Blogcrowds

divendres, 14 de desembre de 2018

La següent imatge dels anys 80 ens mostra un dels extrems del carrer Major i els seus encontorns des de l'aire.

Podem veure amb facilitat la N-152, actual C-17, l'autopista, l'estació de ferrocarril de Montcada-Manresa i la Torre Vila.



Fons: Arxiu Fotogràfic de Barcelona 

divendres, 7 de desembre de 2018

Hem parlat diversos cops de les curses a cavall d'ara fa un segle i anomeades Rally Papers, organitzades sovint pel "Picadero Jockey Club de Barcelona" i on participaven genets i amazones de la burgesia.

El 23 de Gener de 1916 es va organitzar una d'aquelles curses i d'aquell esdeveniment es van prendre aquestes dos imatges.


Una altra més:



Fons: Editorial López. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

dissabte, 1 de desembre de 2018

Arriba desembre i volem acomiadar-lo com cal, des de les altures. En aquest una imatge realitzada aquest passat agost des del cim del Turó de Montcada on podem observar el poble, Barcelona i tot el Vallès d'una manera extraordinària.


Aquesta és la postal número 60 de la col·lecció que vam encetar l'1 de gener del 2014 on hem anat arreplegant durant quatre anys un seguit de punts de vista diferents del poble. Ens tornarem a veure l'1 de gener del 2019 en una cinquena temporada de postals Punts de Vista.

divendres, 30 de novembre de 2018

Un cop més, els amics de Montcada Comunicació ens ofereixen una nova entrega del Retrovisor.



Envoltada d’alzines i pins frondosos, la font de la Mitja Costa va ser i continua sent un punt de parada obligada en el camí d’accés al Turó de Montcada. Ara, gràcies a unes clixès antics cedits per l’Afotmir a la Fundació Cultural Montcada, sabem que durant el primer terç del segle XX va albergar un berenador, punt de trobada d’excursionistes i caçadors. L’espai ‘El Retrovisor’, al canal Youtube de Montcada Comunicació, el dediquem aquest mes a aquest fet històric amb la col·laboració del cronista local Ricard Ramos, membre de la Fundació Cultural Montcada.




divendres, 23 de novembre de 2018

Hem parlat força de les aigües de Montcada, portades fins a la ciutat de Barcelona per fer anar les fonts de la ciutat comtal.

Durant l'inici de segle XX, les xifres de morts per febre tifoide a Barcelona eren d'escàndol (morien fins a 500 persones l'any). Entre setembre de 1914 i gener de 1915 es van disparar i en quatre mesos es van enregistrar més de dos mil morts.

El tifus, representat com a personatge en diverses vinyetes humorístiques. Esquella de la Torratxa, 1914.

Davant aquesta epidèmia, les autoritats no van poder-se amagar massa més, doncs el mal era conegut. La causa principal de les febres estava oculta als dipòsits d'aigua de les cases. Uns dipòsits contaminats per filtració d'aigües fecals dels habitatges que tenien pous negres.

Processó de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona, amb motiu de l'epidèmia de tifus. Foto Branguilí (Arxiu Nacional de Catalunya)

Aquell 1914 va ser un any fatídic, recordat als llibres de història de la ciutat comtal. Un any d'infecció i mort per causa de les febres de tifus. La pista va començar a Sant Andreu on es van enregistrar molts casos de tifus al setembre d'aquell any 1914.

Arran d'aquells fets, es va gestionar la realització d'un estudi per a saber els origens de la contaminació. Un informe del 14 d'octubre signat pel Dr. Ramon Turró, cap del Laboratori de Microbiologia Municipal de l'Ajuntament de Barcelona,  atribueix les febres a aquest fet.

Depuradora a la font pública de la Plaça del Pedró. Foto Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

Les recomanacions que informa el Dr. Turró són clares: Per a evitar brots de febres cal cegar els pous, purificar les aigües i reparar l'aqüeducte baix que transportava l'aigua des de Montcada, on a l'alçada de Sant Andreu, la canalització passava per sota de camps amb excrements d'animals. Les pluges torrencials provocaven filtracions contaminants degut a la manca de manteniment d'aquesta obra per part dels responsables de la canalització.

