Montcada i Reixac

A l'Arxiu Municipal de Barcelona trobem un bonic document, signat per Antoni Rovira i Trias el 5 d'abril de 1868 on podem veure la planta i l'alçat de la Casa de la Mina de Montcada i Reixac.

Tasca finalitzada!

Després de vuit anys posant ordre a les sèries de Postals de la Litografia Thomas, vaig arribar a identificar totes les sèries i postals que es van editar, on Montcada era la protagonista de cada imatge.

Totes les postals, excepte una.

Tot just al Juliol de l'any passat em restava identificar una postal que no havia trobat enlloc, però que existía: La postal número 6 identificada amb el codi 3534 de la primera sèrie que es va editar, a la primera dècada del segle XX.

El passat mes de juliol, just un any després de trobar aquesta incògnita, el dubte es va esfumar. La postal va aparèixer. És la postal més rara i inèdita de Thomas i amb ella la col·lecció ara queda completada.

Vegeu tota la col·leció prement aquí.

Aquesta imatge dels anys 10 del segle XX, fruit d'un clixé de vidre, ens mostra la sortida del rec comtal a l'exterior. Es tracta d'un petit testimoni de l'abans i de com es pot gaudir ara del lloc, tot havent preservat aquesta infraestructura, tal i com era.

Aquesta imatge, del fons de la Fundació Cultural Montcada em resulta molt atractiva.

Tot resseguint el camí de l'aigua, l'infant, com un adult ha vist un detall que l'ha fet distreure per uns instants.

Les següents imatges són fotografies estereoscòpiques de principis de segle XX, que permeten veure una imatge en un primitiu 3D simulat gràcies a la desviació de perspectiva de les dos imatges. D'aquesta manera es crea la il·lusió de profunditat en una imatge.

El nostre cervell rep dues imatges però les interpreta com una de sola produint una sensació tridimensional, és a dir, afegint profunditat a les imatges en dos dimensions.

La visualització estereoscòpia només es produeix apropant-se a la imatge i enfocant els ulls amb les imatges, ajustant una distància focal apropiada per a cada cas, però per a facilitar l'exercici ens caldria unes ulleres especials:

El 1857, Víctor Balaguer va publicar un seguit de llibres dedicats a explicar els pobles vistos des del ferrocarril.

Al seu pas per Montcada i Reixac ara fa 160 anys, Balaguer ens descriu la població com a senzilla i pobre però amb un gran passat històric pel fet de mantenir el castell dels Montcada.

En aquells moments encara hi havia algunes restes del castell, sobretot la torre del homenatge que va ser aprofitada per a bastir la torre de telegrafia òptica uns anys enrera.

Ens parla de la magnífica muntanya, el nostre turó, i de les aigües que brollen a la Font del Ferro, així com de les del rec comtal. Ens parlarà també de Santa Engràcia i de la verge del turó de Montcada. Tot un gran viatge en tren de l'època.

Veiem doncs què va escriure Víctor Balaguer sobre Montcada i Reixac.

(...) ¿Veis esa montaña á la cual sube y en la cual penetra el ferro-carril de que acabo de hablaros? Observad su colina de rápida pendiente, observad su pico que se levanta en forma de cono, descollando entre las demas de la cordillera que cierra el anfiteatro el llano de Barcelona. Es la famosa montaña  de Moncada, que se alza, centinela vigilante y eterno posado en el lindero del Vallés, como para observar indistintamente este llano y el de Barcelona.

En lo mas alto de ell se ven las ruinas del castillo que fué un tiempo mansion señorial de la noble y orgullosa familia de los Moncadas. En el dia la torre de homenage de la antigua fortaleza feudal sirve de telégrafo militar.

Continua lo bello del paisage. Atravesamos una huerta de frutales.

Estamos ya en Moncada.

Moncada. Hé aquí una pobre y sencilla poblacion compuesta casi únicamente de esa hilera de casas ante la cual nos hemos parado, y sin embargo hay que decir no poco de este lugar. Muchas vilas hay que no tienen un pasado como el suyo. Verdad es también que su historia consiste en la de su castillo.

Este lugar se halla al pié de la montaña como si en ella buscara su protector apoyo, y esa montaña, prescindiendo aun de su muy parte histórica, es famolsa por sus aguas de hierro primero y luego por su mina que es la que abastece de aguas á la capital.

Ocupémonos de unas y otras.

En lo antiguo Barcelona no tenia mas agua que la de la acequia Condal y Read de que hemos hablado. En el dia tiene un manantial que procede de las montañas del N. O. y que fué descubierto á mediados del siglo XIV por el ciudadano Jaime Fivaller, ascendiente del ilustre y esclarecido conceller de este nombre, y otro que procede de la mina de Moncada. Antes de tener este, que solo data de principios de este siglo, contaba con el citado de las montañas del N.O y el caudal de la acequia, que no era siempre seguro, y que tenía el grave inconveniente de ir descubierto hasya el pié de las murallas, pudiendo así fácilmente ser basterdeado con materias estrañas nocivas á la salud pública. Para remediar este mal, el capitan general de Cataluña, Sr. marqués de Campo Sagrado, consiguió que el rey concediera 1400 plumas de agua del manantial de Montcada, con faultad al Ayuntamiento de beneficiar hasya 500 de ellas para  con su producto costear los castos de su conducción á la capital.

El 7 de enero de 1825 pasó el general al punto de Moncada de donde denia tomar orígen el acueducto, y puso la primera piedra de este. Empezáronse los trabajos y continuaron con toda la actividad y porfia que caracteriza á los catalanes, y en poco mas de un año quedó terminado el acueducto, todo de mampostería, abovedado, largo de 10000 varas, alto de 1 y ancho de 2.

Vamos ahora á las aguas gerruginosas, ó sea á las de la Font del ferro, como las llaman los naturales.
Un recodo de la montaña impide que desde la carretera se descubra el lugar de esta fuente, que fué costeada por el Ilmo. Sr. Obispo de Barcelona D. Gavino de Valladares y Mesia, el año 1792, con motivo de haberle aquellas aguas curado de cierta antigua dolencia que padecia. Antes de esta circunstancia, el agua se abria paso por varias partes, siendo muy dificil encontrar la peña de donde brotaba. El agua brota cristalina del caño, cuya parte interior aparece cubierta de un ocre de color entre rojo y amarillo. Su sabor no es nada ingrato, pero deja conocer la presencia del hierro por el gusto de tinta que tiene. Cien libras de esta agua minera, segun el análisis y dictámen de sabios facultativos, contienen:

Sulfato de sota. . 336 gramos
Sulfato de cal.  . 24
Hierro..  .  .   . 130
Acido carbónico .. 5 pulgadas cúbicas por libra.

El hierro está combinado con el ácido carbónico formando un carbonato de hierro.
Para comodidad de los muchos dolientes que no solo de la capital sino tambien de diversos puntos del Principado acuden, se construyó recientemente una elegante hospedería en un punto delicioso del monte, al pié del cual empalma con la líne adel Norte el ferro-carril que hoy va á Tarrasa y que un dia debe ponernos en comunicacion con Madrid.

La iglesia parroquial de este lugar es de fundacion antiquísima y en el año 1381 fué trasladada al sitio que hoy ocupa donde se alzaba entonces una sencilla y modesta ermita, Se denomina de Santa Engracia ó de Gracias, fué dependiente del monasterio de Gerónimos de la Murtra, permutada despues por la parroquia de Reixac, y constituida últimamente aneja de la de los santos Acisclo y Victoria de las Feixas.

Venérase en esta iglesia la imágen de la Virgende Moncada que antiguamente estaba en la capilla del castillo, y que, segun los cronistas Pujades y Feliu, fué fallada en la famosa cueva cuya boca existe aun junto á las ruinas de la morada feudal de los Moncadas, cueva que se supone atraviesa, siempre por debajo de tierra, una basta estension de territorio yendo á desembocar en la misma playa del mar muy cerca de Montgat. De las tradiciones de esta cueva y de las del castillo me hago cargo detallada y minuciosamente en mi otro Guia de Barcelona á Terrasa. Por lo que hace á la Virgen de Moncada es una sencilla imágen de barro de cinco palmos de alto.

Nada mas de particula ofrece este pueblo. Sigamos adelante y lanzémonos de nuevo á devorar el espacio en alas de ese mónstruo que rasga el aire como las nuves el rayo. Nos espera el Vallés con sus rientes comarcas y sus históricos recuerdos.

Font: Guia de Barcelona á Tarrasa por el ferro-carril. Víctor Balaguer. 1857

Els barris de Vallbona (Barcelona) i Can Sant Joan (Montcada i Reixac) van reclamar l'adequació del tram del rec Comtal que els uneix per tal de poder transitar de manera segura entre els dos barris sense perills. Després de les obres visitem l'espai per tal de fer justa mesura de les feines realitzades.

La visita realitzada mostra un espai molt canviat. Un canvi a millor en el que s'ha ampliat el camí i s'ha cimentat per tal de poder passar correctament, tant caminant, com amb carrets de nens o de compra. El talús de terra de l'altra banda ha estat desprovist de la vegetació i escombraries que hi va haver, tot incloent-hi una malla de creixement vegetal que en un futur el cobrirà.

Hi ha a més un enllumenat durant el camí i s'ha incorporat vegetació vertical a la banda de la tanca que separa la via del ferrocarril. L'aigua és transparent i les algues donen una bona visió de salut del rec. A banda s'ha incorporat panells informatius de caire històric del rec així com el grafit de qualitat de l'artista i activista social Roc BlackBlock.

Una obra necessària pels veïns i veïnes dels dos barris que ara ja pot ser disfrutada com cal.

El projecte de reordenació de l'espai públic a l'entorn del Rec Comtal dóna els seus fruits.

Després de les reivindicacions aquest comença a ser l'espai dignificat que reclamaven els veïns dels barris de Can Sant Joan i Vallbona.

Imatges: Inmaculada Fernández.

Bé que podria ser una bona capçalera, tot motivat pel fet que un element històric es manté intacte amb el pas dels anys, les dècades i els segles, no obstant ens referim a un punt en el que el camí que voreja el Rec Comtal es manté igual que ara fa gairebé 100 anys.

Consulteu les darreres notícies sobre aquest assumpte que l'AVV de Can Sant Joan manté al seu bloc informatiu, tot clicant al següent enllaç: http://avvmontcadacansantjoan.wordpress.com/category/rec-comtal/

Us recomanem també la lectura del següent bloc: http://el-rec-comtal.blogspot.com.es/ i també del següent web http://paisatgesdelaiguamontcada.com/

Bones, és just fer difusió dels fets actuals, en relació a l'estat de les reivindicacions de les AVV de Can Sant Joan i Vallbona.

Hi ha un compromís per a primers d'any 2015 per tal de realitzar un seguit d'actuacions d'acondicionament de la zona.

Una adequació de l'indret per tal de dignificar-lo i donar-li l'ús i el pas que els veïns necessiten per tal d'anar d'un barri a un altre.

Deixem una notícia de TVE 2 que us animem a visitar: http://youtu.be/knX5LPcjc0w
 

Imatges: Jordi Curtiella

Bones. Després de les reclamacions realitzades pels veïns, Antonio Alcántara ens fa arribar les novetats en relació al que ha sortit als mitjans de comunicació.

És necessari treguin la bruticia i els productes tòxics de manera urgent, independement de que tinguin planificada una intervenció més amplia a llarg termini. A més volem que aquesta intervenció a llarg termini compti amb la participació veïnal.

• No autropellament a la liniea de frança. És al carrer del Rec Comtal: http://www.laveu.cat/NOTICIES/default.cfm/ID/430118/T/nou-atropellament-mortal-linia-franca.htm

Cliqueu a les imatges per a llegir els articles amb major qualitat:





Seguirem informant.

Bones, des de l'AVV Montcada Can Sant Joan ens han fet arribar un video on es mostra la situació actual del Rec Comtal, una zona considerada d'interès històric local, tant per la ciutat de Barcelona com per a Montcada i Reixac.

Al video es mostra el tram del Rec Comtal que uneix el barri de Vallbona de 9Barris de Barcelona amb el barri de Can Sant Joan del municipi de Montcada i Reixac.

Després d'uns anys d’abandonament el veïnat dels dos municipis van iniciar una campanya amb diferents accions per tal de dignificar l’espai. 
L’Associació de Dones Actives de Vallbona i l’Associació de Veïns de Montcada van recollir signatures, han fet concentracions, exposicions, banys reivindicatius, i han aparegut a articles i a diferents mitjans com la Vanguardia o el Periòdico i inclòs a l’informatiu TVE.

Encara que s'ha realitzat un seguit d'actuacions per part dels consistoris, actualment l’Ajuntament de Barcelona només treu les herbes seques que mata amb un herbicida i l’Ajuntament de Montcada ha fet una intervenció més amplia de l’espai però que encara sembla insuficient. Diuen però que la intervenció global s’ha de fer des del Consorci del Besòs, una intervenció que no arriba mai, mentre el veïnat continua patint la falta de dignitat d’aquest espai històric i que suposa un pas de persones entre els dos barris.

El video, gravat el 23 d'agost del 2014 mostra la situació actual i des de aquí, com a amants del patrimoni local, també ens incloem en les reivindicacions que porten a terme l'AVV de Montcada Can Sant Joan.

Seguiment i premsa: http://avvmontcadacansantjoan.wordpress.com/category/rec-comtal/

I ja estem aquí de nou amb una nova postal. Aquest mes el Reixagó i la Casa de la Mina han estats els elements escollits per a la imatge d'aquest mes d'agost.

Ja des de l'època romana que Barcelona es va beneficiar de les aigües del Besòs, recollides mitjançant alguna mena de resclosa que seguia el curs del futur Rec Comtal.

