Blogcrowds

dimarts, 12 de desembre de 2017

Entre els articles que trobareu al proper número 35 de la revista Quaderns, que es presentarà aquest mes de desembre a la Fundació Cultural Montcada, trobareu els fets que van ocórrer a la Llagosta durant la Guerra Civil, moment on va esdevenir municipi independent de Sant Fost per primera vegada.

En aquells anys convulsos trobem a Mas Rampinyo la masoveria de Can Tuxans, vinculada directament amb Can Milans, avui dia dos cases desaparescudes.

Entre la gran època daurada dels Cirera-Voltà a Can Milans dels anys 20, passant per la guerra i la postguerra veurem néixer la fàbrica de iogurts Tuxans de La Llagosta que els més grans encara recorden.


Els seus protagonistes i els vincles que van tenir va permetre la fundació d'aquesta indústria, que d'una manera concreta va esdevenir un referent local de la fabricació de derivats làctics.

Si voleu saber més sobre aquesta i altres històries, us esperem a la presentació del proper número 35 de Quaderns el 14 de Desembre d'enguany a les 19:00h a la Fundació Cultural Montcada (Major, 47).

divendres, 8 de desembre de 2017

Considerem el següent gravat amb relatiu interès, doncs trobem el castell de Montcada, en el que entenem és el cim del nostre Turó.

Diem relatiu interès doncs, la representació del castell probablement és fruit de la imaginació del gravador de l'obra i, per tant no podem atribuïr-lo a cap realitat tangible del desaparescut castell dels Montcada.


El gravat mostra un setge al castell de Montcada, amb el títol "Cerco a Moncada", un gravat trobat en un dels quatre volums de "Glorias Españolas" de l'autor Carlos Mendoza, el 1890.

L'autor del gravat és Joan Serra Pausas, un dibuixant i gravador barceloní de gran rellevància al darrer terç del segle XIX.

Si us interessa saber les darreres dades sobre com era el castell de Montcada que va coronar el nostre Turó, consulteu la revista "Quaderns", número 35 d'aquest mes de desembre. La revista es presentarà a la Fundació Cultural Montcada (Carrer Major 47) el proper dijous 14 de Desembre a les 19:00.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Amb la darrera postal del mes de desembre d'enguany, finalitzem aquesta nova sèrie d'imatges del nostre poble.

A continuació us fem cinc cèntims de les postals de cada un dels mesos d'aquest any 2017. Esperem que us agradi.

Gener
El poble des de Vallensana
Febrer
Torre Oriol o Can Miralpeix
Març
Montcada des del Puig Castellar
Abril
El Ripoll al seu pas per La Ferreria
Maig
A l'esquena de Can Cuiàs
Juny
El sentit de la direcció
Juliol
Els colors de Can Sant Joan
Agost
El pont que s'endugué el Besòs
Setembre
Arribada des del Ripoll
Octubre
Futbol a Mas Rampinyo
Novembre
De camí a Can Pomada
Desembre
Pont de vianants a Mas Rampinyo

Si voleu revisar el conjunt de postals de les sèries dels anys 2014, 2015, 2016 i 2017 podeu fer-ho clicant aquí.

Ens veiem l'1 de Gener amb una nova sèrie de Postals Punts de Vista.

divendres, 1 de desembre de 2017

I arriba el desembre i amb el fred de l'hivern una nova postal de Punts de Vista.


La passarel·la sobre la C-17 a l'alçada de Mas Rampinyo, adaptada a persones amb la mobilitat reduïda, va substituir a l'antic pont de vianants que hi havia al mateix lloc des de feia unes dècades. L'alçament d'aquest nou pont es va realitzar fa gairebé vuit anys, a la una de la matinada del 31 de gener de 2010.

Si voleu veure alguna imatge d'aquell moment podeu consultar el magnífic blog gràfic de l'amic Fidel Casajuana, clicant aquí.

Aquesta és la darrera postal d'aquest any 2017, que com sabeu publiquem cada dia 1 de mes. Si voleu veure totes les postals que cada mes hem anat publicant des dels darrers quatre anys, podeu clicar aquí, on trobareu les 48 postals de Punts de Vista de les sèries dels anys 2014, 2015, 2016 i 2017. Esperem que us agradin.

Ens veiem l'1 de gener del proper 2018 en una nova sèrie de Postals Punts de Vista. Hi haurà alguna novetat? Caldrà esperar uns dies. ^_^

divendres, 24 de novembre de 2017

El Diario de Barcelona va ser una publicació fundada l'1 d'Octubre de 1792 i que va desaparèixer, després d'algunes interrupcions, el 1994 l'edició en paper i el 2009 l'edició digital.

Va ser un dels diaris més antics de tota Europa i és considerat el diari més important de la història de Catalunya.

L'1 de setembre de l'any 1821, al seu número 244, el diari informava de com anar a buscar aigua a la Font del Ferro de Montcada, en uns anys on la font començava a estar en ple rendiment en quant a la seva fama es refereix.

Tartana

Hi havia una tartana que sortia de Barcelona a les quatre de la matinada i tornava a les nou, en un viatge d'un parell d'hores amb temps suficient com per beure aigua i carregar alguna garrafa o petita bota.

