Blogcrowds

divendres, 20 d’octubre de 2017

D'aquí pocs dies el meu avi farà 90 anys i per tal de celebrar-ho hem estat revisant imatges familiars per tal de fer un petit llibre commemoratiu.

Entre aquestes imatges han sortit dos inèdites dels darrers passos de la contrucció de la desapareguda passarel·la de formigó sobre el Besòs, inaugurada el 25 de Maig de 1911.

Les dos imatges es van prendre setmanes abans de la inauguració i es pot veure que s'està enllestint la part de la barana del pont, incloent-hi els alers o 'miradors'.

Tot apunta que aquestes imatges van ser lliurades a l'àvia Roseta del meu avi per un dels amics de la familia, estiuejants de Barcelona i amb càmera de retratar, molt possiblement els de Can Badaló veïns de Ca la Roseta.

 L'estructura del pont enllestida i instal·lant les baranes, abans de la seva inauguració. 
Detall de les obres.


L'estructura del pont enllestida i instal·lant les baranes, abans de la seva inauguració. 
Vista general del poble


Podeu veure més imatges del dia de la inauguració clicant aquí.

D'altra banda, va ser el 1927, l'any que va néixer el meu avi, quan es va ampliar la unió de la passarel·la amb la carretera de la Roca per tal de facilitar el gir dels vehicles (cliqueu aquí per a saber-ne més):

La comisión provincial permanente, en la última sesión celebrada, adoptó, entre otros, los siguientes acuerdos:(...) Acceder la demanda formulada por el Ayuntamiento, de Moncada-Rexach sobre el ensanche del empalme del camino de San Adrián a La Roca con la pasarela construida por el Ayuntamiento sobre el Besos, a fin de facilitar el viraje de los vehículos. (...)

divendres, 13 d’octubre de 2017

Les següents imatges són fotografies estereoscòpiques de principis de segle XX, que permeten veure una imatge en un primitiu 3D simulat gràcies a la desviació de perspectiva de les dos imatges. D'aquesta manera es crea la il·lusió de profunditat en una imatge.

El nostre cervell rep dues imatges però les interpreta com una de sola produint una sensació tridimensional, és a dir, afegint profunditat a les imatges en dos dimensions.

El Rec Comtal al seu pas per Montcada #1.

El Rec Comtal al seu pas per Montcada #2.

La visualització estereoscòpia només es produeix apropant-se a la imatge i enfocant els ulls amb les imatges, ajustant una distància focal apropiada per a cada cas, però per a facilitar l'exercici ens caldria unes ulleres especials:

Ulleres estereoscòpiques.

divendres, 6 d’octubre de 2017

És molt coneguda la fama de destí d'estiueig que va tenir Montcada durant una bona època compresa entre el darrer terç del segle XIX i el primer terç del segle XX.

Les bondats de les seves aigües, el medi natural, la proximitat amb Barcelona un cop establert el servei ferroviari i un selecte club de families benestants de la burgesis catalana, va llençar el poble a l'estrellat.

Antoni de Borafull i de Brocà. Reus, 4 de novembre de 1821 - Barcelona, 12 de febrer de 1892

Va ser durant els temps de la primera generació de la Reinaxença de finals del segle XIX que el poeta Antoni de Bofarull i de Brocà, un dels principals animadors de la literatura d'aquells temps, i influenciat per la fama de Montcada va arribar a signar alguns dels seus poemes amb el pseudònim "Lo Coblejador de Montcada" ja amb 21 anys.


Fons: Historia de la Lengua y de la Literatura Catalana - Magin Pers y Ramona - Barcelona: 1857. 
Fons: Ferran de Canyameres. Com el Vallès no hi ha res. 1951

diumenge, 1 d’octubre de 2017

I l'1 d'Octubre ja és aquí i amb ell una nova entrega de les postals de Punts de Vista. En aquest cas una imatge del desaparegut camp de futbol de l'empresa Aismalibar i el Centre Comercial "El Punt" que va substituir l'antic club d'aquesta empresa.


Recordo haver jugat a fulbol diversos cops amb el meu pare, assistir-hi a partits diversos i fer un munt de derrapades amb la bicicleta sobre el terreny de joc.

Recordo també haver trobat a principi dels 90 un sac ple de diverses llaunes de conserves militars pintades de color verd fosc, que algú del polvorí es va desfer quan aquest va tancar.

Teniu records? Segur que sí. Podeu compartir-los a l'apartat de comentaris.

Ens veiem l'1 de Novembre.

divendres, 29 de setembre de 2017

De l'obra de Ferran Canyameres i Casamada trobem una bona descripció de la primera meitat del segle XX sobre Montcada i Reixac.

El relat, trobat en domini públic de Google Books ens permet veure un punt de vista extens de la Montcada d'aquell any 1951.


Essent de 35 metres sobre el nivell del mar l'altitud d'aquesta vila, no cal dir que el seu clima és benigne.El que no és benigne, és la pols que hi escampen els forns de la fàbrica de ciment, al ventre dels quals va a parar l'ànima i tot del seu turó, el turó dels Montcades que en la història i en el paisatge de Catalunya ocupava un lloc prominent. Era guaita de la ciutat comtal, farell, bressol de nissagues heroiques i coverol de llegendes. La seva destrucció podríem con siderar-la com un crim de lesa majestat, car també és un crim d'aital mag nitud això d'atemptar contra la majestat d'un paisatge i d'una tradició.

Aquest famós turó que va desapareixent al rosec de les màquines, tan característic amb la seva forma gairebé geomètricament cuneïforme, conservava en el seu cim vestigis de la noble mansió de la poderosa família dels Montcada, que tant intervingué en els fets d'armes i en la vida de Barcelona.

