Blogcrowds

divendres, 24 de novembre de 2017

El Diario de Barcelona va ser una publicació fundada l'1 d'Octubre de 1792 i que va desaparèixer, després d'algunes interrupcions, el 1994 l'edició en paper i el 2009 l'edició digital.

Va ser un dels diaris més antics de tota Europa i és considerat el diari més important de la història de Catalunya.

L'1 de setembre de l'any 1821, al seu número 244, el diari informava de com anar a buscar aigua a la Font del Ferro de Montcada, en uns anys on la font començava a estar en ple rendiment en quant a la seva fama es refereix.

Tartana

Hi havia una tartana que sortia de Barcelona a les quatre de la matinada i tornava a les nou, en un viatge d'un parell d'hores amb temps suficient com per beure aigua i carregar alguna garrafa o petita bota.

El sacrifici d'anar a buscar aigua a Montcada era evident, però la tartana sortia amb gent amb els ulls clucs de son, alguns amb problemes de salut que esperaven millorar amb les aigües de Montcada.

Diario de Barcelona, 01/09/1821. Num 244.


Avisos. El que quiera ir á tomar el agua de la Font del Fero, acuda á casa de Cardeñas, calle de Tantarantana, esquina á la Academia de San Agustin vell, donde encontrará una tartana que saldrá á las 4 de la mañana y volverá a las 9 de la misma.

Aquest anunci es repeteix en diverses ocasions al diari durant un bon seguit d'anys, com és aquest exemple de l'any 1828:

Diario de Barcelona, 14/05/1828. Num 135.

Retornos. En la calle deTantarantana casa Josef Cardeñas num 7 hay una tartana que sale diariamente para la Font del ferro.
Anys després, el servei d'aigua de la Font del Ferro a Barcelona va millorar i ja no calia anar-la a buscar un mateix amb la tartana, com podem veure a l'anunci del 1836.

Diario de Barcelona, 29/01/1836. Núm. 029.

La persona que se acomode beber el agua de la llamada vulgarmente de la font del ferro, acuda al cementerio de las Moreras, frente Sta. Maria del Mar, que la hallará tanto en invierno como en verano. La misma muger que la vende se obliga á llevarla á las casas que gusten tener dicha agua, si asi lo previenen.
Aquest anunci ens demostra que en pocs anys, ja va sorgir un negoci en la venda de l'aigua de la Font del Ferro de Montcada dins la ciutat de Barcelona, tot incorporant el servei a domicili.

L'any següent, el 1837, l'anunci torna a canviar i s'ofereix un servei per a fer sota encàrrec en un altre lloc de Barcelona.

Pel text de l'anunci tot apunta que la tartana encara feia el viatge per la nit, però els loobies ja van consolidar-se i,  aprofitant la fama de la font, van continuar venent l'aigua a la ciutat de Barcelona.

El missatge ens dóna a conèixer també que probablement ja hi havia alguna mena d'engany de la legitimitat de les aigües de la Font del Ferro que es venien a Barcelona.

Diario de Barcelona, 10/05/1837. Núm 130.

Los sugetos que gusten tomar el agua de la Font del Ferro de Moncada, traida en la misma noche, podrán acudir á la Rambla en la acera donde venden bacalao, casa de la Buscalla, en donde podrán dejar el recado si es que quieren que se les lleve á sus casas, y cuando no, se podrán abastecer de ella en la misma casa ó en su frente que es el puesto fijo de su venta: advirtiendo que es agua lejítima y no tiene ninguna clase de adulteracion como se podrá justificar.
Mig any després, l'indret de venda segueix sent el mateix que l'anunci del 1836, al cementiri de les Moreres del Born, ara però qui atén és un home de nom Antonio Comas. El servei a domicili segueix vigent.

Diario de Barcelona. 18/11/1837. Núm 322

El que quiera comprar agua propia del manantial de Moncada, vulgarmente llamada de la Font del Ferro, acuda al Borne, cementerio de las Moreras, que Antonio Comas la tiene para vender, como tambien la llevará á casas que se sirvan indicarle.
El negoci de l'aigua de la Font del Ferro va seguir endavant, però dotze anys després, el 1849, tornem a trobar el servei de viatgers nocturn cap a la font..

En aquest cas, ja no amb la tartana, però sí amb un omnibus o diligència del segle XIX que sortia de la Plaça de Sant Jaume.

Diligència Omnibus del segle XIX, el precursor de l'autobus.

L'anunci parla que el transport cap a la Font del Ferro de Montcada surt cada dia.

Diario de Barcelona. 10/06/1849. Núm 161.

OMNIBUS PARA LA FONT DEL FERRO de Moncada. Sale todos los dias de la plaza de  la Constitucion (antes de S. Jaime) á las 5 en punto de la mañana, y regresa antes de las 10, despues de haber dado dos horas de tiempo á los pasageros para tomar aquellas aguas tan acreditadas por sus virtudes medicionales. En atenció á la mucha gente que acude alli, particularmente los dias festivos, por razon de haber baile por la tarde, saldrá el ómnibus del lugar arriba citado, á las 3 y media de la tarde de cada dia de fiesta. Los asientos se despachan á 4 rs. vn  [Reales de Vellón]. uno, en casa el droguero Sr. Corominas, bajada de S. Miguel nº 6.

També del juny de 1849 és el següent anunci, on ens aclareix una mica més els punts de venda, que podem veure va consolidar-se al Born, en concret al mercat i també a la cantonada del carrer Montcada.

En qualsevol cas, ara comencem a veure un anunci amb una marcada intenció de vendre aigua pels fets "medicinals" i "la verdadera agua", fet que ens fa pensar que també hi havia cert engany en la venda de les aigües de Montcada.

Del text de l'anunci podem extreure que hi va haver també un canvi de propietari d'aquest negoci, doncs la persona que ara ven l'aigua és Juan Nadal, que pel que indica l'anunci va ser l'antic botiguer d'aquesta.

Diario de Barcelona. 20/06/1849. Núm 171.

EN EL MERCADO DEL BORNE Y EN LA puerta de la tienda de confiteri que hay en la esquina de la calle de Moncada, se vende la verdadera agua de la acreditada fuente medicinal de Moncada, conocida por la Font del Ferro, siendo la tal mesa de espendiciosa, de Juan Nadal, antiguo espendedor de dicha saludable agua. El Precio á 8 cuartos el porron.
Ja l'any 1852 trobem encara el transport de l'omnibus de les cinc del matí, però ja no surt de la plaça Sant Jaume sino del carrer de Santa Anna. Ens diu que l'omnibus és de Casa Xelma, empresa que el gestionava.

Diario de Barcelona. 03/06/1852. Núm 155.

RETORNOS. DESDE EL PRIMERO DEL CORRIENTE sale diariamente á las 5 de la mañana, estando de regreso en esta á las 9 de la mañana, un ómnibus de casa Xelma, calle de Sta. Ana, ara la Font del Ferro de Moncada.

Nou dies després el diari mostra un nou anunci de venda de l'aigua, però molt més senzill. L'aigua ja havia consolidat la seva fama, però calia indicar que era la "verdadera". L'indret de venda segueix al Born.

Diario de Barcelona. 12/06/1852. Núm 164.

AGUA DE LA FONT DEL FERRO, VERdadera. Véndese en la plazuela de las Moreras á 6 cuartos.
1855. La Vanguardia

L'aigua de la Font del Ferro, seguiria amb una gran acceptació popular degut als beneficis medicinals que se li van atribuir. La font va romandre activa fins principis de segle XX, moment on la cimentera Asland va iniciar l'explotació de la pedra del Turó.

La memòria històrica ens indica que als anys 50 del segle XX encara es podia visitar les restes de la que va ser la font més famosa del nostre poble.

Excursió a la Font del Ferro de Montcada. Principis del segle XX.


Arxiu: Biblioteca Nacional de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ; Universitat de Barcelona. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació

divendres, 17 de novembre de 2017

Avui volem oferir-vos un parell de fotografies de la primera dècada dels anys deu del segle XX.

A la primera imatge podem veure un poble amb un encara molt marcat passat agrícola. Un pla de Reixac que encara podia ser inundat per les crescudes del Besòs i, en definitiva, un poble que encara ha de descobrir el futur industrial que l'espera i ha de venir.

Com a trets característics, les vinyes a la muntanya, la parròquia de Reixac al fons, o les cases d'estiueig que ja afloren des de fa unes dècades, com la Torre Vila (1891), que es veu al carrer Major, o la caseta de Vista Rica del turó Fermí.


A l'altra imatge veiem la banda del riu Besòs, des de l'actual carretera de la Roca, amb el conegut pont de formigó que es va inaugurar el 1911, amb un petit bosc de ribera del que semblen pollancres i un seguit de figures anònimes sobre el pont.

Al turó encara coronava la capella de la Mare de Déu, i aquest mantenia la fisonomia característica que van conèixer els nostres avantpassats.




dimarts, 14 de novembre de 2017

La següent imatge pertany a un retall d'una revista especialitzada en arquitectura i construccions de formigó armat.

A la fotografia apareix una imatge de la fàbrica Asland de Montcada, l'any 1918, poc després de ser inaugurada.


Es poden veure els forns horitzontals i part de l'estructura de la fàbrica llavors, així com les vies de ferrocarril coincidents dins la fàbrica.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Durant la segona República Espanyola es van fer emissions de moneda de cartró (o segells moneda) i també segells propis de moltes poblacions, degut a la pràctica d'atresorament de la població de moneda fraccionaria.

De la sèrie "Atur Forços i escut", trobem dos segells, un de 0,10 pessetes en color vermell i un altre de 0,05 pessetes en blau.

El primer, de color vermell, està correctament escrit i diu en correcte català "Ajuntament de Montcada i Reixac", però el de color blau hi ha una errada tipogràfica al nom del poble i diu "Ajuntament de Motcada i Reixac", on podem apreciar que es van deixar la 'N' de Montcada:


Aquest mateix efecte el trobem també al cartró moneda d'ús provisional de 1937, un cercle de cartró amb l'escut del poble i per la part del darrera un segell de 50 cèntims, que servia com a valor d'intercanvi monetari dins la vila.


Si us interessa saber les sèries de segells de Montcada i Reixac durant la República, podeu consultar aquí. D'altra banda si voleu saber les sèries de paper moneda cliqueu aquí.



divendres, 10 de novembre de 2017

El Llibre Verd de Barcelona, el de major rellevància sobre els privilegis del Consell de Cent, va ser una compilació documental formada per quatre volums, elaborats entre els segles XIV i XVII.

En aquest llibre trobem una de les definicions més curioses de la llinda de la Ciutat de Barcelona, on diu que Barcelona està compresa entre:

A Monte Cathi [Montgat] usque ad Castrum Felix [Castelldefels] et a Monte Catheno [Montcada] seu loco de Finestrellis et a Coll de Erola [Collserola] et de ipsa Gavarra et Valle Vitraria [Vallvidrera] et a Villa Molendinorum Regalium Lubricati "[Molins de Rey de Llobregat] usque ad duodecim leucas infra mare.
És curiosa la definició final de les terres de Barcelona, on diu, a banda de estar compresa fins la frontera de les viles descrites, que a més Barcelona també és fins a dotze llegües mar endins.

D'altra banda cal saber que a les afores de les ciutats com Barcelona, s'instal·laven les forques per a penjar als malfactors de la ciutat. Podem per tant aproximar que en aquells anys hi podien haver unes cinc o sis forques repartides pels voltants dels pobles descrits anteriorment.

El 2009 es va obrir un debat sobre la ubicació de la "quinta forca" en alguns medis especialitzats i del que també es va fer ressó a MontcadaPost (cliqueu aquí si voleu consultar).

Probable fisonomia de les forques que hi van haver a les afores de Barcelona. Tres pilars fets de pedra amb travesses de fusta.

De la mà d'un estudi recent de Josep Rafael Illa Sendra [1] sabem que aquesta expressió, que té un origen incert, va ser estudiada pel periodista i cronista José María Huertas Clavería a "la quinta forca", dins de "Mites i gent de Barcelona" [2] , tot indicant que hi podia haver quatre forques dins la ciutat de Barcelona i una cinquena a les afores, al Coll de Finestrelles, sobre el turó de la Trinitat, ja de camí a Montcada.

Altres autors, com Agustí Duran i Santpere, diuen que al segle XIV totes les portes de Barcelona tenien creus de pedra, amb vincles religiosos, i no massa lluny altres creus i forques per a usos ben diferents [3]. Sebastià Riera Viader també ens parla de diverses forques fixes a Barcelona.

En un document del 22 d'Octubre de 1451, en un enfrontament entre la ciutat de Barcelona i un noble de Molins de Rei, es diu que es van instal·lar forques en temps de Jaume II per a limitar les terres de Barcelona, "A Mungat, al Coll de Finiestrelles prop la Trinitat, al Coll de Cerola a Vallvidrera, a la Gavarra i prop la vila de Molindereig i a Castelldefels" [4]. Es diu a més que les foques estaven formades per "tres pilars de pedra i barres de fusta dalt a través".

L'autor defensa doncs que en temps de Jaume II hi havia realment aquestes cinc forques, erigides pels voltants de 1320 per delimitar el territori de Barcelona i que la més allunyada de la ciutat de Barcelona era la de Castelldefels, doncs en un altre document de 1486, es descobreix exactament on es situa la forca de la Gavarra, propera a Molins del Rei, en concret a la vila d'Esplugues [5].

Josep Rafael Illa, ens parla del Pujol de les Forques de Castelldefels, un lloc amb una fisonomia perfecte per a erigir una forca. De fet, es conserven imatges dels anys 60 del segle XX d'un pilar de pedra dalt aquell turó que es pensa podria ser el darrer vestigi d'aquella forca, avui dia malauradament desaparescut.

Arxiu Municipal de Castelldefels.

Josep Rafael també ens descriu algunes entrevistes orals realitzades a l'indret on la gent recorda haver escoltat dels avantpassats noms com "el monolito", o bé "columna de sacrifici" inclús recorden haver vist diversos pilars com aquell amb un forat entre ells.


[1]Llegat Cultural dels conflictes de termes i de jurisdiccions a l'Eramprunyà: Fites, Forques i Dret de Corps. Josep Rafael ILLA SENDRA, Octubre 2010, Castelldefels

[2] Mites i gent de Barcelona. Edicions 62. 2006, pag 16-17. ISBN 9788499303130.

[3] Barcelona i la seva Història. LA formació d'una gran ciutat. Vol I. Ed. Curial. 1972. pàgina 611.

[4]AHCB. Consell de Cent. Lletres Closes. Rotlle 12-CC. f.130v-132v.

[5]AHCB. Notularum. Consell de Cent, Refª : 1 B XIV 4 (Anys 1483 a 1489), f.162 bis

divendres, 3 de novembre de 2017

Can Castelló (no confondre amb Can Castells) va ser una masia que estava ubicada a Mas Rampinyo i que l'empresa Aismalibar va adquirir, juntament amb bona part del solar dels voltants per a construir el conegut Club de Aismalibar.

La masia va ser aprofitada per a ser reconvertida en  un conjunt de vivendes per treballadors i la biblioteca de Aismalibar. Just al davant es va construir la coneguda pista de tenis del club.

La següent imatge mostra l'avanç de la restauració de la masia i la pista de tenis, el 1948:

 Fons: Fundació Cultural Montcada. Autor: Juanito Aguilar.

El club va inaugurar-se el desembre de 1948, però ja aquell any s'utilitzava per a fer algunes activitats, com és la següent revetlla de Sant Jaume, al juliol d'aquell any



Can Castelló un cop reconvertit:


Fons Fundació Cultural Montcada. Autor: Juanito Aguilar.

A la següent imatge podreu veure el que quedava del Club de Aismalibar el 2004 i la seva reconversió en el Centre Comercial El Punt de Montcada.

dimecres, 1 de novembre de 2017

I tornem de nou amb una nova postal de Punts de Vista. En aquesta ocasió una imatge dels camps de Mas Rampinyo, el sector de Can Rocamora i de camí cap a Can Pomada.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Desembre amb la darrera postal d'aquest any 2017.

Missatges més antics