Montcada i Reixac

La setmana passada vam descobrir una nova imatge de la Font del Ferro. Donat que va ser una font molt apreciada, però que malauradament es conserven molt poques fotos, avui us presentem una altra que pertany a col·lecció privada. Molt probablement és la més antiga actualment descoberta.

Si rescatem la foto de la setmana passada, de 1912 i el grup d'esperantistes:


I finalment la postal d'Àngel Toldrà de la primera dècada de segle XX:



Si voleu saber més cliqueu aquí.

Aquesta imatge dels anys 10 del segle XX, fruit d'un clixé de vidre, ens mostra la sortida del rec comtal a l'exterior. Es tracta d'un petit testimoni de l'abans i de com es pot gaudir ara del lloc, tot havent preservat aquesta infraestructura, tal i com era.

Aquesta imatge, del fons de la Fundació Cultural Montcada em resulta molt atractiva.

Tot resseguint el camí de l'aigua, l'infant, com un adult ha vist un detall que l'ha fet distreure per uns instants.

A la revista "La Granja", trobem el 1908 un petit article sobre la casa de les aigües de Montcada.

La transcripció diu:

Conducción de aguas á Barcelona
Hace pocos días el Ayuntamiento de Barcelona giró una visita de inspección á las obras de la instalación elevatoria de aguas que se hace en Moncada y del acueducto para conducción de las mismas á Barcelona. Todos los excursionistas, entre los que se contaban el alcalde accidental Sr. Bastardas y numerosos concejales, jefes de sección y técnicos, quedaron muy complacidos de la perfección con que todo se monta y construye, y felicitaron por ello al concejal Sr. Magriñça á cuyo cargo corre la inspección, y el arquitecto Sr. Steva y Planas. Estas obras se construyen desde 1891. La longitud del acueducto proyectado es de 6.508 metros, de los cuales están construidos 5.727,50. De los 780,50 restantes están subastados y en curso de ejecución 656. El acueducto completo costará 2.659.773 pesetas.

Fons : Revista Segovia, La Granja. 1908.

Hem parlat força de les aigües de Montcada, portades fins a la ciutat de Barcelona per fer anar les fonts de la ciutat comtal.

Durant l'inici de segle XX, les xifres de morts per febre tifoide a Barcelona eren d'escàndol (morien fins a 500 persones l'any). Entre setembre de 1914 i gener de 1915 es van disparar i en quatre mesos es van enregistrar més de dos mil morts.

Aquell 1914 va ser un any fatídic, recordat als llibres de història de la ciutat comtal. Un any d'infecció i mort per causa de les febres de tifus. La pista va començar a Sant Andreu on es van enregistrar molts casos de tifus al setembre d'aquell any 1914.

Arran d'aquells fets, es va gestionar la realització d'un estudi per a saber els origens de la contaminació. Un informe del 14 d'octubre signat pel Dr. Ramon Turró, cap del Laboratori de Microbiologia Municipal de l'Ajuntament de Barcelona,  atribueix les febres a aquest fet.


Les recomanacions que informa el Dr. Turró són clares: Per a evitar brots de febres cal cegar els pous, purificar les aigües i reparar l'aqüeducte baix que transportava l'aigua des de Montcada, on a l'alçada de Sant Andreu, la canalització passava per sota de camps amb excrements d'animals. Les pluges torrencials provocaven filtracions contaminants degut a la manca de manteniment d'aquesta obra per part dels responsables de la canalització.

Dies després, el 23 d'octubre de 1914, el Dr. Turró va informar sobre la presència de bacteris de la salmonella a l'aigua de Sant Andreu, provinent de l'aqüeducte de Montcada. El dia 25 va queixar-se de l'estat de l'aqüeducte, de gairebé un segle d'antiguitat, al titular d'aquesta infraestructura, l'Ajuntament de Barcelona.


L'obra, sense cap manteniment des de feia molt de temps, perdia la meitat de l'aigua en diverses fuites i el doctor va recomanar a l'alcalde de Barcelona el tancament de la infraestructura per a evitar encara més la propagació dels bacteris, cap a la ciutat comtal.

