Montcada i Reixac

Avui fa 22 anys d'aquesta notícia a El Periódico. Us recomanem fer una lectura des de la perspectiva del temps.

El 2006 el fotògraf Jordi Contijoch Boada va realitzar unes boniques estampes de l'interior de la Parròquia de Sant Pere de Reixac. 

Són realment magnífiques i ens permet observar els detalls i l'estructura interna del temple

 

Fons: Calaix. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Montcada Comunicació va presentar fa 10 anys un documental sobre la història d'Aismalibar. La presentació del reportatge va despertar un gran interès i la sala dels Cinemes Montcada, on es va projectar, es va quedar petita per la gran assistència de públic.

Al 10è aniversari de l'esdeniment, els amics de Montcada Comunicació han pejnat el reportatge a la xarxa.

Les dos fotos no les separa ni un segle. Coneguda com Can Fàbregas, però també com Can Jover, Can Montobbio o com la Casa de les Oficinistes, va ser una casa d'estiueig de barcelonins de classe mitja-alta que va estar oberta a modus d'hostal i on es llogaven habitacions per tal d'allotjar-se, sobretot a l'estiu, personalitats com els armers Beristain, els industrials Artamendi, els comerciants Camba o els advocats Segarra Zacarini.

Una de les filles d'aquests últims es va prometre amb un dels pares de la Constitució espanyola, en Miquel Roca Junyent, que també va visitar diverses vegades Can Fàbregas. La parella es va casar a Sant Pere de Reixac el 20 juny del 1963 i va celebrar el casament a Can Piqué.

La casa va funcionar com a allotjament ja des del segle XIX i fins ben entrar els anys 60 del segle XX. En relació als massovers del segle XIX i principis del segle XX, a l'arxiu que va lliurar a la FCM els familiars de Jacint López Herrero (e.p.d.), trobem que van ser massovers a Can Fàbregas:

Massovers 1835: Josep Riera – Maria Navarra (3ª. Generació) [avi de Can Rei i avia de Can Taianet]. Josep Ventura - Rosa Riera (4ª. Generació). Fills: Un noi i dues noies. Els últims “Rieras” d’aquesta branca a Can Fàbregas”

Val a dir que són els avis quarts, rebesavis i besavia d'un servidor.

Segons ens explica l'amic Joan Riera Martí, ja ben entrats en el segle XX, els últims masovers de la casa van ser els pares i els avis de la seva mare, Rosa Martí Massip.

Ara per ara desconeixem si entre els darrers Riera de la meva branca familiar, masovers de Can Fàbregas i en Francesc Martí Subirana, avi de Rosa Martí Massip i masover de la mateixa casa més tard, hi va haver algun masover addicional.

En definitiva i si no anem errats, el llistat de masovers de Can Fàbregas, encetant al primer terç del segle XIX i acabant a mitjans de segle XX van ser:

• 1ª Generació Riera: ?
• 2ª Generació Riera: ?
• 3ª Generació Riera: Josep Riera Roca - Maria Navarra (els meus avis 5è)
• 4ª Generació Riera: Josep Ventura - Rosa Riera Navarra (els meus rebesavis)
• ...
• 1ª Generació Martí: Francesc Martí Subirana (avi de Rosa Martí Massip)
• 2ª Generació Martí: Fill de Francesc Martí Subirana (pare de Rosa Martí Massip) i darrers masovers.

Si teniu qualsevol aportació addicional, si us plau feu-nos-la arribar.


Una de les fotos, en color i de l'any 2000, ens mostra la situació d'abandonament que Can Fàbregas va patir durant dècades abans del seu enderrocament definitiu. Les altres imatges en blanc i negre són de postals de finals dels anys 10 del segle XX.

L'any 1851 es van iniciar els treballs de construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Sabadell, que seria la que més tard arribaria fins a Madrid.

El 23 de juliol de 1854, a les 16:30 h de la tarda va arribar a Montcada el primer tren, procedent de Barcelona a càrrec de la "Compañía del Camino de Hierro del Norte, Sección Barcelona a Granollers".

Un cop arribats a l'estació de Montcada-Manresa, el tren ja passava llavors per sota del pont del ferrocarril de Sant Joan i es dirigia cap a la Font Pudenta passant per un pas de nivell que travessava la carretera nacional o carretera de Ribes, avui dia coneguda com Carretera Vella, substituida dècades després per la nova variant N-152, l'actual C-17.

El canvi que ha experimentat aquesta cruïlla amb els anys és notable, tant és així que avui dia no existeix el pas nivell, però encara tenim vestigis del lloc per on passava l'antiga carretera de Ribes.

Va ser durant aquells anys del segle XIX, que la cruïlla es va batejar com "El pas dels canons", en referència al període on es van desenvolupar tres conflictes bèl·lics, que no van ser altra cosa que tres guerres civils, conegudes com Guerres Carlines.


Pensem que per aquest pas del ferrocarril i la carretera de Ribes era un punt estratègic que convenia tenir en compte i per on va passar un bon gruix de l'artilleria que es va fer servir a les guerres. Soldats a peu, cavalls, armes i canons per un pas que era militarment molt important.


A la fotografia anterior veiem que el ferrocarril circulava al vial esquerre, just al contrari que avui dia, que els trens circulen per la dreta. Aquesta era una configuració habitual a les línies del Nord, sistema que es va posar fi el 1973.

Onze anys després de la foto anterior, el 1926, es va començar a construir la variant de la carretera de Ribes, futura N-152 i actual C-17, que fins llavors passava per la Carretera Vella.

El 29 d'octubre de 1927 [2] el rei Alfons XIII i la reina es van aturar a Montcada quan anaven de camí cap a Vic. Eren mig matí quan, després de passar per la carretera vella, van arribar al pas de nivell de la Font Pudenta, o pas dels canons, que estava tancat a l'espera del pas d'un tren.

Durant uns cinc minuts es van apropar unes cent persones, entre veïns i treballadors que feien la desviació de la carretera de Ribes i l'electrificació de la línia ferroviària del Nord.

A la següent imatge veiem el Pas dels Canons el 1928, quan la carretera vella i el ferrocarril ja passaven per sota d'aquesta nova carretera de Ribes, variant que substituiria l'antiga carretera del poble.

Val a dir que l'antiga carretera de Ribes passava pel pas dels canons i, es dirigia a Mas Rampinyo tot passant pel riu Ripoll, en un camí on no hi havia cap pont. Durant la construcció de la nova carretera nacional ja es va bastir un pont sobre el riu Ripoll que encara es conserva i per on passa la C-17.

Fixem-nos que la carretera vella passa pel petit túnel de la dreta i el ferrocarril de Manresa pel túnel de l'esquerra, en un pas a nivell que ja estava sentenciat a desaparèixer, però que encara es va mantenir uns anys.

La línia es va electrificar a 1500 volts dos anys després, el 1928, i a 3000 volts el 1962.


La tracció amb vapor no va desaparèixer fins el 1971 i l'electrificació del tram Manresa-Lleida no es va realitzar fins el 1980.

La fisonomia actual d'aquell indret segueix igual. A la següent imatge del 2007 veiem que el pont de la C-17 està desdoblat, però es mantenen els dos túnels que es van fer pels voltants de 1926 quan es va fer la variant per fora de Montcada.


A les següents imatges podem veure la zona del pas dels canons i l'abandonament que sofreix l'indret, avui dia sense cap ús.



Finalment i, per tal de situar-nos, hem marcat amb un quadre blanc la zona del pas de canons, antiga cruïlla del ferrocarril de Nord (línia groga) i l'antiga carretera de Ribes (línia vermella), avui dia coneguda com carretera vella.



Fonts:

[1] Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español (CEHFE). Consultat Xavier Colomé 2011.

[2] 940 dies. La Guerra Civil a Montcada i Reixac. L'abans, el després i els protagonistes. Josep Bacardit i Ricard Ramos. Fundació Cultural Montcada.

Fa uns dies us vàrem fer menció de l'Amadeu Rovira i Boix, un dels fills dels masovers de Can Cabanyes en el moment d'esclatar el polvorí. L'Amadeu va enviar-me un parell de fotos de dos quadres que ell mateix va pintar, un de Can Cabanyes, que ja vàrem publicar fa uns dies, i un altre de Sant Pere de Reixac que avui us donem a conèixer. Esperem que us agradi.

Visió de Reixac realitzada per Amadeu Rovira.

Amadeu Rovira i Boix va ser un dels tres fills dels masovers que van viure a la masia de Can Cabanyes tot just quan el polvorí militar de Mas Duran va esclatar l'any 1950.

Després d'entrevistar-lo per a poder elaborar l'article "Testimoni des de Can Cabanyes de l'explosió del polvorí de Mas Duran" publicat a la revista Quaderns nª31 de la Fundació Cultural Montcada, l'Amadeu va enviar-me material addicional que voldria compartir amb vosaltres.

