Montcada i Reixac

El Setge de Barcelona de 1697 fou una acció militar de la Guerra dels Nou Anys que va finalitzar amb una victòria francesa.



La Guerra dels Nou Anys va ser una guerra lliurada a Europa i Amèrica del 1688 al 1697, entre França i la Lliga d'Augsburg com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rin, i per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra auspiciada pels francesos. L'escenari de guerra a Nord-Amèrica, representat per colons francesos i anglesos, va ser conegut a les colònies angleses com la Guerra del rei Guillem. La guerra va començar amb la invasió francesa del Palatinat el 1688.

L'únic teatre d'operacions de la Guerra dels Nou Anys decisiu al continent europeu fou Catalunya. Les tropes espanyoles només podien oferir resistència, i els aliats eren incapaços de prestar suport suficient. Els combats van estar dominats per la guerra amfíbia, amb el bombardeig naval de diverses ciutats costaneres de la Corona d'Aragó, com Barcelona, Vinaròs, Peníscola i Alacant.

Les forces franceses van ser de 12.000 homes el 1690 però van passar als 10.000 homes el 1691. El 1693, quan la resta de fronts estaven més tranquils, el front català va créixer en importància i les tropes franceses van incrementar els efectius fins als 26.000 homes. Anne-Jules de Noailles (general francès) va poder iniciar una ofensiva que va pendre Roses després d'un setge curt. Després de la victòria a la Batalla de Verges (coneguda també com la Batalla del Ter o de Torroella) el 27 de Maig de 1694, arribà a les portes de Girona, que va caure el 29 de juny de 1694, i amb la caiguda d'Hostalric i també de Castellfollit de la Roca, el front es mantindria estable fins a l'ofensiva de 1697.


El 1696, la flota de l'almirall Russell marxà de Cadis cap al nord, tot fent possible que el 1697, Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme, amb la flota francesa de Victor-Marie d'Estrées, capturés Barcelona amb l'acció militar més important del finals de la guerra.