Montcada i Reixac

 En aquesta fotografia podem veure els darrers masovers de Can Rocamora, la Lluisa i el Salvador

 

Febrer de 1936, falten pocs mesos per a que esclati la Guerra Civil.

El selecte Polo Jockey Club de Barcelona, es troba organitzant una nova trobada esportiva  i, el marquès de Villamizar, fill de Marc Rocamora Pujóla i Anna Vidal Sala de Rocamora, es presta a oferir la seva mansió com a escenari d'un nou concurs de cursa de cavall, anomenats Rally Paper, amb un seguit de personalitats de l'època.

La casa, un antic mas anomenat Can Paiàs, reconvertit en un palauet entre els camps de Mas Rampinyo, es coneix llavors com Can Rocamora o el Mas San Marc, en honor a Mar Rocamora, pare de l'actual marquès.

La cursa, de dotze quilòmetres en hora i mitja, es realitza pel matí i va finalitzar amb un banquet per a vuitanta persones a les que es van sumar una vintena més per la tarda. El dinar va ser encarregat a Casa Llibre, un dels primers restaurants de tot l'Estat amb estrella Michelín en aquells temps.

Ja entrada la nit, s'organitza un ball de gala a la planta de dalt de la casa i s'entreguen els obsequis i les copes als guanyadors i guanyadores de la jornada. És moment de fumar, beure una copa i fer veure's, tot acordant i tancant alguns negocis i possiblement algun futur enllaç entre families.

Benvinguts a Can Rocamora.

Si voleu saber més d'aquell dia, podeu adquirir (quan acabem aquest confinament coronavíric) la revista Quaderns número 29 del desembre de 2014 a la seu de la Fundació Cultural Montcada (C/Major 47).

Crònica del dia.

Can Paiàs, el Mas Sant Marc, Can Rocamora... Tots són topònims que fan referència a la mateixa casa, restaurada i reformada per l'industrial Marc Rocamora entre els anys 1911 i 1920.

La reforma va ser projectada pels germans Bassegoda i Amigó i avui dia encar aconserva diversos finestrals de tipologia gòtica-renaixentista. La casa compta amb una capella amb decoracions de guix i antigament tenia un conjunt de quadres a l'oli que representaven Sant Marc i Santa Anna, en honor als propietaris Marc Rocamora Pujolà i Anna Vidal Sala. Arrel d'aquest mateix nom la casa es coneixia també com a mas de Sant Marc.

Veiem una comparació d'una imatge dels anys 80 i una altra d'actual.

Veiem que les palmeresja no hi són. Una part de la façana del barri de la casa tampoc hi és i les finestres d'aquest barri estan tapiades.


Yolanda Pérez, és doctora en història de l'art i ha treballat les col·leccions artístiques de la família Rocamora. A la seva tesi doctoral sobre el col·leccionisme privat durant la Guerra Civil va parlar sobre els Rocamora i la seva vinculació amb Montcada i Reixac i evidentment, amb la Torre Rocamora. Importants personalitats de l'alta societat i la cultura d'aquells anys la van visitar. El Sr. Rocamora va ser un gran mecena d'artistes tant importants com Ramon Casas i Anglada-Camarasa, que molt probablement van visitar Can Rocamora.





https://www.lavanguardia.com/local/sabadell/20170218/4292916304/campana-salvar-torre-can-rocamora-montcada.html

El març ja despunta i amb ell una nova postal de Punts de Vista.

Es tracta d'una bonica imatge del camí que arriba a Can Paiàs o Can Rocamora, un indret desolat i que gens té a veure amb el que va arribar a ser.

Qui diria que en aquesta mansió es van fer trobades de l'alta societat catalana i espanyola. Un indret molt 'pijo' amb centenars de visites amb els seus vehicles d'alta gama, curses a cavall, jardins romàntics espectaculars, dinars i sopars encarregats als primers restaurants amb estrella Michelin de tot l'estat...

En voleu saber més? Cliqueu aquí.

Podem explicar moltes coses, però us deixarem descobrir-les llegint QUADERNS, publicat per la Fundació Cultural Montcada, en concret al número 29 del Desembre 2014, trobareu una extensa experiència en aquest indret, al febrer de 1936. E podeu adquirir al C/Major 47.



Ens veiem a l'abril.

I tornem de nou amb una nova postal de Punts de Vista. En aquesta ocasió una imatge dels camps de Mas Rampinyo, el sector de Can Rocamora i de camí cap a Can Pomada.

Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Desembre amb la darrera postal d'aquest any 2017.

Amb aquest nou reportatge, els amics caminants Bacardit i Cia tornen de nou a la costum de penjar un audiovisual cultural i històric del poble de Montcada.

Afui ens faran cinc cèntims sobre la Torre de Can Rocamora i alguns detalls addicionals sobre aquesta família benestant que en el seu temps va influir molt en el desenvolupament de Montcada i Reixac.

La masia de Can Paiàs, desapareguda sota l'actual Can Rocamora, resta impassible a la vora de l'antic camí de Sant Cugat com un vestigi de dies de glòria, avui ja desapareguts.
 

 
Sota la consigna dels germans arquitectes Bassegoda, que van executar la remodelació de la masia, convertint-la en Can Rocamora a principis del segle XX és, encara avui dia, un dels principals atractius patrimonials de Mas Rampinyo.


Al mapa patrimonial que publica la Generalitat de Catalunya, amb dades que provenen dels Inventaris del Patrimoni Arquitectònic (35.000 fitxes) i del Patrimoni Arqueològic (20.000) i del Registre de Museus que ha creat i manté la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, trobem referències dels elements patrimonials i arquitectònics a Catalunya. Us oferim una transcripció de les dades actualment disponibles i que trobareu certament interessants.

A partir d'una masia basilical, Can Paiàs, es fa una recuperació de la casa segons els gustos de principis de segle amb la incorporació d'una sèrie d'elements arquitectònics i ornamentals del neoclassicisme.

La tipologia conserva la imatge basilical amb un cos central en sobresortit i amb els laterals més baixos.

El cos central té una teulada a dues vessants i els laterals d'una sola.

La façana principal consta de planta baixa, pis i golfes.

A la planta baixa hi ha una porta d'arc rodó amb motllura seguint la direcció de l'arc.

Les finestres d'aquesta planta són treballades amb recuperacions neoclàssiques.

Al pis s'observa presència d'elements neoclassicistes que són tractats individualment.

A les golfes hi ha tres obertures d'arc rodó de mig punt.

Sembla que a continuació del lateral esquerre, a nivell del pis, existia un cos cobert que actualment està enderrocat, segurament va ser una galeria coberta que sortia a la terrassa posterior.

La casa es troba envoltada per una tanca de maó i arrebossada, la part superior de la qual té reixa de ferro.

La portalada d'accés a l'interior del pati conserva la tipologia antiga de teuladeta de teules àrabs a dues vessants, porta rectangular d'arc rebaixat.

A la dreta hi ha un cos auxiliar a manera de masoveria de línies rectes amb ressalts motllurats.

 L'element potser de més innovació és la torre mirador que s'aixeca a la part posterior on acaba el cos central sobresortit, és de forma quadrada amb teulada a quatre vessants de teules vidriades, negres i verdes, i una bola de coronament.

Sota teulada i a cada una de les cares hi ha tres obertures d'arc rodó de mig punt.

Existeixen quatre finestres:

1) La primera finestra té forma rectangular i està emmarcada seguint la tipologia gòtica-tardana amb un treball més repartit en tot el seu conjunt.

Quant al treball de la llinda notem un tractament artístic del tardo-gòtic amb el retallat de trilobats i els capets esculturats en nombre de quatre, altres vegades són dos. Tot això inscrit dins un arc rodó amb esmotxadura del conopial.

Com a capitells té unes petites boles amb elements de ziga-zaga decoratius; després seguint el treball de l'emmarcament que es troba motllurat acaba en una base de treball sobresortint de l'emmarcament i formant un feix de pinacles.

Tornant a la part superior, tot l'arc abans descrit, es troba emmarcat per una motllura, més dins del gust renaixentista amb esmotxadura al centre i amb caps esculturats a la línia dels capitells i com si fos l'element sostenidor a títol de mènsules.

2) La segona finestra presenta un oportú exemple de la recuperació gòtica d'època ja tardana amb interpretacions novadores del primer Renaixement.

És una finestra rectangular, més llarga que ample. Es troba emmarcada i amb l'ampit motllurat.

Tot el conjunt és adossat al mur i segurament l'emmarcament no són pedres del mateix volum que les normalment utilitzades, sinó un treball sobre el mur.

La pedra de la llinda es troba treballada formant les típiques ornamentacions i buidat del gòtic-tardà.

La tipologia és la d'un arc conopial amb variacions del trilobat gòtic, decoració vegetal i uns petits caps esculturats.

La tipologia dels capitells com elements sobresortints de la línia de façana, semblen coixins amb un treball estriat, que recorden potser als carreus que es disposaven a la façana del edificis del Renaixement en alternança amb el carreu pla i llis.

3) La tercera finestra segueix la tipologia generalitzada al llarg de tota la façana, rectangular, més llarga que ample, emmarcada i amb ampit.

El treball artístic se situa a la zona de la llinda que en aquest cas desenvolupa una finestra coronella d'estil gòtic.

Es troba formada per dos arcs dins la varietat del trilobulat amb treball de traceria o calat en el seu interior; els arcs descansen sobre una columna alta i prima, característica d'aquestes finestres.

Tot aquest conjunt es troba emmarcat per una motllura en ressalt que sobrepassa la línia dels capitells.

Dessota es distingeix l'inicial R de Rocamora dins un element romboïdal a mode d'escut caironat -quadrat recolzat sobre un dels seus angles.

La quarta finestra és un dels exemples recuperats d'èpoques anteriors i que tingueren un gran ressò des de finals del segle XIX fins a principis del XX. La finestra és en forma rectangular i amb emmarcament lateral.

La seva artisticitat, com sempre, es troba a la part superior i sobrepassant la zona de la llinda.

Ens trobem davant un desenvolupament típic de frontó: part inferior, després dels capitells, espai de l'entaulament dins del gust dòric (Partenon) amb l'alternança de tríglifs i relleus (mètopes); a la part superior el frontó triangular sobresortit i amb dentelat ornamental a l'intradós.

El frontó és l'element arquitectònic de coronament o acabament, gairebé sempre de forma triangular d'una façana o d'un pòrtic, i és característic dels temples i edificis clàssics.

També es disposa sobre portals o finestres -com és aquest cas- com a element ornamental i també amb finalitat de protecció de la finestra.

N'hi ha de circulars, truncats... Un suport de braç de ferro forjat, col·locat a una de les cantoneres que donen al pati davant de la façana principal, i dins el cos auxiliar-masoveria.

La seva disposició clavada a la paret té una sortida de cartelament.

El treball configura tot un tractament estilitzant de la fulla del card, acabat en cada una de les puntes de la fulla en forma de voluta.

Aquest element, extret del món vegetal, fou molt emprat en tota la ornamentació pre i modernista i en diferents tipus de materials: ferro, pedra, marbre, fusteria...

La barana es troba situada en els terrats com a motiu de defensa en el moment d'abocar-se.

Malgrat estigui construïda d'obra, no s'hi representen les típiques balustres -columnetes tornejades o adornades amb motllures- sinó que a partir de la pròpia base del terrat, i sobre una cornisa motllurada en que acaba el mur, s'originen trams de barana amb treballs de traceria que s'alternen amb pilars rectangulars acabats en un element triangular com una teuladeta a dues vessants.

El treball de la traceria vol representar com la part superior d'un finestral d'arc en ogiva on a la part inferior s'inscriu un arc trevolat, i a la superior una composició de quatre arcs circulars -quadrifoli-.

Recuperació d'incidència gòtica, en aquells moments i actualment ho coneixem com neogòtic.

La caseta de pou és un element circular de formigó que a partir d'una base de forma també circular però de diàmetre més ample es forma un cos de no gaire alçada arrodonit en la seva part superior i acabament en cúpula esfèrica.

Des de la base fins el nivell de començament de la petita cúpula té revestiment -conservat en part- de rajola de València, blanca, de forma rectangular estreta i disposada per filades de manera vertical.

A la cúpula revestiment de trencadís ceràmic de color blanc. Per a poder regular el sistema d'aigua, porta de ferro amb una decoració foradada de cercles concèntrics. Sobre la porta un voladís de protecció.

Notícies històriques

Can Rocamora va ser construïda entre els anys 1911-1920 i era coneguda antigament com a Can Paiàs.

Quan la va comprar Marc Rocamora va voler adaptar els gustos de principis de segle tot i respectant la seva primigènia estructura.

Aquest tipus de braç fou utilitzat al llarg de l'Edat Mitjana i Renaixement, conservant la seva funcionalitat fins a l'època moderna.

De entre les seves utilitats, citem: penjador o fanal.

Recordem que els fanals del Passeig de Gràcia de Barcelona, la part superior des d'on hi penja el fanal, té una tipologia acartelada amb la mateixa funció.

A partir de cada un dels pous distribuïts per tota la finca es regulava el sistema de canonades que portaven l'aigua per a regar.

Segurament quan els Rocamora varen restaurar la casa a principis de segle pensaren en distingir, també, d'alguna manera els llocs de control de l'aigua.

Fons: pat.mapa de la Generalitat de Catalunya. Enllaç. Consulta 28 de Octubre del 2014
Imarges: Visita realitzada per R. Ramos, J. Bacardit i X. Colomé amb el propietari el 26 de Octubre del 2014.

Bones, avui us oferim una imatge, de poca qualitat malauradament, en la que podem observar alguns punts de referència, en aquesta foto de principis dels anys 90.

La Masia de Can Pomada és un edifici d'arquitectura rural del segle XVII i que va ser reformada a mitjans de segle XX oferint-li la fisonomia actual.

La primera documentació escrita d'aquesta masia la tenim des del 16 de Juny de l'any 1808, en el context de la Guerra del Francès, on es van documentar revoltes i assasinats de veins del poble a les mans dels francesos, que ja havíen cremat dos cops l'ermita del turó i també les esglésies de Reixac i Montcada.

A la imatge podem trobar set punts de referència que detallem a continuació:

• 1 - Secció dels militars de Mas Duran.
• 2 - Pista d'aeromodelisme de Ripollet.
• 3 - Barri de Can Pomada.
• 4 - Can Rocamora.
• 5 - Antiga fàbrica da cartró de Mas Rampinyo.
• 6 - Antiga Bòbila de Mas Rampinyo.
• 7 - Els edificis soterrats del Polvorí militar.

I el mes de Novembre ja ha arribat. Estem a punt de deixar aquest any 2014, un any que ha estat força interessant, la veritat, però abans de dir-li adéu, encara ens quedarà la postal de Desembre.

En qualsevol cas, la postal d'aquest mes de Novembre està dedicada a l'antiga masia de Can Payàs, base de Can Rocamora, també coneguda com Mas San Marc.

La fisonomia actual és finals del segle XIX i principis del segle XX, moment en que Can Payàs va convertir-se en el Mas Sant Marc (del seu propietari, el terratinent Marc Rocamora), una torre d'estiueig de gran potencial.

De la masia original, Can Payàs, hi ha documentació dels segle XVII i alguna referència aïllada de l'any 1594.

Revisant a la hemeroteca de La Vanguardia he trobat un article del dijous 13 de febrer de 1936, on es parla, a la plana 10 del diari d'un rally a cavall organitzat per tal de homenatjar a un professor d'equitació i que es va celebrar al Mas de San Marc, del Marquès de Villamizar.

Vida de Sociedad
UN DÍA DE CAMPO Y DE HÍPICA
«RÁLLYE - PAPER», EN MONCADA

En la Sección de Deportes de la edición del martes ya se publicó detalladamente una reseña del «rallye - paper» a caballo, celebrado en homenaje a don Arsenio Abad, el veterano profesor de equitación. Por tanto no hemos de insistir en la parte hípica del acto, recogiendo aquí solamente su ambiente aristocrático.

Como se sabe, comenzó la jornada hípica con la reunión de concursantes y espectadores en la finca «Mas San Marc», que su propietario, el marqués V. de Villamizar, puso generosamente a disposición de los organizadores. Una vez reunidos todos, se trasladaron a la capilla, en la que destaca el bellísimo retablo del altar, de estilo barroco, el que está presidido por una artística tela pintada al óleo, que representa a San Marcos, y bajo ella una imagen escultórica de Santa Ana; estos dos santos» eran los titulares de los padres del propietario, don Marcos Rocamora Pujóla, y doña Ana Vidal Sala de Rocamora,
de grata memoria en la Sociedad barcelonesa.

Del «rallye» sólo diremos que tuvo gran importancia, pues duró hora y media (generalmente suele durar media hora o tres cuartos), y su recorrido fue de unos doce kilómetros de circuito lanzado.

El ganador fue el señor Bofill, y también llegaron en primer lugar las señoritas María Teresa Perarnau e Isabel Vilella; aquélla, antes; ésta, después, pero con todos los controles, cosa que no pudo lograr la primera, por lo que se adjudicó la copa de amazonas a la señorita de
Vilella.

Los espectadores del «rallye» nos colocamos a la mitad del recorrido para observar sus incidencias. Realmente resultaba vistosísimo ver lanzarse al galope por aquellas llanuras a tantos jinetes y amazonas; ellos con su «habit rouge », ellas con indumentarias hípicas diversas; unas, vestían de amazonas con faldas y sombrero de copa, montando en amazona; otras lucían el «habit rouge» masculino; las había ataviadas con trajes-sastre de calzón (montando a horcajadas) y tocadas con un bajo sombrero flexible de ©legante línea; otras preferían por indumentaria «berseys» deportivos. Todas rivalizaron en arrojo con los jinetes.

De vuelta al «Mas San Marc» fue servido un exquisito almuerzo —verdadero banquete— a cargo de Casa Llibre. Al final hablaron los sefiores Simón, Abad y Cuyas, como ya se dijo en la Sección de Deportes.

Mediada la tarde llegaron bastantes personas desde Barcelona, sumándose a los comensales, que éramos unos ochenta. Así se redondeó el centenar.

Se organizó el baile en la galería del piso alto, y en un descanso fueron entregadas las copas de don Arsénio Abad a los vencedores, entrega que hizo don Santiago Simón, vicepresidente del Polo Jockey Club.

Habían asistido al «rallye» y al almuerzo (o sólo á éste último) las siguientes personas: marquesa de Arguelles y su nieta; condesa de Lacambra e hijos Francisco-José y Esperanza; señoras Trian de Giraát, Tusquets de Juncadella, Upón de Riviére, Albiñana de Vidal, Vázquez de Llopart. Marsans de Vilá, Mayner de Vilella, Tusquets de Ayxelá y la señora de Perearnau; señoritas Fina Sánchez de Ocaña, Luisa M. Buxaderas, María Reyes Miró-Sanz, Mercedes Vidal-Ribas, Marina Arens, Moñón Roviralta, Blisa Córdoba, Nea Orsira, María Planas y las señoritas Jordi y E. Planas.

Señores: Juan Vilella, Santiago Giralt, Mario Riviére (que no pudo montar a caballo por estar todavía resentida su mano derecha de un reciente accidente), José Mata, José Vilá, Rafael Llopart, Francisco Juncadella, Alfredo Sanz, Enrique Marsans, Enrique del Castillo, Eduardo Buxaderas, Carlos-Luis de Lianza, Jaime Sama, José Ignacio Parellada; señores Ayxelá. Baso, Planella, Planas, Cameno, Cano, Ardura, Genové, Guasch, Munné, Simón (hijo), Vidal-Quadras, Vela, Lerín, Viñamata Soley, Beletta, Vidal y Betriu. y las personas que anteriormente hemos nombrado. (Además, con el propietario de la finca, estaban sus hijos el joven marqués Eduardo de Villamizar y la señorita María Angeles Rocamora y Nieto, que, con aquél, atendieron con toda amabilidad a las numerosas personas reunidas.)

Tuvieron que ausentarse antes del almuerzo la señorita Perearnau y los señores Portabella y Pérez, y llegaron por la tarde los señores de Rosés-Milans e hijos Tomás y M. Gloria; don Juan Manuel Bofill e hijas Rosario y Ana María; señores de Planás-Rusiñol; señorita Mary Carmen Monsolis, señores Vilella (P. y J.) y mister Walter M. Walters. Cerca de las nueve de la noche abandonábamos el «Mas San Marc», la bella mansión construida allá por los años de 1594, y que el buen gusto de su propietario ha convertido en un verdadero y valioso museo de arte.

F. T.

Observem fragments realment interessants i dels que m'agradaria assenyalar:

• La casa tenia una bonica capella amb un parell de teles pintades en representació de San Marc i Santa Ana, en referència a Marc Rocamora Pujolà i Ana Vidal de Rocamora:

(...)la capilla, en la que destaca el bellísimo retablo del altar, de estilo barroco, el que está presidido por una artística tela pintada al óleo, que representa a San Marcos, y bajo ella una imagen  escultórica de Santa Ana; estos dos santos» eran los titulares de los padres del propietario, don Marcos Rocamora Pujóla, y doña Ana Vidal Sala de Rocamora,de grata memoria en la Sociedad barcelonesa.  

• Aquest tipus de Rallies eren habituals entre la burgesia catalana i sempre es parla dels opulents i magnífics esmorzars que allà esdevingueren:

De vuelta al «Mas San Marc» fue servido un exquisito almuerzo —verdadero banquete— a cargo de Casa Llibre.

• Al final de l'escrit podem observar que es comenta la data de construcció d'aquella fabulosa mansió, 1594:

Cerca de las nueve de la noche abandonábamos el «Mas San Marc», la bella mansión construida allá por los años de 1594, y que el buen gusto de su propietario ha convertido en un verdadero y valioso museo de arte.

Nota: si algú té alguna referència per tal de contrastar aquesta data, seria molt interessant per tal de poder datar l'edifici.

Rebuscant també per l'hemeroteca del diari ABC he trobat el següent testimoni escrit de que aquelles curses de Rallies, traspassaven fronteres catalanes. ni més ni menys que a PRIMERA PLANA! 5 d'Abril de 1932:



Aquesta referència escrita és molt interessant, però encara hoés més la fotografia que l'acompanya, ja que tenim una imatge dels voltants de Can Rocamora a l'any 1932. A la fotografia s'observa un camí coronat per arbres plataners. Podria ser l'antic camí d'accés a la casa (ara tallat degut a un accident a la via del tren no fa gaires anys), o potser el camí que baixa cap a l'estany de la finca?

Si algú recorda o reconeix l'indret, si us plau, envieu-me un comentari.


Aquesta és la fotografia de la zona de Can Rocamora. La foto de la portada del diari ABC pot estar realitzada a la secció marcada com A que és el camí d'accés a la finca o a la secció marcada com B que és el camí que baixa a l'estany de la mansió (encara avui dia raja aigua), marcat com a C. El cercle marcat com a D mostra la casa  i el cercle marcat com a E la pista de tenis, avui dia una zona de desballestament de vehicles. He marcat també com a F, i segons la memòria històrica parlada, l'entrada d'una mina d'aigua, avui dia tapada.

I qui era el Marquès de Villamizar? Us adjunto un extracte del contingut del blog Montcadapost, on J. Bacardit i R. Ramos ens ho expliquen:

Hem pogut esbrinar l’origen d’aquest títol i que ostenta encara avui. El marquesat de Villamizar va ser instituït per Felip III l’any 1599 i el primer titular va ser el germà del Comte de Lerma Juan Sandoval y Rojas i actualment a l’any 2009 el seu titular es el Senyor Antoni Rocamora Trias, descendent del Senyor Marc Rocamora i Pujolà ( és el seu rebesavi ) que com tots coneixem era un important terratinent de Montcada a principis del segle XX.


En Marc Rocamora va ser un d’aquells prohoms que hem sentit parlar moltes vegades a Montcada. L’Ajuntament li va agrair les seves múltiples variades i també interessades ajudes amb el reconeixement de dedicar-li un carrer al seu nom: “ Passeig de Rocamora” , la història d’aquest fet es troba ben detallada en el numero 3, pag. 56 , de la Revista Quaderns que publica regularment la Fundació Cultural del nostre poble.


El Sr. Rocamora residia a Barcelona, on hi tenia els seus negocis (entre altres la Fabrica Rocamora i Cia, com també la Vidaurreta i Cia Enginyers), era molt ric i per tant es movia en els ambients de “classe alta” , el seu fill Antoni Rocamora i Vidal es va casar amb la Marquesa de Villamizar Dª Maria Catalina Nieto i Casas que ostentava el títol instituït per Felip III, títol que a partir d’aquell moment s’ha mantingut sota el cognom Rocamora.


Marc Rocamora i Pujolà va morir el dia 3 de juny de 1929, el seu fill Antoni va heretar les propietats del seu pare hi ja feia servir en aquelles dates en les targetes de presentació amb el títol de “Marques de Villamizar” , així consta el mes de maig de 1929 en el “llibre de visites” que la burgesia catalana va signar en la recepció que el Rei Alfons XIII va fer en el Palau de Pedralbes amb motiu de d’inauguració de l’Exposició Universal.


Últim apunt aclaridor: El “Listin” de telèfons hi figura la direcció de “Manso. S.Marcos “, es refereix a la masia que coneixem tots, situada a Mas Rampinyo, sota el nom de “ Can Rocamora”. L’any 1910 amb motiu de la visita al nostre poble del Bisbe de Barcelona Dr. Laguarda, que va venir entre altres coses, a beneir l’Escola Parroquial construïda a la vora de l’Església de Santa Engràcia. Serà, doncs, aquest lloc la primitiva i originaria escola religiosa i que posteriorment se’n construirà una altra, molt més gran i funcional: Col·legi Germans La Salle.


Les cròniques de l’època assenyalen que el “tiberi” que va oferir aquest magnat i influent personatge, es va realitzar a: “ la hermosa finca que el Sr. Rocamora posee en aquel pueblo conocida como Mas Sant Marc”. (Llibre commemoratiu dels 75 anys de La Salle)

Font de les imatges: Diaris La Vanguardia i ABC.
Font Marquès Villamizar: montcadapost.
Font imatges aèries: google.