Blogcrowds

divendres, 24 de maig de 2013

0 Comments:

Post a Comment



Els temps canvíen, i no només ara; és una cosa de sempre. El territori, les costums, les maneres de fer, la tecnologia, els oficis, aquella fàbrica que ja no hi és o aquell camp de cultiu on ara hi ha cases unifamiliars.

Malauradament avui dia tot sembla orientar-se a fer desaparèixer fàbriques, però els seus indrets no queden reposats novament per camps de cultius. L'abandó és significatiu arreu.

Aigua ferruginosa de la Font del Ferro del Turó de Montcada.

Aquest pensament també el van tenir l'any 1888, en concret a un article de l'almanac anual que publicava el diari satíric de l'Esquella de la Torratxa a finals de segle XIX.

La portada d'aquell almanac d'ara fa 125 anys ja ens evoquen temps passats, molt llunyans. Aquestes dones i els seus vestits ara d'època, aquesta cintura tan estreta fruit de la moda del temps i inclús l'ambient tètric que avui dia inclús ens dibuixa en la ment aquest tipus de imatges. Tot és diferent.

Portada de l'almanac de la revista de l'any 1888.

En aquest almanac hi ha representada una petita referència del que llavors i ara es coneix com el "Com canvíen les coses". Diu:

!Quina transformació més radical se vá anar operant en lo vehinat! Tots los habitants de aquell tros de carrer anaren desapareixent. Aquest se morían, aquells se retiravan per richs, alguns per pobres. S'apujaren los lloguers, los uns se mudaren per economía, los altres per probar ayres purs del Ensanxe y deixar de sentir los sorolls atronadors de la ciutat vella, lo drinch del martell sobre l'enclusa del manyà, lo terratrémol dels taulons al ser descarregats davant de la porta del fuster, y aquells rumors y crits á hora fixa que servían de rellotje als vehins: las esquellas de las burras de la llet, la veu del home de Montcada ab los dos cantis d'aygua de la font del ferro carregats sobre un burret, lo característichs fluviol del cedasser, lo repich del estanya paellas, l'esgarrifós accent del venedor de vinagre qu'espantava á las criaturas, l'espinguet de la maduixaire, precursora del estiu, y'l calenta y grossas de la castanyera, precursora del hivern...y'l drapaire y'l cadiraire, y finalment la trompera de la sal última invenció de aaquella época de nostre primera joventut.

Venedors ambulats de l'epoca. A la dreta, el venedor d'aigua de la Font del Ferro de Montcada.


Tot passa, oficis inclosos. Qui no recorda l'esmolador amb el característic bufacanyes? Sense cap mena de dubte aquest so és una icona en l'imaginari popular català de no fa gaires anys.

Esmolador en bicicleta, abans de la seva motorització.

Xavier Colomé

Font: ARCA. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues. Montcadapost.

0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici