Montcada i Reixac

Avui volem compartir amb vosaltres un parell d'imatges de l'amic Fidel Casajuana. Unes fotografies realitzades pels volts de l'any 1997.

A finals del segle XX, un cop abandonades les instal·lacions militars, els antics polvorins van servir per a donar acollida a un grup de joves (Kolektiu Gos Blanc) que van ocupar alguns dels edificis militars, entre ells, diversos barracons i la casa dels oficials de Mas Duran.

Aquesta és una de les entrades del polvorí, la que just dona a l'actual llacuna de Mas Duran. A l'esquerra de la imatge havia una torre de vigilància realitzada amb totxo, que va ser enderrocada, juntament amb la resta d'edificis del polvorí, un cop els joves van ser desallotjats per la guàrdia civil:

El camí que portava a aquesta porta d'accés era el que veiem a continuació. Al fons a la dreta l'antic parc infantil del Gurugú. Un parc de dimensions més que considerables que estava molt bé pels més petits. A l'esquerra, darrera del talús de terra estava la llacuna, que avui encara conservem.

Aquesta llacuna va sorgir de l'extracció mecànica d'àrids per a la fabricació de maons i totxos d'argila. Avui dia és una petita reserva natural on diverses aus i alguns amfibis conviuen en relativa tranquilitat.

Els que ja tenim una edat encara recordem el gran trampolí de formigó de la Piscina Municipal de Montcada. Un element que fa uns anys es va haver d'enderrocar.

 

I donat que els anys 90 del segle XX ja queden una mica lluny, pensem que és apropiat començar a recordar associacions que d'una manera o una altra van marcar una generació.

Parlem de Totem Club. Tot Terreny Montcada, associació que organitzada sortides amb vehicles tot terreny, pels amants del motor de la nostra vila. Van organitzar diverses sortides cap a altres pobles de Catalunya, com La Pobla de Lillet, Solsona o Banyoles.

M'ha fet gràcia trobar el següent dibuix, que representa la recreació d'una escena familiar d'uns Montcada realitzada pel dissenyador gràfic Jordi Bibià Balada, realitzat el 12 d'agost de 1996.

L'autor ens fa cinc cèntims del dibuix:

El dibuix vaig fer fa molts anys. Volia representar una escena familiar d'un dels grans senyors d'aquells temps. I després, evidentment, fer-ne al·lusió a una de les famílies més poderoses i influents de la nostra edad mitjana.
Sovint, quan passo per Montcada i Reixac, m'imagino sense tenir-ne n'idea de l'aspecte del castell dels Montcada. I sobretot, l'importància d'aquella estratègica situació que, en aquella banda de les afores de Barcelona, deuria ser de tan profit.

Fons Septimània Edicions

Avui volem fer un petit exercici del tipus "Busca les 7 diferències". Es tracta del logotip dels Castellers de Montcada, colla fundada l'any 1991, i dels canvis introduïts al logotip actual.

Veiem els dos models, el de l'esquerra és l'antic i el de la dreta el nou:

Les set diferències són:

1. Abans l'anxaneta portava mocador al cap i ara porta el casc obligatori.
2. Ara el cap de l'anxaneta té rostre.
3. El braç alçat ara manté la fisonomia de les articulacions.
4. La cuixa sobre l'escut és visible a l'antic logotip, però no a l'actual.
5. Els dos besants d'or de la part inferior de l'escut, abans sortien tallats i ara no.
6. El besant d'or de l'escut del darrera de la cama de l'anxanera abans sortia gairebé tapat i ara gairebé visible.
7. El peu de l'anxaneta abans era més gran en relació al besant on trepitja.

Tal i com hem vist el canvi més representatiu és el casc que porta l'anxaneta del dibuix. És un fet després de la mort d'una anxaneta a Mataró, l'any 2006. Moment on, a partir del qual, es va obrir el debat sobre la seguretat dels castells.

Diverses colles van començar llavors a utiltizar el casc de seguretat en les anxanetes i els acotxadors, però aquest ús voluntari va convertir-se en obligació a partir de la temporada 2008.

Una mica d'història dels Castellers de Montcada

A principis de l'estiu de 1991 van començar els assaigs per mirar de formar una colla castellera a Montcada. Val a dir que en aquella època, a Montcada ni al Vallès en general (tret dels Minyons de Terrassa), no hi havia cap tradició castellera. Al mes de juny, i amb uns 40 membres aproximadament, van començar a fer camí els Castellers de Montcada i Reixac, van rebre el suport de l’ABI, que prengué la colla  com a secció de l’entitat.

L’Ajuntament va cedir des dels primers dies el pati del Casalet de Cultura pels assajos. Es va acordar el color Teula com a color de la nostra camisa  que actualment tenim el goig de lluir. El 8 de setembre de 1.991 vam ser apadrinats pels Castellers de Cornellà.

El 1.992 va ser un any molt mogut. Per començar,  al mes de març vam fer el primer pilar de 5. El 18 d’octubre es va organitzar la I Trobada Castellera del Vallès a Montcada i Reixac amb actuacions destacades dels Minyons de Terrassa, Castellers de Terrassa, Xics de Granollers, els amfitrions Castellers de Montcada i Reixac i com a colla convidada, els nostres padrins, els Castellers de Cornella.

Cap a finals del mes de novembre vam celebrar la I Diada de la Colla amb els Castellers de Barcelona, els Castellers de Castelldefels i nosaltres mateixos. Podríem dir que els castells ja començaven a formar part de Montcada.

El 1.993 la colla tenia 125 membres. Durant aquest anys es van realitzar moltes actuacions arreu del territori. La gran destacada va ser la que es va fer per la inauguració del monument d’un 4 de 8 a tamany natural a Santa Coloma de Queralt amb una gran participació de colles. Pel que fa al nivell tècnic vam aconseguir assolir i establir-nos en el nivell de colla de 7, sent els més importants els tres i quatre de set, a més de complir amb tota la gamma de sis (dos de sis, tres de sis, tres de sis aixecat per sota, quatre de sis amb l’agulla, cinc de sis i pilar de cinc), encara que el més emblemàtic i de més rellevància interna fou el dos de sis aixecat per sota, construcció que no es realitzava des de feia uns quaranta anys aproximadament.

A l’agost del mateix any els Castellers de Montcada i Reixac van fer la millor actuació de la colla amb una actuació memorable conjuntament amb els Xiquets de Reus i els Xiquets de Tarragona. Nosaltres vam signar amb un fabulós 3 de 7, un 4 de 7 i la torre de 6 aixecada per sota, un Castell que feia mes de 30 anys que ningú aixecava.

La II Trobada Castellera del Vallès es va celebrar el 17  d’octubre a Mollet del Vallès amb la participació de les colles Minyons de Terrassa, Castellers de Terrassa, Xics de Granollers, Castellers de Montcada i Reixac i, com no, els amfitrions Castellers de Mollet. En aquesta trobada els Teules vam aixecar el 3 d 7, 4 d 7, torre de 6 i pilar de 5.

A la II Diada de la Colla, cap a finals de novembre, la colla va fer un saltet més i es van carregar castells com la torre de 7 i el pilar de 6.

I al 1.994, un any més tard, la colla ja tenia el seu propi local a la Plaça de l’Església, 16. El nostre arrelament a la població va ser un fet, basat sobretot en la participació de gent de tots els barris i de totes les edats. La combinació d’una ràpida progressió tècnica amb un ambient festiu permanent fa de la colla un nombrós grup d’amics.

A part de moltes actuacions arreu de Catalunya, els Castellers de Montcada i Reixac van actuar també per Aragó, Euskadi i França.

Tot i així, per manca de recursos econòmics i manca de gent, la colla va quedar estancada en els castells de set, fins que l’any 1.998 es va dissoldre definitivament.


Aixi arribem al moment present. L’any 2.013 es van començar a sentir veus un altre cop dels castellers de Montcada i Reixac i al gener del 2.014 comencem els assajos a l’ABI a l’espera d’un lloc més adequat. Actualment assagem al gimnàs de l’escola Mitja Costa del barri de Terra Nostra, amb uns 90 inscrits, que ja sigui dit, esperem duplicar amb l’ajuda de tota la població de Montcada i voltants (Ripollet, La Llagosta, Barberà, Sabadell, etc..) ja que la colla està oberta a tothom que hi vulgui venir a fer castells.

Com a curiositat el logotip original brodat a la camisa color teula de la colla no tenia mocador i portava la cabellera al vent:


Visiteu el web dels Castellers de Montcada: http://www.castellersdemontcadaireixac.cat/

Bona diada de Sant Jordi.

Els còmics, com a exemplars en paper d'una història explicada de manera gràfica, normalment de característiques fantàstiques, van sorgir com a producte cultural de la modernitat política i industrial occidental. Els japonesos però van adaptar-lo a la seva cultura al darrer terç del segle XX i van arribar a ser capdavanters d'aquesta indústria.

Val a dir però que aquesta divisió de les pàgines en vinyetes, tot relatant l'història que l'autor ens vol fer arribar té com a directe precedent l'auca.

Les auques són documents propis de la cultura catalana i al igual que els còmics mantenen un format artístic de dibuixos i text, encara que les auques es conformen en una única pàgina i habitualment en 24, 48 vinyetes o qualsevol múltiple de quatre, acompanyades amb un rodolí textual.

L'auca més antiga és de 1670 aproximadament encara que durant el segle XVIII els motius i temàtiques van ampliar-se, arribant al segle XIX on hi va haver el boom editorial d'auques de tot tipus. El segle XX va ser molt prolífic també, arribant a publicar-se gran quantitat d'auques de les històries, humor, llegendes i curiositats de pobles, personatges i ciutats.

Aquest precedent del modern còmic, com és l'auca catalana, també té alguna dedicada a Montcada. Aprofitant que estem de Sant Jordi, us presentem una nova auca que hem elaborat sobre les tres llegendes de l'origen de l'escut de Montcada. Esperem que us agradi (cliqueu a sobre per a poder-la llegir):

Però a Montcada ja hi havia alguna altra auca elaborada ja fa uns anys, per exemple l'Auca de la Pau del Turó (cliqueu a sobre per a poder-la llegir):


O també alguna auca amb tonalitats reivindicatives, prou conegudes per nosaltres:

Com va escriure en Ferran Canyameres:

Tenir aigua d'aquesta és considerat com un privilegi. Uns versets populars, repetits encara avui, ratifiquen el seu renom:

"Aigua fresca i regalada

de la mina de Montcada"

Font: Ferran Canyameres. Obra Completa V. Obra biogràfica. Textos inèdits. El Vallès. 1995

Bones, avui us oferim una imatge, de poca qualitat malauradament, en la que podem observar alguns punts de referència, en aquesta foto de principis dels anys 90.

La Masia de Can Pomada és un edifici d'arquitectura rural del segle XVII i que va ser reformada a mitjans de segle XX oferint-li la fisonomia actual.

La primera documentació escrita d'aquesta masia la tenim des del 16 de Juny de l'any 1808, en el context de la Guerra del Francès, on es van documentar revoltes i assasinats de veins del poble a les mans dels francesos, que ja havíen cremat dos cops l'ermita del turó i també les esglésies de Reixac i Montcada.

