Montcada i Reixac

Al volum de Barcelona de la "Geografia General de Catalunya", publicada per F. Carreras Candi, l'any 1913 podem descobrir detalls d'aquella Montcada i Reixac d'ara fa 100 anys.

Montcada, és un poble de 277 cases y 900 habitants de fet i 881 de dret. És a la dreta del riu Ripoll, al ayguabarreig d'aquest amb lo Besòs, al peu del turó del séu nom y a 11 kilòmetres al SE. del cap de partit.
Hi passan los ferrocarrils de Çaragoça a Barcelona y d'aquesta ciutat a Gerona per Granollers, que hi tenen estació, y lo de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, que hi té baixador. També hi passa la cerretera de segón ordre de Barcelona a Ribes y ne surt la de tercer ordre de Terrassa. Té telègraf i telèfon, guardia civil manada per un sargent, una fonda, tres hostals y una cada de despeses.
És del bisbat de Barcelona; té una esglesia parroquial dedicada a Santa Engracia, quina festa celebra lo 16 d'Abril, fent la festa major y la fira lo derrer diumenge de Maig. Hi ha un convent de Germanes Dominiques, dedicades a la ensenyança, y una costura y un estudi municipals.
Té agregats, los caserius del Plà del Rexach, y de Sant Iscle de les Fexes l'Arrabal de Vallensana y lo barri de Sant Pere de Rexach o Mas Rampinyo, aquells dos a la esquerra del Besòs. Junt ab aquests quadre agregats y algunes cases escampades, reuneix Montcada 481 edificis amb 1710 habitants de fet y 1668 de dret.
Al séu terme, que es montanyós y de clima benigne, hi ha mineral de plom y d'òxit de ferro. Aquest derrer s'hi troba pintant la llecorella del Castell y del Coll de Montcada. També hi ha una mólt renomenada font d'aygua ferruginosa bicarbonatada, y un' altra de aygua salina freda. A aquest terme s'hi cull blat, ordi, blat de moro, llegums, canim y moltes maduxes. Confronta al N. ab los térmens de Ripollet y Sant Fost de Campcentelles; al E. ab los de Tiana y Badalona; al S ab los de Santa Coloma de Gramanet y Barcelona, al O., ab lo de Cerdanyola.
La seua industria consisteix en una fàbrica d'ayguardent, una de llexíu, una de candeles d'espelma, y una fàbrica y dos molins de farina.
A Montcada hi ha lo destilador de la aygua de que se preveheix una gran part de la ciutat de Barcelona.
Segons lo doctor Munner, l'anàlisi d'aquesta aygua dóna per litre: [Ofereix un llistat dels gasos i material mineral].

Aquesta mina de Montcada se va fer l'any 1778 y des de llavores s'hi han vingut fent constantment per l'Ajuntament de Barcelona obres pera millorar-la y aumentar lo séu cabdal.La esglesia de Montcada no té res de particular, com no siga la seua antiguitat. L'any 1381 va ser traslladada al lloch que avuy ocupa. Mólts dels seus altars pervenen dels antichs monestirs de Sant Geroni de la Murtra y de Montalegre. La de Rexach, dedicada a Sant Pere, va ser cremada durant la guerra de 1651 y restaurada, l'any 1676. La primitiva sembla que era molt antiga y que depenia del esmentat monestir de Sant Geroni per certa permuta que aquest havía fet ab lo de Montcada. De la antiga de Rexach encara s'hi conservan sis retaules gòtiques, a abdós costats del perbiteri, y lo sepulcre de marbre blanch que en altre temps havía guardat les despulles de Alamanda de Rexach.Al cim del turó de Montcada s'hi alçan encara les runes del castell de la noble y poderosa familia d'aquell cognòm, que tanta influencia va tenir en los fets y coses del comtat de Barcelona. Enderrocat al final de la guerra de Successió, com tots los demés castells roquers de Catalunya, los vehins del poble l'han considerat com pedrera aprofitable pera edificar llurs cases. Y heus aquí com les despulles del orgullós casal que havía fet tremolar de pór als nostres besavis, han vingut a transformar-se en tanquila llar de besnets dels vassalls dels séus antichs possessors.A aquest turó de Montcada hi ha les coves naturals de l'Ermità, de la Mare de Déu y de Na Guilleuma, de les que se constan algunes tradicions que si ón propies del flok-lore, no ho són d'aquest lloch.Explorades aquestes coves l'any 1901 pél nostre amich mossèn Norbert Font y Sagué, va resultar que no sols no tenían la importancia que la imaginació popular les hi atribuía, sinó que gayrebé tampoch ne tenia cap baix lo punt de vista geològich.Dalt d'aquest turó hi ha també les runes de la ermita de la Mare de Déu de Montcada, ermita que se ha edificat de nou en 1908, seguint lo projecte de l'arquitecte barceloní N'Enrich Sagnier y costejada per la colonia estiuenca de móltes families barcelonines, que s'hi han fet cases, contribuint axí poderosament al engrandiment de la població.

Avui volem donar a conèixer l'interior d'una de les mines que tenim al nostre territori, fruit de l'extracció de metalls diversos i de la coneguda "febre d'or" a la Serralada Litoral, començada al darrer terç de segle XIX i finalitzada pels voltants dels anys 20-30 del segle XX. La mina és coneguda com "La Mina de l'Alzina".

Abans de començar, però ens agradaria donar un consell a tothom que pugui estar interessat en aquesta temàtica. El fet de que la població mantingui algunes mines és realment un fet perillós, tant com ensopegar amb alguna cavitat sense voler com per accés per voluntat pròpia.

La recomanació és NO ACCEDIR A LES MINES doncs, encara que moltes mantenen una reixa i no es pot accedir, són cavitats que tenen un segle d'edat i corren risc d'esfondrar-se, realitzades manualment i amb petites quantitats d'explosius que no donen una amplada de seguretat adient i sense cap tipus d'extracció d'aire. Podeu veure les imatges realitzades per professionals des del blog de manera còmoda i des de casa. 

Les següents imatges van ser realitzades per l'amic Juan Carlos Requena, un gran coneixedor de les mines del poble (Minas y Cuevas de Montcada) i que en alguna ocasió hem compartit algun intercanvi de material. Penso que és una temàtica bonica de conèixer i aquest mitjà digital és una bona manera de compartir-ho amb vosaltres.

La font de l'Alzina és una font propera al restaurant que adquireix el seu nom, proper a la carretera de la Roca, a Santa Coloma de Gramanet i al llindar amb el territori de Montcada i Reixac. Al següent plànol podeu veure encerclat a la banda inferior dreta la ubicació de "La mina de l'Alzina", molt propera, per cert a una altra mina on s'hi va fer extracció de galena, justament a la corva que s'observa, anomenada justament així, "La mina de Galena".

En Requena ens diu que a la mina es pot arribar des del camí que surt del polígon industrial al costat de la Carretera de la Roca, i tot just aribant a la corva del camí on està indicada la mina al plànol anterior, cal baixar per un camí gairebé ocult entre les herbes que porta a l'entrada de la mina. Com veureu a la següent imatge l'entrada és força estreta:


Si ens acostem a l'entrada veurem que el pas és una mica complicat.


Si avancem uns metres ens trobarem que la complexitat recau en que hi han hagut despreniments de rocs d'un tamany força considerable, que en ocasions saturen l'artèria de la mina:


Si mantenim el curs del túnel trobarem un encreuament de tres camins, una petita mina al davant i dos més grans a esquerra i a dreta d'aquesta més petita:


Si ens decidim a entrar a la galeria de l'esquerra, veurem que els despreniments són menros i que l'amplada de la cavitat és superior. Fixeu-vos-hi també en les arrels vegetals que baixen al subsol:


Si avancem per la galeria veurem que les arrels són més grans i trobarem restes d'humitat i també roques encara amb metall. Fixeu-vos hi que dins de la caverna hi viuen insectes, com aquests mosquits mascles gegants


Avancem més encara uns metres més:


I ens endinsem encara més a les profunditats de la galeria:


Arribem a una zona on ja no podem avançar correctament:


Si tornem enrera fins l'encreuament de les tres galeries, ara accedim a la galeria de la dreta:


Continuem endinsant-nos uns quants metres més:


Fins que trobem una pujada que cal superar:


Assolim el "cim" de la galeria:



I si avancem més encara trobarem el final de l'explotació minera:



Si voleu saber més us recomanem accedir a l'enllaç següent del blog de l'amic Ricard Ramos on trobareu una molt bona relació de les mines, els detalls històrics i la tipologia dels metalls, entre altres.

http://montcadapost.blogspot.com.es/2009/04/mines-montcada-la-febre-de-lor.html

Avui volem fer un petit exercici del tipus "Busca les 7 diferències". Es tracta del logotip dels Castellers de Montcada, colla fundada l'any 1991, i dels canvis introduïts al logotip actual.

Veiem els dos models, el de l'esquerra és l'antic i el de la dreta el nou:

Les set diferències són:

1. Abans l'anxaneta portava mocador al cap i ara porta el casc obligatori.
2. Ara el cap de l'anxaneta té rostre.
3. El braç alçat ara manté la fisonomia de les articulacions.
4. La cuixa sobre l'escut és visible a l'antic logotip, però no a l'actual.
5. Els dos besants d'or de la part inferior de l'escut, abans sortien tallats i ara no.
6. El besant d'or de l'escut del darrera de la cama de l'anxanera abans sortia gairebé tapat i ara gairebé visible.
7. El peu de l'anxaneta abans era més gran en relació al besant on trepitja.

Tal i com hem vist el canvi més representatiu és el casc que porta l'anxaneta del dibuix. És un fet després de la mort d'una anxaneta a Mataró, l'any 2006. Moment on, a partir del qual, es va obrir el debat sobre la seguretat dels castells.

Diverses colles van començar llavors a utiltizar el casc de seguretat en les anxanetes i els acotxadors, però aquest ús voluntari va convertir-se en obligació a partir de la temporada 2008.

Una mica d'història dels Castellers de Montcada

A principis de l'estiu de 1991 van començar els assaigs per mirar de formar una colla castellera a Montcada. Val a dir que en aquella època, a Montcada ni al Vallès en general (tret dels Minyons de Terrassa), no hi havia cap tradició castellera. Al mes de juny, i amb uns 40 membres aproximadament, van començar a fer camí els Castellers de Montcada i Reixac, van rebre el suport de l’ABI, que prengué la colla  com a secció de l’entitat.

L’Ajuntament va cedir des dels primers dies el pati del Casalet de Cultura pels assajos. Es va acordar el color Teula com a color de la nostra camisa  que actualment tenim el goig de lluir. El 8 de setembre de 1.991 vam ser apadrinats pels Castellers de Cornellà.

El 1.992 va ser un any molt mogut. Per començar,  al mes de març vam fer el primer pilar de 5. El 18 d’octubre es va organitzar la I Trobada Castellera del Vallès a Montcada i Reixac amb actuacions destacades dels Minyons de Terrassa, Castellers de Terrassa, Xics de Granollers, els amfitrions Castellers de Montcada i Reixac i com a colla convidada, els nostres padrins, els Castellers de Cornella.

Cap a finals del mes de novembre vam celebrar la I Diada de la Colla amb els Castellers de Barcelona, els Castellers de Castelldefels i nosaltres mateixos. Podríem dir que els castells ja començaven a formar part de Montcada.

