Blogcrowds

divendres, 10 de maig de 2019

El 8 de setembre de 1961 es va inaugurar la coberta de la pista del Casino de Terra Nostra.

La següent targeta conmemorativa de la inauguració ens mostra l'estructura de la pista:


Recuerdo de la construcción de la cubierta de la Pista del Gran Casino de Santa María de Moncada, inaugurada el día 8 de Septiembre de 1961, gracias a la entusiasta colaboración de los Sres. Socios de la Entidad.


divendres, 3 de maig de 2019

Aquesta setmana s'ha publicat el web municipal patrimoni.montcada.cat  amb les dades del catàleg de patrimoni de Montcada i Reixac,  presentat el passat mes de febrer.

dimecres, 1 de maig de 2019

Bon dia del treballador, 1 de Maig de 2019.

Us presentem una nova entrega de les postals Punts de Vista, en aquest cas, una imatge realitzada des de dalt del "Turó dels Quatre Pins" i on podem veure el Coll de Montcada, un indret que desapareix de la memòria dels més grans i de les històries que els seus besavis explicaven.

 
En aquest indret es van produir segrestos, atracaments i disbauxes a cop de pedrenyal amb els bandolers durant segles. En aquest indret, durant la Guerra del Francès, es van retenir tropes per a evitar l'avanç de l'exèrcit Francès i es van dur enfrontaments a sang, baioneta en mà.

I és que el Coll de Montcada era un dels pasos per a traginar les mercaderies de la ciutat Comtal i un dels indrets de pas estratègics del camí reial cap a terres llunyanes de l'interior de Catalunya


divendres, 26 d’abril de 2019

Tot acabant el mes de desembre passat, llegia un article de investigació de les doctores Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez anomenat "Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI)". En aquest interessant article, trobem una interessant referència a un forn de vidre que hi va haver a Montcada i del que en sabem ben poc.

Encetem l'ampolla i ens remuntem al segle XIV, a la ciutat de Barcelona. Segons ens diuen les autores, una de les primeres referències que hi ha sobre forns de vidre als voltants de Barcelona és de 1316, del vidrier Guillem Barceló i un seguit de problemes amb la llenya que necessitava pel forn.

Posteriorment, en un altre document del 1325, ens diu que el forn de Guillem és l´únic que hi havia dins la Ciutat Comtal. Un monopoli del vidre que podem ensumar seria d'especial rellevància, no només pel negoci en sí, sino per les repercusions polítiques i de poder de l'època. El vidre era un element de tecnologia punta, un material de luxe.

El forn, però, no  només es feia servir per a coure el vidre, sino també vaixelles i altres elements decoratius per la llar o el dia a dia.

Com hem vist, els Barceló van ser la nissaga del vidre a Barcelona, en el que es coneix el Forn de Vidre de Viladall, fins que el 1346, en Bernat Desmunt va establir un segon forn de vidre amb permís del rei i del Consell de Cent.

Els Barceló, no obstant, tenien un bon prestigi, doncs el 1370 trobem a Pere Barceló, fill de Guillem, primer vidrier, com a responsable del Forn de Viladall i documentats certs elogis del propi rei a la feina d'aquest forn de vidre.

Corria l'any 1381, que la parròquia de Santa Engràcia de Montcada  va ser traslladada de la zona de l'actual depuradora fins a la ubicació actual, al carrer Major.

El 1394, trobem a Francesca, vídua de Bernat Barceló al càrrec del forn.

Les feies al forn de vidre. Dibuix de Georgius Agricola.

Dins de Barcelona, el forn de vidre de Viladalls va estar en actiu des de principis de segle XIV fins a finals del XV.

Investigant sobre el topònim Viladalls, que ens descriuen les autores de l'article, l'he pogut trobat informat en un llibre anomenat "El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta, Volum 2", tot fent referència que a Barcelona hi havia dos bordells, un d'ells el de Viladalls, proper a la Plaça Reial. Diu textualment:
Pel que fa al bordell de Viladalls, una porta donava a la Rambla, que de vegades en moments més o menys conflictius restava tancada, i l’altra donava accés al recinte des de la part interior de la ciutat a l’indret del carrer del Vidre.
En una memòria tècnica realitzada e 2004 al carrer del vidre de Barcelona trobem també que aquell carrer es va conèixer com Carrer del Vidrio, del Forn del Vidre, Viladalls i Quintana.

Fabricació del vidre, segons un gravat publicat a l’Enciclopedia de Diderot. Fototeca.Cat

Entre 1436 i 1459, el forn era gestionat pel barber, Ramon Lleonard Derç, que pagava els censos anuals del negoci, però el 1463 li apareixen problemes de solvència amb el pagament d'aquests censos.

Ramon Lleonard Derç va deixar en herència el forn al coraler Joan Derç (probablement el seu fill) i ja el 1482 trobem que Francina, hereva d'Elionor, vídua de Joan Derç, ven la concessió del forn al brodador Antoni Sadurní.

Corria el 1484 quan, per un seguit de problemes amb censos reials pel forn de vidre, Antoni Sadurní, arriba a pagar els deutes del forn, però no pot refer ni tornar a arrencar el forn de vidre de Viladalls, dins de Barcelona. No sabem si per problemes tècnics, polítics o d'abast de producció.

Va ser en aquell impasse, que van néixer altres forns de vidre als encontorns de la ciutat associats a mestres vidriers procedents del de Barcelona. És així com Antoni Sadurní va construir un nou forn de vidre en terrenys dins el terme de la baronia de Montcada.

"Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI) de Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez.

D'aquesta manera, el brodador va presentar al Consell de Trenda-dos de la ciutat de Barcelona, el 25 d'abril de 1486, una súplica per tal d'obrir el negoci en terrenys montcadencs.

Un cop acceptada la seva sol·licitud, l'Antoni va encetar la construcció del forn de Montcada. Hi ha documentació dels mesos posteriors on es fan pagaments de teules i obra en ferro pel bastiment del forn de vidre, que es realitzada a la casa d'Ambrosi Vallmanya, a Montcada.

Val a dir, que tres anys després, el 1489, el Consell de Trenda-dos de la ciutat de Barcelona, va rebre una nova sol·licitud per a instal·lar un altre forn de vidre a Montcada, de la mà de Vicenç Sala i dels seus fills.


Si revisem el llibre de fogatges de 1497, veiem que a la parròquia de Montcada hi havia un "lo vedrier", ara ja sabem qui era.

Sobre la ubicació exacta d'aquests forns a Montcada no en sabem res. Podem especular que per les dates, amb l'església de Santa Engràcia, ja traslladada a la ubicació actual, el centre neuràlgic del poble ja estava definit al carrer Major, via passant del camí cap a Roma. Podem esperar doncs que el forn estigués proper a les vies de comunicació importants de l'època.

Deixem la porta oberta doncs a noves investigacions.


Fons: "Els forns de vidre a Barcelona i la seva rodalia (Segles XIV-XVI) de Silvia Cañellas i M. Carme Domínguez.
Fons: El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta, Volum 2.
Fons: MEMÒRIA DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA PREVENTIVA AL CARRER DEL VIDRE NÚM. 6-12 / PLAÇA REIAL NÚM. 11-12CIUTAT VELLA (BARCELONA)Codi MHCB: 065/04. 19 de Maig al 17 de Juny de 2004 
Fons: https://www.researchgate.net/profile/May_Dominguez/publication/301216774_CANEDOM-TAULES_anuari/links/570cf29e08aed31341cefb25/CANEDOM-TAULES-anuari.pdf?origin=publication_list

divendres, 19 d’abril de 2019

Un parell d'anuncis dels anys 20 del segle XX:

En un catàleg de moda, trobem, el 1926 un anunci de la fàbrica de guants Panisello, ubicada a Font Pudenta.


FABRICA DE GUANTES
Vicente Panisello
Fábrica de Curtidos en Moncada Reixach
Todas las clases y calidades que confecciona la casa, como son, cabritilla, gamuza, cabrito, Tanné y otras, son fabricados con pieles de España, exclusivamente, por ser mundialmente preferidas por su buena calidad.
Guantes de cabritilla para señora, de infinidad de modelos y corrientes.
Guantes para caballero Tanné, muy fuertes en calidad y flexibles.
Guantes especiales para guiar auto y CHAUFFEURS.
Si voleu veure alguna imatge de la façana de la fàbrica a la Font Pudenta, cliqueu aquí.


D'altra banda, al "Anuario Ilustrado de la Riquera Industrial y Artística de la Nación", trobem, e 1927 un anunci d'un producte habitual per a fer embotits.


TRIPAS PARA EMBUTIDOS
Producto del cerdo
J. Amatller
Calle San Luis 2, 4 6 y 8
Moncada-Reixach
(Barcelona)

divendres, 12 d’abril de 2019

En una imatge de revista trobem la següent imatge de Sant Pere de Reixac, el 1910 :

Romería en la parroquia rural de Rexach, en la ladera izquierda del Besós, frente a Moncada.


divendres, 5 d’abril de 2019

Us deixem amb una bonica estampa del poble, pensem que de 1963,


Fons: Postal, autor desconegut.

dimecres, 3 d’abril de 2019

El blog recolza l'acte de presentació del proper número QUADERNS 38 de la revista de caire històric i cultural que publica la Fundació Cultura Montcada.

Teniu cita el proper dijous 11 d'Abril a les 19.30 h al C/Major, 47 on presentarem aquest proper número. Us hi esperem.



dilluns, 1 d’abril de 2019

L'abril ja és aquí i amb ell, una nova postal de Punts de Vista, en aquest cas d'una imatge realitzada des del camí que va del cementiri de Montcada cap al parc de Can Oller, passant per la falda del turó de Montcada.

A la imatge veiem, a banda esquerra, el veïnat de Terra Nostra i, a banda dreta, separat per la riera, el polígon industrial de la Ferreria.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Maig, dia del treballador.

divendres, 29 de març de 2019

Cada un dels barris tenen la seva esència i recordar-ho és un bé de interès cultural.

Vegem un clar exemple en el següent romanço de la vida quotidiana d’aquella Montcada orientada a les activitats agrícoles, trobat a l’arxiu de Joan Amades. Parlem de principi de segle XX.

Un imprès manufacturat a “Marrampinyo: Imp. del Sr. Mauri Buscalabé” (amb un evident accent humorístic, a veure qui era capaç de trobar a impremta) on tothom rebia i de valent. Deixem la seva transcripció en el català pre-Fabra del propi romanço:


La transcripció ens diu el següent:


Moncada, Moncada, mansió regalada, fas festa major, avuy vol cantarte é vol festejarte aquet trovador.

Quarante cosetes cofoyes brometes et vaig á contar, son notes d’estiu boy resos del viu: ya pots escoltar.

I – Ya tenim esglesia gran, ya podrán anarhi tots los que per por de fogots feyen campanes.

II – A la font freda no ensomarás res de bó, perque es font que fá fortó de tifainetes.

III – El senyor D. Quimet Sans es amich dels capel-lans é á més té bons devans vuy dir la tripa.

IV – Bén sovint bon vi del fí té una bodega hasta allí; per ço’s diu el senyor Vidal.

V – En Carboneyl té dinés té més unças qu’els demés. Passiho bé tingui.

VI – El riu sech que sols du sorra, quelqu’ aixech d’alguna torra, un sereno que du gorra y á la nit busca cargols, ¿Que més vols?

VII – En Miralles y en Torreula al Nort tenen escudeyla. Son arroçaires.

VIII – Dos metjesm dos potecaris, tres barbers é tres carrils, mes els marrechs son á mils é molts goços perdolaris.

IX – De debó sembla desvari tocar guitarra un notari, vestir de blanch á diari é fer ballades.

X - ¿Qui es va molt planxat lo sombrero ben posat y en fer’s xavos al costat es un home dels més destres? – En Mestres.

XI – Si t’aprete l’ofegó no pugias pas al Turó.

XII – Va lluent de sabatetes, molt boniques corbatetes é parlant fa posturetes en Vivetes.

XIII – Pochs senyors vestits de frach han pujat fins á Rexach.

XIV – Condemnat es tot fanal, car no volen luminaries, á la pena capital.

XV – En Bonet, no sé si hi notas, casi sempre fa ganyotas.

XVI – Creu que fá perçosa gança pasejar’s pel tren de França.

XVII – Dels Xinitos, res de nou, perque ya van rebre prou.

XVIII – Coloquen veles de lona, ben sensats maten l’estona é si paça una perçona s’ah de fer fumer.

XIX – Tingas segur qu’en Taulé per comprar lo primer ram ya prepara algun calé. Donças no badis.

XX – No tot hom’ que té galvana por anar á Vallençana.

XXI – En Giribet du peril-la é porta blanca l’armil·la.

XXII – En Laguardia va fe’l vot d’anar sempre sens tarot, ab fosell ho mata tot si no fa figues.

XXIII – Al hereu de’n Cabaneyles no l’intriguen les femeyles. 

XXIV – Té un fosell de tres seguros que li costa dos mil duros é vintivuit escopetes de mil noucentes pessetes; per caçar sempre du bata é de plata els perdigons... –M.c.g.’n e,l, és en Pons [Em cago en ell, és el Pons] 

XXV – En Monoreo no té preo fent serveys per tot arreo. 

XXVI – En Chacon es molt sinbólich, típich, plástich, melancólich é barbólich. 

XXVII – Ab un aire sandunguero marxa en Costa marcialment caminant ab molt sal-lero. 

XXVIII – En Martí, qu’es home gros, á la Xinita fa l’ós. 

XXIX – Don Enriquet Berrocal diu que per curar tot mal mossen Kneipp no té rival. ¡Dónali aiga! 

XXX – Quan surt á caçar l’Oriol no necessita moçol. 

XXXI – En Roure va mes tivat é mes ´serio qu’un armat. 

XXXII – En Navarro té la barra de volguerse dir Navarro sense ser pas de Navarra. 

XXXIII – Tich-tach, tich-tach, quin compás... És qu’en Trunyo ve detrás. 

XXXIV – Quan á jeure s’en vá’l sol en Moner treu lo remat, mes li manca’l floviol per ser Páris acabat. (En conçol d’aquesta pena no li manca pas l’Elena.) 

XXXV – En Badosa quant hi vá li serveix de rabadá. 

XXXVI – Al costat de Mestre Ubach, Ciceró resulta un crach. 

XXXVII – Nungu hi ha que s’espavil-li quan ven guatlles com en Gil-li. 

XXXVIII – En Lozano es un brau hom’ que fá festes á tothom. 

XXXIX – Les noyetes son molt maques mes n’hi han moltes de flaques é n’hi han d’altres de grosses é algunes bones bosses. Via fora, jovenetz, trietz é remanetz. 

XXXX – Va suar la gota groça per lograr obrin’s la boça mes després ens va dar coça é are fa l’órnio.  Aqui pau é gloria sancta, Ya he cantat les quaranta.


Fons: Arxiu Joan Amades.

divendres, 22 de març de 2019

La següent imatge ens mostra la passarel·la dels hermanos que durant un temps va travessar el riu Ripoll.


A la imatge es pot veure que ja s'havia afegit, o tot just s'estava fent llavors, l'extensió de l'edifici amb noves classes. D'aquesta manera l'edifici passava de tenir set finestres a tenir-ne nou.

Una imatge de postals Thomas del mateix indret una mica anterior, doncs fixem-nos en el nombre de finestres de l'edifici. Vegem com l'edifici primitiu només tenia set:


Una postal d'Angel Toldrà:


A l'edifici se li va bastir un mur perimetral i un reixat de ferro forjat.


Amb els anys, les necessitats de més espai per a més alumnes, va fer que l'edifici sofrís una nova remodelació, pujant en aquest cas un nou pis. El mur perimetral i el forjat es va mantenir encara uns anys


Malgrat que inicialment el segon pis mantenia vuit finestres amb el mateix disseny que les anteriors, també tenia una finestra rodona, com la imatge anterior de 1962. Finalment però es va obrir amb el mateix disseny que les altres:


L'escola també es va haver d'ampliar amb un segon edifici, encetat el desembre de 1963 i inaugurat el 1966.

El tercer edifici, on s'allotja el teatre, biblioteca i la pista poliesportiva va ser inaugurat el 1971.

Construcció del tercer edifici



divendres, 15 de març de 2019

És prou sabut que dalt el turó hi va haver un inexpugnable castell medieval dels senyors de Montcada, probablement bastit sobre un antic poblat ibèric.

També es recorden els episodis dels bandolers del segle XVI i XVII dalt el turó.

És sabut també que el castell va ser enderrocat per ordres de Felip V al segle XVIII, durant els episodis de la Guerra de Successió, deixant només la capella de la Mare de Déu.

I com no, els episodis de la Guerra del Francès, on els francesos van deixar la capella de la Mare de Déu del Turó socarrimada. Cliqueu aquí si teniu curiositat.


Potser una mica més oblidat és l'episodi de la segona meitat del segle XIX, on hi va haver una garjola i una torre de telegrafia òptica que comunicava per senyals de pals i banderes amb el Turó de Sant Pere Màrtir i amb el del Turó de Buscarons.

I no és menys sabut que Enric Sagnier va ser el gran propomor i arquitecte de la reconstrucció de la Capella de la Mare de Déu, dalt el Turó. Capella que va engolir l'Asland a principis de segle XX.



A la banda esquerra de la foto es pot llegir, escrit a màquina  "Excursio al Turo de Montcada, 25/02/1917". A la banda dreta la signatura de "R. Masoliver", no sabem si autor o propietari de la valuosa imatge.


És en aquest període on ens situem. L'ermita manté la capella i els ermitans bateixen una barraca de fusta, canyes i branques per a fer passar la calor als excursionistes que la visitaven.

Hi ha algunes imatges de la barraca (cliqueu aquí per a veure-les), però heus aquí una d'inèdita fins ara, on un conjunt d'excursionistes, aventurers dels avencs i les coves, van visitar les que hi havia just en aquells paratges.
Vegem-ne una ampliació dels nostres aventurers, d'aquell dia de fa 102 anys:

Detall dels aventurers amb la corda. Al fons el Vallès.

Fons: Postal de época. Autor R. Masoliver.

diumenge, 10 de març de 2019

Avui estem d'aniversari.

En dates com avui, hom recula els ulls enrere i mira el passat sense ànims de patir pena, però amb l'esperança d'observar un camí que d'alguna manera pugui haver servit d'alguna cosa, en aquest cas, mostrar al món imatges i històries del nostre poble.

Imatge de Javier Expósito.

Avui fa nou anys que vam encetar aquesta aventura. Nou anys publicant setmanalment un o més entrades amb la il·lusió de sempre. Nou anys on la tecnologia ha canviat, les xarxes socials han avançat i l'escletxa digital ha minvat, donant accés i possibilitats de interconnexió de manera senzilla a internet i per tant entre les persones. D'alguna manera això ha provocat un canvi radical en el teixit associatiu.

Aquesta evolució ha permès, mirant-ho des d'una altra perspectiva, el quedar-nos obsolets amb aquest blog, antics o vells, passats de moda o digueu-li com vulgueu. Però no passa res, el món del blog, d'alguna manera ha quedat desfasat i tocat de mort a nivell global. Així podem constrastar-ho en l'empremta que altres han deixat durant aquests anys.

El món del bloc digital avui dia és per a nostàlgics, pels que els agrada llegir una estona en silenci, amb el flaire d'un cafè i el sol entrant radiant per la finestra de casa. Un degoteig d'il·lusió d'allò per descobrir, de sensació de diumenge, de plaer mental d'aquell diari o revista amb olor a tinta. Un nou concepte d'allò d'abans, però malauradament ara també passat de moda.

Avui la imatge, la velocitat i la lectura fàcil són els conceptes demandats. Twitter (micro-blog de idees i opinions que no requereix dedicar massa lectura) o Instagram (imatges amb finalitat d'aparador de comportaments socials, o com diu el neologisme 'postureig'), són els nous paladins vencedors, però que segons el meu punt de vista fomenten novament una nova bretxa (discussió improductiva amb tocs de vanitat). Facebook va passar de moda per les noves generacions fa uns anys.

No obstant, d'alguna manera ens preguntem si el recordar l'abans... no és just part d'allò que denota un regust familiar, casolà, del de sempre?

Pensem aixì, i a més ho adobem amb manca absoluta de publicitat i d'ànims estranys. Només divulgació de la imatge d'abans i les paraules que ens descrien la memòria del nostre poble, de Montcada i Reixac.

Gràcies a tots i a totes per visitar-nos.

Continuem.

divendres, 8 de març de 2019

La discoteca "Music Room HJ 83" més tard coneguda com "HJ-83" i finalment com "HJ" va ser una carismàtica discoteca ubicada a Mas Rampinyo, tot just sobre el mercat municipal de Plaça Espanya "Mercacom".

Els seus inicis van ser gloriosos, amb una inauguració que va comptar amb Dyango. Grans personatges de la música, com Paco de Lucía, Miguel Bosé, o la faràndula, com Bibi Andersen, van passar per allà. Esdeveniments de carnaval, els "pases de Misses", catanyades, sortejos i festes de tot tipus.

Fons: Fundació Cultural Montcada

El recinte quedava cada cap de setmana, durant els seus inicis d'activitat, amb l'aforament complert. Qualsevol cap de setmana era ben visible el frenètic entrar i sortir de vehicles que estacionaven al descampat de l'envelat, davant el carrer santa fe. Ja se sap...

Fons: Dj Jose Luis M.A


Si no anem errats, la discoteca va tenir finalment tres socis: Ignacio Heredia, Jose Juarez i Antonio Gumbau.

Val a dir que el nom HJ-83 ve donat dels cognoms de dos dels socis fundadors, Heredia i Juarez, juntament amb l'any de inauguració, el 1983.

A continuació us deixem algunes imatges pel record.

Fons: Dj Jose Luis M.A

Fons: Dj Jose Luis M.A


Fons: Dj Jose Luis M.A

Fons: LiL. Nº 109 26/02/1988


Fons: Desconegut


Fons: La Veu


Fons: Dj Jose Luis M.A


Fons: Carlos Bonache


Fons: Dj Jose Luis M.A


Fons: Google Inc.

Fons:
  • Imatges de l'interior del concert "Gatos Locos" de Dj Jose Luis M.A.
  • Fundació Cultural Montcada
  • La Veu
  • Revista LiL. Nº 109 26/02/1988

divendres, 1 de març de 2019

Ja tenim el març aquí i amb ell una nova postal de la col·lecció "Punts de Vista".

En aquesta ocasió una de les cases de pagès que encara mantenen la seva esencia bàsica del que era Mas Rampinyo. Ens referim a Ca la Manela.


Esperem que us agradi.

Fins l'1 d'abril.

divendres, 22 de febrer de 2019

La riuada de 1962 va ser un esdeveniment traumàtic en moltes poblacions catalanes. El patiment va ser generalitzat en major o menor grau i de ben segur que així ho va viure en Joan Abelló i Prat, nascut a Mollet el 1922 i pintor d'ofici.

Joan va passar, com molts artistes del segle XX, per la bohème de grans ciutats europees, aprenent les arts del color i vivint l'experiència de la pintura en primera persona.

Als anys seixanta va tornar a Mollet on pren molt interès en pintar els paissatges del Vallès i del Mediterrani. És just en aquest període on elabora el següent quadre a l'oli de 60x73cm, titulat "Sota el Pont de Montcada".

Es tracta d'una vista pintada des de sota del pont del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses, tot mirant cap a Font Pudenta. Es pot apreciar l'aiguabarreig de la riera de Sant Cugat i el Riu Ripoll.

El quadre actualment es troba a la venda per 3200€en subhasta.

 



dimecres, 20 de febrer de 2019

Aquesta tarda a les 19h s'ha presentat oficialment el Catàleg del Patrimoni de Montcada i Reixac a l'Auditori Municipal de la plaça de l'església.

L'acte ha estat presidit per Jordi Sánchez, president de l'Àrea Territorial, l'arquitecte Josep Lluis Gorina i l'historiador Jaume Alcázar. Entre els assistents, regidors, representats de la Diputació de Barcelona, entitats i persones amants i divulgadors del patrimoni local.

D'esquerra a dreta, Jaume Alcázar, Jordi Sánchez i Josep Lluís Gorina. 

Els ponents han exposat l'abast del catàleg i les vicisituds per a fer-lo realitat, després de 21 anys d'encetar l'Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac.

 El catàleg de patrimoni, una eina esperada des de fa més de vint anys.

 El catàleg consta de més de 100 elements protegits per llei, que el consistori es compromet a preservar, catalogats en diverses categories com són:

- Elements de Patrimoni arquitectònic.
- Elements de patrimoni natural.
- Elements de patrimoni ambiental i paisatgístic.
- Elements de jaciments arqueològics .

Els cinc treballs i 21 anys per a aprovar el catàleg en ple de l'Ajuntament.

Cada un dels elements mantindrà un nivell de preservació, en funció de les qualitats i necessitats de protecció, tal és així que a partir d'ara s'establirà una taula de comissió de Patrimoni que vetllarà per aquests elements, en situacions com permisos d'obra.

El catàleg es publicarà properament a internet i estarà a l'abast de tothom. Com ja és habitual, des d'aquest blog en farem ressò.

Avui es posa punt i final a un procés que es va encetar el 1999, amb la publicació de l'inventari de patrimoni, que malauradament va quedar pausat el 2003 mitjançant resolució d'Alcaldia. El 2013, amb l'ajuda d'una subvenció de la Diputació de Barcelona, el catàleg va prendre força de nou i el resultat el tenim des d'avui a les nostres mans.

Exemple d'una de les fitxes, en aquest d'un element de patrimoni arquitectònic, com és el campanar de Sant Pere de Reixac.
 
Les explicacions han estat dinamitzades per tres actes teatrals de gran atractiu, encetats per una parella de germans d'íbers laietans que ens han explicat els avantatges de la construcció de la nova ciutat de les Maleses i la infraestructura que els savis del poble han arribat a organitzar.

Germans íbers Laietans, baixats de les Maleses per a explicar-nos el seu dia a dia dalt la muntanya i com una comunitat es va engrescar a bastir elements patrimonials com el carrer, la farga del ferrer, el molí o el dipòsit d'aigua.

De la seva expressió, la lectura que podem fer es pot resumir en: Les seves il·lusions, el nostre patrimoni.


La segona escena teatralitzada ens ve donada per una entrevista de treball entre un humil pagès de Mas Rampinyo i un directiu de l'empresa de les aigües de Barcelona, explotadora del rec comtal i de la infraestructura de la casa de la aigües.

 Entrevista i la gran oportunitat del proletari i del pagès per a tenir un càrrec molt important: Mantenir en funcionament la gran màquina de vapor a la Casa de les Aigües.

La lectura que podem fer, és que entre les autoritats de cada moment i les persones entusiasmades pel seu poble, es poden mantenir en marxa la maquinària per a poder enviar cap al futur els elements patrimonials i històrics de gran rellevància (la casa de les aigües, la seva màquina de vapor excel·lenment conservada).
 
Finalment, una pagesa contemporànea de finals del s.XIX, en un caire atmosfèric melancòlic, connecta amb la seva hereva del segle XXI tot preguntant-se quins seran els responsables futurs, encarregats de mantenir les cases, els temples, les construccions de tot tipus i la feina realitzada pels avantpassats.

El progrès, la modernitat, les pors del canvi i la preocupació sobre qui serà l'encarregat de no permetre la desaparició del treball realitzat durant segles a Montcada. L'actriu, com la resta dels seus companys ho ha expressat en profunditat.
 
L'herència de la pagesa, mateix ADN, no només mitocondrial sinó també relatiu al neguit per la conservació del passat, del patrimoni, de la masia familiar que enguany porta segles observant-nos passar i que, d'una manera o una altra, volem que segueixi mirant cap al futur i poder acaronar als qui encara estan per venir, doncs ells ho agrairan.

S'ha fet un emotiu silenci que ha estat trencat per la finalització oficial de l'acte.

Gràcies.



Missatges més recents Missatges més antics Inici