Montcada i Reixac

Els cartularis medievals de Sant Cugat de Reixac recullen un conjunt d'escrits de donancions, heredats, compres i vendes entre persones, que ens donen informació rellevant de cara a entendre i ubicar antics topònims dels indrets que avui encara existeixen, o bé han desaparegut del nostre vocabulari.

El següent cas és un manuscrit del 26 de novembre de l'any 1179 on podem observar diferents topònims, dels quals només subsisteixen el de Sant Pere de Reixac i el de Vallensana.

És de gran valor saber que aquest darrer topònim, Vallensana, té més de 840 anys i, actualment, és el document més antic que he trobat on se'n parla.

Nº 264-1179-26 Nbr. - (VII Kal. Dec A. XLI 1 I Rreguante Ledoico rege Júior e).

Bernat de Riera, marit de Marquesa, ofereix á Nostre Senyor y á S. C., son fill Ramón per monjo, donant per heredat del mateix la de Tres Dos que te Ramon Geribert á Vall Cárcara, terme de Bellvehí, parroquia de S. Pere de Rexach, C. de B Confr. á Ll. ab terras de Ventejag, á M. ab la serra de Vall Vinciana, á P. ab lo Puig de Cida, á T. ab lo coll de Tres Dos. A mes lo honor de Tres Dos que confr. á Ll, ab la serra de Venteiag, á M. ab la serra de Vall Vinciana, á P. ab lo Puig de Cida, á T. ab lo coll de Tres Dos.

En aquest document veiem la cessió a Déu d'un dels fills d'un matrimoni, per tal de convertir-lo en monjo, una pràctica habitual dels fills no hereus d'un matrimoni. 

Els terrenys, i molt probablement una casa, donats en heredat del fill monjo queden estrictament identificats al lloc de Tresdós.

En relació a aquest topònim, en un plànol del segle XVIII es fa referència a la Vall Tradós l'indret avui conegut com Vall Llosera, prop del Torrent de la Senyora i la Font del Tort. Però no sabem si aquest "Tres dos" és el mateix que la Vall Tradós.

Donat que al cartulari es fa referència a altres topònims, us mostrem aquest petit plànol que vam elaborar fa uns anys fruit de diferents estudis d'altres cartulari, amb l'objectiu de poder identificar l'emplaçament d'aquests altres topònims.

 

Topònims de Montcada i Reixac

Al document es diu que Tresdós es troba a Vallcàrcara, terme de Bellveí, parròquia de Sant Pere de Reixac.

Amb aquesta informació, sabent que Vallcàrcara estava situat a terrenys de l'actual pla de Mas Rampinyo, i que tenim una Vall Tradós al Torrent de la Senyora, pensem que havíen dos topònims anomenats "Tres Dos", un prop de la Font del Tort i l'heretat que fa referència el document de 1179, ons l'emplaça a:

• Ll(evant) amb terres de Ventenac (EST)
  
• M(igjorn) amb la Serra de Vallensana (SUD)
• P(onent) amb el Puig de Cida (OEST)
• T(ramuntana) amb el Coll de Tresdós
  

 Seguim investigant.

 

Font: Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. Volumen III (1901-1902). Barcelona Taule del Cartulari de S. Cugat, pàgina 409.

La tinença va ser aquell règim sota el qual les parcel·les d'un senyor es cedien a pagesos, que quedaven sota la figura de tinents de la terra, per a la seva explotació a canvi d'una renda fixa o una proporció de les collites obtingudes i d'uns determinats serveis en benefici del senyor. Els tinents de la terra a l'Edat mitja podien ser pagesos lliures o serfs.

Els pagesos lliures que podien anar-se'n un cop acomplertes les obligacions amb el senyor.

D'altra banda, els serfs del senyor restaven adscrits de per vida a la terra, una situació que en l'actualitat es consideraria propera a l'esclavitud amb la diferència que el pagès no podia ser venut separadament de la terra en la qual treballava.

Jurídicament eren persones lliures, però tanmateix els serfs renunciaven a la llibertat, mitjançant un acte jurídic davant notari, a canvi de la protecció del senyor.

Aquestes pràctiques van derivar en l'establiment dels mals usos, és a dir els privilegis abusius del senyor sobre el serf que feien que a efectes pràctics el pagès no pogués desvincular-se de la submissió a la terra que treballava, traslladant aquesta vinculació de submissió als seus fills, havent de pagar al senyor una remença o redempció econòmica extremadament abusiva o impossible, com a compensació de pèrdua patrimonial, en cas de voler abandonar-la. Aquests pagesos eren coneguts com a remences.


Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres obligacions dels pagesos envers els senyors (intestia, eixoquia i cugucia), però en la pràctica van existir més:

• Intestia: Confiscar part dels béns del pagès que moria sense fer testament. Habitualment 1/3 part era pel senyor i la resta es repartia entre familiars, clergues i pobres.

• Eixorquia: El senyor rebia 1/3 part de l'herència del pagès que no tenia descendència.

• Cugucia: Pena imposada sobre una muller adúltera de forma que si l'adulteri no havia estat consentit pel marit pagès, aquest i el senyor es repartien al 50% els béns de la dona. Si el marit havia consentit l'adulteri, els béns de la dona passaven directament al senyor. Val a dir que si les dones eren forçades a practicar l'adulteri per temor o manament del seu marit, no s'havia de pagar la pena.

• Àrsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi de les seves terres o altres pertinences.

• Ferma d'espoli forçada: Abans de casar-se la familia del futur marit pagès havia de garantir, a la familia de la futura muller, el retorn del dot i l'increment d'aquest o escreix si fos necessari. Per a satisfer aquesta garantia, la familia del futur marit hipotecava alguns dels béns i per a fer-ho els pagesos de remença havien de demanar una autorització de manera obligada al senyor. A canvi d'aquest permís, el senyor rebia una quantitat de diners per valor de 1/4 part del bé hipotecat.

• Remença Personal: El pagès no podia abandonar la terra que treballava sense redimir o pagar una remença al seu senyor. Aquesta remença afectava al pagès, muller i als seus fills.

També eren habituals altres mals usos vinculats a pràctiques de monopoli per part del senyor:

• Farga de destret: El pagès tenia l'obligació de reparar i comprar les eines del camp a la farga del senyor en un monopoli senyorial de la ferreria.

• Molí: Obligació de moldre el blat al molí senyorial a canvi d'una taxa.

• Forn: Obligació de coure el pa al forn del senyor  a canvi d'una taxa.

• Jova: Obligació del pagès de treballar amb els animals en terres del senyor durant uns dies determinats de l'any.

• Tragí: Obligació de traginar i transportar qualsevol producte del senyor.

Hi havia senyors que s'atribuïen altres mals usos entre els que podem trobar:

• Dret d'alletar un fill del senyor si la dona del noble no volia o no podia alletar-lo. 
• També podia ser habitual el dret del senyor d'emportar-se qualsevol animal de corral del pagès, habitualment a canvi d'una compensació arbitrària. 
• Host: Dret pel qual els radicats al terme del castell del senyor podien ser cridats per a prendre part en accions de guerra.
• Cavalcada: Expedició armada de saqueig i càstig on els vassalls menors de 60 anys havien de col·laborar.
• Guàrdia: Obligació de col·laborar en tasques de vigilància o defensa.
• Obres al castell i sagrera: Obligació del pagès de treballar en les obres de construcció i manteniment de les infraestructures del senyor.
• Finalment, encara que no era un costum ni cap dret del senyor i probablement es realitzava marginalment no era descartable el dret de cuixa del senyor. Probablement la versió suavitzada d'aquesta pràctica va ser la ferma d'espoli forçada que hem vist anteriorment.

Havent vist aquesta petita introducció, veiem un clar exemple de remença al nostre territori, on l'any 1183 l'abat Guillem de Sant Cugat del Vallès estableix a Bernat Umbert l'honor que l'oncle d'aquest, Ramon de Gibert, tenia a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Bellveí (el mas que fou de Bernat Oliver, em camp de Batpits, que adquirí de Bernat Ferrer en un plet, i la parellada que fou Bertran de Fiol), amb condició que Bernat sigui soliu i habitant a Bellveí, i el mas d'Era amb la condició que hi fiqui un dels seus fills que sigui soliu i que hi visqui.

Et sit inde noster solidus ibi stans unus ex infantibus tuis et omnis eiusdem posteritas unus post alium indivisibiliter (ACA, Monacals, Sant Cugat, pergamí 620, trasllat del segle XIII).

Font: El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Maria Teresa Ferrer i Mallol. Josefina Mutgé i Vives. Manuel Riu i Riu. CSIC. Institució Milà i Fontanals. 2001