Montcada i Reixac

Avui volem compartir amb vosaltres un parell d'imatges de l'amic Fidel Casajuana. Unes fotografies realitzades pels volts de l'any 1997.

A finals del segle XX, un cop abandonades les instal·lacions militars, els antics polvorins van servir per a donar acollida a un grup de joves (Kolektiu Gos Blanc) que van ocupar alguns dels edificis militars, entre ells, diversos barracons i la casa dels oficials de Mas Duran.

Aquesta és una de les entrades del polvorí, la que just dona a l'actual llacuna de Mas Duran. A l'esquerra de la imatge havia una torre de vigilància realitzada amb totxo, que va ser enderrocada, juntament amb la resta d'edificis del polvorí, un cop els joves van ser desallotjats per la guàrdia civil:

El camí que portava a aquesta porta d'accés era el que veiem a continuació. Al fons a la dreta l'antic parc infantil del Gurugú. Un parc de dimensions més que considerables que estava molt bé pels més petits. A l'esquerra, darrera del talús de terra estava la llacuna, que avui encara conservem.

Aquesta llacuna va sorgir de l'extracció mecànica d'àrids per a la fabricació de maons i totxos d'argila. Avui dia és una petita reserva natural on diverses aus i alguns amfibis conviuen en relativa tranquilitat.

L'any 2019 s'acaba. En un mes encetarem la dècada dels anys 20. Esperem que com els feliços anys 20 del passat segle, plens de llum, color i vida.

Uns colors com els de la postal d'aquest mes de desembre. Una fotografia que vaig realitzar l'abril d'enguany, a la zona de Mas Duran, antiga ubicació dels polvorins de l'exèrcit espanyol.

Els plàtans d'ombra que es veuen a la dreta fan un cercle perfecte de sinuoses formes que ens recorden cossos o cares plantades en un bell jardí. Una paridòlia que desapareix si ens movem una mica.

Avui alguns es pregunten el per què d'aquesta curiosa forma de plantar els arbre.

Doncs bé, sense ànims de saber la finalitat exacta, recordo als anys 90 una bassa de formigó rodona dins aquests plataners, plena de pneumàtics de cotxe i camió que algú (els militars dedueixo) van deixar allà, entre l'aigua verda que acumulava la bassa.

Els arbres protegien la bassa de mirades zenitals aèrees, de igual mode que els arbres també ocultaven els barracons, els polvorins i altres instal·lacions militars amagades a la zona.

Passeu un bonic mes de desembre.

Va ser pels voltants de l'any 94 o 95 que vaig poder visitar els antics polvorins, ja abandonats des de feia 3 ó 4 anys, però encara amb la gran majoria dels elements arquitectònics intactes: La mina d'aigua, la casa de Mas Duran, el calabós, els múltiples barracons, les torretes de vigilància, el gimnàs i magatzem, la galeria de tir i diverses casetes per arreu.

Una de les infraestructures que més em va cridar l'atenció va ser un pou, d'uns tres metres de diàmetre, bastit de roca amb un arc de ferro i tapat per una tapa també de ferro, però des d'on es podia tirar una moneda, o en el meu cas, una pedreta, que després d'un breu silenci en la foscor, moria amb amb un petit cop sec.

Al costat del pou, i sota els plataners d'ombra que hi ha allà, havia una petita construcció, força enderrocada amb alguns safaretjos d'aquells de ciment repicat. Molts cops trobava ovelles entre els arbres i un pastor que les cuidava, juntament amb l'inseparable gos d'atura, això sí de raça mixta.

Encara recordo que el pou, que estava tocant gairebé la riera de Mas Duran, tenia una esquerda força profunda a la paret de pedra. Si bé ara, amb els anys, penso que la profunda esquerda, bé podria ser fruit de l'esclat del polvorí, als anys 50. Ara ja no ho podem saber.



En una ocasió, l'home que cuidava del ramat d'ovelles em va dir que es tractava del pou dels desitjos, molt antic i allà des d'abans dels militars.

No puc donar fe del seu relat, però si exposar el que les seves paraules van relatar. Va ser ell que també em va dir que els militars havien abandonat la zona feia 3 ó 4 anys (any 91 ó 92) i que la zona li agradava per a fer pasturar els animals, malgrat es queixava que per arribar havia de passar per la zona dels avions d'aeromodelisme.


Aquest estiu vaig tornar per la zona i vaig buscar algun indici del pou i, tal com vaig arribar, vaig anar directe a la zona exacta.


Avui trobem una llossa de ciment armat, amb el mateix diàmetre de pou. Sobre el ciment, cagades d'ovella i cabra que em fan recordar aquell antic pastor i a les seves ovelles.

El bestiar dels pastors d'avui també campen per la zona i sembla que la llossa de ciment del pou és un indret d'interès per a elles, probablement pel fet que la llossa estarà fresca, potser humida, sota els plataners d'ombra. Uns metres més avall, una pedreta que el meu jo amb 25 anys menys va deixar caure una tarda.

Amadeu Rovira i Boix va ser un dels tres fills dels masovers que van viure a la masia de Can Cabanyes tot just quan el polvorí militar de Mas Duran va esclatar l'any 1950.

Després d'entrevistar-lo per a poder elaborar l'article "Testimoni des de Can Cabanyes de l'explosió del polvorí de Mas Duran" publicat a la revista Quaderns nª31 de la Fundació Cultural Montcada, l'Amadeu va enviar-me material addicional que voldria compartir amb vosaltres.

En aquesta ocasió es tracta d'algunes imatges addicionals, els seus comentaris al respecte i un parell de quadres que va pintar el mateix Amadeu, un de Reixac i l'altre de la masia de Can Cabanyes.

Can Cabanyes, que pertany a l'antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, ja resta documentada al segle XVII (1619), al primer document actualment trobat. Val a dir que el mas tenia originalment una altra denominació, Mas Masserras.

Segons el testimoni de Jaume Cabanyes, pagès de Reixac, extret del capbreu del Paborde Major del Monestir de Sant Cugat del Vallès, signat el 9 de maig de 1619: aquest pagès era propietari del Mas Masserras també anomenat Mas Cabanyes. De fet, la família Cabanyes era propietària de quatre masos: el mas Fonsdemans, el mas Masoll, el mas Tió i el mas Cabanyes, abraçant tots plegats una important superfície de conreu.

En els registres de l’Arxiu Parroquial de Montcada es conserven referències al mas i a la família Cabanyes des dels primers anys del segle XVII fins al segle XIX, d’entre les quals, fins i tot, es conserven vendes del conjunt de la propietat (la masia i totes les seves terres de conreu). L’any 1837, can Cabanyes pagava delmes a Reixac, i el 1845, 345 reals al municipi en concepte de contribució.

Molt Agraït per la foto, m’ha recordat vells temps. Jo diria que sobre els anys 60 o 65 seria bastant encertat. Per aquest temps ja començaren a arrancar algunes vinyes. Els camps (en blanc) llaurats que es veuen darrera del pou eren vinyes, el primer era del Manresà i l’altre no m’enrecordo. Sembla que es veuen algunes vinyes abandonades.Aquest pou tan sols ens en servíem per aborar el bestiar. Per cuinar, l’aigua no era bona, tenia un gust argilós i no servia per coure llegums. Els pagesos en deien “aigua fada”. Aquest pou no s’hi podia baixar, ja que tenia la “guilla” i les espelmes que s’hi baixaven amb un cistell s’apagaven.El camí que passa pel seu davant és el camí antic de Ripollet a Santa Perpetua.

En Josep Bacardit ens explicarà unes pinzellades dels militars que hi van haver a la zona de Mas Duran i cinc cèntims de l'explosió que hi va haver d'un polvorí al juny de 1950.

Avui us oferim la darrera de les entrevistes realitzades a dos antics ocupes que van mantenir-se actius al polvorí i que van estar presents durant el desallotjament de la zona militar per part de la Guàrdia Civil.

Addicionalment us oferim un parell de fotografies separades per gairebé 50 anys de l'indret del polvorí, als terrenys de Mas Duran. Les primeres són de l'any 1965 i les darreres del 2012. Cliqueu per a fer-la més gran.

De les fotografies indicarem alguns punts de referència i alguns edificis del polvorí. Val a dir que a les fotografies no apareixen els darrers polvorins que es van edificar més a prop de Can Pomada, i gairebé tocant Can Rocamora.

• A --> Masia de  Can Pomada.
• B --> Porta d'accés al recinte militar que dóna a Ripollet (a la entrevista, la que es va configurar una barricada i el pastor volia accedir)
• C --> Magatzems i gimnàs.
• D -->  Dos barracons. Actualment queden els parallams, els arbres que els envoltaven i poc més.
• E --> Edificis secundaris.
• F -->  Magatzems i cantina.
• G --> Casa dels oficials
• H -->  Porta d'accés de Mas Rampinyo (a la entrevista la posta on es va bolcar l'R5 per a evitar el desallotjament).
• I --> Llacuna de Mas Duran.
• J -->  Carretera de Ripollet (envoltada dels plataners).
• K --> Club de l'Aismalibar, avui dia el centre comercial El Punt.

---

- Tras las noticias del desalojo y tras la fiesta reivindicativa que se celebró en el polvorín, ¿cómo se produjo finalmente el mismo?

- Estas cosas siempre tardan, pero cuando llega el momento te das cuenta en seguida. Semanas después, tras la fiesta reivindicativa anti-desalojo del antiguo polvorín la situación llegó a un punto límite en la que los maderos finalmente intervinieron, probablemente tras el visto bueno del juez de turno.

- Tras el aviso del despliegue policial en los exteriores del campo, nos movilizamos para levantar barricadas en las puertas de acceso al polvorín. No éramos pocos, creo que contabilizamos unas 90 personas.

- ¿Barricadas? Suena un poco a juegos de guerra.

- No creas. El objetivo inicial era impedir el desalojo del polvorín y aunque las "fuerzas del desorden" tuviesen más recursos que nosotros y de alguna manera ya presagiásemos el destino del "Kolectivo", el objetivo final era ofrecer cierta resistencia al desalojo. Una resistencia en principio pacífica.

- En el tema de barricadas, te contaré un par de ejemplos. El primero la puerta que daba a la zona de la laguna del Gurugú, en la que había una torreta de vigilancia en la entrada que utilizamos para tal fin y donde cerramos la antigua puerta metálica que había, la apalancamos con piedras, maderas y volcamos de lado un antiguo Renault R5 que teníamos y que previamente le habíamos quitado las ruedas, quedando la puerta totalmente bloqueada.

Por otra parte, se hizo lo mismo con la puerta que da a Ripollet, al camino que lleva al campo de aeromodelismo. Se cerró y unos chavales que tenían una zona habilitada en el almacén y gimnasio del polvorín se encargaron de llenar de tierra y piedras varias docenas de cajas de madera que antiguamente habían contenido artillería y las apalancaron contra la puerta, formalizando una buena barricada.



- ¿Había en esos momentos movimiento policial?

- Los guardia civiles estaban posicionados en el perímetro del polvorín con efectivos a pie y Patrols pero aún no había movimiento puesto que inicialmente se envió un emisario para charlar con nosotros.

- Como curiosidad, en esos instantes llegó un pastor con un rebaño de ovejas que pretendía acceder al polvorín justo por esa puerta que da a Ripollet, al camino del aeródromo, y finalmente se llegó a desmontar parte de la barricada que se levantó en esa puerta para dejarle pasar. Una vez dentro se volvió a cerrar la puerta y el pastor quedó dentro con sus ovejas.

- Parece que ahora viene la parte de bolas de goma, gritos y peleas...

- Hubo un poco de todo. Algunos de los okupas recogieron algunos enseres y mantuvimos el cerco durante unas horas, haciendo uso de las torretas de vigilancia. Los primeros momentos fueron algo caóticos, ciertamente nadie se hacía cargo de la situación y llegaban noticias de las diferentes torretas de vigilancia mediante mensajeros en bicicleta, así que más o menos todos nos pusimos en situación reclamando libertad de okupación.

- Las últimas botellas de Jack Daniel's cayeron en ese preámbulo y poco después la guardia civil recibió la orden de penetrar en el polvorín de una forma que no habíamos previsto: Abriendo accesos tras eliminar parte de la alambrada baja de espinos que el polvorín mantenía en su perímetro como primera defensa y perforando después la antigua alambrada electrificada en desuso desde hacía años.

- Aunque las barricadas fueron efectivas, entraron igualmente andando y también con los todoterrenos. Fue un poco chasco pero finalmente no prestamos demasiada batalla campal así que tras las correspondientes carreras y juegos de gato y ratón fuimos desocupados de la zona muy a disgusto nuestro y reivindicando la necesidad social de la zona.

- Recuerdo que alguien colgó una bandera pirata en lo alto del calabozo y que estuvo ondeando durante el desalojo, fue una de las últimas impresiones visuales que me llevé antes de ser retirado de la zona.

- ¿Y ahí acabó todo?

- Fue el principio del fin. Días después la zona recogió un asentamiento gitano y estuvieron durante una pequeña temporada junto con algunos okupas que volvimos, pero vinieron excavadoras, echaron abajo las casas, las torretas y cualquier elemento de refugio como el bunker, el calabozo, las naves del gimnasio y de los almacenes, estancias de todo tipo y también todos los barracones, que al estar semienterrados rellenaron de tierra tras echarlos abajo. También cegaron el pozo que había al lado del riachuelo, quitaron puertas, vallas y rellenaron de tierra el antiguo campo de tiro y también un antiguo depósito circular de agua que estaba entre unos plataneros.

- Sólo dejaron en pie los pararrayos que tenía cada barracón y una pequeña capilla que los militares tenían cerca del campo de tenis y de la casa de los oficiales y que hoy en día creo que utilizan los del Rocío para dar sus ofrendas. El fin de los días había llegado y la zona ya no podía ser ocupada de nuevo. Una nueva derrota social.



- ¿Cómo valoráis la intervención que se hizo posteriormente dejando el antiguo polvorín como zona verde al alcance de los pueblos que lo rodean?

- Creemos que a nivel social tiene un servicio pero actualmente muy limitado. Hace 18 años, cuando sucedieron todos estos acontecimientos la zona hervía de vida y el polvorín mantenía ese aire de libertad que permitía una concentración del movimiento okupa. El pensamiento, la subcultura, el movimiento, la colectivización social y de ideas, la libertad, la anarkía, la ocupación, la insumisión militar, política, social, mental, religiosa. Todo ese collage plasmado en el muro de nuestros ideales se vino abajo ese día. Hoy en día la zona sólo sirve para pasear el perro y pegarse cuatro carreras, aunque aún le dan algo de salida cuando vienen los del Rocío, desconozco por eso a costa de qué.

- ¿Consideráis hoy en día el movimiento okupa tal y como se conocía hace veinte años como un movimiento utópico quizá regido por un subterfugio?

- Para nada. La okupación mantienen los mismos objetivos antes y ahora. El derecho básico a una vivienda digna debería ser algo extendido en una democracia. Todos sabemos que no es así actualmente y dudo que lo sea algún día tal y como van las cosas.

- ¿Qué punto de vista tenéis en relación a la situación de crisis actual?

- La crisis no ha hecho más que agravar la situación de la población y la desesperación ha superado límites desconocidos hace veinte años. El problema de la vivienda es sólo la punta del iceberg, el tejado de la casa que llamamos problema, pero hay otros dramas como el paro, los recortes en sanidad, derechos sociales o educación, por no hablar de esas otras crisis, como la pobreza energética de muchas familias, la falta de recursos para adquirir alimentos o la pobreza en general que lanza a mucha gente a buscar en contenedores un trozo de metal que vender, una naranja o una chaqueta. No hay que ir muy lejos para encontrar pobres, a 100 metros a la redonda seguro que tenemos alguien con necesidades de este tipo. ¿Llegaremos a una economía de subsistencia?

- Sí, los lobbies de poder y poderes fácticos se encargan de que comulguemos con sus invenciones diabólicas, pasando por el aro todo quisqui y por el colador de la justicia quien intente desviarse. A nivel político la cosa no está mucho mejor. Mucho pellejo añejo veo últimamente y para añejo el whiskey de 18 años, pero en cuestión de libertades y democracia la cosa debería ser diferente.

- Y para terminar, una palabra que resuma vuestros ideales actuales.

- Libertad.
- Democracia-real.

---

Si voleu aportar informació, fotografies o fets viscuts esdevinguts al polvorí podeu fer-ho a l'apartat de comentaris.

Si voleu fer una ullada als altres dos articles publicats sobre aquesta temàtica, podeu consultar-los clicantals següents enllaços:

• Part 1.
• Part 2.

Fa un temps vam publicar un article relacionat amb els "okupes" que hi van viure a l'abandonat polvorí militar de Mas Duran, l'any 1996 aproximadament. Podeu consultar-lo clicant aquí.

Hem entrevistat a una de les persones que hi van estar-hi de manera activa, tot recordant també moments en els que personalment vaig arribar a estar-hi fent passejades amb la bicicleta. Aquesta persona, amb el pseudònim "Lemon" ens relata una mica com funcionava el colectiu del qual formava part, el "Kolectiu Gos Blanc".

- ¿Qué objetivos perseguía el "Kolectiu Gos Blanc"?

- Tenía dos vertientes básicas, la primera asegurar el derecho a una vivienda para los más necesitados utilizando equipamientos militares abandonados en este caso y sin ningún uso para la sociedad, y luego dar salida a una zona desgastada promocionándola como un lugar físico de concentración cultural y de pensamiento en el que mediante comités asamblearios se podían promover acciones culturales en pro de la libertad.

- Pero en aquellos momentos, aún estando abandonada, la zona aún era militar?

- Seguramente. Creo que los militares abandonaron la zona en 1991 y nosotros en 1995-1996 ya estábamos ocupando la zona. En aquellos entonces vivíamos libremente pensando en anarquía y okupación.

- ¿Hizo el "Kolectiu Gos Blanc" alguna actividad para promocionar su punto de vista en el sentido de lo que nos has comentado antes?

- Algo se hizo, sobretodo cuando nos querían desalojar intentamos promover lo que estábamos haciendo en el antiguo polvorín y dar a conocer los valores del movimiento okupa, organizando algunas actividades orientadas al mundo infantil entre las que destacaría chocolate caliente, malabares, cuenta cuentos y payasos.

- ¿Qué valoración os aportó aquel acto? ¿Fue positivo?

- Hubo mucho entusiasmo en los preparativos. Colgamos muchos carteles por el pueblo y recuerdo haberlo hablado también con mucha gente en las ocho horas de rock, un concierto punk-rock de varios grupos que se organizaba en Montcada y que estaba muy bien. Diría que se hacía en el parque de las aguas y allí establamos amistad con gente afín a este tipo de movimiento que también participaron en las actividades que hicimos en el polvorín.

Para nosotros era algo cultural y social, una fiesta para salir un poco de la presión de la sociedad en la que vivimos. Además intentando dar un punto de vista positivo a lo que viene siendo la vida en el campo, rodeado de naturaleza, buen rollo y ganas de vivir. Sin estrés, vive y deja vivir.

- ¿Cómo se organizaba el colectivo en el día a día?

- Aunque habían okupas de fin de semana, otros estábamos comprometidos con la causa y manteníamos huertos en la zona. Aprovechábamos también algunos árboles frutales que habían (perales, nísperos, ciruelos y algún cerezo) y montamos jaulas para gallinas y pollos que nos daban huevos y también carne, claro.

El tema huertos empezó con uno que montamos al lado de la casa de los oficiales, donde vivíamos. Luego montamos otro más grande en un terreno algo más abajo del búnker.

Incluso llegamos a abrir la cantina del polvorín, montar un grifo de cerveza y pedir que nos suministraran barriles a un proveedor de birra. El coche de la cervecera venía de vez en cuando con un barril. El tema bebida en verano era de interés por todos, así que las bañeras de la casa de oficiales las llenábamos de hielo y ahí poníamos bebidas.

Por otra parte el método asambleario permitía obtener decisiones y conclusiones finales de la aplicación de las mismas. Si uno quería traer más gallinas pues se debatía dónde alojarlas por ejemplo. También venían muchos chavales con bicicleta que empezaron a meterse en barracones a hacer de las suyas. Se montaban sus casitas y jugaban por allí. Buen rollo en general.

Algunos tenían una burra como motor para generar electricidad y creo que otros pinchaban cables del transformador que había por allí. Recuerdo una noche que nos asombró escuchar los acordes de una guitarra eléctrica en la lejanía de un barracón, casi al lado de la torre de los Rocamora.


- ¿Se llegó a cultivar algo más que tomates y judías?

- Ja, ja, ja. Hubo de todo, la verdad.

- Hoy en día mucha gente padece situaciones que les arroja a cometer actos de ocupación que quizá no harían si tuviesen garantizados ciertos derechos básicos. ¿Vosotros estabais bajo una situación similar?

- Para serte sincero no. Es verdad que hoy en día tras la crisis y esta post-crisis que bien podría considerarse como una guerra del siglo XXI, mucha peña se ve ahí metida hasta el cuello y además con niños. Hoy en día pienso diferente, pero la verdad es que ante la necesidad, uno debe salir adelante y ser fuerte en esto. Lo que sí que creo es en los movimientos cívicos, ciudadanos que deseinteresadamente ayudan a los más desfavorecidos de la sociedad. Entre todos debemos salir de esta, la verdad.

---

En una propera entrega us oferirem l'entrevista d'altres dos testimonis directes, en aquest cas incloent-hi el punt final del "Kolectiu Gos Blanc".

Seria entre els anys 1995 i 1996 quan van succeir aquests fets. Recordo passar aquests estius passejant amb bicicleta per la zona i veure com estava la zona del polvorí militar de Mas Duran i què es coïa.

Eren temps on un colectiu d'ocupes, anomenat "Kolectiu Gos Blanc", van estar vivint als barracons i cases del polvorí i seguint amb els records que tinc de les meves passejades amb bicicleta he volgut contrastar dades i obtenir més informació del que es va viure allà en aquells mesos. Per aquest motiu, he estat al darrera d'un seguit de persones que van estar-hi de manera més o menys continuada i que m'han fet cinc cèntims de com era aquella vida, tot recordant detalls ja oblidats.

D'aquesta manera, avui us presentem un seguit d'articles on parlarem de tres petites entrevistes a tres persones que afirmen van ser ocupes en aquell indret i que de manera individual han coincidit amb els fets i relats descrits. Els tres entrevistats, ara amb uns 40 anys d'edat, veïns de Montcada i Ripollet volen quedar sota l'anonimat amb els següents psudònims: "Lemon", "AJC" i "Joise".

Primer de tot faré un petit incís de com era l'indret, segons els meus records, doncs el polvorí, si no estic errat tenia tres entrades, la primera i per la que jo entrava amb bicicleta era la que donava al parc del Gurugú, tot passant pel camí de terra que vorejava la llacuna de Mas Duran, en aquell temps, un lloc àrid, amb només un feix de vegetació a la llacuna.

L'entrada estava coronada a l'esquerra per una torre de vigilància, que en una ocasió em va donar per accedir. Formada per una planta quadrada i una escala vertical de ferro que donava al terrat de la torre. D'aquestes torres, fetes de totxanes n'hi havia per tot el polvorí.

En aquesta porta d'entrada hi havia un petit cartell que antigament deia que la zona era militar i avisant de la prohibició de pas, però que havia estat "grafitejada" tot anunciant el lema "Kolectiu Gos Blanc".

L'altra entrada estava a la part urbana de Ripollet, tot tocant gairebé a les afores d'aquesta població. Recordo haver sortit només un cop amb bicicleta per allà, per un camí també de terra i rocós que ja baixava cap a la carretera.

Finalment la darrera porta estava ubicada a la part de Ripollet que dóna a les pistes d'aterratge de l'aeroclub, per un camí que encara existeix, també de terra.

Aquestes portes eren dobles amb un carrilet de ferro en forma de mig cercle al terra per a fer-les rodar, amb filat de punxes a la part superior. Avui dia per exemple encara es pot veure el carrilet de ferro a la porta que dóna a l'aeroclub.

Tot el recinte estava vorejat per un perímetre de dos valles, la primera era un filat baix amb punxes d'un metre de profunditat aproximadament, tot formant una estructura triangular. La segona, una tanca metàl·lica, sobre una petita solera de formigó d'1 pam cúbic, on hi havia alguns cartells enganxats que dèia que la valla estava electrificada.

Del que recordo de fa ja 17 anys, ho he plasmat en el següent mapa, on intento deixar en color vermell el perímetre del recinte, les tres entrades que recordo i alguns elements importants que passaré a describir posteriorment:


A la foto, els Barracons, eren construccions allargades mig soterrades, i amb sostre de teula que mantenien un passadís al seu voltant de formigó (suposadament com a mur de contenció en cas d'explosió), finestretes, una porta de fusta a l'edifici i una entrada/sortida cap a l'exterior des del passadís de formigó descobert, en forma de 'S'. Cada polvorí estava ocult sota un feix d'arbres i cada un mantenia un parallaps amb una base de formigó. Avui dia els barracons, estan esfondrats i plens de terra, encara que és possible veure el passadís de formigó i les seves entrades i sortides, així com els parallamps. Dins els barracons no hi havia gairebé res, encara que en alguns hi havia peces i baules metàl·liques per a formar cintes de bales per a ametralladora.

Les Torres, com hem avançat abans tenien un exterior de totxana i pujaven uns metres, per tal de mantenir una visibilitat de la zona. L'interior era de planta quadrada, amb alguns mobles i una escala vertical de ferro que pujada a la terrassa superior, on si no recordo malament també hi havia un parallamps.

El Pou era uns construcció mig esfondrada amb un pou d'uns dos metres de diàmetre que baixava fins a les profunditats. Hi havia alguna construcció addicional amb elements militars que desconeixo. El pou estava al costat de la riera que passa pel bell mig del polvorí.

El Cap de Tir Sota Terra era un forat, gran com l'entrada d'un túnel de ferrocarril, que penetrava a la terra uns 15 metres. Estava ple de pneumàtics i moltes caixes de fusta rectangulars pintades de verd i on antigament hi contenien, per la forma, artilleria. Els pneumàtics i les parets exteriors del túnel sense fons estaven totes foradades i esquitxades de ferides de bala. Hi havia també centenars de tubs i fundes de plàstic d'obusos o artilleria de totes les mides en una pila de grans dimensions. Vaig afagar un parell, de color verd fosc, un de gran i un de petit per a ficar làmines de dibuix per a l'escola.

La Pista de Tenis, segurament seria per a l'oci de la casa dels oficials. Llavors, la xarxa encara existia, encara que molt malmesa. Avui dia encara es pot distingir.

El Gimmàs i Naus, eren dos construccions a mode de naus industrials, la de l'esquerra una nau de magatzem, amb un parell o tres boques de càrrega per a camions, que donaven al camí. Dins hi havia alguna habitació i una zona elevada, on hi havia material de gimnàs, com un Plinton per a fer salts:


La nau de l'esquerra era una altra nau buida amb una rampa per la qual hi podien pujar camions. Dins hi havia un cotxe cremat i al fons unes dependències a mode d'oficines, que comunicava amb unes altres de la nau del costat, amb un petit pati entre les dos naus. Avui dia només es poden observar els fonaments d'aquests dos edificis.

Les Cases eren construccions més o menys esfondrades, encara que moltes mantenien el seu sostre correctament (molts sostres interiors formats de canya amb guix), on hi havia mobles, cablejat telefònic i més caixes de fusta i fundes de plàstic que un dia van contenir material militar.

L'AT era un transformador d'Alta Tensió que en el passat havia donat electricitat al polvorí.

El Dipòsit era una construcció circular sense sostre de grans dimensions, envoltada per un feix de grans arbres on hi havia força aigua dins. Desconec el seu ús (subministrar aigua sanitària o bé com a recurs d'emergència en cas d'explosions).

Els barracons que hi havien a prop de les cases (n'hi havia dos barracons si no recordo malament), el transformador, una torre i el dipòsit, eren diferents, ja que no estaven soterrats, encara que sí que tenien el parallamps, els arbres que els ocultaven i la porta de fusta de dos fulles, de grans dimensions.

La Capella, és una petita construcció religiosa que avui dia encara es pot visitar.Va ser malmesa ràpidament pels ocupes, sobretot el seu interior.

La Casa dels Oficials era una construcció de grans dimensions, que si no recordo malament tenia dos plantes. A l'interior hi havia moltes habitacions i algun bany amb banyera. La decoració era més luxosa, algunes de les parets inclús amb paper típic dels anys 60. Hi havia molts mobles, estants i papers pel terra. Hi havia també un dipòsit de gas.

El Búnber era una construcció militar típica i de formigó que entrava sota terra. Estava decorat amb pedres i tot just davant d'una font central també feta d'aquestes pedres. No hi vaig entrar mai fins el fons, però vaig veure nois que entraven i sortien.

El Calabòs era una petita construcció amb una finestra de reixes i unes dependències addicionals. Quan ho vaig veure per primer cop hi havia uns joves dins tot enarborant una bandera pirata.

La Plaça tenia un petit monument de pedra amb alguna inscripció que no recordo i donava camí, a la dreta per a pujar a la casa dels oficials a un petit galliner i un hort que hi havia a la dreta. El camí de  l'esquerra baixava cap a la part inferior del polvorí.

Tot baixant de la plaça cap a l'esquerra es baixava cap a unes altres naus (al mapa anomenat com a Naus/Bar?), on als seus temps hi hauria d'haver el bar, ja que encara mantenia una barra de bar i en temps dels ocupes van muntar un bar alternatiu, on inclús els hi subministraven cervesa, ja que un cop vaig veure un cotxe de San Miguel.

El Barracó que hi havia a prop d'aquestes naus, era diferent als altres ja que tampoc estava soterrat, hi havia també un llença-granades encastat a la paret de l'entrada.

El Control era una petita construcció en la qual hi va haver una barrera. Al costat d'aquest camí hi havia també algunes edificacions antigues, de les quals avui dia només es poden veure els fonaments. i rajoles. El camí tenia alguns bancs formats per pedres i acompanyat d'arbres fruiters, com pereres.


Al proper article veurem la primera de les entrevistes i alguns detalls del que un podia trobar dins el polvorí: casquets de bales, carcases i fundes d'obusos, caixes de fusta de material militar, llaunes de sardines militars, bombes de fum utilitzades, etc...

Si voleu aportar dades, experiències o fotografies, endavant!