Montcada i Reixac

Les riuades del 1962 i en concret les que van assolir el Vallés i en particular al nostre poble, van ser catastròfiques. Us adjunto un recull de fotografies, que tenia emmagatzemades i de les que desconec l'origen.

Això es va publicar el Juliol de 1972:

HA SIDO INAUGURADO EL CEMENTERIO COMARCAL.

Nuestro cementerio de Sardanyola tiene ya un sucesor.

¿Por qué al hablar del incremento demográfico en esta villa no nos acordamos de los hermanos que nos abandonan? Ellos también al dejarnos necesitan un recuerdo y un lugar de descanso. Día a día este lugar de descanso parecía que también se les iba escatimando, puesto que cuantos más nichos se construían más rápido se veía que se agotaban.
Barcelona, igualmente con ocho cementerios parecía resentirse de la escasez de terreno apropiado. Por ello el noveno ha tenido que ser ubicado fuera del término municipal, en un bonito paraje de la vertiente norte de la sierra de Collcerola, en las estribaciones del Tibidabo.

Una dada interessant és que Montcada va invertir 10 vegades més terrenys que Cerdanyola (100 vs 10 hectàrees). Per altra part, es comenta que l'espai total a ocupar seria de 180 hectàrees

Font: A.Salillas

En aquest tercer article us presentem un video del centre de Treballs Visuals (CTV) i la plana de distrites.info on es parla del Rec Comtal. Esperem que us agradi.

El Rec Comtal, una sèquia mil.lenària que portava aigua des del riu Besòs fins a la ciutat de Barcelona i que va ser l’eix vertebrador de Sant Andreu de Palomar. L’origen del Rec Comtal és una canalització romana que en l’època medieval s’arrenjà. El rec va patir diverses transformacions i va arribar fins els nostres dies.

Originàriament l’aigua es prenia directament del riu Besòs a través d’una resclosa.
Al segle 18 la manca de cabdal va fer que el Baró de la Linde ordenés construir una mina sota el riu. L’enginy encara es conserva avui dia a Montcada i va assegurar durant molt de temps l’aigua de tot el Rec.

Poc en resta ara de l’antic traçat del rec. La major part del recorregut s’ha cobert als darrers 30 ó 40 anys però a l’antiga quadra de Vallbona encara es pot veure com era el seu traçat.

En arribar a la Trinitat, on hi havia l’estació elevadora de les aigües de Dosrius, el rec salvava el Turó mitjançant un túnel, la Foradada. Actualment encara perviu el nom de la Foradada en un dels carrers del barri de la Trinitat.

Ja des de Montcada, i sobretot a Vallbona, Sant Andreu, el Clot o a la mateixa Barcelona, les aigües del Rec movien nombrosos molins, més d’una vintena en èpoques de màxim esplendor. Del molí medieval de Sant Andreu encara en resten les runes que d’aquí a poc hauran d’ésser excavades.

Molt aprop de la parròquia de Sant Andreu, les aigües del rec movien la Farfa. Segons una escriptura de l’any 1138, tots els pagesos des del Turó de Montgat fins a Barcelona i des del Coll al mar, tenien la obligació d’abastir-se de la Farfa.  1

La construcció del ferrocarril, cap a mitjans del segle XIX, tallava l’alimentació de les fibles del rec que portaven aigua als regadius de la Verneda. A petició de la junta del rec, la companyia de ferrocarrils va haver de construir uns sifons. Aquests sifons van ser obra de l’arquitecte Rovira i Tries. El rec no només salvava el recorregut del ferrocarril sinó que, en forma d’aqüeducte, havia de superar les rieres de Sant Andreu o d’Horta.I el cabdal s’esmunyia Sant Andreu enllà vers Sant Martí. Fins fa ben poc, al Clot encara es podia veure un dels darrers casals de Molins. Ara encara es recorda el rec amb el nom del carrer de la Sèquia Comtal.

A la zona de Fort Pius el rec encara movia més molins i entrava a Barcelona pel Portal Nou, prop d’un altre molí, el de Sant Pere. Allà es van establir els gremis que aprofitaven les aigües del rec.

La paraula Regomir vol dir Rec d’en Mir. El Comte Mir, germà del Comte Borrell, va refer al segle 9è la sèquia romana  que va esdevenir la sèquia comtal.

Al barri de la Rivera, entre Santa Maria del Mar, aleshores de les Arenes, i l’actual estació de França, el rec arribava al mar. Les aigües del rec desguassaven a la Mediterrània com els guanys que produïen les seves hortes, molins i fargues.

Font.

La situació actual d'aquesta estació és una vergonya. No és una masia, però si que es tracta d'un edifici emblemàtic del poble. L'abans i el després:

Anomenada estació del ferrocarril de Sant Joan degut a que aquesta linia de tren finalitzava el seu recorregut a Sant Joan de les Abadesses (Ripollés), per tal de portar el progrés als pirineus i oferir una via de comunicació per a la descàrrega de carbó de coc des de Ogassa (poc més amunt de Sant Joan de les Abadesses), per a fer anar les màquines de la cimentera a Montcada.

Ara el ten ja no arriba fins a Sant Joan de les Abadesses (finalitza a Ripoll i/o continua fins a la zona de Puigcerdà), de fet les víes del tres les van eliminar fa relativament pocs anys i han fet una via verda que puja fins a Ogassa. Molt recomanable fer-la en bicicleta.

Recordo fa ara 15 anys l'estació de Sant Joan de les Abadesses, destrossada... però ara, han fet un restaurant i un alberg. Torna a fer goig, encara que els trens, de vapor, ja fa temps que no arriben a Sant Joan.







Si parlem dels edificis de la estació de Sant Joan de les Abadesses, val a dir que daten del 1880 i tal i com hem comentat, ara podem tornar a gaudir d'ells. Us animo des de aquí a fer-hi una visita:














La Ruta del ferro: http://www.rutadelferro.net/
Fotografies estació Montcada a l'actualitat: Trenscat realitzades al Novembre del 2005
Fotos Sant Joan Abadesses: Desorientat.com

En aquest segon article parlarem de l'Aqüeducte Alt i dels dipòsits de la Trinitat.

L'Aqüeducte Alt

L'epidèmia de tifus que va patir Barcelona en 1914, juntament amb el creixement demogràfic, va decidir a l'Ajuntament a renovar les velles conduccions d'aigua que abastaven la ciutat provinent de les mines i pous de Montcada. Al solar situat entre la carretera de Ribes i el Rec Comtal, de propietat municipal des de 1891, s'aixecà la central elevadora de la Trinitat, amb dos dipòsits de 10.000 m3, des d'on es distribuïa l'aigua vers el pla de Barcelona a traves de Sant Andreu, i cap a l'Aqüeducte Alt, que circulant per la falda dels turons d'en Manyoses i de Roquetes havia de portar l'aigua per la Vall d'Hebron fins Vallcarca.

Per alimentar l'Aqüeducte Alt s'aixecà a la Trinitat Nova, en 1915, un altre dipòsit subterrani de 10.000 m3 i dos edificis pel seu servei, connectats amb la central elevadora per un túnel per on passaven les canonades. El cost total de l'obra fou de 113.883,22 pts. El punt més alt era un pont de tres ulls circulars, avui desaparegut, que devia portar les conduccions fins una segona central elevadora que mai es construí.

Fins l'estiu del 2001, les instal.lacions a les que varem poder accedir tenien 633 m de recorregut i 73 m de desnivell, però les obres de la línia IV del metro van enderrocar la part superior de la galeria. Popularment és coneguda com la Galeria dels tres-cents esglaons, malgrat tenir-ne al menys, tres-cents seixanta set.

