Blogcrowds

dilluns, 8 de novembre de 2010

0 Comments:

Post a Comment



Can Piqué és un dels restaurants del nostre poble:


De ben segur que tots/es hem pujat més d'un cop i hem gaudit de la seva cuina. Us presento la descripció històrica acompanyada de fotografies que podem trobar a la plana web de Can Piqué:

Es tenen notícies de Can Piqué des del segle XVII, quan els conreus que voltaven la masia eren dedicats a la vinya i a l'horta de regadiu. tota la família cuidava la terra, netejava el bosc i comercialitzava el vi i els productes de l'horta.

En Josep, la Rosa i la tieta Montserrat convinguerem que, en lloc de portar el vi a la cooperativa, els seria més rendible vendre'l en porrons dins la masia, i fou així com va nèixer el merendero de Can Piqué.

Arribada la diada de Sant Pere, el 29 de Juny, tots els anys se celebrava als voltants de Can Piqué la festa major de Reixac i la Vallençana.

Els diumenges a la tarda, quan començava la caloreta, es feia ball amb una gramola i una vegada al mes hi tocava una orquestrina.

D'aquestes trobades ballarugues en van sortir parelles de joves, i moltes, més endavant, es van casar.
Quan ja feia fred, poca gent s'arribava al merendero, i aleshores, el senyor Josep feia de peó de camins quan no adobava pells. L'any 1948 s'obtingué el permís oficial per normalitzar el Can Piqué bar-restaurant. Tot seguit es ca vonstruir un cobert de bruc sec i d'uralita per poder atendre la clientela que hi anava a dinar. Llavors, van començar a celebrar banquets per a noces en dies laborables, com era costum en aquells temps.

A les nits, e Josep pujava a coll barres de gel des de la fàbrica de gel de Montcada, ja que de dia amb la calor no hauria arribat tal com cal, i així, al dia següent, el vi, el cava i la resta de begudes estaven fresques de debó. També carretejava a peu des de Montcada tots els queviures, begudes i estris per poder atendre bé la clientela. Més endavant, aquesta pesada feina la feia damunt del burret que li deixaven els de can Riera.

Després el burret arrossegà un carretó, i més endavant en Josep llogava els serveis d'un taxi, encara que el camí de baixada el feia a peu. Fins que, forçat per clients del restaurant de l'empresa Seat, en Josep es decidí a fer el transport amb un sis-cents.
Vant passar els anys i en Josep i la Rosa duen endavant el negoci amb l'ajude de les dues filles, l'Isabel, la Glòria i més tard d'en Rafael.

Malauradament, la Rosa es queda vídua del bon Josep i és la Isable i en Rafael que empenyen l'obra començada el 1948, modernitzant, ampliant i transformant a poc a poc aquell vell merendero en l'acollidor i casolà restaurant d'avui. els fills de la Isabel i en rafael, que ja ajudaven els pares entre estidus i pràctiques d'hosteleria, són els pilars de la continuïtat de Can Piqué.

0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici