Blogcrowds

divendres, 25 de maig de 2018

Si fem una passejada, les haurem vist arreu amb tota seguretat, allà plantades, ben rectes, amb ploma o sense. Utilitzades als horts, instruments musicals i refugi de tot tipus de fauna, ocells, ànecs o conills.

No parlem d'una altra cosa que la Canya de Sant Joan, més coneguda per tots per "alerta amb les canyes, ull que tallen".


La Canya de Sant Joan és una planta nativa de l'est i sud d'Àsia i per tant una espècie invasora que avui dia troben arreu del món amb un caràcter templat, des de Europa fins a Califòrnia, passant per Àsia, el Carib o en certes regions del Pacífic.

La Canya de Sant Joan al món.

Aquesta canya és una de les 100 més perilloses i nocives invasores a escala mundial per la seva capacitat de desplaçar la vegetació nativa, on cal afegir que la planta provoca que la capacitat de desguàs dels rius sigui molt menor.

Presència de la canya a Catalunya. 
Fons Excocat. Sistema d'informacio de les espècies exòtiques de Catalunya


Aquesta canya arriba a la seva maduresa després d'un any, amb una alçada d'entre cinc i vuit metres.

Les canyes poden ser tallades fins a tres cops l'any i avui dia representa una de les espècies que més biomasa produeix per superficie (unes 50 tones per hectàrea, dos cops l'any). També es fan servir per a fabricar biodièsel.

divendres, 18 de maig de 2018

Una nova entrega dels amics de Montcada Comunicació. Aquest cop la història d'un torero de braus que va estimar Montcada.





El 14 de setembre de 1933, al diari MAdrileny de "La Libertad" trobem una referència a Mas Rampinyo:



A D. José Martínez Aguado, maestro de Marrampiño, Moncada (Barcelona).

Si investiguem una mica més sobre aquesta persona trobem una altra referència, del dia abans, dia 13 de setembre de 1933, en un suplement de La Escuela Moderna, on s'informa de les vacants de professors:



don José Martínez Aguado, Maestro de la Escuela preparatoria del Instituto nacional de Segunda enseñanza de Manresa, considerándose seguidamente vacante la Escuela de Marrampiño-Moncada (Barcelona).

divendres, 11 de maig de 2018

Fa gairebé 128 anys d'aquesta columna publicada a La Vanguardia, el 25 de novembre de 1890.


Según un periódico ha recorrido la barriada de Moncada conocida con el nombre de "Marrampiño" un sujeto que, fingiéndose delegado de una autoridad eclesiástica, engañó a vecinos de aquella barriada, comprometiéndose a construir varias obras de albañilería para edificar una capilla, logrando que se le hiciera buen número de donativos.
Investigant més sobre aquest engany, he pogut descobrira on van trobar des de La Vanguardia aquesta referència, "según un periódico". Doncs no és cap altre que el diari madrileny "La Dinastía", que un dia abans el 24 de novembre de 1890 va publicar:


Dice un colega que ha recorrido la barriada de Moncada llamada "Marrampiño" un sujeto que fingiendo ser delegado de una autoridad eclesiástica, engañó a aquellos sencillos habitantes, comprometiéndose a construir varias obras  de albañilería para edificar una capilla, logrando que se le hicieran multitud de donativos, con los cuales se ha largado bonitamente.

I és que l'engany, la pilleria, l'espavilat de torn i el voler aprofitar-se dels altres no és cosa d'avui. Només han canviat les necessitats dels que es deixen enganyar, doncs les necessitats dels estafadors són sempre les mateixes: els diners.

divendres, 4 de maig de 2018

Les dos fotos no les separa ni un segle. Coneguda com Can Fàbregas, però també com Can Jover, Can Montobbio o com la Casa de les Oficinistes, va ser una casa d'estiueig de barcelonins de classe mitja-alta que va estar oberta a modus d'hostal i on es llogaven habitacions per tal d'allotjar-se, sobretot a l'estiu, personalitats com els armers Beristain, els industrials Artamendi, els comerciants Camba o els advocats Segarra Zacarini.

Una de les filles d'aquests últims es va prometre amb un dels pares de la Constitució espanyola, en Miquel Roca Junyent, que també va visitar diverses vegades Can Fàbregas. La parella es va casar a Sant Pere de Reixac el 20 juny del 1963 i va celebrar el casament a Can Piqué.



La casa va funcionar com a allotjament ja des del segle XIX i fins ben entrar els anys 60 del segle XX. En relació als massovers del segle XIX i principis del segle XX, a l'arxiu que va lliurar a la FCM els familiars de Jacint López Herrero (e.p.d.), trobem que van ser massovers a Can Fàbregas:

Massovers 1835: Josep Riera – Maria Navarra (3ª. Generació) [avi de Can Rei i avia de Can Taianet]. Josep Ventura - Rosa Riera (4ª. Generació). Fills: Un noi i dues noies. Els últims “Rieras” d’aquesta branca a Can Fàbregas”

Val a dir que són els avis quarts, rebesavis i besavia d'un servidor.

Segons ens explica l'amic Joan Riera Martí, ja ben entrats en el segle XX, els últims masovers de la casa van ser els pares i els avis de la seva mare, Rosa Martí Massip.

Ara per ara desconeixem si entre els darrers Riera de la meva branca familiar, masovers de Can Fàbregas i en Francesc Martí Subirana, avi de Rosa Martí Massip i masover de la mateixa casa més tard, hi va haver algun masover addicional.

En definitiva i si no anem errats, el llistat de masovers de Can Fàbregas, encetant al primer terç del segle XIX i acabant a mitjans de segle XX van ser:


  • 1ª Generació Riera: ?
  • 2ª Generació Riera: ?
  • 3ª Generació Riera: Josep Riera Roca - Maria Navarra (els meus avis 5è)
  • 4ª Generació Riera: Josep Ventura - Rosa Riera Navarra (els meus rebesavis)
  • ...
  • 1ª Generació Martí: Francesc Martí Subirana (avi de Rosa Martí Massip)
  • 2ª Generació Martí: Fill de Francesc Martí Subirana (pare de Rosa Martí Massip) i darrers masovers.

Si teniu qualsevol aportació addicional, si us plau feu-nos-la arribar.

Filla dels darrers masovers de Can Fàbregas Rosa Marti Massip, l'any 1936, amb la seva parella Jaume Riera Sarrà. Aquest matrimoni són els pares dels jugadors de basquet Riera Martí (tots van jugar amb l'Aismalibar). La foto es va fer als jardins de Can Fàbregas. Fons: Arxiu personal de Margarita Canals.

Una de les fotos, en color i de l'any 2000, ens mostra la situació d'abandonament que Can Fàbregas va patir durant dècades abans del seu enderrocament definitiu. Les altres imatges en blanc i negre són de postals de finals dels anys 10 del segle XX.






dimecres, 2 de maig de 2018

Els amics de Montcada Comunicació ens ofereixen un nou format de la secció "El Retrovisor" que va estar present de forma escrita a La Veu fins el 2014, enguany però de manera mensual i en format video.

En aquesta primera entrega podrem veure un reportatge sobre la victòria del Club Handbol La Salle Montcada al Campionat d’Espanya de Segona Nacio­nal l’any 1963.



dimarts, 1 de maig de 2018

Des de fa uns anys que l'alçada dels edificis de la Rasa van ser superats per dos gratacels que ens donen l'adéu o bé ens diuen hola.


Missatges més antics