El 1.993 la colla tenia 125 membres. Durant aquest anys es van realitzar moltes actuacions arreu del territori. La gran destacada va ser la que es va fer per la inauguració del monument d’un 4 de 8 a tamany natural a Santa Coloma de Queralt amb una gran participació de colles. Pel que fa al nivell tècnic vam aconseguir assolir i establir-nos en el nivell de colla de 7, sent els més importants els tres i quatre de set, a més de complir amb tota la gamma de sis (dos de sis, tres de sis, tres de sis aixecat per sota, quatre de sis amb l’agulla, cinc de sis i pilar de cinc), encara que el més emblemàtic i de més rellevància interna fou el dos de sis aixecat per sota, construcció que no es realitzava des de feia uns quaranta anys aproximadament.

A l’agost del mateix any els Castellers de Montcada i Reixac van fer la millor actuació de la colla amb una actuació memorable conjuntament amb els Xiquets de Reus i els Xiquets de Tarragona. Nosaltres vam signar amb un fabulós 3 de 7, un 4 de 7 i la torre de 6 aixecada per sota, un Castell que feia mes de 30 anys que ningú aixecava.

La II Trobada Castellera del Vallès es va celebrar el 17  d’octubre a Mollet del Vallès amb la participació de les colles Minyons de Terrassa, Castellers de Terrassa, Xics de Granollers, Castellers de Montcada i Reixac i, com no, els amfitrions Castellers de Mollet. En aquesta trobada els Teules vam aixecar el 3 d 7, 4 d 7, torre de 6 i pilar de 5.

A la II Diada de la Colla, cap a finals de novembre, la colla va fer un saltet més i es van carregar castells com la torre de 7 i el pilar de 6.

I al 1.994, un any més tard, la colla ja tenia el seu propi local a la Plaça de l’Església, 16. El nostre arrelament a la població va ser un fet, basat sobretot en la participació de gent de tots els barris i de totes les edats. La combinació d’una ràpida progressió tècnica amb un ambient festiu permanent fa de la colla un nombrós grup d’amics.

A part de moltes actuacions arreu de Catalunya, els Castellers de Montcada i Reixac van actuar també per Aragó, Euskadi i França.

Tot i així, per manca de recursos econòmics i manca de gent, la colla va quedar estancada en els castells de set, fins que l’any 1.998 es va dissoldre definitivament.


Aixi arribem al moment present. L’any 2.013 es van començar a sentir veus un altre cop dels castellers de Montcada i Reixac i al gener del 2.014 comencem els assajos a l’ABI a l’espera d’un lloc més adequat. Actualment assagem al gimnàs de l’escola Mitja Costa del barri de Terra Nostra, amb uns 90 inscrits, que ja sigui dit, esperem duplicar amb l’ajuda de tota la població de Montcada i voltants (Ripollet, La Llagosta, Barberà, Sabadell, etc..) ja que la colla està oberta a tothom que hi vulgui venir a fer castells.

Com a curiositat el logotip original brodat a la camisa color teula de la colla no tenia mocador i portava la cabellera al vent:


Visiteu el web dels Castellers de Montcada: http://www.castellersdemontcadaireixac.cat/

El turonet de Can Sant Joan és una petita elevació predominant a la vall, entre el riu Besòs i les línies de transport viari, carreteres i autopistes.

Avui el nostre homenatge per la postal del mes de Juliol és justament per aquest barri, Can Sant Joan, en una foto que vaig realitzar al juliol del 2010:

Observeu que la zona boscosa de la ribera del riu ja existia llavors i avui dia encara es conserva, no així cap edifici sobre el turonet de Can Sant Joan. Sí són visibles els meandres del riu, que mantenen el seu recorregut i la via del ferrocarril. La orografia de la serralada i les muntanyes no han patit cap explotació i poden distingir-se perfectament.

Fons: Arnau Izard i Llonch. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Avui volem donar-vos a conèixer un anunci oficial, publicat al "Boletín Oficial del Ministerio del Aire" el 7 d'abril de 1955, en el que es gestionava un lloc de treball sota la "Dirección General de Correos y Telecomunicaciones" en el que s'establia un lloc de treball de carter rural a Mas Rampinyo per un sou de 2044 pessetes. Diu:

Masrampiño (Barcelona).- Una de Castero rural de Masrampiño: cambiar en MoncadaM cuatro horas de servicio y haber anual de 2.044 pesetas.

Fons: Biblioteca Virtual de Defensa.

Avui volem parlar d'una ermita, avui desapareguda, que va existir en terrenys de llinda entre els termes de Reixac i de Sant Cebrià de Cabanyes (actualment Sant Fost).

La capella no va pertànyer a Montcada i Reixac, encara que hi ha autors la identifiquen com a ermita del terme de Reixac, ja que estava molt propera al nostre poble, cosa que la fa de interès general, degut a que ben segur era de pas proper i de visita habitual pels veïns de Reixac.

L'ermita, coneguda com la Ermita de Sant Martí de Pedrencs, Sant Martinet o simplement Sant Martí, estava ubicada dalt d'un turonet, conegut com el de Sant Martinet i que va desaparèixer de manera definitiva per l'explotació de la pedrera de Can Donadeu.

D'estil romànic, segurament del s. XII, l'ermita va estar situada a les coordenades aproximades 41° 30' 25? N, 2° 12' 53? E, segons el fons de Patrimoni Cultural Català documentat per la Generalitat de Catalunya.

Segons aquesta descripció patrimonial, abans de la desaparició de l'ermita, es diu que:

L'ermita de Sant Martí només conserva l'absis, el mur nord i part del mur sud. Fa 8 m de llarg i 3 d'ample, l'absis fa 1,35 m de fons i la paret 80 cm de gruix.

I com a dades històriques podem dir que:

Depenia de Sant Cebrià de Cabanyes quan aquesta església era parròquia. Tot i que no és segur, sembla que l'ermita pugui ser del segle XII. Fins a l'edat moderna s'hi van celebrar processons el dia de Sant Martí de Tours (11 de novembre).

Aquestes dades, com veurem més tard, han estat identificades mitjançant el treball de Mossèn Pi i Bernat, on també diu que l'any 1645 encara hi havia referències on l'ermita tenia una molt bona salut, però ja a l'any 1711 l'ermita ja estava molt malament i es va manar refer-la i beneïr-la de nou.

D'altra banda, en un mapa de la zona de Sant Fost, de l'any 1777, surt referenciada l'ermita (encerclada en vermell), en un indret proper a Can Donadeu, com "La Iglesia o Capillita de San Martín, (h)oy derruida.", cosa que posa de manifest que l'ermita tornava a patir molts problemes estructurals.


Aquest document ja ens indica que Sant Martinet estava a finals del segle XVIII enderrocada i sense un ús litúrgic.

Un dels darrers documents gràfics és la següent fotografia, realitzada a l'any 1915 per Josep Salvany i Blanch (1866-1929), on podem veure una construcció ja sense cap fonament religiós:


Una de les darreres descripcions, de l'any 1936,  la podem llegir a les cròniques de Mossèn Pi i Bernat al seu llibre de "Notes Històriques del Valles, Parròquia de Cabanyes" es diu a la plana 53:

Hi havia en el termal de Cabanyes, una capella dedicada a Sant Martí. Distava un quilòmetre aproximadament de l'església parroquial. Estava edificada vora el camí que anava de Cabanyes a Barcelona passant per Reixac, en el pla d'un turó.

Per les runes que encara avui existeixen, pot dir-se que era de construcció romànica, de menys cabuda que la parroquial [la de S. C. de Cabanyes], medeix des de la punta de l'absis a la porta d'entrada 8 metres amb 1,35 d'absis, 3 metres d'ample i el gruix de les parets és de 80 centímetres.

I ja per acabar, el mateix autor ens cita un seguit de referències de culte celebrades a l'ermita de Sant Martinet. Referències que creiem demostren que la devoció era de consideració:

El dia 11 de novembre, com si fos diumenge, es celebrava la festa a la capella. Es sortia de l'església parroquial [de S. C. de Cabanyes] en processó o es cantava l'himne de comú de confessors. El sacerdot revestit amb els ornaments sagrats portava el Lignum Crucis. En la pròpia capella es celebrava la Missa resada.
Els obrers procuraven de preparar tot el necessari per a la celebració i per atendre les despeses.
A l'any 1645 plogué amb tanta abundància abans de sortir la processó, que no pogué fer-se la festa, la qual fou ajornada per a l'endemà que s'esqueia ésser diumenge.
Els pobles veïns tenien devoció especial al gloriós Sant Martí i s'hi celebrava durant l'any alguna Missa. També és notícia d'algunes peregrinacions i la cera mai no havia estat escatimada per tal de què el Sant tingués força iluminària.
Els serveis per a l'onamentació de la capella eren guardats a la casa de l'administrador, però les joies del Sant estaven sota la custòdia del rector.
La vigília del Sant, es procurava guarnir una bona enramada a les parets de fora per tal de que semblés més festa.
A l'ésser visitada l'església parroquial també es practicava la visita pastoral a la referida capella.
Una provisió del Rvnt. Roger als 18 d'octubre del 1711 diu "Per quan estem plenament informats que la capella sots invocació de St. Martí construída dins los límits de la present parròquia está publicament profanada. Per axó manam incontinent reedifiqueu aqueslla, posant-la amb tota decencia per celebrarse lo Sant Sacrifici de la Missa. així mateix manam al Rvnt. Rector de la present Iglesia no lecebre ni celebrar promete fins a tant aquella sia novament beneida i reedificada he donau que la clau d'aquella sia entregada en ma i poder del obrer de la Iglesia de Cabanyes que vuy es y per temps será".
Potser la capella fou profanada i destruïda pe mans criminals, en temps de revolta religiosa. De totes maneres, no és de suposar que fossin els paisans d'aquells voltants els que portessin a cap aquesta facècia, car tots ells hi tenien un remarcable interès. Manquen dades per tal d'aclarir aquest fet.
Avui el poble coneix el lloc pel nom de "Muntanya de Sant Martinet". 

Un cop més la mà del progrés i de l'explotació de pedra va esborrar del mapa un altre edifici religiós, enrunat sí, però patrimoni històric i cultural dels nostres avantpassants.

Tractem aquesta trista història com un crit de consciència per les noves generacions, per tal que intentin no profanar ni eliminar les petjades del nostre passat humà més antic.


Fons i Bibliografia:
Mapa 1777: Archivo de la Corona de Aragón.
Revista Campsentelles, nº 14. Xavier Pérez.
Fotografia Josep Salvany: Biblioteca de Catalunya.
Foto de satèl·lit: Google Inc.
Notes Històriques del Valles, Parròquia de Cabanyes. Mossèn Pi i Bernat.
Web de Montcadapost. Ricard Ramos.
Web de SerraladaLitoral. Francesc Costa Oller

Ja porten sis mesos d'aquest any 2015 i per tant acumulem sis meraveloses postals del nostre poble. A continuació us fem una relació de les que hem publicat durant l'any:

---

Si voleu comentar o valorar la que més us agrada, endavant, feu servir la secció de comentaris.

Salutacions.

Avui volem donar-vos unes pincellades sobre les funcions de culte que es celebraven a la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, avui dia integrada a Sant Fost, durant el segle XVII.

Per la diada dels apòstols, l'1 de maig, actualment dia del treball, les tres parròquies de Sant Fost de Campsentelles, Sant Cebrià de Cabanyes i Martorelles, organitzaven juntes una gran processó i partien des de les seves parròquies i es dirigien a Nostra Senyora de Montcada.

Només sortir es cantaven els goigs i en arribar a Montcada, un dels rectors celebrava la missa, que un cop finalitzada es disposava per cantar uns altres goigs diferents als primers.

L'Obra de cada església pagava les despeses i els obrers organitzaven la processó així com la festa religiosa, tot nomenant el portador de la creu i altres afers necessaris pel bon transcurs de la festa.

Aquesta processó, originada de l'esperit pietós i de fe va evolucionar a un aplec no massa ben vist per les autoritats eclesiàstiques i va acabar prohibint-se o havent de demanar permís previ per a la seva organització, ja que sembla que els membres de la processó veien la ocasió per a divertir-se d'una manera poc curosa, amb un excés i un ús immoderat de del menjar i del beure i potser altres plaers, no menys terrenals.

El 13 de novembre de 1683, el mossèn Josep Ros de Granollers, nomenat Visitador pel bisbe de Barcelona, manà el següent: "(...)per quant en lo ultim sínodo tingut en Barcelona al primer, segon y tercer dia de juriol prop passar se prohibiren les processon que distaben mes de tres cuarts de la Iglesia per ocasionarse en ellas algunas irreverencies al culte divino; Per aixó maná al Rent- rector i obrers de la present iglesia cessen de fer la processó acostumaban a fer a Ntra- Sra. de Moncada en pena de 1' lliures de bens propis exigidos si ja donchs no tenian llicencia in scriptus de sa Illa. Sra."

Des de aquella provisió no es va trobar escrit que es tornés a fer la processó a Montcada.

A banda d'aquesta processó a Montcada, i per tal de salvar les collites dels manaments divins, durant molts anys, les tres parròquies de Cabanyes, Martorelles i Sant Fost, feien una altra processó per a implorar el benefici de la pluja.

Sortien catorze pelegrins, set de Sant Fost i Cabanyes i altres set de Martorelles el dia 8 de maig, per Sant Miquel, i anaven al castell de Sant Miquel de Montornès per tal d'escoltar la missa que allà es feia. Sembla ser que es combinava aquesta pelegrinació amb el celebrament de la processó de Montcada.

També per Sant Jaume es celebrava missa i con si fos Festa Major anaven a Cabanyes els capellans assistens de Reixac i Martorelles. Val a dir que els encarregats de fer lluir la festa eren els administradors de Cabanyes i la casa de Torrents de Dalt, on els capellans eren convidats a dinar. Aquesta festa va convertir-se també en un aplec de germanor ja avançat el temps i abans de deixar-se de celebrar.


Fons: Notes Històriques del Vallès. Mossèn Pi i Bernat. 1936.

I si la passada setmana vàrem estar veient algunes referències, trobats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, sobre pagesos de Montcada a finals del segle XVII i principis del XVIII, aquest divendres ho farem per algun de la Parròquia de Reixac.

Es tracta d'una referència de l'any 1670, any on els pirates campaven com volien pels mars i oceans. Aquell mateix any de 1670, per exemple, el pirata anglès Henry Morgan va capturar la ciutat de Panamà, a l'actual estat de Florida dels EEUU.

---

1670 - Pau Albinyana de la Costa i Jaume Cases pagesos de Reixac.

"Causa del prior y convento de Sant Jeroni de la Murtra, contra Pau Albinyana de la Costa, agricultor de Reixac y Esteve Cases, agricultor, habitantes de la parroquia de Santa Perpètua, que son los tutores y cuidadores del hijo del difunto Jaume Cases, agricultor de la parroquia de Sant Pere de Reixac"

ACA,REAL AUDIENCIA,Pleitos civiles,25971. Reial Audiència de Catalunya.

I el Juny ja és aquí.

Avui us presentem la postal de Juny dels camps de Mas Rampinyo de la mà de l'amic Fidel Casajuana i Manent.

Molts d'aquests camps ja no es treballen i és una llàstima, ja sigui per dedicació d'un esforç considerable, i manca de rentabilitat, o per interessos de tot tipus. La qüestió és que cada cop ens costa més observar aquells camps sembrats un darrera l'altre, sumant també algunes vinyes, que han passat tots a millor? vida

En qualsevol cas, la bellesa bucòlica que ofereix el medi natural és un fet que encara es pot considerar avui dia.