Entrades
S. XIX - Torre de telegrafia òptica al Turó de Montcada.
Restes de l'antc castell Montcada/Torre telegrafia òptica al Turó de Montcada.
Fotografia: Universitat de Barcelona
El Turó i la seva llegenda perdurarà en la nit dels temps. Moltes històries, aventures, anècdotes i indrets curiosos sota la seva ombra, ara ja no tan imponent en relació a com va ser fa mil anys, han estat testimoni de grans fets. Qui sap, potser d'aquí mil anys més aquestes històries encara s'explicaran com a fets insòlits.
Avui us volem presentar un petit recull informatiu sobre un fet que per a molts moncadencs els hi pot semblar curiós. El fet del cas és que a finals del segle XIX el turó de Montcada i en concret, amb l'ajut del poc que quedava de l'antic castell medieval de la familia dels Montcada, va ser testimoni del funcionament d'una torre militar amb finalitats de comunicació per senyals òptics. És el que s'anomena comunicació per telegrafia òptica. Un sistema de comunicació que en el cas del nostre poble, a més comptava amb una petita pressó entre les seves muralles.
Torre telegràfica de la Puebla de Arganzón, al 1875, amb el telègraf que es va fer servir a la Tercera Guerra Carlista. Gravat d'Àngel Rodríguez Tejero (1881). Les torres comptaven amb una petita guarnició militar que s'encarregaven de mantenir, guardar i en ocasions operar la torre.
La telegrafia òptica era un mètode de comunicació relativament ràpid, tenint en compte que en aquells temps era la única manera de telecomunicació a distancia. La telegrafia òptica feia servir un sistema mecànic de braços, banderes, pals o forats dant una torre per a identificar un seguit de caracters i números amb els que es podrien formar paraules i per tant missatges.
Com podeu imaginar es tracta d'un sistema de comunicació molt "rupestre", però bé que funcionava, encara que es necessitava de personal especialitzat en cada una de les torres i aquestes havien de ser visibles en triangulació entre elles.
El mal temps, la pluja, la nit, la foscor, la boira eren elements gens ben considerats per a la comunicació òptica, si més no distorsionadors del missatge que es pretenia traslladar pels camps i les muntanyes d'un lloc a un altre. Avui dia ens seria més difícil fer anar aquesta tecnologia, ja que a més comptem amb altres inconvenients addicionals, com poden ser la contaminació atmostèfica, lumínica o edificacions elevades entre els les torres de senyals.
Però com era una torre de senyals òptics? De ben segur que com a mínim heu vist una, la del castell de Montjuic, si més no si us fixeu per la orografia catalana en veureu restes d'altres.
Castell de Montjuic amb la seva antiga torre de comunicació.
La torre que hi havia a Montcada tenia visió directa amb la torre de Montjuic (de fet n'hi havia dos a Montjuic), encara que no tenien comunicació entre sí, ja que la de Montjuïc connectava amb la de Sant Pare Màrtir, situada a ponent del Tibidabo i aquesta amb la del Turó de Montcada. Si feu un cop d'ull a l'article que vàrem publicar al juliol del 2010 (ENLLAÇ), veureu que la visibilitat entre el Turó i Montjuic és molt bona, encara que com diem, no tenien una connexió òptica directa:
El Turó de Montcada vist des del Castell de Montjuic de Barcelona. Any 2010. Xavier Colomé.
Montjuic vist des del cim del Turó de Montcada. Any 2010. Xavier Colomé.
Com podeu veure, el mètode de comunicació no reportava gaire complicació. Simplement disposar del conjunt de torres, visibles entre sí en l'angle correcte, el maquinari per a elaborar els senyals òptics en funció del sistema utilitzat (pals, banderes, forats, etc.), el personal de torre, uns allargavistes i un horari de transferència de informació. D'aquesta manera un missatge, caracter a caracter, senyal a senyal, podia viatjar cada 5-10 km aproximadament d'una torre a una altra i així realitzar centenars de kilòmetres en un temps rècord, tenint en compte que el següent mètode de comunicació més ràpid seria portar el missatge en cavall. Es tracta doncs d'un sistema millor que els senyals de fum, però com veieu pensat sota la mateixa teoria.
