Montcada i Reixac

Rius que donaven nutrients a les seves grans i amples lleres.

Vinyes sense fulles esperant el pas del fred.

Una perspectiva on la muntanya llaurada i amb vinya era habitual a principi de segle XX.

Les casetes encalades del fons (Can Oriol Vell).

Temps de fred, on els arbres han perdut la fulla.

Si fa, no fa... farà poc més d'un segle.

Montcada i Reixac, Reixac i Montcada. Dos termes parroquials que sempre han mantingut certa frega territorial, sobretot després de la fundació de Mas Rampinyo, allà per mitjans del segle XIX, on la cultura religiosa catòlica es mantenia molt ferma als pobles i per tant, els punts neuràlgics de cada gruix de població, Reixac i Montcada, es disputaven els fidels.

Així doncs, els Masrampinyaires tenien com a església de referència la de Sant Pere de Reixac, motiu pel qual Mas Rampinyo va ser conegut també com Sant Pere de Reixac (recordeu inclús als anys 70 i 80 cartells a la carretera informant de Sant Pere de Reixac a Mas Rampinyo).

L'aïllament de Mas Rampinyo de la resta de Montcada per extensions de camps i conreus va formar una identitat diferenciada que a efectes pràctics va fer néixer un sentiment propi, sobretot basat en la pagesia i amb el món del camp.

És aquí, en un món pagès i rural on enceta la història del que avui coneixem com Mas Rampinyo, un barri que fa poble, de tan bon grat que us citarem un seguit de notes curioses.

En un llistat de "Salones Cinematográficos" del 1935 trobem aquells que hi havia a Montcada i Reixac, curiosament separats els de Montcada i Reixac dels de Mas Rampinyo, com si fossin dos entitats diferents:

És només un exemple d'aquest sentiment diferencial que ja esdevenia de dècades enrera, com per exemple una altra referència del 10 d'agost de 1929 al diari "El Imparcial", on Mas Rampinyo també surt com a "pueblo", diferenciat del de Montcada i juntament amb altres entitats indiscutiblement "pueblos", com poden ser Badalona o Granollers.

Día 15 [d'agost de 1929] - Dianas, comparsas de gigantes y enanos, concurso de tiro para el comatén, con adjudicación de premios en metálico; campeonato ciclista, organizado por la Peña Ciclista, con un recorrido de 60 kilómetros a través de los pueblos de Badalona, San Adrián, Santa Coloma, Moncada, Mas-Rapiño, La Llagosta, Mollet, Coll de la Maña, Granollers, Font de Cera, Alella, Masnou, Montgat y Badalona. Se disputarán los corredores una copa del excelentísimo Ayuntamiento.

Val a dir que, durant la guerra civil, La Llagosta va assolir la independència de Sant Fost per primer cop, consolidada posteriorment en època franquista i, salvant les distàncies, Mas Rampinyo anava pel mateix camí, gràcies sobretot a la força que a Mas Rampinyo tenia al sindicat agrícola de la Unió de Rabassaires, un dels braços de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), encapçat per Enric Badia i Camilo Puig, dos veïns del barri.

El 29 de gener de 1937, l'Ajuntament de Montcada i Reixac estava format per diferents forces a parts iguals, però la CNT, era qui realment manava sota el Comitè Municipal, doncs era qui gestionava les regodiries més rellevants i ostentava armes de foc.

Aquell dia es va celebrar un Ple Municipal, presidit per l'Alcalde d'ERC, en Alfons Boix, on un dels regidors, Lluis Pedrola, també d'ERC, va presentar una sol·licitud demanant a l'Ajuntament la celebració d'una reunió per a la separació de Mas Rampinyo com a terme municipal independent del de Montcada. L'escrit, signat pel Sindicat Agrícola de Rabassaires, el Casal Català Democràtic i l'Ateneu Obrer-Cultural, va provocar un gran rebombori i, finalment els membres del Consitori van haver de votar la sol·licitud, sent aprovada per nou vots a favor i tres en contra.

Vots a Favor:
Alfons Boix (ERC)
Lluís Pedrola(ERC)
Salvador Vilanova(ERC)
Felip Gener(ERC)
Salvador Mellado(CNT)
Benito Hernández (CNT)
Antonio López (CNT)
Juan Tellez (CNT)
Joan Gavarra (PSU-UGT)

Vots en contra:
Ulpiano García(PSU-UGT)
Antoni Pedrola (PSU-UGT)
Daniel Giménez (PSU-UGT)


Curiosament, el 1939 trobem casos com aquest, on es diu que l'Ajuntament és el de Mas Rampinyo:




Fons: Josep Bacardit.

Ja estem a tocar l'estiu i per a encetar aquest mes de juny, com cada mes, una nova imatge del nostre poble, en aquest cas de Mas Rampinyo i el seu parc de la llacuna.

D'altra banda, podem comparar imatges amb aquesta altra, que vaig fer el 2012:



Esperem que us agradi.

Si fem una passejada, les haurem vist arreu amb tota seguretat, allà plantades, ben rectes, amb ploma o sense. Utilitzades als horts, instruments musicals i refugi de tot tipus de fauna, ocells, ànecs o conills.

No parlem d'una altra cosa que la Canya de Sant Joan, més coneguda per tots per "alerta amb les canyes, ull que tallen".

La Canya de Sant Joan és una planta nativa de l'est i sud d'Àsia i per tant una espècie invasora que avui dia troben arreu del món amb un caràcter templat, des de Europa fins a Califòrnia, passant per Àsia, el Carib o en certes regions del Pacífic.


Aquesta canya és una de les 100 més perilloses i nocives invasores a escala mundial per la seva capacitat de desplaçar la vegetació nativa, on cal afegir que la planta provoca que la capacitat de desguàs dels rius sigui molt menor.