En aquesta ocasió es tracta d'algunes imatges addicionals, els seus comentaris al respecte i un parell de quadres que va pintar el mateix Amadeu, un de Reixac i l'altre de la masia de Can Cabanyes.

Can Cabanyes, que pertany a l'antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, ja resta documentada al segle XVII (1619), al primer document actualment trobat. Val a dir que el mas tenia originalment una altra denominació, Mas Masserras.

Segons el testimoni de Jaume Cabanyes, pagès de Reixac, extret del capbreu del Paborde Major del Monestir de Sant Cugat del Vallès, signat el 9 de maig de 1619: aquest pagès era propietari del Mas Masserras també anomenat Mas Cabanyes. De fet, la família Cabanyes era propietària de quatre masos: el mas Fonsdemans, el mas Masoll, el mas Tió i el mas Cabanyes, abraçant tots plegats una important superfície de conreu.

En els registres de l’Arxiu Parroquial de Montcada es conserven referències al mas i a la família Cabanyes des dels primers anys del segle XVII fins al segle XIX, d’entre les quals, fins i tot, es conserven vendes del conjunt de la propietat (la masia i totes les seves terres de conreu). L’any 1837, can Cabanyes pagava delmes a Reixac, i el 1845, 345 reals al municipi en concepte de contribució.

Molt Agraït per la foto, m’ha recordat vells temps. Jo diria que sobre els anys 60 o 65 seria bastant encertat. Per aquest temps ja començaren a arrancar algunes vinyes. Els camps (en blanc) llaurats que es veuen darrera del pou eren vinyes, el primer era del Manresà i l’altre no m’enrecordo. Sembla que es veuen algunes vinyes abandonades.Aquest pou tan sols ens en servíem per aborar el bestiar. Per cuinar, l’aigua no era bona, tenia un gust argilós i no servia per coure llegums. Els pagesos en deien “aigua fada”. Aquest pou no s’hi podia baixar, ja que tenia la “guilla” i les espelmes que s’hi baixaven amb un cistell s’apagaven.El camí que passa pel seu davant és el camí antic de Ripollet a Santa Perpetua.

El 4 de Juliol del 2005 el cupó de la ONCE ens va oferir una imatge de Sant Pere de Reixac, com a element característic del poble de Montcada i Reixac.

L'autor de la imatge és un Montcadent, en Paco Soriano, que també es va fer servir al fulletó sobre Reixac, editat l'any 2004.  Posteriorment va cedir la imatge a ONCE per a fer aquest cupó:

A l'Associació d'Amics de Reixac tenen tres quadres relacionats amb aquesta imatge, un amb un exemplar en gran del cupó que els va reganar la ONCE, un altre amb la imatge original i un tercer amb un seguit de cupons que van comprar i que finalment no van tocar.



La ONCE, una Organització nascuda el 13 de desembre de 1938, ha fet possible un sistema de prestació social per a persones cegues o discapacitat visual severa del que no hi ha equivalència en cap altre país del món.

Abans de la seva constitució, als anys 30, hi havia un seguit de sistemes de rifes a Catalunya, Andalusia i part del llevant, que un cop unificats van donar peu a l'actual Organització de la ONCE.

Encara avui dia la butlleta és coneguda com a "cupó", nom que esdevé dels primers dissenys, en forma de cupó com els següents de l'any 1942:

La Fundació Cultural Montcada, publica la revista Quaderns cada sis mesos (desembre i juny). Una revista de caire històric i cultural del poble de Montcada i Reixac, amb continguts que si us agrada la història, no podeu perdre-us.

Des de la plana "Revista QUADERNS" que trobareu al menú de l'esquerra anomenat "Seccions", podreu consultar els títols dels articles dels números de la revista, des del seu naixement al desembre del 2000 fins al darrer exemplar. Cliqueu aquí per a accedir-hi si voleu.

Si voleu adquirir-ne algun, podeu fer-ho al preu de 5 € a la seu de la Fundació, al Carrer Major 47.

Què més podem dir de la Torre dels Frares? Avui volem oferir-vos una imatge dels anys 30 del segle XX d'aquesta casa on podem veure els detalls de la part posterior de la casa.

Aquesta masia, documentada ja des del segle XV, va ser propietat dels frares de Sant Jeroni de la Murtra. És per aquest motiu que és coneguda amb aquest nom, no obstant també va ser coneguda com "Can Vestit". L'edifici va patir diverses remodelacions, fins obtenir la fisonomia actual. L'aspecte avui dia és el següent:



Imatges: Autor desconegut.