L'alcalde de Barcelona el que va fer va ser ordenar que es pintin les fonts contaminades de color vermell i crear una ordenança que no s'hi begui, tot indicant també la neteja de tots els dipòsits, canonades i letrines, tot aplicant una multa per a qui no ho fes.


Una gran manifestació pública va esdevenir el 10 de novembre a la Plaça de Catalunya, on hi van haver garrotades, dipars i la intervenció de la Guàrdia Civil. El 17 de novembre l'alcalde finalment decideix desinfectar tota la xarxa amb permanganat, un agent químic, i un colorant per a que els barcelonins no tastessin l'aigua contaminada.

Mañana martes dia 17 comenzará la desinfección de la red de distribución de las aguas de Montcada; ésta llegará a los grifos coloreada y se pide al público se abstenga de utilizarla por su condición nociva; para suplirla se aumentará el número de fuentes públicas. Al publicar la Alcaldia el presente aviso, espera del vecindario se abstenga en absoluto de usar aquellas aguas,evitando así nuevos daños a la salud pública.

El dia 21 de novembre l'Ajuntament talla l'arribada d'aigua de la mina de Montcada i durant els primers dies de desembre es substitueix per aigua d'altres mines, de menor qualitat. Aquestes tasques d'urgència provoquen una reducció notable en la mort de barcelonins, no obstant encara hi havia un degoteig durant tot el mes de desembre i el gener de 1915.

La canalització de l'aigua va ser substituida i l'Ajuntament va bastir un seguit de fonts, una de les quals va ser la que es veu en aquestes imatges de l'any 1918 on podem observar la font que es va fer a Plaça Catalunya on hi rajava aigua de Montcada (mireu el cartellet a la font), i on les minyones recollien càntirs i garrafes d'aigua fresca i la portava cap a casa.


La font va ser inaugurada el 28 de desembre de 1917. L'aigua que brollava, com hem dit de la mina de Montcada, apaivagava la set dels barcelonins en una font no massa il·lustrada i més orientada a l'ús pràctic. Això va suposar una fisonomia força humil, amb tota la seva base de maó i la resta estava feta de blocs de pedra i també maons

L'aigua sortia per quatre brolladors, situats un per cada cara del pilar de base quadrada que formava el cos central de la font. Un petit rètol situat sobre un dels brolladors informava de la procedència de l'aigua: "MONTCADA".





Existeix inclús una postal, en Blanc i negre i també acolorida dels anys 20, on la font era el centre de l'espectacle, un miratge al bell mig del desert, palmeres que fan una ombra fresca, un vent fresquet d'estiu i aigua de Montcada. Què més podia demanar un barceloní?




Fuente de Agua de Moncada. Situada en la Plaza de Cataluñá, Fué inaugurada en Diciembre de 1917, siendo la primera que proporcionó al público agua de Moncada, después del cambio de tuberías efectuado con motivo de la infección de las aguas en 1914.



La font va romandre al mateix lloc uns vuit anys, fins que el 1925 va quedar inutilitzada i finalment desmuntada degut a la nova urbanització de la Plaça de Catalunya.



Fons: Calaix / Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010. Fotos de Josep Brangulí
Postal: BCN. RECUERDO DE BARCELONA 140. PLAZA DE CATALUÑA. FUENTE MONCADA. JORGE VENINI. ATV 2ª COLECCIÓN.  Foto: Jorge Venini. Col·lecció Enric Comas Parer)
Fons: Barcelona Filia.
Fons: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Brangulí. Processó Mare de Déu de la Mercè

El Diario de Barcelona va ser una publicació fundada l'1 d'Octubre de 1792 i que va desaparèixer, després d'algunes interrupcions, el 1994 l'edició en paper i el 2009 l'edició digital.

Va ser un dels diaris més antics de tota Europa i és considerat el diari més important de la història de Catalunya.

L'1 de setembre de l'any 1821, al seu número 244, el diari informava de com anar a buscar aigua a la Font del Ferro de Montcada, en uns anys on la font començava a estar en ple rendiment en quant a la seva fama es refereix.

Hi havia una tartana que sortia de Barcelona a les quatre de la matinada i tornava a les nou, en un viatge d'un parell d'hores amb temps suficient com per beure aigua i carregar alguna garrafa o petita bota.

El sacrifici d'anar a buscar aigua a Montcada era evident, però la tartana sortia amb gent amb els ulls clucs de son, alguns amb problemes de salut que esperaven millorar amb les aigües de Montcada.

Avisos. El que quiera ir á tomar el agua de la Font del Fero, acuda á casa de Cardeñas, calle de Tantarantana, esquina á la Academia de San Agustin vell, donde encontrará una tartana que saldrá á las 4 de la mañana y volverá a las 9 de la misma.

Aquest anunci es repeteix en diverses ocasions al diari durant un bon seguit d'anys, com és aquest exemple de l'any 1828:

Retornos. En la calle deTantarantana casa Josef Cardeñas num 7 hay una tartana que sale diariamente para la Font del ferro.

Anys després, el servei d'aigua de la Font del Ferro a Barcelona va millorar i ja no calia anar-la a buscar un mateix amb la tartana, com podem veure a l'anunci del 1836.

La persona que se acomode beber el agua de la llamada vulgarmente de la font del ferro, acuda al cementerio de las Moreras, frente Sta. Maria del Mar, que la hallará tanto en invierno como en verano. La misma muger que la vende se obliga á llevarla á las casas que gusten tener dicha agua, si asi lo previenen.

Aquest anunci ens demostra que en pocs anys, ja va sorgir un negoci en la venda de l'aigua de la Font del Ferro de Montcada dins la ciutat de Barcelona, tot incorporant el servei a domicili.

L'any següent, el 1837, l'anunci torna a canviar i s'ofereix un servei per a fer sota encàrrec en un altre lloc de Barcelona.

Pel text de l'anunci tot apunta que la tartana encara feia el viatge per la nit, però els loobies ja van consolidar-se i,  aprofitant la fama de la font, van continuar venent l'aigua a la ciutat de Barcelona.

El missatge ens dóna a conèixer també que probablement ja hi havia alguna mena d'engany de la legitimitat de les aigües de la Font del Ferro que es venien a Barcelona.

Los sugetos que gusten tomar el agua de la Font del Ferro de Moncada, traida en la misma noche, podrán acudir á la Rambla en la acera donde venden bacalao, casa de la Buscalla, en donde podrán dejar el recado si es que quieren que se les lleve á sus casas, y cuando no, se podrán abastecer de ella en la misma casa ó en su frente que es el puesto fijo de su venta: advirtiendo que es agua lejítima y no tiene ninguna clase de adulteracion como se podrá justificar.

El que quiera comprar agua propia del manantial de Moncada, vulgarmente llamada de la Font del Ferro, acuda al Borne, cementerio de las Moreras, que Antonio Comas la tiene para vender, como tambien la llevará á casas que se sirvan indicarle.

El negoci de l'aigua de la Font del Ferro va seguir endavant, però dotze anys després, el 1849, tornem a trobar el servei de viatgers nocturn cap a la font..

En aquest cas, ja no amb la tartana, però sí amb un omnibus o diligència del segle XIX que sortia de la Plaça de Sant Jaume.


L'anunci parla que el transport cap a la Font del Ferro de Montcada surt cada dia.

OMNIBUS PARA LA FONT DEL FERRO de Moncada. Sale todos los dias de la plaza de  la Constitucion (antes de S. Jaime) á las 5 en punto de la mañana, y regresa antes de las 10, despues de haber dado dos horas de tiempo á los pasageros para tomar aquellas aguas tan acreditadas por sus virtudes medicionales. En atenció á la mucha gente que acude alli, particularmente los dias festivos, por razon de haber baile por la tarde, saldrá el ómnibus del lugar arriba citado, á las 3 y media de la tarde de cada dia de fiesta. Los asientos se despachan á 4 rs. vn  [Reales de Vellón]. uno, en casa el droguero Sr. Corominas, bajada de S. Miguel nº 6.