El sacrifici d'anar a buscar aigua a Montcada era evident, però la tartana sortia amb gent amb els ulls clucs de son, alguns amb problemes de salut que esperaven millorar amb les aigües de Montcada.

Diario de Barcelona, 01/09/1821. Num 244.


Avisos. El que quiera ir á tomar el agua de la Font del Fero, acuda á casa de Cardeñas, calle de Tantarantana, esquina á la Academia de San Agustin vell, donde encontrará una tartana que saldrá á las 4 de la mañana y volverá a las 9 de la misma.

Aquest anunci es repeteix en diverses ocasions al diari durant un bon seguit d'anys, com és aquest exemple de l'any 1828:

Diario de Barcelona, 14/05/1828. Num 135.

Retornos. En la calle deTantarantana casa Josef Cardeñas num 7 hay una tartana que sale diariamente para la Font del ferro.
Anys després, el servei d'aigua de la Font del Ferro a Barcelona va millorar i ja no calia anar-la a buscar un mateix amb la tartana, com podem veure a l'anunci del 1836.

Diario de Barcelona, 29/01/1836. Núm. 029.

La persona que se acomode beber el agua de la llamada vulgarmente de la font del ferro, acuda al cementerio de las Moreras, frente Sta. Maria del Mar, que la hallará tanto en invierno como en verano. La misma muger que la vende se obliga á llevarla á las casas que gusten tener dicha agua, si asi lo previenen.
Aquest anunci ens demostra que en pocs anys, ja va sorgir un negoci en la venda de l'aigua de la Font del Ferro de Montcada dins la ciutat de Barcelona, tot incorporant el servei a domicili.

L'any següent, el 1837, l'anunci torna a canviar i s'ofereix un servei per a fer sota encàrrec en un altre lloc de Barcelona.

Pel text de l'anunci tot apunta que la tartana encara feia el viatge per la nit, però els loobies ja van consolidar-se i,  aprofitant la fama de la font, van continuar venent l'aigua a la ciutat de Barcelona.

El missatge ens dóna a conèixer també que probablement ja hi havia alguna mena d'engany de la legitimitat de les aigües de la Font del Ferro que es venien a Barcelona.

Diario de Barcelona, 10/05/1837. Núm 130.

Los sugetos que gusten tomar el agua de la Font del Ferro de Moncada, traida en la misma noche, podrán acudir á la Rambla en la acera donde venden bacalao, casa de la Buscalla, en donde podrán dejar el recado si es que quieren que se les lleve á sus casas, y cuando no, se podrán abastecer de ella en la misma casa ó en su frente que es el puesto fijo de su venta: advirtiendo que es agua lejítima y no tiene ninguna clase de adulteracion como se podrá justificar.
Mig any després, l'indret de venda segueix sent el mateix que l'anunci del 1836, al cementiri de les Moreres del Born, ara però qui atén és un home de nom Antonio Comas. El servei a domicili segueix vigent.

Diario de Barcelona. 18/11/1837. Núm 322

El que quiera comprar agua propia del manantial de Moncada, vulgarmente llamada de la Font del Ferro, acuda al Borne, cementerio de las Moreras, que Antonio Comas la tiene para vender, como tambien la llevará á casas que se sirvan indicarle.
El negoci de l'aigua de la Font del Ferro va seguir endavant, però dotze anys després, el 1849, tornem a trobar el servei de viatgers nocturn cap a la font..

En aquest cas, ja no amb la tartana, però sí amb un omnibus o diligència del segle XIX que sortia de la Plaça de Sant Jaume.

Diligència Omnibus del segle XIX, el precursor de l'autobus.

L'anunci parla que el transport cap a la Font del Ferro de Montcada surt cada dia.

Diario de Barcelona. 10/06/1849. Núm 161.

OMNIBUS PARA LA FONT DEL FERRO de Moncada. Sale todos los dias de la plaza de  la Constitucion (antes de S. Jaime) á las 5 en punto de la mañana, y regresa antes de las 10, despues de haber dado dos horas de tiempo á los pasageros para tomar aquellas aguas tan acreditadas por sus virtudes medicionales. En atenció á la mucha gente que acude alli, particularmente los dias festivos, por razon de haber baile por la tarde, saldrá el ómnibus del lugar arriba citado, á las 3 y media de la tarde de cada dia de fiesta. Los asientos se despachan á 4 rs. vn  [Reales de Vellón]. uno, en casa el droguero Sr. Corominas, bajada de S. Miguel nº 6.

També del juny de 1849 és el següent anunci, on ens aclareix una mica més els punts de venda, que podem veure va consolidar-se al Born, en concret al mercat i també a la cantonada del carrer Montcada.

En qualsevol cas, ara comencem a veure un anunci amb una marcada intenció de vendre aigua pels fets "medicinals" i "la verdadera agua", fet que ens fa pensar que també hi havia cert engany en la venda de les aigües de Montcada.

