Montcada i Reixac

El següent muntatge ens mostra l'interior de la parròquia de Sant Pere de Reixac, des de primers de segle XX fins l'actualitat. 

A a primera imatge podem veure el retaule de l'altar major que va ser cremat durant la Guerra Civil. LA imatge és d'una postal Thomsa de principis de segle XX.

Just a sota, veiem que estava l'església encara l'any 1939, després de ser cremada per les milicies republicanes.

La imatge de 1951 ens mostra una reconstrucció de la postguerra en una imatge que els més grans encara recordaran. 

Als anys 70 el guix va ser eliminat i, després d'un procés de restauració, el seu interior va quedar amb la fesonomia que podem veure actualment.

Can Paiàs, el Mas Sant Marc, Can Rocamora... Tots són topònims que fan referència a la mateixa casa, restaurada i reformada per l'industrial Marc Rocamora entre els anys 1911 i 1920.

La reforma va ser projectada pels germans Bassegoda i Amigó i avui dia encar aconserva diversos finestrals de tipologia gòtica-renaixentista. La casa compta amb una capella amb decoracions de guix i antigament tenia un conjunt de quadres a l'oli que representaven Sant Marc i Santa Anna, en honor als propietaris Marc Rocamora Pujolà i Anna Vidal Sala. Arrel d'aquest mateix nom la casa es coneixia també com a mas de Sant Marc.

Veiem una comparació d'una imatge dels anys 80 i una altra d'actual.

Veiem que les palmeresja no hi són. Una part de la façana del barri de la casa tampoc hi és i les finestres d'aquest barri estan tapiades.


Yolanda Pérez, és doctora en història de l'art i ha treballat les col·leccions artístiques de la família Rocamora. A la seva tesi doctoral sobre el col·leccionisme privat durant la Guerra Civil va parlar sobre els Rocamora i la seva vinculació amb Montcada i Reixac i evidentment, amb la Torre Rocamora. Importants personalitats de l'alta societat i la cultura d'aquells anys la van visitar. El Sr. Rocamora va ser un gran mecena d'artistes tant importants com Ramon Casas i Anglada-Camarasa, que molt probablement van visitar Can Rocamora.





https://www.lavanguardia.com/local/sabadell/20170218/4292916304/campana-salvar-torre-can-rocamora-montcada.html

I com a regal de Nadal, una recopilació de les postals que hem elaborat aquest any 2019. Esperem que us agradin.

Gener 2019	Febrer 2019
Març 2019	Abril 2019
Maig 2019	Juny 2019
Juliol 2019	Agost 2019
Setembre 2019	Octubre 2019
Novembre 2019	Desembre 2019

Bon Nadal.

La Fundació Cultural Montcada ha presentat aquesta tarda el nou número de la Revista Quaderns, una publicació semestral que aquest desembre veu la llum el seu número 39.

En aquesta edició, la Fundació ha volgut retre un homenatge a la seva Presidenta, Núria Cervera, Filla Predilecta de Montcada i que va morir aquest estiu.

 A la presentació s'ha aprofitat també per donar a conèixer al públic el nou Arxiu Històric de Montcada i Reixac, que enguany es pot accedir digitalment des de l'adreça https://www.fundacioculturalmontcada.org/arxiu/

La  revista Quaderns es pot adquirir a la seu de la Fundació Cultural Montcada, al Carrer Major, 47. Podeu consultar els números que us interessin clicant aquí.

L'any 2019 s'acaba. En un mes encetarem la dècada dels anys 20. Esperem que com els feliços anys 20 del passat segle, plens de llum, color i vida.

Uns colors com els de la postal d'aquest mes de desembre. Una fotografia que vaig realitzar l'abril d'enguany, a la zona de Mas Duran, antiga ubicació dels polvorins de l'exèrcit espanyol.

Els plàtans d'ombra que es veuen a la dreta fan un cercle perfecte de sinuoses formes que ens recorden cossos o cares plantades en un bell jardí. Una paridòlia que desapareix si ens movem una mica.

Avui alguns es pregunten el per què d'aquesta curiosa forma de plantar els arbre.

Doncs bé, sense ànims de saber la finalitat exacta, recordo als anys 90 una bassa de formigó rodona dins aquests plataners, plena de pneumàtics de cotxe i camió que algú (els militars dedueixo) van deixar allà, entre l'aigua verda que acumulava la bassa.

Els arbres protegien la bassa de mirades zenitals aèrees, de igual mode que els arbres també ocultaven els barracons, els polvorins i altres instal·lacions militars amagades a la zona.

Passeu un bonic mes de desembre.

1 de novembre, dia de difunts, primer de mes i nova postal de la col·lecció "Punts de Vista".

Bona diada de difunts.

Va ser pels voltants de l'any 94 o 95 que vaig poder visitar els antics polvorins, ja abandonats des de feia 3 ó 4 anys, però encara amb la gran majoria dels elements arquitectònics intactes: La mina d'aigua, la casa de Mas Duran, el calabós, els múltiples barracons, les torretes de vigilància, el gimnàs i magatzem, la galeria de tir i diverses casetes per arreu.

Una de les infraestructures que més em va cridar l'atenció va ser un pou, d'uns tres metres de diàmetre, bastit de roca amb un arc de ferro i tapat per una tapa també de ferro, però des d'on es podia tirar una moneda, o en el meu cas, una pedreta, que després d'un breu silenci en la foscor, moria amb amb un petit cop sec.

Al costat del pou, i sota els plataners d'ombra que hi ha allà, havia una petita construcció, força enderrocada amb alguns safaretjos d'aquells de ciment repicat. Molts cops trobava ovelles entre els arbres i un pastor que les cuidava, juntament amb l'inseparable gos d'atura, això sí de raça mixta.

Encara recordo que el pou, que estava tocant gairebé la riera de Mas Duran, tenia una esquerda força profunda a la paret de pedra. Si bé ara, amb els anys, penso que la profunda esquerda, bé podria ser fruit de l'esclat del polvorí, als anys 50. Ara ja no ho podem saber.



En una ocasió, l'home que cuidava del ramat d'ovelles em va dir que es tractava del pou dels desitjos, molt antic i allà des d'abans dels militars.

No puc donar fe del seu relat, però si exposar el que les seves paraules van relatar. Va ser ell que també em va dir que els militars havien abandonat la zona feia 3 ó 4 anys (any 91 ó 92) i que la zona li agradava per a fer pasturar els animals, malgrat es queixava que per arribar havia de passar per la zona dels avions d'aeromodelisme.


Aquest estiu vaig tornar per la zona i vaig buscar algun indici del pou i, tal com vaig arribar, vaig anar directe a la zona exacta.


Avui trobem una llossa de ciment armat, amb el mateix diàmetre de pou. Sobre el ciment, cagades d'ovella i cabra que em fan recordar aquell antic pastor i a les seves ovelles.

El bestiar dels pastors d'avui també campen per la zona i sembla que la llossa de ciment del pou és un indret d'interès per a elles, probablement pel fet que la llossa estarà fresca, potser humida, sota els plataners d'ombra. Uns metres més avall, una pedreta que el meu jo amb 25 anys menys va deixar caure una tarda.

Aquesta tarda, a la Fundació Cultural Montcada, hem tingut l'honor d'assistir a la presentació oficial del llibre "Savage Coast" escrit a la tardor de 1936 per la nord-americana Muriel Rukeyser.

El llibre, de tints autobiogràfics ens narra els cinc dies que l'escriptora, amb 22 anys d'edat, realment va estar a Catalunya per cobrir periodísticament l'esdeveniment esportiu de les Olimpiades Populars antifeixistes, en contraposició de les Olimpiades que es van celebrar a Berlín.


El tren que la portava des de França a Barcelona, va quedar-se aturat a l'estació de França de Montcada i Reixac, el 19 de Juliol de 1936, inici de la Guerra Civil espanyola i l'escriptora ens parla d'aquells primers dies de la Guerra a Montcada i també a Barcelona.

L'autora no va poder publicar mai el llibre i el manuscrit va ser rescatat ja al segle XXI de la Biblioteca del Congrès dels Estats d'Units on esperava ser descobert. El 2013 es va publicar la versió en anglès del llibre i enguany, l'editorial Rata_, amb l'ajuda de la filòloga i traductora Eulàlia Busquets, publiquen el llibre en Català i Castellà.


Eulàlia és pura expressió, innata passió i atraient comunicació del que fa. Ens explica alguns dels aspectes claus de l'autora, Muriel Rukeyser, i del seu llibre Savage Coast com una experiència personal vital.

Savage Coast, la costa brava, indret on la terra i el mar s'uneixen en una ferotge tremolor i repic de l'aigua contra les pedres i el mal temps.

Savage Coast no deixa de ser una altra cosa que el front de la Guerra, entre la part coneguda i la desconeguda, la terra i el mar, el voler traspassar o no aquest indret de frontera on un no sap què l'espera a l'altra banda, un concepte que parla per si sol i que va marcar la vida de Muriel.

Després de sortir de la presentació oficial del llibre, realitzada a la Fundació Cultural Montcada, Eulàlia i els membres de l'editorial han sortit cap a TV3 per tal de ser entrevistada aquesta nit al programa de Xavier Grasset, al 3/24. Podeu veure l'entrevista a continuació clicant aquí.


Un llibre que des d'aquí volem recomamar d'una manera especial, doncs segons el nostre punt de vista, s'ho val. I s'ho val molt.



Gràcies per aquesta obra.

L'espai natural del Parc de la Llacuna de Mas Duran, és un dels espais protegits ideals per a gaudir amb la tranquil·litat que s'hi respira.

I setembre ja desperta i amb ell una nova postal de Punts de Vista, en aquest cas de l'antic Ajuntament.

I l'agost ja arribat i amb ell una nova entrega de les postals de Punt de Vista.

En aquesta ocasió, un bon exemple del progrès real. I l'anomenem així, per què no?

Ja fa unes setmanes que l'enderrocament de l'antiga fàbrica d'Aismalibar va començar, primer la part interior i ara ja la part exterior i la façana.

No només la fàbrica. El Club de l'Aismalibar, excel·lent aposta pels treballadors/es i els seus familiars. Aquelles 'verbenes' de Sant Joan a la pista de Bàsquet i ara al Juliol els cursets de natació... els diplomes de Bronze, Plata, Or (amb lletres marrons) i el diploma Especial (amb lletres blaves).

Quantes persones van entrar per aquesta porta de la fàbrica per primer cop per a fer l'entrevista de treball? Només pujant els quatre esglaons fins l'interior, l'ambient que es respirava dins i que encara recordareu molts de vosaltres.

Tot això ara només us pertany a vosaltres i als vostres records. Els que hi vau treballar a Aismalibar.

Una fàbrica en funcionament des de 1934. La porta es va tapar, però el record encara existeix. Observam avui la mateixa cantonada, ara descarnada de la carretera de Ripollet, després de l'enderroc:


 
Veiem algunes imatges addicionals:








Fons: Propi.

La llacuna de Mas Duran és una font d'aigua que va sorgir de l'extracció d'arids que es va realitzar a la zona durant els anys setanta.

Després de ser una zona degradada, indret de fangs i amb pneumàtics que mig treien el cap de l'aigua, avui dia, i ja des de fa uns anys, podem gaudir d'una zona natural de gran interès per la vida animal.

A la postal d'aquest mes de Juliol podem veure un bon esbart d'ànecs a la secció principal de la llacuna.

Esperem veure-ho molts anys això.

El mes de Juny ja el tenim aquí i amb ell les primeres calors dificils de suportar, però també una nova postal de Punts de Vista.

En aquesta ocasió el ferrocarril, un dels elements que el nostre poble va ben servit, en aquest cas amb una bonica imatge a l'alçada del pas nivell de Mas Rampinyo.

Fins la propera.

El blog recolza l'acte de presentació del proper número QUADERNS 38 de la revista de caire històric i cultural que publica la Fundació Cultura Montcada.

Teniu cita el proper dijous 11 d'Abril a les 19.30 h al C/Major, 47 on presentarem aquest proper número. Us hi esperem.

L'abril ja és aquí i amb ell, una nova postal de Punts de Vista, en aquest cas d'una imatge realitzada des del camí que va del cementiri de Montcada cap al parc de Can Oller, passant per la falda del turó de Montcada.

A la imatge veiem, a banda esquerra, el veïnat de Terra Nostra i, a banda dreta, separat per la riera, el polígon industrial de la Ferreria.

Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Maig, dia del treballador.

Avui estem d'aniversari.

En dates com avui, hom recula els ulls enrere i mira el passat sense ànims de patir pena, però amb l'esperança d'observar un camí que d'alguna manera pugui haver servit d'alguna cosa, en aquest cas, mostrar al món imatges i històries del nostre poble.

Avui fa nou anys que vam encetar aquesta aventura. Nou anys publicant setmanalment un o més entrades amb la il·lusió de sempre. Nou anys on la tecnologia ha canviat, les xarxes socials han avançat i l'escletxa digital ha minvat, donant accés i possibilitats de interconnexió de manera senzilla a internet i per tant entre les persones. D'alguna manera això ha provocat un canvi radical en el teixit associatiu.

Aquesta evolució ha permès, mirant-ho des d'una altra perspectiva, el quedar-nos obsolets amb aquest blog, antics o vells, passats de moda o digueu-li com vulgueu. Però no passa res, el món del blog, d'alguna manera ha quedat desfasat i tocat de mort a nivell global. Així podem constrastar-ho en l'empremta que altres han deixat durant aquests anys.

El món del bloc digital avui dia és per a nostàlgics, pels que els agrada llegir una estona en silenci, amb el flaire d'un cafè i el sol entrant radiant per la finestra de casa. Un degoteig d'il·lusió d'allò per descobrir, de sensació de diumenge, de plaer mental d'aquell diari o revista amb olor a tinta. Un nou concepte d'allò d'abans, però malauradament ara també passat de moda.

Avui la imatge, la velocitat i la lectura fàcil són els conceptes demandats. Twitter (micro-blog de idees i opinions que no requereix dedicar massa lectura) o Instagram (imatges amb finalitat d'aparador de comportaments socials, o com diu el neologisme 'postureig'), són els nous paladins vencedors, però que segons el meu punt de vista fomenten novament una nova bretxa (discussió improductiva amb tocs de vanitat). Facebook va passar de moda per les noves generacions fa uns anys.

No obstant, d'alguna manera ens preguntem si el recordar l'abans... no és just part d'allò que denota un regust familiar, casolà, del de sempre?

Pensem aixì, i a més ho adobem amb manca absoluta de publicitat i d'ànims estranys. Només divulgació de la imatge d'abans i les paraules que ens descrien la memòria del nostre poble, de Montcada i Reixac.

Gràcies a tots i a totes per visitar-nos.

Continuem.

Ja tenim el març aquí i amb ell una nova postal de la col·lecció "Punts de Vista".

En aquesta ocasió una de les cases de pagès que encara mantenen la seva esencia bàsica del que era Mas Rampinyo. Ens referim a Ca la Manela.

Esperem que us agradi.

Fins l'1 d'abril.

Aquesta tarda a les 19h s'ha presentat oficialment el Catàleg del Patrimoni de Montcada i Reixac a l'Auditori Municipal de la plaça de l'església.

L'acte ha estat presidit per Jordi Sánchez, president de l'Àrea Territorial, l'arquitecte Josep Lluis Gorina i l'historiador Jaume Alcázar. Entre els assistents, regidors, representats de la Diputació de Barcelona, entitats i persones amants i divulgadors del patrimoni local.

Els ponents han exposat l'abast del catàleg i les vicisituds per a fer-lo realitat, després de 21 anys d'encetar l'Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac.


 El catàleg consta de més de 100 elements protegits per llei, que el consistori es compromet a preservar, catalogats en diverses categories com són:

- Elements de Patrimoni arquitectònic.
- Elements de patrimoni natural.
- Elements de patrimoni ambiental i paisatgístic.
- Elements de jaciments arqueològics .


Cada un dels elements mantindrà un nivell de preservació, en funció de les qualitats i necessitats de protecció, tal és així que a partir d'ara s'establirà una taula de comissió de Patrimoni que vetllarà per aquests elements, en situacions com permisos d'obra.


Avui es posa punt i final a un procés que es va encetar el 1999, amb la publicació de l'inventari de patrimoni, que malauradament va quedar pausat el 2003 mitjançant resolució d'Alcaldia. El 2013, amb l'ajuda d'una subvenció de la Diputació de Barcelona, el catàleg va prendre força de nou i el resultat el tenim des d'avui a les nostres mans.

 
Les explicacions han estat dinamitzades per tres actes teatrals de gran atractiu, encetats per una parella de germans d'íbers laietans que ens han explicat els avantatges de la construcció de la nova ciutat de les Maleses i la infraestructura que els savis del poble han arribat a organitzar.




La segona escena teatralitzada ens ve donada per una entrevista de treball entre un humil pagès de Mas Rampinyo i un directiu de l'empresa de les aigües de Barcelona, explotadora del rec comtal i de la infraestructura de la casa de la aigües.


 
Finalment, una pagesa contemporànea de finals del s.XIX, en un caire atmosfèric melancòlic, connecta amb la seva hereva del segle XXI tot preguntant-se quins seran els responsables futurs, encarregats de mantenir les cases, els temples, les construccions de tot tipus i la feina realitzada pels avantpassats.

 

S'ha fet un emotiu silenci que ha estat trencat per la finalització oficial de l'acte.

Gràcies.