Aquesta canya arriba a la seva maduresa després d'un any, amb una alçada d'entre cinc i vuit metres.

Les canyes poden ser tallades fins a tres cops l'any i avui dia representa una de les espècies que més biomasa produeix per superficie (unes 50 tones per hectàrea, dos cops l'any). També es fan servir per a fabricar biodièsel.

El 14 de setembre de 1933, al diari MAdrileny de "La Libertad" trobem una referència a Mas Rampinyo:

A D. José Martínez Aguado, maestro de Marrampiño, Moncada (Barcelona).

Si investiguem una mica més sobre aquesta persona trobem una altra referència, del dia abans, dia 13 de setembre de 1933, en un suplement de La Escuela Moderna, on s'informa de les vacants de professors:

don José Martínez Aguado, Maestro de la Escuela preparatoria del Instituto nacional de Segunda enseñanza de Manresa, considerándose seguidamente vacante la Escuela de Marrampiño-Moncada (Barcelona).

Fa gairebé 128 anys d'aquesta columna publicada a La Vanguardia, el 25 de novembre de 1890.

Según un periódico ha recorrido la barriada de Moncada conocida con el nombre de "Marrampiño" un sujeto que, fingiéndose delegado de una autoridad eclesiástica, engañó a vecinos de aquella barriada, comprometiéndose a construir varias obras de albañilería para edificar una capilla, logrando que se le hiciera buen número de donativos.

Investigant més sobre aquest engany, he pogut descobrira on van trobar des de La Vanguardia aquesta referència, "según un periódico". Doncs no és cap altre que el diari madrileny "La Dinastía", que un dia abans el 24 de novembre de 1890 va publicar:

Dice un colega que ha recorrido la barriada de Moncada llamada "Marrampiño" un sujeto que fingiendo ser delegado de una autoridad eclesiástica, engañó a aquellos sencillos habitantes, comprometiéndose a construir varias obras  de albañilería para edificar una capilla, logrando que se le hicieran multitud de donativos, con los cuales se ha largado bonitamente.

I és que l'engany, la pilleria, l'espavilat de torn i el voler aprofitar-se dels altres no és cosa d'avui. Només han canviat les necessitats dels que es deixen enganyar, doncs les necessitats dels estafadors són sempre les mateixes: els diners.

Les dos fotos no les separa ni un segle. Coneguda com Can Fàbregas, però també com Can Jover, Can Montobbio o com la Casa de les Oficinistes, va ser una casa d'estiueig de barcelonins de classe mitja-alta que va estar oberta a modus d'hostal i on es llogaven habitacions per tal d'allotjar-se, sobretot a l'estiu, personalitats com els armers Beristain, els industrials Artamendi, els comerciants Camba o els advocats Segarra Zacarini.

Una de les filles d'aquests últims es va prometre amb un dels pares de la Constitució espanyola, en Miquel Roca Junyent, que també va visitar diverses vegades Can Fàbregas. La parella es va casar a Sant Pere de Reixac el 20 juny del 1963 i va celebrar el casament a Can Piqué.

La casa va funcionar com a allotjament ja des del segle XIX i fins ben entrar els anys 60 del segle XX. En relació als massovers del segle XIX i principis del segle XX, a l'arxiu que va lliurar a la FCM els familiars de Jacint López Herrero (e.p.d.), trobem que van ser massovers a Can Fàbregas:

Massovers 1835: Josep Riera – Maria Navarra (3ª. Generació) [avi de Can Rei i avia de Can Taianet]. Josep Ventura - Rosa Riera (4ª. Generació). Fills: Un noi i dues noies. Els últims “Rieras” d’aquesta branca a Can Fàbregas”

Val a dir que són els avis quarts, rebesavis i besavia d'un servidor.

Segons ens explica l'amic Joan Riera Martí, ja ben entrats en el segle XX, els últims masovers de la casa van ser els pares i els avis de la seva mare, Rosa Martí Massip.

Ara per ara desconeixem si entre els darrers Riera de la meva branca familiar, masovers de Can Fàbregas i en Francesc Martí Subirana, avi de Rosa Martí Massip i masover de la mateixa casa més tard, hi va haver algun masover addicional.

En definitiva i si no anem errats, el llistat de masovers de Can Fàbregas, encetant al primer terç del segle XIX i acabant a mitjans de segle XX van ser:

• 1ª Generació Riera: ?
• 2ª Generació Riera: ?
• 3ª Generació Riera: Josep Riera Roca - Maria Navarra (els meus avis 5è)
• 4ª Generació Riera: Josep Ventura - Rosa Riera Navarra (els meus rebesavis)
• ...
• 1ª Generació Martí: Francesc Martí Subirana (avi de Rosa Martí Massip)
• 2ª Generació Martí: Fill de Francesc Martí Subirana (pare de Rosa Martí Massip) i darrers masovers.

Si teniu qualsevol aportació addicional, si us plau feu-nos-la arribar.


Una de les fotos, en color i de l'any 2000, ens mostra la situació d'abandonament que Can Fàbregas va patir durant dècades abans del seu enderrocament definitiu. Les altres imatges en blanc i negre són de postals de finals dels anys 10 del segle XX.

Els amics de Montcada Comunicació ens ofereixen un nou format de la secció "El Retrovisor" que va estar present de forma escrita a La Veu fins el 2014, enguany però de manera mensual i en format video.

En aquesta primera entrega podrem veure un reportatge sobre la victòria del Club Handbol La Salle Montcada al Campionat d’Espanya de Segona Nacio­nal l’any 1963.

Des de fa uns anys que l'alçada dels edificis de la Rasa van ser superats per dos gratacels que ens donen l'adéu o bé ens diuen hola.