Situació: L'edifici que hi comunica és al final del carrer S'Agaró, al barri de la Trinitat, entre l'avinguda de Vallbona i la Meridiana.

Coordenades UTM:

Descripció: A través d'un forat a la paret s'entra a la part superior d'una cambra de planta rectangular de 12x9 m i 15 m d'alçada, amb un pis a 5 m del terra. Una escala, ocupada per fanals i runa, permet baixar fins el nivell inferior, des d'on podem accedir a la galeria o pujar per una altra escala, també plena de runa, fins el pis entremig. En els extrems nord-est i sud-oest de la cambra, a 10 i 5 m del terra respectivament, s'hi troben dues clavegeres de 72 i 68 m de recorregut, amb una secció de 0.75 m d'ample i 1.5 m d'alçada.

La galeria principal, d'una longitud de 430 m, està orientada de sud-oest a nord-est i baixa seguint la pendent de la muntanya tot salvant un desnivell de 73 m. La secció és uniforme, amb volta de mig punt de 2.5 m d'alçada i 2.6 d'ample.

El terra és esglaonat, amb una pendent que varia entre els 3º d'inclinació a la part inferior i els 44º a l'extrem superior. En el sostre s'obren 6 pous de pas amb volta de mao sec. Una reixa, oberta, i un envà, foradat, interrompeixen la galeria en el sector central.

El terç inferior de la galeria, entre l'extrem nord-est i la cambra, és recorregut per dues canonades adossades a la paret sud. Malgrat que la galeria continua uns metres més fins sortir a l'exterior, una porta metàl.lica impedeix el pas. En aquest punt ens trobem sota l'avinguda Meridiana.

A l'extrem superior un envà de maons tancava la galeria. Uns 16 m abans del final, a la paret sud, s'obria una gatera de 12 m de recorregut i 0.60 m d'amplada, força inestable, que comunicava amb l'exterior.


Un altre aqüeducte, anomenat l'aqueducte dels tres ulls, ara soterrat, portava l'aigua des de Montcada i Reixac cap a Barcelona. El vell aqüeducte que a la vegada servia de pont, va ser creat al 1910 i segons es comenta, era un lloc on moltes parelles es retrataven el dia del seu casament.



Els dipòsits de la Trinitat

Formen part de les instal·lacions que la Compañía d'Aigües de Montcada tenia a la Trinitat per l'abastament de l'aqüeducte alt (vegeu la Galeria de les Aigües de Montcada) i devien servir per decantar els sediments que les aigües del Besòs transportaven, així com el lloc on es cloraven.

Situació: Al final del carrer S'Agaró, al barri de la Trinitat, entre l'avinguda de Vallbona i la Meridiana.

Coordenades UTM:

31T 0432286
4589730
Z 48 m

Descripció:  Es tracta de dos depòsits colaterals i independents. L'accés a cada una de les cisternes es realitza per un petit pou de 2 m i secció quadrada de 0.7m d'ample que dóna a una obertura en el sostre amb una escala que ens porta fins l'interior. Les dimensions són de 32 m d'ample per 45 m de llargada i 4,2 m d'alçada.
Tres envans transversals, alternats, creen quatre cambres d'amplades que varien entre 9.5 m i 12 m, aquestes parets no arriben al sostre deixant lliure la circulació de les capes superiors d'aigua i afavorint la ventilació, amb la missió de provocar la sedimentació dels materials arrossegats.

En cada cambra es troben dues files de set columnes quadrades de 32 cm de secció que suporten el sostre. En cada filera la separació entre columnes és de 4.2 m però la distància entre cada renglera varia lleugerament en cada cambra (entre 3.9 m i 4.2 m).
El sostre presenta dues obertures de 10 cm, transversals, que es creuen al centre del depòsit.

A la cambra més septentrional s'hi troba la canonada per on arribava l'aigua i un sobreeixidor que regulava el nivell de les aigües.

Les parets estan arrebossades amb ciment i la seva base és convexa.





















Font Espele.net