Els següents són alguns dibuixos i pintures de l'església que m'han semblat interessants i que volia compartir amb vosaltres:

El següent quadre és d'en Carlos Sarrate, un acrílic amb sorra i marmolina de l'any 2004, i titulat Dansa dels camins. Montcada, poble de camins d'aigua, de ferro, asfalt i formigó:

Podeu veure més treballs d'en Carlos al seu bloc sarrate.blogspot.com.es

Avui us presentem una altra mostra de les fabuloses aquarel·les d'en Carlos Sarrate:

Avui us presentem unes aquarel·les d'en Carlos Sarrate relacionades amb el ferrocarril a Montcada:

Podeu veure més treballs d'en Sarrate al seu bloc http://sarrate.blogspot.com.es

 Avui el meu avui m'ha ensenyat una foto que m'ha causat curiositat. Es tracta d'ell ballant amb la meva àvia, junt amb Ramon Calduch i la seva parella de ball:

Ramon Calduch va ser un cantant de cançó melòdica, nascut a Montcada i Reixac el 5 de Novembre del 1928, que es va fer popular en les dècades dels anys 50 i 60 interpretant temes melòdics i versions d'artistes internacionals, en llengua catalana i en castellana.


Va iniciar la seva carrera professional al 1948, donant-se a conèixer als festivals de la Cançó Mediterrània i Canço de Benidorm a principis dels anys 50. Aquests festivals pretenien mantenir l'exemple del Festival de San Remo, a Italia, molt conegut i en el que també va arribar a participar als anys 60.




El seu éxit va ser tal que entre l'any 1959 i 1960 va gravar 20 discos, actuant a més com a cantant de l'Orquesta Melodia, sent conegut per cançons com "Los gitanos" o "El viejo frac" i per versions de Begin the beguine de Cole Porter i d'Et maintenant, de Gilbert Bécaud, entre altres.

A mitjans dels anys 60, Calduch va començar a cantar en català i va treballar amb artistes com Sara Montiel, Salomé, Rudy Ventura o Carmen Sevilla, viatjant a més per Sud-amèrica i Itàlia.



El 1965 va enregistrar el seu primer Extended Play en català amb temes de Josep Maria Andreu i Lleó Borrel (Amb una mirada), entre altres autors. L'any 1976 va publicar un Long Play amb cançons patriòtiques com La puntaire o Catalunya triomfant que va arribar a tenir molta repercussió a Catalunya.

Durant aquells anys va arribar a fer teatre, tot compartint escenari al teatre Romea de Barcelona amb Joan Capri a La reina ha relliscat, compartint més endavant també l'escena amb Mary Santpere.




A partir d'aquells moments en Calduch va iniciar la seva carrera en cant líric, arran de l'admiració que li oferia el tenor Emili Vendrell, tot demostrant que era una de les veus més versàtils del panorama ja que d'aquesta manera va passar de la cançó melòdica dels anys 50, a vocalista d'orquestes als 60 i a partir dels anys 70 com a intèrpret de la cançó lírica catalana.

L'any 1995 i després de nou anys sense gravar, el cantant va publicar el disc De tot cor, actuant a les festes de la Mercè de Barcelona amb Dyango i Moncho.




Va continuar cantant gairebé sempre en català fins els 70 anys, moment en el qual la salut ja no li va permetre seguir cantant. Al 2001 enregistra el disc Déu beneeixi Catalunya, considerat el darrer treball artístic del cantant.

L'any 2002 el poble li va retre un homenatge coincidint amb el pas de la Volta Ciclista de Catalunya per Montcada i Reixac. Va morir el 24 de Setembre del 2008.

El 3 d'octubre del 2009 al Pabelló Esportiu es va fer un homenatge al cantant, en el primer aniversari de la seva mort, participant entre altres Josep Guardiola, Dyango o la Maña.


L'alcalde César Arrizabalaga va afirmar en aquell homenatge: "Calduch va ser una persona molt estimada a Montcada i Reixac. L'expectació que ha generat aquest esdeveniment al municipi és la mostra més evident, així com també, la quantitat d'artistes que passaran per l'escenari dissabte de forma desinteressada per junts retre el millor homenatge possible a aquest gran artista" o també "a Calduch li devem molt. La seva aportació al món de la música és indiscutible així com també la gran contribució que ha fet en donar a conèixer el nom de Montcada i Reixac arreu del món. Com alcalde i montcadenc em sento molt orgullós d'haver tingut com ambaixador un artista de la talla de Calduch".



- Per a més informació, cliqueu aquí.
- La pàgina oficial del cantant la podeu trobar aquí on trobareu la seva discografia i més informació.