Blogcrowds

divendres, 16 d’agost de 2019

La següent imatge provinent de clixé de vidre dels anys 20 del segle XX, està catalogada com a realitzada a Montcada, però desconeixem on situar-la exactament Pensem que podria ser pels voltants de la Font Pudenta.

Si algú pot aportar informació serà de gran ajuda. Gràcies.


divendres, 9 d’agost de 2019

Montcada va ser terra de caçadors. Un dels més representatius, en tant en quant va ser caçador i fotògraf, va ser Balsatar Sans.

Avui en dia encara resten algunes referències, com la Font dels Caçadors o Can Panxa (on anaven a dinar els caçadors després de la cacera).

La següent imatge, fruit d'un clixé de vidre dels anys 20 del segle XX, ens mostra a un caçador i un acompanyany amb els gossos a la zona de Vall Llosera, o el torrent de la Senyora.

Apa nois, aneu amb els gossos al trencall i fes que dispares. Et faré una foto amb Reixac de fons.

divendres, 2 d’agost de 2019

Aquesta imatge dels anys 10 del segle XX, fruit d'un clixé de vidre, ens mostra la sortida del rec comtal a l'exterior. Es tracta d'un petit testimoni de l'abans i de com es pot gaudir ara del lloc, tot havent preservat aquesta infraestructura, tal i com era.




dijous, 1 d’agost de 2019

I l'agost ja arribat i amb ell una nova entrega de les postals de Punt de Vista.

En aquesta ocasió, un bon exemple del progrès real. I l'anomenem així, per què no?

divendres, 26 de juliol de 2019

Aquesta imatge pertany al record. Pensem que pel model de locomotora, és una imatge realitzada a principis dels anys 70, però no descartem que pugui ser també de finals dels 60.


Per les vestimentes de les persones i el fullam dels arbres, pensem que podria ser primavera o l'estiu.

A la imatge veiem la bonica Torre Gili, avui desapareguda i reemplaçada per un edifici. Esperem que us agradi.

divendres, 19 de juliol de 2019

Ja fa unes setmanes que l'enderrocament de l'antiga fàbrica d'Aismalibar va començar, primer la part interior i ara ja la part exterior i la façana.

No només la fàbrica. El Club de l'Aismalibar, excel·lent aposta pels treballadors/es i els seus familiars. Aquelles 'verbenes' de Sant Joan a la pista de Bàsquet i ara al Juliol els cursets de natació... els diplomes de Bronze, Plata, Or (amb lletres marrons) i el diploma Especial (amb lletres blaves).

Quantes persones van entrar per aquesta porta de la fàbrica per primer cop per a fer l'entrevista de treball? Només pujant els quatre esglaons fins l'interior, l'ambient que es respirava dins i que encara recordareu molts de vosaltres.

Tot això ara només us pertany a vosaltres i als vostres records. Els que hi vau treballar a Aismalibar.

Una fàbrica en funcionament des de 1934. La porta es va tapar, però el record encara existeix. Observam avui la mateixa cantonada, ara descarnada de la carretera de Ripollet, després de l'enderroc:

Juny 2019

 
Veiem algunes imatges addicionals:








Fons: Propi.

divendres, 12 de juliol de 2019

A la Santa Maria de Montcada dels anys 40 i 50 es van editar un seguit de programes de festa major que hom col·lecciona de bon grat.

Un dels recordats és el següent programa dels anys 40:




Ja als anys 50, trobem edicions amb fotografies, com aquest de la Festa Major de 1953:


O aquest altre de les festes de 1954, on va actuar la ballarina A. Barrera


A les festes del 1956 es va aconseguir amb el permís especial de la governació del règuim franquista, fer balls de sardana, limitant el seu espectacle com a acte folclòric tradicional.

 A les festes de 1958 trobem un bonic dibuix del Fanalet, un acte ja consolidar al barri.



Al programa de les festes de 1959 trobem un bonic dibuix de gitana, novament com a vestimenta folklòrica catalana.


divendres, 5 de juliol de 2019

Trobem la següent obra d'art a l'oli, signat per Josep Verdaguer (probablement Josep Verdaguer Coma, 1923-2008) de l'estació de ferrocarril de Mas Rampinyo.

Ens costa situar l'època quan va ser pintat, doncs el quadre mostra el ferrocarril sense electrificar. Els banys encara existien tal i com eren fins els anys 70 i la via morta tal i com era amb els taulons, absns del formigonat del fin de via.

Si algú pot aportar informació addicional serà d'agraïr.


dilluns, 1 de juliol de 2019

La llacuna de Mas Duran és una font d'aigua que va sorgir de l'extracció d'arids que es va realitzar a la zona durant els anys setanta.

Després de ser una zona degradada, indret de fangs i amb pneumàtics que mig treien el cap de l'aigua, avui dia, i ja des de fa uns anys, podem gaudir d'una zona natural de gran interès per la vida animal.

A la postal d'aquest mes de Juliol podem veure un bon esbart d'ànecs a la secció principal de la llacuna.


Esperem veure-ho molts anys això.

divendres, 28 de juny de 2019

El 1967, el Restaurant de la Roser publicava aquest calendari. Fixem-nos en l'empedrat encara de la carretera N-150.


La carretera sembla més ample, però no... els vehicles eren més estrets.

divendres, 21 de juny de 2019

Un retall de revista dels anys 20 del segle XX ens presenta a Matilde del Rio, com a madrina de la bandera dels Mossos d'Esquadra a Montcada i Reixac.

Entre les personalitats, veiem a Matilde del Río subjectant l'estadard, junt al Capità General de Catalunya. Al fons observem també un seguit de mossos amb la indumentaria tradicional de gala.

Al Sr. del Río el podem veure a l'esquerra de la bandera, subjectant un barret canotier sota el seu braç esquerre.


Diu:
Moncada - La madrina de la bandera de los Mozos de Escuadra, doña MAtilde del Río, después de la misa que precedió a la entrega de la insignia á dicha institución.

 A l'acte també es va lliurar una medalla al Sr. del Río, per part del Capità General de Catalunya:



Diu:
Moncada - El Capitán general de Cataluña imponiendo una condecoración al teniente alcalde de Barcelona, Sr. del Río, después de la revista a los Somatenes.


divendres, 14 de juny de 2019

Una bonita imatge de revista de 1915, on trobem una nova cursa Rally Paper a cavall per les encontrades del nostre poble.


divendres, 7 de juny de 2019

I tornem amb el ferrocarril. Recordem els fets ocorreguts el 1933, on Montcada va ser escenari d'un accident ferroviari, un dels primers però que malauradament no va ser el darrer (recordem els accidents dels anys 60 i 80).

En aquest accident va morir una persona i deu més van resultar ferides. L'accident va ser un xoc d'un tren de mercaderies amb un de mixte (mercaderies i transport de viatgers).


Diu:

CHOQUE DE TRENES EN BARCELONA - En el kilómetro 135 de la línea del Norte, entre las estaciones de San Andrés y Moncada Bifurcación, chocó un tren de mercancías con el mizco de Zaragoza. La catástrofe no tuvo mayores proporciones porque en el tren mixto viajaba poca gente, pero quedaron destrozados diez cochs y resultó muerto un mozo de tren y heridos diez viajeros (Foto Brangulí).

dissabte, 1 de juny de 2019

El mes de Juny ja el tenim aquí i amb ell les primeres calors dificils de suportar, però també una nova postal de Punts de Vista.

En aquesta ocasió el ferrocarril, un dels elements que el nostre poble va ben servit, en aquest cas amb una bonica imatge a l'alçada del pas nivell de Mas Rampinyo.


Fins la propera.

divendres, 31 de maig de 2019

Aquesta imatge, del fons de la Fundació Cultural Montcada em resulta molt atractiva.

Tot resseguint el camí de l'aigua, l'infant, com un adult ha vist un detall que l'ha fet distreure per uns instants.


divendres, 24 de maig de 2019

I a la dècada dels anys 10 del segle XX trobem una Montcada agrícola que era visitada per benestants barcelonins, que gaudien de la natura i de les aigües del poble.

I tot allò va er un record que mai tornarà, però que va quedar enregistrat per a futures generacions. Nosaltres.


Fons: Postal

divendres, 17 de maig de 2019

Una bonica imatge de Montcada i Reixac als anys 60.



divendres, 10 de maig de 2019

El 8 de setembre de 1961 es va inaugurar la coberta de la pista del Casino de Terra Nostra.

La següent targeta conmemorativa de la inauguració ens mostra l'estructura de la pista:


Recuerdo de la construcción de la cubierta de la Pista del Gran Casino de Santa María de Moncada, inaugurada el día 8 de Septiembre de 1961, gracias a la entusiasta colaboración de los Sres. Socios de la Entidad.


divendres, 3 de maig de 2019

Aquesta setmana s'ha publicat el web municipal patrimoni.montcada.cat  amb les dades del catàleg de patrimoni de Montcada i Reixac,  presentat el passat mes de febrer.

dimecres, 1 de maig de 2019

Bon dia del treballador, 1 de Maig de 2019.

Us presentem una nova entrega de les postals Punts de Vista, en aquest cas, una imatge realitzada des de dalt del "Turó dels Quatre Pins" i on podem veure el Coll de Montcada, un indret que desapareix de la memòria dels més grans i de les històries que els seus besavis explicaven.

 
En aquest indret es van produir segrestos, atracaments i disbauxes a cop de pedrenyal amb els bandolers durant segles. En aquest indret, durant la Guerra del Francès, es van retenir tropes per a evitar l'avanç de l'exèrcit Francès i es van dur enfrontaments a sang, baioneta en mà.

I és que el Coll de Montcada era un dels pasos per a traginar les mercaderies de la ciutat Comtal i un dels indrets de pas estratègics del camí reial cap a terres llunyanes de l'interior de Catalunya


divendres, 26 d’abril de 2019

Tot acabant el mes de desembre passat, llegia un article de investigació de les doctores Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez anomenat "Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI)". En aquest interessant article, trobem una interessant referència a un forn de vidre que hi va haver a Montcada i del que en sabem ben poc.

Encetem l'ampolla i ens remuntem al segle XIV, a la ciutat de Barcelona. Segons ens diuen les autores, una de les primeres referències que hi ha sobre forns de vidre als voltants de Barcelona és de 1316, del vidrier Guillem Barceló i un seguit de problemes amb la llenya que necessitava pel forn.

Posteriorment, en un altre document del 1325, ens diu que el forn de Guillem és l´únic que hi havia dins la Ciutat Comtal. Un monopoli del vidre que podem ensumar seria d'especial rellevància, no només pel negoci en sí, sino per les repercusions polítiques i de poder de l'època. El vidre era un element de tecnologia punta, un material de luxe.

El forn, però, no  només es feia servir per a coure el vidre, sino també vaixelles i altres elements decoratius per la llar o el dia a dia.

Com hem vist, els Barceló van ser la nissaga del vidre a Barcelona, en el que es coneix el Forn de Vidre de Viladall, fins que el 1346, en Bernat Desmunt va establir un segon forn de vidre amb permís del rei i del Consell de Cent.

Els Barceló, no obstant, tenien un bon prestigi, doncs el 1370 trobem a Pere Barceló, fill de Guillem, primer vidrier, com a responsable del Forn de Viladall i documentats certs elogis del propi rei a la feina d'aquest forn de vidre.

Corria l'any 1381, que la parròquia de Santa Engràcia de Montcada  va ser traslladada de la zona de l'actual depuradora fins a la ubicació actual, al carrer Major.

El 1394, trobem a Francesca, vídua de Bernat Barceló al càrrec del forn.

Les feies al forn de vidre. Dibuix de Georgius Agricola.

Dins de Barcelona, el forn de vidre de Viladalls va estar en actiu des de principis de segle XIV fins a finals del XV.

Investigant sobre el topònim Viladalls, que ens descriuen les autores de l'article, l'he pogut trobat informat en un llibre anomenat "El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta, Volum 2", tot fent referència que a Barcelona hi havia dos bordells, un d'ells el de Viladalls, proper a la Plaça Reial. Diu textualment:
Pel que fa al bordell de Viladalls, una porta donava a la Rambla, que de vegades en moments més o menys conflictius restava tancada, i l’altra donava accés al recinte des de la part interior de la ciutat a l’indret del carrer del Vidre.
En una memòria tècnica realitzada e 2004 al carrer del vidre de Barcelona trobem també que aquell carrer es va conèixer com Carrer del Vidrio, del Forn del Vidre, Viladalls i Quintana.

Fabricació del vidre, segons un gravat publicat a l’Enciclopedia de Diderot. Fototeca.Cat

Entre 1436 i 1459, el forn era gestionat pel barber, Ramon Lleonard Derç, que pagava els censos anuals del negoci, però el 1463 li apareixen problemes de solvència amb el pagament d'aquests censos.

Ramon Lleonard Derç va deixar en herència el forn al coraler Joan Derç (probablement el seu fill) i ja el 1482 trobem que Francina, hereva d'Elionor, vídua de Joan Derç, ven la concessió del forn al brodador Antoni Sadurní.

Corria el 1484 quan, per un seguit de problemes amb censos reials pel forn de vidre, Antoni Sadurní, arriba a pagar els deutes del forn, però no pot refer ni tornar a arrencar el forn de vidre de Viladalls, dins de Barcelona. No sabem si per problemes tècnics, polítics o d'abast de producció.

Va ser en aquell impasse, que van néixer altres forns de vidre als encontorns de la ciutat associats a mestres vidriers procedents del de Barcelona. És així com Antoni Sadurní va construir un nou forn de vidre en terrenys dins el terme de la baronia de Montcada.

"Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI) de Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez.

D'aquesta manera, el brodador va presentar al Consell de Trenda-dos de la ciutat de Barcelona, el 25 d'abril de 1486, una súplica per tal d'obrir el negoci en terrenys montcadencs.

Un cop acceptada la seva sol·licitud, l'Antoni va encetar la construcció del forn de Montcada. Hi ha documentació dels mesos posteriors on es fan pagaments de teules i obra en ferro pel bastiment del forn de vidre, que es realitzada a la casa d'Ambrosi Vallmanya, a Montcada.

Val a dir, que tres anys després, el 1489, el Consell de Trenda-dos de la ciutat de Barcelona, va rebre una nova sol·licitud per a instal·lar un altre forn de vidre a Montcada, de la mà de Vicenç Sala i dels seus fills.


Si revisem el llibre de fogatges de 1497, veiem que a la parròquia de Montcada hi havia un "lo vedrier", ara ja sabem qui era.

Sobre la ubicació exacta d'aquests forns a Montcada no en sabem res. Podem especular que per les dates, amb l'església de Santa Engràcia, ja traslladada a la ubicació actual, el centre neuràlgic del poble ja estava definit al carrer Major, via passant del camí cap a Roma. Podem esperar doncs que el forn estigués proper a les vies de comunicació importants de l'època.

Deixem la porta oberta doncs a noves investigacions.


Fons: "Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI) de Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez.
Fons: El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta, Volum 2.
Fons: MEMÒRIA DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA PREVENTIVA AL CARRER DEL VIDRE NÚM. 6-12 / PLAÇA REIAL NÚM. 11-12CIUTAT VELLA (BARCELONA)Codi MHCB: 065/04. 19 de Maig al 17 de Juny de 2004 
Fons: https://www.researchgate.net/profile/May_Dominguez/publication/301216774_CANEDOM-TAULES_anuari/links/570cf29e08aed31341cefb25/CANEDOM-TAULES-anuari.pdf?origin=publication_list

divendres, 19 d’abril de 2019

Un parell d'anuncis dels anys 20 del segle XX:

En un catàleg de moda, trobem, el 1926 un anunci de la fàbrica de guants Panisello, ubicada a Font Pudenta.


FABRICA DE GUANTES
Vicente Panisello
Fábrica de Curtidos en Moncada Reixach
Todas las clases y calidades que confecciona la casa, como son, cabritilla, gamuza, cabrito, Tanné y otras, son fabricados con pieles de España, exclusivamente, por ser mundialmente preferidas por su buena calidad.
Guantes de cabritilla para señora, de infinidad de modelos y corrientes.
Guantes para caballero Tanné, muy fuertes en calidad y flexibles.
Guantes especiales para guiar auto y CHAUFFEURS.
Si voleu veure alguna imatge de la façana de la fàbrica a la Font Pudenta, cliqueu aquí.


D'altra banda, al "Anuario Ilustrado de la Riquera Industrial y Artística de la Nación", trobem, e 1927 un anunci d'un producte habitual per a fer embotits.


TRIPAS PARA EMBUTIDOS
Producto del cerdo
J. Amatller
Calle San Luis 2, 4 6 y 8
Moncada-Reixach
(Barcelona)

divendres, 12 d’abril de 2019

En una imatge de revista trobem la següent imatge de Sant Pere de Reixac, el 1910 :

Romería en la parroquia rural de Rexach, en la ladera izquierda del Besós, frente a Moncada.


divendres, 5 d’abril de 2019

Us deixem amb una bonica estampa del poble, pensem que de 1963,


Fons: Postal, autor desconegut.

dimecres, 3 d’abril de 2019

El blog recolza l'acte de presentació del proper número QUADERNS 38 de la revista de caire històric i cultural que publica la Fundació Cultura Montcada.

Teniu cita el proper dijous 11 d'Abril a les 19.30 h al C/Major, 47 on presentarem aquest proper número. Us hi esperem.



dilluns, 1 d’abril de 2019

L'abril ja és aquí i amb ell, una nova postal de Punts de Vista, en aquest cas d'una imatge realitzada des del camí que va del cementiri de Montcada cap al parc de Can Oller, passant per la falda del turó de Montcada.

A la imatge veiem, a banda esquerra, el veïnat de Terra Nostra i, a banda dreta, separat per la riera, el polígon industrial de la Ferreria.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Maig, dia del treballador.

divendres, 29 de març de 2019

Cada un dels barris tenen la seva esència i recordar-ho és un bé de interès cultural.

Vegem un clar exemple en el següent romanço de la vida quotidiana d’aquella Montcada orientada a les activitats agrícoles, trobat a l’arxiu de Joan Amades. Parlem de principi de segle XX.

Un imprès manufacturat a “Marrampinyo: Imp. del Sr. Mauri Buscalabé” (amb un evident accent humorístic, a veure qui era capaç de trobar a impremta) on tothom rebia i de valent. Deixem la seva transcripció en el català pre-Fabra del propi romanço:


La transcripció ens diu el següent:


Moncada, Moncada, mansió regalada, fas festa major, avuy vol cantarte é vol festejarte aquet trovador.

Quarante cosetes cofoyes brometes et vaig á contar, son notes d’estiu boy resos del viu: ya pots escoltar.

I – Ya tenim esglesia gran, ya podrán anarhi tots los que per por de fogots feyen campanes.

II – A la font freda no ensomarás res de bó, perque es font que fá fortó de tifainetes.

III – El senyor D. Quimet Sans es amich dels capel-lans é á més té bons devans vuy dir la tripa.

IV – Bén sovint bon vi del fí té una bodega hasta allí; per ço’s diu el senyor Vidal.

V – En Carboneyl té dinés té més unças qu’els demés. Passiho bé tingui.

VI – El riu sech que sols du sorra, quelqu’ aixech d’alguna torra, un sereno que du gorra y á la nit busca cargols, ¿Que més vols?

VII – En Miralles y en Torreula al Nort tenen escudeyla. Son arroçaires.

VIII – Dos metjesm dos potecaris, tres barbers é tres carrils, mes els marrechs son á mils é molts goços perdolaris.

IX – De debó sembla desvari tocar guitarra un notari, vestir de blanch á diari é fer ballades.

X - ¿Qui es va molt planxat lo sombrero ben posat y en fer’s xavos al costat es un home dels més destres? – En Mestres.

XI – Si t’aprete l’ofegó no pugias pas al Turó.

XII – Va lluent de sabatetes, molt boniques corbatetes é parlant fa posturetes en Vivetes.

XIII – Pochs senyors vestits de frach han pujat fins á Rexach.

XIV – Condemnat es tot fanal, car no volen luminaries, á la pena capital.

XV – En Bonet, no sé si hi notas, casi sempre fa ganyotas.

XVI – Creu que fá perçosa gança pasejar’s pel tren de França.

XVII – Dels Xinitos, res de nou, perque ya van rebre prou.

XVIII – Coloquen veles de lona, ben sensats maten l’estona é si paça una perçona s’ah de fer fumer.

XIX – Tingas segur qu’en Taulé per comprar lo primer ram ya prepara algun calé. Donças no badis.

XX – No tot hom’ que té galvana por anar á Vallençana.

XXI – En Giribet du peril-la é porta blanca l’armil·la.

XXII – En Laguardia va fe’l vot d’anar sempre sens tarot, ab fosell ho mata tot si no fa figues.

XXIII – Al hereu de’n Cabaneyles no l’intriguen les femeyles. 

XXIV – Té un fosell de tres seguros que li costa dos mil duros é vintivuit escopetes de mil noucentes pessetes; per caçar sempre du bata é de plata els perdigons... –M.c.g.’n e,l, és en Pons [Em cago en ell, és el Pons] 

XXV – En Monoreo no té preo fent serveys per tot arreo. 

XXVI – En Chacon es molt sinbólich, típich, plástich, melancólich é barbólich. 

XXVII – Ab un aire sandunguero marxa en Costa marcialment caminant ab molt sal-lero. 

XXVIII – En Martí, qu’es home gros, á la Xinita fa l’ós. 

XXIX – Don Enriquet Berrocal diu que per curar tot mal mossen Kneipp no té rival. ¡Dónali aiga! 

XXX – Quan surt á caçar l’Oriol no necessita moçol. 

XXXI – En Roure va mes tivat é mes ´serio qu’un armat. 

XXXII – En Navarro té la barra de volguerse dir Navarro sense ser pas de Navarra. 

XXXIII – Tich-tach, tich-tach, quin compás... És qu’en Trunyo ve detrás. 

XXXIV – Quan á jeure s’en vá’l sol en Moner treu lo remat, mes li manca’l floviol per ser Páris acabat. (En conçol d’aquesta pena no li manca pas l’Elena.) 

XXXV – En Badosa quant hi vá li serveix de rabadá. 

XXXVI – Al costat de Mestre Ubach, Ciceró resulta un crach. 

XXXVII – Nungu hi ha que s’espavil-li quan ven guatlles com en Gil-li. 

XXXVIII – En Lozano es un brau hom’ que fá festes á tothom. 

XXXIX – Les noyetes son molt maques mes n’hi han moltes de flaques é n’hi han d’altres de grosses é algunes bones bosses. Via fora, jovenetz, trietz é remanetz. 

XXXX – Va suar la gota groça per lograr obrin’s la boça mes després ens va dar coça é are fa l’órnio.  Aqui pau é gloria sancta, Ya he cantat les quaranta.


Fons: Arxiu Joan Amades.

divendres, 22 de març de 2019

La següent imatge ens mostra la passarel·la dels hermanos que durant un temps va travessar el riu Ripoll.


A la imatge es pot veure que ja s'havia afegit, o tot just s'estava fent llavors, l'extensió de l'edifici amb noves classes. D'aquesta manera l'edifici passava de tenir set finestres a tenir-ne nou.

Una imatge de postals Thomas del mateix indret una mica anterior, doncs fixem-nos en el nombre de finestres de l'edifici. Vegem com l'edifici primitiu només tenia set:


Una postal d'Angel Toldrà:


A l'edifici se li va bastir un mur perimetral i un reixat de ferro forjat.


Amb els anys, les necessitats de més espai per a més alumnes, va fer que l'edifici sofrís una nova remodelació, pujant en aquest cas un nou pis. El mur perimetral i el forjat es va mantenir encara uns anys


Malgrat que inicialment el segon pis mantenia vuit finestres amb el mateix disseny que les anteriors, també tenia una finestra rodona, com la imatge anterior de 1962. Finalment però es va obrir amb el mateix disseny que les altres:


L'escola també es va haver d'ampliar amb un segon edifici, encetat el desembre de 1963 i inaugurat el 1966.

El tercer edifici, on s'allotja el teatre, biblioteca i la pista poliesportiva va ser inaugurat el 1971.

Construcció del tercer edifici



Missatges més recents Missatges més antics Inici