També del juny de 1849 és el següent anunci, on ens aclareix una mica més els punts de venda, que podem veure va consolidar-se al Born, en concret al mercat i també a la cantonada del carrer Montcada.

En qualsevol cas, ara comencem a veure un anunci amb una marcada intenció de vendre aigua pels fets "medicinals" i "la verdadera agua", fet que ens fa pensar que també hi havia cert engany en la venda de les aigües de Montcada.

Del text de l'anunci podem extreure que hi va haver també un canvi de propietari d'aquest negoci, doncs la persona que ara ven l'aigua és Juan Nadal, que pel que indica l'anunci va ser l'antic botiguer d'aquesta.

EN EL MERCADO DEL BORNE Y EN LA puerta de la tienda de confiteri que hay en la esquina de la calle de Moncada, se vende la verdadera agua de la acreditada fuente medicinal de Moncada, conocida por la Font del Ferro, siendo la tal mesa de espendiciosa, de Juan Nadal, antiguo espendedor de dicha saludable agua. El Precio á 8 cuartos el porron.

Ja l'any 1852 trobem encara el transport de l'omnibus de les cinc del matí, però ja no surt de la plaça Sant Jaume sino del carrer de Santa Anna. Ens diu que l'omnibus és de Casa Xelma, empresa que el gestionava.

RETORNOS. DESDE EL PRIMERO DEL CORRIENTE sale diariamente á las 5 de la mañana, estando de regreso en esta á las 9 de la mañana, un ómnibus de casa Xelma, calle de Sta. Ana, ara la Font del Ferro de Moncada.

Nou dies després el diari mostra un nou anunci de venda de l'aigua, però molt més senzill. L'aigua ja havia consolidat la seva fama, però calia indicar que era la "verdadera". L'indret de venda segueix al Born.

AGUA DE LA FONT DEL FERRO, VERdadera. Véndese en la plazuela de las Moreras á 6 cuartos.

L'aigua de la Font del Ferro, seguiria amb una gran acceptació popular degut als beneficis medicinals que se li van atribuir. La font va romandre activa fins principis de segle XX, moment on la cimentera Asland va iniciar l'explotació de la pedra del Turó.

La memòria històrica ens indica que als anys 50 del segle XX encara es podia visitar les restes de la que va ser la font més famosa del nostre poble.



Arxiu: Biblioteca Nacional de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ; Universitat de Barcelona. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació

El 1857, Víctor Balaguer va publicar un seguit de llibres dedicats a explicar els pobles vistos des del ferrocarril.

Al seu pas per Montcada i Reixac ara fa 160 anys, Balaguer ens descriu la població com a senzilla i pobre però amb un gran passat històric pel fet de mantenir el castell dels Montcada.

En aquells moments encara hi havia algunes restes del castell, sobretot la torre del homenatge que va ser aprofitada per a bastir la torre de telegrafia òptica uns anys enrera.

Ens parla de la magnífica muntanya, el nostre turó, i de les aigües que brollen a la Font del Ferro, així com de les del rec comtal. Ens parlarà també de Santa Engràcia i de la verge del turó de Montcada. Tot un gran viatge en tren de l'època.

Veiem doncs què va escriure Víctor Balaguer sobre Montcada i Reixac.

(...) ¿Veis esa montaña á la cual sube y en la cual penetra el ferro-carril de que acabo de hablaros? Observad su colina de rápida pendiente, observad su pico que se levanta en forma de cono, descollando entre las demas de la cordillera que cierra el anfiteatro el llano de Barcelona. Es la famosa montaña  de Moncada, que se alza, centinela vigilante y eterno posado en el lindero del Vallés, como para observar indistintamente este llano y el de Barcelona.

En lo mas alto de ell se ven las ruinas del castillo que fué un tiempo mansion señorial de la noble y orgullosa familia de los Moncadas. En el dia la torre de homenage de la antigua fortaleza feudal sirve de telégrafo militar.

Continua lo bello del paisage. Atravesamos una huerta de frutales.

Estamos ya en Moncada.

Moncada. Hé aquí una pobre y sencilla poblacion compuesta casi únicamente de esa hilera de casas ante la cual nos hemos parado, y sin embargo hay que decir no poco de este lugar. Muchas vilas hay que no tienen un pasado como el suyo. Verdad es también que su historia consiste en la de su castillo.

Este lugar se halla al pié de la montaña como si en ella buscara su protector apoyo, y esa montaña, prescindiendo aun de su muy parte histórica, es famolsa por sus aguas de hierro primero y luego por su mina que es la que abastece de aguas á la capital.

Ocupémonos de unas y otras.

En lo antiguo Barcelona no tenia mas agua que la de la acequia Condal y Read de que hemos hablado. En el dia tiene un manantial que procede de las montañas del N. O. y que fué descubierto á mediados del siglo XIV por el ciudadano Jaime Fivaller, ascendiente del ilustre y esclarecido conceller de este nombre, y otro que procede de la mina de Moncada. Antes de tener este, que solo data de principios de este siglo, contaba con el citado de las montañas del N.O y el caudal de la acequia, que no era siempre seguro, y que tenía el grave inconveniente de ir descubierto hasya el pié de las murallas, pudiendo así fácilmente ser basterdeado con materias estrañas nocivas á la salud pública. Para remediar este mal, el capitan general de Cataluña, Sr. marqués de Campo Sagrado, consiguió que el rey concediera 1400 plumas de agua del manantial de Montcada, con faultad al Ayuntamiento de beneficiar hasya 500 de ellas para  con su producto costear los castos de su conducción á la capital.

El 7 de enero de 1825 pasó el general al punto de Moncada de donde denia tomar orígen el acueducto, y puso la primera piedra de este. Empezáronse los trabajos y continuaron con toda la actividad y porfia que caracteriza á los catalanes, y en poco mas de un año quedó terminado el acueducto, todo de mampostería, abovedado, largo de 10000 varas, alto de 1 y ancho de 2.

Vamos ahora á las aguas gerruginosas, ó sea á las de la Font del ferro, como las llaman los naturales.
Un recodo de la montaña impide que desde la carretera se descubra el lugar de esta fuente, que fué costeada por el Ilmo. Sr. Obispo de Barcelona D. Gavino de Valladares y Mesia, el año 1792, con motivo de haberle aquellas aguas curado de cierta antigua dolencia que padecia. Antes de esta circunstancia, el agua se abria paso por varias partes, siendo muy dificil encontrar la peña de donde brotaba. El agua brota cristalina del caño, cuya parte interior aparece cubierta de un ocre de color entre rojo y amarillo. Su sabor no es nada ingrato, pero deja conocer la presencia del hierro por el gusto de tinta que tiene. Cien libras de esta agua minera, segun el análisis y dictámen de sabios facultativos, contienen:

Sulfato de sota. . 336 gramos
Sulfato de cal.  . 24
Hierro..  .  .   . 130
Acido carbónico .. 5 pulgadas cúbicas por libra.

El hierro está combinado con el ácido carbónico formando un carbonato de hierro.
Para comodidad de los muchos dolientes que no solo de la capital sino tambien de diversos puntos del Principado acuden, se construyó recientemente una elegante hospedería en un punto delicioso del monte, al pié del cual empalma con la líne adel Norte el ferro-carril que hoy va á Tarrasa y que un dia debe ponernos en comunicacion con Madrid.

La iglesia parroquial de este lugar es de fundacion antiquísima y en el año 1381 fué trasladada al sitio que hoy ocupa donde se alzaba entonces una sencilla y modesta ermita, Se denomina de Santa Engracia ó de Gracias, fué dependiente del monasterio de Gerónimos de la Murtra, permutada despues por la parroquia de Reixac, y constituida últimamente aneja de la de los santos Acisclo y Victoria de las Feixas.

Venérase en esta iglesia la imágen de la Virgende Moncada que antiguamente estaba en la capilla del castillo, y que, segun los cronistas Pujades y Feliu, fué fallada en la famosa cueva cuya boca existe aun junto á las ruinas de la morada feudal de los Moncadas, cueva que se supone atraviesa, siempre por debajo de tierra, una basta estension de territorio yendo á desembocar en la misma playa del mar muy cerca de Montgat. De las tradiciones de esta cueva y de las del castillo me hago cargo detallada y minuciosamente en mi otro Guia de Barcelona á Terrasa. Por lo que hace á la Virgen de Moncada es una sencilla imágen de barro de cinco palmos de alto.

Nada mas de particula ofrece este pueblo. Sigamos adelante y lanzémonos de nuevo á devorar el espacio en alas de ese mónstruo que rasga el aire como las nuves el rayo. Nos espera el Vallés con sus rientes comarcas y sus históricos recuerdos.

Font: Guia de Barcelona á Tarrasa por el ferro-carril. Víctor Balaguer. 1857

Avui volem donar-vos a conèixer dos imatges de l'antiga font del Tort, amb la seva fisonomia quan hom anava a menjar la truita.

Que Montcada i Reixac va ser un indret amb abundància d'aigües, fonts, rius, torrents i mines és una realitat documentada. A nivell oral també ens arriben dades relatives a aquesta riquesa, en el meu cas familiar, el pare d'una rebesàvia va arribar a comptar fins a 160 fonts o brots d'aigua a la zona de la Serralada de Marina.

Hem trobat una referència en un llibre publicat a Salamanca sobre la hidrologia mèdica a la península, l'any 1875. En aquest llibret surt una referència que ens permetrà seguir la investigació de les fonts al poble, un tema que personalment m'encanta. Diu:

D. Ignacio López de Ayala, publicó en verso una descripción de los baños de Archena en 1777. D. Antonio Mendal, escribió un Tratado sobre las aguas de Graena, y otro sobre las de Frailes. Menós de Llena, otros de las de Espluga de Francoló, de las de San Hilario, de la de Moncada, y de la fuente Griga en Cataluña. (...)

Fons: Llibre Hidrología Médica: Con nociones de Hidrografía, geografía, Vol 1 pàg XXV. Anastasio García López. Salamanca.

La casa de les aigües es va inaugurar el 1875. La següent imatge la podem situar a principis del segle XX. Una bonica imatge de la casa de les aigües, abans i avui,

Qui els hauria dit a aquests homes que un segle després la seva imatge encara seria recordada? Avui fa 100 anys d'aquesta fotografia, realitzada per un grup excursionista el 16 de Juliol de 1916.

Del mateix indret tenim una altra imatge, aproximadament de la mateixa època, en aquest cas l'excursió d'uns ciclistes de Barcelona a la font:



Fons: Postal i imatge d'autors desconeguts.

Els barris de Vallbona (Barcelona) i Can Sant Joan (Montcada i Reixac) van reclamar l'adequació del tram del rec Comtal que els uneix per tal de poder transitar de manera segura entre els dos barris sense perills. Després de les obres visitem l'espai per tal de fer justa mesura de les feines realitzades.

La visita realitzada mostra un espai molt canviat. Un canvi a millor en el que s'ha ampliat el camí i s'ha cimentat per tal de poder passar correctament, tant caminant, com amb carrets de nens o de compra. El talús de terra de l'altra banda ha estat desprovist de la vegetació i escombraries que hi va haver, tot incloent-hi una malla de creixement vegetal que en un futur el cobrirà.

Hi ha a més un enllumenat durant el camí i s'ha incorporat vegetació vertical a la banda de la tanca que separa la via del ferrocarril. L'aigua és transparent i les algues donen una bona visió de salut del rec. A banda s'ha incorporat panells informatius de caire històric del rec així com el grafit de qualitat de l'artista i activista social Roc BlackBlock.

Una obra necessària pels veïns i veïnes dels dos barris que ara ja pot ser disfrutada com cal.

Una nova entrega de les caminades dels amics Josep Bacardit , germans Oriol i Joan i Joan Vidal. En aquesta entrega amb la col·laboració de Domingo Calduch.

Els amics fan una bonica excursió cap a la font dels caçadors i posteriorment cap a la font dels avellaners. Ens mostraran a més la ubicació i restes de l'antic hostal de Vilatort, ja existent al segle XV i un seguit de curiositats que pensem són de gran interès.

Avui voldria oferir-vos un seguit de notes de mitjans de segle XIX relacionats amb la Font del Ferro.

Comencem amb un retall de "La Gaceta de Madrid", publicada al nº 5.412, el 8 de Juliol de 1849. En aquest primer article es parla d'una visita realitzada el 24 i 28 de Juny d'aquell mateix any a la "Font del Ferro" de Montcada.Veureu que es fa incís a que s'està bastint un centre de salut on els malalts podran prendre les aigües de la font i fer estades de major o menor durada:

En los días de San Juan y San Pedro estuvimos en la saludable fuente ferruginosa de Moncada, y experimentamos un  verdadero placer al contemplar la numerosa concurrencia de vecinos de aquellos pueblos y de personas de esta capital que animaban, con alegres danzas y con bullicioso regocijo, aquel sitio tan pintoresco y agradable por su propia belleza, por la hermosa perspectiva que se descubre y por el murmurio de sus tan cristalinas como medicinales aguas.Segun tenemos entendido trátase de formar alló un establecimient de curación y recreo igual á los de Alemania. Mucho nos alegraremos se realice, y que pronto se conculya el comenzado edificio.
Las excelentes virtudes del agua ferruginosa de Moncada son harto conocidas por sus maravillosos efectos obtenidos por su uso en infinidad de dolencias crónicas. Una de sus propiedades proncipales es la de curar perfectamente la clorosis, enfermedad de que son víctimas tantas jóvenes que perecen en el mayor grado de marasmo. Muchas niñas que se cree padeden un aneurisma del corazón, la tisis y otras muchas afecciones consuntivas, son con frecuencia simplemente cloróticas, y hallarían un eficaz remedio con el uso de las aguas de este manantial.
Aunque las aguas de la fuente del hierro de Moncada no necesitan ser encomiadas, pues es sabido el gran consumo que de ellas se hace como obheto medicinal, con todo las recomendaciones al público, ahora que una empresa celosa ha escogido medios económicos y cómodos para que los enfermos puedan trasladarse al mismo manantial, en donde son servidos con esmero de cuanto necesitan.

Per altra part, un any després, també publicat a la "Gaceta de Madrid", en aquest cas el 20 de Juliol de 1850, al número 5.848 d'aquesta publicació es torna a fer molt bona publicitat de les qualitats de les aigües de la Font del Ferro i ja es parla que l'edifici per a rebre els visitants i poder-los allotjar, ja està gairebé enllestit:

Si bien que alguna vez hemos recomendado al público la fuente ferruginosa de Moncada por la comodidad que ofrece, por las buenas proporciones que hay para su ida y vuelta con toda aceleración, y por los saludables efectos que de sus aguas se experimentan, con todo, con las particulares ciscunstancias que acerca esto último se nos han referido, que se sería muy largo detallar minuciosamente, nos consideramos obligados en cierto modo á recomendarla otra vez para que el público no ignore que las aguas de esta fuente son preferibles del todo á un sin número de otras que hay cercanas, de lo que se ve cada día repetidos ejemplos. El edificio que dijimos se estaba construyendo para embellecimiento, ensanche y comodidad de la mencionada fuente, está rematándose; y luego que lo sea, se conocerán inmediatamente las utilidades y ventajas que reportará al público de las aguas de una fuente tan maravillosa.

I encara més.A la mateixa publicació, un any més tard, el 17 d'agost de 1851, al seu número 6.252, es parla de la preparació d'un "sarao" pel dia 23 d'aquell mes, a la Font del Ferro. Gran part de l'article tracta del fet que els usuaris no fan ús de l'edifici per a fer estades continuades a la Font del Ferro. Uns mala inversió pels promotors? Sembla que el sarao que s'intenta organitzar, és un preparat ben cuinat per a publicitar-se com a centre de salut...

Un gran sarao debe verificarse en la tarde y noche del día 23 del actual Agosto en la acreditada y salutífera fuente de Moncada.
De algún tiempo á esta parte se ha puesto en moda dar espléndidos saraos en las fuentes y jardines; y el dueño del manantial ferruginoso de Moncada no ha querido quedarse atrás en esta parte de obsequiar al público, ya que tanto se ha desvelado y se desvela en convertir aquel manantial de salud en una estancia deliciosa, con todas las condiciones higiénicas necesarias al restablecimiento de la salud de los enfermos que allí acuden, y em deliciosa estancia de los que por mero recreo y distracción frecuentan aquella fuente.
Sabemos que este año la concurrencia al citado manantial es considerable, prueba evidente que los enfermos hallan en el manantial ferruginoso de Moncada el alivio y curación de sus males; no obstante que ignoramos por qué circunstancua los enfermos no saben aprovecharse de las ventajas que les proporcionaria el vivir en el establecimiento que se ha levantado á propósito para hospedar á los que usan de aquellas aguas, circunstancia que haría á los enfermos obtener centuplicadas ventajas en alivio de su salud, puesto que no tendrían que soportar el sofocante calor que se siente en el viaje de ida y vuelta: podrían tomar el agua en distintas horas del día sin llenas de una vez el estómado de líquido, que de todos modos es sumamente trabajoso el diferirlo á la vez, disminuyeno así notablemente las salutíferas propiedades de tan recomendable manantial, si ncontar además las infinitas condiciones higiénicas que propura el vivir allí, en donde se respira de un aire puro y se goza de una vida tranquila, libre de bullicio y demás perjudiciales circunstancias que existen en la atmósfera y manera de vivir de una ciudad populosa.
Tenemos datos para creer que la reunión de señoras y caballeros que constituirán el sarato que se dará en dicho día 23 será de lo más brillante y escogido, con una lúcida orquesta compuesta de profesores acreditados.

Fons: Gaceta de Madrid.

Com va escriure en Ferran Canyameres:

Tenir aigua d'aquesta és considerat com un privilegi. Uns versets populars, repetits encara avui, ratifiquen el seu renom:

"Aigua fresca i regalada

de la mina de Montcada"

Font: Ferran Canyameres. Obra Completa V. Obra biogràfica. Textos inèdits. El Vallès. 1995

Bé que podria ser una bona capçalera, tot motivat pel fet que un element històric es manté intacte amb el pas dels anys, les dècades i els segles, no obstant ens referim a un punt en el que el camí que voreja el Rec Comtal es manté igual que ara fa gairebé 100 anys.

Consulteu les darreres notícies sobre aquest assumpte que l'AVV de Can Sant Joan manté al seu bloc informatiu, tot clicant al següent enllaç: http://avvmontcadacansantjoan.wordpress.com/category/rec-comtal/

Us recomanem també la lectura del següent bloc: http://el-rec-comtal.blogspot.com.es/ i també del següent web http://paisatgesdelaiguamontcada.com/

Bones, és just fer difusió dels fets actuals, en relació a l'estat de les reivindicacions de les AVV de Can Sant Joan i Vallbona.

Hi ha un compromís per a primers d'any 2015 per tal de realitzar un seguit d'actuacions d'acondicionament de la zona.

Una adequació de l'indret per tal de dignificar-lo i donar-li l'ús i el pas que els veïns necessiten per tal d'anar d'un barri a un altre.

Deixem una notícia de TVE 2 que us animem a visitar: http://youtu.be/knX5LPcjc0w
 

Imatges: Jordi Curtiella