Montcada i Reixac

Al mes de maig de 2006, el senyor Jaume Mayol, de Mataró, va fer una donació a la Cartoteca de l'Institut Cartogràfic de Catalunya de dos magnífiques obres manuscrites, realitzades per Oleguer Taverner, comte de Darnius, a principis de segle XVIII.

L'extracte del mapa, de 1716, ens mostra el territori que comprèn el Vallès Occidental, Maresme i Barcelona.

Observem els topònims de Montcada i Reixac:

• Cabañas (Parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, avui dia dins el terme de Sant Fost).
  
• Vallansana (podem demostrar que aquest topònim és més antic encara que la darrera investigació, del plànol de 1797 que ja vam parlar fa uns anys. Més curiós és el fet que Vallansana està catalogat amb el dibuix d'una parròquia a la carena de la serralada).
• Moncada (Parròquia de Santa Engràcia de Montcada)
  
• Rexach (Parròquia de Sant Pere de Reixac)
  
• N.S. de Moncada (fa referència a la capella de la Mare de Déu o Nostra Senyora del Turó de Montcada)
• H. de Fonfreda (fa farerència a l'Hostal de Fontfreda)
• S. Iscle (Parròquia de Sant Iscle de les Feixes, avui dia dins el terme de Cerdanyola).
  

Fons: Mari CArle Montaner Garcia, ICC.

 La Salle va organitzar el Concert de Nadal l'any 1985, un espectacle inaugurat el 1974.

El concert, interpretat a l'església de Santa Engràcia, va estar a càrrec de la Coral de Sant Jordi, va estar organitzat en dos actes amb deu peces cada un.

Fons: CEC.

El 2006 el fotògraf Jordi Contijoch Boada va realitzar unes boniques estampes de l'interior de la Parròquia de Sant Pere de Reixac. 

Són realment magnífiques i ens permet observar els detalls i l'estructura interna del temple

Fons: Calaix. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 La següent imatge pertany a una antiga postal de Montcada i Reixac, catalogada a mitjans dels anys 70.

A la imatge es veu estacionat en primer terme un Renault Gordini, un Seat 124 de primera generació, un Renault 4, un Citroën Ami i un Renault 8. Al fons puja el que sembla un Seat 850.

A vegades trobem curiositats que ens dibuixen un somriure. És el cas d'aquest plànol de Mas Rampinyo, elaborat el 1914, on trobem una masia anomenada Cal Villana. Un nom curiós i segurament fonamentat en la pronunciació de les persones de la zona que el van pronunciar davant dels cartògrafs.

Tanta era la confusió i tan poc l'interès per buscar referències d'aquell indret, que inclús van indicar que per arribar-hi s'havia d'anar pel Cº[amino] de Cal Vinana

Cal Villana?, Cal Vinana? No sabem si influenciats per les llegendes del topònim de Mas Rampinyo, que diu de manera no fonamentada que prové d'un mas proper, on les seves gents s'ocupaven dels robatoris de la zona, per l'associació de vil o villana.

Però el que sí sabem és que els cartògrafs no sabíen que estaven davant una de les masies més rellevants de l'actual Mas Rampinyo, amb referències històriques escrites des de fa centúries. No parlem de cap altre mas que el de Can Albinyana.

Fons: ICC

Enguany La Unió de Mas Rampinyo celebra el seu centenari i, com sabem, des de principis de setembre que l'entitat està realitzant un seguit d'actes per tal de commemorar el segle de vida d'aquest ateneu tant especial pel veïnat de Mas Rampinyo, amb el qual manté una simbiosi especial.

Segons llegireu seu web, antigament, a Mas Rampinyo hi havia dues associacions:

• Cal Perico, que era un Hostal situat al Carrer Major, (Sant Pere de Reixac, 72) on hi feien ball tots els diumenges.
  

• La Paz, amb seu a Cal Menut (Sant Pere de Reixac, 10-12), sala de respectables dimensions on la gent s’aplegava pels seus esbarjos. Per la Festa Major, que se celebrava el quart diumenge d’abril, feien dos envelats.

Segons la recopilació de diferents versions, no sempre d’acord entre elles, l’any 1921 els dirigents d’aquelles dues associacions van fer un esforç i es van unificar i, arran de les converses sorgides en aquell apropament, es va nomenar una Junta Consultiva que va començar a treballar per tal d’aconseguir La Unió.

Podeu visitar els actes des del web de l'entitat https://la-unio.cat/centenari/

Per molts anys La Unió! 

PD.- Felicitats a totes les Mercè.

La següent imatge és força desconeguda. Per la fesonomia de l'estructura de la capella, amb la volta acabada i la teulada finalitzada amb els elements ornamentals i el parallamps, l'aproximem pels volts de l'any 1911.

L'obra, d'Enric Sagnierm va aprofitar les restes d'una antiga estructura del castell dels Montcada, on havia una primitiva ermita de la Mare de Déu i cremada pels francesos el 1808, durant la Guerra de la Independència Espanyola.

A la imatge veiem una de les parets de la torre que habitualment no es van fotografiar a les postals de l'època, doncs pertany a l'antiga torre i no es va enlluir amb arremolinat de ciment.

També veiem una placa, segurament commemorativa de l'entronització de la Mare de Déu, el 1908, un segle després de la destrucció de l'antiga ermita, per part de les tropes de Napoleó.

D'altra banda, al fons a la dreta veiem unes finestres que pertanyen a l'habitatge que havia pels ermitans que cuidaven del temple i els seus encontorns.

Fixem-nos tam bé al pinacle central de la torre. Es pot veure una creu llatina feta de pedretes enganxades a cada una de les cares del pinacle, també visible a la següent imatge de 1908.

 

La següent fotografia, realitzada per l'amic Fidel Casajuana, ens mostra dos cases a la cantonada de l'Avinguda Catalunya amb carrer Sant Ignasi de Mas Rampinyo. La imatge es va fer a finals dels anys 80 del segle XX.

Eren dos cases de lloguer emplaçades a una de les cantonades del tancat de Can Casetes. Dins el tancat la familia tenia un hort, els estris, eines i la maquinària agrícola. Personalment m'agrada aquesta foto, doncs podem explicar una petita història familiar.

El fet és que, en formar-se el veïnat de Mas Rampinyo, els meus rebesavis paterns (Can Filaina) van baixar de la Serralada de Marina, on estaven assentats familiarment des de l'any 1730 aproximadament, establint-se a la plana de Reixac del Mas Rampinyo pels volts del darrer terç del segle XIX. El fet curiós és que van viure en una d'aquestes cases. Un dels seus fills, el meu besavi, va adquirir un terreny al veïnat i, el 1917, va construir la casa familiar actual.

Desconec si els de Can Casetes i els de Can Filaina estaven emparentats, doncs les dos cases comparteixen el cognom Colomé a les seves branques familiars. Podria ser un argument pel qual els meus rebesaris van estar de lloguer allà? Sincerament ho desconec.

A principis dels anys 90 al tancat de Can Casetes es van edificar un seguit de cases unifamiliars, però encara va perdurar l'antiga casa de la cantonada durant uns anys. Finalment la casa va ser enderrocada i es va edificar una de nova amb una fesonomia diferent a les anteriors.

Recentment l'amic Joan Matllo va compartir aquesta imatge, d'autor/a desconegut, però que per la seva configuració inèdita considerem que aporta un interès particular. 

Pels elements que es veuen, podem aproximar una antiguitat de la foto d'ara fa un segle.

Al fons de la muntanya es pot apreciar el que sembla Moia i la Torre de l'Alcalde. A més, a la fotografia es veu l'antic campanar de l'església de Santa Engràcia, enderrocat pels volts de l'any 1928.

El que suscita una major controvèrsia és el pont que apareix, doncs entenem que es tracta del pont de ferrocarril de França, cosa que ens determina la ubicació de les escoles dels "Hermanos" (La Salle), a l'esquerra de la foto, però fora de plànol.

La imatge podria estar realitzada des de Cal Regañando

Avui volem compartir amb vosaltres un parell d'imatges de l'amic Fidel Casajuana. Unes fotografies realitzades pels volts de l'any 1997.

A finals del segle XX, un cop abandonades les instal·lacions militars, els antics polvorins van servir per a donar acollida a un grup de joves (Kolektiu Gos Blanc) que van ocupar alguns dels edificis militars, entre ells, diversos barracons i la casa dels oficials de Mas Duran.

Aquesta és una de les entrades del polvorí, la que just dona a l'actual llacuna de Mas Duran. A l'esquerra de la imatge havia una torre de vigilància realitzada amb totxo, que va ser enderrocada, juntament amb la resta d'edificis del polvorí, un cop els joves van ser desallotjats per la guàrdia civil:

El camí que portava a aquesta porta d'accés era el que veiem a continuació. Al fons a la dreta l'antic parc infantil del Gurugú. Un parc de dimensions més que considerables que estava molt bé pels més petits. A l'esquerra, darrera del talús de terra estava la llacuna, que avui encara conservem.

Aquesta llacuna va sorgir de l'extracció mecànica d'àrids per a la fabricació de maons i totxos d'argila. Avui dia és una petita reserva natural on diverses aus i alguns amfibis conviuen en relativa tranquilitat.