La telegrafia òptica, utilitzada com a servei públic de comunicació, neix a França a finals del segle XVIII amb un mètode dissenyat per Claude Chappe (de París a Lila, al 1794, passant per uns 230 Km. Val a dir, però que a finals del mateix any es va instal·lar un altre a Anglaterra). Aquest sistema consistia en situar un pal vertical elevat amb dos de transversals de més petits, però tot el conjunt de grans dimensions, situat a la part més elevada d'una muntanys i sobre una torre de pedra.
Els angles formats pels pals transversals amb l'eix principal eren interpretats d'acord amb un sistema alfabètic conegut. Durant la primera meitat del segle XIX apareixen diferents sistemes similars basats en el de Chappe i que funcionarien en tot el territori europeu.
 |
| Mecanisme Chappé. Font: Olivé, 1990 |
Aquest sistema de comunicació no va tenir una vida gaire llarga, ja que a mitjans del segle XIX apareix el telègraf elèctric, amb majors avantatges que el seu antecessor.
Amb el sistema instal·lat a Anglaterra, l'enhinyer espanyol, Agustín de Betancourt, que era a Londres, va revisar els dissenys del enginyer anglosaxò Murray i el va comparar amb el del francès Chappe. Veient els avantatges i carències de cada un dels sistemes va dissenyar un model propi, juntament amb un amic seu anomenat Breguet, d'origen francès.
Aquest sistema hispanofrancès es fonamentava en un joc de dos politges, de 24 i 36 posicions respectivament que permetien elaborar un codi de fins a 36 lletres i 10 xifres, en funció d'una fletxa indicadora. Per a configurar una lletra o número suposava uns sis o vuit segons de manipulació (veure Annex 1 per a entendre el funcionament tècnic de la màquina)
 |
| Font: Olivé, 1990. |
El sistema dels nostres amics Batencourt-Breguet no es va poder utilitzar a França degut a influències d'en Chappe, però al 1798, i ja a Espanya, el govern d'en Godoy es va interessar i va autoritzar-ne la construció, al 1799, d'una línia entre Madrid i Cadis amb un total de 70 torres. La seva construcció va fer-se en vint mesos.
D'aquesta experiència, certs enginyers militars van intentar elaborar un seguit de línies paral·leles a altres zones de l'Estat però que no van arribar a prosperar.
No va ser fins el 1843 quan s'autoritza oficialment la construcció de diferents xarxes de telegrafia òptica civil per tot el territori Espanyol, inclós Catalunya. El coronel José Maria Mathé va ser qui va guanyar el concurs públic per a portar a terme aquest gran projecte i que va facilitar la comunicació en territori espanyol amb tres linies principals, una de les quals, provinent de Madrid-València pujava cap a Catalunya utilitzant la seva costa fins la Jonquera.
Principals xarxes telegràfiques òptiques a nivell Espanyol. Podem observar la línia de Catalunya, com un "Corredor Mediterrani", en aquest cas de comunicació. Font: Luis Enrique Otero Carvajal
Encara que al 1840 Catalunya tindria una important xarxa de telegrafia òptica en tot el seu territori, inclós l'interior, el sistema, com hem comentat abans va deixar de ser vigent després de l'aparició de la telegrafia elèctrica. De totes maneres, amb finalitats militars, la xarxa de telegrafia òptica va tenir un paper molt important, però puntuals, en diversos conflictes de la segona meitat del segle XIX.