Del text de l'anunci podem extreure que hi va haver també un canvi de propietari d'aquest negoci, doncs la persona que ara ven l'aigua és Juan Nadal, que pel que indica l'anunci va ser l'antic botiguer d'aquesta.

Diario de Barcelona. 20/06/1849. Núm 171.

EN EL MERCADO DEL BORNE Y EN LA puerta de la tienda de confiteri que hay en la esquina de la calle de Moncada, se vende la verdadera agua de la acreditada fuente medicinal de Moncada, conocida por la Font del Ferro, siendo la tal mesa de espendiciosa, de Juan Nadal, antiguo espendedor de dicha saludable agua. El Precio á 8 cuartos el porron.
Ja l'any 1852 trobem encara el transport de l'omnibus de les cinc del matí, però ja no surt de la plaça Sant Jaume sino del carrer de Santa Anna. Ens diu que l'omnibus és de Casa Xelma, empresa que el gestionava.

Diario de Barcelona. 03/06/1852. Núm 155.

RETORNOS. DESDE EL PRIMERO DEL CORRIENTE sale diariamente á las 5 de la mañana, estando de regreso en esta á las 9 de la mañana, un ómnibus de casa Xelma, calle de Sta. Ana, ara la Font del Ferro de Moncada.

Nou dies després el diari mostra un nou anunci de venda de l'aigua, però molt més senzill. L'aigua ja havia consolidat la seva fama, però calia indicar que era la "verdadera". L'indret de venda segueix al Born.

Diario de Barcelona. 12/06/1852. Núm 164.

AGUA DE LA FONT DEL FERRO, VERdadera. Véndese en la plazuela de las Moreras á 6 cuartos.
1855. La Vanguardia

L'aigua de la Font del Ferro, seguiria amb una gran acceptació popular degut als beneficis medicinals que se li van atribuir. La font va romandre activa fins principis de segle XX, moment on la cimentera Asland va iniciar l'explotació de la pedra del Turó.

La memòria històrica ens indica que als anys 50 del segle XX encara es podia visitar les restes de la que va ser la font més famosa del nostre poble.

Excursió a la Font del Ferro de Montcada. Principis del segle XX.


Arxiu: Biblioteca Nacional de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ; Universitat de Barcelona. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació

divendres, 17 de novembre de 2017

Avui volem oferir-vos un parell de fotografies de la primera dècada dels anys deu del segle XX.

A la primera imatge podem veure un poble amb un encara molt marcat passat agrícola. Un pla de Reixac que encara podia ser inundat per les crescudes del Besòs i, en definitiva, un poble que encara ha de descobrir el futur industrial que l'espera i ha de venir.

Com a trets característics, les vinyes a la muntanya, la parròquia de Reixac al fons, o les cases d'estiueig que ja afloren des de fa unes dècades, com la Torre Vila (1891), que es veu al carrer Major, o la caseta de Vista Rica del turó Fermí.


A l'altra imatge veiem la banda del riu Besòs, des de l'actual carretera de la Roca, amb el conegut pont de formigó que es va inaugurar el 1911, amb un petit bosc de ribera del que semblen pollancres i un seguit de figures anònimes sobre el pont.

Al turó encara coronava la capella de la Mare de Déu, i aquest mantenia la fisonomia característica que van conèixer els nostres avantpassats.




dimarts, 14 de novembre de 2017

La següent imatge pertany a un retall d'una revista especialitzada en arquitectura i construccions de formigó armat.

A la fotografia apareix una imatge de la fàbrica Asland de Montcada, l'any 1918, poc després de ser inaugurada.


Es poden veure els forns horitzontals i part de l'estructura de la fàbrica llavors, així com les vies de ferrocarril coincidents dins la fàbrica.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Durant la segona República Espanyola es van fer emissions de moneda de cartró (o segells moneda) i també segells propis de moltes poblacions, degut a la pràctica d'atresorament de la població de moneda fraccionaria.

De la sèrie "Atur Forços i escut", trobem dos segells, un de 0,10 pessetes en color vermell i un altre de 0,05 pessetes en blau.

El primer, de color vermell, està correctament escrit i diu en correcte català "Ajuntament de Montcada i Reixac", però el de color blau hi ha una errada tipogràfica al nom del poble i diu "Ajuntament de Motcada i Reixac", on podem apreciar que es van deixar la 'N' de Montcada:


Aquest mateix efecte el trobem també al cartró moneda d'ús provisional de 1937, un cercle de cartró amb l'escut del poble i per la part del darrera un segell de 50 cèntims, que servia com a valor d'intercanvi monetari dins la vila.


Si us interessa saber les sèries de segells de Montcada i Reixac durant la República, podeu consultar aquí. D'altra banda si voleu saber les sèries de paper moneda cliqueu aquí.



divendres, 10 de novembre de 2017

El Llibre Verd de Barcelona, el de major rellevància sobre els privilegis del Consell de Cent, va ser una compilació documental formada per quatre volums, elaborats entre els segles XIV i XVII.

En aquest llibre trobem una de les definicions més curioses de la llinda de la Ciutat de Barcelona, on diu que Barcelona està compresa entre:

A Monte Cathi [Montgat] usque ad Castrum Felix [Castelldefels] et a Monte Catheno [Montcada] seu loco de Finestrellis et a Coll de Erola [Collserola] et de ipsa Gavarra et Valle Vitraria [Vallvidrera] et a Villa Molendinorum Regalium Lubricati "[Molins de Rey de Llobregat] usque ad duodecim leucas infra mare.
És curiosa la definició final de les terres de Barcelona, on diu, a banda de estar compresa fins la frontera de les viles descrites, que a més Barcelona també és fins a dotze llegües mar endins.

D'altra banda cal saber que a les afores de les ciutats com Barcelona, s'instal·laven les forques per a penjar als malfactors de la ciutat. Podem per tant aproximar que en aquells anys hi podien haver unes cinc o sis forques repartides pels voltants dels pobles descrits anteriorment.

El 2009 es va obrir un debat sobre la ubicació de la "quinta forca" en alguns medis especialitzats i del que també es va fer ressó a MontcadaPost (cliqueu aquí si voleu consultar).

Probable fisonomia de les forques que hi van haver a les afores de Barcelona. Tres pilars fets de pedra amb travesses de fusta.

De la mà d'un estudi recent de Josep Rafael Illa Sendra [1] sabem que aquesta expressió, que té un origen incert, va ser estudiada pel periodista i cronista José María Huertas Clavería a "la quinta forca", dins de "Mites i gent de Barcelona" [2] , tot indicant que hi podia haver quatre forques dins la ciutat de Barcelona i una cinquena a les afores, al Coll de Finestrelles, sobre el turó de la Trinitat, ja de camí a Montcada.

Altres autors, com Agustí Duran i Santpere, diuen que al segle XIV totes les portes de Barcelona tenien creus de pedra, amb vincles religiosos, i no massa lluny altres creus i forques per a usos ben diferents [3]. Sebastià Riera Viader també ens parla de diverses forques fixes a Barcelona.

En un document del 22 d'Octubre de 1451, en un enfrontament entre la ciutat de Barcelona i un noble de Molins de Rei, es diu que es van instal·lar forques en temps de Jaume II per a limitar les terres de Barcelona, "A Mungat, al Coll de Finiestrelles prop la Trinitat, al Coll de Cerola a Vallvidrera, a la Gavarra i prop la vila de Molindereig i a Castelldefels" [4]. Es diu a més que les foques estaven formades per "tres pilars de pedra i barres de fusta dalt a través".

L'autor defensa doncs que en temps de Jaume II hi havia realment aquestes cinc forques, erigides pels voltants de 1320 per delimitar el territori de Barcelona i que la més allunyada de la ciutat de Barcelona era la de Castelldefels, doncs en un altre document de 1486, es descobreix exactament on es situa la forca de la Gavarra, propera a Molins del Rei, en concret a la vila d'Esplugues [5].

Josep Rafael Illa, ens parla del Pujol de les Forques de Castelldefels, un lloc amb una fisonomia perfecte per a erigir una forca. De fet, es conserven imatges dels anys 60 del segle XX d'un pilar de pedra dalt aquell turó que es pensa podria ser el darrer vestigi d'aquella forca, avui dia malauradament desaparescut.

Arxiu Municipal de Castelldefels.

Josep Rafael també ens descriu algunes entrevistes orals realitzades a l'indret on la gent recorda haver escoltat dels avantpassats noms com "el monolito", o bé "columna de sacrifici" inclús recorden haver vist diversos pilars com aquell amb un forat entre ells.


[1]Llegat Cultural dels conflictes de termes i de jurisdiccions a l'Eramprunyà: Fites, Forques i Dret de Corps. Josep Rafael ILLA SENDRA, Octubre 2010, Castelldefels

[2] Mites i gent de Barcelona. Edicions 62. 2006, pag 16-17. ISBN 9788499303130.

[3] Barcelona i la seva Història. LA formació d'una gran ciutat. Vol I. Ed. Curial. 1972. pàgina 611.

[4]AHCB. Consell de Cent. Lletres Closes. Rotlle 12-CC. f.130v-132v.

[5]AHCB. Notularum. Consell de Cent, Refª : 1 B XIV 4 (Anys 1483 a 1489), f.162 bis

divendres, 3 de novembre de 2017

Can Castelló (no confondre amb Can Castells) va ser una masia que estava ubicada a Mas Rampinyo i que l'empresa Aismalibar va adquirir, juntament amb bona part del solar dels voltants per a construir el conegut Club de Aismalibar.

La masia va ser aprofitada per a ser reconvertida en  un conjunt de vivendes per treballadors i la biblioteca de Aismalibar. Just al davant es va construir la coneguda pista de tenis del club.

La següent imatge mostra l'avanç de la restauració de la masia i la pista de tenis, el 1948:

 Fons: Fundació Cultural Montcada. Autor: Juanito Aguilar.

El club va inaugurar-se el desembre de 1948, però ja aquell any s'utilitzava per a fer algunes activitats, com és la següent revetlla de Sant Jaume, al juliol d'aquell any



Can Castelló un cop reconvertit:


Fons Fundació Cultural Montcada. Autor: Juanito Aguilar.

A la següent imatge podreu veure el que quedava del Club de Aismalibar el 2004 i la seva reconversió en el Centre Comercial El Punt de Montcada.

dimecres, 1 de novembre de 2017

I tornem de nou amb una nova postal de Punts de Vista. En aquesta ocasió una imatge dels camps de Mas Rampinyo, el sector de Can Rocamora i de camí cap a Can Pomada.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 de Desembre amb la darrera postal d'aquest any 2017.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Al número 43 de l'any I, del 21 de novembre de 1936 de la revista setmanal "Curiositats de Catalunya" apareix un llistat dels personatges rellevants del renaixement de la poesia catalana.

La curiositat és que apareixen seguits els dos personatges que van utilitzar un pseudònim toponímic de Montcada als seus versos, entre ells "Lo cançoner de Vilatort", en homenatge a l'antic hostal que hi va haver proper a Can Pla, tot just al torrent de Vilatort. D'altra banda "Lo coblejador de Montcada" del que ja hem parlat en alguna ocasió.


"Lo cançoner de Vilatort" va ser en Francesc Muns Castellet (1833-1894) de Can Pla, va ser un advocat de professió, va ser un assagista i poeta d'opinió política tradicionalista i professà les idees de la Renaixença sobre la literatura en llengua catalana i el seu reconeixement com llengua de nivell cultural comparable a la castellana.

Val a dir que en Francesc Muns Castellet, va participar en els Jocs Florals del 1870. Alguns dels seus poemes els signava com "Lo cançoner de Vilatort".



divendres, 20 d’octubre de 2017

D'aquí pocs dies el meu avi farà 90 anys i per tal de celebrar-ho hem estat revisant imatges familiars per tal de fer un petit llibre commemoratiu.

Entre aquestes imatges han sortit dos inèdites dels darrers passos de la contrucció de la desapareguda passarel·la de formigó sobre el Besòs, inaugurada el 25 de Maig de 1911.

Les dos imatges es van prendre setmanes abans de la inauguració i es pot veure que s'està enllestint la part de la barana del pont, incloent-hi els alers o 'miradors'.

Tot apunta que aquestes imatges van ser lliurades a l'àvia Roseta del meu avi per un dels amics de la familia, estiuejants de Barcelona i amb càmera de retratar, molt possiblement els de Can Badaló veïns de Ca la Roseta.

 L'estructura del pont enllestida i instal·lant les baranes, abans de la seva inauguració. 
Detall de les obres.


L'estructura del pont enllestida i instal·lant les baranes, abans de la seva inauguració. 
Vista general del poble


Podeu veure més imatges del dia de la inauguració clicant aquí.

D'altra banda, va ser el 1927, l'any que va néixer el meu avi, quan es va ampliar la unió de la passarel·la amb la carretera de la Roca per tal de facilitar el gir dels vehicles (cliqueu aquí per a saber-ne més):

La comisión provincial permanente, en la última sesión celebrada, adoptó, entre otros, los siguientes acuerdos:(...) Acceder la demanda formulada por el Ayuntamiento, de Moncada-Rexach sobre el ensanche del empalme del camino de San Adrián a La Roca con la pasarela construida por el Ayuntamiento sobre el Besos, a fin de facilitar el viraje de los vehículos. (...)

divendres, 13 d’octubre de 2017

Les següents imatges són fotografies estereoscòpiques de principis de segle XX, que permeten veure una imatge en un primitiu 3D simulat gràcies a la desviació de perspectiva de les dos imatges. D'aquesta manera es crea la il·lusió de profunditat en una imatge.

El nostre cervell rep dues imatges però les interpreta com una de sola produint una sensació tridimensional, és a dir, afegint profunditat a les imatges en dos dimensions.

El Rec Comtal al seu pas per Montcada #1.

El Rec Comtal al seu pas per Montcada #2.

La visualització estereoscòpia només es produeix apropant-se a la imatge i enfocant els ulls amb les imatges, ajustant una distància focal apropiada per a cada cas, però per a facilitar l'exercici ens caldria unes ulleres especials:

Ulleres estereoscòpiques.

divendres, 6 d’octubre de 2017

És molt coneguda la fama de destí d'estiueig que va tenir Montcada durant una bona època compresa entre el darrer terç del segle XIX i el primer terç del segle XX.

Les bondats de les seves aigües, el medi natural, la proximitat amb Barcelona un cop establert el servei ferroviari i un selecte club de families benestants de la burgesis catalana, va llençar el poble a l'estrellat.

Antoni de Borafull i de Brocà. Reus, 4 de novembre de 1821 - Barcelona, 12 de febrer de 1892

Va ser durant els temps de la primera generació de la Reinaxença de finals del segle XIX que el poeta Antoni de Bofarull i de Brocà, un dels principals animadors de la literatura d'aquells temps, i influenciat per la fama de Montcada va arribar a signar alguns dels seus poemes amb el pseudònim "Lo Coblejador de Montcada" ja amb 21 anys.


Fons: Historia de la Lengua y de la Literatura Catalana - Magin Pers y Ramona - Barcelona: 1857. 
Fons: Ferran de Canyameres. Com el Vallès no hi ha res. 1951

diumenge, 1 d’octubre de 2017

I l'1 d'Octubre ja és aquí i amb ell una nova entrega de les postals de Punts de Vista. En aquest cas una imatge del desaparegut camp de futbol de l'empresa Aismalibar i el Centre Comercial "El Punt" que va substituir l'antic club d'aquesta empresa.


Recordo haver jugat a fulbol diversos cops amb el meu pare, assistir-hi a partits diversos i fer un munt de derrapades amb la bicicleta sobre el terreny de joc.

Recordo també haver trobat a principi dels 90 un sac ple de diverses llaunes de conserves militars pintades de color verd fosc, que algú del polvorí es va desfer quan aquest va tancar.

Teniu records? Segur que sí. Podeu compartir-los a l'apartat de comentaris.

Ens veiem l'1 de Novembre.

divendres, 29 de setembre de 2017

De l'obra de Ferran Canyameres i Casamada trobem una bona descripció de la primera meitat del segle XX sobre Montcada i Reixac.

El relat, trobat en domini públic de Google Books ens permet veure un punt de vista extens de la Montcada d'aquell any 1951.


Essent de 35 metres sobre el nivell del mar l'altitud d'aquesta vila, no cal dir que el seu clima és benigne.El que no és benigne, és la pols que hi escampen els forns de la fàbrica de ciment, al ventre dels quals va a parar l'ànima i tot del seu turó, el turó dels Montcades que en la història i en el paisatge de Catalunya ocupava un lloc prominent. Era guaita de la ciutat comtal, farell, bressol de nissagues heroiques i coverol de llegendes. La seva destrucció podríem con siderar-la com un crim de lesa majestat, car també és un crim d'aital mag nitud això d'atemptar contra la majestat d'un paisatge i d'una tradició.

Aquest famós turó que va desapareixent al rosec de les màquines, tan característic amb la seva forma gairebé geomètricament cuneïforme, conservava en el seu cim vestigis de la noble mansió de la poderosa família dels Montcada, que tant intervingué en els fets d'armes i en la vida de Barcelona.

Enderrocat al final de la guerra de Successió, de la mateixa manera que tots els castells roquers de la nostra terra, els veïns els van considerar pedrera aprofitable per a edificar llurs estades.

En els flancs de la muntanyola hi havia les coves naturals de l'Ermità, de la Mare de Déu i de Na Guilleuma, de les quals la brama deia coses molt singulars. Per exemple, que per una d'elles s'arribava a Montgat, que alguns que s'hi havien endinsat havien hagut de recular empaitats per fantasmes vaporosos. Altres afirmaven que en trobar-se a la profunditat d'una altra cova havien sentit ressò de rodar de carros, detall que feia creure que passava per sota el camí ral. Van ésser explorades totes a primers del segle present i resultà que, no sols no tenien la importància que la imaginació popular els atribuïa, sinó que gairebé no en tenien cap des del punt de vista geològic.

A dalt del turó també hi havia les ruïnes de l'ermita de la Mare de Déu, reedificada l'any 19o8 en estil arquitectònic gaudinià. Els «Goigs a Llaor de la Mare de Déu del Turó de Montcada», que daten de l'any 1878, acaben amb aquesta estrofa:


«Dalt del Turó de Montcada
puix hi teniu vostre altar,
Mare de Déu agraciada
compassiva la mirada
gireu a la nostra llar.»

En anunciar-se la primera escapçada del turó, que es portà a cap sense miraments, gent de Montcada i dels seus rodals, es van afanyar a baixar en romeria la imatge venerada, i és amb l'esguard melangiós que els seus devots llambren el punt del cel on s'esfumava la silueta de l'ermita. La imatge, que era la de la Mare de Déu, era de terra cuita i datava del segle XVI. La van destruir el 1936.

Val a dir que la vila de Montcada, abans de veure's embolcallada per la polseguera espessa de la fàbrica de ciment, ja s'havia vist empudegada de nit i de dia pel fum dels trens. Per sort, l'electrificació de les línies que la travessen ha reduït el fum de les locomotores de vapor. Ara només hi ha el fum, que es barreja amb la pols grogosa del ciment, de les velles i asmàtiques locomotores que esbufeguen, talment endergues d'un temps ja sebollit, especialment en l'arrossegament de vagons de mercaderies o maniobrant per l'esplanada de la «Bifurcació». I de la boira que alguns matins hi escampa el riu Besòs, a la riba del qual s'estén Montcada, ningú no se'n plany. A més, no és assídua.

Sí, Montcada té el Besòs al seu costat dret, on desemboca al Ripoll, ambdós rius d'hivern.Però és al Besòs que es deu tanmateix la riquesa d'aigua del seu subsòl, i si antigament els senyors del castell vivien units amb la ciutat comtal per vincles de sang i de glòria, a partir del primer quart del segle XIX el nom de Montcada havia d'unir-se més amb Barcelona per conducte del'aigua. El capità general marquès de Campo Sagrado, el mateix a qui es deu el Passeig de Gràcia, aconseguí que el rei en concedís a la capital un bon cabal de la deu de Montcada, però a mesura que ha anat engrandint-se, aquest cabal s'ha anat fent insuficient i Barcelona es va veure forçada a cercar-ne d'altres que no han estat mai d'igual qualitat. Actualment són comptades les cases barcelonines que en puguin gaudir. Tenir aigua d'aquesta és considerat com un privilegi.

Uns versets populars, repetits encara avui, ratifiquen el seu renom:


«Aigua fresca i regalada
de la mina de Montcada.»

Té gran anomenada també la seva Font del Ferro. L'acondicionament d'aquesta font es deu al bisbe de Barcelona de l'any 1792, per haver-lo guarit d'una llarga sofrença física. Abans brollava de diversos indrets i es feia difícil descobrir la seva deu principal. Sempre ha estat molt freqüentada, especialment per la gent de la barriada barcelonina de Sant Andreu de Palomar. Es troba sota un margenal de la via del ferrocarril, a quatre passes del baixador de Santa Maria de Montcada, baixador que hi fou establert no fa molts anys, de tant com s'ha poblat aquell indret amb torres que s'enfilen fins a dalt de la carretera de Terrassa, o sigui fins al coll antigament tan temut pels viatgers, car solien apostar-s'hi els assaltadors de camins que els desposseïen de tot el que portaven de valuós.

Avui la gent s'ha allunyat de les fonts d'aquest terme per haver perdut el seu caràcter campanyol amb la presència d'extenses zones edificades i de la fàbrica de ciment.

Referint-se a Montcada, Víctor Balaguer escrivia bastantes dècades enrera: «Heus ací una pobra i senzilla població composta quasi únicament d'aquesta fila de cases...» Qui gosaria avui tractar-la de «pobra i senzilla»? Tot el contrari ha pres el paper i la importància d'una ciutat que a finals del segle passat prengué fama de població d'estiueig, i s'hi edificaren belles i nombroses estades de repòs que la van convertir en una de les primeres colònies d'aquest caràcter Aquesta embranzida, però, la deturà el caire industrial que hi donà la intensificació de les vies de transport, i darrerament per la fàbrica de ciment.

En els temps de la primera generació de La Renaixensa, el fervor romàntic de la qual portava a cantar les grans gestes i els monuments històrics, Antoni de Bofarull, als 21 anys d'edat, començà a escriure sota el pseudònim «Lo coblejador de Montcada».

L'església parroquial, dedicada a Santa Engràcia, té com a sola particularitat la seva vellesa: fou traslladada, al lloc que ocupà l'any 1381. Molts dels seus elements provenen de l'antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de Montalegre. »

Quant a la producció agrícola de Montcada, es pot dir que, igual que la major part de pobles del Vallès, és diversa. Anys enrera encara es destacava considerablement la de les maduixes, que eren molt apreciades en el mercat barceloní.

Té bastants ravals, barriades ocaserius agregats al seu Ajuntament: Reixac, Pla de Reixac o Mas Rampinyo, Vallensana o Raval de Vallensana, Sant Pere de Reixac i Sant Iscle de les Feixes.

Reixac. Pla de Reixac o Mas Rampinyo, està situat a l'esquerra del riu Ripoll, passat el pont i en el junyent de la carretera procedent de Ripollet amb la de Ribes, abans del pronunciat revolt de sota la via del tren. Forma un carrer de cases gairebé totes pageses.

Les panotxes de moresc posades a assecar penjades en llargues perxes recolzades a les façanes, algunes arribant fins al ràfec de les teulades, és una de les típiques estampes de fi de tardor en aquest poble. Simfonia de groc d'ambre i de blanc. En diuen «homes de blat de moro».

Vallensana o Raval de Vallensana es troba a l'altra banda del Besòs, en la vall del Gaia i en un dels contraforts de la serra de Comaverd, en el vessant ponentí de la de Coscollada. 

La seva escampadissa de masies ha convertit el lloc en colònia estiuenca, amb torres particulars, sobretot al peu de la carretera de Badalona, i amb una masia transformada en hotel.

El paisatge és esplèndid, i per aquells als quals la natura no diu gran cosa, hi ha un casinet. Gairebé cada masia és un hostal. Amb això els pagesos arrodoneixen el rendiment de la terra.

Sant Pere de Reixac, on es va també travessant el riu i la carretera de la Roca, s'aixeca al peu de la muntanya de Cavall Bernat, en una vall frondosa. Conserva restes de l'església romànica que va ésser cremada durant la guerra del 1651 i restaurada el 1676.A la punta de les seves altures hi ha l'església parroquial dedicada a Sant Pere, i el cementiri. 

Des d'aquesta elevació pot contemplar-se l'ampla visió del Vallès. L'església va ésser profanada durant la darrera guerra civil La primitiva sembla que depenia del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Se'n conservaven tres taules gòtiques a ambdós costats del presbiteri, i el sepulcre en marbre blanc que havia guardat la despulla d'Alamanda de Reixac. La més important d'aquestes taules era la central del retaule, amb la presentació de Sant Pere. 

Alguna de les típiques masies de Sant Pere de Reixac són d'una magnífica contextura gòtica. Una de les més grans, can Fàbregas, la van transformar en hostal per a estiuejants. L'artista Marià Pidelaserra, gran admirador del Vallès, en una masia d'aquest poble, de la qual era propietari, va pintar-hi bon nombre de paisatges.

El poblet de Sant Iscle de les Feixes cau cap a l'altra banda de la via del ferrocarril i arrenca de la carretera de Sant Cugat a Ripollet, a la llinda del terme de Cerdanyola i en la serra del seu nom.Més ben dit, cap al vessant septentrional del Tibidabo.Entre boscos, la seva ermita té un encís reposador.

Segons un decret de l'any 1953, Montcada quedarà lligada amb Barcelona, no es precisa quan, en el pla de modificació del sistema urbanístic, conjuntament amb altres aglomeracions del seu veïnatge. 

Per la porta del Vallès, car Montcada és considerada com a tal, no trigarem a veure Barcelona endinsant-se en la comarca vallesenca a l'empenta del seu eixamplament.


Fons: Com el Vallès no hi ha res. Ferran Canyameres. Google Books.

divendres, 22 de setembre de 2017

Després d'una pista de l'amic Josep Bacardit i havent trencat la teranyina inicial que envolta una petita referència al marge, hom pot estirar de fils i de tant en tant surten dades que cal anar furgant per a trobar part d'aquell coneixement perdut dècades enrera. Aquest és un d'aquests casos on podem explicar-vos alguna annècdota més del nostre poble.

La celebració de la Nit de Sant Joan és pagana i forma part de les festes solsticials, com la del Nadal. La tradició la situa molt abans de la implantació del cristianisme en un culte al sol i a l'allargament del dia pel solstici d'estiu.

Val a dir que al segle XVIII ja es van dictar certes lleis que pretenien posar fre a les fogueres dins la ciutat de Barcelona, cosa que ens fa pensar que la tradició del foc de Sant Joan estava molt arrelada.

La tradició va patir amb major o menor intensitat diverses prohibicions, recomanacions durant els segles posteriors, incloent-hi bona part del segle XX.

Foguera de Sant Joan  en una auca del darrer terç de segle XIX.

De tot aquest culte al foc durant la nit de Sant Joan, es va instaurar l'any 1955 el que coneixem com la flama del Canigó, quan Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels anomenats Països Catalans.

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu als boscos d'aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes:

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

El 26 de Juny de 1907 al diari "La Publicidad" es va publicar un extracte de viles i pobles que van adherirse a la iniciativa de fer una foguera per Sant Joan a l'indret més elevat de cada poble, a la fi que fos visible des d'arreu.

Surt un llistat de diverses poblacions i l'indret on es va fer la foguera. Al llistat surten un parell de referències de gran interès:

Fogueras Patrióticas

Adhesions dels punts ahont cremaran fogueras

(...)
Sellent, al cim más alt de la montanya del Canigó
(...)
Els elements nacionalistes de'ls pobles de Vilelbe Baixa y Margalef y pobles comarcans del Priorat, responent á la crida feta per lo periódich La Veu de Capellades, encendrem la revetlla del dia de Sant Joan y en la cim més alta del Mont-Sant y en lo turó conegut vulgarment per la Cogulla una gran fogata.
Tossa.- Ab incomparable entusiaste els solidaris d'aquesta vila, que ressorti exemplar en las darreras eleccions, donant á Solidaritat un contingent de sufragis sense passio, han acordat encendrer una grandiosa foguera al punt mes alt del cap de Tossa, conegur per Puig pel molí de vent, la nit de Sant Joan. Dit foch se veurá desde Barcelona á França, de la gran majoria dels pobles de la costa.
(...)
Montcada, al turó del mateix nom.
(...)


Ja el 1907 apareix que al poble de Sallent, es feia una foguera de Sant Joan al cim més alt de la muntanya "Canigó".

Hem consultat amb l'expert Ferran Sánchez Agustí, del poble de Sallent, per tal de saber si, en aquest municipi de la comarca del Bages, hi ha també una muntanya amb el nom de Canigó. Segons ens ha pogut dir, fa referència a "El Cogulló", antic jaciment ibèric i muntanya de sal avui dia.

Fixeu-vos també que a Montcada (i ben escrit) surt referenciat l'existència d'una foguera al cim del Turó.

Això ens apunta que Montcada va ser un dels pioners en formalitzar després de la Reinaxença la tradició del concepte de foguera patriòtica catalana per Sant Joan, evolució que va portar a la flama del Canigó, mig segle després.

A Montcada ja s'havia fet alguna altra foguera dalt del Turó. Un exemple va ser per la festa major del 1886, on es va fer una simulació d'un volcà. Cliqueu aquí per a saber més.

Dels dos apunts més extensos dels pobles del Priorat i de Tossa de Mar es dedueix cert fervor nacionalista català molt vinculada amb la festa i la foguera de Sant Joan.


Fons: Diari "La Publicidad", 26 de Juny de 1907. Pàgina 2. 

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici