Montcada i Reixac

La següent imatge és molt coneguda i la trobarem en diverses publicacions, molts cops malament datada, on habitualment queda associada a l'entronització de la Mare de Déu del Turó el 8 de setembre de 1908, però realment la fotografia es va realitzar el 1915 i publicada per la revista "La Ilustració", on queda descrita la imatge com "L'orfeó de Rubí a Dalt del Turó de Moncada. (Marsell, f)"

Hem trobat una mica més de informació sobre aquell dia. A la revista "Mundo Gráfico" també publicant la mateixa fotografia l'any 1915 ens diu que "Moncada - Aspecto del Turó durante el concierto dado por el Orfeón de Rubí con motivo de la fiesta de la Virgen. FOT. Cabañas".

Per tant sí que és una foto del 8 de setembre (festa de la verge, Mare de Déu del Turó de Montcada), però no del 1908 (primera entronització després de la inauguració de la nova capella), sinó de l'any 1915.

Durant la Segona República, el 14 de desembre de 1937, es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, pàgines 1109 i 1110, un edicte a Montcada pel qual es notificava als llogaters de nínxols del Cementiri Municipal de Montcada que finalitzava el lloguer de les sepultures. Es donava quinze dies als llogaters a regularitzar la situació dels nínxols.

 

 

 Aquest és un full d'una revista dels anys 10 del segle XX on es presentava un mítin de "La Cruz Roja de Granollers", una associació tradicionalista-carlista catòlica que realitzava actes pel Vallès. La nota de premsa ens diu:

Los concurrentes al Aplech de Moncada durante la celebración del mitin, el pasado domingo. 

Entre los que llegaban se veían no pocas señoras y señoritas. A las once de la mañana la montaña ofrecía un aspecto pintoresco y animado. A las doce se celebró la misa de mapaña en el altar levantado en el portal de la cripta del templo que se erige al Sangrado Corazón de Jesús. El mitin comenzó a las cuatro de la tarde, haciendo uso de la palabra los señores Soler y March, que presidió el acto José Sánchez Marco, Dalmacio Iglesias y Esteban Bilbao. También el aplech católico celebrada en Moncada se vió bastante concurrido.

Per altra publicació similar, cliqueu aquí.

Fons: Revistes

Malgrat és un esdeveniment "recent", cal pensar que va de camir a celebrar els 30 anys d'aquests concerts que van iniciar el seu camí l'any 1991. 

El Parc de les Aigües va ser durant uns anys l'emplaçament d'aquest Festival de Rock Montcadenc que molts joves d'aquella generació van gaudir al seu moment. Aquest cartell és de la VI edició, de l'any 1997.

Sabies que?... Al portal de la Boqueria es venerava la nostra Senyora de Montcada

"Venerada damunt del Portal de la Boqueria de la muralla de la Rambla, de Barcelona"

És un clar exemple de l'advocació que les gents de Barcelona tenien per la Mare de Déu de Montcada.

Fons: Goigs.

A l'antiga revista de "La Hormiga de Oro", trobem una petita imatge al peu de pàgina on veiem el Sometent de Montcada fent pràctiques de tir. 

El sometent fou en els seus inicis una organització paramilitar d'autoprotecció civil típicament catalana, separada de l'exèrcit, per a la pròpia defensa i la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic.

La progressiva coordinació dels camperols i contra les agressions externes dugué a l'establiment del sagramental el 1068 i d'un usatge denominat "Princeps namque".

Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial, en l'àmbit local, i militar, en l'àmbit general, conferit al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de Jaume I, al segle XIII.

 

Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats –com tot dret feudal– mitjançant fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui «metent so».

D'aquesta última manera, del repic de campanes (o bé so metent), en sorgeix el nom posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del segle XVI, quan el mot sometent substitueix el mot host. De la frase metre so, doncs, se’n deriva el mot sometent. Quan el so era via fora, s'anava a guerrejar fora de la terra. En els segles xvi i xvii adquirí un paper fonamentalment policial —contra bandolers, hugonots i pirates, de fet Barcelona com a ciutat lliure també va arribar a cridar a sometent als ciutadans contra algun senyor feudal per defensar ciutadans de Barcelona contra l'abús d'aquest o cavallers— definit per la Constitució de 1561, vigent fins a mitjan segle XVII

 Actualment dissolt a Catalunya des de 1978 pel Senat espanyol, la institució del sometent s'ha mantingut tanmateix en el costum del Principat d'Andorra

A finals del segle XIX es publicava un recull de notes provinents de diverses publicacions en un diari anomenat "La Imprenta", una publicació que ja hem tractat en alguna ocasió en aquest bloc.

L'any 1872 es va publicar una nota del Diari de Barcelona que ens permet disposar de certes dades sobre l'antic Hostal de Font-Freda.

A banda dels aldarulls ètnics que segons la publicació es van dur a terme en aquell indret, la nota principalment ens facilita una visió del moment, a finals del segle XIX, quan l'hostal era ja un indret enrunat.

També es menciona una pressó que ja sabem estava emplaçada a Montcada, molt probablement al carrer Barcelona, com ja ens va insinuar l'amic Ricard Ramos fa uns anys, QEPD.

La transcripció diu:

Escriben anteayer al "Diario de Barcelona" desde Moncada:

A la una de esta madrugada ha llegado a Moncada una colonia de gitanos andaluces compuesta de unos cuarenta individuos de ambos sexos y acompañados de multitud de caballerías menores, se alojaron en una casa medio derruida llamada "Fontfreda", cayendo como una plaga sobre las huertas vecinas que devastaron. Parte del día pasaron en una taberna tragando sendos porrones de vino quedando completamente bebidos al poco rato; empezó luego entre ellos una pelea descomunal, sacando á relucir toda clase de instrumentos y en particular unos tremendos puñales que ponían a la punta de un palo hiriéndose mútuamente.

Los viajeros de un tren que acertaba á pasar se alarmaron creyendo asistir á una pelea de caslistas y voluntarios, pues también se dispararon varios tiros de pistola. Por fin tuvieron las autoridades a intervenir, acompañadas de varios sugetos armados. Al ver la justicia, la mayor parte escaparon. Uno de elos al ser detenido trató de defenderse con un enorme puñal, mas se le encaró un revolver y pudo ser desarmado. Los demás fueron presos arrojando las armas de que iban provistos: una muger al pasar frente la casa rectoral arrojó un palo surmontado de una porra de hierro que fé casi a dar a la cabeza del señor cura que veia pasar aquel extraño convoy. Se tomó declaración á los que pudieron ser habidos, se curó á un herido de bastante gravedad, dos quedaron presos en la cárcel o, se registró á todos quitándoles sus armas y por fin, se les dio órden terminante de salir inmediatamente del pueblo. ¿Podría decir V. alguna cosa sobre la inmoralidad de las tabernas que dan de beber á los que están beodos? En Francia no se permite tal cosa.

 Fons: Diari "La Imprenta". 1872.

La primera casa que actualment tenim notícies a Barceloa sobre la fabricació de paviment hidràulic és la "Butsems i Cia", que ja en 1856 produïa assolellats de ciment a la ciutat comtal. 

Va ser Carles Butsems i Marià qui va fundar com hem avançat, el 1856 l'empresa de materials de construcció, que va anomenat Butsems i Fradera i que, als anys setanta del segle XIX, encara funcionava com a fàbrica de pedra artificial.

Poc després, però, esdevingué pionera la fabricació de paviments hidràulics, incorporant les noves formes del Modernisme i satisfent les demandes dels arquitectes del moment.  

El seu establiment va ser un dels premiats per l'Ajuntament de Barcelona el 1907. En aquest sentit, alguns dels arquitectes més coneguts, J. M. Jujol, A. Gaudí, J. Puig i Cadafalch o L. Domènech i Montaner, van fer dissenys per a les peces d'aquesta empresa i van comptar amb la seva col·laboració per a la decoració dels seus edificis.

Malgrat aquests origens de Butsems, l'empresa que va estendre el producte de paviment hidràulic va ser "Orsola Solà", fabricant dels coneguts panots de Barcelona, però en qualsevol cas "Butsems i Cia" va ser una empresa pionera i proveïdora del Modernisme.

Sota aquest context, el 1915, a una revista de Barcelona es va publicar aquest petit reportatge d'una pàgina on es parla de "La Casa Butsems i Cia", proveïdora dels tubs per formigó per renovar i canalitzar les aigües de Montcada cap a Barcelona.

 

Recordem que un any abans, el 1914, la ciutat va patir una de les més greus epidèmies de tifus. En aquests termes, la Casa de l'Aigua de La Trinitat va ser construïda per la companyia pública municipal barcelonina "Aguas de Moncada" entre els anys 1915 i 1919. 

Després de l'epidèmia de tifus que va assolar la ciutat el 1914 i va causar una alta mortaldat a causa de la contaminació de l'aigua distribuïda per la companyia municipal, es va haver de renovar amb tota urgència el sistema de subministrament d'aigua de boca. 

Fixem-nos en els detalls de la imatge:

1. La fotografia superior ens mostra el detall del pati de la fàbrica amb la fabricació dels tubs, on els operaris, amb motlles i un esquelet o mallat metàl·lic, disposaven els tubs al sol per a dur a terme la fase final d'assecat.
2. A la segona fotografia, encerclada es pot observar una prova de resistència d'una secció de dos tubs amb quinze sacs a sobre la seva junta.

La nova instal·lació pel subministrament d'aigua realitzada amb aquests tubs va formar part d'una gran infraestructura de canalització per millorar la capacitat de cabal i l'abastament d'aigua a la ciutat durant el segle XX. Tenia funcions d'estació d'emmagatzematge, depuració i cloració de l'aigua captada a pous construïts a Montcada i Reixac. 

Des d'on avui hi ha el barri de Trinitat Vella s'impulsava l'aigua fins al dipòsit ubicat a l'actual Trinitat Nova, on es clorava i des d'on es conduïa al nucli antic de la ciutat, inclosa la Barceloneta. 

El projecte inicial també preveia portar aigua a l'Eixample a través de l'aqüeducte Alt de Moncada, però no es va poder completar. Va funcionar fins al 1989, quan va ser abandonat i va caure en un procés de degradació.

 

Podeu consultar aquí un article sobre el tifus de 1914

Avui volem donar-vos a conèixer la figura d'una persona que creiem interessant lliurar-vos per l'estudi dels represaliats de la Segona Guerra Mundial.

 

Aquest és el nostre record a Eugènia Raimunda Levy Veil, una Montcadenca que va morir al camp de concentració nazi d'Auschwitz el 1942.

• Filla de Gabriel Levy i Revina Veil, Eugènia va néixer a Montcada i Reixac el 26/08/1917. 

• Durant la Guerra Civil Espanyola va exiliar-se a França i va viure uns anys al municipi de Rennes, a la Bretanya. 

• En condició de civil va ser capturada i traslladada al nucli de Oswiecim, a la República de Polònia i ingressada al camp de concentració d'Auschwitz on va morir als vint-i-cinc anys el 09/11/1942.

Fons: Memorial Democràtic. Departament de Justícia.

 Bona dia. 11 de Setembre de 2024.