Blogcrowds

divendres, 6 de desembre de 2019

La següent imatge, provinent d'un clixé de vidre realitzada el 1915 ens mostra un riu Besòs ple de vida, amb un cabdal d'aigua considerable.



És visible Sant Pere de Reixac i a l'esquerra Ca l'Alcalde o la Torre Blanca, un edifici neoclàssic amb elements modernistes del promotor i terratinent  Carlos de Llanza i Mata, el 1903.

Segons el web de Patrimoni de Montcada i Reixac, La Torre Blanca consta en els Registres d’Edificació de l’any 1903 a nom de Carles de Llanza i Mata, membre de l’aristocràcia catalana, qui va sol·licitar a l’Ajuntament de Montcada permís per edificar una casa d’estiueig per a ell i la seva família en terrenys de la seva propietat situats a Reixac.

Llanza representa el sector més benestant de l’aristocràcia catalana, amb important vinculacions polítiques i familiars, amb implicacions en la darrera carlinada l’any 1900. El seu poder econòmic els va permetre acumular propietats en diferents sectors del municipi, sobretot a Reixac i Mas Rampinyo, com la masia de Can Fontanet, propietat de Manuel de Llanza i Pignatelli, duc de Solferino.

Per a la gestió de tot aquest patrimoni, la família Llanza nomena administrador a Estanislau Abadal, qui des del 1901 i fins al 1918 va ser alcalde  de Montcada, el qual va emprar la casa com a residència. És per això que avui se la coneix com a ca l’Alcalde.

diumenge, 1 de desembre de 2019

L'any 2019 s'acaba. En un mes encetarem la dècada dels anys 20. Esperem que com els feliços anys 20 del passat segle, plens de llum, color i vida.

Uns colors com els de la postal d'aquest mes de desembre. Una fotografia que vaig realitzar l'abril d'enguany, a la zona de Mas Duran, antiga ubicació dels polvorins de l'exèrcit espanyol.



Els plàtans d'ombra que es veuen a la dreta fan un cercle perfecte de sinuoses formes que ens recorden cossos o cares plantades en un bell jardí. Una paridòlia que desapareix si ens movem una mica.

Avui alguns es pregunten el per què d'aquesta curiosa forma de plantar els arbre.

Doncs bé, sense ànims de saber la finalitat exacta, recordo als anys 90 una bassa de formigó rodona dins aquests plataners, plena de pneumàtics de cotxe i camió que algú (els militars dedueixo) van deixar allà, entre l'aigua verda que acumulava la bassa.

Els arbres protegien la bassa de mirades zenitals aèrees, de igual mode que els arbres també ocultaven els barracons, els polvorins i altres instal·lacions militars amagades a la zona.

Passeu un bonic mes de desembre.

divendres, 29 de novembre de 2019

En els darrers mesos, l'antiga fàbrica de l'Aismalibar va ser enderrocada i un edifici que portava tota una vida amb nosaltres, ha deixat pas a un solar on naixerà un nou projecte.

 Vinyeta commemorativa Aismalibar de 1959.


Antiga i nova fàbrica, junt amb l'edifici d'oficines. A la part dreta es pot intuir també el club. Cal a dir que la zona de calderes encara no estava edificada.


Torners




Fons: Imatges antigues del web de Aismalibar.

divendres, 22 de novembre de 2019

Un lloc conegut inicialment com Ca la Diadema i posteriorment com Cafès Sayol, un torrador de cafè que deixava tot el carrer major amb una flaire d'allò més bona.


Algunes imatges de l'indret:

Imatge de Jose Luís Ventura.



divendres, 15 de novembre de 2019

Només una bonica imatge del primer pont sobre el Besòs.


divendres, 8 de novembre de 2019

Entre el 1919 i el 1920 es va asfaltar per primer cop el carrer Major, tot fent els arranjaments necessaris a les voreres. Unes voreres que, com podeu veure a la imatge eren d'1/3 de l'amplada del carrer, cada una.

Carrer Major, arranjament de les voreres i cimentat del carrer. 1919/1920

Un cop enllestida la part de l'asfaltat del carrer, es van plantar una filera de plataners d'ombra a cada una de les voreres. Fixem-nos novament en l'amplada de les voreres. Eren anys on es va prioritzar el caminar dels vianants als vehicles rodats.

Carrer Major a principis dels anys 20 del segle XX.

L'any 1935 els plataners van començar a enfilar i a donar una important ombra a les voreres.

No obstant fixem-nos en el vehicle aturat i l'amplada del carrer. El futur del motor, amb camions, omnibuses i autocars farà que els arbres del Carrer Major comencin a ser, malauradament, una molèstia.

 Carrer Major el 1935 aproximadament. Els plataners ja tenen una bona envergadura.

Quaranta anys després de ser plantats, i tot encetat els anys 60, els plataners ja gaureixen d'una considerable amplada de tronc.

 Carrer Major. Anys 60.

Els plataners van ser tallats el 1967 del Carrer Major, principalment per a fer encabir el tràfic rodat que cada cop era més habitual.

D'altra banda, segons un article que vaig llegir fa uns mesos, fruit del "Pla Director de l'Arbrat de Barcelona 2017-2037" a la Ciutat de Barcelona hi ha milers d'arbres i, fins no fa tants anys, el plataner d'ombra, era l'espècie predominant. Actualment, però, s'està intentant reduir l'ús d'aquest arbre, i equilibrar-ho amb altres espècies.

Segons s'indica, en condicions òptimes, un plataner adult necessita 15 metres de radi de copa, que seria la distància entre el tronc i les façanes de les cases. Dos plataners, un a cada vorera, amb estrès hídric i de llum, complica la seva supervivència.

Intentar encabir un plataner en un carrer de l'Eixample de Barcelona, amb voreres inferiors a 7 metres és fer arribar a adult un arbre que finalment enmalaltirà per manca de recursos.

A banda de la magnitud dels plataners en una ciutat on no hi ha espai suficient, es parla de la despesa en escombriaires per tal de recollir els milions de fulles, del pol·len, les al·lèrgies i les llavors.

Quan es van plantar els primers platans a Barcelona, a mitjans de segle XIX, hi havia un de cada tres que ho era. Avui dia representen gairebé el 23% i l'objectiu és que cap espècie superi el 15% del total.

En qualsevol cas, veurem menys platans d'ombra a Barcelona i més arbres d'altres espècies (lledoners semblen ser els principals substituts).

Fons, El Periodico.


Fons:
Pla Director de l'Arbrat de Barcelona 2017-2037
https://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/sites/default/files/Pla-director-arbrat-barcelona-CA.pdf
Article El Periodico:
https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20190628/decadencia-platanos-barcelona-tras-siglo-historia-7525921

divendres, 1 de novembre de 2019

1 de novembre, dia de difunts, primer de mes i nova postal de la col·lecció "Punts de Vista".


Bona diada de difunts.

divendres, 25 d’octubre de 2019

Va ser pels voltants de l'any 94 o 95 que vaig poder visitar els antics polvorins, ja abandonats des de feia 3 ó 4 anys, però encara amb la gran majoria dels elements arquitectònics intactes: La mina d'aigua, la casa de Mas Duran, el calabós, els múltiples barracons, les torretes de vigilància, el gimnàs i magatzem, la galeria de tir i diverses casetes per arreu.

Una de les infraestructures que més em va cridar l'atenció va ser un pou, d'uns tres metres de diàmetre, bastit de roca amb un arc de ferro i tapat per una tapa també de ferro, però des d'on es podia tirar una moneda, o en el meu cas, una pedreta, que després d'un breu silenci en la foscor, moria amb amb un petit cop sec.

Zona dels antics polvorins de Mas Duran, enguany zona d'esbarjo

Al costat del pou, i sota els plataners d'ombra que hi ha allà, havia una petita construcció, força enderrocada amb alguns safaretjos d'aquells de ciment repicat. Molts cops trobava ovelles entre els arbres i un pastor que les cuidava, juntament amb l'inseparable gos d'atura, això sí de raça mixta.

Encara recordo que el pou, que estava tocant gairebé la riera de Mas Duran, tenia una esquerda força profunda a la paret de pedra. Si bé ara, amb els anys, penso que la profunda esquerda, bé podria ser fruit de l'esclat del polvorí, als anys 50. Ara ja no ho podem saber.


Els plataners i la tapa de formigó que van posar al pou, de color més fosc al terra.

En una ocasió, l'home que cuidava del ramat d'ovelles em va dir que es tractava del pou dels desitjos, molt antic i allà des d'abans dels militars.

No puc donar fe del seu relat, però si exposar el que les seves paraules van relatar. Va ser ell que també em va dir que els militars havien abandonat la zona feia 3 ó 4 anys (any 91 ó 92) i que la zona li agradava per a fer pasturar els animals, malgrat es queixava que per arribar havia de passar per la zona dels avions d'aeromodelisme.

Arbrat i la tapa del pou.

Aquest estiu vaig tornar per la zona i vaig buscar algun indici del pou i, tal com vaig arribar, vaig anar directe a la zona exacta.

