en la faz de medio velada de la luna busca el reflejo de sus miradas amantes.

- Olas del mar que él partía con la prora de su bajel, ¿por qué hoy os miro negruzcas si ayer azules?  Si habéis visto al que es mi vida ¿por qué no me habláis de él? tú, tierno hijo mio, que eras su alegría, ¿por qué hoy de melancolía vestido denigras tu sangre, y en vez de darme fuerzas y esperanzas, haces más amargos mis duelos y más sensible la separación? ¡Yo le he seguido cuando se deslizaba por el salobre elemento! ¡Yo le vi cuando puso el pié en Mallorca! ¡El viento le ha llevado infinitos besos de mis labios: ¡mas ¡ay! mi cama está fría y én en la guerra! ¡Cuándo envidio tu vuelo ¡oh golondrina! cuánto tu cobijadora sombra, oh árbol que en tierra enemiga él ha escogido tal vez para su reposo ¡cinto de su espada que le oprimes en vez de mis brazos!-

¡Fatal crepúsculo aquél! Los sáuces del Besís se despojaron de su follaje, y los encogidos pájaros cantaron con plañideros gorjeos en los alisos de sus orillas. Las frías nieblas que levanta el río envolvieron el cerro de Moncada, extendiendo sobre el llano un velo de tristeza como el que cubría el corazón de la hermosa castellana.
Dormía sola en su cámara, con su tierno hijo, presintiendo amargas penas en sus insómnios, cuando le apareció la sombra de Guillermo difícil de reconocer por lo ensangrentado. Besó repetidas veces la frente del niño y mesando los cabellos de la madre, contaba los latidos de aquel corazón arca de amor guardadora de su recuerdo.

Temiendo que le asustara su visión, se separa co ndolor del lado de la cama que dejaba para siempre vacío, recorre los almenados muros dejando helados de espanto á los centinelas; rechina el puente como cuando él entraba en vida en el castillo, cae la barra de hierro que sujeta la puerta, toca la campana por sí sola, los perros ladran al ver su espíritu bajando de la muralla ,mientras su caballo se escapa de la cuadra rompiendo azorado el ronzal que le sujeta.


Font: "La España Regional". Any II Tom III. 1887

0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Inici