Dies després, el 23 d'octubre de 1914, el Dr. Turró va informar sobre la presència de bacteris de la salmonella a l'aigua de Sant Andreu, provinent de l'aqüeducte de Montcada. El dia 25 va queixar-se de l'estat de l'aqüeducte, de gairebé un segle d'antiguitat, al titular d'aquesta infraestructura, l'Ajuntament de Barcelona.

Instal·lació d'uns aparells de destil·lació d'aigües, per a combatre l'epidèmia del tifus el 1914. Foto Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya.

L'obra, sense cap manteniment des de feia molt de temps, perdia la meitat de l'aigua en diverses fuites i el doctor va recomanar a l'alcalde de Barcelona el tancament de la infraestructura per a evitar encara més la propagació dels bacteris, cap a la ciutat comtal.

L'alcalde de Barcelona el que va fer va ser ordenar que es pintin les fonts contaminades de color vermell i crear una ordenança que no s'hi begui, tot indicant també la neteja de tots els dipòsits, canonades i letrines, tot aplicant una multa per a qui no ho fes.

La gran pesta del tifus va esdevenir inclús l'aparició d'un personatge en publicacions com l'Esquella de la Torratxa, que representava la malaltia. En aquest cas l'auca del tifus el personatge ens dóna una idea de com funcionava la ciutat el 1914.

Una gran manifestació pública va esdevenir el 10 de novembre a la Plaça de Catalunya, on hi van haver garrotades, dipars i la intervenció de la Guàrdia Civil. El 17 de novembre l'alcalde finalment decideix desinfectar tota la xarxa amb permanganat, un agent químic, i un colorant per a que els barcelonins no tastessin l'aigua contaminada.

Mañana martes dia 17 comenzará la desinfección de la red de distribución de las aguas de Montcada; ésta llegará a los grifos coloreada y se pide al público se abstenga de utilizarla por su condición nociva; para suplirla se aumentará el número de fuentes públicas. Al publicar la Alcaldia el presente aviso, espera del vecindario se abstenga en absoluto de usar aquellas aguas,evitando así nuevos daños a la salud pública.

El dia 21 de novembre l'Ajuntament talla l'arribada d'aigua de la mina de Montcada i durant els primers dies de desembre es substitueix per aigua d'altres mines, de menor qualitat. Aquestes tasques d'urgència provoquen una reducció notable en la mort de barcelonins, no obstant encara hi havia un degoteig durant tot el mes de desembre i el gener de 1915.

La canalització de l'aigua va ser substituida i l'Ajuntament va bastir un seguit de fonts, una de les quals va ser la que es veu en aquestes imatges de l'any 1918 on podem observar la font que es va fer a Plaça Catalunya on hi rajava aigua de Montcada (mireu el cartellet a la font), i on les minyones recollien càntirs i garrafes d'aigua fresca i la portava cap a casa.


La font va ser inaugurada el 28 de desembre de 1917. L'aigua que brollava, com hem dit de la mina de Montcada, apaivagava la set dels barcelonins en una font no massa il·lustrada i més orientada a l'ús pràctic. Això va suposar una fisonomia força humil, amb tota la seva base de maó i la resta estava feta de blocs de pedra i també maons

L'aigua sortia per quatre brolladors, situats un per cada cara del pilar de base quadrada que formava el cos central de la font. Un petit rètol situat sobre un dels brolladors informava de la procedència de l'aigua: "MONTCADA".


La Vanguardia va informar de la inauguració de la font el mateix dia 28 de desembre de 1917.



Existeix inclús una postal, en Blanc i negre i també acolorida dels anys 20, on la font era el centre de l'espectacle, un miratge al bell mig del desert, palmeres que fan una ombra fresca, un vent fresquet d'estiu i aigua de Montcada. Què més podia demanar un barceloní?




Fuente de Agua de Moncada. Situada en la Plaza de Cataluñá, Fué inaugurada en Diciembre de 1917, siendo la primera que proporcionó al público agua de Moncada, después del cambio de tuberías efectuado con motivo de la infección de las aguas en 1914.


Foto: Jorge Venini. Col·lecció Enric Comas Parer)

La font va romandre al mateix lloc uns vuit anys, fins que el 1925 va quedar inutilitzada i finalment desmuntada degut a la nova urbanització de la Plaça de Catalunya.

La font, amb l'Hotel Bristol al fons, era gairebé a la cantonada amb Portal de l'Àngel (Foto: Col·lecció Enric Comas Parer). Anys 20 del segle XX.


Fons: Calaix / Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010. Fotos de Josep Brangulí
Postal: BCN. RECUERDO DE BARCELONA 140. PLAZA DE CATALUÑA. FUENTE MONCADA. JORGE VENINI. ATV 2ª COLECCIÓN.  Foto: Jorge Venini. Col·lecció Enric Comas Parer)
Fons: Barcelona Filia.
Fons: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Brangulí. Processó Mare de Déu de la Mercè

divendres, 16 de novembre de 2018

Avui us deixem una bonica foto de l'any 1915 aproximadament. Desconeixem l'autor, però la perspectiva ens dóna un turó monstruós que ens impacta encara avui dia.


Fons: Desconegut.

divendres, 9 de novembre de 2018

De sobre conegudes les bondats naturals del nostre poble a finals del segle XIX, aquesta fama va perdurar fins entrada la Guerra Civil, de la mà dels estiuejants, molts de la ciutat de Barcelona, que sovint fugien dels fums, les males olors i enfermetats de l'estiu.

Les següents fotografies es van prendre el 13 d'agost de 1925 durant una excursió un grup escolar de nens i nenes, d'una colònia d'estiu madrilenya, d'intercanvi amb l'Ajuntament de Barcelona.


Nens amb barret canotier pujant per la falda del turó de Montcada. Podem apreciar perfectament la gran pedra ferruginosa (amb gran quantitat d'òxid de ferro) i algun 'monitor' curiós que decideix acostar-s'hi i observar-la.

En un butlletí de 1912 podem observar aquesta pedra una mica més aprop.
Pedra ferruguinosa del turó de Montcada i vista del Besòs. Any 1912. Clixé O'Felan.


Aquest és un incidi mineral de primer ordre, amb permís de la coneguda Font del Ferro, que es trobava una mica més avall, de l'existència de vetes de ferro al turó.

Aquestes evidències i d'altres que es van obtenir després de realitzar diversos estudis a la muntanya, van ser l'argument objectiu que va justificar el 1928 la fundació d'una fundició de ferro a les instal·lacions de la fàbrica de l'Asland, aprofitant un mètode patentat d'un enginyer (Basset), que en garantitzava una bona qualitat a un cost raonable.

Imatges de la secció de fundició de ferro de l'Asland als anys 30 del segle XX (del llibre de 50 anys de Asland, editat el 1954).

Les noies, en aquest cas acompanyades de tutores, també portaven un barret tipus charleston de color blanc. Vegem també la fisonomia de la falda del turó i els pins que hi havia el 1925.




Noies, que farem una foto al cim del turó, amb una magnífica capella d'advocació de la Mare de Déu ja formada en detall per l'arquitecte Enric Sagnier.


Hora de dinar a la placeta de la capella. Uns bancs de fusta pels més grans però la mainada  descansa el cul sobre els rocs.


Detall del moment de refrigeri.



Fons: Fotografies escolars: Calaix / Departament de Cultura, 2010. 
Fons: Llibre Fotografia 50 anys de Asland, 1954.
Fons: Fons: Boletín de la Real Sociedad Geográfica. Tomo LIV. 1912. Pgs 83 a 94. BVPH. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

Missatges més antics