El Capità General del Principat de Catalunya al 1845, en Manuel Gutiérrez de la concha, coronel i marquès del Duero va haver de donar front als primers conflictes carlins de la Guerra dels Matiners (1846 al 1846). Vist el que se li venia a sobre va empendre un seguit de mesures, entre les quals es destacà l'encàrrec al coronel José María Mathé, impulsor de la telegrafia òptica civil a Espanya, d'una xarxa militar de comunicació òptica per tal de portar notícies i ordres entre la ciutat de Barcelona i les principals zones i focus de revoltes carlines. D'aquesta manera es va impulsar la necessitat de mantenir una comunicació òptica i militar entre Barcelona i Solsona, Lleida, Manresa i Vic, entre altres.
Torre de Montornès del Vallès. Torre 47 del conjunt d'estacions telegràfiques catalanes al 1849.
La configuració de l'estructura de les torres era similar en tots els casos i d'aquesta manera trobem torres de planta 5 x 5,5 metres daproximadament i una alçada de tres nivells, amb espitlleres en totes les plantes i un fossar estil medieval o una defensa natural. La distància entre torre i torre s'estableix en funció del terreny però en línia recta es va establir d'entre 6 i 8 quilòmetres.
Sistema de Betancourt.
Al Vallès Occidental, segons Jaume Peramau, el projecte ideat pel coronel Mathé, establia una línia principal que unia Barcelona amb Lleida seguint aproximadament el traçat del camí reaial (l'actual carretera N-II). Des de aquesta línia, establerta en sentit horitzontal i que partia Catalunya pel mig, havien de sortir altres línies de primer ordre que posessin en contacte Barcelona i Lleida amb les principals poblacions de l'interior. A partir d'aquests eixos verticals, s'havia de tramar tota l'àrea amb altres petites línies que interconnectessin les anteriors.
La línia de Barcelona a Vic resseguia aproximadament el traçat de la C-17 (antiga N-152) i situava a Montcada una torre de primer ordre, ja que servia de continuïtat a aquesta línia de bifurcació cap a una altra torre que hauria d'haver estat situada als voltants de Sabadell.
La línia de Barcelona a Lleida - Aquesta línia, tal i com hem dit era el braç principal de comunicació i de la que partien diverses sub-xarxes que penetraven pel territori català. Aquesta línia està datada de finals dels anys quaranta del segle XIX i el seu punt de partida era justament la torre número 1, situada al castell de Montjuïc.
Des de aquesta torre de Barcelona es divisava la torre número 2 situada al turó de Sant Pere Màrtir, a ponent del Tibidabo que a més servia de bifurcació amb la línia militar de Vic i la civil de Tarragona, a través de l'Ordal. Entre aquesta i la de Castellbisbal se situava una tercera torre a Molins de Rei i, després de Castellbisbal, la línia continuava cap a Olesa i Esparraguera.
La quarta torre, situada a Castellbisbal és dalt d'un turó damunt mateix del punt del Diable de Martorell. Actualment aquesta torre és la que millor estat de conservació gaudeix de les 22 que formaven tota la línia Barcelona-Lleida.
La línia de Barcelona a Vic - Aquesta línia, segons Jaume Peramau, era també una línia de primer ordre, construïda els mateixos anys que la de Barcelona a Lleida. Les dues primeres torres eren les mateixes que les de la línia de Lleida i des de Sant Pere Màrtir continuava cap a Montcada.
Des de Barcelona, la torre situada al Turó de Montcada era la tercera, i aquesta era una torre anomenada de primer ordre, ja que oferia una bifurcació. En primer terme, la línia principal cap a Vic i una segona línia que apuntava cap a Sabadell (Torre 3-A). Aquesta línia sembla ser que no va tenir continuïtat, inclús no s'ha trobat cap resta física, ni cap altra documentació que certifiqui que finalment es va arribar a construir.
La línia de Barcelona a Vic resseguia aproximadament el traçat de la C-17 (antiga N-152) i situava a Montcada una torre de primer ordre, ja que servia de continuïtat a aquesta línia de bifurcació cap a una altra torre que hauria d'haver estat situada als voltants de Sabadell.
La línia de Barcelona a Lleida - Aquesta línia, tal i com hem dit era el braç principal de comunicació i de la que partien diverses sub-xarxes que penetraven pel territori català. Aquesta línia està datada de finals dels anys quaranta del segle XIX i el seu punt de partida era justament la torre número 1, situada al castell de Montjuïc.
Des de aquesta torre de Barcelona es divisava la torre número 2 situada al turó de Sant Pere Màrtir, a ponent del Tibidabo que a més servia de bifurcació amb la línia militar de Vic i la civil de Tarragona, a través de l'Ordal. Entre aquesta i la de Castellbisbal se situava una tercera torre a Molins de Rei i, després de Castellbisbal, la línia continuava cap a Olesa i Esparraguera.
Situació actual de la torre de Sant Pere Màrtir, a l'Oest del Tibidabo. Avui dia la torre de telegrafia òptica ja no existeix però com podeu veure va ser susbstituida per una altra i més "moderna" torre de comunicacions. Val a dir que aquesta "moderna" torre de comunicacions va ser el primer repetidor de Televisió de RTVE que donava cobertura a tot Catalunya, i va ser instal·lada un any abans de donar cobertura a tot el país, allà pels voltants del 1959. Avui dia el repetidor el fa servir Telefónica i radios locals.
La quarta torre, situada a Castellbisbal és dalt d'un turó damunt mateix del punt del Diable de Martorell. Actualment aquesta torre és la que millor estat de conservació gaudeix de les 22 que formaven tota la línia Barcelona-Lleida.
La línia de Barcelona a Vic - Aquesta línia, segons Jaume Peramau, era també una línia de primer ordre, construïda els mateixos anys que la de Barcelona a Lleida. Les dues primeres torres eren les mateixes que les de la línia de Lleida i des de Sant Pere Màrtir continuava cap a Montcada.
Des de Barcelona, la torre situada al Turó de Montcada era la tercera, i aquesta era una torre anomenada de primer ordre, ja que oferia una bifurcació. En primer terme, la línia principal cap a Vic i una segona línia que apuntava cap a Sabadell (Torre 3-A). Aquesta línia sembla ser que no va tenir continuïtat, inclús no s'ha trobat cap resta física, ni cap altra documentació que certifiqui que finalment es va arribar a construir.
Torres de telegrafia òptica a Catalunya. Font: Scripta Nova
Aquells antics cossos de les torres, ara ja desaparegudes en alguns indrets, com és la torre del Turó de Montcada, en temps de
Ferran VII i de la Regència de la seva esposa Cristina, s'utilitzà per el
servei de telègraf de senyals, amb el qual portaren la noticia a Barcelona
de la proclamació d'Isabel II.
És curiós pensar doncs que la notícia de la proclamació de la reina va passar pel turó de Montcada, lletra a lletra, senyal a senyal, sense que els vilatans i vilatanes se n'adonèssin de res i aquests i aquestes mantinguèssin la seva vida habitual, al camp, al poble.
És curiós pensar doncs que la notícia de la proclamació de la reina va passar pel turó de Montcada, lletra a lletra, senyal a senyal, sense que els vilatans i vilatanes se n'adonèssin de res i aquests i aquestes mantinguèssin la seva vida habitual, al camp, al poble.
Per a il·lustrar aquests fets us presentem tres referències, publicades per Salillas i on es parla del fet pel qual a dalt del turó hi havia la torre de telegrafia:
24 d'agosto del 1849 - El Capità General comunica a l’Ajuntament de Montcada que ha donat les ordres per a que l’Alcalde de Mollet pagui els 275 reals que li corresponen per les obres de la presó construida en el “fuerte de este punto” . Aquesta quantitat segueix sent reclamada el 18 d'agost de 1849.
27 de gener del 1850 - L'Alcalde de Mollet, Joseph Pujol, pagà la dita quantitat, “por el gasto de Calabozo construido en el fuerte de éste término por orden del Exmo. Cn. Gral."
18 de novembre del 1851 - El Jefe de la Sección de Sabadell, de Telégrafos militares diu, que ha rebut queixa del Cabo encarregat de la torre telegráfica de Montcada que no se li facilita el suficient oli que correspon a la guardia de dit telègraf, i que és de 4 unces castellanes per dia, pel que prega que s’esmeni dita falta.
Per altra part i aprofitant la noticia de l'acte de col·locació de la placa commemorativa al lloc on va estiuejar Albert Ubach el proper 2 d'Octubre del 2011 i a la mostra i exemple que la Fundació Cultural ha deixat aquests dies de les seves meravelloses fitxes, es diu el següent:
10 de Maig del 1850 - El Rector i l'Ajuntament, diuen al Capità General que degut a les passades turbulències sigué treta del campanar de la parra y portada al fort del Turó una campana, lo que va ferse per a avisar els moviments dels enemichs, però com que ja s'han acabat els motius y are al fort hi ha un telègraf dels moderns, desitjarian aquells recobrar dita campana per a novament colocarla en el campanar de l'Esglesia. També es construiran "más pequeñas fortificaciones en la torre y en frente la puerta de la misma Iglesia que con el tiempo se van cayendo..."
I amb qui connectava la torre de Montcada, mirant cap al nord? La resposta és la torre de Montornès del Vallès, també anomenada torre de Bosquerons i tot just a 9 Km de distància amb la torre de Montcada.
La torre de Bosquerons encara es troba a la seva ubicació original i, encara que es trobi certament enderrocada, podem fer-nos una idea de com era la torre de Montcada, tenint en compte que la de Montcada era una torre més important:
La torre de Bosquerons encara es troba a la seva ubicació original i, encara que es trobi certament enderrocada, podem fer-nos una idea de com era la torre de Montcada, tenint en compte que la de Montcada era una torre més important:
Torre de Bosquerons a Montornès del Vallès.
La torre de Montornès està situada a uns 222 metres d'alçada, sobre Can Bosquerons. Com ja hem anunciat, va ser construïda al 1848 com a equipament militar de telegrafia òptica però només es va fer servir fins el 1862, data en què va ser abandonada a causa de l'aparició de la telegrafia elèctrica. Aquesta torre es comunicava visualment amb el turó de Montcada pel sud i amb la torre de Granollers cap al nord.
El següent gràfic mostra la distància i ubicació de la Torre de Montcada, dalt del Turó i la torre de Bosquerons, a Montornès del Vallès:
El següent gràfic mostra la distància i ubicació de la Torre de Montcada, dalt del Turó i la torre de Bosquerons, a Montornès del Vallès:
Des de la torre de Montcada fins la de Montornès hi ha tot just 9 Km en línia recta. Font: Google Inc.
Us animem a fer l'excursió cap a la torre de Montornès del Vallès. Ja que encara converva gairebé tota la seva estructura original, si bé, hi ha una de les parets força enderrocada. Si voleu aportar alguna fotografia de la vostra excursió i quina visibilitat real heu gaudit o patit durant l'excursió, feu-nos-ho saber.
Per altra part i fent servir Google Earth podem fer el viatge visual de la línia entre les torres de Montcada i Montornès per a donar-nos una idea de la proximitat visual que tenien les dos torres:
Per altra part i fent servir Google Earth podem fer el viatge visual de la línia entre les torres de Montcada i Montornès per a donar-nos una idea de la proximitat visual que tenien les dos torres:
Video demostratiu elaborat amb Google Earth on unim visualment les torres de Montornès del Vallés amb la del Turó de Montcada i Reixac. Font: Google Inc.
Si voleu saber més, podeu llegir el fantastic article d'en Antonio Aguilar i Gaspar Martínez, anomenat "La telegrafia Óptica en Cataluña. Estado de la cuestión".
ANNEX 1 - Funcionament tècnic de la màquina de Betancourt (Font: FCOHC)
El principio de esta máquina consiste en imprimir a la flecha determinadas posiciones, cuyos ángulos con el mástil corresponden a valores determinados de antemano, y cuya observación a distancia conduce a la lectura del mensaje transmitido. El círculo ideal que describía la flecha en su movimiento, se consideraba dividido en cierto número de sectores, que correspondían a otros tantos números o signos del alfabeto. En el caso de la división de la circunferencia en 36 segmentos, la diferencia de uno a otro representa un ángulo de diez grados: las primeras 26 posiciones debían corresponder a las 26 letras del alfabeto, y las demás, a las nueve cifras.
Procedimiento de transmisión: El empleado del puesto de transmisión se sentaba al pie del mástil, y daba la vuelta al torno hasta que la punta del indicador se hallaba colocada encima de la ranura que llevaba la primera letra a transmitir. Entonces, paraba la marcha de la máquina, que quedaba frenada por el indicador. Debido al movimiento de las dos poleas, la flecha se hallaba parada en una posición que coincidía con la que se había designado de antemano, para significar la letra transmitida. En aquel momento, el observador miraba con el anteojo el mástil del puesto siguiente, en donde el otro observador debía reproducir la misma señal.
El ocular del anteojo había sido provisto con un hilo meridiano. Al obtenerse una letra determinada, el hilo del ocular tomaba automáticamente la misma posición que la flecha. Por lo tanto, si el observador del puesto siguiente había interpretado bien la señal, su propia flecha debía coincidir con el hilo del ocular del puesto anterior. Cualquier variación indicaba que se trataba de un error; entonces el primer empleado no modificaba la posición de su aparato, hasta asegurarse que el observador siguiente había corregido su error.
En los demás puestos de la red telegráfica, el observador se hallaba colocado entre dos anteojos, uno fijado sobre el puesto anterior, y el otro sobre el siguiente. Cuando el puesto precedente formaba una señal, el observador la examinaba con el anteojo, y daba la vuelta al torno hasta que el hilo de su ocular coincidía con la posición de la flecha del puesto precedente. Entonces, el observador miraba en el segundo anteojo, asegurándose que el puesto siguiente había leído correctamente su propia señal.
Sólo en caso de duda, el observador leía, al tiempo de la transmisión, las letras que pasaban bajo el indicador junto con cada ranura de la polea, y cuya sucesión le indicaba el contenido del mensaje.
Funcionament del telègraf òptic d'en Betancourt. Font: betancourt.fundacionorotava.es
Fonts consultades:
- Scripta Nova - REVISTA ELECTRÓNICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES - Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788. Depósito Legal: B. 21.741-98 - Vol. VII, núm. 137, 15 de marzo de 2003
- LA TELEGRAFÍA ÓPTICA EN CATALUÑA. ESTADO DE LA CUESTIÓN - Antonio Aguilar Pérez. Geógrafo. Universidad de Barcelona i Gaspar Martínez Lorente. Historiador. Universidad Complutense de Madrid
- LA XARXA DE TELEGRAFIA ÒPTICA AL VALLÈS OCCIDENTAL - Jaume Peramau i Llorens.
- Màquina de Betancourt - Fundación Canaria Orotava de Historia de la Ciencia (FCOHC)
- Mapes i gràfics per Sat - Google Inc.
- Luis Enrique Otero Carvajal.
- Fundació Cultural Montcada.
2 Comments:
-
6 d’octubre del 2011, a les 19:12
Mereix una sincera felicitació per aquest acurat treball sobre la telegrafia òptica i que posa de manifest la importància del lloc de Montcada i la història sobre Montcada i el seu "Turó". He llegit diferents treballs sobre aquest aspecte de la comunicació i confesso que aquest m'ha agradat força. Ben documentat i molt acurat sobre la descripció del funcionament d'aquesta tècnica "telegràfica".6 d’octubre del 2011, a les 21:30
Endavant¡
Salutacions
Ricard RamosGràcies pel suport Ricard. Seguirem descobrint aspectes poc coneguts del poble i de la història que es respira a qualsevol cantonada.
Salutacions.
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscripció:
Comentaris del missatge (Atom)
Endavant¡
Salutacions
Ricard Ramos
Salutacions.