A la imatge podem trobar set punts de referència que detallem a continuació:

• 1 - Secció dels militars de Mas Duran.
• 2 - Pista d'aeromodelisme de Ripollet.
• 3 - Barri de Can Pomada.
• 4 - Can Rocamora.
• 5 - Antiga fàbrica da cartró de Mas Rampinyo.
• 6 - Antiga Bòbila de Mas Rampinyo.
• 7 - Els edificis soterrats del Polvorí militar.

L'alcalde de Girona, Joaquim Nadal acompanyat del president d'ACESA, Josep Manuel Basáñez, i el senyor Abad en el peatge de Montcada el dia de la col·locació de les banderes olímpiques, al setembre de l'any 1991:

Fons:  Joaquim Nadal Farreras. SGDAP. Ajuntament de Girona. Registre: 38216. (C)

El passat dia 1 d'agost un vàrem proposar un repte. De quin indret es tracta la següent foto?

Es tracta de l'antiga fàbrica de cartró que hi havia a Mas Rampinyo, tot passant el pas de nivell del carrer Estanislao Abadal. Comentar que els maons en aquesta construcció proporcionaven corrents d'aire per tal de que els fardells de cartró que hi penjaven s'assequessin al vent.

Avui dia l'aspecte és ben diferent:


Fixeu-vos-hi que avui dia el pas nivell ja no és practicable per vehicles, però sí per persones, ja que es va tunelar un pas per vehicles al costat de les dos grans torres bessones.

Al post original, Rosa Rabault va esbrinar  l'indret tot comentant-ho als comentaris. Felicitats. :-)

La següent imatge no és tan antiga. Farà qüestió d'uns 20 o 25 anys i l'indret avui dia és molt diferent.

Encara que sigui molt fàcil, el repte d'aquesta primera setmana d'agost és aquest. On és aquest indret? Què és l'edifici que s'observa?

Endavant amb les respostes. Podeu dir la vostra a l'apartat de comentaris. El 6 d'agost donarem la resposta.

Imatge: Autor desconegut.

Avui us oferim la darrera de les entrevistes realitzades a dos antics ocupes que van mantenir-se actius al polvorí i que van estar presents durant el desallotjament de la zona militar per part de la Guàrdia Civil.

Addicionalment us oferim un parell de fotografies separades per gairebé 50 anys de l'indret del polvorí, als terrenys de Mas Duran. Les primeres són de l'any 1965 i les darreres del 2012. Cliqueu per a fer-la més gran.

De les fotografies indicarem alguns punts de referència i alguns edificis del polvorí. Val a dir que a les fotografies no apareixen els darrers polvorins que es van edificar més a prop de Can Pomada, i gairebé tocant Can Rocamora.

• A --> Masia de  Can Pomada.
• B --> Porta d'accés al recinte militar que dóna a Ripollet (a la entrevista, la que es va configurar una barricada i el pastor volia accedir)
• C --> Magatzems i gimnàs.
• D -->  Dos barracons. Actualment queden els parallams, els arbres que els envoltaven i poc més.
• E --> Edificis secundaris.
• F -->  Magatzems i cantina.
• G --> Casa dels oficials
• H -->  Porta d'accés de Mas Rampinyo (a la entrevista la posta on es va bolcar l'R5 per a evitar el desallotjament).
• I --> Llacuna de Mas Duran.
• J -->  Carretera de Ripollet (envoltada dels plataners).
• K --> Club de l'Aismalibar, avui dia el centre comercial El Punt.

---

- Tras las noticias del desalojo y tras la fiesta reivindicativa que se celebró en el polvorín, ¿cómo se produjo finalmente el mismo?

- Estas cosas siempre tardan, pero cuando llega el momento te das cuenta en seguida. Semanas después, tras la fiesta reivindicativa anti-desalojo del antiguo polvorín la situación llegó a un punto límite en la que los maderos finalmente intervinieron, probablemente tras el visto bueno del juez de turno.

- Tras el aviso del despliegue policial en los exteriores del campo, nos movilizamos para levantar barricadas en las puertas de acceso al polvorín. No éramos pocos, creo que contabilizamos unas 90 personas.

- ¿Barricadas? Suena un poco a juegos de guerra.

- No creas. El objetivo inicial era impedir el desalojo del polvorín y aunque las "fuerzas del desorden" tuviesen más recursos que nosotros y de alguna manera ya presagiásemos el destino del "Kolectivo", el objetivo final era ofrecer cierta resistencia al desalojo. Una resistencia en principio pacífica.

- En el tema de barricadas, te contaré un par de ejemplos. El primero la puerta que daba a la zona de la laguna del Gurugú, en la que había una torreta de vigilancia en la entrada que utilizamos para tal fin y donde cerramos la antigua puerta metálica que había, la apalancamos con piedras, maderas y volcamos de lado un antiguo Renault R5 que teníamos y que previamente le habíamos quitado las ruedas, quedando la puerta totalmente bloqueada.

Por otra parte, se hizo lo mismo con la puerta que da a Ripollet, al camino que lleva al campo de aeromodelismo. Se cerró y unos chavales que tenían una zona habilitada en el almacén y gimnasio del polvorín se encargaron de llenar de tierra y piedras varias docenas de cajas de madera que antiguamente habían contenido artillería y las apalancaron contra la puerta, formalizando una buena barricada.



- ¿Había en esos momentos movimiento policial?

- Los guardia civiles estaban posicionados en el perímetro del polvorín con efectivos a pie y Patrols pero aún no había movimiento puesto que inicialmente se envió un emisario para charlar con nosotros.

- Como curiosidad, en esos instantes llegó un pastor con un rebaño de ovejas que pretendía acceder al polvorín justo por esa puerta que da a Ripollet, al camino del aeródromo, y finalmente se llegó a desmontar parte de la barricada que se levantó en esa puerta para dejarle pasar. Una vez dentro se volvió a cerrar la puerta y el pastor quedó dentro con sus ovejas.

