Montcada i Reixac

Avui volem parlar d'una ermita, avui desapareguda, que va existir en terrenys de llinda entre els termes de Reixac i de Sant Cebrià de Cabanyes (actualment Sant Fost).

La capella no va pertànyer a Montcada i Reixac, encara que hi ha autors la identifiquen com a ermita del terme de Reixac, ja que estava molt propera al nostre poble, cosa que la fa de interès general, degut a que ben segur era de pas proper i de visita habitual pels veïns de Reixac.

L'ermita, coneguda com la Ermita de Sant Martí de Pedrencs, Sant Martinet o simplement Sant Martí, estava ubicada dalt d'un turonet, conegut com el de Sant Martinet i que va desaparèixer de manera definitiva per l'explotació de la pedrera de Can Donadeu.

D'estil romànic, segurament del s. XII, l'ermita va estar situada a les coordenades aproximades 41° 30' 25? N, 2° 12' 53? E, segons el fons de Patrimoni Cultural Català documentat per la Generalitat de Catalunya.

Segons aquesta descripció patrimonial, abans de la desaparició de l'ermita, es diu que:

L'ermita de Sant Martí només conserva l'absis, el mur nord i part del mur sud. Fa 8 m de llarg i 3 d'ample, l'absis fa 1,35 m de fons i la paret 80 cm de gruix.

I com a dades històriques podem dir que:

Depenia de Sant Cebrià de Cabanyes quan aquesta església era parròquia. Tot i que no és segur, sembla que l'ermita pugui ser del segle XII. Fins a l'edat moderna s'hi van celebrar processons el dia de Sant Martí de Tours (11 de novembre).

Aquestes dades, com veurem més tard, han estat identificades mitjançant el treball de Mossèn Pi i Bernat, on també diu que l'any 1645 encara hi havia referències on l'ermita tenia una molt bona salut, però ja a l'any 1711 l'ermita ja estava molt malament i es va manar refer-la i beneïr-la de nou.

D'altra banda, en un mapa de la zona de Sant Fost, de l'any 1777, surt referenciada l'ermita (encerclada en vermell), en un indret proper a Can Donadeu, com "La Iglesia o Capillita de San Martín, (h)oy derruida.", cosa que posa de manifest que l'ermita tornava a patir molts problemes estructurals.


Aquest document ja ens indica que Sant Martinet estava a finals del segle XVIII enderrocada i sense un ús litúrgic.

Un dels darrers documents gràfics és la següent fotografia, realitzada a l'any 1915 per Josep Salvany i Blanch (1866-1929), on podem veure una construcció ja sense cap fonament religiós:


Una de les darreres descripcions, de l'any 1936,  la podem llegir a les cròniques de Mossèn Pi i Bernat al seu llibre de "Notes Històriques del Valles, Parròquia de Cabanyes" es diu a la plana 53:

Hi havia en el termal de Cabanyes, una capella dedicada a Sant Martí. Distava un quilòmetre aproximadament de l'església parroquial. Estava edificada vora el camí que anava de Cabanyes a Barcelona passant per Reixac, en el pla d'un turó.

Per les runes que encara avui existeixen, pot dir-se que era de construcció romànica, de menys cabuda que la parroquial [la de S. C. de Cabanyes], medeix des de la punta de l'absis a la porta d'entrada 8 metres amb 1,35 d'absis, 3 metres d'ample i el gruix de les parets és de 80 centímetres.

I ja per acabar, el mateix autor ens cita un seguit de referències de culte celebrades a l'ermita de Sant Martinet. Referències que creiem demostren que la devoció era de consideració:

El dia 11 de novembre, com si fos diumenge, es celebrava la festa a la capella. Es sortia de l'església parroquial [de S. C. de Cabanyes] en processó o es cantava l'himne de comú de confessors. El sacerdot revestit amb els ornaments sagrats portava el Lignum Crucis. En la pròpia capella es celebrava la Missa resada.
Els obrers procuraven de preparar tot el necessari per a la celebració i per atendre les despeses.
A l'any 1645 plogué amb tanta abundància abans de sortir la processó, que no pogué fer-se la festa, la qual fou ajornada per a l'endemà que s'esqueia ésser diumenge.
Els pobles veïns tenien devoció especial al gloriós Sant Martí i s'hi celebrava durant l'any alguna Missa. També és notícia d'algunes peregrinacions i la cera mai no havia estat escatimada per tal de què el Sant tingués força iluminària.
Els serveis per a l'onamentació de la capella eren guardats a la casa de l'administrador, però les joies del Sant estaven sota la custòdia del rector.
La vigília del Sant, es procurava guarnir una bona enramada a les parets de fora per tal de que semblés més festa.
A l'ésser visitada l'església parroquial també es practicava la visita pastoral a la referida capella.
Una provisió del Rvnt. Roger als 18 d'octubre del 1711 diu "Per quan estem plenament informats que la capella sots invocació de St. Martí construída dins los límits de la present parròquia está publicament profanada. Per axó manam incontinent reedifiqueu aqueslla, posant-la amb tota decencia per celebrarse lo Sant Sacrifici de la Missa. així mateix manam al Rvnt. Rector de la present Iglesia no lecebre ni celebrar promete fins a tant aquella sia novament beneida i reedificada he donau que la clau d'aquella sia entregada en ma i poder del obrer de la Iglesia de Cabanyes que vuy es y per temps será".
Potser la capella fou profanada i destruïda pe mans criminals, en temps de revolta religiosa. De totes maneres, no és de suposar que fossin els paisans d'aquells voltants els que portessin a cap aquesta facècia, car tots ells hi tenien un remarcable interès. Manquen dades per tal d'aclarir aquest fet.
Avui el poble coneix el lloc pel nom de "Muntanya de Sant Martinet". 

Un cop més la mà del progrés i de l'explotació de pedra va esborrar del mapa un altre edifici religiós, enrunat sí, però patrimoni històric i cultural dels nostres avantpassants.

Tractem aquesta trista història com un crit de consciència per les noves generacions, per tal que intentin no profanar ni eliminar les petjades del nostre passat humà més antic.


Fons i Bibliografia:
Mapa 1777: Archivo de la Corona de Aragón.
Revista Campsentelles, nº 14. Xavier Pérez.
Fotografia Josep Salvany: Biblioteca de Catalunya.
Foto de satèl·lit: Google Inc.
Notes Històriques del Valles, Parròquia de Cabanyes. Mossèn Pi i Bernat.
Web de Montcadapost. Ricard Ramos.
Web de SerraladaLitoral. Francesc Costa Oller