Tapa de formigó que van posar al pou, només enderrocar els edificis que quedaven dels militars.

Avui trobem una llossa de ciment armat, amb el mateix diàmetre de pou. Sobre el ciment, cagades d'ovella i cabra que em fan recordar aquell antic pastor i a les seves ovelles.

El bestiar dels pastors d'avui també campen per la zona i sembla que la llossa de ciment del pou és un indret d'interès per a elles, probablement pel fet que la llossa estarà fresca, potser humida, sota els plataners d'ombra. Uns metres més avall, una pedreta que el meu jo amb 25 anys menys va deixar caure una tarda.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Fa tres anys vam detectar un parell de fotografies de la Font de l'Alzinar (podeu recordar-les clicant aquí).

Avui trobem una nova imatge, també realitzada el dia 16 de Juliol de 1916 en aquell mateix paratge.


Zona d'esbarjo amb aigua clara i abundant, frescor a l'estiu i font de salut i rialles. Què en queda de tot això? No res.

divendres, 11 d’octubre de 2019

La següent imatge pertany a l'esglèsia de Santa Maria de Terra Nostra, realitzada a principis dels anys 60 del segle XX.

Fons: Postal

I ara comparem amb una imatge actual, on no només canvia una mica l'entorn, sino també els vehicles:

 Fons: Bisbat de Terrassa

Segons el web de Patrimoni Arquitectònic de Montcada i Reixac, pocs anys després de la creació de la urbanització batejada com a Terranostra i promoguda pels Almacenes Alemanes de Barcelona a partir de l’any 1936, s’inicia la construcció d’una petita església de la urbanització anomenada del Sagrat Cor de Jesús; tenia una petita nau i absis, amb campanar d’espadanya a la façana lateral.


Fou el 4 de juny de 1939, acabada la Guerra Civil, quan es va celebrar la cerimònia de col·locació de la primera pedra d’un nou temple i de la creu bastida en la plaça situada davant la porta de la futura església. El projecte fou encarregat a l’arquitecte municipal Joan B. de Serra i Martínez (1888 – títol 1914), el qual en va presentar plànols el 1941. La construcció de l’església, sufragada en bona part per donacions, va perllongar-se durant més de deu anys. El 1940 fou beneïda la campana del nou temple pel rector de Cerdanyola. A partir d’aquest moment, i com a conseqüència de l’acollida d’una nova imatge d’alabastre de la Mare de Déu, obra de Frederic Marés,l’església i la urbanització, passaren a anomenar-se Santa Maria de Montcada.

A principis dels anys cinquanta, el creixement de la urbanització com a conseqüència de la promoció que en feien els diaris de l’època -els quals en destacaven la proximitat a Barcelona, el cont acte amb la natura i les qualitats de l’aire-, i la inauguració del nou baixador de la línia del ferrocarril del Nord l’any 1941, va provocar un interès creixent per part de molts sectors de la societat (propietaris,  autoritats eclesiàstiques, membres del Gran Casino de Santa Maria, etc.) en completar l’ampliació del temple. Una ampliació que havia de ser fruit de la iniciativa popular (durant la festa major de setembre dels anys 1952 i 1953 es van fer rifes benefico-religiosas per aconseguir diners) i per a la seva gestió es va crear una Junta gestora. El setembre de 1954 fou inaugurat solemnement el nou temple.

La talla del Sagrat Cor i la de Crist crucificat foren obra del professor de l’Escola d’Escultura de Barcelona Josep Mª Bohigas. Les pintures de l’absis foren realitzades pel mestre de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, Josep Mestres i Cabanes. Les campanes van ser forjades per l’empresa Hijo Barberí, d’Olot. Els vitralls, de Vitrall Art. La pedra artificial va ser proporcionada per Josep Beín, la ferreria artística per P. Peronella Segrià, la pintura general d’lsidre Grau i l’estuc de Ramon Gausset.

El bisbat de Barcelona va escripturar al 1961 la compra del terreny on es va edificar església i casa parroquial a la Companyia General Urbanitzadora SL


dijous, 10 d’octubre de 2019

Aquesta tarda, a la Fundació Cultural Montcada, hem tingut l'honor d'assistir a la presentació oficial del llibre "Savage Coast" escrit a la tardor de 1936 per la nord-americana Muriel Rukeyser.

 Muriel Rukeyser

El llibre, de tints autobiogràfics ens narra els cinc dies que l'escriptora, amb 22 anys d'edat, realment va estar a Catalunya per cobrir periodísticament l'esdeveniment esportiu de les Olimpiades Populars antifeixistes, en contraposició de les Olimpiades que es van celebrar a Berlín.

 L'Editor de Rata_, Josep Bacardit, Eulàlia Busquets i Antoni Orihuela

El tren que la portava des de França a Barcelona, va quedar-se aturat a l'estació de França de Montcada i Reixac, el 19 de Juliol de 1936, inici de la Guerra Civil espanyola i l'escriptora ens parla d'aquells primers dies de la Guerra a Montcada i també a Barcelona.

L'autora no va poder publicar mai el llibre i el manuscrit va ser rescatat ja al segle XXI de la Biblioteca del Congrès dels Estats d'Units on esperava ser descobert. El 2013 es va publicar la versió en anglès del llibre i enguany, l'editorial Rata_, amb l'ajuda de la filòloga i traductora Eulàlia Busquets, publiquen el llibre en Català i Castellà.

 La filòloga i traductora del llibre, Savage Coast al faristol

Eulàlia és pura expressió, innata passió i atraient comunicació del que fa. Ens explica alguns dels aspectes claus de l'autora, Muriel Rukeyser, i del seu llibre Savage Coast com una experiència personal vital.

Savage Coast, la costa brava, indret on la terra i el mar s'uneixen en una ferotge tremolor i repic de l'aigua contra les pedres i el mal temps.

Savage Coast no deixa de ser una altra cosa que el front de la Guerra, entre la part coneguda i la desconeguda, la terra i el mar, el voler traspassar o no aquest indret de frontera on un no sap què l'espera a l'altra banda, un concepte que parla per si sol i que va marcar la vida de Muriel.

Després de sortir de la presentació oficial del llibre, realitzada a la Fundació Cultural Montcada, Eulàlia i els membres de l'editorial han sortit cap a TV3 per tal de ser entrevistada aquesta nit al programa de Xavier Grasset, al 3/24. Podeu veure l'entrevista a continuació clicant aquí.

La filòloga i traductora de Savage Coast, Eulàlia Busquets durant l'entrevista de Xavier Grasset.

Un llibre que des d'aquí volem recomamar d'una manera especial, doncs segons el nostre punt de vista, s'ho val. I s'ho val molt.



Gràcies per aquesta obra.

divendres, 4 d’octubre de 2019

Records dels anys 20 del segle XX.

La següent imatge, realitzada el darrer dia de gener de 1926 ens mostra una foto de grup. Al darrera de la fotografia diu "Parroquia del bonich poblet de Reixach. 31-1-26"


La següent, catalogada el 1923, di de manera incorrecta al darrera "Barri de Montalegre. Abril de l'any 23". El barri de Montalegre fa referència al que hi ha prop de Tiana, just al voltant de la cartoixa. Sembla ser que qui ho va escriure no recordava exactamente l'indret de l'excursió.


dimecres, 2 d’octubre de 2019

Montcada Comunicació va presentar fa 10 anys un documental sobre la història d'Aismalibar. La presentació del reportatge va despertar un gran interès i la sala dels Cinemes Montcada, on es va projectar, es va quedar petita per la gran assistència de públic.

Al 10è aniversari de l'esdeniment, els amics de Montcada Comunicació han pejnat el reportatge a la xarxa.


dimarts, 1 d’octubre de 2019

L'espai natural del Parc de la Llacuna de Mas Duran, és un dels espais protegits ideals per a gaudir amb la tranquil·litat que s'hi respira.


divendres, 27 de setembre de 2019

Aquesta factura, datada del 20 de maig de 1932, ens mostra el logotip d'Alfonso Hübner, rellotger molt estimat i conegut a Montcada.



La seu central d'aquesta empresa familiar estava ubicada a Montcada i Reixac. Molts encara recordaran la majestuosa casa dels rellotgers, construida el 1886 i coneguda originalment com "Villa Ángeles", estiuejants Barcelonins que la van edificar. Més tard, la casa va ser adquirida pels Hübner i va ser coneguda com la torre del rellotger o també com la torre Hübner.

Imatge del fons de Ricard Ramos.

La reixa formava, sobre la porta una forja amb el nom de "Villa Ángeles":

 Fons: Autor desconegut

Fons: Autor desconegut. Villa Ángeles.

L'Elisa Riera ens explica una curiositat sobre la casa:

- Hi havia anat molts cops a aquesta torre i coneixia els germans Hübner i fins i tot també l'avi va comprar-los-hi un rellotge de cu-cut. (...) al principi de ser Regidora de Cultura any 83-84 i que "representa" que no teníem locals per diferents activitats, va coincidir que no sé per quins problemes, la torre es venia o els la prenien i la valoraven en 6 milions de pessetes; el pressupost anual de Cultura i Joventut era de 7 milions anuals. Havíem d'organitzar com a imprescindible la Festa Major de Montcada i la Cavalcada de Reis, que de temes culturals, si es feien, ho feien algunes Entitats. La meva propsta va ser que l'Ajuntament comprés la casa, cosa que tindríem una "joia arquitectónica" ja que estaba en molt bon estat i afegint que tenia un gran jardí, on hi havia un a petita nau-taller on hi feien els rellotges; d'aquesta manera encara ens arribava el pressupost per aquell any i tindríem lloc i espai per fer tallers de música, català, pintura o altres i no vindria d'un any que no es fessin altres activitats. La proposta es va rebutjar.
En quant a la ubicació de la torre, vegem-ne la situació exacta a la següent imatge:


divendres, 20 de setembre de 2019

Tasca finalitzada!

Després de vuit anys posant ordre a les sèries de Postals de la Litografia Thomas, vaig arribar a identificar totes les sèries i postals que es van editar, on Montcada era la protagonista de cada imatge.

Totes les postals, excepte una.

Tot just al Juliol de l'any passat em restava identificar una postal que no havia trobat enlloc, però que existía: La postal número 6 identificada amb el codi 3534 de la primera sèrie que es va editar, a la primera dècada del segle XX.

El passat mes de juliol, just un any després de trobar aquesta incògnita, el dubte es va esfumar. La postal va aparèixer. És la postal més rara i inèdita de Thomas i amb ella la col·lecció ara queda completada.



Vegeu tota la col·leció prement aquí.

divendres, 13 de setembre de 2019

Un parell de postals editades localment, una dels anys 70 proument coneguda i l'altra no tan divulgada de finals dels 60, que ens permet distingir diferents punts de vista de l'estació mal anomenada Montcada-Ripollet, de Mas Rampinyo.




Fons: Postals.

divendres, 6 de setembre de 2019

La setmana passada vam descobrir una nova imatge de la Font del Ferro. Donat que va ser una font molt apreciada, però que malauradament es conserven molt poques fotos, avui us presentem una altra que pertany a col·lecció privada. Molt probablement és la més antiga actualment descoberta.



Si rescatem la foto de la setmana passada, de 1912 i el grup d'esperantistes:


I finalment la postal d'Àngel Toldrà de la primera dècada de segle XX:



Si voleu saber més cliqueu aquí.

diumenge, 1 de setembre de 2019

I setembre ja desperta i amb ell una nova postal de Punts de Vista, en aquest cas de l'antic Ajuntament.



divendres, 30 d’agost de 2019

Fruit d'una troballa de l'amic Ricard Ramos,tenim a l'abast tres boniques fotografies, realitzades el 8 de Setembre de 1912, coincidint amb el dia de la Verge del Turó de Montcada.

Els excursionistes, d'un grup d'esperantistes (amants de la llengua d'esperant), van pujar al Turó de Montcada (amb la bandera de l'estrella verda d'esperant a mode d'estandart) i van visitar la famosa Font del Ferro, en una nova imatge fins avui desconeguga!

A la part posterior de la postal diu: "La Font del Ferro. Anada á la font del ferro y á la gruta "La Guilleuma" feta lo 8 de septembre de 1912. Fotografia Francàs."

A la part posterior de la postal diu:  Retrat dels individus del grup, veientse en part, moncada. Anada á la font del ferro y la gruta "La Guilleume", feta lo 8 de septembre de 1912. Fotografia Francàs.


A la part posterior de la postal diu:  Retrat de'ls que hi anaren. Anada á la font del ferro y la gruta "La Guilleume", feta lo 8 de septembre de 1912. Fotografia Francàs.

divendres, 23 d’agost de 2019

Com si de una portada de National Geographic es tractés, aquí tenim una bonica estampa de la nostra Montcada de principis de segle XX. Una imatge que convé conservar en la retina doncs aporta molta informació interessant.


Observem els detalls que pensem poden ser rellevants:


1 - Ermita de la Verge del Turó.
2 - Molí de calç.
3 - Caseta i vinya del Senyor Baltasar Sans.
4 - Cal perico (Cal Manyosa).
5 - Torre Alemany.
6 - Cal Rayo vell
7 - Molí d'en Rata (carrer Elionor)

divendres, 16 d’agost de 2019

La següent imatge provinent de clixé de vidre dels anys 20 del segle XX, està catalogada com a realitzada a Montcada, però desconeixem on situar-la exactament Pensem que podria ser pels voltants de la Font Pudenta.

Si algú pot aportar informació serà de gran ajuda. Gràcies.


Missatges més recents Missatges més antics Inici