Enderrocat al final de la guerra de Successió, de la mateixa manera que tots els castells roquers de la nostra terra, els veïns els van considerar pedrera aprofitable per a edificar llurs estades.

En els flancs de la muntanyola hi havia les coves naturals de l'Ermità, de la Mare de Déu i de Na Guilleuma, de les quals la brama deia coses molt singulars. Per exemple, que per una d'elles s'arribava a Montgat, que alguns que s'hi havien endinsat havien hagut de recular empaitats per fantasmes vaporosos. Altres afirmaven que en trobar-se a la profunditat d'una altra cova havien sentit ressò de rodar de carros, detall que feia creure que passava per sota el camí ral. Van ésser explorades totes a primers del segle present i resultà que, no sols no tenien la importància que la imaginació popular els atribuïa, sinó que gairebé no en tenien cap des del punt de vista geològic.

A dalt del turó també hi havia les ruïnes de l'ermita de la Mare de Déu, reedificada l'any 19o8 en estil arquitectònic gaudinià. Els «Goigs a Llaor de la Mare de Déu del Turó de Montcada», que daten de l'any 1878, acaben amb aquesta estrofa:


«Dalt del Turó de Montcada
puix hi teniu vostre altar,
Mare de Déu agraciada
compassiva la mirada
gireu a la nostra llar.»

En anunciar-se la primera escapçada del turó, que es portà a cap sense miraments, gent de Montcada i dels seus rodals, es van afanyar a baixar en romeria la imatge venerada, i és amb l'esguard melangiós que els seus devots llambren el punt del cel on s'esfumava la silueta de l'ermita. La imatge, que era la de la Mare de Déu, era de terra cuita i datava del segle XVI. La van destruir el 1936.

Val a dir que la vila de Montcada, abans de veure's embolcallada per la polseguera espessa de la fàbrica de ciment, ja s'havia vist empudegada de nit i de dia pel fum dels trens. Per sort, l'electrificació de les línies que la travessen ha reduït el fum de les locomotores de vapor. Ara només hi ha el fum, que es barreja amb la pols grogosa del ciment, de les velles i asmàtiques locomotores que esbufeguen, talment endergues d'un temps ja sebollit, especialment en l'arrossegament de vagons de mercaderies o maniobrant per l'esplanada de la «Bifurcació». I de la boira que alguns matins hi escampa el riu Besòs, a la riba del qual s'estén Montcada, ningú no se'n plany. A més, no és assídua.

Sí, Montcada té el Besòs al seu costat dret, on desemboca al Ripoll, ambdós rius d'hivern.Però és al Besòs que es deu tanmateix la riquesa d'aigua del seu subsòl, i si antigament els senyors del castell vivien units amb la ciutat comtal per vincles de sang i de glòria, a partir del primer quart del segle XIX el nom de Montcada havia d'unir-se més amb Barcelona per conducte del'aigua. El capità general marquès de Campo Sagrado, el mateix a qui es deu el Passeig de Gràcia, aconseguí que el rei en concedís a la capital un bon cabal de la deu de Montcada, però a mesura que ha anat engrandint-se, aquest cabal s'ha anat fent insuficient i Barcelona es va veure forçada a cercar-ne d'altres que no han estat mai d'igual qualitat. Actualment són comptades les cases barcelonines que en puguin gaudir. Tenir aigua d'aquesta és considerat com un privilegi.

Uns versets populars, repetits encara avui, ratifiquen el seu renom:


«Aigua fresca i regalada
de la mina de Montcada.»

Té gran anomenada també la seva Font del Ferro. L'acondicionament d'aquesta font es deu al bisbe de Barcelona de l'any 1792, per haver-lo guarit d'una llarga sofrença física. Abans brollava de diversos indrets i es feia difícil descobrir la seva deu principal. Sempre ha estat molt freqüentada, especialment per la gent de la barriada barcelonina de Sant Andreu de Palomar. Es troba sota un margenal de la via del ferrocarril, a quatre passes del baixador de Santa Maria de Montcada, baixador que hi fou establert no fa molts anys, de tant com s'ha poblat aquell indret amb torres que s'enfilen fins a dalt de la carretera de Terrassa, o sigui fins al coll antigament tan temut pels viatgers, car solien apostar-s'hi els assaltadors de camins que els desposseïen de tot el que portaven de valuós.

Avui la gent s'ha allunyat de les fonts d'aquest terme per haver perdut el seu caràcter campanyol amb la presència d'extenses zones edificades i de la fàbrica de ciment.

Referint-se a Montcada, Víctor Balaguer escrivia bastantes dècades enrera: «Heus ací una pobra i senzilla població composta quasi únicament d'aquesta fila de cases...» Qui gosaria avui tractar-la de «pobra i senzilla»? Tot el contrari ha pres el paper i la importància d'una ciutat que a finals del segle passat prengué fama de població d'estiueig, i s'hi edificaren belles i nombroses estades de repòs que la van convertir en una de les primeres colònies d'aquest caràcter Aquesta embranzida, però, la deturà el caire industrial que hi donà la intensificació de les vies de transport, i darrerament per la fàbrica de ciment.

En els temps de la primera generació de La Renaixensa, el fervor romàntic de la qual portava a cantar les grans gestes i els monuments històrics, Antoni de Bofarull, als 21 anys d'edat, començà a escriure sota el pseudònim «Lo coblejador de Montcada».

L'església parroquial, dedicada a Santa Engràcia, té com a sola particularitat la seva vellesa: fou traslladada, al lloc que ocupà l'any 1381. Molts dels seus elements provenen de l'antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de Montalegre. »

Quant a la producció agrícola de Montcada, es pot dir que, igual que la major part de pobles del Vallès, és diversa. Anys enrera encara es destacava considerablement la de les maduixes, que eren molt apreciades en el mercat barceloní.

