Blogcrowds

divendres, 17 de novembre de 2017

Avui volem oferir-vos un parell de fotografies de la primera dècada dels anys deu del segle XX.

A la primera imatge podem veure un poble amb un encara molt marcat passat agrícola. Un pla de Reixac que encara podia ser inundat per les crescudes del Besòs i, en definitiva, un poble que encara ha de descobrir el futur industrial que l'espera i ha de venir.

Com a trets característics, les vinyes a la muntanya, la parròquia de Reixac al fons, o les cases d'estiueig que ja afloren des de fa unes dècades, com la Torre Vila (1891), que es veu al carrer Major, o la caseta de Vista Rica del turó Fermí.


A l'altra imatge veiem la banda del riu Besòs, des de l'actual carretera de la Roca, amb el conegut pont de formigó que es va inaugurar el 1911, amb un petit bosc de ribera del que semblen pollancres i un seguit de figures anònimes sobre el pont.

Al turó encara coronava la capella de la Mare de Déu, i aquest mantenia la fisonomia característica que van conèixer els nostres avantpassats.




dimarts, 14 de novembre de 2017

La següent imatge pertany a un retall d'una revista especialitzada en arquitectura i construccions de formigó armat.

A la fotografia apareix una imatge de la fàbrica Asland de Montcada, l'any 1918, poc després de ser inaugurada.


Es poden veure els forns horitzontals i part de l'estructura de la fàbrica llavors, així com les vies de ferrocarril coincidents dins la fàbrica.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Durant la segona República Espanyola es van fer emissions de moneda de cartró (o segells moneda) i també segells propis de moltes poblacions, degut a la pràctica d'atresorament de la població de moneda fraccionaria.

De la sèrie "Atur Forços i escut", trobem dos segells, un de 0,10 pessetes en color vermell i un altre de 0,05 pessetes en blau.

El primer, de color vermell, està correctament escrit i diu en correcte català "Ajuntament de Montcada i Reixac", però el de color blau hi ha una errada tipogràfica al nom del poble i diu "Ajuntament de Motcada i Reixac", on podem apreciar que es van deixar la 'N' de Montcada:


Aquest mateix efecte el trobem també al cartró moneda d'ús provisional de 1937, un cercle de cartró amb l'escut del poble i per la part del darrera un segell de 50 cèntims, que servia com a valor d'intercanvi monetari dins la vila.


Si us interessa saber les sèries de segells de Montcada i Reixac durant la República, podeu consultar aquí. D'altra banda si voleu saber les sèries de paper moneda cliqueu aquí.



divendres, 10 de novembre de 2017

El Llibre Verd de Barcelona, el de major rellevància sobre els privilegis del Consell de Cent, va ser una compilació documental formada per quatre volums, elaborats entre els segles XIV i XVII.

En aquest llibre trobem una de les definicions més curioses de la llinda de la Ciutat de Barcelona, on diu que Barcelona està compresa entre:

A Monte Cathi [Montgat] usque ad Castrum Felix [Castelldefels] et a Monte Catheno [Montcada] seu loco de Finestrellis et a Coll de Erola [Collserola] et de ipsa Gavarra et Valle Vitraria [Vallvidrera] et a Villa Molendinorum Regalium Lubricati "[Molins de Rey de Llobregat] usque ad duodecim leucas infra mare.
És curiosa la definició final de les terres de Barcelona, on diu, a banda de estar compresa fins la frontera de les viles descrites, que a més Barcelona també és fins a dotze llegües mar endins.

D'altra banda cal saber que a les afores de les ciutats com Barcelona, s'instal·laven les forques per a penjar als malfactors de la ciutat. Podem per tant aproximar que en aquells anys hi podien haver unes cinc o sis forques repartides pels voltants dels pobles descrits anteriorment.

El 2009 es va obrir un debat sobre la ubicació de la "quinta forca" en alguns medis especialitzats i del que també es va fer ressó a MontcadaPost (cliqueu aquí si voleu consultar).

Probable fisonomia de les forques que hi van haver a les afores de Barcelona. Tres pilars fets de pedra amb travesses de fusta.

De la mà d'un estudi recent de Josep Rafael Illa Sendra [1] sabem que aquesta expressió, que té un origen incert, va ser estudiada pel periodista i cronista José María Huertas Clavería a "la quinta forca", dins de "Mites i gent de Barcelona" [2] , tot indicant que hi podia haver quatre forques dins la ciutat de Barcelona i una cinquena a les afores, al Coll de Finestrelles, sobre el turó de la Trinitat, ja de camí a Montcada.

Altres autors, com Agustí Duran i Santpere, diuen que al segle XIV totes les portes de Barcelona tenien creus de pedra, amb vincles religiosos, i no massa lluny altres creus i forques per a usos ben diferents [3]. Sebastià Riera Viader també ens parla de diverses forques fixes a Barcelona.

En un document del 22 d'Octubre de 1451, en un enfrontament entre la ciutat de Barcelona i un noble de Molins de Rei, es diu que es van instal·lar forques en temps de Jaume II per a limitar les terres de Barcelona, "A Mungat, al Coll de Finiestrelles prop la Trinitat, al Coll de Cerola a Vallvidrera, a la Gavarra i prop la vila de Molindereig i a Castelldefels" [4]. Es diu a més que les foques estaven formades per "tres pilars de pedra i barres de fusta dalt a través".

L'autor defensa doncs que en temps de Jaume II hi havia realment aquestes cinc forques, erigides pels voltants de 1320 per delimitar el territori de Barcelona i que la més allunyada de la ciutat de Barcelona era la de Castelldefels, doncs en un altre document de 1486, es descobreix exactament on es situa la forca de la Gavarra, propera a Molins del Rei, en concret a la vila d'Esplugues [5].

Josep Rafael Illa, ens parla del Pujol de les Forques de Castelldefels, un lloc amb una fisonomia perfecte per a erigir una forca. De fet, es conserven imatges dels anys 60 del segle XX d'un pilar de pedra dalt aquell turó que es pensa podria ser el darrer vestigi d'aquella forca, avui dia malauradament desaparescut.

Arxiu Municipal de Castelldefels.

Josep Rafael també ens descriu algunes entrevistes orals realitzades a l'indret on la gent recorda haver escoltat dels avantpassats noms com "el monolito", o bé "columna de sacrifici" inclús recorden haver vist diversos pilars com aquell amb un forat entre ells.


[1]Llegat Cultural dels conflictes de termes i de jurisdiccions a l'Eramprunyà: Fites, Forques i Dret de Corps. Josep Rafael ILLA SENDRA, Octubre 2010, Castelldefels

[2] Mites i gent de Barcelona. Edicions 62. 2006, pag 16-17. ISBN 9788499303130.

[3] Barcelona i la seva Història. LA formació d'una gran ciutat. Vol I. Ed. Curial. 1972. pàgina 611.

[4]AHCB. Consell de Cent. Lletres Closes. Rotlle 12-CC. f.130v-132v.

[5]AHCB. Notularum. Consell de Cent, Refª : 1 B XIV 4 (Anys 1483 a 1489), f.162 bis

divendres, 3 de novembre de 2017

Can Castelló (no confondre amb Can Castells) va ser una masia que estava ubicada a Mas Rampinyo i que l'empresa Aismalibar va adquirir, juntament amb bona part del solar dels voltants per a construir el conegut Club de Aismalibar.

La masia va ser aprofitada per a ser reconvertida en  un conjunt de vivendes per treballadors i la biblioteca de Aismalibar. Just al davant es va construir la coneguda pista de tenis del club.

La següent imatge mostra l'avanç de la restauració de la masia i la pista de tenis, el 1948:

 Fons: Fundació Cultural Montcada. Autor: Juanito Aguilar.

El club va inaugurar-se el desembre de 1948, però ja aquell any s'utilitzava per a fer algunes activitats, com és la següent revetlla de Sant Jaume, al juliol d'aquell any



Can Castelló un cop reconvertit:


Fons Fundació Cultural Montcada. Autor: Juanito Aguilar.

A la següent imatge podreu veure el que quedava del Club de Aismalibar el 2004 i la seva reconversió en el Centre Comercial El Punt de Montcada.

dimecres, 1 de novembre de 2017

I tornem de nou amb una nova postal de Punts de Vista. En aquesta ocasió una imatge dels camps de Mas Rampinyo, el sector de Can Rocamora i de camí cap a Can Pomada.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Desembre amb la darrera postal d'aquest any 2017.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Al número 43 de l'any I, del 21 de novembre de 1936 de la revista setmanal "Curiositats de Catalunya" apareix un llistat dels personatges rellevants del renaixement de la poesia catalana.

La curiositat és que apareixen seguits els dos personatges que van utilitzar un pseudònim toponímic de Montcada als seus versos, entre ells "Lo cançoner de Vilatort", en homenatge a l'antic hostal que hi va haver proper a Can Pla, tot just al torrent de Vilatort. D'altra banda "Lo coblejador de Montcada" del que ja hem parlat en alguna ocasió.


"Lo cançoner de Vilatort" va ser en Francesc Muns Castellet (1833-1894) de Can Pla, va ser un advocat de professió, va ser un assagista i poeta d'opinió política tradicionalista i professà les idees de la Renaixença sobre la literatura en llengua catalana i el seu reconeixement com llengua de nivell cultural comparable a la castellana.

Val a dir que en Francesc Muns Castellet, va participar en els Jocs Florals del 1870. Alguns dels seus poemes els signava com "Lo cançoner de Vilatort".



Missatges més antics