Montcada i Reixac

Durant el segle XIX hi van haver tres guerres guerres civils anomenades guerres carlistes i diversos alçaments. Les tropes militars campaven pel territori amunt i avall.

Per exemple, durant la tercera guerra carlista, entre el 1872 i el 1876 tenim la primera referència escrita del topònim de Mas Rampinyo, en concret al setembre de 1874 (llegiu clicant aquí).

La següent fotografia la va prendre el fotògraf Antoni Esplugas a la dècada de 1870 i veiem tropes militars esmorzant a Montcada.

Fixem-nos en els vuit membres de la tropa.


Inquietant també  la mare amb els fills amb una ferida encara sagnant a un ull.

Al número 43 de l'any I, del 21 de novembre de 1936 de la revista setmanal "Curiositats de Catalunya" apareix un llistat dels personatges rellevants del renaixement de la poesia catalana.

La curiositat és que apareixen seguits els dos personatges que van utilitzar un pseudònim toponímic de Montcada als seus versos, entre ells "Lo cançoner de Vilatort", en homenatge a l'antic hostal que hi va haver proper a Can Pla, tot just al torrent de Vilatort. D'altra banda "Lo coblejador de Montcada" del que ja hem parlat en alguna ocasió.

"Lo cançoner de Vilatort" va ser en Francesc Muns Castellet (1833-1894) de Can Pla, va ser un advocat de professió, va ser un assagista i poeta d'opinió política tradicionalista i professà les idees de la Renaixença sobre la literatura en llengua catalana i el seu reconeixement com llengua de nivell cultural comparable a la castellana.

Val a dir que en Francesc Muns Castellet, va participar en els Jocs Florals del 1870. Alguns dels seus poemes els signava com "Lo cançoner de Vilatort".

Eudald Canivell i Masbernat (1858-1928) va ser un dibuixant i tipògraf català que, durant el darrer terç del segle XIX, va visitar en diverses ocasions Montcada i Reixac en un conjunt d'expedicions científiques i culturals de l'anomenada Associació Catalanista d'Excursions Científiques, de la que Canivell va ser fundador el 1876.

Una de les excursions més conegudes que va realitzar al nostre poble i que va documentar amb bona precisió el 1878, va ser a la Parròquia de Sant Pere de Reixac.

En aquella excursió es van meravellar de la masia de Can Fontanet (avui Restaurant Reixac) i de les seves finestres gòtiques, així com dels origens romànics de Reixac, tot precisant l'existència d'algunes pintures que hi havia a alguns dels altars laterals i de les parts de l'antic retaule, que per cert, avui dia en poder del Museu Diocesà de Barcelona.

Canivell també parla de l'antic sepulcre del segle XIV d'Alamanda de Reixac, que llavors estava al costat de l'escala del cor de Reixac i que van atrevir-se a obrir, observant dos cranis al seu interior.

Pau Febrés Yll, contemporani de Canivell va arribar a dibuixar una bonica estampa de Sant Pere de Reixac, el 1898, que ens dóna una visió gràfica de l'indret en aquells darrers anys del segle XIX.

Ja finalitzant aquella excursió, l'autor ens parla d'un artefacte allotjat en un dels finestrals de l'església de Reixac que s'utilitzava per a tocar les campanes des de la rectoria, que no sabem si mantenia cert automatisme, però que defineixen com "curios en extrem, y á ben segur deu esser enginy d' algún rector d' aquella iglesia".

Un cop feta aquesta prospecció a Reixac es van dirigir dalt el Turó de Montcada a investigar l'antiga Cova de Na Guilleuma, endinsant-se fins que la temeritat superava el sentit comú. La visita al turó va finalitzar amb la troballa d'una bala de pedrer (una espècie de morter que tirava boles de pedra).

Podeu consultar el detall de l'excursió clicant aquí.

Durant aquelles visites, Eudald Canivell va realitzar dos dibuixos que ens aporten informació rellevant sobre la fisonomia del castell de Montcada, malgrat aquest va ser enderrocat gairebé en la seva totalitat pels fets de la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Francès el 1808.

Encara i així, durant el darrer terç del segle XIX i coincidint amb l'existència del telègraf òptic que hi va haver dalt el turó, Eudald va realitzar els següents dibuixos del que quedava del castell dels Montcades. En concret, sabem que un dels dos dibuixos es va fer el 7 d'abril de 1876.




La descripció que fa l'AHCB dels dibuixos, descrites al peu de cada imatge, ens dóna una visió gràfica i inicial del que quedava el 1876, un contrast amb les primeres fotografies, realitzades anys després del mateix indret:


Val a dir que la primera noticia de l'existència del castell dels Montcada la tenim ja l'any 1023 i, només queda esperar que en un futur tinguem l'ocasió de poder gaudir d'una imatge de l'esplendor del castell des Montcades que va coronar el nostre estimat Turó.


Un castell impugnable, tant és així que el 1223 els Montcada van resistir l'atac de l'exèrcit reial comandat per Jaume I, disputa motivada per un falcó, que després de tres mesos de setge va retirar-se. Aquest fet va donar peu a diverses llegendes sobre les cavitats i coves del turó.

Fons: Fundació Cultural Montcada, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

El 11 de desembre de 1879, es publicava una petita nota al diari "El Vallense", una publicació autoanomenada aliena a la política i vinculada exclusivament a la informació del Vallès.

En concret en aquest número, que correspon al 226 del segon any de la publicació, es diu que el dia 6 de desembre de 1879 va caure tant la temperatura, que parts del Besòs es van gelar i va nevar de manera molt abundant a tota la zona.

Vuitanta-tres anys després va ocórrer també la gran nevada de 1962. Si els cicles es repeteixen, podem esperar una així de gran pel 2045? El temps ho dirà.

La transcripció del text és la següent:

Segun nos dicen de Moncada, el 6 descendió la temperatura hasta helar en algunos puntos las aguas del Besós. En todo el llano se hallaba estendida una abundantísima nevada, formando una espesa capa de nieve. Durante todo el día el termómetro estaba á cero grados en la sombra.

Fons: Diari "El Vallense", Número 26. Any II.

Que Montcada i Reixac va ser un indret amb abundància d'aigües, fonts, rius, torrents i mines és una realitat documentada. A nivell oral també ens arriben dades relatives a aquesta riquesa, en el meu cas familiar, el pare d'una rebesàvia va arribar a comptar fins a 160 fonts o brots d'aigua a la zona de la Serralada de Marina.

Hem trobat una referència en un llibre publicat a Salamanca sobre la hidrologia mèdica a la península, l'any 1875. En aquest llibret surt una referència que ens permetrà seguir la investigació de les fonts al poble, un tema que personalment m'encanta. Diu:

D. Ignacio López de Ayala, publicó en verso una descripción de los baños de Archena en 1777. D. Antonio Mendal, escribió un Tratado sobre las aguas de Graena, y otro sobre las de Frailes. Menós de Llena, otros de las de Espluga de Francoló, de las de San Hilario, de la de Moncada, y de la fuente Griga en Cataluña. (...)

Fons: Llibre Hidrología Médica: Con nociones de Hidrografía, geografía, Vol 1 pàg XXV. Anastasio García López. Salamanca.

La casa de les aigües es va inaugurar el 1875. La següent imatge la podem situar a principis del segle XX. Una bonica imatge de la casa de les aigües, abans i avui,

Al febrer del 2015 vàrem publicar un article sobre les novetats sobre l'origen del topònim de Mas Rampinyo (podeu llegir-lo aquí), i on vàrem descobrir el document més antic fins a la data on es parla d'aquest barri, fent ús d'aquest topònim.

Aquest document és una petita ressenya d'un diari anomenat "La Imprenta", on es publicava el 10 de Setembre de 1874, una edició de tarda fent referència amb cavalleria carlista a la zona de Mas Rampinyo:

"En Moncada tenian los carlistas una avanzada de caballería y alguna infantería situada en la barriada llamada Mas Rampinyo."

"(...)los que formaban la avanzada del "Mas Rampinyo(...)" 

D'altra banda també vàrem descobrir en un arxiu militar un plànol, elaborat per dos capitans de l'exèrcit on es feia una descripció gràfica sobre com anar de Terrassa a Montcada.

En aquest plànol, datat de l'any 1870 (quatre anys abans de la petita referència al diari "La Imprenta"), no surt anomenat el topònim de "Mas Rampinyo", que queda descrit com "Barrio de Reixach".


Podem pensar doncs que el topònim es va formar entre l'any 1870 i el 1874?

Després d'uns mesos de investigació, tenim algun document addicional que de moment manté aquesta hipòtesi.

• Any 1787 - En un plànol custodiat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de finals del segle XVIII no apareix el topònim de Mas Rampinyo, de tal manera que podem mantenir la teoria que el topònim va sorgir durant el segle XIX.

• Any 1862 - En un altre plànol militar, en aquest cas sobre el camí per anar de Barcelona a Puigcerdà, també elaborat per dos capitans, es mostra el mateix topònim que al plànol de 1870: "Barrio de Reixach". Fixeu-nos també que dalt el turó apareix descrita l'antiga torre de Telegrafia Òptica Militar i que el ferrocarril de Puigcerdà no existia encara.

•  Any 1870 - Un altre plànol de similars característiques, que descriu el ferrocarril de Saragossa a Barcelona, mostra la mateixa composició del poble, sense el ferrocarril de Puigcerdà encara, el barri de Mas Rampinyo descrit com "Barrio de Reixach" i ara,vuit anys després de l'anterior plànol de 1862, la torre de Telegrafia Òptica militar ja apareix en ruïnes. Si us interessa saber més sobre aquesta torre, llegiu l'article que vàrem elaborar fa quatre anys, clicant aquí.

•  Any 1874 - Hem trobat un altre article, també de setembre de 1874 on sí que es parla de "Mas Rampinyo". En aquest cas del dia 15/09/1874, de tal manera que el document que ja vàrem trobar al febrer del dia 10/09/1874 segueix essent el més antic trobat actualment. Els fets que explica són els mateixos que els del dia 10 però en aquest cas queden descrits al diari "La Discusión".

•  Any 1886 - A la darrera quarta part del segle XIX el topònim de Mas Rampinyo ja apareix força sovint. Per exemple el següent cas que fa referència a la inauguració d'una part del ferrocarril, a la revista "Industria e Invenciones".

• Any 1891 - Apareix el topònim de Mas Rampinyo en una revista anomenada "La Dinastía", fent referència a uns descobriments geològics, per part del geòleg i paleonlòleg Mossén Jaume Almera, del que ja vàrem parlar fa dos anys en un altre article que va publicar sobre plantes estranyes l'any 1882, i on també es parlava de Mas Rampinyo. Si voleu llegir aquest altre article cliqueu aquí.

•  Any 1895 - A la mateixa revista "La Dinastía" apareix el topònim de Mas Rampinyo durant els darrers anys del segle XIX. En aquest cas una subhasta d'una propietat al barri.

• Any 1896 - La mateixa subhasta va sortir mesos després a la mateixa revista "La Dinastía".

• Any 1901 - Ja entrant al segle XX, el topònim apareix cada cop més, sobretot relacionat amb la seva festa major o també per maniobres militars con és el següent cas d'una noticia, a la mateixa revista "La Dinastía".

És de moment encertat pensar que el topònim de Mas Rampinyo va ser creat durant el segle XIX, si bé de moment el document més antic del que hi ha constància és del 10/09/1874.




Xavier Colomé

Ells van trobar llavors un document on surt reflectit el nom de Mas Rampinyo, considerada com a prova més antiga, que correspon al dia 16 de desembre del 1875 i que tracta d'una instància realitzada pel senyor José Ventayol i Sanfeliu. Fem la transcripció que fan Ramos i Bacardit d'aquest document:

“(...)Vecino d'este pueblo a V. con el debido respeto expone: Que demando construir seis casitas segun el plano de fachada que por triplicado se acompaña, sobre el terreno que posee Dñª, Maria Grau de Ventayol en este termino municipal y lugar llamado Mas Rampiño, las que daran frente a la carretera provincial de Barcelona a Ribàs, entre el kilómetro 13 y 14, y por lo tanto(...)“

Alguns defensen que el topònim de Mas Rampinyo prové d'un lloc figurat, proper a l'actual barri del pla de Reixac, inclús associat al paratge de les Indianes, que per l'aïllament que presentava bé que podria ser un cau de lladregots i gent de males costums, amants de RAMPINYAR. Aquesta història  però, no aporta cap fonament històric i tot apunta que el topònim podria acostar-se al verb de RAMPINAR, una de les activitats agrícoles que acompanyen al batre.

Aquestes activitats avui dia són desconegudes pels que vivim a les ciutats i pels que les activitats del camp ja queden molt lluny. Al final de l'article podreu trobar un repàs tècnic d'aquestes feines, ja en perill d'oblit als nostres barris.

Tornant a l'origen del nom de Mas Rampinyo convé saber que per a trobar referències d'un topònim convé analitzar molta documentació, tot allunyant-nos en el temps. En aquest sentit, fa any i mig vàrem trobar una nova data, una mica més antiga, on surt referenciat Mas Rampinyo.

Es tracta d'un article escrit en un diari anomenat "La Imprenta", a l'edició de tarda del dia 10 de setembre del 1874, poc més d'un any abans de l'anterior data topall. En aquest cas surten dos referències relacionades amb la cavalleria carlista que visità Mas Rampinyo. Diu:

"En Moncada tenian los carlistas una avanzada de caballería y alguna infantería situada en la barriada llamada Mas Rampinyo."

"(...)los que formaban la avanzada del "Mas Rampinyo(...)" 

Nota: Si voleu consultar el detall, visiteu l'article que vàrem publicar al juliol del 2013 clicant aquí, 

Des de llavors que no s'havia superat aquesta data, si bé altres troballes indiquen que posteriorment el topònim queda consolidat popularment, per exemple l'any 1882 trobem també un article de contingut botànic on es diu "(...)otros tipos de plantas en el Mas Rampinyo de Moncada(...)".  Cliqueu aquí per a visitar aquest l'article.

Fins a la data d'avui cal prendre el 10 de setembre de 1874 com la data més antiga actualment descoberta, no obstant hem observat un indici de que aquest topònim potser no és massa més antic.

Aquest indici parla d'un plànol militar elaborat quatre anys abans, tot just l'any 1870, on dos capitans dibuixen com anar de Montcada a Terrassa:


Al plànol s'indiquen alguns topònims entre els quals hi ha la "Montaña de Moncada", el "Barrio de Sadañola", "Moncada" o el "Barrio de Reixach", tot just a l'indret on trobem actualment el barri de Mas Rampinyo, amb algunes cases ja dibuixades:


Això ens pot fer pensar en dos hipòtesis, tenint en compte que és informació militar i entenem que és d'acurada elaboració:

• Que els militars que van dibuixar el plànol no van conèixer que realment aquell indret s'anomenava Mas Rampinyo, o bé que es començava a anomenar d'aquesta manera i per tant van configurar el nom pel qual encara era conegut oficialment: "Barrio de Reixach".

• Que el topònim de Mas Rampinyo no s'havia format encara.

Actualment són especulacions basades en aquesta prova, no obstant i en qualsevol cas, és una pista addicional que cal tenir en compte pels propers estudis del topònim de Mas Rampinyo.

Com a detall tècnic de la feina del camp associat al cereal, us oferim doncs un resum de les tasques. Observeu la feina de RAMPINAR i en  què consisteix exactament:

La feina de SEGAR: Aquesta feina, que s'acostuma a fer pel juny, consisteix en tallar de manera manual o amb maquinària la planta del cereal.


Fer GARBES: Després de la sega es fan garbes. Cada garba està formada per 6 a 9 gavelles les quals estan formades per vàries falçades. Les garbes es fermen llavors amb un lligam anomenat vencill fent manolls de tiges. Aquesta feina habitualment deixa brins que queden escampats pel terra i que són arreplegats per les espigoladores. Antigament les espigoladores eren dones o inclús nens.


GARBEJAR: Consisteix en transportar les garbes, antigament en carro, fins el lloc on hi havia l'era. Normalment el transport es realitzava de ben matí, quan el cereal estava una mica humit i no hi havia perill de caure del carro. El carro per a fer aquest transport podia portar unes 25 o 30 garbes i habitualment era un carro no massa alt i força ample. Aquest tipus de carro s'anomenava carro de garbejar.


EMBULLAR: Aquesta feina consisteix en fer passar un animal (el matxo o el cavall) sobre la palla amb el cereal, ja estesa sobre l'era. D'aquesta manera les garbes es van desfent i consolidant sobre l'era. Addicionalment amb una forca també cal ajudar a desfer les garbes.



El BATRE: L'Era habitualment té forma circular i s'ha de fer en un lloc on normalment hi ha més vent. Les masies ja tenien un lloc fixat on es realitzava aquesta tasca de batre amb el trill, anomenat trillar. A l'era, que era empedrada, un cop abocades les garbes i ben embullades, es passava el trill (antigament una taula de fusta amb moltes puntes de pedra) damunt la palla per capolar-la i forçar l'estracció del gra tot separant-se de la palla.


ERERAR: Després d'haver ventat l'era per a fer volar restes de palla encara existents i mesclats amb el gra, es troben restes de plantes, fustetes o altres llavors que cal eliminar. Per a fer-ho es fa amb un erer, que és un garbell gran que es posiciona sobre unes grans forques tot filtrant el gra i deixant al garbell les restes a retirar.

La següent transcripció és la tercera que aquest estiu us oferirem i que realment va ser la primera publicada, l'any 1877. També la trobem al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB"  i és fons de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques". En concret l'article està ubicat al Vol. 1, 1876-1877, p. 18:

EXCURSIÓ Á MONCADA
4 Febrer 1877

A dos quarts de nou del matí, reunits en dit poble los Sr-s President Fiter, Arabia, Canibell, y Ambrós, Secretari, als quals se juntarem després los Srs. Torras, Mitjans, y Ambrós (Ramon), s'obrí la sessió.

Suspesa pera anar á verificar la excursió, fou tornada á obrir á dos quarts de quatre de la tarde, dihent lo Sr. President que Moncada tenia tres ermitas, conegudas ab lo noms de  Nostra Senyora de Moncada, de Casa Cuyás, y de Nostra Senyora de las Feixas. Aquesta última apareix ser la més antiga, y estava situada en lo terme de Sant Iscle parroquia de Santa Victoria, de la qual era ermitá en 1716, Joan Sanmiquel.

Respecte de la ermita de Casa Cuyás, que tampoch existeix avuy en dia, digué lo Sr. Ecónomo que formava part del extens patrimoni de la dita familia, senyora de gran part del Plá de Montcada; més que de resultas d'un famosíssim plet que ha durat més de 150 anys, que tot just acaba de fallarse, s'han venut y escampat totas las propietats y edificis que 'l componian y entre ells una gran casa palau y la indicada ermita.

En motls dels papers y documents, qual inspecció facilitá galantment dit Sr. Ecónomo, se parla d'un famós ermitá "En Joan Cabaner, tossut en tal grau, que haventse negat á pagar los delmes á que estava obligat, lo Rector de las Feixas, el 15 de setembre de 1780, l'excomunicá sense que per aixó donés per vensut ni acabassen les questions". Dita excomunió es en castellá, mentres que tots los altres documents de la mateixa questió están escrits en catalá.


També 's pogué veure en la portada d'un llibre Index de Testaments de l'ant 1581 á 1650-Tomo 1er una nota en la que 's fá constar que la Parroquia de Sant Pere de Reixac, fou cremada durant la guerra de 1651, refugiant-se 'l Rector á la torre de Montcada, y que malgrat del molt compte que tenian d'amagar los documents en una cova, fóren trovatsy cremats en la mateixa época.

Relatá també lo Sr. Ecónomo que prop del Castell se trobaren armas molt antigas, y que, per vergonya dels que estiman los recorts histórichs, foren dades per a jugar á la canalla. Dit senyor feu un donatiu d'una cullera antiga d'un objecte semblant á una bala de pedrer.

Amdos quarts de duas de la tarde se dirigiren los excursionistas á la cova de Na Guilleuma....... Dins la cova á voltas ab proy feynas davant pas esculpturadas rocas desprenentse com penjats continatjes que la má dels segles ha brodat; en altres punts lo pas s' engrandia per deixarlos arribar al fons d¡ahont, si alsa la vista, sembla la volta com alta arcada que 's per en la boyra. Parlant d'aqueix lloch exposá lo Sr. President los insegurs datos qu ese 'n tenen. Feu la historia dels Moncadas; impugná una tradició dels nou barons de la Fama y digué que la expedició havia tingut més importancia científica que artística, puix que solsament s'havia tret:

Copia de dias finestras góticas d'una casa particular, per los Sr.s Arabia y Canibell.




Moncada.- Finestra d'una casa particular.
Dibuix de D. Frederich J. Garriga, de un croquis de D. Eudalt Canibell.

Vista de la montanya de Moncada desde la riera de Ripollet per lo Sr. Fiter.

Tal i com es pot llegir hi ha dades de gran interès històric i el detall gràfic d'aquesta finestra que no he pogut referenciar encara a cap de les cases o masies dels voltants de l'excursió. Bé podria ser un finestral de Can Fontanet, per les formes observades, no obstant queda per descobrir.

Us plantegem doncs un altre repte estiuent d'aquest any. De quina casa és aquest finestral, dibuixat l'any 1877, tenint en compte que potser la casa ja no existeix? Ara per ara no coneixem la resposta.


Aquest mateix dibuix apareix l'any 1880 a La Ilustració Catalana : periódich desenal, artistich, literari y científich' - Any I Número 16 (10/12/1880) però només informa de "Finestra Ojival de Moncada":

Fons: Ministerio de Cultura 2006 i Dipòsit Digital de la UAB.

Al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB"  trobem un altre document de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques", de l'any 1878 (Vol. 2, 1878, p. 87 ) que parla d'una altra excursió a Reixac i d'algunes històries de interès.

La transcripció és la següent:

SANT PERE DE REIXACH (1)

(1) Travall llegit en la Sessió del dia 23 de Febrer de 1878

Es una antiga iglesia, avuy sufragánea de la de Montcada, y en altres temps parroquia d'aquesta població. Los companys que concoreguérem á la expedició, feta en Febrer de 1877, á la cova de Na Guilleuma, recordarán bé prou que l'actual delegat de la Associació á Mollet, Mossen Vicens Mª Triadó, nos digué que á Reixac podriam admirar algunas notables pinturas, y aquest es lo principal objectiu que promogué la projectada excursió. No lluny del Ripoll s'alsa en un turó, cap á mà dreta del poble de Montcada, la iglesia de Reixach, voltada de casetas per sos costats, lo que dona á aquell agrupament un bonich conjunt, sobre tot mirat desde lo que fou castell de Montcada.

Creyém que ¡s conservan en la iglesia algunas tradicións religiosas, y sobre tot referents á las lluytas sostingudas per Cataluny contra Felip IV. En un Índex de testaments de 1581 a 1650, que 's conserva en l'arxiu parroquial de Moncada, s'hi troba una nota per la que 's vé en coneixement de que durant lo seti posat pels castells á Barcelona, que durá desde 'l 10 d'Agost de 1651 fins al 30 d'Octubre de 1652, los catalans se refugiáren en la rectoría de Reixach, y las tropas del Rey d'Espanya hi pegáren foch, restant arruinada aquella part d'efidici y passant lo rector á guardarse dels enemichs establintse en lo castell de Montcada.

Pochs datos més puch donarvos respecte al lloch que anem á visitar demà, puix ja vos he dit que sa major importancia era baix lo punt de vista artístich. Recorts de la época contemporánea, referents á la guerra de la Independencia, prou se'n deuhen esmentar, puix en los confluents del Besós y del Ripoll, al peu mateix de Reixach, se sostinguéren accións de vera importancia, y quasi sempre de tristos resultats pera 'ls invasors. Se conta d'aquella época que l'ermitá de Montcada, N'Antoni Cabanes, fill de Reixach, irrita contra 'ls francesos per las profanacións que havian comés en la capella del castell, jurá venjansa, y desde las ruinas de la torra donava lo seny d'alarma á sos paysans quan los enemichs tractavan de sorprendels.

Joseph Fiter É Inglés.

A les Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques hi ha un document d'una Excursió a Reixac, datada del 24 de Febrer de 1878 (Vol 2 p 138 a p 140).

Aquell Diumenge sis persones estudioses i hàbils en diverses disciplines científiques van arribar a Montcada per tal de fer una excursió a Reixac i al Turó de Montcada, en concret a la Cova de Na Guilleuma.

L'objectiu era el de visita cultural i científica, acompanyada de l'afany per descobrir els secrets del poble de Montcada, i en concret els del Turó i els de Reixac.

Qui signa el relat és en Eudald Canibell i Masbernat (Barcelona 1858-1928), un dibuixant i topógraf català que va ser un dels fundados, lany 1876 de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques. Abans d'això va treballar realitzant il·lustracions de naips, molt valorades avui dia.

La transcripció de texte és el següent:

EXCURSIO Á REIXACH

24 Febrer 1878

Reunits en la estado del ferrocarril, á Moncada, lo Presídent Sr. Fiter, los Srs. Ambrós (Ramón), Bertrán y Bori, Amenedo y l'infrascrit, donárem per comensada la excursió, dirigintnos envers Sant Pere de Reixach, que, destacantse, ab son airós campanar. en mitj de fresch paisatge, sobre un turó de la Malesa, passat lo xafagós y assoleyat sorreral del Besos, s'ovira desde tot lo Valles fins dels mes allunyats llochs.

Abans de pujar la montanya 'ns delinguéremen una bella casa de camp, nomenada can Fontanet que, mes que una masía, apar un palau ab sus góticas finestras y las bonas proporcions generals del edifici ; en la fatxada s'ostenta l'escut d'una familia catalana que, segons novas recullidas en la excursió A Vilafranca, no es altre que 'l de la familia Fontanals.

La iglesia de Reixach, ara sufragánea de Sta. Engracia de Moncada, cap particularitat ofereíx en conjunt, arquitectónicament considerada: no obstant, l'arqueólech podrá veure en lo que avuy es sagristía, una d'aquellas petitas capellas que alsáren los segles X y XI, y ahont la senzillesa sublima 'l cor. La altura total té próximament 15 palms, l'ábside es semicircular, indicant lo total una incomplerta creu llatina. En la primera capella lateral, á la dreta del altar major, hi ha magnifícament conservada una imatge bizantina del segle XI, que á ben segur seria la que tenía la primitiva capella.

Alguns altars laterals tenen pinturas no despreciables, encara que bastant mutiladas. La trona té bonas pinturas del segle XIV, representant la del dosser lo martiri d'un sant, essent apreciable per la diversitat de vestuari d'aquella época; los demés assumptos represéntats son lo Calvari y un Sant Miquel.

De la meteixa época es una taula, o mes ben dit tres fragments units, de remarcable mérit artistich á la vegada que arqueológich, la que formaría part del antich retaule.

Lo titular de la iglesia, que está en lo centre, té detalls á la perfecció, essent sobremanera notable la ben acabada y expressiva testa, de vigorós colorit; llástima d'esser destruidas las duas figuras agenolladas á sos costats, puix per lo que 'n resta pot ben apreciarse lo molt interés que pera la indumentaria tindrian. Los altres dos fragments representan: l'un Sant Pere lliurat de la presó per l'ángel y l'altre la institució de la iglesia, apreciable tant per lo ben acabat de sa composició, com per certs detalls interessats.

Quasi amagat per una paret y al bell costat de la escala del chor resta un bonich. sepulcre gótich, també del segle XIV, desprenentse de sa inscripció que allí reposa Na Alamanda de Reixach. Alsada la pesada tapa, vegérem dos calaveras en perfet estat de conservació, marcant ben senyaladament correspondre á la época del sepulcre.

Pujárem al cim del campanar pera disfrutar de sa perspectiva, igualment que pera investigar si alguna cosa podia interessarnos. vegentne ab satisfacció, en un dels fineatrals, un senzíll aparato de ferro pera tocar las campanas desde la rectoría, que es curios en extrem, y á ben segur deu esser enginy d' algún rector d' aquella iglesia.

Acabada la investigació de Reixach. nos dirigírem envers la cova de Na Guilleuma, prop las ruinas del histórich castell de Moncada, entrant per segona volta en la boca «d' aquell monstre soterrat, que semblava volia englirnos,» com tant be havia dit En Marsal Ambrós en la acta de la primera excursió á n'aquella fonda cova. Si bé la primera volta baixárem fins á cercar lo fi, no ho férem i així aquesta, puix faltats de llums suficients, era vana temeritat intentarho; per lo tant nos concretárem á la contemplació deis fantástichs efectes que la diferenta colocació de la lium produheix en aquellas bellas crestallisacions de tant variadas formas.

Per fi, ben á pesar nostre, deixárem aquell lloch que tant impresiona al entrarhi y del que tan agradable n'es la contemplació interior, y allí no lluny férem bona trovalla de balas de pedrer pera 'l naixent museo.

Lo sol ja anava á la posta quan tornárem envers Barcelona.

Eudalt Canibell

A l'article es parla d'alguns detalls de gran interès:

• Els excursionistes van visitar Can Fontanet i van veure els finestrals i l'escut heràldic que la masia manté sobre una d'elles.

• A Reixac descriuen la imatge Bizantina i els retaules i obren el ja desaparegut sepulcre d'Alamanda de Reixac, morta l'any 1344. Dins el sepulcre observen dos cranis.

•  Dalt del campanar van veure un element per a fer sonar campanes d'un enginy que els va causar molt de interès, no obstant no en parlen dels elements tècnics d'aquest.

• Baixant de Reixac van anar al Turó de Montcada a visitar la cova de Na Guilleuma i van quedar impressionats per les dimensions de la cova i dels elements naturals i minerals del seu interior.

• Al turó troben munició antiga d'un pedrer. Un pedrer va ser una antiga arma precursora del morter que tirava boles de pedra, posteriorment de ferro i metralla diversa:

Fons: Dipòsit Digital de Documents de la UAB

Al diari "La Imprenta" definit com a "Diario de avisos, noticias y decretos", el dijous 10 de setembre del 1874, a l'edició de la tarda (Nº 253) es va publicar una "Ultima hora" on trobem una referència de interès per Mas Rampinyo. Diu:

ULTIMA HORA. Dijimos en nuestra edición de la tarde de ayer que los carlistas que se haban reunido en Vich se corrían hacia el llano, y nuestras noticias han quedado después confirmadas.

Unos 3,000 hombres aproximamente tomaron ayer mañana la carretera de esta capital, siguiendo juntos hasta las inmediaciones de Samalús, pueblo situado al Este de la referida carretera; y ya entonces, formando dos partidas de 1,500 hombres cada una, tomaron respectivamente la dirección de la costa por el mismo Samalús y la del centre del Valles por la parte opuesta, sea por la Admetlla. Los que siguieron por esta última población iban mandados por Miret; las otros por Vila del Prat.

Estos movimientos produjeron su efecto en Granollers, y las dos de la tarde se haban tomado en aquella villa toda clase de precauciones; la guarnición y paisanos se hallaban sobre las armas, las puertas cerradas y no pocas barricadas en construccion, estando en la torre de la iglesia el comandante militar, el señor juez de primera instancia y el señor alcalde, que con un anteojo distinguían perfectamente los carlistas que se hallaban en Llerona.

Como de costumbre, salió de Granollers a las dos de la tarde un coche para esta ciudad, que no tuvo novedad en el camino. El de Vich, que ya llevaba algún retraso Por causa de los carlistas, salió de aquella villa algo mas tarde, y sus pasajeros vieron ya mas acá de Granollers algunos ginetes carlistas, que serian quizás una avanzada de la partida de Miret que, siguiendo por la carretera nueva, iban á tomar la antigua en e1 punto llamado "Coll de la Maña". Mas tarde se vieron ya las avanazadas de caballería en Moncada. 

Ayer no se tenian apenas otras noticias de las facciones que las referidas, y aun estas no se daban con completa seguridad. La autoridad militar tendría conocimiento de todos los movimientos del enemigo, puesto que el capitán general interino, señor Buce?a, tomó acertadas precauciones por si se atrevían los facciosos á extender su merodeo por los pueblos cercanos esta capital, y este efecto mandó situar fuertes retenes en distintos puntos estratégicos.

Hoy se han adquirido mas detalles. La faccion Miret ha pernoctado en su mayor parte en Mollet. Durante la noche se ha mandado abrir en dicha villa algunas casas que estaban cerradas y se han cobrado algunos cuartos.que suponemos habrán pedido los carlistas, en su insaciable sed de oro, en concepto de trimestres adelantados, pues por personas que nos merecen crédito hemos sabido que hace pocos dias los carlistas cobraron de Mollet unos 1,000 duros como saldo de sus exigencias formuladas la última vez que estuvieron en el Valles.

Desde Mollet ha mandado Miret partidas á varios pueblos con objeto de que recogieran cuartos. A Cerdañola y Ripollet ha ido una fuerza algo respetable, sin duda por temor á alguna salida de los liberales. A la hora en que escribimos estas líneas no sabemos á punto fijo las cantidades recogidas por los carlistas en todos los pueblos que han recorrido. Sabemos, empero, que en Palau Solitar robaron treinta y cinco duros que un cafetero tenia en un cajón.

En Moncada tenian los carlistas una avanzada de caballera y alguna infantera situada en la barriada llamada Mas Rampinyo. Debe tener alguna relacin con la permanencia de esta gente en aquel sitio el significativo hecho de haber sido robados la noche última en las inmediaciones del Besos cuantos carreteros se dirigan á esta capital.

En Mollet se han apoderado los carlistas de varios caballos pertenecientes á las empresas de diligencias que hacen servicio entre esta ciudad y la montaña, y que tienen constantemente situados en aquella villa para la muda de los tiros.

El coche de Vich que debía llegar ayer noche fué detenido por las facciones en la Garriga, y cuando pudo continuar el camino no pudo entrar en Granollers y los pasajeros que llevaba tuvieren que acampar al aire libre.

Entre estos pasajeros han venido muchos vecinos de Vich de los mas significados por sus ideas carlistas, y si no nos han informado mal, hasta algún concejal de aquel Ayuntamiento. Esas gentes huyen despavoridas de la ciudad de su naturaleza, y lo mismo han hecho otras personas por temor á las columnas que se dirigen á toda prisa á aquella ciudad y que, según en la misma se susurra, van á fortificarla en seguida. Por uno de los pasajeros, no carlista, hemos sabido que después de las últimas derrotas se han vuelto las gentes de don Carlos mas exigentes si cabe que antes, habiendo exigido anteayer, y en un breve plazo, á un liberal la cantidad de mil duros bajo pena de la vida.

A las primeras horas de la maana los carlistas de Mollet se disponían para la marcha que, según parece, debían verificar una parte por Montmeló, Montornés, La Roca y demás puntos por donde han escapado ya alguna otra vez, siguiendo la dirección de San Celoni, y el resto se cree que pasando la línea del ferrocarril de Zaragoza, se ha corrido en dirección Rubí y Martorell.

También iban á salir casi á la misma hora los que formaban la avanzada del "Mas Rampinyo" con las partidas que habían ido á merodear por aquellos pueblos y que se les habian unido.

En Arenys de Munt habia esta mañana una fuerte partida, y parece que también había otra en Alella, creyéndose que son de las fuerzas de Vila del Prat, destacadas ayer hacia la costa por Samalús.

No contento el Gapitan general interino de este distrito con tener á raya una facción bastante numerosa como la que ha bajado al llano, ha organizado algunas columnas que han salido á perseguir al enemigo, habiéndolo efectuado también él al frente de una de ellas, que se hallaba á las nueve en San Andrés. Componían esta columna unos 1,000 infantes, 200 caballos y seis piezas Krupp. El enemigo no ha creído conveniente aguardar la llegada de estas fuerzas, y como hemos dicho ya, se ha fraccionado para evitar la persecución. A las once regresaban las fuerzas que habian salido con el Capitán general interino.

Adjuntem novetats investigades en relació al desaparegut sepulcre d'Alamanda de Reixac, donzella que va morir l'any 1344 i sepulcre que va ser destruït a la guerra civil.

Al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB. Vol. 2, 1878, p. 89 " trobem que el 24 Febrer 1878 uns excursionistes de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques" van visitar Reixac i van obrir el sepulcre, tot observant dos cranis dins de la tomba.

Això ens informa que realment el sepulcre va ser utilitzat com a ossera d'altres individus. La transcripció de la excursió, firmada per Eudald Canibell, un dels fundadors de l'Associació diu:

Quasi amagat per una paret y al bell costat de la escala del chor resta un bonich. sepulcre gótich, també del segle XIV, desprenentse de sa inscripció que allí reposa Na Alamanda de Reixach. Alsada la pesada tapa, vegérem dos calaveras en perfet estat de conservació, marcant ben senyaladament correspondre á la época del sepulcre.

Actualitzem l'article amb el recull de dades investigades que podeu consultar clicant aquí.

Molts coneixem que el nostre poble va ser al seu temps un indret notable per a investigacions espeleològiques i de fet, la primera de les coves que es van explorar i documentar va ser la cova de Na Guilleuma. Us presento un seguit de informació que de ben segur que us serà d'interés:

La era de la espeleología moderna en España comienza con la fundación en el año 1.875 del Centre Excursioniste de Catalunya. El primer boletín de la entidad aparece en 1.877 y en el la primera reseña de una exploración. Se trataba en este caso de Cova de Na Guilleuma, cercana a Barcelona y hoy desaparecida. Seria este el primer paso para la creación de una estirpe de exploradores de importancia como poco después lo fue Font y Sagué y más tarde Faura y Sans. El primero comenzó sus exploraciones hacia 1.898 en las que desciende profundas simas y en las que alcanza cotas muy respetables para la época. El descenso del Avenc de la Ferla con 111 metros de desnivel y el Avenc del Bruc, en el macizo del Garraf, cerca de Barcelona con 120 metros representan grandes proezas en su tiempo.

Sacerdot, escriptor, poeta, historiador, geòleg, figura de la Renaixença, president de la Institució Catalana d’Història Natural. Font amb l’antecedent d’una publicació, Cova d’Ordal (1891), acompanyà a Martel, Armand i d’altres comissionats pel Centre Excursionista de Catalunya en la visita a la Fou de Bor (Cerdanya). El mateix any, 1896, per la proposta de Denís Puig, el CEC envia un interrogatori als seus delegats, sobre les cavitats dels seus termes, amb aquesta base i el catàleg de Puig y Larraz (1896), afegim els seus coneixements propis, publica al 1897 el Catàleg Espeleològic de Catalunya i comença les seves grans exploracions en el massís del Garraf, baixant les primeres verticals dels Avencs del Bruc i de la Ferla, davallant i reconeixent un bon nombre de cavitats de la zona. Al 1899, efectua una campanya al Priorat i Baix Camp. Han de passar dos anys perquè torni a un avenc, al 1901 explora el Forat de Sant Ou al Ripollès, aixeca un plànol de la desapareguda cova de na Guillema del Turó de Montcada. En 1907 amb els seus companys del Club Muntanyenc, fa la seva última exploració, l’Avenc d’en Roca. Font també hi va ésser un gran divulgador de l’espeleologia, publica les seves exploracions en forma d’amenes i patriòtics relats en diaris de Catalunya, publicacions excursionistes i a Spelunca, fent de corresponsal i deixeble de Martel. Font es preocupa dels recursos hídrics de les cavitats i de la seva higiene, causa llavors de moltes malalties. Considerat com l’introductor de l’espeleologia moderna al nostre país es fa coincidir la seva davallada a l’Avenc de Can Sadurní (1897) amb la primera exploració espeleològica catalana.


Enginyer de mines, president de la “ Sociedad Española de Historia Natural “.
Puig, recull tota la informació bibliogràfica, i també verbal dels seus companys, publicant l’any 1896, “Cavernas y simas de España”. Rebé noticies inèdites de cavitats catalanes, procedents de Graells i d’Artigas que inclou a la seva obra. Tradueix i publica la ressenya espeleològica que fa Martel de la seva visita a les Illes i Catalunya (1897). Visità i descriu la cova de na Guilleuma, (Montcada).

Font: PIONERS I PROMOTORS DE L’ESPELEOLOGIA CATALANA, NASCUTS ENTRE ELS ANYS 1749 I 1907. Actas. 7º Congreso español de espeleología: 220-229. (1997) Sant Esteve Sesrovires


I la cova de na Guilleuma? Qui era tal? 

Guilleuma de Montcada (1290-1309) - Guilleuma de Montcada succeí al seu pare Gastó en els dominis de Castellví i de Montcada i en els altres bens que el vescompte de Bearn poseïa a Catalunya. Segons Pedemonte, Guilleuma sojornà algunes temporades a Castellví de Rosanes, com feu abans del seu casament, a la tardor del 291, amb l'infant Pere, fill del rei Alfons II. Li aportà com a dot els castells de Montcada, Vacarises, Castellví, Rosanes amb la vila de Martorell, Voltrera, Sant Esteve, etc.

Font - Montserrat Pagès i Paretas - Art romànic i feudalisma al Baix Llobregat.

Hem parlant abans d'aquesta cova en altres articles però complementarem amb més informació de la visita de Francisco Zamora a la cova l'any 1787:

ESTADA DE FRANCISCO DE ZAMORA A CATALUNYA (1785-1790 I 1794).

A Catalunya des de l'any 1716 s'imposa el Decret de Nova Planta, designen com màxima autoritat del principat al "Capitán General".

A l'edat de 28 anys (1785) a Francisco de Zamora, el traslladen a Barcelona, amb el càrrec de: "Alcalde del Crimen de la Audiéncia Real de Cataluña".

El mateix any que arriba comença els seus viatges amb el vist i plau del "Capitán General Conde del Asalto".

Realitza onze viatges per Catalunya, dels anys 1785 al 1790. En el seu diari, recull tots els tipus d'informació, com si fes un inventari estadístic comentat, de tot el que veu i investiga, no inclou les informacions polítiques que, després alguns investigadors, van creure que les va efectuar.

Aquests viatges, son interpretats per alguns historiadors, com fets per una mena de: confident, fiscalitzador de les autoritats perifèriques, policia informador de les entrades d'opuscles i llibres de propaganda revolucionaria francesa, inspector pel "Primer Ministro", de les activitats polítiques clandestines ... S’ha confirmat que va enviar informes polítics, a: Floridablanca, Godoy i Jovellanos.

Fins ara es fosca la seva activitat a Catalunya fora del que escriu dels seus viatges i les lletres enviades als polítics abans esmentats.

La "Sala Extraordinaria de la Audiencia", on ell treballava, el 28 de Febrer de 1789, augmenta el preu del pa, desencadenant la insurrecció popular. El 27 de maig moren penjats cinc homes i una dona. Dos dies després, Zamora surt de viatge.

El 1791 torna a Madrid, on es nomenat: "Fiscal de la Sala de la Corte". Torna a Barcelona l'any 1794. Refà part d'un dels seus viatges anteriors desviant-se cap a Euskadi i després informa a Madrid de la situació, com si fos un agent d'inspecció i informació.

En 1795 es "Miembro del Consejo de Castilla" i "Ministro Supernumerario del Consejo Real". Al 1799, cau en desgràcia i es confinat a Pamplona. Mori l'any 1812 en el seu poble natal.

EL DIARI DELS VIATGES FETS A CATALUNYA.

L'obra manuscrita, coneguda de Zamora, es guarda a la Biblioteca del Palau Reial de Madrid. Dels viatges a Catalunya, existeix una copia a la "Biblioteca Nacional".
El diari d'en Zamora, omple part d'un buit, d'una època de les que es disposen de poques dades de Catalunya, fora de les grans ciutats.

Pel que respecte al nostre interès principal, ens dona dades de cavitats, algunes de les quals, ell mateix va explorar i com novetat a l’època, encarrega un plànol topogràfic de la Cova del Salnitre, així com unes làmines del seu interior i de l'accés dels Poetons.

Passem a reproduir els extractes del diari que fan referència a les cavitats. Donem les dades actualitzades de les cavitats que hem pogut identificar.
Com preàmbul, fem transcripció de la "ADVERTENCIA" que a modus de pròleg fa Zamora del diari del seus viatges per Catalunya

*ADVERTENCIA.

Desde el año de 1784 que vine a Cataluña a servir la plaza de Alcalde del Crimen para la que el Rey me había nombrado, formé la idea de ver esta provincia, así para poder desempeñar mejor las obligaciones de mi empleo como para instruirme en los ramos que aquí se hallan más adelantados que en el resto de España.

Con esta mira me dediqué a ver a los autores que han hablado en particular de esta provincia, y su lectura me afirmó más en mi propósito. También procure recoger las noticias y papeles que he podido hallar, relativas a los objetos que yo me he propuesto averiguar. Y, en efecto, ocultando mi proyecto, porque estoy seguro que hubiera tenido oposiciones que yo no hubiera podido vencer, hice mi primera expedición el día 19 de marzo de 1785, y después las he continuado, aprovechando en cuanto ha sido posible los feriados con la licencia del Capitán General, Conde del Asalto, que me la ha concedido francamente, aunque mis compañeros decían que me iba a divertir.

Pero como en realidad yo deseaba sacar algún provecho de mi trabajo, formé desde la primera salida un exacto diario de lo que había digno de alguna atención; y habiendo crecido estas apuntaciones, las he mandado encuadernar así para que no se extravíen como para manejarlas yo mejor.

Y por si acaso alguno se quiere aprovechar de ellas advierto: que unas veces he dejado de apuntar muchas cosas curiosas que escribiría si hubiese de publicar mi viaje; y que otras solía hacer las apuntaciones tan ligeras que no podrá otro fácilmente darles la extensión que ellas necesitan y que a mí me sería fácil darles. Las continuas ocupaciones del viaje, y la confianza que tengo en mi memoria, han sido la causa de esta omisión.

Por tanto contemplaré este libro por un puro diario al que daré algun´día la extensión que deseo, para que pueda, si no instruir, a lo menos divertir a los que lo lean.

Este tomo contiene 7 salidas, en las que he empleado 51 días, habiendo caminado 181 horas por un terreno tan quebrado como el de Cataluña, cuyos caminos sólo permiten ir a caballo y en muchas partes es preciso pasarlos a pie, habiendo todavía padecido más en las mejores posadas que en los caminos más malos.
Pero sobre todo, lo que me ha dado muchos ratos de desazón han sido las murmuraciones de los que me debian estimular y las sospechas y desconfianzas que he notado en casi todas las personas de quienes yo podía esperar alguna instrucción y luces en los mismos pueblos que iba a ver, especialmente de los curas y demás eclesiásticos seculares y regulares, los que no se contentaban con ocultarme la verdad, sino que supe positivamente que procuraban inducir los mismos sentimientos en los pocos que se dedicaban a enseñarme lo que había en el pueblo; aunque debo confesar, con la ingenuidad que echo de menos en los otros, que he hallado algunos sujetos del país que han ayudado mis deseos, como lo diré en su lugar.

En todos estos viajes no he llevado más compañía que la de mi criado Domingo Rodríguez, que escribe esta advertencia y es acreedor a que ho haga aquí memoria de su afición a esta clase de estudios, y de su constancia, y aún alegría, con que no sólo ha sufrido las incomodidades del viaje, sino con que ha procurado dismunuir las mías.

He dado esta ligera noticia del origen y progresos de mis viajes, no para que sirva de mérito a mi diario, sino para que algún día entiendan los que creían que mis salidas eran por pura diversión: que no es lo mismo irse a una torre por quince días, con gran compañía, a comer, jugar y dormir, que andar por montes y valles, de pueblo en pueblo, preguntando a quien teme responder, observando para que no le engañen con las respuestas, apuntando de día para formar el diario a la noche, dormir poco, comer mal y gastar mucho, sin ningún auxilio del Rey ni del público. Y a pesar de todo esto tengo resuelto continuar mis salidas hasta ver toda la provincia, y quedaré satisfecho si tengo la fortuna de concluir mi visita privada de Cataluña.

*Amb posterioritat a la redacció d'aquesta Advertència ( el volum on és copiada és datat el 1787), Zamora efectua quatre sortides més per Catalunya.

Font: Espeleologiabibliografia

Séptima salida: De Barcelona al pueblo y montaña de Moncada

Día 2 de Diciembre de 1787.  (Montaña de Moncada)

" A la parte del mediodía hay una cueva pequeña donde dicen se halló la Virgen que está en la ermita. A la parte del Norte hay otra que llaman de Dª Guillaumet de Moncada, que el santero y otros muchos con él creen que pasando por debajo del río llega hasta Montgat. Yo entré unas 30 ó 40 varas con mucho trabajo, y no conocí que fuese hecha artificialmente; pero el ermitaño me aseguró que más adentro había una especie de asa, la cual servía para bajar a otra galería más honda. El cuento es que estando cercada dicha Señora en esta montaña por los moros, cuando éstos la creían en mayor apuro les regaló una porción de pescado fresco que habían traido del mar por dicha mina." (P. 115).

Les Coves de Na Guilleuma, de la Mare de Déu, del Castell, de l'Ermità i de Can Oms, totes son desaparegudes, com conseqüència, principalment, de l'avenç de la pedrera del Turó de Montcada.
Bibliografia: GES-CMB. (1963). Catálogo Espeleológico de la Provincia de Barcelona I. Barcelona.