Té bastants ravals, barriades ocaserius agregats al seu Ajuntament: Reixac, Pla de Reixac o Mas Rampinyo, Vallensana o Raval de Vallensana, Sant Pere de Reixac i Sant Iscle de les Feixes.

Reixac. Pla de Reixac o Mas Rampinyo, està situat a l'esquerra del riu Ripoll, passat el pont i en el junyent de la carretera procedent de Ripollet amb la de Ribes, abans del pronunciat revolt de sota la via del tren. Forma un carrer de cases gairebé totes pageses.

Les panotxes de moresc posades a assecar penjades en llargues perxes recolzades a les façanes, algunes arribant fins al ràfec de les teulades, és una de les típiques estampes de fi de tardor en aquest poble. Simfonia de groc d'ambre i de blanc. En diuen «homes de blat de moro».

Vallensana o Raval de Vallensana es troba a l'altra banda del Besòs, en la vall del Gaia i en un dels contraforts de la serra de Comaverd, en el vessant ponentí de la de Coscollada. 

La seva escampadissa de masies ha convertit el lloc en colònia estiuenca, amb torres particulars, sobretot al peu de la carretera de Badalona, i amb una masia transformada en hotel.

El paisatge és esplèndid, i per aquells als quals la natura no diu gran cosa, hi ha un casinet. Gairebé cada masia és un hostal. Amb això els pagesos arrodoneixen el rendiment de la terra.

Sant Pere de Reixac, on es va també travessant el riu i la carretera de la Roca, s'aixeca al peu de la muntanya de Cavall Bernat, en una vall frondosa. Conserva restes de l'església romànica que va ésser cremada durant la guerra del 1651 i restaurada el 1676.A la punta de les seves altures hi ha l'església parroquial dedicada a Sant Pere, i el cementiri. 

Des d'aquesta elevació pot contemplar-se l'ampla visió del Vallès. L'església va ésser profanada durant la darrera guerra civil La primitiva sembla que depenia del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Se'n conservaven tres taules gòtiques a ambdós costats del presbiteri, i el sepulcre en marbre blanc que havia guardat la despulla d'Alamanda de Reixac. La més important d'aquestes taules era la central del retaule, amb la presentació de Sant Pere. 

Alguna de les típiques masies de Sant Pere de Reixac són d'una magnífica contextura gòtica. Una de les més grans, can Fàbregas, la van transformar en hostal per a estiuejants. L'artista Marià Pidelaserra, gran admirador del Vallès, en una masia d'aquest poble, de la qual era propietari, va pintar-hi bon nombre de paisatges.

El poblet de Sant Iscle de les Feixes cau cap a l'altra banda de la via del ferrocarril i arrenca de la carretera de Sant Cugat a Ripollet, a la llinda del terme de Cerdanyola i en la serra del seu nom.Més ben dit, cap al vessant septentrional del Tibidabo.Entre boscos, la seva ermita té un encís reposador.

Segons un decret de l'any 1953, Montcada quedarà lligada amb Barcelona, no es precisa quan, en el pla de modificació del sistema urbanístic, conjuntament amb altres aglomeracions del seu veïnatge. 

Per la porta del Vallès, car Montcada és considerada com a tal, no trigarem a veure Barcelona endinsant-se en la comarca vallesenca a l'empenta del seu eixamplament.


Fons: Com el Vallès no hi ha res. Ferran Canyameres. Google Books.

divendres, 22 de setembre de 2017

Després d'una pista de l'amic Josep Bacardit i havent trencat la teranyina inicial que envolta una petita referència al marge, hom pot estirar de fils i de tant en tant surten dades que cal anar furgant per a trobar part d'aquell coneixement perdut dècades enrera. Aquest és un d'aquests casos on podem explicar-vos alguna annècdota més del nostre poble.

La celebració de la Nit de Sant Joan és pagana i forma part de les festes solsticials, com la del Nadal. La tradició la situa molt abans de la implantació del cristianisme en un culte al sol i a l'allargament del dia pel solstici d'estiu.

Val a dir que al segle XVIII ja es van dictar certes lleis que pretenien posar fre a les fogueres dins la ciutat de Barcelona, cosa que ens fa pensar que la tradició del foc de Sant Joan estava molt arrelada.

La tradició va patir amb major o menor intensitat diverses prohibicions, recomanacions durant els segles posteriors, incloent-hi bona part del segle XX.

Foguera de Sant Joan  en una auca del darrer terç de segle XIX.

De tot aquest culte al foc durant la nit de Sant Joan, es va instaurar l'any 1955 el que coneixem com la flama del Canigó, quan Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels anomenats Països Catalans.

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu als boscos d'aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes:

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

El 26 de Juny de 1907 al diari "La Publicidad" es va publicar un extracte de viles i pobles que van adherirse a la iniciativa de fer una foguera per Sant Joan a l'indret més elevat de cada poble, a la fi que fos visible des d'arreu.

Surt un llistat de diverses poblacions i l'indret on es va fer la foguera. Al llistat surten un parell de referències de gran interès:

Fogueras Patrióticas

Adhesions dels punts ahont cremaran fogueras

(...)
Sellent, al cim más alt de la montanya del Canigó
(...)
Els elements nacionalistes de'ls pobles de Vilelbe Baixa y Margalef y pobles comarcans del Priorat, responent á la crida feta per lo periódich La Veu de Capellades, encendrem la revetlla del dia de Sant Joan y en la cim més alta del Mont-Sant y en lo turó conegut vulgarment per la Cogulla una gran fogata.
Tossa.- Ab incomparable entusiaste els solidaris d'aquesta vila, que ressorti exemplar en las darreras eleccions, donant á Solidaritat un contingent de sufragis sense passio, han acordat encendrer una grandiosa foguera al punt mes alt del cap de Tossa, conegur per Puig pel molí de vent, la nit de Sant Joan. Dit foch se veurá desde Barcelona á França, de la gran majoria dels pobles de la costa.
(...)
Montcada, al turó del mateix nom.
(...)


Ja el 1907 apareix que al poble de Sallent, es feia una foguera de Sant Joan al cim més alt de la muntanya "Canigó".

Hem consultat amb l'expert Ferran Sánchez Agustí, del poble de Sallent, per tal de saber si, en aquest municipi de la comarca del Bages, hi ha també una muntanya amb el nom de Canigó. Segons ens ha pogut dir, fa referència a "El Cogulló", antic jaciment ibèric i muntanya de sal avui dia.

Fixeu-vos també que a Montcada (i ben escrit) surt referenciat l'existència d'una foguera al cim del Turó.

Això ens apunta que Montcada va ser un dels pioners en formalitzar després de la Reinaxença la tradició del concepte de foguera patriòtica catalana per Sant Joan, evolució que va portar a la flama del Canigó, mig segle després.

A Montcada ja s'havia fet alguna altra foguera dalt del Turó. Un exemple va ser per la festa major del 1886, on es va fer una simulació d'un volcà. Cliqueu aquí per a saber més.

Dels dos apunts més extensos dels pobles del Priorat i de Tossa de Mar es dedueix cert fervor nacionalista català molt vinculada amb la festa i la foguera de Sant Joan.


Fons: Diari "La Publicidad", 26 de Juny de 1907. Pàgina 2. 

divendres, 15 de setembre de 2017

La tinença va ser aquell règim sota el qual les parcel·les d'un senyor es cedien a pagesos, que quedaven sota la figura de tinents de la terra, per a la seva explotació a canvi d'una renda fixa o una proporció de les collites obtingudes i d'uns determinats serveis en benefici del senyor. Els tinents de la terra a l'Edat mitja podien ser pagesos lliures o serfs.

Els pagesos lliures que podien anar-se'n un cop acomplertes les obligacions amb el senyor.

D'altra banda, els serfs del senyor restaven adscrits de per vida a la terra, una situació que en l'actualitat es consideraria propera a l'esclavitud amb la diferència que el pagès no podia ser venut separadament de la terra en la qual treballava.


Jurídicament eren persones lliures, però tanmateix els serfs renunciaven a la llibertat, mitjançant un acte jurídic davant notari, a canvi de la protecció del senyor.

Aquestes pràctiques van derivar en l'establiment dels mals usos, és a dir els privilegis abusius del senyor sobre el serf que feien que a efectes pràctics el pagès no pogués desvincular-se de la submissió a la terra que treballava, traslladant aquesta vinculació de submissió als seus fills, havent de pagar al senyor una remença o redempció econòmica extremadament abusiva o impossible, com a compensació de pèrdua patrimonial, en cas de voler abandonar-la. Aquests pagesos eren coneguts com a remences.


Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres obligacions dels pagesos envers els senyors (intestia, eixoquia i cugucia), però en la pràctica van existir més:

  • Intestia: Confiscar part dels béns del pagès que moria sense fer testament. Habitualment 1/3 part era pel senyor i la resta es repartia entre familiars, clergues i pobres.
  • Eixorquia: El senyor rebia 1/3 part de l'herència del pagès que no tenia descendència.
  • Cugucia: Pena imposada sobre una muller adúltera de forma que si l'adulteri no havia estat consentit pel marit pagès, aquest i el senyor es repartien al 50% els béns de la dona. Si el marit havia consentit l'adulteri, els béns de la dona passaven directament al senyor. Val a dir que si les dones eren forçades a practicar l'adulteri per temor o manament del seu marit, no s'havia de pagar la pena.
  • Àrsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi de les seves terres o altres pertinences.
  • Ferma d'espoli forçada: Abans de casar-se la familia del futur marit pagès havia de garantir, a la familia de la futura muller, el retorn del dot i l'increment d'aquest o escreix si fos necessari. Per a satisfer aquesta garantia, la familia del futur marit hipotecava alguns dels béns i per a fer-ho els pagesos de remença havien de demanar una autorització de manera obligada al senyor. A canvi d'aquest permís, el senyor rebia una quantitat de diners per valor de 1/4 part del bé hipotecat.
  • Remença Personal: El pagès no podia abandonar la terra que treballava sense redimir o pagar una remença al seu senyor. Aquesta remença afectava al pagès, muller i als seus fills.

També eren habituals altres mals usos vinculats a pràctiques de monopoli per part del senyor:

  • Farga de destret: El pagès tenia l'obligació de reparar i comprar les eines del camp a la farga del senyor en un monopoli senyorial de la ferreria.
  • Molí: Obligació de moldre el blat al molí senyorial a canvi d'una taxa.
  • Forn: Obligació de coure el pa al forn del senyor  a canvi d'una taxa.
  • Jova: Obligació del pagès de treballar amb els animals en terres del senyor durant uns dies determinats de l'any.
  • Tragí: Obligació de traginar i transportar qualsevol producte del senyor.