L'aigua recollida del Besòs es pot resumir en segles de subministrament a la ciutat de Barcelona pel moviment de molins i a l'explosió d'activitats artesanals, necessitades d'aquest element líquid.

Degut a un seguit de sequeres finalment es va decidir utilitzar el rec per a un subministrament d'aigua potable a la ciutat de Barcelona i és l'any 1778 quan s'aprofita per tal de fer una recollida d'aigua del Ripoll i del Besòs, construint la Mina de Montcada i portant-la cap a la Casa de la Mina, edifici de control del cabdal i les propietats de la mateixa. I d'aquí cap a Barcelona.

Ubicat a sota del Pont de la Mina, en el Parc de les Aigües, la Casa de la Mina va ser edificada l'any 1778 pels arquitectes Joan Soler i Josep Mas i va ser rehabilitada entre els anys 1993 i 1995.

Com ja és habitual en aquesta secció la fotografia ha estat enregistrada gràcies a Inma Fernández.

Ens veiem el proper mes.

La passada setmana vàrem veure un parell de imatges del rec en una entrega de l'Abans i Avui.

Aquesta setmana però us volem oferir un parell de boniques imatges del rec, de camí cap a Barcelona. Són imatges de l'any 1915:

Fons: Desconegut.

Avui os oferim una nova entrega de imatges de l'Abans i Avui. Dos fotos que es portaran gairebé 100 anys.

La primera d'una de les postals de l'Àngel Toldrà i la segona una fotografia realitzada per P. Álvarez:

En aquest tercer article us presentem un video del centre de Treballs Visuals (CTV) i la plana de distrites.info on es parla del Rec Comtal. Esperem que us agradi.

El Rec Comtal, una sèquia mil.lenària que portava aigua des del riu Besòs fins a la ciutat de Barcelona i que va ser l’eix vertebrador de Sant Andreu de Palomar. L’origen del Rec Comtal és una canalització romana que en l’època medieval s’arrenjà. El rec va patir diverses transformacions i va arribar fins els nostres dies.

Originàriament l’aigua es prenia directament del riu Besòs a través d’una resclosa.
Al segle 18 la manca de cabdal va fer que el Baró de la Linde ordenés construir una mina sota el riu. L’enginy encara es conserva avui dia a Montcada i va assegurar durant molt de temps l’aigua de tot el Rec.

Poc en resta ara de l’antic traçat del rec. La major part del recorregut s’ha cobert als darrers 30 ó 40 anys però a l’antiga quadra de Vallbona encara es pot veure com era el seu traçat.

En arribar a la Trinitat, on hi havia l’estació elevadora de les aigües de Dosrius, el rec salvava el Turó mitjançant un túnel, la Foradada. Actualment encara perviu el nom de la Foradada en un dels carrers del barri de la Trinitat.

Ja des de Montcada, i sobretot a Vallbona, Sant Andreu, el Clot o a la mateixa Barcelona, les aigües del Rec movien nombrosos molins, més d’una vintena en èpoques de màxim esplendor. Del molí medieval de Sant Andreu encara en resten les runes que d’aquí a poc hauran d’ésser excavades.

Molt aprop de la parròquia de Sant Andreu, les aigües del rec movien la Farfa. Segons una escriptura de l’any 1138, tots els pagesos des del Turó de Montgat fins a Barcelona i des del Coll al mar, tenien la obligació d’abastir-se de la Farfa.  1

La construcció del ferrocarril, cap a mitjans del segle XIX, tallava l’alimentació de les fibles del rec que portaven aigua als regadius de la Verneda. A petició de la junta del rec, la companyia de ferrocarrils va haver de construir uns sifons. Aquests sifons van ser obra de l’arquitecte Rovira i Tries. El rec no només salvava el recorregut del ferrocarril sinó que, en forma d’aqüeducte, havia de superar les rieres de Sant Andreu o d’Horta.I el cabdal s’esmunyia Sant Andreu enllà vers Sant Martí. Fins fa ben poc, al Clot encara es podia veure un dels darrers casals de Molins. Ara encara es recorda el rec amb el nom del carrer de la Sèquia Comtal.

A la zona de Fort Pius el rec encara movia més molins i entrava a Barcelona pel Portal Nou, prop d’un altre molí, el de Sant Pere. Allà es van establir els gremis que aprofitaven les aigües del rec.

La paraula Regomir vol dir Rec d’en Mir. El Comte Mir, germà del Comte Borrell, va refer al segle 9è la sèquia romana  que va esdevenir la sèquia comtal.

Al barri de la Rivera, entre Santa Maria del Mar, aleshores de les Arenes, i l’actual estació de França, el rec arribava al mar. Les aigües del rec desguassaven a la Mediterrània com els guanys que produïen les seves hortes, molins i fargues.

Font.