- Parece que ahora viene la parte de bolas de goma, gritos y peleas...

- Hubo un poco de todo. Algunos de los okupas recogieron algunos enseres y mantuvimos el cerco durante unas horas, haciendo uso de las torretas de vigilancia. Los primeros momentos fueron algo caóticos, ciertamente nadie se hacía cargo de la situación y llegaban noticias de las diferentes torretas de vigilancia mediante mensajeros en bicicleta, así que más o menos todos nos pusimos en situación reclamando libertad de okupación.

- Las últimas botellas de Jack Daniel's cayeron en ese preámbulo y poco después la guardia civil recibió la orden de penetrar en el polvorín de una forma que no habíamos previsto: Abriendo accesos tras eliminar parte de la alambrada baja de espinos que el polvorín mantenía en su perímetro como primera defensa y perforando después la antigua alambrada electrificada en desuso desde hacía años.

- Aunque las barricadas fueron efectivas, entraron igualmente andando y también con los todoterrenos. Fue un poco chasco pero finalmente no prestamos demasiada batalla campal así que tras las correspondientes carreras y juegos de gato y ratón fuimos desocupados de la zona muy a disgusto nuestro y reivindicando la necesidad social de la zona.

- Recuerdo que alguien colgó una bandera pirata en lo alto del calabozo y que estuvo ondeando durante el desalojo, fue una de las últimas impresiones visuales que me llevé antes de ser retirado de la zona.

- ¿Y ahí acabó todo?

- Fue el principio del fin. Días después la zona recogió un asentamiento gitano y estuvieron durante una pequeña temporada junto con algunos okupas que volvimos, pero vinieron excavadoras, echaron abajo las casas, las torretas y cualquier elemento de refugio como el bunker, el calabozo, las naves del gimnasio y de los almacenes, estancias de todo tipo y también todos los barracones, que al estar semienterrados rellenaron de tierra tras echarlos abajo. También cegaron el pozo que había al lado del riachuelo, quitaron puertas, vallas y rellenaron de tierra el antiguo campo de tiro y también un antiguo depósito circular de agua que estaba entre unos plataneros.

- Sólo dejaron en pie los pararrayos que tenía cada barracón y una pequeña capilla que los militares tenían cerca del campo de tenis y de la casa de los oficiales y que hoy en día creo que utilizan los del Rocío para dar sus ofrendas. El fin de los días había llegado y la zona ya no podía ser ocupada de nuevo. Una nueva derrota social.



- ¿Cómo valoráis la intervención que se hizo posteriormente dejando el antiguo polvorín como zona verde al alcance de los pueblos que lo rodean?

- Creemos que a nivel social tiene un servicio pero actualmente muy limitado. Hace 18 años, cuando sucedieron todos estos acontecimientos la zona hervía de vida y el polvorín mantenía ese aire de libertad que permitía una concentración del movimiento okupa. El pensamiento, la subcultura, el movimiento, la colectivización social y de ideas, la libertad, la anarkía, la ocupación, la insumisión militar, política, social, mental, religiosa. Todo ese collage plasmado en el muro de nuestros ideales se vino abajo ese día. Hoy en día la zona sólo sirve para pasear el perro y pegarse cuatro carreras, aunque aún le dan algo de salida cuando vienen los del Rocío, desconozco por eso a costa de qué.

- ¿Consideráis hoy en día el movimiento okupa tal y como se conocía hace veinte años como un movimiento utópico quizá regido por un subterfugio?

- Para nada. La okupación mantienen los mismos objetivos antes y ahora. El derecho básico a una vivienda digna debería ser algo extendido en una democracia. Todos sabemos que no es así actualmente y dudo que lo sea algún día tal y como van las cosas.

- ¿Qué punto de vista tenéis en relación a la situación de crisis actual?

- La crisis no ha hecho más que agravar la situación de la población y la desesperación ha superado límites desconocidos hace veinte años. El problema de la vivienda es sólo la punta del iceberg, el tejado de la casa que llamamos problema, pero hay otros dramas como el paro, los recortes en sanidad, derechos sociales o educación, por no hablar de esas otras crisis, como la pobreza energética de muchas familias, la falta de recursos para adquirir alimentos o la pobreza en general que lanza a mucha gente a buscar en contenedores un trozo de metal que vender, una naranja o una chaqueta. No hay que ir muy lejos para encontrar pobres, a 100 metros a la redonda seguro que tenemos alguien con necesidades de este tipo. ¿Llegaremos a una economía de subsistencia?

- Sí, los lobbies de poder y poderes fácticos se encargan de que comulguemos con sus invenciones diabólicas, pasando por el aro todo quisqui y por el colador de la justicia quien intente desviarse. A nivel político la cosa no está mucho mejor. Mucho pellejo añejo veo últimamente y para añejo el whiskey de 18 años, pero en cuestión de libertades y democracia la cosa debería ser diferente.

- Y para terminar, una palabra que resuma vuestros ideales actuales.

- Libertad.
- Democracia-real.

---

Si voleu aportar informació, fotografies o fets viscuts esdevinguts al polvorí podeu fer-ho a l'apartat de comentaris.

Si voleu fer una ullada als altres dos articles publicats sobre aquesta temàtica, podeu consultar-los clicantals següents enllaços:

• Part 1.
• Part 2.

Fa un temps vam publicar un article relacionat amb els "okupes" que hi van viure a l'abandonat polvorí militar de Mas Duran, l'any 1996 aproximadament. Podeu consultar-lo clicant aquí.

Hem entrevistat a una de les persones que hi van estar-hi de manera activa, tot recordant també moments en els que personalment vaig arribar a estar-hi fent passejades amb la bicicleta. Aquesta persona, amb el pseudònim "Lemon" ens relata una mica com funcionava el colectiu del qual formava part, el "Kolectiu Gos Blanc".

- ¿Qué objetivos perseguía el "Kolectiu Gos Blanc"?

- Tenía dos vertientes básicas, la primera asegurar el derecho a una vivienda para los más necesitados utilizando equipamientos militares abandonados en este caso y sin ningún uso para la sociedad, y luego dar salida a una zona desgastada promocionándola como un lugar físico de concentración cultural y de pensamiento en el que mediante comités asamblearios se podían promover acciones culturales en pro de la libertad.

- Pero en aquellos momentos, aún estando abandonada, la zona aún era militar?

- Seguramente. Creo que los militares abandonaron la zona en 1991 y nosotros en 1995-1996 ya estábamos ocupando la zona. En aquellos entonces vivíamos libremente pensando en anarquía y okupación.

- ¿Hizo el "Kolectiu Gos Blanc" alguna actividad para promocionar su punto de vista en el sentido de lo que nos has comentado antes?

- Algo se hizo, sobretodo cuando nos querían desalojar intentamos promover lo que estábamos haciendo en el antiguo polvorín y dar a conocer los valores del movimiento okupa, organizando algunas actividades orientadas al mundo infantil entre las que destacaría chocolate caliente, malabares, cuenta cuentos y payasos.

- ¿Qué valoración os aportó aquel acto? ¿Fue positivo?

- Hubo mucho entusiasmo en los preparativos. Colgamos muchos carteles por el pueblo y recuerdo haberlo hablado también con mucha gente en las ocho horas de rock, un concierto punk-rock de varios grupos que se organizaba en Montcada y que estaba muy bien. Diría que se hacía en el parque de las aguas y allí establamos amistad con gente afín a este tipo de movimiento que también participaron en las actividades que hicimos en el polvorín.

Para nosotros era algo cultural y social, una fiesta para salir un poco de la presión de la sociedad en la que vivimos. Además intentando dar un punto de vista positivo a lo que viene siendo la vida en el campo, rodeado de naturaleza, buen rollo y ganas de vivir. Sin estrés, vive y deja vivir.

- ¿Cómo se organizaba el colectivo en el día a día?

- Aunque habían okupas de fin de semana, otros estábamos comprometidos con la causa y manteníamos huertos en la zona. Aprovechábamos también algunos árboles frutales que habían (perales, nísperos, ciruelos y algún cerezo) y montamos jaulas para gallinas y pollos que nos daban huevos y también carne, claro.

El tema huertos empezó con uno que montamos al lado de la casa de los oficiales, donde vivíamos. Luego montamos otro más grande en un terreno algo más abajo del búnker.

Incluso llegamos a abrir la cantina del polvorín, montar un grifo de cerveza y pedir que nos suministraran barriles a un proveedor de birra. El coche de la cervecera venía de vez en cuando con un barril. El tema bebida en verano era de interés por todos, así que las bañeras de la casa de oficiales las llenábamos de hielo y ahí poníamos bebidas.

Por otra parte el método asambleario permitía obtener decisiones y conclusiones finales de la aplicación de las mismas. Si uno quería traer más gallinas pues se debatía dónde alojarlas por ejemplo. También venían muchos chavales con bicicleta que empezaron a meterse en barracones a hacer de las suyas. Se montaban sus casitas y jugaban por allí. Buen rollo en general.

Algunos tenían una burra como motor para generar electricidad y creo que otros pinchaban cables del transformador que había por allí. Recuerdo una noche que nos asombró escuchar los acordes de una guitarra eléctrica en la lejanía de un barracón, casi al lado de la torre de los Rocamora.


- ¿Se llegó a cultivar algo más que tomates y judías?

- Ja, ja, ja. Hubo de todo, la verdad.

- Hoy en día mucha gente padece situaciones que les arroja a cometer actos de ocupación que quizá no harían si tuviesen garantizados ciertos derechos básicos. ¿Vosotros estabais bajo una situación similar?

- Para serte sincero no. Es verdad que hoy en día tras la crisis y esta post-crisis que bien podría considerarse como una guerra del siglo XXI, mucha peña se ve ahí metida hasta el cuello y además con niños. Hoy en día pienso diferente, pero la verdad es que ante la necesidad, uno debe salir adelante y ser fuerte en esto. Lo que sí que creo es en los movimientos cívicos, ciudadanos que deseinteresadamente ayudan a los más desfavorecidos de la sociedad. Entre todos debemos salir de esta, la verdad.

---

En una propera entrega us oferirem l'entrevista d'altres dos testimonis directes, en aquest cas incloent-hi el punt final del "Kolectiu Gos Blanc".

Avui us presentem un petit recull informatiu publicat a La Vanguardia, el dimarts 29 d'Abril de 1890 d'un tràgic succés, que finalmente va acabar bé, i que va tenir lloc pel matí del diumenge 27 d'Abril d'aquell mateix any:

La transcripció del texte és la següent:

El domingo por la mañana dos niños qe pasaban por el puente de palo que desde Mas-rampinyo (Moncada) dá acceso sobre el río Besós a Rexach perdieron el pie y cayeron al rio que llevaba gran cantidad de agua.

La madre de dichos niños, el mayor de ocho años, que en la orilla amamantaba un tierno hijo, lo dejó en el suelo y se echó al río para salvar a los dos niños que arrastraba el agua vertiginosamente.

Acudieron varios hombres y se echaron al río, consiguiendo con grandes esfuerzos salvar á los dos niños y á la madre, que también corría inminente peligro.