Hi havia senyors que s'atribuïen altres mals usos entre els que podem trobar:

  • Dret d'alletar un fill del senyor si la dona del noble no volia o no podia alletar-lo. 
  • També podia ser habitual el dret del senyor d'emportar-se qualsevol animal de corral del pagès, habitualment a canvi d'una compensació arbitrària. 
  • Host: Dret pel qual els radicats al terme del castell del senyor podien ser cridats per a prendre part en accions de guerra.
  • Cavalcada: Expedició armada de saqueig i càstig on els vassalls menors de 60 anys havien de col·laborar.
  • Guàrdia: Obligació de col·laborar en tasques de vigilància o defensa.
  • Obres al castell i sagrera: Obligació del pagès de treballar en les obres de construcció i manteniment de les infraestructures del senyor.
  • Finalment, encara que no era un costum ni cap dret del senyor i probablement es realitzava marginalment no era descartable el dret de cuixa del senyor. Probablement la versió suavitzada d'aquesta pràctica va ser la ferma d'espoli forçada que hem vist anteriorment.


Havent vist aquesta petita introducció, veiem un clar exemple de remença al nostre territori, on l'any 1183 l'abat Guillem de Sant Cugat del Vallès estableix a Bernat Umbert l'honor que l'oncle d'aquest, Ramon de Gibert, tenia a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Bellveí (el mas que fou de Bernat Oliver, em camp de Batpits, que adquirí de Bernat Ferrer en un plet, i la parellada que fou Bertran de Fiol), amb condició que Bernat sigui soliu i habitant a Bellveí, i el mas d'Era amb la condició que hi fiqui un dels seus fills que sigui soliu i que hi visqui.

Et sit inde noster solidus ibi stans unus ex infantibus tuis et omnis eiusdem posteritas unus post alium indivisibiliter (ACA, Monacals, Sant Cugat, pergamí 620, trasllat del segle XIII).

Font: El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Maria Teresa Ferrer i Mallol. Josefina Mutgé i Vives. Manuel Riu i Riu. CSIC. Institució Milà i Fontanals. 2001

divendres, 8 de setembre de 2017

Un dels Alcaldes de Montcada i Reixac durant el règim polític de la segona república espanyola, va ser en Josep Pi i Subatella, que exercí el càrrec  entre el 1932 i 1934, després de substituir a Josep Espinassa. Eren temps de canvis polítics dels governs de la república.

Corria el mes d'Abril de 1932 quan el dia 13 es va oficiar una sessió a l'Ajuntament en que es va acordar que el poble havia d'adherir-se com a municipi favorable a "una ferma voluntat de Catalunya de governarse per si mateixa". Tant és així que l'Alcalde Josep Pi va escriure una carta a Francesc Macià el 20 d'abril d'aquell 1932, donant a conèixer aquesta voluntat i la seva ferma voluntat que l'Estatut de Catalunya s'aprovi.

Aquest Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya, va ser anomenat popularment Estatut de Núria i impulsat pel President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, quedant aprovat en referèmdum pel 99% dels votants.


Fons: Arxiu Nacional de Catalunya.

divendres, 1 de setembre de 2017

Arriba el mes de setembre i amb ell una nova postal del nostre poble, en aquest cas, una imatge de l'amic Joan Matllo on podem veure el poble de Montcada des del pont del riu Ripoll.


Una imatge que, amb certa saturació de color i amb la distància que les separa, m'ha recordat al barri de Caminito a Buenos Aires.

repturperu.com

Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 d'Octubre.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Encara que sense saber si, la carretera que es descriu i observa a la següent imatge, és el camí de frança al seu pas per Montcada, o bé alguna altra carretera d'algun poble de les contrades, com l'antiga carretera de Montcada a Terrassa, ens ha semblat interessant mostrar com es traginava d'un poble a un altre ara fa més de 100 anys, l'any 1911.


Autor: Desconegut

divendres, 25 d’agost de 2017

Una bonica imatge acolorida del poble i el riu Besòs als anys 60.


Podem veure el poble i també el turó ja molt malmès. Al riu es pot veure el pont provisional que es va bastir durant el primer trimestre de l'any 1963, després de la riuada de 1962 que s'endugué la passarel·la de 1911. Aquest pont provisional va existir fins el 1967 aprox.

La imatge pertany a la mateixa col·lecció que la següent postal, probablement ambdues realitzades per la llibreria Trimer.



Fons: Probablement llibreria Trimer.

dilluns, 21 d’agost de 2017

Al darrera de la fotografia diu 20 de maig de 1962 i ells són alumnes de La Salle.


Identifiquem els que falten? Feu servir els comentaris d'aquest article.


01.- Carmelo Lega
02.- Forn (era de Mollet)
03.- Josep Capella
04.- Muñiz
05.- José Luis Rodríguez Solbas
06.- Joan Suñé ?
07.- Pedro López
08.- González
09.- Carrizo
10.- Almodovar
11.- Clapés
12.- ?????
13.- Juanito Martínez
14.- ?????
15.- Caballero
16.- Núñez
17.- Fernàndez
18.- Pere Colomé
19.- Josep Vinyals ?
20.- Fernando
21.- Renom
22.- Pedro Ramirez
23.- Pérez
24.- Andreu Garcia
25.- Franquesa
26.- ?????
27.- ?????
28.- Jordi Vilalta
29.- Juan Alcala Miñarro
30.- Toni Soto
31.- Mateu
32.- Andreu Garcia (Caravaca?)
33.- Lega
34.- Lito
35.- Chaverri, Carlo
36.- Pere Mañosa
37.- Torrecillas
38.- Fidel Manent
39.- ?????
40.- Julian Vinyals
41.- Arredondo
42.- "Fernandito"
43.- Juan A Díez
44.- Garcia
45.- Vilardell (germà nº 1, Vivien a Gallecs)
46.- Palacios
47.- Sallent
48.- Rafegas
49.- Arranz
50.- Petit, Josep Maria
51.- Manils
52.- Castillo
53.- Vilardell (germà nº2, Vivien a Gallecs)
54.- Béjar , Manuel
55.- Alfonso Carrasco Lopez


divendres, 18 d’agost de 2017

A la part del darrera de la següent postal del 1943 trobem un bonic dibuix de les muntanyes i turons de la Serralada de Marina i cases.

És de gran interès el poder tenir un testimoni gràfic dels topònims en aquells anys més durs de la postguerra. Veiem la zona ampliada:



Surten els següents indrets:


  • Les maleses amb els seus dos turons: Malesa Gran i Malesa Xica
  • Coscollada: El turó més alt de Badalona.
  • Turó de Roca Plana: Ja conegut així com a mínim des del segle XVIII
  • Sant Climent: L'ermita de Sant Climent, situada encara avui dia al serrat de de les ermites, a Badalona.
  • Sant Onofre: L'altra ermita del serrat de les ermites.
  • Puig Castellar Sobirà: Curiosa descripció del Puig Castellar que coneixem avui dia.
  • Puig Castellar Jussà: El turonet que hi ha sota el Puig Castellar.
  • Ca l'Artiller: Avui dia convertit en restaurant amb el mateix nom.
  • El Collet: Avui dia conegut com el Coll de la Vallensana, o Coll de Can Roda Soques, tot just al camí que ens permet arribar al barri del Bosc d'en Vilaró des de la carretera de Vallensana.
  • Can Toi: Avui convertit en restaurant amb el mateix nom.
  • Turó de Moia: Avui dia coronat pel repetidor de Montcada.
  • Can Viló (i collet de Can Viló): Actualment hi viuen familiars de Can Piqué.
  • Turó de l'Atalaia:
  • Turó de l'Artiga
  • Casa Pax: Casa de les oficinistes, coneguda també com Can Fàbregas.
  • Turó de la Miranda:
  • Castellet: El turó ja proper a Reixac.
  • Rexac: Sant Pere de Reixac.
  • Turó de Can Donadeu: Manté el nom de la casa de Sant Fost.
  • Turó de Vilatort: En honor a l'hostal del mateix nom que hi va haver proper al torrent de Vilatort.
  • Can Pesses: Masia històrica encara avui en peus.
  • Can Pla: Masia històrica encara avui en peus.
  • Torre Blanca: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Can Fontanet: Masia històrica encara avui en peus i coneguda com a restaurant Masia de Reixac.
  • Can Andreu: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Ca la Roseta: Casa actualment coneguda amb el mateix nom. Roseta de Rosa Riera Navarra, la meva rebesavia.
  • Can Matllo: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Can Badaló: Casa d'un estiuejant barceloní amant de l'aquarel·la.
  • Can Moia: Masia històrica encara avui en peus.
  • Can Micolau?
  • Can Bonet d'abaix: Casa modernista de Can Bonet, avui dia un restaurant xinès.
  • Can Cunills: Casa actualment coneguda amb el mateix nom Torre dels Conills.
  • Can Oriol: Casa actualment coneguda amb el mateix nom o també com Can Miralpeix.
  • Turó Tort: Turó de can Tort.
  • Turó Rata: Turó d'en Rata.
  • Can Riba:
  • Torre dels Frares: Masia històrica encara avui en peus.
  • Can Valentí: Casa modernista actualment coneguda amb el mateix nom, propera a Can Filaina.
  • Can Rata: Masia actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Turó de la Boga: 

A la part del davant surt una imatge del Sagrat Cor de Jesús. Imatge que va ser beneïda a Reixac el 5 de setembre de 1943


La part del darrera amb el dibuix:

divendres, 11 d’agost de 2017

Avui volem oferir-vos una bonica estampa de la llera del Besòs, realittada l'any 1915.



Fons: Audot desconegut.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Eudald Canivell i Masbernat (1858-1928) va ser un dibuixant i tipògraf català que, durant el darrer terç del segle XIX, va visitar en diverses ocasions Montcada i Reixac en un conjunt d'expedicions científiques i culturals de l'anomenada Associació Catalanista d'Excursions Científiques, de la que Canivell va ser fundador el 1876.

Una de les excursions més conegudes que va realitzar al nostre poble i que va documentar amb bona precisió el 1878, va ser a la Parròquia de Sant Pere de Reixac.

En aquella excursió es van meravellar de la masia de Can Fontanet (avui Restaurant Reixac) i de les seves finestres gòtiques, així com dels origens romànics de Reixac, tot precisant l'existència d'algunes pintures que hi havia a alguns dels altars laterals i de les parts de l'antic retaule, que per cert, avui dia en poder del Museu Diocesà de Barcelona.

Canivell també parla de l'antic sepulcre del segle XIV d'Alamanda de Reixac, que llavors estava al costat de l'escala del cor de Reixac i que van atrevir-se a obrir, observant dos cranis al seu interior.

Pau Febrés Yll, contemporani de Canivell va arribar a dibuixar una bonica estampa de Sant Pere de Reixac, el 1898, que ens dóna una visió gràfica de l'indret en aquells darrers anys del segle XIX.

Composició realitzada per Pau Febrés el 1898, on podem veure la torre del campanar de l'església de Reixac, una parella de guàrdies civil que caminen darrera de dos homes. A l'altra banda un home amb barretina que recolza una pala a l'esquena, un nen, una ovella i un gos.

Ja finalitzant aquella excursió, l'autor ens parla d'un artefacte allotjat en un dels finestrals de l'església de Reixac que s'utilitzava per a tocar les campanes des de la rectoria, que no sabem si mantenia cert automatisme, però que defineixen com "curios en extrem, y á ben segur deu esser enginy d' algún rector d' aquella iglesia".

Un cop feta aquesta prospecció a Reixac es van dirigir dalt el Turó de Montcada a investigar l'antiga Cova de Na Guilleuma, endinsant-se fins que la temeritat superava el sentit comú. La visita al turó va finalitzar amb la troballa d'una bala de pedrer (una espècie de morter que tirava boles de pedra).

Podeu consultar el detall de l'excursió clicant aquí.

Durant aquelles visites, Eudald Canivell va realitzar dos dibuixos que ens aporten informació rellevant sobre la fisonomia del castell de Montcada, malgrat aquest va ser enderrocat gairebé en la seva totalitat pels fets de la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Francès el 1808.

Encara i així, durant el darrer terç del segle XIX i coincidint amb l'existència del telègraf òptic que hi va haver dalt el turó, Eudald va realitzar els següents dibuixos del que quedava del castell dels Montcades. En concret, sabem que un dels dos dibuixos es va fer el 7 d'abril de 1876.

 Ruines del castell de Montcada al cim del turó. Eudald Canivell. Fons AHCB.


7 d'Abril de 1876, Ruines de la Torre de l'Homenatge del Castell de Montcada. Eudald Canivell. AHCB.

La descripció que fa l'AHCB dels dibuixos, descrites al peu de cada imatge, ens dóna una visió gràfica i inicial del que quedava el 1876, un contrast amb les primeres fotografies, realitzades anys després del mateix indret:


Val a dir que la primera noticia de l'existència del castell dels Montcada la tenim ja l'any 1023 i, només queda esperar que en un futur tinguem l'ocasió de poder gaudir d'una imatge de l'esplendor del castell des Montcades que va coronar el nostre estimat Turó.


Un castell impugnable, tant és així que el 1223 els Montcada van resistir l'atac de l'exèrcit reial comandat per Jaume I, disputa motivada per un falcó, que després de tres mesos de setge va retirar-se. Aquest fet va donar peu a diverses llegendes sobre les cavitats i coves del turó.

Fons: Fundació Cultural Montcada, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

divendres, 4 d’agost de 2017

Avui volem donar-vos a conèixer dos imatges de l'antiga font del Tort, amb la seva fisonomia quan hom anava a menjar la truita.





dimarts, 1 d’agost de 2017

L'Agost ens visita i com no podia ser d'una altra manera, ho fa amb una nova entrega de les postals Punts de Vista.

En aquesta ocasió amb una bonica estampa del Riu Besòs i la Torre dels Conills, instantània realitzada per l'amic Joan Matllo.


La tempesta que s'apropa, el riu, l'aigua, el reflex, el color plom gairebé en blanc i negre en contrast amb el groc de les canyes i de la casa. No trigaran en venir els llamps, els trons i aquelles tempestes d'estiu.

Esperem que us agradi.

Salutacions.

divendres, 28 de juliol de 2017

Alguns encara la recorden, d'altres no la hem vist mai, però a Reixac hi va haver una font amb una aixeta per a refrescar-se.



Fons: Làmina procedent de l'obra "Catalunya" de Josep Pla. Editorial "Ediciones Destino". 1966.

divendres, 21 de juliol de 2017

Avui volem donar-vos a conèixer unes imatges de la casa i parc de les aigües i la mina del reixagó en unes imatges de finals dels 80.







Fons: Manuel, Pere de. Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

divendres, 14 de juliol de 2017

Fa un parell d'anys vàrem trobar una referència que ens ofereix la prova de major antiguitat del topònim Mas Rampinyo i que data de l'any 1874 (si voleu consultar-ho premeu aquí i aquí).

A banda de la referència documental explícita de l'existència del topònim el 1874, vam trobar també alguns plànols militars de la zona de Mas Rampinyo, de l'any 1870, on el topònim Mas Rampinyo no apareix, i s'estableix la zona com "Barrio de Reixach". D'altra banda, altres plànols de 1862 del mateix indret també fan referència al barri amb el mateix nom.

Ara per ara, això ens fa pensar que el topònim Mas Rampinyo va néixer en aquella dècada dels anys 70 del segle XIX.

També vam recordar l'origen del mot en les dos vessants conegudes. La primera la que apuntava a una de les cases del pla de Reixac més apartades on es reunien alguns lladres que rampinyaven o robaven. La segona i potser la més acceptada és la que vincula el topònim al passat agrícola i pagès del barri i al fet de rampinar el blat (una de les tasques del batre el cereal).

Avui volem donar a conèixer un nou plànol, també de 1862 on el topònim Mas Rampinyo tampoc surt referenciat, cosa que torna a demostrar que si el topònim existia llavors, aquest no mantenia cap estatus oficial al barri.


El plànol, d'origen militar i realitzat pel Tinent-Coronel  Francisco Coello el 1862, descriu en detall tota la província de Barcelona.

Els topònims que apareixen sobre el nostre poble són:

- Tº (...) [Sobre el turó, on es fa referència al telègraf que el 1862 ja estava en runes]
- Estación de FC de Moncada
- Moncada
- Posada de Don Pedro Gil  [Que per la seva ubicació sembla ser Font Freda]
- Iglesia de Reixach
- Mesón  [Que per la seva ubicació sembla ser Les Indianes]


Fons: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

divendres, 7 de juliol de 2017

Entre l'agost del 2011 i el novembre del 2012 vam estar treballant en detectar, buscar i trobar totes les sèries de postals que va realitzar Àngel Toldrà Vianzo (Postals A.T.V.) a principis de segle XX.

Just després, entre el desembre 2012 i l'abril 2015, vam fer la cerca de les sèries de postals realitzades per un dels altres editors de renom, Lucien Roisin Besnard (Postals Roisin).


A diferència de les de Toldrà, per les postals de Roisin no hi ha cap índex documentat, per tant l'estratègia ha estat diferent i hem anat recollint totes les postals que han parat a les nostres mans durant quatre anys i mig.

A dia d'avui, ha passat més de dos anys sense trobar-ne cap de nova i hem pogut centralitzar un total de vint-i-una postals Roisin dedicades a Montcada, amb una numeració concreta:
  • 1 - Vista General.
  • 2 - Vista General.
  • 2 - Vista Parcial de la vila, desde Torre Oriol
  • 3 - Casas Consitoriales
  • 3 - Puente del Besós
  • 4 - Bifurcación
  • 4 - Plaza
  • 5 - Calle Mayor
  • 5 - Calle Mayor
  • 6 - Fábrica Asland
  • 7 - Ferrocarril M.Z.A.
  • 7 - Colonia Asland
  • 8 - Carretera de la Roca
  • 8 - Ermita del Turó
  • 9 - Camino Vallensana
  • 9 - "Font Pudenta"
  • 10 - Torre Oriol
  • 10 - "Font de Mitja-Costa"
  • 11 - Reixach
  • 11 - Casa Fábregas
  • 12 - Fuenta "dels Avellaners"
  • 12 - Reixach desde la carretera de la Roca
Veiem referenciades dos sèries generals, doncs hi ha una doble numeració d'algunes de les postals, que fan pensar pertanyen a fotografies realitzades la primera dècada del segle XX, probablement entre 1908 i 1910 i una segona sèrie realitzada a la segona dècada, probablement entre 1911 i 1918. Un clar exemple és el pont sobre el riu Besòs, bastit el 1911, que surt i deixa de sortir a les imatges.

Seguint aquesta línia, a la col·lecció faltarien postals d'alguna de les dos sèries (una postal número 1 i una altra de la 6) com a mínim.

El repte queda servit per qui pugui trobar, si és que realment existeixen, aquestes dos postals desaparegudes de Montcada de la col·lecció Lucien Roisin.

Cliqueu aquí per a veure la col·lecció sencera.

dissabte, 1 de juliol de 2017

No es pot negar que els barris de Montcada i Reixac són entitats que mantenen un caràcter marcat, forjant el seu propi estil de barri.

Can Sant Joan n'és un clar exemple i per aquest motiu, aprofitant que tot just fa una setmaneta del passat 24 de Juny, dia de Sant Joan, avui primer de Juliol us oferim una estampa d'aquest barri montcadenc.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 d'agost.

divendres, 30 de juny de 2017

Avui només volem fer un petit homenatge d'una família desconeguda que ahir va fer 94 anys es van prendre aquesta foto a Montcada com a unitat familiar, al davant del que sembla, perills a banda, una petita foguera en mig del bosc.


La fotografia mostra una família mitjana, parella i tres fills, tots amb espardenyes de veta blanca que semblen força noves, potser per a la ocasió, excepte la nena que sembla portar unes sabates, probablement cedides d'alguna altra familia.

El rebre roba i sabates d'altres no era pas una pràctica poc habitual, el traspàs dels vestits entre germans i inclús entre famílies es portava a la màxima expressió, fent-ne un ús molt responsable dels recursos de la vestimenta. Un clar exemple el veiem representat amb el fill mitjà, qui porta els pantalons d'un nen més gran, segurament del seu germà més gran, amb els tirants ben estirats.

L'home abraça a la seva parella que sembla mantenir un rostre compungit i subjecta amb aparença protectora al fill que segurament serà hereu, un clar exemple de família catalana de principis de segle XX.

divendres, 16 de juny de 2017

Avui volem oferir-vos dos imatges de principis dels anys 70 del segle XX i les compararem amb els mateixos indrets a dia d'avui.

La primera és l'edifici de la Caixa Sabadell del carrer Bogatell, a esquenes del pas del ferrocarril.


Avui dia l'edifici encara es manté, ara bé com a BBVA després de la integració de les caixes i bancs amb altres entitats.


La mateixa postal antiga existen en versió blanc i negre. És la següent:



La segona imatge pertany al mateix indret, en aquesta ocasió enfilant-nos cap al sud pel carrer Montiu. A l'esquerra es torna a veure l'edifici de la Caixa Sabadell.


Avui dia l'edifici de l'entitat bancària encara manté la seva fisonomia, no obstant, l'eixample de cases d'estiueig va deixar pas a edificis actuals.


De igual mode, també tenim la versió en blanc i negre de la postal antiga. És la següent:



divendres, 9 de juny de 2017

La creu de Terme de Sant Pere de Reixac actual és fruit de diverses intervencions. La darrera va ser fa pocs anys, quan la creu de la columna es va trobar trencada al terra.

En aquell moment, Mn. Josep Maria va demanar a Paco Soriano, conegut per la seva vinculació amb l'associació Amics de Reixac, fer el que calgués per a retornar la creu al seu lloc.

El fet és que es pensa que la vareta de ferro interior de la creu es va rovellar amb els anys i va trencar el material exterior. No es descarta tampoc alguna mena de bretolada que va precipitar la seva pèrdua.

En Paco va demanar ajuda al seu amic Enric Ruiz Donaire que va tirar endavant el projecte amb l'ajuda del seu germà Gabriel, que va ser l'autor del motlle que es va fer servir per a l'actual creu. Aquest motlle es va elaborar mitjançant imatges de la creu trencada.

Val a dir que la creu que es va trencar era obra de Walter Cots Figuerola, que el 1947 va rebre l'encàrrec de fer aquesta creu, després que la original fos destruída durant la Guerra Civil espanyola

Comentar també que de la creu original, trencada durant la guerra, no s'ha trobat cap referència de la seva antiguitat.

El que sí que hem pogut trobar és una fotografia inèdita de l'any 1937 on es pot veure la columna original, sense la creu.


A la imatge es pot veure que la part superior de la columna és diferent a la que deu anys després va deixar en Walter Cots:




Si voleu saber més sobre la creu de 1947, cliqueu aquí.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici