Blogcrowds

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Montcada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Montcada. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de gener del 2018

Una Host Senyorial era un exèrcit alçat segons el dret feudal per a lluitar en una campanya militar. El senyor feudal tenia el dret de mobilitzar els vassals i els cavallers del seu feu i portar-los a la guerra.

Doncs bé, la host alçada a Mallorca per Guillem II de Bearne i Montcada a instàncies del rei Jaume I va ser una empresa que va portar aquests Montcada a una mort a mans dels sarraïns.

Guillem II de Bearn i Montcada representat als frescos mural de la casa de Berenguer d' Aguilar de Barcelona (Actualment al MNAC). Al seu escut i als estendards hi ha les vaques de l'escut del Bearn i els besants procedents de les armes dels Montcada.

L'acció més recordada d'aquesta host medieval va tenir lloc durant la Batalla de Portopí el 12 de setembre de 1229, un cop desembarcats a Santa Ponça, en Guillem II de Bearn i Montcada es va avançar a la resta de l'exèrcit amb una partida de cavallers de la seva host amb l'objectiu de prendre el Puig de sa Batalla, un indret estratègic de la zona.

Durant aquella avançada, les tropes islàmiques van reaccionar ràpidament enviat una bona part de la seva infanteria i cavalleria.

Guillem II de Bearn i Montcada va assolir el Puig de sa Batalla, prop del Coll del Rei, amb la seva host però la tropa sarraïna els van trepitjar els talons, de tal manera que Guillem II va ordenar contraatacar amb els seus cavallers, quedant-se sol al cim del puig.


Dibuix, del gravador Joan Serra Pausas, realitzat a principis de segle XX, mostra la mort dels Montcada a la batalla del Coll del Rei, a Mallorca.

Els homes de Guillem II de Bearn i Montcada van ser ràpidament masacrats, morint  ell mateix, i també el seu cosí Ramon de Montcada de la branca de Tortosa, així com Hug V de Mataplana, Hug des FAr, Guerau IV de Cabrera, entre altres cavallers i alguns serfs. La llegenda diu que tots van ser enterrats on avui s'alça la Creu dels Montcada.



Enterrament del Guillem i Ramon de Montcada el 1229. En alguns dibuixos de principis de segle XX com aquest, els defineixen com a germans Montcada). Dibuix de F. Vall del libre "Historia de España", de 1910.

Enterrament de Guillem i Ramon de Montcada. Joan Vila Pujol, 22 agost 2011

La Creu dels Montcada és un monument erigit al municipi mallorquí de Calvià. Es troba a un emplaçament prop de l'entrada de Palma Nova. Fou inaugurada en 1886.

Aquest monument recorda la tràgica mort de Guillem de Montcada, del seu nebot i dels seus fills durant la Batalla de Portopí. Segons la cultura popular, Guillem va morir al mateix lloc que avui ocupa la creu.



Fins fa uns anys es podia observar un pi prop del monument, que rebia el nom de Pi dels Montcada. Encara que es creu que els senyors feudals jeien enterrats devall la creu, aquest no és un fet verídic, ja que estan tots sepulcrats al Monestir de Santes Creus, a Tarragona.

divendres, 5 de maig del 2017

M'ha fet gràcia trobar el següent dibuix, que representa la recreació d'una escena familiar d'uns Montcada realitzada pel dissenyador gràfic Jordi Bibià Balada, realitzat el 12 d'agost de 1996.


L'autor ens fa cinc cèntims del dibuix:
El dibuix vaig fer fa molts anys. Volia representar una escena familiar d'un dels grans senyors d'aquells temps. I després, evidentment, fer-ne al·lusió a una de les famílies més poderoses i influents de la nostra edad mitjana.
Sovint, quan passo per Montcada i Reixac, m'imagino sense tenir-ne n'idea de l'aspecte del castell dels Montcada. I sobretot, l'importància d'aquella estratègica situació que, en aquella banda de les afores de Barcelona, deuria ser de tan profit.

Fons Septimània Edicions

divendres, 20 de novembre del 2015

L'altre dia vaig publicar al grup de Facebook, "Tu no eres de Montcada si..." un petit relat, inspirat en l'entrevista que li van fer a Miquel Coll i Alentorn (exPresident del Parlament de Catalunya), l'any 1985 a La Vanguadia (cliqueu aquí per a llegir-la):

Y dice la leyenda que hace varios siglos se dirigía el arzobispo de Tarragona de camino a Roma, acompañado de un sacerdote que le otorgaba gran lealtad. El polvoriento camino reseguía el primitivo camino romano que aún se utilizaba como principal vía de comunicación. 

Fue al llegar a Montcada, en un prado conocido como Matabous, cuando fue interceptado por el noble Guillem Ramon de Montcada que bajó del castillo que coronaba el cerro que había en la zona, raudo y veloz con su caballo. 

Cordialmente se dirigieron algunas palabras y tras el transcurso de la conversación, sin mediar apenas más palabras, el caballero desenfundó su espada y la blandió contra el clérigo hiriéndolo mortalmente, quedando el pobre arrodillado ante el noble. 

- Cof, cof.- Tosió el arzobispo.- Os pido que me dejéis confesar.- Solicitó éste con la mano taponando su herida. 

- Hacedlo.- Respondió el caballero altivo. 

El arzobispo se confesó con el sacerdote que le acompañaba, en tanto el caballero, en muestra de discreción se alejó de la escena acariciando el lomo de su caballo que pacía relajadamente un poco más allá. 

Todo parecía en paz cuando terminada la confesión el caballero volvió junto al arzobispo. 

- ¿Estáis en paz con Dios? - Inquirió el caballero. 

- Sí.- respondió el aezobispo.- a la vez que besaba su cruz pectoral. 

Sin apenas pestañear el noble caballero blandió de nuevo la espada y tras un par de mandobles bien ejecutados, acabó con la vida del arzobispo. No contento con ello que esparció los sesos de éste por el prado de Matabous. 

PREGUNTA - ¿Dónde se encuentra el Pla de Matabous? Emoticón smile

I certament en pocs minuts la resposta va sorgir: El Pla d'en Coll. Aquell Arquebisbe, en Berenguer de Vilademuls (originalment Abad de Sant Feliu, segons alguns autors de Girona o bé de Guíxols) va ser executat com un brau per un matador occidor de nom Guillem Ramon I de Montcada, nét del famós Gran Senescal i germà i hereu de Gastó, comte de Bearn. Aquest assasinat va consumar-se el 16 de febrer de l'any 1194.

Escut de Berenguer de Vilademuls. 
En el seu sepulcre a la Catedral de Tarragona, al costat de la capella dels Sants Cosme i Damià

El mòbil del crim és encara obscur; sembla que n'hi havia d’ordre familiar i d’altres d’econòmics, relacionats potser amb les ambicions a Urgell dels vescomtes de Bearn.

En Berenguer va ser arquebisbe durant vint anys, des del 1174 fins el moment de ser executat per Guillem Ramon I de Montcada, que curiosament era el marit de la neboda de l'arquebisbe. Vet aquí les disputes familiars de l'època, com veieu.

El papa Calixt II, en butlla de 17 de juny del mateix any de 1194, va excomunicar l’assassí i els seus còmplices i va disposar que per a obtenir el perdó haurien d’anar humilment i en persona a sol·licitar-lo davant de la Seu Apostòlica.

Van passar uns deu mesos i va decidir exiliar-se. L'exili va durar gairebé 40 anys, retornant de nou el 1214 quan va heretar el vescomtat de Bearn del seu germà Gastó VI.

L'any vinent, al setembre del 1215, va anar a Roma a demanar l'absolució però el Papa del moment, en Inocenci III, i mitjançant la delegació del cas a tres cardenals, li van aplicar una dura pena, entre les quals se l’imposà la d’anar de croat a Terra Santa.

D'aquesta manera acaba la història de l'arquebisbe que un cop mort fou dut a enterrar a Tarragona, i l’assassí va anar a Roma a demanar perdó. Coses medievals, diguem-ne.

Miquel Coll i Alentorn.
Fons Arquebisbat de Tarragona,
Enciclopèdia Catalana.

divendres, 6 de setembre del 2013

Avui us oferim la transcripció d'una excursió realitzada al Turó de Montcada i que va ser publicada al Boletín de la Real Sociedad Geográfica, l'any 1912.

L'excursionista ens relata les bondats ja conegudes del nostre poble per aquells anys: bones aigües, maduixes, natura, estiuejants de Barcelona, ubicació privilegiada, bones vistes, tot adobat fent honors al llinatge dels Montcada.

L'article aporta algunes imatges que considerem inèdites i que queden a l'abast de la memòria gràfica del poble.

Salida para Moncada

A la mañana siguiente emprendí la marcha para Moncada, pueblo distante de Barcelona unos 14 Kilómetros, y fuí siempre en dirección N., dejando al E. la barriada de San Martín de Provensals y al O. la montaña ordinariamente del "Interior", para diferenciarla de la que va por la orilla del mar, que es conocida con el nombre de "Línea del Litoral". Ambas se juntan en el Empalme, y convertidas en una sola sigue á Gerona.

El Clot es el primer pueblecito que se encuentra; sigue Horta, cuyas casas se extienden desde la cordillera que voy dejando al O., y desde el N. de Gracia hasta el O. de San Andrés de Palomar. Este pueblo, último por esta parte que pertenece al Ayuntamiento de Barcelona, dista ocho kilómetros de la capital, en la carretera que va á Vich. Por este pueblo pasa la "acequia Condal", que tomando el agua del Besós va desde Montcada á Barcelona.

Desde San Andrés de Palomar á Moncada cambia el terreno por completo. A la derecha de la vía férrea está Santa Coloma de Gramanat, en cuyos alrededores empieza á elevarse el terreno hasta formar la cadena de montañas que separa el Vallés de la costa. Por el O. el camino es muy accidentado y va la carretera por el llamado "Coll de Moncada", donde se divide en dos: la que va á Sabadell, que vuelve al O., y la que con dirección N. sigue á Granollers. Ambas faldean la montaña donde estuvo el famoso castillo de los Señores de Moncada.

Moncada

Deliciosísima es la situación de este pequeño pueblo, que tiene grandísimo interés histórico y que en la actualidad está convertido en residencia veraniega. A los pies de la montaña donde se asentó el castillo de los poderosos Moncadas, á la orilla del Besós, con varias fuentes de aguas minerales, no distante del mar, con bellísimas "Torres", con tres estaciones de ferrocarril que la unen á la capital, por todas estas circunstancias y su agradabilísima temperatura es sumamente concurrido en el verano.

El castillo de los Moncadas es conocidísimo en Cataluña. Por naces estaba el fundador del Condado de Barcelona y ya existían los Moncadas. No existe en la historia de Cataluña, de la época de la Reconquista sobre todo, un solo hecho glorioso sin que en él más o menos directamente no intevinieran los Moncadas, no sólo porque era en la noble familia hereditario el título de Senescal de Cataluña, sino por sus hazañas, que hacían raya, por su valor y por su denodado esfuezo.

De aquellos nueve Capitanos que al mando de "Otger" dice la tradición que aparecieron en los comienzos de la Reconquista, y á quienes se nombró "Los barones de la fama", de uno de ellos, que no está claro si se llamó Naufer, Napifer o Dapifer, tuvo origen la famosa casa de los Moncadas.

Sobre el origen del nombre Moncada encontré varias versiones, todas muy curiosas. Dice Pujadas que Dapifer, que reemplazó a Otger, tenia su campo fortificado en la montaña del Canigó, que en otros tiempos se llamó "Montecanaco" ó "Monte-caco", de donde alterado vino á parar en Moncada. Otra versión de Pujadas es que Dapifer, según entonces era costumbre, cerraba su campo con una cadena, y de ahí el designar el monte donde acampaba con el nombre de "Montecateno", y al Señor del campo "el Capitán de Montecateno", que por transformación vino á ser Moncada.

Cuando Ludovico Pio realizó la conquista de Barcelona en los comienzos del siglo IX, un descendiente de Dapifer (hijo ó  nieto) tomó á los moros la Atalaya del que luego se llamó Coll de Moncada, y esa altura sirvió de base al castillo de que hablo.

Llobet y Valdosera dice que tomaron el nombre del monte y del castillo en vez de dárselo, y Zurita cree que los Moncadas tomaron este nombre del título de los Barores que lo usaron en la época de Ramón Berenguer el Grande.
Que los Moncadas dieran el nombre al castillo ó que éste se lo diese á ellos es cosa que no he de discutir. Lo que no tiene duda es que demostrado está que bravos caballeros fueron ellos y baluarte inexpugnable la fortaleza.

Hice la ascensión á la montaña por la parte opuesta al pueblo, ó sea por el O. y como no hay por allí camino fué sumamente penosa; pero todos los esfuerzos quedaron recompensados ante el bellísimo panorama que á mis ojos se presentó. Allí, en aquella altura, vino á mi mente el recuerdo de hechos gloriosos ya pasados. Allí recordé los esfuerzos de esos Moncadas que con sus hechos llenaron de lauros las páginas de la Historia patria.

Un Moncada fué Almirante de la Corona de Aragón; á un Moncada se debió principalmente la unión de Aragón y Cataluña; un Moncada casó con la Vizcondesa del Bearn; otro se enlazaba con una hija del Rey Don Pedro el Católico; una Moncada, Doña Constanza, se unió al Príncipe Alfonso; Moncadas fueron los dos primeros que desembacaron en Mallorca yendo en la Armada de Don Jaime I; otra Moncada ilustre, Doña Elisenda, fué esposa del Rey Don Jaime II, y más tarde, muerto su marido, fundó el monasterio de Pedralbes. Y no continúo porque me haría interminable relatando la gloriosa historia de esta familia. Diré para concluir que cuando Almanzor salió de Córdoba con un poderoso ejército el 5 de Mayo del año 985, se detuvo en el Castrum Octavianim (San Cucufate del Vallés), salió á su encuentro el Conde Borrell de Barcelona, y con él los Moncadas. Por Almanzor quedó la batalla, que tuvo lugar en la llanura de Matabous; después de ella sólo dos castillos quedaron tremolando en estandarte de la Cruz: uno fue el de Cervelló, el otro el de Moncada.

Recorriendo aquella alta planicie reconstruí en mi mente el castillo y sus dependencias, y dada la táctica y armamento de aquella época, puede asegurarse que era inexpugnable. No debió faltarle detalle, y así se comprende que resistiese diversos sitios del Amanzor de los cristianos, del gran Jaime I, que hubo de levantar el cerco á los tres meses de haberlo puesto, sin conseguir rendir al orgulloso Moncada que defendía su castillo.

La cueva del castillo

Así llamaron los cronistas á una boca que existe muy cerca de las ruinas. Oí decir en el país que aquella cueva es una galería que pasando por debajo del Besós (que en aquel sitio tiene considerable anchura) sigue por cerca de Santa Coloma de Gramanet y sale entre Montcat y Badalona. La circunstancia de haberse encontrado en la costa entre estos dos pueblos una abertura que parece se prolonga, dió á la fantasía popular pie para señalar como indudable que aquella era la salida de la galería, cuya entrada estaba en Montcada. Algunos cronistas dedicados á sensacionales invenciones, dieron por hecho que por aquel subterráneo recibieron auxilios los sitiados Moncadas en muchas ocasiones. Mas esto es una completa fábula, pues hacer por aquel terreno tan quebrado una galería de ocho kilómetros que pasase por debajo del Besós se dice pronto, pero no se hace tan fácilmente.

Dícese que algunos intrépidos excursionistas, ávidos de saber á qué atenerse, penetraron en la cueva y volvieron más que de prisa por el sinnúmero de fantasmas que se presentaron á su vista. Yo no encontré ninguno, y la impresión que saqué fué de que cueva hubo y más ó menos larga fué la galería; pero en la actualidad todo está obstruído y sólo se ven charcos de agua y montones de piedra.

Esta cueva se llamó también "Encantada" y de "Doña Guillermina" (Esta Doña Guillermina pertenecía á la familia de Moncada, y casó con el Infante Don PEdro de Aragón).

La existencia de cuevas de esta índole no tiene novedad. En muchas de mis excursiones he oído referir historias estupendas relacionadas con cuevas de esta clase.

Recorrí la montaña en todas direcciones, y aunque su cúspide sólo tiene una altitud de 260 metros sobre el nivel del mar, como está dominando por aquella parte casi todo el Vallés, su vista es deliciosa. Su situación con relación á Barcelona es el NE. y dista de la costa unos 10 kilómetros.

Efectué la bajada por la vertiente que mira al pueblo, ó sea por el E., haciendo alto en la finca nombrada "Font del ferro", llamada así por la fuente de hierro de gran caudal que existe en la misma y cuyas virtudes medicionales dícese que no pueden ser mejores.

En muchos sitios de la montaña, al estudiar el terreno, encontré piedras con vetas de hierro, por lo que creo que abunde ese mineral en toda ella.

El pueblo  de Moncada y la barriada de Rexach, que con inglesia y cementerio está al otro lado del Besós en la montaña de enfrente, tiene 1000 almas.
Toda la margen del Besós está llena de huertas, donde se dan todo género de hortalizas y delicadísimas fresas que justamente tienen fama.

En Moncada están los pozos que surten el agua á Barcelona, y en uno de los extremos del pueblo existe un pabellón suizo donde están las máquinas elevadoras.

En Moncada está la acequia Condal. Procuré adquirir datos sobre ella y logré los siguientes: La acequia existe desde la época romana, y el aprovechamiento de las aguas superficiales del Besós se utilizó hasya la última parte del siglo XVIII, regando unas 600 hectáreas. Después, habiendo desaparecido la corriente superficial de dicho río, hubo necesidad hacia el año 1788 de abrir galerías que abasteciesen la acequia Condal, alimentada hoy exclusivamente por aguas subterráneas.



A la foto inferior. la "Cova encantada", segons l'article formava part de la Cova deNa Guilleuna.
Fotografia de la capella de la Mare de Dèu del Turó i una altra fotografia d'una pedra ferruginossa dalt del Turó.

El rec Comtal i camí que fa vora el rec.


Fons: Boletín de la Real Sociedad Geográfica. Tomo LIV. 1912. Pgs 83 a 94. BVPH. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

dimarts, 10 de gener del 2012



Un fet miraculós va tenir lloc després que Jaume I es va haver apoderat de la ciutat de Palma de Mallorca, quan els àrabs fugitius s'havien refugiat en les asprors de la serra, al nord de l'illa, a les coves d'Artà.

Els exèrcits reals tenien envoltats als àrabs, però aquests presentaven tenaç resistència a ser sotmesos. Era temps de quaresma i, entre els cristians, a l'abstinència pròpia de les dates s'unia l'escassetat d'aliments. Els aliments van arribar a ésser tan escassos al campament dels cristians que, per evitar que l'ànim dels seus guerrers decaigués, el mateix rei donava exemple d'una extrema frugalitat i quasi no tastava l'aliment.

El rei Jaume va donar vuit dies de termini als àrabs per a la seva rendició, amb l'amenaça d'un assalt sense perdó ni quarter, en cas que el rei àrab no accedís a lliurar-se amb tots els seus. No obstant això, transcorreguts sis dies, entre les tropes cristianes no hi havia res per menjar i els soldats es dispersaven pels camps buscant qualsevol cosa que pogués servir d'aliment.  

En això va arribar fins al rei la notícia que a la tenda del senyor Hug de Montcada havia aconseguit un important botí alimentari d'uns moros. El rei Jaume, amb molts cavallers, es va dirigir allà, acompanyat de Nuño Sánchez i més de cent cavallers.

Expliquen els narradors que Hug de Montcada, previngut de la visita, va sortir a rebre al rei Jaume amb molta cortesia. I que després, llevant-se la capa de color grana, que s'havia posat per aquell acte, i després estendre-la a terra, va col.locar sobre ella, molt solemnement, set petits pans que el rei va contemplar amb mirada desolada. 

El senyor Hug de Montcada va beneir el pa:

-Senyor -li digué-, són ben pocs: no he pogut prendre'n més a l'enemic. Perquè per a ells també l'escassetat és tan gran com la nostra. Volgués Déu multiplicar aquests pans, per l'amor amb que us els ofereixo!


I seguidament el va repartir entre el rei i el seu seguici, i a la fi es va produir el miracle que tots ells, que eren més d'un centenar, van menjar abundants porcions, de manera que van satisfer la seva fam i van poder resistir fins el compliment del termini que el rei Jaume havia imposat, en què els 1500 moros fugitius es van lliurar. Jaume I va expressar la seva gratitud a Hug de Montcada concedint-li el blasó de set pans d'or en camp de grana.

Si bé és una història bonica, la història i la tradició es tornen llegenda. I la llegenda conta una cosa semblant al miracle de Jesús amb la multiplicació dels pans i els peixos.


 Font: José María Merino  "Leyendas españolas de todos los tiempos" pág 74-76



Hi ha una segona versió de llegenda de l'origen de l'escut, provinent de la Batalla dels Set Comptes:


El duc de Montcada fou nomenat senescal de Catalunya, títol de gran honor que no va portar ningú més que ell durant tota la vigoria de la nostra història, i que el posava al cap de la noblesa i de tots els cavallers de la terra. Fort de geni com era, aquesta distinció el va engreir encara més i més, tant que es va fer de tracte insuportable, considerant tothom amb menyspreu i convençut de la seva força i la seva influència, no s'hi mirava a buscar raons i brega amb tothom per causes fútils i gairebé sempre injustificables.

Enutjada la noblesa, decidiren unir-se per tal de veure si abatien l'orgull del Montcada i un bell dia, inesperadament, els seus comtes més importants al davant cadascun d'ells de la seva host més aguerrida i valenta, va presentar-se al peu del castell de Montcada amb l'ànim d'assaltar-lo i d'abatre el seu senyor.

Van aplegar-se el comte d'Empúries, el comte d'Urgell, el comte de Rocabertí, el comte del Roselló, el comte de Besalú, el vescomte de Cabrera i el vescomte de Prades. Quan el comte de Montcada va adonar-se del cas, va sortir com una fúria davant de la seva gent, sense deixar arribar fins al seu castell els seus contraris, i els va donar una batalla tan forta i tan dura que en poques hores els va vèncer, obligant-los a baixar la muntanya que coronava el seu castell, amb la testa baixa i desfetes les seves hosts.

Aquella batalla fou coneguda per la batalla dels set comtes, i la gent vella de Montcada encara en parla per tradició. El duc de Montcada, en record per aquest fet d'armes, va posar al seu escut els set besants que li són característics en record dels set comtes vençuts, la flor i nata de la noblesa catalana.

El seu escut mostra vuit besants en lloc de set i això fa suposar que veritablement deurien ser vuit i no pas ser els comtes que el van atacar.

Conta la llegenda que l'actitud de la noblesa aixecada contra ell va alliçonar el duc de Montcada que va aplacar la seva arrogància i esdevingué més cordial i tractable.

Font: Popular i Montcada.cat




I inclús tenim una tercera versió llegendaria, associada a la porra del sarraí:


Durant el segle VII, els sarrains es van ensenyorir-se del Vallès i anaven capitanejats per un brau gegantàs que duia una porra que pesava com un cavall i que ell esgrimia com si fos palla. Tothom fugia espaordit quan veia aquell moràs i sentia la fressa de la seva porra de mà una hora lluny.

Un cavaller hi hagué, però que va sentir-se coratjós per encarar-se-li al pla de Matabous, situat al pla de Montcada entre el Turó i Cerdanyola, on estava acampada la gran host mora. El gegant, així que el va veure, li ventà cop de massa, però el cavaller va ser llest: el va parar amb l'escut, va esquivar-lo i va tenir temps de clavar-li la llança. El moràs va caure estès a terra, mort.

Els moros, en veure que havien perdut el capdill que creien invencible, es van desorientar. Entre els cavallers catalans va córrer la veu de la mort del gegant, van cobrar coratge i van fer cap milers i milers al pla de Matabous on van fer una matança de moros que no es pot dir, de la qual no en va restar cap de viu.

Després d'aquella feta, els moros van ésser retats per tot arreu de Catalunya ja que, mentre que ells estaven abatuts per la por, els nostres estaven encoratjats per la victòria.

El cavaller vencedor del gegant va aixecar un castell al cim del veí turó de Montcada. Ell va prendre també el nom de Montcada i va adoptar per distintiu l'escut abonyegat pel cop de maça del moro, que va deixar-hi marcats els senyals dels vuit claus de la seva porra, que encara poden veure's damunt l'escut dels ardits de Montcada.

Font: Popular i Montcada.cat

dimecres, 12 d’octubre del 2011

En relació a la conquesta de Mallorca, he trobat el següent poema a la revista "La España Regional", del 1887, que parla de la mort d'en Guillem Ramon de Montcada a la conquesta i als fets de que el seu esperit torna a Montcada per tal d'acomiadar-se d'aquella que l'esperava dia i nit, a l'ombra del castell de la nostra vila.

És un texte molt bonic i que quan un el llegeix s'endinsa en els sentiments d'esperança, dolor, emoció i por que l'escriptor va intentar plasmar. Personalment, de la seva lectura, hi ha alguns fragments del texte que sorprenen i que penso cal comentar:

Guillem de Montcada va partir cap a la conquesta de Mallorca amb vaixells des de Salou. La vescomptessa va deixar la seva llar de Bearn (a la ciutat de Pau, al nord) per allotjar-se al castell de Montcada, d'on es diu que des de dalt de la muntanya del castell es podia veure Mallorca.

Aquesta afirmació m'ha causat certa sensació de possibilitat real del que diu. És possible que des de 300 metres d'alçada sobre el nivell del mar (aprox l'alçada del turó llavors) es pogués veure Mallorca? És possible...

El bonic del poema és l'efecte romàntic de l'enviament d'uns petons des de la guerra, a Mallorca, cap al castell de Montcada i d'aquest cap a Mallorca, mentre Guillem Ramon estava a la guerra i la vescomptessa esperava al Castell de Montcada.

L'efecte d'esperança se li veu trencat quan una nit el fantasma d'en Guillem Ramon apareix tot demacrat per a acomiadar-se d'ella. La revista comença indicant:

A continuación damos á conocer el fragmento del poema que se refiere á la aparición de la sombra de uno de los hermanos Montcada (en el castillo de su nombre junto á Barcelona) la noche de su muerte en la primera batalla que libraron los catalanes en Mallorca.

I seguidament comença el poema:





Lo Castell de Moncada

Al damunt d'un turó, que sos peus banya
del riu Besós en la corrent tranquila,
torrejava un castell, vuy sols cabanya
del rabadá que al séu cimat s'enfila.
Quan partí de Mallorca á la campanya
l'ardit Moncada, sa biarnesa vila
de Pau la vescomtesa abandonava
per aquest niu d'hont la ylla vesllumava.

Y cada día al apuntar la aurora,
obría el finestral pera pararne
lo bes de aquell marit que tan anyora,
y que pel mar enviàrlin va jurarne.
Cada posta de sol remembra y plora
las placentas vetlladas del Biarne,
y en la faç de la lluna mitj velada
hi cerca lo reflet de sa mirada.

- Onas del mar que ell ab sa nau partía,
¿per qué, blavas ahir, avuy sou negras?
Si havéu vist al qui n'es la vida mía,
¿per qué no 'm parlau de ell? ¡Oh tú que alegras
sos jorns, mon tendre fill, de melangía,
¿per qué, també vestit ta sanch denegras,
y en loch de darme forsa y esperansa,
fas mes amarchs mos dols y ma anyoransa?

¡Ho l'he seguit damunt la mar salada!
¡Jo l'he vist en Mallorca pendre terra!
¡Jo li he enviat per lo vent manta besada,
mes ¡ay! es fret mon llit, y ell á la guerra!
¡Cóm envejo, aureneta, ta volada,
arbre capsat de la enemiga serra
que ombra tal volta en son repós li donas,
cinturó del séu brant que t'hi abrahonas!-...

¡Fatal capvespre aquell! Las salzeredas
del Besús del fullám se despullaren,
y els aucells encongits en las vernedas
sols ab planyívols refilets cantaren.
Del riu las boyras escampadas, fredas,
lo turó de Moncada embolcallaren
ab un vel de tristor cubrint la plana
com lo cor de la hermosa castellana.

Sola en sa cambra ab son infant dormía
pressentint en l'insomni amargas penas,
quan la ombra d'en Guillem hi apareixía
cubert de sanch, regoneixible apenas.
Lo front del noy tot de patons umplía,
y de sa esposa acariciant las trenas
lo panteig de aquell pit, trist, contemplava,
arca de amor que el séu recort guardava.

Tement l'efecte que sa vista 'ls fera,
deixa ab recansa la ja buyda espona;
lo mur passeja dels marlets darrera,
y á llur esglay als guaytas abandona.
Grinyola 'l pont com si ell vivent vinguera,
cau lo barnat y la campana sona;
al véurel devallar, lo gossám lladra,
y'l cavall, esbart, fuig de la quadra.


Encara que aquest català antic és força suau per entendre, la mateixa revista fa una traducció al castellà del texte:


El Castillo de Moncada

Coronando la loma que baña su falda en la tranquila corriente del Besós, se destacaban las toscadas murallas de un castillo, hoy día refugio tan sólo del gañán que trepa hasta su cumbre. Cuando el valeroso Moncada partió á la conquista de Mallorca, la vizcondesa abandonó su bearnesa ciudad de Pau por este nido desde el cual se vislumbraba la isla.

Y cada día al despuntar la aurora, abría el ventanal para recibir el beso que juró enviarle todas las mañanas su inolvidable esposo.
Cada tarde, al ponerse el sol, recuerda, con lágrimas en los ojos, del Bearne las veladas placenteras, y en la faz de medio velada de la luna busca el reflejo de sus miradas amantes.

- Olas del mar que él partía con la prora de su bajel, ¿por qué hoy os miro negruzcas si ayer azules?  Si habéis visto al que es mi vida ¿por qué no me habláis de él? tú, tierno hijo mio, que eras su alegría, ¿por qué hoy de melancolía vestido denigras tu sangre, y en vez de darme fuerzas y esperanzas, haces más amargos mis duelos y más sensible la separación? ¡Yo le he seguido cuando se deslizaba por el salobre elemento! ¡Yo le vi cuando puso el pié en Mallorca! ¡El viento le ha llevado infinitos besos de mis labios: ¡mas ¡ay! mi cama está fría y én en la guerra! ¡Cuándo envidio tu vuelo ¡oh golondrina! cuánto tu cobijadora sombra, oh árbol que en tierra enemiga él ha escogido tal vez para su reposo ¡cinto de su espada que le oprimes en vez de mis brazos!-

¡Fatal crepúsculo aquél! Los sáuces del Besís se despojaron de su follaje, y los encogidos pájaros cantaron con plañideros gorjeos en los alisos de sus orillas. Las frías nieblas que levanta el río envolvieron el cerro de Moncada, extendiendo sobre el llano un velo de tristeza como el que cubría el corazón de la hermosa castellana.
Dormía sola en su cámara, con su tierno hijo, presintiendo amargas penas en sus insómnios, cuando le apareció la sombra de Guillermo difícil de reconocer por lo ensangrentado. Besó repetidas veces la frente del niño y mesando los cabellos de la madre, contaba los latidos de aquel corazón arca de amor guardadora de su recuerdo.

Temiendo que le asustara su visión, se separa co ndolor del lado de la cama que dejaba para siempre vacío, recorre los almenados muros dejando helados de espanto á los centinelas; rechina el puente como cuando él entraba en vida en el castillo, cae la barra de hierro que sujeta la puerta, toca la campana por sí sola, los perros ladran al ver su espíritu bajando de la muralla ,mientras su caballo se escapa de la cuadra rompiendo azorado el ronzal que le sujeta.


Font: "La España Regional". Any II Tom III. 1887

dimecres, 8 de juny del 2011

En temps del Rei Pere d'Aragó, els Montcada de Bearn, a l'antiga comarca Occitana, en haver perdut el Vescompte de Bearn van enviar a la filla d'aquest a Catalunya per tal de trobar-li un baró per a casar-la. Van voler trobar un marit d'edat similar a la doncella, que fos de l'antic llinatge Montcada i obert a nous canvis.

Van arribar al Castell de Montcada i van anar a veure els fills d'en Pere Ramon de Montcada i Na Guilleuma de Castellví. Aquella nit, després de sopar i ja quan els infants dormien, van anar a veure'ls. Gascó, Guillem Ramon i Pere eren els seus noms. Només veure'ls dormir, van escollir marit per a la seva filla i pubilla. L'escollit va ser en Gascó, un infant que dormia amb les mans obertes. Aquest gest es va interpretar com a una persona lliberal i oberta a canvis.

Aquest és el texte original:
 

E en temps d’aquest rey En Pere d’Aragó, los biarnesos, havent perdut son senyor lo vezcomte de Bearn -qui lexà una filla a la qual los barons de la terra acordaren donar-li marit- per la qual cosa los biarneses enviaren en Catalunya per veure quin baró porien trobar, que fos jove de la edat de la donzella. Hi encara que fos de antich linatge e de bona casta. E foren conduïts que anassen al castell de Muncada hon veuren los fills del noble En Pere Ramon [GUILLEM] de Muncada e de Na Guilerma de Castellví, qui eren molt bells infants. E axí, los cavallers biarnesos esplicaren a·N Pere Ramon de Muncada lur venguda e com cercaven un infant que fos gentil e de bon linatge per a marit a lur senyora e pobila. En Pere Ramon e Na Guillerma los féu donar a sopar. E fonch gran nit. Los infants eren petits e eren-se adormits.

Volgueren los veure aprés sopar axí com dormíen. E los infants eren tres. E com  los missatgers biarneses vesen dormir los infants, cascú de son gest, demanaren com havien nom. E fonch-los respost que lo primer havia nom Gascó, e lo segon Guillem Ramon, lo tercer Pere. E oyt açò, los biarnesos elegiren lo primer, qui havia nom Gascó, al qual digueren: «Gasta, Gascó, que Biarn te darà pro». Açò digueren per que havien oyt dir que aquell infant era molt liberal, e donava tot lo que li demanaven. E dormia, lavós, com lo veren, ab les mans ubertes. La mare era Na Guilerma de Castellví. E lo dit Gascó de Muncada fonch marit de la dita donzella filla del vezcomte de Bearn. E aquest fonch vezconte de Bearn, lo qual, aprés mort del pare, el noble En Pere de Muncada, fonch universal hereu de son pare e de sa mare, Na Guilerma de Castelví. E fonch senyor de la baronía del castell de Muncada, e de Legostera, e dels castells de Castellví de la Marga, e de Rosanes.

Font: Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213). Documentos, Testimonios y Memoria Histórica. Fuentes Históricas Aragonesas 52.

dimecres, 4 de maig del 2011

Fa uns dies vàrem estar parlant dels gegants de Montcada, ara bé, he trobat aquesta bonica foto, de l'any 1987 dels gegants del Gran Senescal, Elisenda de Montcada i el Moro Mussa. Espero que us agradi.


Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

divendres, 15 d’abril del 2011

Avui us volem convidar a visitar la plana de la colla gegantera de la nostra vila. Una associació cultural que ens ofereix la possibilitat de gaudir de la tradició gegantera al noster poble. Us animem a participar amb ells i formar part de la colla!

http://gegants.montcada.cat


Elisenda de Montcada i Guillem Ramon de Montcada.


Elisenda de Montcada.
El 1322 va esdevenir la quarta i última muller del Rei Jaume II el Just, després de la mort de Maria de Xipre el 1319. El casament amb Elisenda convenia aleshores a les relacions del comte-rei amb la branca menor del poderós clan dels Montcada.

El 1326, Elisenda va fundar i dotar el monestir de monges clarisses de Pedralbes. Un any després va quedar vídua i es va retirar 37 anys en un palau inmediat al monestir de Pedralbes, on és enterrada (meitat de la tomba dóna al claustre -vestida com a monja- i meitat a dins de l'església de Santa Maria de Pedralbes -vestida com a reina-).

Els anys 70 Maria Assumpta Escudero i Ribot va descobrir les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes.

Guillem Ramon de Montcada.
Senyor de la baronia d'Aitona (Guillem Ramon (I) de Montcada). Fill petit de Ramon (I) de Montcada, senyor de Tortosa, de qui heretà la senescalia (1188-1228). Promès el 1212 amb Constança d'Aragó, filla natural de Pere I de Catalunya-Aragó, li aportà en dot les riques baronies d'Aitona, Seròs, Mequinensa i Albalat de Cinca; s'hi casà el 1222. El 1218 succeí el comte Sanç de Provença-Rosselló en la procuradoria del regne. Fou un dels dirigents de la facció nobiliària dels "quatre Montcada" (1224) que lluità contra el rei, el partit dels Cardona i els Cabrera, en especial el vescomte Guerau(IV) de Cabrera, usurpador del comtat d'Urgell.
Font: Colla gegantera de Montcada.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Era tal la reputació del llinatge dels Montcada que Cervantes l'inclogué entre aquells que considerava els més venerables i importants, al capítol XIII de la segona part de "El Ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha", en ser preguntat pel viatger Vivaldo sobre el llinatge, raça i família de la dama de Don Quixot , el cavaller respongué:

No es de los antiguos Curcios, Gayos y Cipiones romanos, ni de los modernos Colonas y Ursinos, ni de los Moncadas y Requesenes de Cataluña, ni menos de los Rebellas y Villanovas de Valencia, Palafoxes, Nuzas, Rocabertis, Corellas, Lunas, Alagones, Urreas, Foces y Gurreas de Aragón, Cerdas, Manriques, Mendozas y Guzmanes de Castilla, Alencastros, Pallas y Meneses de Portugal; pero es de los del Toboso de la Mancha, linaje, aunque moderno, tal, que puede dar generoso principio a las más ilustres familias de los venideros siglos.

 Ot de Montcada

diumenge, 13 de juny del 2010

Recentment he estat llegint un dels llibres que parla de la família Montcada, des de inicis de l'any 1000 fins gairebé mitjans del segle XIII: "Els Montcada: una familia de nobles catalans a l'edat Mitjana (1000-1230)" de John C. Shideler. He tingut el privilegi de parlar amb John sobre el llibre i segons m'ha pogut confirmar, podrem parlar novament aquest novembre en una conferència que farà a Barcelona.


Al capítol XIII de la segona part de "El Ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha", en ser preguntat pel viatger Vivaldo sobre el llinatge, raça i família de la dama de Don Quixot , el cavaller respongué:

No es de los antiguos Curcios, Gayos y Cipiones romanos, ni de los modernos Colonas y Ursinos, ni de los Moncadas y Requesenes de Cataluña, ni menos de los Rebellas y Villanovas de Valencia, Palafoxes, Nuzas, Rocabertis, Corellas, Lunas, Alagones, Urreas, Foces y Gurreas de Aragón, Cerdas, Manriques, Mendozas y Guzmanes de Castilla, Alencastros, Pallas y Meneses de Portugal [*] [51]; pero es de los del Toboso de la Mancha, linaje, aunque moderno, tal, que puede dar generoso principio a las más ilustres familias de los venideros siglos.

Era tal la reputació del llinatge del Montcada que Cervantes l'inclogué entre aquells que considerava els més venerables d'Espanya. El fet de que la familia Montcada fos una de les més influents de la Catalunya medieval va donar peu a que l'autor, que va ser professor de la Universitat de Spokane (a Washington, EUA), fes aquest estudi de la familia Montcada, des dels seus origens coneguts fins a un total de set generacions posteriors.


Aquest estudi ha estat possible gràcies a una extensa recerca arxivística profunda i a un análisi dels fets escrits que han perdurat fins avui dia. Si voleu fer un cop d'ull a aquest gran treball, podeu trobar el llibre en format html i de forma gratuïta des de la plana web http://libro.uca.edu/montcada/montcada.htm


 Us adjunto també l'article que va publicar La Vanguardia sobre l'aparició del llibre, al 1987.

dissabte, 1 de maig del 2010

Una entrevista a Miquel Coll i Alentorn, President del Parlament de Catalunya, el 28 de juliol de 1985, a La Vanguardia, on es parla de les llegendes i com s'originen.

 Fresc del Palau Aguilar on s'observa Guillem de Montcada, vescomte del Bearn, parent de Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal.

Transcripció de l'entrevista:

El que la preparó hace varios siglos fue el arzobispo de Tarragona que se dirigía hacia Roma y a la altura de Montcada, en el prado conocido como Matabous, fue interceptado por Guillem Ramon de Montcada.

De lo que se sabe —quedó un testamento sacramental y un documento penitencial del Vaticano recogiendo los hechos— cabe considerar que en principio la conversación entre el arzobispo y el caballero fue amigable. Mas de pronto, el caballero blandió su espada e hirió mortalmente al clérigo.

—Os pido que me dejáis confesar —pidió éste.
—Hacedlo —respondió el caballero.

El arzobispo se confesó con un sacerdote que le acompañaba, en tanto el caballero, en muestra de discreción, se alejaba por el prado.

Todo parecía ya en paz cuando, vete aquí que, terminada la confesión, regresó el caballero junto al arzobispo.

—Estáis en paz con Dios? —debió preguntarle (uno también tiene derecho a fabular).
—Sí —respondió el arzobispo, en tanto besaba su cruz pectoral.

 Guillem Ramon de Montcada. Pintura de Ramon Tusquets.

Le soltó entonces un par de mandobles que terminaron con la vida del buen clérigo y, no contento con ello, al cruel Guillem Ramon de Montcada no se le ocurrió otra cosa que esparcir el cerebro del arzobispo por el prado de Matabous.

—jQué bestia, oiga!
—Horrible, sí. Coll1 i Alentorn ha seguido explicando que, Guillem Ramon de Montcada, marchó a sus tierras de Bearn, de las que era vizconde, y que según la leyenda, cada vez que regresaba a Montcada las desgracias —sequías, inundaciones, malas cosechas... se sucedían a modo de ejemplar castigo divino, un tanto injusto por otra parte, ya que la felonía del señor la pagaban los que trabajaban las tierras.

Pero, años después, el monasterio de Santes Creus, empieza a construirse con la generosidad de un Guillem Ramon de Montcada.

La confusión de personajes se cierra con un fundido magistral: dice la leyenda que la construcción fue a modo de penitenciaría.

Dice también Coll i Alentorn que, a los monjes no les debió gustar que la leyenda identificase la construcción de su monasterio con un asesino y así empezaron a salir los juglares recitando sus canciones de gesta en la versión de los
monjes, que ya era exculpatoria estando Guillem Ramon de Montcada prisionero de Guillem de Castellvel pasó por el castillo el arzobispo Berenguer de Vilademuls que fue a visitarlo a la mazmorra en la que el vizconde de Bearn se consumía aprisionado a un cepo, sobre el que se sentó el srzobispo.

Imploró el prisionero al clérigo intercediese ante Guillem de Castellvell, para que éste aligerase el infamante grado de prisión y, sarcástico, el arzobispo, sacó una navaja de su bolsillo, cortó una astilla del cepo y dijo al prisionero: “Ya os he aligerado yo”.

Coll i Alentorn ha sonreído, una vez más, antes de poner fin a la leyenda:

—Ante el terrible escarnio, cuando Guillem Ramon de Montcada recuperó su libertadesperó el paso de Berenguer de Vilademuls, le tendió una emboscada y le mató.

Tal vez, pienso yo, se pasó en lo de esparcir el cerebro del arzobispo por el prado de Matabous. Unpoco sádico sí era el vizconde...

Ot de Montcada, parent de Guillem Ramon.

diumenge, 21 de març del 2010

El grup d'espectacles medievals Alma Cubrae, ve oferint des de ja fa alguns anys, espectacles i exposicions relacionades amb temes medievals. Una de les seves últimes activitats, va ser l'Exposició d'Armadures de Cavallers Catalans, entre els quals destaquem la reproducció de l'armadura d'Ot de Montcada amb la característica cimera del seu llinatge.

Ot de Montcada

Aquest mes passat Alma Cubrae ha estat a la fira medieval de Manresa, però també podreu assistir a la fira medieval de Calonge el 3 i 4 d'Abril.

Detall vestimenta

Segons m'han comentat des de Alma cubrae, per tal de realitzar les vestimentes de l'armadura d'Ot de Montcada es van basar en unes làmies d'Armand de Fluvià i il.lustrades per Julià Muntbrú, amb el rigor històric que aquestes làmines ofereixen.

Cimera de Guillem de Montcada (1449)


Ot de Montcada.

Si teniu la oportunitat d'assistir a algun d'aquests events, organitzats per Alma Cubrae, no dubteu en comentar qualsevol aspecte a tractar.


Alma Cubrae
Bloc Alma Cubrae
Fotografia armadura Ot
Fotografia cimera Guillem de Montcada 

Missatges més antics Inici