Pensant en aquest lloc, he recordat una fotografia que vaig fer l'any 1993 (100 anys després dels fets exposats) per aquells mateixos indrets, tot fent una passejada cap a Reixac i és tal que, com si fos el fet consagrat d'una profecia apocalíptica, el Riu Besòs va tenyir-se de sang a l'estiu del 1993, com era habitual en aquelles èpoques passades.


La foto la vaig fer des de una petita passarel·la de formigó que travessava el riu a l'alçada de Can Fontanet, potser prop de la passarel-la de pals més de 100 anys enrere:

Seria entre els anys 1995 i 1996 quan van succeir aquests fets. Recordo passar aquests estius passejant amb bicicleta per la zona i veure com estava la zona del polvorí militar de Mas Duran i què es coïa.

Eren temps on un colectiu d'ocupes, anomenat "Kolectiu Gos Blanc", van estar vivint als barracons i cases del polvorí i seguint amb els records que tinc de les meves passejades amb bicicleta he volgut contrastar dades i obtenir més informació del que es va viure allà en aquells mesos. Per aquest motiu, he estat al darrera d'un seguit de persones que van estar-hi de manera més o menys continuada i que m'han fet cinc cèntims de com era aquella vida, tot recordant detalls ja oblidats.

D'aquesta manera, avui us presentem un seguit d'articles on parlarem de tres petites entrevistes a tres persones que afirmen van ser ocupes en aquell indret i que de manera individual han coincidit amb els fets i relats descrits. Els tres entrevistats, ara amb uns 40 anys d'edat, veïns de Montcada i Ripollet volen quedar sota l'anonimat amb els següents psudònims: "Lemon", "AJC" i "Joise".

Primer de tot faré un petit incís de com era l'indret, segons els meus records, doncs el polvorí, si no estic errat tenia tres entrades, la primera i per la que jo entrava amb bicicleta era la que donava al parc del Gurugú, tot passant pel camí de terra que vorejava la llacuna de Mas Duran, en aquell temps, un lloc àrid, amb només un feix de vegetació a la llacuna.

L'entrada estava coronada a l'esquerra per una torre de vigilància, que en una ocasió em va donar per accedir. Formada per una planta quadrada i una escala vertical de ferro que donava al terrat de la torre. D'aquestes torres, fetes de totxanes n'hi havia per tot el polvorí.

En aquesta porta d'entrada hi havia un petit cartell que antigament deia que la zona era militar i avisant de la prohibició de pas, però que havia estat "grafitejada" tot anunciant el lema "Kolectiu Gos Blanc".

L'altra entrada estava a la part urbana de Ripollet, tot tocant gairebé a les afores d'aquesta població. Recordo haver sortit només un cop amb bicicleta per allà, per un camí també de terra i rocós que ja baixava cap a la carretera.

Finalment la darrera porta estava ubicada a la part de Ripollet que dóna a les pistes d'aterratge de l'aeroclub, per un camí que encara existeix, també de terra.

Aquestes portes eren dobles amb un carrilet de ferro en forma de mig cercle al terra per a fer-les rodar, amb filat de punxes a la part superior. Avui dia per exemple encara es pot veure el carrilet de ferro a la porta que dóna a l'aeroclub.

Tot el recinte estava vorejat per un perímetre de dos valles, la primera era un filat baix amb punxes d'un metre de profunditat aproximadament, tot formant una estructura triangular. La segona, una tanca metàl·lica, sobre una petita solera de formigó d'1 pam cúbic, on hi havia alguns cartells enganxats que dèia que la valla estava electrificada.

Del que recordo de fa ja 17 anys, ho he plasmat en el següent mapa, on intento deixar en color vermell el perímetre del recinte, les tres entrades que recordo i alguns elements importants que passaré a describir posteriorment:


A la foto, els Barracons, eren construccions allargades mig soterrades, i amb sostre de teula que mantenien un passadís al seu voltant de formigó (suposadament com a mur de contenció en cas d'explosió), finestretes, una porta de fusta a l'edifici i una entrada/sortida cap a l'exterior des del passadís de formigó descobert, en forma de 'S'. Cada polvorí estava ocult sota un feix d'arbres i cada un mantenia un parallaps amb una base de formigó. Avui dia els barracons, estan esfondrats i plens de terra, encara que és possible veure el passadís de formigó i les seves entrades i sortides, així com els parallamps. Dins els barracons no hi havia gairebé res, encara que en alguns hi havia peces i baules metàl·liques per a formar cintes de bales per a ametralladora.

Les Torres, com hem avançat abans tenien un exterior de totxana i pujaven uns metres, per tal de mantenir una visibilitat de la zona. L'interior era de planta quadrada, amb alguns mobles i una escala vertical de ferro que pujada a la terrassa superior, on si no recordo malament també hi havia un parallamps.

El Pou era uns construcció mig esfondrada amb un pou d'uns dos metres de diàmetre que baixava fins a les profunditats. Hi havia alguna construcció addicional amb elements militars que desconeixo. El pou estava al costat de la riera que passa pel bell mig del polvorí.

El Cap de Tir Sota Terra era un forat, gran com l'entrada d'un túnel de ferrocarril, que penetrava a la terra uns 15 metres. Estava ple de pneumàtics i moltes caixes de fusta rectangulars pintades de verd i on antigament hi contenien, per la forma, artilleria. Els pneumàtics i les parets exteriors del túnel sense fons estaven totes foradades i esquitxades de ferides de bala. Hi havia també centenars de tubs i fundes de plàstic d'obusos o artilleria de totes les mides en una pila de grans dimensions. Vaig afagar un parell, de color verd fosc, un de gran i un de petit per a ficar làmines de dibuix per a l'escola.

La Pista de Tenis, segurament seria per a l'oci de la casa dels oficials. Llavors, la xarxa encara existia, encara que molt malmesa. Avui dia encara es pot distingir.

El Gimmàs i Naus, eren dos construccions a mode de naus industrials, la de l'esquerra una nau de magatzem, amb un parell o tres boques de càrrega per a camions, que donaven al camí. Dins hi havia alguna habitació i una zona elevada, on hi havia material de gimnàs, com un Plinton per a fer salts:


La nau de l'esquerra era una altra nau buida amb una rampa per la qual hi podien pujar camions. Dins hi havia un cotxe cremat i al fons unes dependències a mode d'oficines, que comunicava amb unes altres de la nau del costat, amb un petit pati entre les dos naus. Avui dia només es poden observar els fonaments d'aquests dos edificis.

Les Cases eren construccions més o menys esfondrades, encara que moltes mantenien el seu sostre correctament (molts sostres interiors formats de canya amb guix), on hi havia mobles, cablejat telefònic i més caixes de fusta i fundes de plàstic que un dia van contenir material militar.

L'AT era un transformador d'Alta Tensió que en el passat havia donat electricitat al polvorí.

El Dipòsit era una construcció circular sense sostre de grans dimensions, envoltada per un feix de grans arbres on hi havia força aigua dins. Desconec el seu ús (subministrar aigua sanitària o bé com a recurs d'emergència en cas d'explosions).

Els barracons que hi havien a prop de les cases (n'hi havia dos barracons si no recordo malament), el transformador, una torre i el dipòsit, eren diferents, ja que no estaven soterrats, encara que sí que tenien el parallamps, els arbres que els ocultaven i la porta de fusta de dos fulles, de grans dimensions.

La Capella, és una petita construcció religiosa que avui dia encara es pot visitar.Va ser malmesa ràpidament pels ocupes, sobretot el seu interior.

La Casa dels Oficials era una construcció de grans dimensions, que si no recordo malament tenia dos plantes. A l'interior hi havia moltes habitacions i algun bany amb banyera. La decoració era més luxosa, algunes de les parets inclús amb paper típic dels anys 60. Hi havia molts mobles, estants i papers pel terra. Hi havia també un dipòsit de gas.

El Búnber era una construcció militar típica i de formigó que entrava sota terra. Estava decorat amb pedres i tot just davant d'una font central també feta d'aquestes pedres. No hi vaig entrar mai fins el fons, però vaig veure nois que entraven i sortien.

El Calabòs era una petita construcció amb una finestra de reixes i unes dependències addicionals. Quan ho vaig veure per primer cop hi havia uns joves dins tot enarborant una bandera pirata.

La Plaça tenia un petit monument de pedra amb alguna inscripció que no recordo i donava camí, a la dreta per a pujar a la casa dels oficials a un petit galliner i un hort que hi havia a la dreta. El camí de  l'esquerra baixava cap a la part inferior del polvorí.

Tot baixant de la plaça cap a l'esquerra es baixava cap a unes altres naus (al mapa anomenat com a Naus/Bar?), on als seus temps hi hauria d'haver el bar, ja que encara mantenia una barra de bar i en temps dels ocupes van muntar un bar alternatiu, on inclús els hi subministraven cervesa, ja que un cop vaig veure un cotxe de San Miguel.

El Barracó que hi havia a prop d'aquestes naus, era diferent als altres ja que tampoc estava soterrat, hi havia també un llença-granades encastat a la paret de l'entrada.

El Control era una petita construcció en la qual hi va haver una barrera. Al costat d'aquest camí hi havia també algunes edificacions antigues, de les quals avui dia només es poden veure els fonaments. i rajoles. El camí tenia alguns bancs formats per pedres i acompanyat d'arbres fruiters, com pereres.


Al proper article veurem la primera de les entrevistes i alguns detalls del que un podia trobar dins el polvorí: casquets de bales, carcases i fundes d'obusos, caixes de fusta de material militar, llaunes de sardines militars, bombes de fum utilitzades, etc...

Si voleu aportar dades, experiències o fotografies, endavant!

Els següents cartells, presentats a concurs per a la Festa Major de Montcada del 1992, van quedar en segon lloc, però avui els recuperem de la mà d'en F. Hernández, que recopila aquest tipus de material, per a que no quedi en l'oblit:

Avui us volem convidar a visitar la plana de la colla gegantera de la nostra vila. Una associació cultural que ens ofereix la possibilitat de gaudir de la tradició gegantera al noster poble. Us animem a participar amb ells i formar part de la colla!

Aprofitant aquests dies de Nadal, que recorden en algunes ocasions a paratges nevats, fred i llums d'espelmes, us presento algunes fotografies de les muntanyes realitzades entre finals dels anys 80 i meitat dels anys 90, entre les que es destaquen algunes realitzades al Març del '93, on encara que no va ser una nevada Nadalenca, ara segurament entra amb més ganes:

 
 Un dels nombrosos incendis que van assolir la muntanya. Es pot veure el fum, les flames i algun hidroavió.



 La nevada del 1993 va ser força intensa. La següent imatge també la vàrem fer aquells dies:


Bon Nadal i Bones Festes!

La línea 155 ejerce la función de bus urbano de Montcada i Reixac, con un servicio que cubre una àrea de 5,3 km2

Los orígenes se remontan el 12 de Noviembre de 1981, donde TMB creó la línea 505 que partía en un principio desde Barcelona en la calle Trinxat (en el barrio del Clot) y Sta. María de Moncada. Aunque enseguida, el 14 de enero del 1982, acortó su recorrido por que se superponía con la línea TM, situó su final en la estación Bifurcación de Moncada. Por lo que se volvió como una línea claramente de carácter urbano de la ciudad de Moncada.

El 1 de abril de 1984 modificó su recorrido por el interior de Montcada, y dejó de pasar por el estrecho puente bajo la carretera N-152 de la calle Monsen Castellví, para hacerlo por el puente del rio Ripoll, seguir por Marqués de Sentmenat, Pl. España, Cª N-152 y Riera de Sant Cugat.



El 15 de mayo de 1988, junto con la línea TM (actual 96), modificó su recorrido por el interior de Montcada con motivo de una nueva ordenación de tráfico en aquella población. Dejo de circular por la Av. Unidad, Pº Jaume I, Pasqual, Elionor de Montcada y Mayor, para hacerlo por el puente por encima de la línea férrea de Granollers y circular por la Av. Ribera rodeando el centro de Montcada hasta llegar al puente del Rio Ripoll.


Además, ese mismo año, el 15 de septiembre 1988, y por una petición del Ayuntamiento de Montcada, amplió su recorrido desde el Bº de Bifuración hasta la urbanización de Santaelvira, de esta forma unía este barrio que era de la ciudad de Moncada con el centro de su ciudad.

El 22 de noviembre del 200, junto con la línea 76, amplió de nuevo su recorrido hacia las nuevas edificaciones de Can Cuyás que se habia creado junto al Polígono Santaelvira.

El 31 de octubre del 2002 cambió su numeración debido a la adaptación que hizo TMB a la numeración adjudicada por la Autoridad del Transporte Metropolitano (a TMB le correspondió los números del 1 al 199). A esta línea se le asignó el número 155.


Además ese mismo día (31-10-2002) se mejoró el servicio con tres vehículos nuevos MidiBús, con ello se consiguió mejor frecuencia de paso (pasaba de 35 a 26 minutos aprox.) y además se ampliaba el recorrido por Masrampinyo La EMT (Entidad Metropolitana del Transporte) llevo a cabo estos cambios a propuesta del Ayuntamiento de Montcada i Reixac que quería garantizar así la llegada del autobus hasta el sector del Gurugú y hasta el Instituto de Enseñanza Secundaria La Ferreria. La nueva línea 155, con salida y llegada en Can Cuyá y Terra Nostra (en Sta. María de Moncada), continúa pasando por Can Sant Joan, La Ribera, Montcada Centro y Montcada Nueva. Las variaciones afectaron al tramo de Masrampinyo. Al llegar a la Pl. España, la línea ya no pasa por la carretera C-17 sino que suben por la calle Beat Oriol en dirección a la carretera de Ripollet y, a la altura de Gurugí, giran a la izquierda por la calle Bach hasta cruzar el puente sobre el rio Ripoll y llegar a la Ferrería. La línea sigue en línea recta por la calle de la Química hasta llegar al instituto y, a continuación, va camino de la Av. Riera de San Cugat en dirección a la Rambla Terra Nostra en Sta. María de Moncada.


El 14 de mayo del 2006 la línea amplió su recorrido, incorporando una nueva parada, en sentido Can Cuyás, en el Pº Sant Jordi. Además desde ese día, comenzó a circular tambien los festivos. 



En el año 2008, en un documento llamado Plan de Bus 2009-2012, se planteó la remodelación la fusión de las líneas 155 y 156, ya que esta última tenía muy pocos viajeros, recortando una parte del recorrido por el polígono industrial Pla d'en Coll.


El 13 de agosto del 2009 y debido a las obras de peatonalización de las calles del entorno de la estación RENFE de Santa María de Montcada, se trasladó su final a calle Santa María con la Pl.Lledoner.



El 7 de abril del 2010 despareció la línea 156 y fue absorbido por esta línea que amplió su recorrido desde la Carrerada (debajo del puente de la A-17) para llegar hasta la calle Castelló. TMB dejaba sin servicio el polígono industrial de Pla d'En Coll, aunque estaba servido por otras líenas interurbanas de Sagalés por la N-152. El motivo de la desaparición de la 156 fue el poco uso de la línea. El único autobús que realizaba esa línea pasó a la línea 155, con lo que mejoró su frecuencia y pasó a ser servida por cuatro autobuses los días laborables.

Cronologia
12.11.1981 - Inauguración de la línea
14.01.1982 - Acorta su recorrido al Bº Bifurcación de Montcada
01.04.1984 - Circula por la Pl. España de Montcada
15.05.1988 - Modifica su recorrido por el interior de Montcada
15.09.1988 - Amplia su recorrido hasta Santaelvira.
22.11.2000 - Amplia su recorrido a Can Cuyàs.
31.10.2002 - Cambia al número 155 y amplia su recorrido por Moncada
14.05.2006 - Amplia su recorrido por el Pº Sant Jordi
13.08.2009 - Situa el terminal de Sta. Mª de Moncada en la Pl. Lledoner
07.04.2010 - Amplía su recorrido para absorber la línea 156

Font: http://cv.uoc.edu/~jmora

TM Barcelona - Montcada (Masrampinyo)
Ida: Desde Vizcaya por J.Estivill - Navas de Tolosa - Av. Meridiana - Batrina - Pl. Mossen Clapés - Palomar - P.° Tte. Coronel Ónofre Mata -. Ctra. de Ribas (N-152) - Bifurcación - Batería - Masía - Bifurcación - Obispo Irurita - Pascual - Leonor - Av. Generalísimo Franco - C. Barcelona - Mossen J. Castellví- Pte. Río Ripoll - P.° San Juan - P.° Marqués de Sentmenat - Pl. España - A. Clavé - Carrerada - Av. Gnral. Molla - E. Abadal - Alta de San Pedro - Palamós.
Regreso: El mismo itinerario entre Palamós y Av. G. Franco, y desde éste punto por Carbonell - Montiu - Pascual - Obispo Irurita - Bifurcación - Mina - Masía - Besos - Bifurcación - Cta. N-152 - S'Agaró - Cooperación - Av. Meridiana - Av. San Antº Mª Claret - Vizcaya.