Montcada i Reixac

En ocasions, dins una gran ciutat, aquesta no ens deixa veure el verd de la natura. I és que a Montcada tenim força verd. Un exemple:

Avui us volem convidar a visitar la plana de la colla gegantera de la nostra vila. Una associació cultural que ens ofereix la possibilitat de gaudir de la tradició gegantera al noster poble. Us animem a participar amb ells i formar part de la colla!

Era tal la reputació del llinatge dels Montcada que Cervantes l'inclogué entre aquells que considerava els més venerables i importants, al capítol XIII de la segona part de "El Ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha", en ser preguntat pel viatger Vivaldo sobre el llinatge, raça i família de la dama de Don Quixot , el cavaller respongué:

No es de los antiguos Curcios, Gayos y Cipiones romanos, ni de los modernos Colonas y Ursinos, ni de los Moncadas y Requesenes de Cataluña, ni menos de los Rebellas y Villanovas de Valencia, Palafoxes, Nuzas, Rocabertis, Corellas, Lunas, Alagones, Urreas, Foces y Gurreas de Aragón, Cerdas, Manriques, Mendozas y Guzmanes de Castilla, Alencastros, Pallas y Meneses de Portugal; pero es de los del Toboso de la Mancha, linaje, aunque moderno, tal, que puede dar generoso principio a las más ilustres familias de los venideros siglos.

Revisant un seguit de referències de l'Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt (Biblioteca de Catalunya), hi ha un seguit de notes que parlen d'un tal Mas Soler (Can Moia).

Comencem per un pergamí del 20 de març del 1387 on es parla de l'àpoca d'una casa, anomenada Soler, per 6000 sous. Aquesta casa estava situada a la Parròquia de Sant Pere de Reixac, al terme del Castell de Montcada:

Signatura:	6-1-05 (B-5)
Signatura antiga 1:	N 7 F.F.
Signatura antiga 2:	Títol 91
Tipologia:	ÀPOCA
Data literal:	vicesima die marcii anno a n.d. millesimo CCCº octuagesimo sexto
Data:	20/03/1387
Lloc:	Sant Pere de Reixac
Notari:	Jaume de Tria, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Fra Guillem Vives, subprior de Monestir de Santa Maria Mercè dels captius de Barcelona, procurador ecònom de dit Monestir, reconeix haver rebut de Simó de Fontenet, mercader de Barcelona, 6.000 s. per un acasa anomenada de Soler situada a la parròquia de Sant Pere de Reixac al terme del Castell de Montcada.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Bo
Mides:	323 x 330 mm
Altres:	Taques i notes dorsals.
Topònims:	Montcada.

Anteriorment hi ha una altra referència del 8 de Novembre del 1333, on es parla que a més, aquesta casa tenia 5 molins a prop. Es tracta del document de ratificació de venda:

Signatura:	6-1-19 (B-5)
Signatura antiga 1:	10,1,nuº7
Tipologia:	RATIFICACIÓ DE VENDA
Data literal:	sexto idus novembris anno domini millesimo trecentesimo tricesimo tercio
Data:	08/11/1333
Lloc:
Notari:	Jaume Bruniquer, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Ramon Ricard, ciutadà de Barcelona, oncle i hereu universal del difunt Jaume de Bastida, de Barcelona, confirma i lloa a Jaume Gracià, argenter de la mateixa ciutat, la venda en franc alou que li va fer d'una casa anomenada de Soler, amb totes les seves terres i possessions, que té a la parròquia de Sant Pere de Reixac, al terme del castell de Montcada; d'un casal amb cinc molins propers a la dita casa de Soler; i d'altres propietats i censos que té a la dita parròquia de Sant Pere de Reixac, pel preu de 16.620 s.m.b.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Regular
Mides:	690 x 564 mm
Altres:	Força rebregat, amb el lateral superior esquerre lleugerament rosegat i un tall al lateral dret. Taques i notes dorsals.
Topònims:	Sant Pere de Reixac Montcada

El document de venda, tres dies abans, és el següent:

Signatura:	6-1-17 (B-5)
Signatura antiga 1:	N 2 FF
Signatura antiga 2:	10,2 nuº 2
Tipologia:	VENDA
Data literal:	nonas novembris anno domini millesimo trecentesimo tricesimo tercio
Data:	05/11/1333
Lloc:
Notari:	Bernat Guillem de Vilarrubia, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Ramon Ricard, ciutadà de Barcelona, oncle i hereu universal del difunt Jaume de Bastida, de Barcelona, ven a Jaume Gracià, argenter de la mateixa ciutat, una casa anomenada de Soler, amb totes les seves terres i possessions, que té en franc alou a la parròquia de Sant Pere de Reixac, al terme del castell de Montcada; un casal amb cinc molins propers a la dita casa de Soler que també té en franc alou; i altres propietats i censos que té a la dita parròquia de Sant Pere de Reixac, pel preu de 16.620 s.m.b.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Regular
Mides:	640 x 558 mm
Altres:	Té el lateral dret tot rosegat, taques d'humitat i notes dorsals.
Topònims:	Sant Pere de ReixacMontcada

Posteriorment, i 66 anys després, la casa torna a sorgir en documentació d'emfiteusi:

Signatura:	6-1-02 (B-5)
Signatura antiga 1:	N 20 FF
Tipologia:	ESTABLIMENT EMFITÈUTIC
Data literal:	quinta die mensis augusti anno a n.d. millesimo trecentesimo nonagesimo nono
Data:	05/08/1399
Lloc:	Sant Pere de Reixac
Notari:	Jaume Roca, prevere de la capella i l'escrivania del castell de Montcada
Fons de procedència:
Regest en català:	Francesc de Vilafranca, ciutadà de Barcelona, senyor de la casa des Soler de la parròquia de Sant Pere de Reixac, estableix en emfiteusi a Pere Martí, d'aquesta parròquia, un camp que havia pertangut al mas de la Riba, situat al costat del riu Besós i del rec dels molins de la casa des Soler, que posseeix en franc alou a la dita parròquia. S'estableix un cens de 2 quarteres de blat a la mesura de Barcelona, i es paga una entrada de 2 s.m.b.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Bo
Mides:	302 x 450 mm
Altres:	Taques d'humitat i un sargit a la part inferior dreta. Notes dorsals.
Topònims:	Montcada i Reixac Sant Pere de Reixac

Pel que sembla, un tal Arnau Ferran, ciutadà de Barcelona era el propietari d'aquesta casa, l'any 1331:

Signatura:	6-1-03 (B-5)
Signatura antiga 1:	N 35 F F
Tipologia:	VENDA
Data literal:	decimo kalendas februarii anno domini millesimo trecentesimo tricesimo
Data:	23/01/1331
Lloc:
Notari:	Jaume Fumet, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Arnau Ferran, ciutadà de Barcelona, senyor de la casa de Soler a la parròquia de Sant Pere de Reixac, ven en lliure i franc alou a Ramon de Ventenyac de dita parròquia, una peça de terra amb arbres diversos situada al lloc anomenat del Pla de Reixac de dita parròquia, per un preu de 35 s.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Excel.lent
Mides:	236 x 392 mm
Altres:	Taques i notes dorsals.
Topònims:	Sant Pere de Reixac

Un any després, l'any 1332, es parla del tal Arnau Ferran, ciutadà de Barcelona, però que era nascut a Vilafranca del Penedés:

Signatura:	6-1-12 (B-5)
Signatura antiga 1:	N 8 F.F.
Signatura antiga 2:	Títol 9
Tipologia:	VENDA
Data literal:	nono kalendas novembris anno domini millesimo trecentesimo tricesimo secundo
Data:	24/10/1332
Lloc:	Barcelona
Notari:	Jaume Bruniquer, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Arnau Ferran de Vilafranca del Penedès, fill del difunt Valentí Ferran de dita vila, ven a Jaume de Bastida, ciutadà de Barcelona, una casa anomenada de Soler amb les seves terres situada a la parròquia de Sant Pere de Reixac al terme del Castell de Montcada, també li ven un casal de molí contigu a la casa amb els seus estris pel qual haurà de pagar un cens d'un parell de gallines anual al senyor del Castell de Montcada, i a més li ven diversos censos sobre diverses terres, tot per un preu de 15.900 s.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Bo
Mides:	702 x 570 mm
Altres:	Taques i notes dorsals.

Abans de tot això, l'any 1327 es parla de la construcció d'uns molins i una sentència arbitral en relació a la seva construcció:

Signatura:	6-1-20 (B-5)
Signatura antiga 1:	nº 31. ff
Tipologia:	SENTÈNCIA ARBITRAL
Data literal:	die sabbati nono kalendas marcii anno domini millesimo trecentesimo vicesimo sexto
Data:	21/02/1327
Lloc:	Barcelona
Notari:	Guillem Coscoi, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Bernat de Solana i Pere Comte, àrbitres, dicten sentència sobre el pleit entre Bernat de Serradell de la casa del rei, i Bernat sa Roca, Pere de Puig, Bernat de Riera, homes de la parròquia de Sant Pere de Reixac, sobre la construcció d'uns molins en el Mas de Soler, en la dita parròquia.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Bo
Mides:	813 x 610 mm
Altres:	En el marge esquerre dret presenta un tall. Notes dorsals

El Mas Soler surt referenciat molt més tard, al 1413:

Signatura:	1-23-03 (E-5)
Signatura antiga 1:	N. 16 FF
Tipologia:	ÀPOCA
Data literal:	octava die augusti anno a n.d. millesimo quadringentesimo terciodecimo
Data:	08/08/1413
Lloc:	Barcelona
Notari:	Pere de Casanova, notari públic de Barcelona per l'autoritat reial
Fons de procedència:
Regest en català:	Bernat de Fàbrega, tresorer reial i ciutadà de Barcelona, reconeix haver rebut d'en Bonanat Pere, llicenciat en lleis de la mateixa ciutat, la quantitat de 296 l.m.b. per la venda que li havia fet d'una casa anomenada Soler, amb els seus béns i pertinences, de dos casals moliners, d'un cens de dues quarteres de forment i d'un tros de terra que tenia a la parròquia de Sant Pere de Reixac, al terme del castell de Montcada.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Bo
Mides:	333 x 401 mm
Altres:	Té alguna taqueta i notes dorsals.

Signatura:	6-1-23 (B-5)
Signatura antiga 1:	N. 6 FF
Signatura antiga 2:	Titol 9, 10, 2, nuº 4
Tipologia:	POSSESSIÓ CORPORAL
Data literal:	vicesima die marcii anno a n.d. millesimo trecentesimo octuagesimo sexto
Data:	20/03/1386
Lloc:	Sant Pere de Reixac
Notari:	Jaume de Tria, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Guillem Vives, sotsprior del monestir de la Mercè dels Captius de Barcelona, procurador del prior del dit convent, fa entrega a Simon de Fontanet, mercader de Barcelona, de la possessió corporal d'una casa anomenada de Soler que li havien venut amb totes les seves terres, drets i possessions, situada a la parròquia de Sant Pere de Reixac, en el terme del castell de Montcada, i que el dit convent posseïa com a hereu del difunt Guillem Rovira, mercader de Barcelona.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Bo
Mides:	240 x 472 mm
Altres:	Pergamí irregular amb un forat de la pell de poca importància al lateral dret. Notes dorsals.

Per altra part, al document realitzat per la Diputació de Barcelona, sobre "Inventari del Patrimoni del parc de la serralada Marina " es diu:

NOM: Can Moia. Altres noms: Mas Soler, Mas Bastida, Torre de Reixac [també Casa Corbera. S'indica més endavant].

PROMOTOR/A: Guillem Ça Rovira

DESCRIPCIÓ: Aparentment pertany al tipus de casa senyorial, encara que es tracta d’una façana que encobreix una casa formada per diferents cossos adossats amb una varietat de cobertes. A l’interior hi ha restes d’una antiga torre de guaita romana. El cos principal de la casa consta de planta baixa, pis i golfes; formant un cos en forma de “U” que es tanca amb un edifici més baix.

El repartimet de les obertures a la façana és harmònic. Els elements d’obertura estan emmarcats, els murs arrebossats. La teulada, de teula àrab, es troba distribuïda en diferents inclinacions d’una vessant, doncs, vista des d’un lloc elevat se’ns monstren els diferents cossos a cobrir.

A la planta hi ha la porta i tres finestres. Porta d’arc de mig punt dovellada. Finestres de la planta baixa eren antics portals. A destacar les reixes d’aquestes finestres.

Al pis es distribuiexen quatre finestres, les centrals rectangulars amb ampit i les laterals geminades amb primes columnes. Al centre de les golfes quatre finestres d’arc de mig punt formen la galeria.

CONTEXT: Pertany al que era la Parròquia de Reixac. Està situada en un pla al vessant de ponent de la Serralada de Marina. La casa es visible d’arreu. Enfront està el Turó de Moia i el coll del mateix nom, per el que passa el camí de Can Piqué que ens du a l’Ermita de Reixac.

DADES HISTÒRIQUES: Els primers documents en que aquesta casa apareix mencionada daten de
l’any 1322, com Mas Soler que pertany a la Parròquia de Sant Pere de Reixac, l’any 1386 fou comprada per Simon de Fontanet, de Can Fontanet.

Fou coneguda com Casa Corbera i adquirida l’any 1715 per els Marquesos de Moia, conserva el nom des d’aleshores.

Per altra part, al web Pobles de Catalunya es diu de Can Moia:

Situada al sector de Sant Pere de Reixac, prop de can Fontanet. És un dels masos més antics del terme, documentat des de l'any 1322. l’any 1386 va ser comprada per Simó de Fontanet. Era coneguda com Mas Soler i posteriorment Mas Corbera. Va ser adquirida pels marquesos de Moia l'any 1715.

Les diferents ales de l'edifici formen un recinte de planta rectangular amb un pati interior. La façana principal té portal adovellat i dues finestres conopials gòtiques. Les golfes s'obren amb quatre finestres de punt rodó. Hi ha restes d'un rellotge de sol. La casa compta amb una capella dedicada a la Puríssima, feta pel mestre d'obres Guillem Ça Rovira, l'any 1372.

Resumint les dades podem dir que els propietaris del Mas Soler (Can Moia) van ser:

1322 ......... Primera referència com a Mas Soler
< 1331 ....... Propietari: Valentí Ferran, Nascut a Vilafranca del Penedès.
1331 ......... Propietari: Arnau Ferran, Ciutadà de Barcelona, nascut a Vilafranca del Penedès.
1332 ......... Propietari: Jaume de Bastida, Ciutadà de Barcelona
1333 ......... Propietari: Ramon Ricard, Ciutadà de Barcelona.
1333 ......... Propietari: Jaume Gracià, Argenter.
.................. Propietari: Guillem Rovira, mercader de Barcelona va deixar en herència la casa al Monestir de Sta. Maria Mercè.
<1386 ....... Propietari: Fra Guillem Vives, subprior de Monestir i procurador econòmic de Santa Maria Mercè dels captius de Barcelona
1386 ......... Propietari: Simó de Fontenet, Mercader de Barcelona i propietari de Can Fontanet.
1399 ......... Propietari: Francesc de Vilafranca, Ciudatà de Barcelona
< 1413 ...... Propietari: Bernat de Fàbrega, Tresorer reial i Ciutadà de Barcelona.
1413 ......... Propietari: Bonanat Pere, Llicenciat en lleis de Barcelona
1715 ......... Propietaris: Marquesos de Moia (familia Copons). La casa es coneix amb aquest nom des de aquest moment.

Si algú vol col·laborar en ampliar el llistat de propietaris, endavant!

Per tal de complementar el post del nostre amic R. Ramos que podeu consultar al següent enllaç, us presentem el següent article, acompanyat de un video on es parla de la ubicació i funcionalitat de la 5a forca. Esperem que us agradi.

Tot un drama entrar i sortir de Barcelona per la Meridiana. Un calvari que sembla recordar-nos, en hora punta, la història del lloc on ens trobem.

La paret situada al costat d'on comença l'autopista C-58 ens dóna la benvinguda a la ciutat. Travessem el Coll de Finestrelles, al barri de la Trinitat Vella, i un cop a Barcelona, no ens hem d'estranyar si algú ens diu que venim de la quinta forca, perquè hi hem estat en el sentit més literal de la paraula.

El coll de Finestrelles des de sempre ha estat un lloc de pas. Ja en l'època romana, la Via Augusta passava per on ara comença l'autopista i vàren ser precisament els romans qui li varen donar nom.

El Coll de Finestrelles també ha estat un dels punts estratègics d'entrada i sortida de la ciutat. Potser per això ha estat testimoni d'alguns dels episodis més cruents de la seva història.

Ja en els temps del Compte Borrell va tenir lloc la Batalla del Pla de Matabous contra els sarraïns. El Pla de Matabous és un lloc imprecís situat als peus del Turó de Montcada, que s'extenia aproximadament en el que ara són les terres planes entre la Trinitat i Vallbona.

Al segle XIV, el Coll de Finestrelles marcava el límit jurisdiccional del Consell de Cent barceloní. El Pla que s'obria a la sortida de la ciutat era conegut també com a Pla de les Forques. En aquella època a Barcelona hi havien situades 4 forques per penjar els malfactors fora de les muralles de la ciutat. La cinquena, la més llunyana, estava situada al Coll de Finestrelles. Era la quinta forca.

El Coll on estava situada la Quinta Forca era envoltat de boscos. També hi havia una petita Capella, la de la Santíssima Trinitat, i un hospital que allotjava als viatjants malalts que no podien entrar a la ciutat.

Tant la capella com l'hospital desapareixerien després de la guerra del francés. Aleshores andreuencs s'allistaven en massa a la guerrilla d'en Milans del Bosch que combatia els francesos a les muntanyes veïnes. L'11 de juny de 1808, aquesta guerrilla va derrotar a la Trinitat l'exèrcit francès. La derrota dels francesos va fer que aquests enrabiats calessin foc a les ermites de Montcada i de la Santíssima Trinitat.

El Coll de Finestrelles i en general el barri de la Trinitat han viscut històricament episodis tacats de sang. 

Ningú recorda ja on era l'antic Pla de les Forques; gairebé ningú recorda ja un dels escenaris de la Guerra del Francès. Només recordem la batalla de cada dia, la caravana a les hores punta... La gent però encara acostuma a dir que si vens de molt lluny és que vens de la quinta forca. Molts però no saben que parlen del Coll de Finestrelles, al barri de la Trinitat Vella.

El nostre poble té un seguit de característiques que el fan diferent en matèria de transport. Pel nostre poble passen un bon número de línies de tren, hi ha un bon seguit d'estacions (feu l'exercici de contar-les).  A part d'això i des dels anys 70 Montcada també s'ha caracteritzat per estar dividida per un bon munt d'autopistes que han portat el progrès a Catalunya.

De nou, el noste pobre turó, ha pogut veure l'evolució de la terra, i si el castell encara existís, podríem dir allò que Jacint Verdaguer va escriure del Castell de Montcada:

Mirem detalls, observen els canvis. El CEIP Font Freda, ni el casal d'avios encara no s'havien construït

La Font del Geni Català, del 1856, obra de Francesc Daniel Molina, va ser aixecada en honor a José Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado, el capità general que va permetre al 1824 la canalització d'aigua potable des de Montcada cap a Barcelona.

Les estatues representaven les quatre provincies catalanes i els caps dels lleons, els rius Llobregat, Ebre i Segre.

La Font del Geni Català, situada al pla del Palau, inaugurada l'1 de j-uny de 1856. La fotografia que podem veure en la part superior és conmemorativa de l'arribada de l'aigua de Montcada en aquesta font

El ferrocarril ha estat pel nostre poble un motor industrial i social que va permetre l'evolució del poble i assolir nous reptes.

Fa 26 anys (1 de Gener del 1985), en Lluís García Rifà, un lector del nostre bloc, va realitzar aquestes fotografies. Ara podem veure que l'indret no ha canviat gaire:

Molts coneixem que el nostre poble va ser al seu temps un indret notable per a investigacions espeleològiques i de fet, la primera de les coves que es van explorar i documentar va ser la cova de Na Guilleuma. Us presento un seguit de informació que de ben segur que us serà d'interés:

La era de la espeleología moderna en España comienza con la fundación en el año 1.875 del Centre Excursioniste de Catalunya. El primer boletín de la entidad aparece en 1.877 y en el la primera reseña de una exploración. Se trataba en este caso de Cova de Na Guilleuma, cercana a Barcelona y hoy desaparecida. Seria este el primer paso para la creación de una estirpe de exploradores de importancia como poco después lo fue Font y Sagué y más tarde Faura y Sans. El primero comenzó sus exploraciones hacia 1.898 en las que desciende profundas simas y en las que alcanza cotas muy respetables para la época. El descenso del Avenc de la Ferla con 111 metros de desnivel y el Avenc del Bruc, en el macizo del Garraf, cerca de Barcelona con 120 metros representan grandes proezas en su tiempo.

