Montcada i Reixac

Eudald Canivell i Masbernat (1858-1928) va ser un dibuixant i tipògraf català que, durant el darrer terç del segle XIX, va visitar en diverses ocasions Montcada i Reixac en un conjunt d'expedicions científiques i culturals de l'anomenada Associació Catalanista d'Excursions Científiques, de la que Canivell va ser fundador el 1876.

Una de les excursions més conegudes que va realitzar al nostre poble i que va documentar amb bona precisió el 1878, va ser a la Parròquia de Sant Pere de Reixac.

En aquella excursió es van meravellar de la masia de Can Fontanet (avui Restaurant Reixac) i de les seves finestres gòtiques, així com dels origens romànics de Reixac, tot precisant l'existència d'algunes pintures que hi havia a alguns dels altars laterals i de les parts de l'antic retaule, que per cert, avui dia en poder del Museu Diocesà de Barcelona.

Canivell també parla de l'antic sepulcre del segle XIV d'Alamanda de Reixac, que llavors estava al costat de l'escala del cor de Reixac i que van atrevir-se a obrir, observant dos cranis al seu interior.

Pau Febrés Yll, contemporani de Canivell va arribar a dibuixar una bonica estampa de Sant Pere de Reixac, el 1898, que ens dóna una visió gràfica de l'indret en aquells darrers anys del segle XIX.

Ja finalitzant aquella excursió, l'autor ens parla d'un artefacte allotjat en un dels finestrals de l'església de Reixac que s'utilitzava per a tocar les campanes des de la rectoria, que no sabem si mantenia cert automatisme, però que defineixen com "curios en extrem, y á ben segur deu esser enginy d' algún rector d' aquella iglesia".

Un cop feta aquesta prospecció a Reixac es van dirigir dalt el Turó de Montcada a investigar l'antiga Cova de Na Guilleuma, endinsant-se fins que la temeritat superava el sentit comú. La visita al turó va finalitzar amb la troballa d'una bala de pedrer (una espècie de morter que tirava boles de pedra).

Podeu consultar el detall de l'excursió clicant aquí.

Durant aquelles visites, Eudald Canivell va realitzar dos dibuixos que ens aporten informació rellevant sobre la fisonomia del castell de Montcada, malgrat aquest va ser enderrocat gairebé en la seva totalitat pels fets de la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Francès el 1808.

Encara i així, durant el darrer terç del segle XIX i coincidint amb l'existència del telègraf òptic que hi va haver dalt el turó, Eudald va realitzar els següents dibuixos del que quedava del castell dels Montcades. En concret, sabem que un dels dos dibuixos es va fer el 7 d'abril de 1876.




La descripció que fa l'AHCB dels dibuixos, descrites al peu de cada imatge, ens dóna una visió gràfica i inicial del que quedava el 1876, un contrast amb les primeres fotografies, realitzades anys després del mateix indret:


Val a dir que la primera noticia de l'existència del castell dels Montcada la tenim ja l'any 1023 i, només queda esperar que en un futur tinguem l'ocasió de poder gaudir d'una imatge de l'esplendor del castell des Montcades que va coronar el nostre estimat Turó.


Un castell impugnable, tant és així que el 1223 els Montcada van resistir l'atac de l'exèrcit reial comandat per Jaume I, disputa motivada per un falcó, que després de tres mesos de setge va retirar-se. Aquest fet va donar peu a diverses llegendes sobre les cavitats i coves del turó.

Fons: Fundació Cultural Montcada, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Al volum de Barcelona de la "Geografia General de Catalunya", publicada per F. Carreras Candi, l'any 1913 podem descobrir detalls d'aquella Montcada i Reixac d'ara fa 100 anys.

Montcada, és un poble de 277 cases y 900 habitants de fet i 881 de dret. És a la dreta del riu Ripoll, al ayguabarreig d'aquest amb lo Besòs, al peu del turó del séu nom y a 11 kilòmetres al SE. del cap de partit.
Hi passan los ferrocarrils de Çaragoça a Barcelona y d'aquesta ciutat a Gerona per Granollers, que hi tenen estació, y lo de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, que hi té baixador. També hi passa la cerretera de segón ordre de Barcelona a Ribes y ne surt la de tercer ordre de Terrassa. Té telègraf i telèfon, guardia civil manada per un sargent, una fonda, tres hostals y una cada de despeses.
És del bisbat de Barcelona; té una esglesia parroquial dedicada a Santa Engracia, quina festa celebra lo 16 d'Abril, fent la festa major y la fira lo derrer diumenge de Maig. Hi ha un convent de Germanes Dominiques, dedicades a la ensenyança, y una costura y un estudi municipals.
Té agregats, los caserius del Plà del Rexach, y de Sant Iscle de les Fexes l'Arrabal de Vallensana y lo barri de Sant Pere de Rexach o Mas Rampinyo, aquells dos a la esquerra del Besòs. Junt ab aquests quadre agregats y algunes cases escampades, reuneix Montcada 481 edificis amb 1710 habitants de fet y 1668 de dret.
Al séu terme, que es montanyós y de clima benigne, hi ha mineral de plom y d'òxit de ferro. Aquest derrer s'hi troba pintant la llecorella del Castell y del Coll de Montcada. També hi ha una mólt renomenada font d'aygua ferruginosa bicarbonatada, y un' altra de aygua salina freda. A aquest terme s'hi cull blat, ordi, blat de moro, llegums, canim y moltes maduxes. Confronta al N. ab los térmens de Ripollet y Sant Fost de Campcentelles; al E. ab los de Tiana y Badalona; al S ab los de Santa Coloma de Gramanet y Barcelona, al O., ab lo de Cerdanyola.
La seua industria consisteix en una fàbrica d'ayguardent, una de llexíu, una de candeles d'espelma, y una fàbrica y dos molins de farina.
A Montcada hi ha lo destilador de la aygua de que se preveheix una gran part de la ciutat de Barcelona.
Segons lo doctor Munner, l'anàlisi d'aquesta aygua dóna per litre: [Ofereix un llistat dels gasos i material mineral].

Aquesta mina de Montcada se va fer l'any 1778 y des de llavores s'hi han vingut fent constantment per l'Ajuntament de Barcelona obres pera millorar-la y aumentar lo séu cabdal.La esglesia de Montcada no té res de particular, com no siga la seua antiguitat. L'any 1381 va ser traslladada al lloch que avuy ocupa. Mólts dels seus altars pervenen dels antichs monestirs de Sant Geroni de la Murtra y de Montalegre. La de Rexach, dedicada a Sant Pere, va ser cremada durant la guerra de 1651 y restaurada, l'any 1676. La primitiva sembla que era molt antiga y que depenia del esmentat monestir de Sant Geroni per certa permuta que aquest havía fet ab lo de Montcada. De la antiga de Rexach encara s'hi conservan sis retaules gòtiques, a abdós costats del perbiteri, y lo sepulcre de marbre blanch que en altre temps havía guardat les despulles de Alamanda de Rexach.Al cim del turó de Montcada s'hi alçan encara les runes del castell de la noble y poderosa familia d'aquell cognòm, que tanta influencia va tenir en los fets y coses del comtat de Barcelona. Enderrocat al final de la guerra de Successió, com tots los demés castells roquers de Catalunya, los vehins del poble l'han considerat com pedrera aprofitable pera edificar llurs cases. Y heus aquí com les despulles del orgullós casal que havía fet tremolar de pór als nostres besavis, han vingut a transformar-se en tanquila llar de besnets dels vassalls dels séus antichs possessors.A aquest turó de Montcada hi ha les coves naturals de l'Ermità, de la Mare de Déu y de Na Guilleuma, de les que se constan algunes tradicions que si ón propies del flok-lore, no ho són d'aquest lloch.Explorades aquestes coves l'any 1901 pél nostre amich mossèn Norbert Font y Sagué, va resultar que no sols no tenían la importancia que la imaginació popular les hi atribuía, sinó que gayrebé tampoch ne tenia cap baix lo punt de vista geològich.Dalt d'aquest turó hi ha també les runes de la ermita de la Mare de Déu de Montcada, ermita que se ha edificat de nou en 1908, seguint lo projecte de l'arquitecte barceloní N'Enrich Sagnier y costejada per la colonia estiuenca de móltes families barcelonines, que s'hi han fet cases, contribuint axí poderosament al engrandiment de la població.

Avui us oferim la transcripció d'una excursió realitzada al Turó de Montcada i que va ser publicada al Boletín de la Real Sociedad Geográfica, l'any 1912.

L'excursionista ens relata les bondats ja conegudes del nostre poble per aquells anys: bones aigües, maduixes, natura, estiuejants de Barcelona, ubicació privilegiada, bones vistes, tot adobat fent honors al llinatge dels Montcada.

L'article aporta algunes imatges que considerem inèdites i que queden a l'abast de la memòria gràfica del poble.

Salida para Moncada

A la mañana siguiente emprendí la marcha para Moncada, pueblo distante de Barcelona unos 14 Kilómetros, y fuí siempre en dirección N., dejando al E. la barriada de San Martín de Provensals y al O. la montaña ordinariamente del "Interior", para diferenciarla de la que va por la orilla del mar, que es conocida con el nombre de "Línea del Litoral". Ambas se juntan en el Empalme, y convertidas en una sola sigue á Gerona.

El Clot es el primer pueblecito que se encuentra; sigue Horta, cuyas casas se extienden desde la cordillera que voy dejando al O., y desde el N. de Gracia hasta el O. de San Andrés de Palomar. Este pueblo, último por esta parte que pertenece al Ayuntamiento de Barcelona, dista ocho kilómetros de la capital, en la carretera que va á Vich. Por este pueblo pasa la "acequia Condal", que tomando el agua del Besós va desde Montcada á Barcelona.

Desde San Andrés de Palomar á Moncada cambia el terreno por completo. A la derecha de la vía férrea está Santa Coloma de Gramanat, en cuyos alrededores empieza á elevarse el terreno hasta formar la cadena de montañas que separa el Vallés de la costa. Por el O. el camino es muy accidentado y va la carretera por el llamado "Coll de Moncada", donde se divide en dos: la que va á Sabadell, que vuelve al O., y la que con dirección N. sigue á Granollers. Ambas faldean la montaña donde estuvo el famoso castillo de los Señores de Moncada.

Moncada

Deliciosísima es la situación de este pequeño pueblo, que tiene grandísimo interés histórico y que en la actualidad está convertido en residencia veraniega. A los pies de la montaña donde se asentó el castillo de los poderosos Moncadas, á la orilla del Besós, con varias fuentes de aguas minerales, no distante del mar, con bellísimas "Torres", con tres estaciones de ferrocarril que la unen á la capital, por todas estas circunstancias y su agradabilísima temperatura es sumamente concurrido en el verano.

El castillo de los Moncadas es conocidísimo en Cataluña. Por naces estaba el fundador del Condado de Barcelona y ya existían los Moncadas. No existe en la historia de Cataluña, de la época de la Reconquista sobre todo, un solo hecho glorioso sin que en él más o menos directamente no intevinieran los Moncadas, no sólo porque era en la noble familia hereditario el título de Senescal de Cataluña, sino por sus hazañas, que hacían raya, por su valor y por su denodado esfuezo.

De aquellos nueve Capitanos que al mando de "Otger" dice la tradición que aparecieron en los comienzos de la Reconquista, y á quienes se nombró "Los barones de la fama", de uno de ellos, que no está claro si se llamó Naufer, Napifer o Dapifer, tuvo origen la famosa casa de los Moncadas.

Sobre el origen del nombre Moncada encontré varias versiones, todas muy curiosas. Dice Pujadas que Dapifer, que reemplazó a Otger, tenia su campo fortificado en la montaña del Canigó, que en otros tiempos se llamó "Montecanaco" ó "Monte-caco", de donde alterado vino á parar en Moncada. Otra versión de Pujadas es que Dapifer, según entonces era costumbre, cerraba su campo con una cadena, y de ahí el designar el monte donde acampaba con el nombre de "Montecateno", y al Señor del campo "el Capitán de Montecateno", que por transformación vino á ser Moncada.

Cuando Ludovico Pio realizó la conquista de Barcelona en los comienzos del siglo IX, un descendiente de Dapifer (hijo ó  nieto) tomó á los moros la Atalaya del que luego se llamó Coll de Moncada, y esa altura sirvió de base al castillo de que hablo.

Llobet y Valdosera dice que tomaron el nombre del monte y del castillo en vez de dárselo, y Zurita cree que los Moncadas tomaron este nombre del título de los Barores que lo usaron en la época de Ramón Berenguer el Grande.
Que los Moncadas dieran el nombre al castillo ó que éste se lo diese á ellos es cosa que no he de discutir. Lo que no tiene duda es que demostrado está que bravos caballeros fueron ellos y baluarte inexpugnable la fortaleza.

Hice la ascensión á la montaña por la parte opuesta al pueblo, ó sea por el O. y como no hay por allí camino fué sumamente penosa; pero todos los esfuerzos quedaron recompensados ante el bellísimo panorama que á mis ojos se presentó. Allí, en aquella altura, vino á mi mente el recuerdo de hechos gloriosos ya pasados. Allí recordé los esfuerzos de esos Moncadas que con sus hechos llenaron de lauros las páginas de la Historia patria.

Un Moncada fué Almirante de la Corona de Aragón; á un Moncada se debió principalmente la unión de Aragón y Cataluña; un Moncada casó con la Vizcondesa del Bearn; otro se enlazaba con una hija del Rey Don Pedro el Católico; una Moncada, Doña Constanza, se unió al Príncipe Alfonso; Moncadas fueron los dos primeros que desembacaron en Mallorca yendo en la Armada de Don Jaime I; otra Moncada ilustre, Doña Elisenda, fué esposa del Rey Don Jaime II, y más tarde, muerto su marido, fundó el monasterio de Pedralbes. Y no continúo porque me haría interminable relatando la gloriosa historia de esta familia. Diré para concluir que cuando Almanzor salió de Córdoba con un poderoso ejército el 5 de Mayo del año 985, se detuvo en el Castrum Octavianim (San Cucufate del Vallés), salió á su encuentro el Conde Borrell de Barcelona, y con él los Moncadas. Por Almanzor quedó la batalla, que tuvo lugar en la llanura de Matabous; después de ella sólo dos castillos quedaron tremolando en estandarte de la Cruz: uno fue el de Cervelló, el otro el de Moncada.

Recorriendo aquella alta planicie reconstruí en mi mente el castillo y sus dependencias, y dada la táctica y armamento de aquella época, puede asegurarse que era inexpugnable. No debió faltarle detalle, y así se comprende que resistiese diversos sitios del Amanzor de los cristianos, del gran Jaime I, que hubo de levantar el cerco á los tres meses de haberlo puesto, sin conseguir rendir al orgulloso Moncada que defendía su castillo.

La cueva del castillo

Así llamaron los cronistas á una boca que existe muy cerca de las ruinas. Oí decir en el país que aquella cueva es una galería que pasando por debajo del Besós (que en aquel sitio tiene considerable anchura) sigue por cerca de Santa Coloma de Gramanet y sale entre Montcat y Badalona. La circunstancia de haberse encontrado en la costa entre estos dos pueblos una abertura que parece se prolonga, dió á la fantasía popular pie para señalar como indudable que aquella era la salida de la galería, cuya entrada estaba en Montcada. Algunos cronistas dedicados á sensacionales invenciones, dieron por hecho que por aquel subterráneo recibieron auxilios los sitiados Moncadas en muchas ocasiones. Mas esto es una completa fábula, pues hacer por aquel terreno tan quebrado una galería de ocho kilómetros que pasase por debajo del Besós se dice pronto, pero no se hace tan fácilmente.

Dícese que algunos intrépidos excursionistas, ávidos de saber á qué atenerse, penetraron en la cueva y volvieron más que de prisa por el sinnúmero de fantasmas que se presentaron á su vista. Yo no encontré ninguno, y la impresión que saqué fué de que cueva hubo y más ó menos larga fué la galería; pero en la actualidad todo está obstruído y sólo se ven charcos de agua y montones de piedra.

Esta cueva se llamó también "Encantada" y de "Doña Guillermina" (Esta Doña Guillermina pertenecía á la familia de Moncada, y casó con el Infante Don PEdro de Aragón).

La existencia de cuevas de esta índole no tiene novedad. En muchas de mis excursiones he oído referir historias estupendas relacionadas con cuevas de esta clase.

Recorrí la montaña en todas direcciones, y aunque su cúspide sólo tiene una altitud de 260 metros sobre el nivel del mar, como está dominando por aquella parte casi todo el Vallés, su vista es deliciosa. Su situación con relación á Barcelona es el NE. y dista de la costa unos 10 kilómetros.

Efectué la bajada por la vertiente que mira al pueblo, ó sea por el E., haciendo alto en la finca nombrada "Font del ferro", llamada así por la fuente de hierro de gran caudal que existe en la misma y cuyas virtudes medicionales dícese que no pueden ser mejores.

En muchos sitios de la montaña, al estudiar el terreno, encontré piedras con vetas de hierro, por lo que creo que abunde ese mineral en toda ella.

El pueblo  de Moncada y la barriada de Rexach, que con inglesia y cementerio está al otro lado del Besós en la montaña de enfrente, tiene 1000 almas.
Toda la margen del Besós está llena de huertas, donde se dan todo género de hortalizas y delicadísimas fresas que justamente tienen fama.

En Moncada están los pozos que surten el agua á Barcelona, y en uno de los extremos del pueblo existe un pabellón suizo donde están las máquinas elevadoras.

En Moncada está la acequia Condal. Procuré adquirir datos sobre ella y logré los siguientes: La acequia existe desde la época romana, y el aprovechamiento de las aguas superficiales del Besós se utilizó hasya la última parte del siglo XVIII, regando unas 600 hectáreas. Después, habiendo desaparecido la corriente superficial de dicho río, hubo necesidad hacia el año 1788 de abrir galerías que abasteciesen la acequia Condal, alimentada hoy exclusivamente por aguas subterráneas.

A la foto inferior. la "Cova encantada", segons l'article formava part de la Cova deNa Guilleuna.



Fons: Boletín de la Real Sociedad Geográfica. Tomo LIV. 1912. Pgs 83 a 94. BVPH. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

La següent transcripció és la tercera que aquest estiu us oferirem i que realment va ser la primera publicada, l'any 1877. També la trobem al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB"  i és fons de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques". En concret l'article està ubicat al Vol. 1, 1876-1877, p. 18:

EXCURSIÓ Á MONCADA
4 Febrer 1877

A dos quarts de nou del matí, reunits en dit poble los Sr-s President Fiter, Arabia, Canibell, y Ambrós, Secretari, als quals se juntarem després los Srs. Torras, Mitjans, y Ambrós (Ramon), s'obrí la sessió.

Suspesa pera anar á verificar la excursió, fou tornada á obrir á dos quarts de quatre de la tarde, dihent lo Sr. President que Moncada tenia tres ermitas, conegudas ab lo noms de  Nostra Senyora de Moncada, de Casa Cuyás, y de Nostra Senyora de las Feixas. Aquesta última apareix ser la més antiga, y estava situada en lo terme de Sant Iscle parroquia de Santa Victoria, de la qual era ermitá en 1716, Joan Sanmiquel.

Respecte de la ermita de Casa Cuyás, que tampoch existeix avuy en dia, digué lo Sr. Ecónomo que formava part del extens patrimoni de la dita familia, senyora de gran part del Plá de Montcada; més que de resultas d'un famosíssim plet que ha durat més de 150 anys, que tot just acaba de fallarse, s'han venut y escampat totas las propietats y edificis que 'l componian y entre ells una gran casa palau y la indicada ermita.

En motls dels papers y documents, qual inspecció facilitá galantment dit Sr. Ecónomo, se parla d'un famós ermitá "En Joan Cabaner, tossut en tal grau, que haventse negat á pagar los delmes á que estava obligat, lo Rector de las Feixas, el 15 de setembre de 1780, l'excomunicá sense que per aixó donés per vensut ni acabassen les questions". Dita excomunió es en castellá, mentres que tots los altres documents de la mateixa questió están escrits en catalá.


També 's pogué veure en la portada d'un llibre Index de Testaments de l'ant 1581 á 1650-Tomo 1er una nota en la que 's fá constar que la Parroquia de Sant Pere de Reixac, fou cremada durant la guerra de 1651, refugiant-se 'l Rector á la torre de Montcada, y que malgrat del molt compte que tenian d'amagar los documents en una cova, fóren trovatsy cremats en la mateixa época.

Relatá també lo Sr. Ecónomo que prop del Castell se trobaren armas molt antigas, y que, per vergonya dels que estiman los recorts histórichs, foren dades per a jugar á la canalla. Dit senyor feu un donatiu d'una cullera antiga d'un objecte semblant á una bala de pedrer.

Amdos quarts de duas de la tarde se dirigiren los excursionistas á la cova de Na Guilleuma....... Dins la cova á voltas ab proy feynas davant pas esculpturadas rocas desprenentse com penjats continatjes que la má dels segles ha brodat; en altres punts lo pas s' engrandia per deixarlos arribar al fons d¡ahont, si alsa la vista, sembla la volta com alta arcada que 's per en la boyra. Parlant d'aqueix lloch exposá lo Sr. President los insegurs datos qu ese 'n tenen. Feu la historia dels Moncadas; impugná una tradició dels nou barons de la Fama y digué que la expedició havia tingut més importancia científica que artística, puix que solsament s'havia tret:

Copia de dias finestras góticas d'una casa particular, per los Sr.s Arabia y Canibell.




Moncada.- Finestra d'una casa particular.
Dibuix de D. Frederich J. Garriga, de un croquis de D. Eudalt Canibell.

Vista de la montanya de Moncada desde la riera de Ripollet per lo Sr. Fiter.

Tal i com es pot llegir hi ha dades de gran interès històric i el detall gràfic d'aquesta finestra que no he pogut referenciar encara a cap de les cases o masies dels voltants de l'excursió. Bé podria ser un finestral de Can Fontanet, per les formes observades, no obstant queda per descobrir.

Us plantegem doncs un altre repte estiuent d'aquest any. De quina casa és aquest finestral, dibuixat l'any 1877, tenint en compte que potser la casa ja no existeix? Ara per ara no coneixem la resposta.


Aquest mateix dibuix apareix l'any 1880 a La Ilustració Catalana : periódich desenal, artistich, literari y científich' - Any I Número 16 (10/12/1880) però només informa de "Finestra Ojival de Moncada":

Fons: Ministerio de Cultura 2006 i Dipòsit Digital de la UAB.

Al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB"  trobem un altre document de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques", de l'any 1878 (Vol. 2, 1878, p. 87 ) que parla d'una altra excursió a Reixac i d'algunes històries de interès.

La transcripció és la següent:

SANT PERE DE REIXACH (1)

(1) Travall llegit en la Sessió del dia 23 de Febrer de 1878

Es una antiga iglesia, avuy sufragánea de la de Montcada, y en altres temps parroquia d'aquesta població. Los companys que concoreguérem á la expedició, feta en Febrer de 1877, á la cova de Na Guilleuma, recordarán bé prou que l'actual delegat de la Associació á Mollet, Mossen Vicens Mª Triadó, nos digué que á Reixac podriam admirar algunas notables pinturas, y aquest es lo principal objectiu que promogué la projectada excursió. No lluny del Ripoll s'alsa en un turó, cap á mà dreta del poble de Montcada, la iglesia de Reixach, voltada de casetas per sos costats, lo que dona á aquell agrupament un bonich conjunt, sobre tot mirat desde lo que fou castell de Montcada.

Creyém que ¡s conservan en la iglesia algunas tradicións religiosas, y sobre tot referents á las lluytas sostingudas per Cataluny contra Felip IV. En un Índex de testaments de 1581 a 1650, que 's conserva en l'arxiu parroquial de Moncada, s'hi troba una nota per la que 's vé en coneixement de que durant lo seti posat pels castells á Barcelona, que durá desde 'l 10 d'Agost de 1651 fins al 30 d'Octubre de 1652, los catalans se refugiáren en la rectoría de Reixach, y las tropas del Rey d'Espanya hi pegáren foch, restant arruinada aquella part d'efidici y passant lo rector á guardarse dels enemichs establintse en lo castell de Montcada.

Pochs datos més puch donarvos respecte al lloch que anem á visitar demà, puix ja vos he dit que sa major importancia era baix lo punt de vista artístich. Recorts de la época contemporánea, referents á la guerra de la Independencia, prou se'n deuhen esmentar, puix en los confluents del Besós y del Ripoll, al peu mateix de Reixach, se sostinguéren accións de vera importancia, y quasi sempre de tristos resultats pera 'ls invasors. Se conta d'aquella época que l'ermitá de Montcada, N'Antoni Cabanes, fill de Reixach, irrita contra 'ls francesos per las profanacións que havian comés en la capella del castell, jurá venjansa, y desde las ruinas de la torra donava lo seny d'alarma á sos paysans quan los enemichs tractavan de sorprendels.

Joseph Fiter É Inglés.

A les Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques hi ha un document d'una Excursió a Reixac, datada del 24 de Febrer de 1878 (Vol 2 p 138 a p 140).

Aquell Diumenge sis persones estudioses i hàbils en diverses disciplines científiques van arribar a Montcada per tal de fer una excursió a Reixac i al Turó de Montcada, en concret a la Cova de Na Guilleuma.

L'objectiu era el de visita cultural i científica, acompanyada de l'afany per descobrir els secrets del poble de Montcada, i en concret els del Turó i els de Reixac.

Qui signa el relat és en Eudald Canibell i Masbernat (Barcelona 1858-1928), un dibuixant i topógraf català que va ser un dels fundados, lany 1876 de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques. Abans d'això va treballar realitzant il·lustracions de naips, molt valorades avui dia.

La transcripció de texte és el següent:

EXCURSIO Á REIXACH

24 Febrer 1878

Reunits en la estado del ferrocarril, á Moncada, lo Presídent Sr. Fiter, los Srs. Ambrós (Ramón), Bertrán y Bori, Amenedo y l'infrascrit, donárem per comensada la excursió, dirigintnos envers Sant Pere de Reixach, que, destacantse, ab son airós campanar. en mitj de fresch paisatge, sobre un turó de la Malesa, passat lo xafagós y assoleyat sorreral del Besos, s'ovira desde tot lo Valles fins dels mes allunyats llochs.

Abans de pujar la montanya 'ns delinguéremen una bella casa de camp, nomenada can Fontanet que, mes que una masía, apar un palau ab sus góticas finestras y las bonas proporcions generals del edifici ; en la fatxada s'ostenta l'escut d'una familia catalana que, segons novas recullidas en la excursió A Vilafranca, no es altre que 'l de la familia Fontanals.

La iglesia de Reixach, ara sufragánea de Sta. Engracia de Moncada, cap particularitat ofereíx en conjunt, arquitectónicament considerada: no obstant, l'arqueólech podrá veure en lo que avuy es sagristía, una d'aquellas petitas capellas que alsáren los segles X y XI, y ahont la senzillesa sublima 'l cor. La altura total té próximament 15 palms, l'ábside es semicircular, indicant lo total una incomplerta creu llatina. En la primera capella lateral, á la dreta del altar major, hi ha magnifícament conservada una imatge bizantina del segle XI, que á ben segur seria la que tenía la primitiva capella.

Alguns altars laterals tenen pinturas no despreciables, encara que bastant mutiladas. La trona té bonas pinturas del segle XIV, representant la del dosser lo martiri d'un sant, essent apreciable per la diversitat de vestuari d'aquella época; los demés assumptos represéntats son lo Calvari y un Sant Miquel.

De la meteixa época es una taula, o mes ben dit tres fragments units, de remarcable mérit artistich á la vegada que arqueológich, la que formaría part del antich retaule.

Lo titular de la iglesia, que está en lo centre, té detalls á la perfecció, essent sobremanera notable la ben acabada y expressiva testa, de vigorós colorit; llástima d'esser destruidas las duas figuras agenolladas á sos costats, puix per lo que 'n resta pot ben apreciarse lo molt interés que pera la indumentaria tindrian. Los altres dos fragments representan: l'un Sant Pere lliurat de la presó per l'ángel y l'altre la institució de la iglesia, apreciable tant per lo ben acabat de sa composició, com per certs detalls interessats.

Quasi amagat per una paret y al bell costat de la escala del chor resta un bonich. sepulcre gótich, també del segle XIV, desprenentse de sa inscripció que allí reposa Na Alamanda de Reixach. Alsada la pesada tapa, vegérem dos calaveras en perfet estat de conservació, marcant ben senyaladament correspondre á la época del sepulcre.

Pujárem al cim del campanar pera disfrutar de sa perspectiva, igualment que pera investigar si alguna cosa podia interessarnos. vegentne ab satisfacció, en un dels fineatrals, un senzíll aparato de ferro pera tocar las campanas desde la rectoría, que es curios en extrem, y á ben segur deu esser enginy d' algún rector d' aquella iglesia.

Acabada la investigació de Reixach. nos dirigírem envers la cova de Na Guilleuma, prop las ruinas del histórich castell de Moncada, entrant per segona volta en la boca «d' aquell monstre soterrat, que semblava volia englirnos,» com tant be havia dit En Marsal Ambrós en la acta de la primera excursió á n'aquella fonda cova. Si bé la primera volta baixárem fins á cercar lo fi, no ho férem i així aquesta, puix faltats de llums suficients, era vana temeritat intentarho; per lo tant nos concretárem á la contemplació deis fantástichs efectes que la diferenta colocació de la lium produheix en aquellas bellas crestallisacions de tant variadas formas.

Per fi, ben á pesar nostre, deixárem aquell lloch que tant impresiona al entrarhi y del que tan agradable n'es la contemplació interior, y allí no lluny férem bona trovalla de balas de pedrer pera 'l naixent museo.

Lo sol ja anava á la posta quan tornárem envers Barcelona.

Eudalt Canibell

A l'article es parla d'alguns detalls de gran interès:

• Els excursionistes van visitar Can Fontanet i van veure els finestrals i l'escut heràldic que la masia manté sobre una d'elles.

• A Reixac descriuen la imatge Bizantina i els retaules i obren el ja desaparegut sepulcre d'Alamanda de Reixac, morta l'any 1344. Dins el sepulcre observen dos cranis.

•  Dalt del campanar van veure un element per a fer sonar campanes d'un enginy que els va causar molt de interès, no obstant no en parlen dels elements tècnics d'aquest.

• Baixant de Reixac van anar al Turó de Montcada a visitar la cova de Na Guilleuma i van quedar impressionats per les dimensions de la cova i dels elements naturals i minerals del seu interior.

• Al turó troben munició antiga d'un pedrer. Un pedrer va ser una antiga arma precursora del morter que tirava boles de pedra, posteriorment de ferro i metralla diversa:

Fons: Dipòsit Digital de Documents de la UAB

Molts coneixem que el nostre poble va ser al seu temps un indret notable per a investigacions espeleològiques i de fet, la primera de les coves que es van explorar i documentar va ser la cova de Na Guilleuma. Us presento un seguit de informació que de ben segur que us serà d'interés:

La era de la espeleología moderna en España comienza con la fundación en el año 1.875 del Centre Excursioniste de Catalunya. El primer boletín de la entidad aparece en 1.877 y en el la primera reseña de una exploración. Se trataba en este caso de Cova de Na Guilleuma, cercana a Barcelona y hoy desaparecida. Seria este el primer paso para la creación de una estirpe de exploradores de importancia como poco después lo fue Font y Sagué y más tarde Faura y Sans. El primero comenzó sus exploraciones hacia 1.898 en las que desciende profundas simas y en las que alcanza cotas muy respetables para la época. El descenso del Avenc de la Ferla con 111 metros de desnivel y el Avenc del Bruc, en el macizo del Garraf, cerca de Barcelona con 120 metros representan grandes proezas en su tiempo.

Sacerdot, escriptor, poeta, historiador, geòleg, figura de la Renaixença, president de la Institució Catalana d’Història Natural. Font amb l’antecedent d’una publicació, Cova d’Ordal (1891), acompanyà a Martel, Armand i d’altres comissionats pel Centre Excursionista de Catalunya en la visita a la Fou de Bor (Cerdanya). El mateix any, 1896, per la proposta de Denís Puig, el CEC envia un interrogatori als seus delegats, sobre les cavitats dels seus termes, amb aquesta base i el catàleg de Puig y Larraz (1896), afegim els seus coneixements propis, publica al 1897 el Catàleg Espeleològic de Catalunya i comença les seves grans exploracions en el massís del Garraf, baixant les primeres verticals dels Avencs del Bruc i de la Ferla, davallant i reconeixent un bon nombre de cavitats de la zona. Al 1899, efectua una campanya al Priorat i Baix Camp. Han de passar dos anys perquè torni a un avenc, al 1901 explora el Forat de Sant Ou al Ripollès, aixeca un plànol de la desapareguda cova de na Guillema del Turó de Montcada. En 1907 amb els seus companys del Club Muntanyenc, fa la seva última exploració, l’Avenc d’en Roca. Font també hi va ésser un gran divulgador de l’espeleologia, publica les seves exploracions en forma d’amenes i patriòtics relats en diaris de Catalunya, publicacions excursionistes i a Spelunca, fent de corresponsal i deixeble de Martel. Font es preocupa dels recursos hídrics de les cavitats i de la seva higiene, causa llavors de moltes malalties. Considerat com l’introductor de l’espeleologia moderna al nostre país es fa coincidir la seva davallada a l’Avenc de Can Sadurní (1897) amb la primera exploració espeleològica catalana.


Enginyer de mines, president de la “ Sociedad Española de Historia Natural “.
Puig, recull tota la informació bibliogràfica, i també verbal dels seus companys, publicant l’any 1896, “Cavernas y simas de España”. Rebé noticies inèdites de cavitats catalanes, procedents de Graells i d’Artigas que inclou a la seva obra. Tradueix i publica la ressenya espeleològica que fa Martel de la seva visita a les Illes i Catalunya (1897). Visità i descriu la cova de na Guilleuma, (Montcada).

Font: PIONERS I PROMOTORS DE L’ESPELEOLOGIA CATALANA, NASCUTS ENTRE ELS ANYS 1749 I 1907. Actas. 7º Congreso español de espeleología: 220-229. (1997) Sant Esteve Sesrovires


I la cova de na Guilleuma? Qui era tal? 

Guilleuma de Montcada (1290-1309) - Guilleuma de Montcada succeí al seu pare Gastó en els dominis de Castellví i de Montcada i en els altres bens que el vescompte de Bearn poseïa a Catalunya. Segons Pedemonte, Guilleuma sojornà algunes temporades a Castellví de Rosanes, com feu abans del seu casament, a la tardor del 291, amb l'infant Pere, fill del rei Alfons II. Li aportà com a dot els castells de Montcada, Vacarises, Castellví, Rosanes amb la vila de Martorell, Voltrera, Sant Esteve, etc.

Font - Montserrat Pagès i Paretas - Art romànic i feudalisma al Baix Llobregat.

Hem parlant abans d'aquesta cova en altres articles però complementarem amb més informació de la visita de Francisco Zamora a la cova l'any 1787:

ESTADA DE FRANCISCO DE ZAMORA A CATALUNYA (1785-1790 I 1794).

A Catalunya des de l'any 1716 s'imposa el Decret de Nova Planta, designen com màxima autoritat del principat al "Capitán General".

A l'edat de 28 anys (1785) a Francisco de Zamora, el traslladen a Barcelona, amb el càrrec de: "Alcalde del Crimen de la Audiéncia Real de Cataluña".

El mateix any que arriba comença els seus viatges amb el vist i plau del "Capitán General Conde del Asalto".

Realitza onze viatges per Catalunya, dels anys 1785 al 1790. En el seu diari, recull tots els tipus d'informació, com si fes un inventari estadístic comentat, de tot el que veu i investiga, no inclou les informacions polítiques que, després alguns investigadors, van creure que les va efectuar.

Aquests viatges, son interpretats per alguns historiadors, com fets per una mena de: confident, fiscalitzador de les autoritats perifèriques, policia informador de les entrades d'opuscles i llibres de propaganda revolucionaria francesa, inspector pel "Primer Ministro", de les activitats polítiques clandestines ... S’ha confirmat que va enviar informes polítics, a: Floridablanca, Godoy i Jovellanos.

Fins ara es fosca la seva activitat a Catalunya fora del que escriu dels seus viatges i les lletres enviades als polítics abans esmentats.

La "Sala Extraordinaria de la Audiencia", on ell treballava, el 28 de Febrer de 1789, augmenta el preu del pa, desencadenant la insurrecció popular. El 27 de maig moren penjats cinc homes i una dona. Dos dies després, Zamora surt de viatge.

El 1791 torna a Madrid, on es nomenat: "Fiscal de la Sala de la Corte". Torna a Barcelona l'any 1794. Refà part d'un dels seus viatges anteriors desviant-se cap a Euskadi i després informa a Madrid de la situació, com si fos un agent d'inspecció i informació.

En 1795 es "Miembro del Consejo de Castilla" i "Ministro Supernumerario del Consejo Real". Al 1799, cau en desgràcia i es confinat a Pamplona. Mori l'any 1812 en el seu poble natal.

EL DIARI DELS VIATGES FETS A CATALUNYA.

L'obra manuscrita, coneguda de Zamora, es guarda a la Biblioteca del Palau Reial de Madrid. Dels viatges a Catalunya, existeix una copia a la "Biblioteca Nacional".
El diari d'en Zamora, omple part d'un buit, d'una època de les que es disposen de poques dades de Catalunya, fora de les grans ciutats.

Pel que respecte al nostre interès principal, ens dona dades de cavitats, algunes de les quals, ell mateix va explorar i com novetat a l’època, encarrega un plànol topogràfic de la Cova del Salnitre, així com unes làmines del seu interior i de l'accés dels Poetons.

Passem a reproduir els extractes del diari que fan referència a les cavitats. Donem les dades actualitzades de les cavitats que hem pogut identificar.
Com preàmbul, fem transcripció de la "ADVERTENCIA" que a modus de pròleg fa Zamora del diari del seus viatges per Catalunya

*ADVERTENCIA.

Desde el año de 1784 que vine a Cataluña a servir la plaza de Alcalde del Crimen para la que el Rey me había nombrado, formé la idea de ver esta provincia, así para poder desempeñar mejor las obligaciones de mi empleo como para instruirme en los ramos que aquí se hallan más adelantados que en el resto de España.

Con esta mira me dediqué a ver a los autores que han hablado en particular de esta provincia, y su lectura me afirmó más en mi propósito. También procure recoger las noticias y papeles que he podido hallar, relativas a los objetos que yo me he propuesto averiguar. Y, en efecto, ocultando mi proyecto, porque estoy seguro que hubiera tenido oposiciones que yo no hubiera podido vencer, hice mi primera expedición el día 19 de marzo de 1785, y después las he continuado, aprovechando en cuanto ha sido posible los feriados con la licencia del Capitán General, Conde del Asalto, que me la ha concedido francamente, aunque mis compañeros decían que me iba a divertir.

Pero como en realidad yo deseaba sacar algún provecho de mi trabajo, formé desde la primera salida un exacto diario de lo que había digno de alguna atención; y habiendo crecido estas apuntaciones, las he mandado encuadernar así para que no se extravíen como para manejarlas yo mejor.

Y por si acaso alguno se quiere aprovechar de ellas advierto: que unas veces he dejado de apuntar muchas cosas curiosas que escribiría si hubiese de publicar mi viaje; y que otras solía hacer las apuntaciones tan ligeras que no podrá otro fácilmente darles la extensión que ellas necesitan y que a mí me sería fácil darles. Las continuas ocupaciones del viaje, y la confianza que tengo en mi memoria, han sido la causa de esta omisión.

Por tanto contemplaré este libro por un puro diario al que daré algun´día la extensión que deseo, para que pueda, si no instruir, a lo menos divertir a los que lo lean.

Este tomo contiene 7 salidas, en las que he empleado 51 días, habiendo caminado 181 horas por un terreno tan quebrado como el de Cataluña, cuyos caminos sólo permiten ir a caballo y en muchas partes es preciso pasarlos a pie, habiendo todavía padecido más en las mejores posadas que en los caminos más malos.
Pero sobre todo, lo que me ha dado muchos ratos de desazón han sido las murmuraciones de los que me debian estimular y las sospechas y desconfianzas que he notado en casi todas las personas de quienes yo podía esperar alguna instrucción y luces en los mismos pueblos que iba a ver, especialmente de los curas y demás eclesiásticos seculares y regulares, los que no se contentaban con ocultarme la verdad, sino que supe positivamente que procuraban inducir los mismos sentimientos en los pocos que se dedicaban a enseñarme lo que había en el pueblo; aunque debo confesar, con la ingenuidad que echo de menos en los otros, que he hallado algunos sujetos del país que han ayudado mis deseos, como lo diré en su lugar.

En todos estos viajes no he llevado más compañía que la de mi criado Domingo Rodríguez, que escribe esta advertencia y es acreedor a que ho haga aquí memoria de su afición a esta clase de estudios, y de su constancia, y aún alegría, con que no sólo ha sufrido las incomodidades del viaje, sino con que ha procurado dismunuir las mías.

He dado esta ligera noticia del origen y progresos de mis viajes, no para que sirva de mérito a mi diario, sino para que algún día entiendan los que creían que mis salidas eran por pura diversión: que no es lo mismo irse a una torre por quince días, con gran compañía, a comer, jugar y dormir, que andar por montes y valles, de pueblo en pueblo, preguntando a quien teme responder, observando para que no le engañen con las respuestas, apuntando de día para formar el diario a la noche, dormir poco, comer mal y gastar mucho, sin ningún auxilio del Rey ni del público. Y a pesar de todo esto tengo resuelto continuar mis salidas hasta ver toda la provincia, y quedaré satisfecho si tengo la fortuna de concluir mi visita privada de Cataluña.

*Amb posterioritat a la redacció d'aquesta Advertència ( el volum on és copiada és datat el 1787), Zamora efectua quatre sortides més per Catalunya.

Font: Espeleologiabibliografia

Séptima salida: De Barcelona al pueblo y montaña de Moncada

Día 2 de Diciembre de 1787.  (Montaña de Moncada)

" A la parte del mediodía hay una cueva pequeña donde dicen se halló la Virgen que está en la ermita. A la parte del Norte hay otra que llaman de Dª Guillaumet de Moncada, que el santero y otros muchos con él creen que pasando por debajo del río llega hasta Montgat. Yo entré unas 30 ó 40 varas con mucho trabajo, y no conocí que fuese hecha artificialmente; pero el ermitaño me aseguró que más adentro había una especie de asa, la cual servía para bajar a otra galería más honda. El cuento es que estando cercada dicha Señora en esta montaña por los moros, cuando éstos la creían en mayor apuro les regaló una porción de pescado fresco que habían traido del mar por dicha mina." (P. 115).

Les Coves de Na Guilleuma, de la Mare de Déu, del Castell, de l'Ermità i de Can Oms, totes son desaparegudes, com conseqüència, principalment, de l'avenç de la pedrera del Turó de Montcada.
Bibliografia: GES-CMB. (1963). Catálogo Espeleológico de la Provincia de Barcelona I. Barcelona. 

Al següent recull informatiu volem donar a conèixer la riquesa geològica que tenia Montcada, abans de la destrucció d'aquestes motivat pel progrés industrial.

En Ferran Alexandri de la Revista Muntanya (Centre Excursionista de Catalunya - Club Alpí Català), m'ha adjuntat el següent croquis que va fer en Norbert Font i Sagué a la seva llibreta de camp, el dia de la visita al turó de Montcada al 1896, i que va publicar en Joan Borràs al Sota Terra nº 5:

Al següent extracte es poden observar dos planes del seu diari, on realitza tres petites anotacions d'excursions realitzades, una al 19 de Setembre, una altra al 23 de Setembre i finalment una exploració de la cova de Na Guilleuma, el 24 de Desembre. La transcripció del texte, que he pogut desxifrar és el següent:

Dia 24 de Desembre
Excursió a la cova de Montcada (...) les coves de Na Guilleuma, del Castell de la Mare de Déu (...)

Els(...) de Na guilleuma és aquest:

I a continuació fa un croquis de la cova, que s'accedia mitjançant una entrada al terra





Una humil restauració del mapa de la caverna, que encara que no proporciona dimensions reals de la caverna ens podem fer una idea, si conservem l'escala de l'entrada de la cova a la fotografia que també us adjuntem, amb relació a la resta de la cova:

Cova de Na Guilleuma. - Encuéntrase ésta en el cerro en que se elevaba el castillo de Moncada, á pequeña distancia de la fuente ferruginosa. La boca es baja y de pendiente muy rápida; pero dista mucho de ser como la pintan Pujades y Montaner, puesto que no existen los grandes precipicios de que ellos hablan; la bajada ofrece algún riesgo á causa de las grietas, algunas muy profundas,que presenta el suelo; la galería es muy irregular, pues mientras en ciertos sitios la altura es grande, en otros es necesario arrastrarse para poder continuar; á los 37 metros de la entrada se encuentra en la actualidad cortada la cueva por una gruesa roca, probablemente desprendida del techo, que no permite pasar de allí. Esta cueva, que citan y describen muchos, no ofrece al presente más que lo que acabamos de relatar, y, por consiguiente, ignoramos si serán ciertas las consejas que más de una vez hemos oído relatar respecto á ser la comunicación que existía entre el castillo y el mar, entre Mongat y Badalona.

Itiner. Moncada; estación del ferrocarril de Zaragoza, á 14 quilómetros de Barcelona; del ferrocarril á San Juan de las Abadesas; del ferrocarril de Francia (linea del interior). || Ter. g. Calizas devonianas? || Bibl. Pujades; Parcerisa; Maspons; BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, Butll. de la Assoc. d'Exc. catal, any IV; Balaguer; Puig y Larraz.

Sorprèn la descripció de la cova i de la petita referència a la comunicació de la cova amb Montgat i Badalona, ja que sempre he escoltat del meu avi aquesta llegenda, on es parlava de que a la guerra amb el Francès (1808 a 1814), uns Montcadencs van pujar al turo i es van tancar allà, tot tirant rocs als enemics i evitant que aquests pugessin. Els francesos van quedar en campanya a la llera del riu Ripoll esperant a que els rebelds es cansessin i es quedessin sense queviures, però cada matí els montcadencs enssenyaven als francesos un peix de costa que segons diu la llegenda, anàven a collir a Badalona, a través de les grutes que comunicaven el turó amb aquesta localitat. Tinguem-lo només com una nota curiosa, ja que no és més que una llegenda.

També es parla d'altres coves i grutes dels voltats:

Cova Del Castell.- Situada á unos 400 metros más arriba de la anterior, dirigiéndose hacia el castillo: es una gruta, pues tiene unos cinco metros de fondo por 3,6 de ancbo; el piso es plano.

Ter. g. Calizas devonianas? || Bibl. BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, loc. cit.; Balager.

Cova Del Hermitá.- Hállase en las inmediaciones, y se supone ha estado habitada, como lo indica su nombre; sin embargo, lo escarpado del lugar y el estado en que hoy se encuentra hacen dudar haya servido de albergue en ninguna época.

Bibl. BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, loc. cit.

Cova De La Mare De Deu.- Es la más inmediata al castillo; tiene un bonito aspecto, y la vista que desde allí se domina es tan sorprendente y magnifica como desde la misma cima. Debe su nombre al hallazgo que en ella se hizo de una imagen de la Virgen.

Ter. g. Calizas devonianas? || Bibl. BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, loc. cit.

Caverna de Casa Sans.- Esta cavidad, descubierta en 1882 con ocasión de unas obras, tenía abundantes estalactitas. Se halla también cerca de Moncada.

Ter. g. Caliza tobácea cuaternaria. || Expl. Almera encontró restos de oso pardo y una valva de Pectunculus glycimeris || Bibl. ALMERA, Crón.
cient., 1883.

Sorprèn també aquesta última gruta, descoberta al 1882, on l'explorador Almera va trobar restes d'un  ós bru, que dóna una referència molt interessant dels animals que hi van vivir en aquests indrets en un passat. SEmbla que va ser un ulla d'un URSUS SPELAEUS, segons trobem a la referència següent "(...)como restos fósiles de Ursus spelaeus (un canino en la Cueva de Can Sans, en Moncada) (LÓPEZ, 2004)", de "Restos de oso pardo en estructuras de la Edad del Hierro del
yacimiento de Can Roqueta/Can Revella (Vallès Occidental)" de Silvia ALBIZURI i Julià MAROTO.

També es va trobar la petxina de que es parla, Pectunculus glycimeris.


Seguint amb la cova de Na Guilleuma, també consta en algun escrit de Victor Balaguer i hi ha alguna cosa en el Butlletí de l'Associació d'Excursions Catal. any IV.




L'excursió, relatada a les planes 207 a 212 diu:




A les planes 222 a la 225, es parla de la Excursió relatada per Joan Bru, al 8 de Setembre del 1881:


I a les planes 217 i 218, es parla d'una altra Excursió a reixac, el 4 de Setembre del 1881:




Segons consta en el Catálogo espeleológico de la provincia de Barcelona (1961), la cova de Na Guilleuma va desaparéixer cap als anys 1930.

Amb relació al conjunt de coves i cavernes que tenia el turó, En francesc Miret Pérez, m'ha adjuntat uns documents o també queden enregistrades. es tracta d'un catàleg espeleològic dels voltants de Barcelona i de Montserrat, publicat al 1952 pel "Instituto de geología", a Oviedo.




Podem llegir un llistat de les coves i cavitats documentades a la fi de no perdre cap referència futura. Segons diu: 

Cuevas del Turó de Montcada: existían en este lugar una serie de cavidades que han sido destruídas totalmente por la cantera de una fábrica de cementos; eran estas:

1. Cueva de Na Guilleuma
2. Cueva del Castell
3. Cueva del Hermitá
4. Cova de la Mare de Deu
5. Caverna de Can Sans

Per altra part, adjuntem un seguir de fotografies proporcionades per Francesc Miret, amb relació a la Cova de la Mare de Déu:







Fonts:
Revista Muntanya, Ferran Alexandri
Cavernas y Simas de España (D. Gabriel Puig y Larraz). Biblioteca Nacional de España.
Ricard Ramos, MontcadaPost
Butlletí de l'Associació d'Excursions Catal. Eduard Vidal i Riba. Dipòsit Digital de Documents de la UAB. No s'ha trobat referència de (C)
Espeleología, bibliografía. Francesc Miret Pérez