Montcada i Reixac

El 8 de setembre de 1961 es va inaugurar la coberta de la pista del Casino de Terra Nostra.

La següent targeta conmemorativa de la inauguració ens mostra l'estructura de la pista:

Recuerdo de la construcción de la cubierta de la Pista del Gran Casino de Santa María de Moncada, inaugurada el día 8 de Septiembre de 1961, gracias a la entusiasta colaboración de los Sres. Socios de la Entidad.

Aquesta setmana s'ha publicat el web municipal patrimoni.montcada.cat  amb les dades del catàleg de patrimoni de Montcada i Reixac,  presentat el passat mes de febrer.

Bon dia del treballador, 1 de Maig de 2019.

Us presentem una nova entrega de les postals Punts de Vista, en aquest cas, una imatge realitzada des de dalt del "Turó dels Quatre Pins" i on podem veure el Coll de Montcada, un indret que desapareix de la memòria dels més grans i de les històries que els seus besavis explicaven.

 
En aquest indret es van produir segrestos, atracaments i disbauxes a cop de pedrenyal amb els bandolers durant segles. En aquest indret, durant la Guerra del Francès, es van retenir tropes per a evitar l'avanç de l'exèrcit Francès i es van dur enfrontaments a sang, baioneta en mà.

I és que el Coll de Montcada era un dels pasos per a traginar les mercaderies de la ciutat Comtal i un dels indrets de pas estratègics del camí reial cap a terres llunyanes de l'interior de Catalunya

Tot acabant el mes de desembre passat, llegia un article de investigació de les doctores Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez anomenat "Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI)". En aquest interessant article, trobem una interessant referència a un forn de vidre que hi va haver a Montcada i del que en sabem ben poc.

Encetem l'ampolla i ens remuntem al segle XIV, a la ciutat de Barcelona. Segons ens diuen les autores, una de les primeres referències que hi ha sobre forns de vidre als voltants de Barcelona és de 1316, del vidrier Guillem Barceló i un seguit de problemes amb la llenya que necessitava pel forn.

Posteriorment, en un altre document del 1325, ens diu que el forn de Guillem és l´únic que hi havia dins la Ciutat Comtal. Un monopoli del vidre que podem ensumar seria d'especial rellevància, no només pel negoci en sí, sino per les repercusions polítiques i de poder de l'època. El vidre era un element de tecnologia punta, un material de luxe.

El forn, però, no  només es feia servir per a coure el vidre, sino també vaixelles i altres elements decoratius per la llar o el dia a dia.

Com hem vist, els Barceló van ser la nissaga del vidre a Barcelona, en el que es coneix el Forn de Vidre de Viladall, fins que el 1346, en Bernat Desmunt va establir un segon forn de vidre amb permís del rei i del Consell de Cent.

Els Barceló, no obstant, tenien un bon prestigi, doncs el 1370 trobem a Pere Barceló, fill de Guillem, primer vidrier, com a responsable del Forn de Viladall i documentats certs elogis del propi rei a la feina d'aquest forn de vidre.

Corria l'any 1381, que la parròquia de Santa Engràcia de Montcada  va ser traslladada de la zona de l'actual depuradora fins a la ubicació actual, al carrer Major.

El 1394, trobem a Francesca, vídua de Bernat Barceló al càrrec del forn.

Investigant sobre el topònim Viladalls, que ens descriuen les autores de l'article, l'he pogut trobat informat en un llibre anomenat "El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta, Volum 2", tot fent referència que a Barcelona hi havia dos bordells, un d'ells el de Viladalls, proper a la Plaça Reial. Diu textualment:

Pel que fa al bordell de Viladalls, una porta donava a la Rambla, que de vegades en moments més o menys conflictius restava tancada, i l’altra donava accés al recinte des de la part interior de la ciutat a l’indret del carrer del Vidre.

En una memòria tècnica realitzada e 2004 al carrer del vidre de Barcelona trobem també que aquell carrer es va conèixer com Carrer del Vidrio, del Forn del Vidre, Viladalls i Quintana.


Entre 1436 i 1459, el forn era gestionat pel barber, Ramon Lleonard Derç, que pagava els censos anuals del negoci, però el 1463 li apareixen problemes de solvència amb el pagament d'aquests censos.

Ramon Lleonard Derç va deixar en herència el forn al coraler Joan Derç (probablement el seu fill) i ja el 1482 trobem que Francina, hereva d'Elionor, vídua de Joan Derç, ven la concessió del forn al brodador Antoni Sadurní.

Corria el 1484 quan, per un seguit de problemes amb censos reials pel forn de vidre, Antoni Sadurní, arriba a pagar els deutes del forn, però no pot refer ni tornar a arrencar el forn de vidre de Viladalls, dins de Barcelona. No sabem si per problemes tècnics, polítics o d'abast de producció.

Va ser en aquell impasse, que van néixer altres forns de vidre als encontorns de la ciutat associats a mestres vidriers procedents del de Barcelona. És així com Antoni Sadurní va construir un nou forn de vidre en terrenys dins el terme de la baronia de Montcada.


D'aquesta manera, el brodador va presentar al Consell de Trenda-dos de la ciutat de Barcelona, el 25 d'abril de 1486, una súplica per tal d'obrir el negoci en terrenys montcadencs.

Un cop acceptada la seva sol·licitud, l'Antoni va encetar la construcció del forn de Montcada. Hi ha documentació dels mesos posteriors on es fan pagaments de teules i obra en ferro pel bastiment del forn de vidre, que es realitzada a la casa d'Ambrosi Vallmanya, a Montcada.

Val a dir, que tres anys després, el 1489, el Consell de Trenda-dos de la ciutat de Barcelona, va rebre una nova sol·licitud per a instal·lar un altre forn de vidre a Montcada, de la mà de Vicenç Sala i dels seus fills.


Si revisem el llibre de fogatges de 1497, veiem que a la parròquia de Montcada hi havia un "lo vedrier", ara ja sabem qui era.

Sobre la ubicació exacta d'aquests forns a Montcada no en sabem res. Podem especular que per les dates, amb l'església de Santa Engràcia, ja traslladada a la ubicació actual, el centre neuràlgic del poble ja estava definit al carrer Major, via passant del camí cap a Roma. Podem esperar doncs que el forn estigués proper a les vies de comunicació importants de l'època.

Deixem la porta oberta doncs a noves investigacions.


Fons: "Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI) de Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez.
Fons: El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta, Volum 2.
Fons: MEMÒRIA DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA PREVENTIVA AL CARRER DEL VIDRE NÚM. 6-12 / PLAÇA REIAL NÚM. 11-12CIUTAT VELLA (BARCELONA)Codi MHCB: 065/04. 19 de Maig al 17 de Juny de 2004 
Fons: https://www.researchgate.net/profile/May_Dominguez/publication/301216774_CANEDOM-TAULES_anuari/links/570cf29e08aed31341cefb25/CANEDOM-TAULES-anuari.pdf?origin=publication_list

Un parell d'anuncis dels anys 20 del segle XX:

En un catàleg de moda, trobem, el 1926 un anunci de la fàbrica de guants Panisello, ubicada a Font Pudenta.

Si voleu veure alguna imatge de la façana de la fàbrica a la Font Pudenta, cliqueu aquí.


D'altra banda, al "Anuario Ilustrado de la Riquera Industrial y Artística de la Nación", trobem, e 1927 un anunci d'un producte habitual per a fer embotits.

En una imatge de revista trobem la següent imatge de Sant Pere de Reixac, el 1910 :

Romería en la parroquia rural de Rexach, en la ladera izquierda del Besós, frente a Moncada.

Us deixem amb una bonica estampa del poble, pensem que de 1963,

Fons: Postal, autor desconegut.

El blog recolza l'acte de presentació del proper número QUADERNS 38 de la revista de caire històric i cultural que publica la Fundació Cultura Montcada.

Teniu cita el proper dijous 11 d'Abril a les 19.30 h al C/Major, 47 on presentarem aquest proper número. Us hi esperem.

L'abril ja és aquí i amb ell, una nova postal de Punts de Vista, en aquest cas d'una imatge realitzada des del camí que va del cementiri de Montcada cap al parc de Can Oller, passant per la falda del turó de Montcada.

A la imatge veiem, a banda esquerra, el veïnat de Terra Nostra i, a banda dreta, separat per la riera, el polígon industrial de la Ferreria.

Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Maig, dia del treballador.

Cada un dels barris tenen la seva esència i recordar-ho és un bé de interès cultural.

Vegem un clar exemple en el següent romanço de la vida quotidiana d’aquella Montcada orientada a les activitats agrícoles, trobat a l’arxiu de Joan Amades. Parlem de principi de segle XX.

Un imprès manufacturat a “Marrampinyo: Imp. del Sr. Mauri Buscalabé” (amb un evident accent humorístic, a veure qui era capaç de trobar a impremta) on tothom rebia i de valent. Deixem la seva transcripció en el català pre-Fabra del propi romanço:

La transcripció ens diu el següent:


Moncada, Moncada, mansió regalada, fas festa major, avuy vol cantarte é vol festejarte aquet trovador.

Quarante cosetes cofoyes brometes et vaig á contar, son notes d’estiu boy resos del viu: ya pots escoltar.

I – Ya tenim esglesia gran, ya podrán anarhi tots los que per por de fogots feyen campanes.

II – A la font freda no ensomarás res de bó, perque es font que fá fortó de tifainetes.

III – El senyor D. Quimet Sans es amich dels capel-lans é á més té bons devans vuy dir la tripa.

IV – Bén sovint bon vi del fí té una bodega hasta allí; per ço’s diu el senyor Vidal.

V – En Carboneyl té dinés té més unças qu’els demés. Passiho bé tingui.

VI – El riu sech que sols du sorra, quelqu’ aixech d’alguna torra, un sereno que du gorra y á la nit busca cargols, ¿Que més vols?

VII – En Miralles y en Torreula al Nort tenen escudeyla. Son arroçaires.

VIII – Dos metjesm dos potecaris, tres barbers é tres carrils, mes els marrechs son á mils é molts goços perdolaris.

IX – De debó sembla desvari tocar guitarra un notari, vestir de blanch á diari é fer ballades.

X - ¿Qui es va molt planxat lo sombrero ben posat y en fer’s xavos al costat es un home dels més destres? – En Mestres.

XI – Si t’aprete l’ofegó no pugias pas al Turó.

XII – Va lluent de sabatetes, molt boniques corbatetes é parlant fa posturetes en Vivetes.

XIII – Pochs senyors vestits de frach han pujat fins á Rexach.

XIV – Condemnat es tot fanal, car no volen luminaries, á la pena capital.

XV – En Bonet, no sé si hi notas, casi sempre fa ganyotas.

XVI – Creu que fá perçosa gança pasejar’s pel tren de França.

XVII – Dels Xinitos, res de nou, perque ya van rebre prou.

XVIII – Coloquen veles de lona, ben sensats maten l’estona é si paça una perçona s’ah de fer fumer.

XIX – Tingas segur qu’en Taulé per comprar lo primer ram ya prepara algun calé. Donças no badis.

XX – No tot hom’ que té galvana por anar á Vallençana.

XXI – En Giribet du peril-la é porta blanca l’armil·la.

XXII – En Laguardia va fe’l vot d’anar sempre sens tarot, ab fosell ho mata tot si no fa figues.

XXIII – Al hereu de’n Cabaneyles no l’intriguen les femeyles. 

XXIV – Té un fosell de tres seguros que li costa dos mil duros é vintivuit escopetes de mil noucentes pessetes; per caçar sempre du bata é de plata els perdigons... –M.c.g.’n e,l, és en Pons [Em cago en ell, és el Pons] 

XXV – En Monoreo no té preo fent serveys per tot arreo. 

XXVI – En Chacon es molt sinbólich, típich, plástich, melancólich é barbólich. 

XXVII – Ab un aire sandunguero marxa en Costa marcialment caminant ab molt sal-lero. 

XXVIII – En Martí, qu’es home gros, á la Xinita fa l’ós. 

XXIX – Don Enriquet Berrocal diu que per curar tot mal mossen Kneipp no té rival. ¡Dónali aiga! 

XXX – Quan surt á caçar l’Oriol no necessita moçol. 

XXXI – En Roure va mes tivat é mes ´serio qu’un armat. 

XXXII – En Navarro té la barra de volguerse dir Navarro sense ser pas de Navarra. 

XXXIII – Tich-tach, tich-tach, quin compás... És qu’en Trunyo ve detrás. 

XXXIV – Quan á jeure s’en vá’l sol en Moner treu lo remat, mes li manca’l floviol per ser Páris acabat. (En conçol d’aquesta pena no li manca pas l’Elena.) 

XXXV – En Badosa quant hi vá li serveix de rabadá. 

XXXVI – Al costat de Mestre Ubach, Ciceró resulta un crach. 

XXXVII – Nungu hi ha que s’espavil-li quan ven guatlles com en Gil-li. 

XXXVIII – En Lozano es un brau hom’ que fá festes á tothom. 

XXXIX – Les noyetes son molt maques mes n’hi han moltes de flaques é n’hi han d’altres de grosses é algunes bones bosses. Via fora, jovenetz, trietz é remanetz. 

XXXX – Va suar la gota groça per lograr obrin’s la boça mes després ens va dar coça é are fa l’órnio.  Aqui pau é gloria sancta, Ya he cantat les quaranta.