Sacerdot, escriptor, poeta, historiador, geòleg, figura de la Renaixença, president de la Institució Catalana d’Història Natural. Font amb l’antecedent d’una publicació, Cova d’Ordal (1891), acompanyà a Martel, Armand i d’altres comissionats pel Centre Excursionista de Catalunya en la visita a la Fou de Bor (Cerdanya). El mateix any, 1896, per la proposta de Denís Puig, el CEC envia un interrogatori als seus delegats, sobre les cavitats dels seus termes, amb aquesta base i el catàleg de Puig y Larraz (1896), afegim els seus coneixements propis, publica al 1897 el Catàleg Espeleològic de Catalunya i comença les seves grans exploracions en el massís del Garraf, baixant les primeres verticals dels Avencs del Bruc i de la Ferla, davallant i reconeixent un bon nombre de cavitats de la zona. Al 1899, efectua una campanya al Priorat i Baix Camp. Han de passar dos anys perquè torni a un avenc, al 1901 explora el Forat de Sant Ou al Ripollès, aixeca un plànol de la desapareguda cova de na Guillema del Turó de Montcada. En 1907 amb els seus companys del Club Muntanyenc, fa la seva última exploració, l’Avenc d’en Roca. Font també hi va ésser un gran divulgador de l’espeleologia, publica les seves exploracions en forma d’amenes i patriòtics relats en diaris de Catalunya, publicacions excursionistes i a Spelunca, fent de corresponsal i deixeble de Martel. Font es preocupa dels recursos hídrics de les cavitats i de la seva higiene, causa llavors de moltes malalties. Considerat com l’introductor de l’espeleologia moderna al nostre país es fa coincidir la seva davallada a l’Avenc de Can Sadurní (1897) amb la primera exploració espeleològica catalana.


Enginyer de mines, president de la “ Sociedad Española de Historia Natural “.
Puig, recull tota la informació bibliogràfica, i també verbal dels seus companys, publicant l’any 1896, “Cavernas y simas de España”. Rebé noticies inèdites de cavitats catalanes, procedents de Graells i d’Artigas que inclou a la seva obra. Tradueix i publica la ressenya espeleològica que fa Martel de la seva visita a les Illes i Catalunya (1897). Visità i descriu la cova de na Guilleuma, (Montcada).

Font: PIONERS I PROMOTORS DE L’ESPELEOLOGIA CATALANA, NASCUTS ENTRE ELS ANYS 1749 I 1907. Actas. 7º Congreso español de espeleología: 220-229. (1997) Sant Esteve Sesrovires


I la cova de na Guilleuma? Qui era tal? 

Guilleuma de Montcada (1290-1309) - Guilleuma de Montcada succeí al seu pare Gastó en els dominis de Castellví i de Montcada i en els altres bens que el vescompte de Bearn poseïa a Catalunya. Segons Pedemonte, Guilleuma sojornà algunes temporades a Castellví de Rosanes, com feu abans del seu casament, a la tardor del 291, amb l'infant Pere, fill del rei Alfons II. Li aportà com a dot els castells de Montcada, Vacarises, Castellví, Rosanes amb la vila de Martorell, Voltrera, Sant Esteve, etc.

Font - Montserrat Pagès i Paretas - Art romànic i feudalisma al Baix Llobregat.

Hem parlant abans d'aquesta cova en altres articles però complementarem amb més informació de la visita de Francisco Zamora a la cova l'any 1787:

ESTADA DE FRANCISCO DE ZAMORA A CATALUNYA (1785-1790 I 1794).

A Catalunya des de l'any 1716 s'imposa el Decret de Nova Planta, designen com màxima autoritat del principat al "Capitán General".

A l'edat de 28 anys (1785) a Francisco de Zamora, el traslladen a Barcelona, amb el càrrec de: "Alcalde del Crimen de la Audiéncia Real de Cataluña".

El mateix any que arriba comença els seus viatges amb el vist i plau del "Capitán General Conde del Asalto".

Realitza onze viatges per Catalunya, dels anys 1785 al 1790. En el seu diari, recull tots els tipus d'informació, com si fes un inventari estadístic comentat, de tot el que veu i investiga, no inclou les informacions polítiques que, després alguns investigadors, van creure que les va efectuar.

Aquests viatges, son interpretats per alguns historiadors, com fets per una mena de: confident, fiscalitzador de les autoritats perifèriques, policia informador de les entrades d'opuscles i llibres de propaganda revolucionaria francesa, inspector pel "Primer Ministro", de les activitats polítiques clandestines ... S’ha confirmat que va enviar informes polítics, a: Floridablanca, Godoy i Jovellanos.

Fins ara es fosca la seva activitat a Catalunya fora del que escriu dels seus viatges i les lletres enviades als polítics abans esmentats.

La "Sala Extraordinaria de la Audiencia", on ell treballava, el 28 de Febrer de 1789, augmenta el preu del pa, desencadenant la insurrecció popular. El 27 de maig moren penjats cinc homes i una dona. Dos dies després, Zamora surt de viatge.

El 1791 torna a Madrid, on es nomenat: "Fiscal de la Sala de la Corte". Torna a Barcelona l'any 1794. Refà part d'un dels seus viatges anteriors desviant-se cap a Euskadi i després informa a Madrid de la situació, com si fos un agent d'inspecció i informació.

En 1795 es "Miembro del Consejo de Castilla" i "Ministro Supernumerario del Consejo Real". Al 1799, cau en desgràcia i es confinat a Pamplona. Mori l'any 1812 en el seu poble natal.

EL DIARI DELS VIATGES FETS A CATALUNYA.

L'obra manuscrita, coneguda de Zamora, es guarda a la Biblioteca del Palau Reial de Madrid. Dels viatges a Catalunya, existeix una copia a la "Biblioteca Nacional".
El diari d'en Zamora, omple part d'un buit, d'una època de les que es disposen de poques dades de Catalunya, fora de les grans ciutats.

Pel que respecte al nostre interès principal, ens dona dades de cavitats, algunes de les quals, ell mateix va explorar i com novetat a l’època, encarrega un plànol topogràfic de la Cova del Salnitre, així com unes làmines del seu interior i de l'accés dels Poetons.

Passem a reproduir els extractes del diari que fan referència a les cavitats. Donem les dades actualitzades de les cavitats que hem pogut identificar.
Com preàmbul, fem transcripció de la "ADVERTENCIA" que a modus de pròleg fa Zamora del diari del seus viatges per Catalunya

*ADVERTENCIA.

Desde el año de 1784 que vine a Cataluña a servir la plaza de Alcalde del Crimen para la que el Rey me había nombrado, formé la idea de ver esta provincia, así para poder desempeñar mejor las obligaciones de mi empleo como para instruirme en los ramos que aquí se hallan más adelantados que en el resto de España.

Con esta mira me dediqué a ver a los autores que han hablado en particular de esta provincia, y su lectura me afirmó más en mi propósito. También procure recoger las noticias y papeles que he podido hallar, relativas a los objetos que yo me he propuesto averiguar. Y, en efecto, ocultando mi proyecto, porque estoy seguro que hubiera tenido oposiciones que yo no hubiera podido vencer, hice mi primera expedición el día 19 de marzo de 1785, y después las he continuado, aprovechando en cuanto ha sido posible los feriados con la licencia del Capitán General, Conde del Asalto, que me la ha concedido francamente, aunque mis compañeros decían que me iba a divertir.

Pero como en realidad yo deseaba sacar algún provecho de mi trabajo, formé desde la primera salida un exacto diario de lo que había digno de alguna atención; y habiendo crecido estas apuntaciones, las he mandado encuadernar así para que no se extravíen como para manejarlas yo mejor.

Y por si acaso alguno se quiere aprovechar de ellas advierto: que unas veces he dejado de apuntar muchas cosas curiosas que escribiría si hubiese de publicar mi viaje; y que otras solía hacer las apuntaciones tan ligeras que no podrá otro fácilmente darles la extensión que ellas necesitan y que a mí me sería fácil darles. Las continuas ocupaciones del viaje, y la confianza que tengo en mi memoria, han sido la causa de esta omisión.

Por tanto contemplaré este libro por un puro diario al que daré algun´día la extensión que deseo, para que pueda, si no instruir, a lo menos divertir a los que lo lean.

Este tomo contiene 7 salidas, en las que he empleado 51 días, habiendo caminado 181 horas por un terreno tan quebrado como el de Cataluña, cuyos caminos sólo permiten ir a caballo y en muchas partes es preciso pasarlos a pie, habiendo todavía padecido más en las mejores posadas que en los caminos más malos.
Pero sobre todo, lo que me ha dado muchos ratos de desazón han sido las murmuraciones de los que me debian estimular y las sospechas y desconfianzas que he notado en casi todas las personas de quienes yo podía esperar alguna instrucción y luces en los mismos pueblos que iba a ver, especialmente de los curas y demás eclesiásticos seculares y regulares, los que no se contentaban con ocultarme la verdad, sino que supe positivamente que procuraban inducir los mismos sentimientos en los pocos que se dedicaban a enseñarme lo que había en el pueblo; aunque debo confesar, con la ingenuidad que echo de menos en los otros, que he hallado algunos sujetos del país que han ayudado mis deseos, como lo diré en su lugar.

En todos estos viajes no he llevado más compañía que la de mi criado Domingo Rodríguez, que escribe esta advertencia y es acreedor a que ho haga aquí memoria de su afición a esta clase de estudios, y de su constancia, y aún alegría, con que no sólo ha sufrido las incomodidades del viaje, sino con que ha procurado dismunuir las mías.

He dado esta ligera noticia del origen y progresos de mis viajes, no para que sirva de mérito a mi diario, sino para que algún día entiendan los que creían que mis salidas eran por pura diversión: que no es lo mismo irse a una torre por quince días, con gran compañía, a comer, jugar y dormir, que andar por montes y valles, de pueblo en pueblo, preguntando a quien teme responder, observando para que no le engañen con las respuestas, apuntando de día para formar el diario a la noche, dormir poco, comer mal y gastar mucho, sin ningún auxilio del Rey ni del público. Y a pesar de todo esto tengo resuelto continuar mis salidas hasta ver toda la provincia, y quedaré satisfecho si tengo la fortuna de concluir mi visita privada de Cataluña.

*Amb posterioritat a la redacció d'aquesta Advertència ( el volum on és copiada és datat el 1787), Zamora efectua quatre sortides més per Catalunya.

Font: Espeleologiabibliografia

Séptima salida: De Barcelona al pueblo y montaña de Moncada

Día 2 de Diciembre de 1787.  (Montaña de Moncada)

" A la parte del mediodía hay una cueva pequeña donde dicen se halló la Virgen que está en la ermita. A la parte del Norte hay otra que llaman de Dª Guillaumet de Moncada, que el santero y otros muchos con él creen que pasando por debajo del río llega hasta Montgat. Yo entré unas 30 ó 40 varas con mucho trabajo, y no conocí que fuese hecha artificialmente; pero el ermitaño me aseguró que más adentro había una especie de asa, la cual servía para bajar a otra galería más honda. El cuento es que estando cercada dicha Señora en esta montaña por los moros, cuando éstos la creían en mayor apuro les regaló una porción de pescado fresco que habían traido del mar por dicha mina." (P. 115).

Les Coves de Na Guilleuma, de la Mare de Déu, del Castell, de l'Ermità i de Can Oms, totes son desaparegudes, com conseqüència, principalment, de l'avenç de la pedrera del Turó de Montcada.
Bibliografia: GES-CMB. (1963). Catálogo Espeleológico de la Provincia de Barcelona I. Barcelona. 

Seguint amb la trajectòria del nostre veí Miquel Poblet, i veient l'acceptació que va tenir el primer article publicat fa uns dies, us oferim en aquesta ocasió un recull de fotografies, recollides de la plana de Perico Delgado on trobem algunes fotos i comentaris del nostre veí Miquel Poblet. Són aquestes: