Blogcrowds

dimarts, 26 de febrer de 2013

Avui volem donar a conèixer una iniciativa promulgada per Antonio Alcántara, de l’Associació de veïns de Can Sant Joan i de la que, des del bloc MontcadaReixac.blogspot.com, donem tot el nostre suport.
 
Volem fer ressò d’un problema que d’una manera o una altra també afecta a les persones del poble, no tant com els desnonaments o els efectes adversos de la crisi en general, si no més bé per elements patrimonials que convé no abocar a la deixadesa, que com sabeu implica directament a la missió i visió d’aquest bloc.

El grup d’Antonio està fent una campanya de signatures online per tal que l’Ajuntament de Montcada intervingui en la reparació del Rec Comptal a l’alçada del poble, en concret en la secció que viatja de Can San Joan cap a Vallbona de manera que l’indret resti net tot deixant enrere l’estat d’abandonament actual.

 
Com a petita referència d’argumentari, tal i com diu en Javier Borràs Arumí al seu web ContraInfoRed, on també fa ressò de l’assumpte:

Hi ha un camí que connecta el barri de Can Sant Joan de Montcada i Reixac amb el barri barceloní de Vallbona. Ja fa temps que els veïns han utilitzat aquesta via per anar a l'escola, passejar... i fins i tot banyar-se. Perquè paral·lel al camí flueix el Rec Comtal, un canal construït al segle XI d.C., vestigi de la història medieval catalana i de la industrialització assentada als voltants de Barcelona. Sembla que el temps no respecta la història, perquè aquesta zona del canal s'ha convertit en l'abocador fronterer de Montcada, on s'acumulen deixalles, material de construcció i herbes altes creixent sense control. (...)

Deixant de banda aspectes socials o mediambientals, la importància del Rec Comtal és de conservació del patrimoni històric. Es tracta d'una sèquia construïda al segle XI d.C. pel comte Miró I de Barcelona, sobre un antic aqüeducte romà, que feia arribar aigua a gran part de Barcelona. També servia per fer arribar aigua als molins i camps de la zona per on passava. (...)

El diàleg entre Ajuntament i associacions de veïns és un element clau d’entesa i compromís en una comunitat de persones com pot ser un poble o una ciutat. Aquesta és una oportunitat per a no abocar a la deixadesa aquest diàleg, tot aprofitant no deixar l’indret que es reclama en la situació actual i donant sortida a aquesta sol·licitud que els vilatans de Montcada fan al seu Ajuntament.

Des de aquí us esperonem a afegir-vos-hi i a formar part d’aquesta iniciativa, per que el barri de Can Sant Joan necessita el suport de tot el poble.

Podeu signar de manera online des de la següent adreça:


L’objectiu és aconseguir les 500 signatures necessàries per tal de fer arribar als responsables de l’Ajuntament aquesta sol·licitud ciutadana.

Des de l’enllaç de la petició de signatura podeu afegir comentaris del vostre parer i anar veient l’evolució de les signatures assolides en cada moment.

Gràcies.


Per a més informació:



dilluns, 25 de febrer de 2013

Avui adjuntem una nova referència arxivística que he trobat a l'Arxiu Diocesà de Girona:

  • Joan Savalls permuta la rectoria de Miànegues amb Jeroni Balla, obtentor de la rectoria de Montcada (Barcelona), 3 juliol 1600. Referencia arxivística D-253-07385. (Llibre D-253 i full f 186).

divendres, 22 de febrer de 2013

Alamanda de Reixac va ser una dama de l'edat mitjana que va morir el 28 de Desembre de 1344 i va ser enterrada a Reixac, en un sepulcre avui ja desaparegut. Poc sabem d'ella i avui intentarem fer un recull informatiu de la informació que, ara per ara, tenim a l'abast.

Sepulcre d'Alamanda fotografiat el 21 de Maig de l'any 1922, per Jaume Biosca i Juvé (1875-1945). Fons de l'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

No hi ha detalls de la seva vida i obra i a dia d'avui només tenim informació relativa al seu sepulcre, gràcies a les fotografies i documents escrits de visitants que, a finals del segle XIX i principis del segle XX, s'acostàven a Sant Pere de Reixac.


Sepulcre d'Alamanda de Reixac. Fotografia extreta del bloc Montcadapost. Ricard Ramos.

Una d'aquelles excursions queda descrita a "La Veu de Catalunya", al 1928 on es diu del seu sepulcre el següent:



Una de les curiositats més notables que enclou l'esglèsia de Rexach és el sepulcre on reposen les despulles d'Alamanda de Rexach, on es llegeix la següent inscripció:


HIC ET IN HAC TUMBA VIVIDIUS[VICIORUM] CRIMINA MUNDA -
EST ALAMANDA DE REXACHO VENERANDA -
TRANSIIT AD CHRISTUM QUARE MUNDUI[MUNOI] RESPUIT
IS.-TUM ANNO MILLENO COENTUM [CENTUM] TER CUM QUADRAGENO -
QUARTO CERNENDIS [JANNUARI]IANI VERO QUARTO KALENDIS ANIQUE. -
VERSARIUM FIT DECEM PRESBITERORUM. TU QUI -
ME CERNIS PER ME DA VOTA SUPERNIS -
UT PRO [PER] VOTA PIA VALEAT MI VIRGO MARIA.

La traducció de la qual és la següent:


Aquí, i en aquesta tomba, neta de tot pecat - 
jau[reposa] la venerable Alamanda de Rexach-
la qui, després d'haver menyspreat les coses d'aquest - 
món en que vius, es traslladà a Crist-
el 28 de desembre de l'any 1344 i l'ani-
versari fou de deu presbíters [preverers]. Tu qui -
me veus en aquest estat, prega per mi al Cel -
i que pels teus pietosos precs intercedesca per la verge maria [a que gràcies a les piadoses pregàries em sigui mitjancera la Verge Maria].
Aquesta és la informació que avui dia tenim de la seva tomba, però val a dir que el sepulcre ja no hi és a Sant Pere de Reixac, ja que va desaparèixer l'any 1936 arran la Guerra Civil. D'altra banda, però, a la Fundació Cultural Montcada se'n conserva algun petit fragment.

En una altra excursió documentada l'any 1923, també a la "Veu de Catalunya", es diu:


La seva transcripció és la següent:

(...)Enfilaren el vell cliquer que amorosament empara l'església i cementiri de Rexach i just és consignar que l'esmentada església fou cremada durant la guerra del 1651, i reedificada 26 anys després. Guarda diverses taules gòtiques que poden admirar-se, i el sepulcre de marbre que aixoplogaren un jorn les preades cendres de Na Alamanda Reixach.
Cal comentar que, encara que, els excursionistes que van observar amb els seus ulls el sepulcre d'Alamanda, van comentar en diverses ocasions que aquest estava tallat del marbre, cal dir que per les observacions d'Ubach (l'estiuejant Barceloní que passava temporades a Montcada) i pels fragments que se'n conserven, el material era l'alabastre, un material més senzill de treballar que el marbre.

Segons les investigacions de Ricard Ramos, en relació al sepulcre se sap que:
Estava adossat a la paret, sustentada per dos lleonets amb els caps encarats. Les mides: d'aquest sarcòfag era de: 0,60 metres d'alçada 1.80 m. d''ample. Era d'alabastre i tenia, segons algunes descripcions d'excursionistes, traços amb policromia.

L'esmentat sepulcre estigué situat inicialment al costat de l'escala d'accés al cor, on ara hi ha la pila de l'aigua beneita, però cap l'any 1920 aproximadament, fou traslladat a la petita capella lateral adossada al campanar-sagristia actual - i que es construí durant el segle XX.
Aquestes policromíes serien una pista de gran interès per a desvetllar algun indici del llinatge d'Alamanda, ja que sense els colors dels dos escuts heràldics poc podem saber del seu origen.

Es tracta d'un escut amb una faixa horitzontal.
Es tracta d'un escut que representa un Mont Floré o muntanya encapçalada per la flor de lis. En castellà aquesta figura heràldica s'anomena "monte flordelisado" i és força habitual a l'heràldica catalana.

Alguns llinatges catalans tenen aquest escut, però sense saber els esmalts i colors no es pot saber realment a quin pertany. Per exemple, tenim els llinatges Claramunt (amb el moble/figura de color gules/vermell i el camp/fons d'or/groc), els de Montclús, amb la figura de plata i el fons verd o els de Montcorp amb la figura d'or i el fons d'atzur/blau.


Els Amics de l'Art Romànic de Sabadell (AARS), al seu article del 20 de gener d'aquest any 2013, parlen de Sant Pere de Reixac i fan la referència a Alamanda, tot informant de la seva darrera ubicació:
L’any 1344, s’hi va enterrar Alamanda de Reixac, el sepulcre amb els ossos s’hi guardà fins la guerra del 1936 en que fou destruït juntament amb la capella on era situat, la del Roser.
I en concret d'aquesta capella del Roser, podem dir el següent, segons hem pogut llegir a un fulletó amb una breu història de Reixac, publicat per l'Associació Amics de Reixac:

On ara hi ha la porta que comunica amb la nau principal, abans hi havia un arc de mig punt, molt gran, que actualment està tapat. Adossada al campanar, i amb entrada per la nau, es va construir al segle XVII una petita capella, desapareguda el 1936, on es va situar l'altar de la Mare de Déu del Roser, Sant Antoni i després també el sepulcre d'Alamanda de Reixac, del quan encara en podem veure les marques d'alabastre del mur exterior de la torre, que deuria fer de paret mitgera amb la capella.
La mateixa Associació d'Amics de Reixac i en aquest mateix fulletó parlen l'Alamanda i d'aquesta fràgin donzella de Reixac. Degut al contingut de gran interès, fem la transcripció fidel del text, que aporta un bon feix de detalls sobre el sepulcre en qüestió:

El sepulcre l'Alamanda de Reixac, desaparegut l'any 1936, era una urna rectangular amb coberta troncopiramidal realitzat en alabastre policromat (I). La part frontal tenia representats, a les bandes, dos escuts inscrits en una figura quadrilobulada que mostraven, respectivament, una faixa travessera i una muntanya amb una flor de lis al cim. Aquesta representació es repetia a les parets laterals del sarcòfag. L'espai restant entre la figura i el quadrat que li era reservat estava decorat amb quatre flors.

Entre els dos escuts hi havia l'epitafi, que ens situa en el moment de la seva realització, l'any 1344, en que morí Alamanda.


La urna estava adossada a la paret, sustentada per dos lleonets amb els caps encarats, de factura una mica tosca i trets convencionals.


Ere privilegi dels nobles medievals l'ésser enterrats dins esglèsies, i el més a prop possible de l'altar, a fi de continuar rebent la protecció de la litúrgia. D'aquesta manera s'obtenia a la vegada un altre benefici: preservar i conservar la memòria del difunt, que passava a la posteritat dels seus atributs nobles, com els escuts: l'heràldica contribuïa a la funció representativa i social evocant per sempre l'origen i les gestes del finat.


La figura del lleó, d'altra banda, és el habitual en els monuments funeraris, indicadors de fidelitat i de noblesa.


Aquest sepulcre estigué situat inicialment al costat de l'escala d'accés al cor, on ara hi ha la pila de l'aigua beneïda, però cap a l'any 1920, aproximadament, fou traslladat a la petita capella lateral adossada al campanar, la sagristia actual, i que es construí durant el segle XVII.

La tomba fou destruïda, com la major part del temple, durant la Guerra Civil, però n'hem conservat documents fotogràfics i descripcions d'antics visitants.

(I) Algunes fonts, com Carreras-Candi o Àlvar Verdaguer, parlen de marbre blanc, però la descripció d'Ubach i algunes restes que es troben a la Fundació Cultural Montcada, ens indiquen que es tractava d'alabastre amb policromia.

Al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB" trobem que el 24 Febrer 1878 uns excursionistes de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques" van visitar Reixac i van obrir el sepulcre, tot observant dos cranis dins de la tomba. Això ens informa que realment el sepulcre va ser utilitzat com a ossera d'altres individus. La transcripció de la excursió, firmada per Eudald Canibell, un dels fundadors de l'Associació diu:

Quasi amagat per una paret y al bell costat de la escala del chor resta un bonich. sepulcre gótich, també del segle XIV, desprenentse de sa inscripció que allí reposa Na Alamanda de Reixach. Alsada la pesada tapa, vegérem dos calaveras en perfet estat de conservació, marcant ben senyaladament correspondre á la época del sepulcre.

Com ja hem vist, Alamanda va morir l'any 1344 i poc més se sap. No obstant d'Alamandes de Reixac n'hem trobat alguna anys després, de les que no sabem ara per ara si tenen alguna relació familiar, però que per motius de la pròpia investigació deixarem constància:

Per un costat, tot revisant a l'Arxiu Diocesà de Girona, s'ha trobat una referència arxivístiva d'una tal Alamanda de Reixac, que diu:

Alamanda de Reixach, religiosa de Sant Daniel, fa procura a favor de Pere Llorenç, rector de l’Armentera, per rebre una part de l’heréncia del seu germà, 5 setembre 1385.
Font: ADG: D-168-00639. "Reixach, Alamanda de". Llibre: D-168. Full: f 175v

Certament aquesta referència és de 41 anys després a la mort de la nostra Alamanda i ara per ara, no podem conèixer cap relació entre una i l'altra. D'altra banda però, hem intentat cercar alguna mica més de informació relativa a aquesta Alamanda de Reixac, que va ser religiosa del Monestir de Sant Daniel, a Girona. Un Monestir que va ser i és una comunitat de monges benedictines.


Monestir de San Daniel. Imatge Fargnoli.

En concret al treball de Pere Freixas i Camps "El Monestir de Sant Daniel, reformes i ampliacions Gòtiques", hi ha una referència d'aquesta Alamanda de Reixac, 42 anys després, on el Divendres 21 de Febrer de 1427, en Dalmau de Raset, ardiaca major de Girona, es reuneix amb l'abadessa i el capítol del monestir de Sant Daniel per a tractar la realització i financament de diverses reformes al dormitori del monestir i la construcció d'un sobre-claustre i d'una escala de comunicació d'aquest amb el claustre existent:
(...)An totes aquestes coses consenten madona Ermassen, abadessa, marquesa de Mont Palau, prioressa, Alamanda de Rexach, sotsprioressa, marquesa de Ayguenegra, Caterina Vern, Alamanda Sa Mason, Beatriu de Pau, Caterina de Labian, sacristana e Sibila de Aviyon, qui totes aquestes eran aqui en lo dit capitol ajustades fahent convent axi com la maior part de aqueles qui eran presents en lo dit monastir, e lo dit manament fet al dit procurador, lohen e proven volent que les dites obres sa fassan. (...)
Val a dir que l'abadessa Ermessenda, citada al text i que al 1427 disposava el Monestir, es refereix a Ermessenda de Vilamarí (1421-1431). D'altra banda, no queda clar pel text, si aquesta Alamanda de Reixac va ser la sotsprioressa del Monestir, encara que per la formació del contingut i la separació de les comes, si Ermessenda, era l'abadessa, sembla que Alamanda era la sotsprioressa (i potser també marquesa d'Aiguanegra?).

Gràcies a Irene Brugués i Massot, Arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines, hem pogut saber que l'Alamanda de Reixac, monja d'aquest Monestir gironí, apareix com a subscribent d'un seguit de pergamins. Manuscrits que d'una altra banda no ens permet referenciar, ara per ara, cap relació de parentiu entre les dos Alamandes de Reixac. Les referències que ens ha fet arribar Irene, però, són les següents (citem textualment):

1) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1057 (11-1-1388)
La sagristana Blanca de Masó, del Monestir de Sant Daniel de Girona, ratifica la reducció de cens a Bernat de Prat pel mas Prat de Fontcoberta. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

2) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1130 (23-2-1412)
Capbrevacions de propietats a Cassà, Riudellots i Franciach. Amb abadia vacant, la comunitat dona autorització al seu procurador Pere Capmany.  Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

3) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1132 (23 i 29-12-1412)
Sentència del bisbe de Girona respecte l'admissió d'Aldonça de Cruïlles i Francesca de Palol com a monges del Monestir de Sant Daniel de Girona. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

4) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1156 (5-11-1418)
L'Almoina del pa de la Seu, el monestir de Sant Daniel i el Monestir de Sant Salvador de Breda, estableixen en enfiteusi el mas Mironell del veïnat de Sangosta de Cassà a Mteu Pujada de Campllong. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

5) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1165
Joana de Torroella, cambrera del monestir de Sant Daniel de Girona, institueix, després de la seva mort, una distribució de pitança de peix el dia de Sant Benet de Quresma a totes les monges , escolanes, capellà i domer del monestir. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.


Esperem que futures investigacions puguin donar llum a noves informacions relacionades amb aquest personatge, ara per ara desconegut.

Des de aquell any 1344 en que va morir la nostra Alamanda de Reixac ha plogut molt, un any en que Pere III el Cerimoniós annexiona el Regne de Mallorca al d'Aragó o el Papa Climent VI dóna una butlla a Castella que autoritza la conquesta de les Illes Canàries. Però qui era realment Alamanda de Reixac? El dubte queda obert.

Si voleu col·laborar amb algun comentari o informació addicional, no dubteu en fer-ho, com sempre a l'apartat de comentaris.

Fonts:
  • El sepulcre d'Alamanda de Reixac. Ricard Ramos. Bloc MontcadaPost. (22/03/2009)
  • Javier de Cruïlles. Heràldica Catalana. 
  • Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac. 1999
  • Amics de l'Art Romànic de Sabadell (AARS). (20/01/2013)
  • Associació d'Amics de Reixac.
  • ADG - Arxiu Diocesà de Girona.
  • El Monestir de Sant Daniel, reformes i ampliacions Gòtiques. Pere Freixas Camps.
  • La Veu de Catalunya 1923 i 1928. Biblioteca de Catalunya. 
  • AMSDG Arxiu del Monestir de Sant Daniel de Girona (gràcies a la col·laboració de l'arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines, Irene Brugés i Massot).
  •  "Dipòsit Digital de Documents de la UAB" trobem l'excursió del 24 Febrer 1878 en relació a uns excursionistes de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques".

divendres, 15 de febrer de 2013

Els Albinyana han estat sense cap mena de dubtes un dels llinatges més antics del poble i vinculats a la parròquia de Reixac.

Com a dada històrica de interès, per casualitat, he trobat a l'Arxiu Diocesà de Girona un seguit de referències arxivístiques que considero són de interès general i que fan referència als Albinyana:

  • En primer lloc, una Dispensa Matrimonial d'un tal Francesc Albinyana, del 29 de Maig del 1674, nascut al poble de Reixac (Barcelona) i casat amb una tal Magdalena Vergès, nascuda a Calella.
  • Posteriorment una referència on el vicari general confereix el benefici de Sant Cristòfol de Santa Maria de Castelló a Salvador Albinya, clergue de Reixach (Barcelona), 28 setembre 1585. Referencia arxivística D-243-02821 (Llibre: D-243 i full: f 112).
  • Finalment una tercera referència on es diu que en Joan Veralt, sagristà de Sant Gregori, diposita 5 lliures a lluïció d'un censal dels aniversaris de la seva parròquia, 17 agost 1502; foren prestades a Pau Albinyana, pagès de Reixach (Barcelona), resident a Sant Gregori [Girona]. Referencia arxivística U-324-00768 (Llibre U-324 i full f 234).

Aquestes referències arxivístiques parlen del llinatge Albinyana de Reixac entre els anys 1502, 1585 i 1674, però d'altra banda, tot revisant els fogatges [1] que es van fer als anys 1358, 1497 i 1553, ja podem trobar el cognom Albinyana situat a la plana de Reixac al fogatge de l'any 1497 (també al de  1553).

Com ja era de saber, els Albinyana van ser de gran rellevància a Sant Pere de Reixac i com podem veure tenim referències de fa més de 500 anys.

Us recomanem la lectura del llibre "Montcada i Reixac: Batlles, alcaldes i afers d'un poble", de la Fundació Cultural Montcada on podreu trobar alguna referència addicional d'aquesta familia i d'altres que, d'una manera o una altra, van tenir alguna cosa a veure amb el govern de la nostra ciutat.

[1] El fogatge va ser un impost, aplicable a terres reials, laiques i eclesiàstiques. La seva organització depenia de les Corts i consistia en realitzar un recompte de focs o cases i masies. Per cada foc o casa s'espera que visquessin unes cinc persones de promig, de manera que podem fer una estimació aproximada de la població.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Avui us oferim una nova imatge d'abans i el mateix indret avui dia. Es tracta del petit Carrer Vic, tot just al final gairebé de la Carretera Vella:


La foto antiga correspon a l'antic carrer Calvo Sotelo i es fa referència a la pintada de la CNT que hi ha al local del "Colmado" que era el 76, baixos. És una foto del fons original de la CNT i es va fer a l'Agost de 1978.


Avui dia el magnífic cotxe americà ja no podria aparcar, ja que el senyal de prohibició i sobretot els bolards noi li deixarien fer.

Per cert, el cotxe americà que surt a la fotografia en blanc i negre, si no estic errat és un Chevrolet. Potser un antic Chevrolet Biscayne del 1960, un Chevrolet BelAir del 1950-1960 o um Chevrolet Impala del 59.:

Chevrolet Bel Air del 1959. El model és el mateix però els llums de darrera del Bel Air del '59 sóc característics com els que surten en aquesta imatge.

El mateix Bel Air del '59, però per davant.

El Chevrolet Bel Air, però de 1960, on els llums ja són diferents però tampoc coincideixen amb els de la foto del Carrer Vic. Els Chevy Bel Air del '59-'60 van ser els  de 4ª Generació d'aquest tipus de model.

 Aquest és el Chevrolet Byscayne del '59.


Fons: Fotografia antiga de "International Institute of Social History". Fotògraf B. Catllà. Fotografia actual de Google Street View.

divendres, 8 de febrer de 2013

Avui us presentem un petit recull informatiu publicat a La Vanguardia, el dimarts 29 d'Abril de 1890 d'un tràgic succés, que finalmente va acabar bé, i que va tenir lloc pel matí del diumenge 27 d'Abril d'aquell mateix any:

La transcripció del texte és la següent:
El domingo por la mañana dos niños qe pasaban por el puente de palo que desde Mas-rampinyo (Moncada) dá acceso sobre el río Besós a Rexach perdieron el pie y cayeron al rio que llevaba gran cantidad de agua.

La madre de dichos niños, el mayor de ocho años, que en la orilla amamantaba un tierno hijo, lo dejó en el suelo y se echó al río para salvar a los dos niños que arrastraba el agua vertiginosamente.

Acudieron varios hombres y se echaron al río, consiguiendo con grandes esfuerzos salvar á los dos niños y á la madre, que también corría inminente peligro.
Pensant en aquest lloc, he recordat una fotografia que vaig fer l'any 1993 (100 anys després dels fets exposats) per aquells mateixos indrets, tot fent una passejada cap a Reixac i és tal que, com si fos el fet consagrat d'una profecia apocalíptica, el Riu Besòs va tenyir-se de sang a l'estiu del 1993, com era habitual en aquelles èpoques passades.


La foto la vaig fer des de una petita passarel·la de formigó que travessava el riu a l'alçada de Can Fontanet, potser prop de la passarel-la de pals més de 100 anys enrere:


 Fons personal Xavier Colomé. 


Com passa a les fotos i el pas del temps, el color no dóna una visió realista del color de l'aigua, ja que realment era molt més vermella, però es pot apreciar els disbarats que llavors es feien, tot abocant tints i substàncies químiques de tota mena al riu.

dijous, 7 de febrer de 2013




Joan Dalmau Comas
Montcada i Reixac 1927 - Coria del Rio 05/02/2013

divendres, 1 de febrer de 2013

La següent imatge es va fer des de la carretera de la Rica, l'any 1955. Es pot observar la fàbrica ASLAND i el seu entorn, així com les fumeres dels forns.


Per altra part, us mostrem una segona imatge d'unes maniobres a Can Sant Joan:


Fotos: Fons personal.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici