Blogcrowds

dimecres, 6 de desembre del 2023

0 Comments:

Post a Comment



A la Veu de Catalunya del 25 d'Agost de 1903 surt un petit article resum de la història llegendaria de Montcada. Llegendes ja conegudes i repetides en aquest bloc, però ens presenta un detall molt important sobre la fesomia del que seria el desaparegut Castell de Montcada.

El castell de Moncada

(Encontorns de Barcelona)

Molts dels meus lectors de la ciutat,de segur que haurán pujat, una vegada al menys a la vida, en el vehí turó de Moncada, y desde'l cim hauran contemplat son panorama expléndit, casi tant com desde son vehí y company el turó de las Roquetas, al que dona la ma pera sardanejar al entorn del rialler Vallès,  formant rodona ab el Tibidabo y Sant Pere Màtir. Aquet s'encadena ab la serra de Castellbisbal; el  Montserrat allarga sa mà a Sant Llorens del Munt o del Mont, aquest a las montanyas de Gallifa que's juntan ab el Tarell y Montseny, y aquest ab las montanyas de La Roca y Montalegre. Oh quina rodona tan inmensa pera sardanejar al entorn de Sant Cugat del Vallés, Sabadell y Granollers!

Desde'l cim del Moncada la terra és un pessebre, las ciutats son vilatges, els pobles llogarets, y els  llogarets nius de formigas, ahont hi trasteja calladament la vida catalana.

Té aquet turó, de 190 metres d'altura, la forma cònica y està aislat complertament de las demés montanyas vehinas; per la part de Llevant, és d'una escabrositat extraordinària, tan extraordinària,que dirian que la pujada per aquesta és inespugnable. y si és despullada casi de vegetació en sa part superior, en cambi és riquissima en cassa major.

Té en sa falda una gran pedrera que s'explota pera engravar las carreteras de Moncada y de Sabadell. Demunt d'aquesta pedrera, y a uns dos cents passos del enrunat castell, s'hi aixecà una hermita dedicada
a la Verge, la qual avuy se venera en la parroquial de Moncada, y com és sapigut, aquesta hermita fou cremada pels francesos al fer una excursió pel Vallés, el dia 11 de juny de 1808, al objecte d'observar la posició dels Somatents.

La hermita servia de guaita als miquelets catalans, sent guardada per son hermita, qui donava la senya, als dels pobles vehins, de tots els moviments que'l francès portava a cap, valentse pels senyals d'un gros instrument de metall, semblant a una trompa. En el dia esmentat, el francès bo sospità, y en  conseqüencia li manà calar foch.

Aquesta montanya s'ha distingit sempre per l'abundor d'aigua y aquesta condició li donà son nom. Ab el verb llatí scat-ere se designa'l lloch que hi brota aigua (font), y aixís de la radical scat-ere ab el sufix "an", en el baix llatí se formà scatanus ab significació activa, y s'usà coma calificatiu de montanya, tenint d'aixó mons cat-anus, nom primitiu del turó; com se pot veure en el privilegi expedit pel  emperador a favor de Sant Cugat del Vallés, a l'any 987. Y realment, la historia confirma l'abundor d'aigua ja a la édat mitja, puig recordém haver llegit en alguna crònica d'aquell temps, sense que en  aquets moments poguém concretar, que un dels comtes de Moncada, trobantse sitiat,envià un emissari al camp enemich, fentli a saber que de comestibles ne tenia bona provisió, y d'aigua, sols ab la font més vehina del castell ne tindrian prou pera poder abeurar al doble de la cavalleria ab que comptava el   castell. Creyém que's deuria referir a la font que avuy anomeném de Mitja Costa, y també'n fa referencia'l Rey Jaume en sa Crònica, si bé deuria ésser molt més abundosa que en l'actualilal, quan diu  aixís: «El castel de Muntcada es aylal que havent alli bon bastiment, si per fàm no era, no's poría pendre per nenguna ost; quar daygua els nau prou en la costa del castell, de una font quey neix d'una part ves  tramuntana, (quey neix detras Muntcada), e nuyl hom no lals pol tolra si'l castel no'l pren».— M.C.C.C.X.L.IIII , pàg 35.

En la mateixa montanya. entre altras fonts hi há la famosa del Ferro, costejada pel bisbe de Barcelona don Gabi de Valladares y Mesía pera celebrar la cura de sos mals que experimentà ab l'us d'aigua de aquesta font la qual brotava llavors a flor de terra. També tó algun pou obert en la roca viva y d'aigua abundant y regalada.

Primitivament era senyor del castell, turó y poble de Moncada, el comte de Barcelona, don Ramon Berenguer, qui en 1137 ho donà nu feudo a Guillém Ramón, general que era, y aqui crida pera  majordomía major, premiant aixís sos serveys. D'aquí procedeix el noble casal y llinatge dels Moncadas.

Las armas de la família de Moncada son ben simbòlicas. Las forman sis pans que substituïren a las armas de Baviera de quina casa descendia. Una tradició bo explica de la següent manera:

En 1230, estant don Guillém de Moncada en la conquesta de Mallorca junt ab altres comtes, capitanejats pel de Barcelona, fallà pà, no sols al exèrcit, sinó fins a la taula reyal a excepció de la del Moncada. qui posseïa set pans; llavors el de Barcelona s'hi presentà Junt ab cent cavallers, y li digué: «Moncada, vinch a dinar ab vos, puig tinch entés que teniu pà » Tot seguit el de Moncada posa sa capa  per estovallas y mané treure'ls set pans, dels quals, donada la benedicció, diu la tradició, ne sobrà després encara pera alimentar a 150 personas.

Tingué molts feudos y senyorius en diferents punts de Catalunya. Aytona, vila que's troba en el vegueriu do Lleyda, fou, entre las primitivas concessions, una de las millors, concedida en feudo per  don Jaume I, en 1220.

Aquet noble casal, dels millors entre'ls primers de Catalunya, donà brancas a Sicilià y Fransa: a  n'aquella, ab els títuls de duchs de Montalt y prínceps de Paterna, desde Ramón Guillém de Moncada. qui va passar, ab el rey Joan Pere III d'Aragó, a la conquesta de l'isla, y a Fransa, ab els viscomtes de Bearn y comtes de Foix, després reys do Navarra, y darrerament de Fransa.

El castell de Moncada era un dels millors de Catalunya, tant per sa situació com per sa construcció, y mes encara pels braus que'l posseían y el defensaven. Hem dit al comens que la montanya és de forma cònica y inexpugnable, aislada de la vehinas. Tenia'l castell quatre baluarts de murs de gran resistència; ab uns fonaments extraordinaris, avuy encara pot veure'l curiós que visiti aquellas altiluts, que dos d'ells  estén situats a la part hont se venera a la Patrona de Catalunya; se descobreixen a flor de terra y se troban com a uns vint o trenta passos lluny del cim de la montanya; altre està casi sobre mateix de la cisterna, en la part Noroest, y del quart, quan hi vaig fer ma excursió, no'n vaig trobar rastre. Aquestas  torras eran quadrilongas, conservantse també rastres de fonaments del mur del castell, en 1897, temps  de ma darrera pujada.

En la mateixa part de Septentrió, en temps de nostres avis, s'hi aixecava un gran tros de mur enrunat, ab vuit o deu marlets y troneras que donavau indici de lo que deuria ésser el castell.

Mes, si escollém al historiador Pujades, diu: «que lo que feya més fort el castell era la cova de donya  Guilleuma, dona que fou del infant don Pere d'Aragò, senyora que donà molt que escriure al historiador per sas proesas. fets valerosos y infortunis.» Lo bó és que'n Pujades assegura que aquesta cova tenia  sortida prop del enrunat castell de Mongat, terme de Badalona, passant per Santa Coloma y Sant Adrià  de Besòs, y ens assegura haver parlat ab persona de sa confiansa complerta, quo hi havia baixat; y  després de descriure son interior, poblat de ratas pinyadas, ab la vista casi atrofiada, ens fà saber que la  tal persona arribà fins a sota de la carretera de Ribas. Aixís ho suposa, puig se sentia un terratrèmol que  deuria ésser dels carruatges y fins se llegeix en las ditas planas y que, agafant por, tornà enrera, sense  anar seguint aquell antre.

En altra ocasió llegírem, y casi asseguraríam en la mateixa crònica del propi doclor Pujadas, que en  certa època el castell de Moncada estava sitiat ja d'algún temps, y que son conte envia a buscar peix per  un de sos cortesans a la platja de Montgat, dirigintshi per la cova de donya Guilleuma; venint totseguit  pel mateix camí subterrani al castell,ben proveit de peix fresch, que fou enviat als sitiadors com a testimoni de la impossibilitat que hi havia de rendir per la fam al inexpugnable castell.

Aquesta tradició existeix referent a altres castells de Catalunya. Si consultem a la tradició, encara'n diu de més frescas y a Moncada y demés pobles del entorn no hi ha persona de certa edat que no sàpiga un  fet fantastich o no conti una rondalla o llegenda tenebrosa, imaginada o ocorreguda dintre la susdita cova, respecte a la qual es de fé pera aquella gent senzilla, que existeix la tal comunicació ab Montgat.

Aquesta cova llegendària té actualment sa obertura casi enrunada, y son interior interceptat per  pedruscall y llot. Està situada bon xich més amunt de mitja muntànya y en direcció al noroest, al indret del cementiri de Moncada

F. CLAPÉS Y CORBERA

0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Inici