Montcada i Reixac

Bucejant per l'hemeroteca de La Vanguardia, he trobat un article del 28 de Setembre del 2007 on explica la troballa de la piranya a l'estany de Mas Duran, durant les feines de consolidació de la zona. Un fet que segurament alguns de vosaltres recordareu. La piranya en qüestió va ser trobada el dimecres 26 de Setembre del 2007 i va morir pocs dies després al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa, a Santa Perpètua de Mogoda.

En Jaume Alcázar, historiador montcadenc, director de la revista Quaderns de la Fundació Cultural Montcada, és també es membre de la Fundació. De la seva mà tenim avui un magnífic regal del barri de Sant Pere de Reixac, avui dia conegut com Mas Rampinyo.

Apareixen topònims certament rellevants:

• Iglesia de Ripollet
• Casa Mas de Ripollet
• Mas Duran
• Casa o Mas Cabanyes
• Can Pomada
• Mas Bertran
• Torre Piella
• Casa Payàs y Umbert
• Casa del Trampát (Trempat)
• Casa Albinyana del Pla
• Casa Catafau
• Molí del Bisbe
• Hostal de Font Freda
• Casa Castells
• Casa Castelló
• Casa de las Indianas

Els Límits

Els límits entre Montcada i Mas Rampinyo són fixats tradicionalment en el riu Ripoll. Això és així perquè una i l’altre corresponen a territoris parroquials diferents, d’origen medieval i separats des del segle XI per aquest riu.

En el seu origen les terres de l’actual municipi formaven part del terme del castell de Montcada el qual n’exercia l’autoritat feudal i en cobrava impostos i prestacions. A banda d’això, aquestes terres eren sotmeses també a la jurisdicció religiosa, que exercien cada una de les tres parròquies que des del segle XI tenien drets sobre el territori: Santa Engràcia que s’ocupava de les terres de l’actual Montcada, Sant Pere de Reixac que ho feia de la muntanya i de la plana de l’actual Mas Rampinyo, i Sant Iscle de les Feixes amb autoritat sobre la zona de Terra Nostra.

Així podem afirmar que la frontera històrica entre Montcada i Reixac i Mas Rampinyo (aquest darrer com a hereu de l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac) era situada des del segle XI, moment en que es van fixar els termes parroquials, en el riu Ripoll, i es va mantenir així durant tota l’edat mitjana i bona part de l’època moderna. Per la seva banda, Santa Engràcia de Montcada abraçava només les terres riberenques de la dreta del riu Besòs fins a la vertical del Ripoll, és a dir, els camps de conreu situats a l’entorn del turó de Montcada. Un extens territori que incloïa Can Sant Joan però no can Sants ni can Oller, que ho eren de Sant Iscle de les Feixes.

Hi ha qui pot pensar que aquest límit es va fixar en un riu perquè aquest és una frontera natural entre els dos territoris, de la mateixa manera que ho pot ser una muntanya o un llac, però el cert és que els rius mediterranis, que sovint porten poc cabal, no actuen mai com elements de separació sinó de contacte i intercanvi entre les dues lleres. A més a més, si els accidents naturals són els que limiten els territoris, com és que la zona de Terra Nostra no pertany a la parròquia de Santa Engràcia, sinó hi ha cap riu que les separi?. Perquè el pla de Mas Rampinyo pertany a Sant Pere de Reixac si el Besòs pot esdevenir frontera de separació? En el cas de Catalunya, els exemples són encara més evidents: La Vall d’Aran separada per un mur de muntanyes pertany al Principat i en canvi Andorra, oberta a la Seu, no.

Sigui com sigui, l’únic argument fiable per a entendre la formació i les fronteres entre territoris és repassar la seva evolució històrica. Mas Rampinyo i Montcada tenen la frontera en el Ripoll perquè el primer ocupa les terres de conreu dels habitants de la parròquia de Sant Pere de Reixac. Així es va recollir quan es va fixar el seu terme al segle XI i així s’ha mantingut durant segles. El document que acompanyem a continuació per il·lustrar tot aquest tema és un mapa de la parròquia de Sant Pere del 1783 provinent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En ell es pot apreciar com els límits entre les dues parròquies eren situats en el Ripoll

Jaume Alcázar


Fons: El Veïnat del mes de desembre de 2008

Cada cop que la veig quan passo per la C-58, em proporciona un petit alé d'esperança però penso que ja no li queda gaire temps, abans que quedi ensorrada per sempre. Em refereixo a la Torre Na Joana.

Us presento un petit treball de investigació que espero pugui ser un altre petit gra de sorra per a que el poble no deixi en l'oblit una de les poques estructures boniques de debó.

L'últim cop que vaig visitar la torre va ser a l'any 1998. En aquell temps treballava a l'estiu fent instal·lacions d'antenes de TV i un dia ens van trucar per a reparar l'antena de Torre Bombita (o Torre Na Joana). Llavors hi havia un llogater que fèia servir només una petita part de tota la casa, ja que la resta ja es trobava en un estat lamentable. Poc després, a l'any 2001 l'ajuntament va rebre la casa en l'estat que es va deixar, però ja parlarem de tot això després.

Tots sabeu on es troba aquesta casa. Si passeu per l'autopista de Sabadell, o volteu pel polígon de la ferreria, veureu la seva torre des de qualsevol lloc:

La seva ubicació, com us comentava, és al Polígon de la Ferreria, en concret a les coordenades GPS 41°29'14.18"N - 02°09'48.79"E  amb una elevació de 56 metres sobre el nivell del mar:


En primer terme us presento una petita descripció de la primera planta de la casa, fruit d'una visita realitzada i documentada per MontcadaMirame i el blog AngelesDescarnados. Posteriorment us citaré alguna documentació que he anat trobant amb relació l'estat actual de la casa i futurs projectes de consolidació.


Torre Na Joana, situada en la Avinguda principal del Polígon de la Ferrería, és una inponent masia del segle XVIII que va ser ampliada al segle XIX per a ser transformada en una impressionant torre d'estiueig.


A dia d'avui només resta l'ombra de l'esplendor d'aquella torre, abandonada i en estat ruinós, rodejada d'un paisatge industrial, lluny dels camps i boscos que van acompanyar la seva magnitud.


Als seus inicis, aquesta tradicional masia agrícola va estar sota jurisdicció, com la gran majoria dels masos de Montcada, de la parròquia de Sant Pere de Reixac.

Junt al mur de tancament del pati, i aun nivell inferior, es troba la capella de "Jesús de Gran Poder", amb un campanari de "espadaña" cobert a dos aigues.

El portal és d'arc de mig punt de dovelles i a sobre té un rossetó, arrodonit a l'exterior i en forma de trèbol de quatre fulles a l'interior. En el moment de decadència de la Torre Na Joana, la capella va deixar-se de fer servir, passant a ser un magatzem que va accelerar el seu procés de degradació.


Al segle XIX, amb l'arribada al poble de la burgesia de Barcelona per tal d'estiuejar, la masia va ser adquirida per un promotor per tal de transformarla en una torre d'estiueig per a ell i la seva familia.


Una filla d'aquest María de la C. Regorodosa Jover es va casar amb un famós torero de la postguerra, Ricardo Torres Reina, sobreanomeat "Bombita", el 13 de juliol de 1919. D'aquí el sobrenom de la torre com a Torre Bombita.

La boda es va celebrar a la mateixa torre, ja que així ho trobem documentat al diari ABC:

El romántico idilio entre la señorita de la alta sociedad catalana y el torero terminó en boda en la finca «Torrejuana» de Santa María de Moncada.

(...)
Aseguran que cuando en la estación de Moncada no había llegado Bombita, el tren no arrancaba. «Encara no marxem?», preguntaban los viajeros. «No, esperem al torero», contestaba el maquinista.El torero ya era gloriosa historia. Más de treinta cicatrices serpenteaban por su cuerpo.

Val a dir que el torero i la seva dona descansen al mausoleu familiar del cementiri de Santa Coloma de Cervelló.




La masia original només tenia tres seccions centrals, sent els altres dos de l'ampliació del segle XIX.



L'edificació és de gran bellesa arquitectònica, amb una composició gairebé simètrica de cinc seccions, amb la secció central una mica més elevada, des de on sobresurt la seva imponent torre, fruit de l'ampliació del segle XIX, de cinc plantes, incorporant finestres neogòtiques geminades a la segona i tercera planta. A la quarta planta trobem tres finestres amb arc de mig punt per a cada una de les cares de la torre i en la cinquena planta hi ha sis cans per cara que suporten el ràfec de la coberta del sostre, observant obertures entre cada can.



En mans de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, des del 1985, fruit d'una cessió gratuïta de Ricardo Torres Rocamora, avui la Torre Bombita es troba en un estat molt ruinós.






















Per altra part, llegint actes del ple de l'Ajuntament he trobat la següent "ACTA NÚM. 200900000011 DEL PLE DE L'AJUNTAMENT CORRESPONENT A LA SESSIÓ ORDINÀRIA DEL DIA 29 D’OCTUBRE DE 2009" a la web de l'Ajuntament on es diu:

MOCIÓ PER LA RESTAURACIÓ I CONSERVACIÓ DE LA TORRE NA JOANA que presenta el grup municipal d’ESQUERRA

(...)

La torre és propietat de l’ajuntament des de 1985, que afegíssim que aquesta propietat estava supeditada a que havia un llogater, i fins l’any 2001 no s’ha pogut disposar. (...) Que correm un risc de perdre la identitat, de quedar diluïts dintre de l’àrea metropolitana, i acabar com un poble dormitori si perdem el patrimoni i la història. Hem triat la Torre Na Joana per tres motius: un perquè és un lloc emblemàtic, visible i aprofitable;dos perquè perilla, té un risc real d’esfondrament; i l’altre motiu és perquè és de titularitat municipal i això ens fa més responsables.

(...)

El Sr. Alcalde exposa: Evidentment, compartim la preocupació i estem fent moltes reunions per aquest tema. L’Ajuntament no pot intervenir a la torre. La idea és sobre tot conservar la façana i la estructura que té, perquè l’interior és perillós fins i tot per fer visites, perquè està tot en molt mal estat, i en la situació que la va rebre l’Ajuntament l’any 2001, és impossible entrar a la casa. Continuarem treballant per no perdre la façana i l’estructura de l’edifici i, sobre tot, no perdre la torre.

El Sr. Gil, regidor del grup d’ICV-EUIA, expressa: Volíem dir que quan anem a la torre Na Joana lo primer que trobem és el pati, i el pati està ple de contenidors i de restes de ferralla, que denota o que fa pensar que és l’Ajuntament qui ha utilitzat la torre de Na Joana com a deixalleria.

(...) Vista la moció presentada, el contingut de la qual és el següent:(...)

La Torre Na Joana és propietat, des de 1985, de l’ Ajuntament , després de la cessió de l’antic propietari, Ricardo Torres Rocamora, però no va ser fins molt més després, i després de varis recursos i de l’expedient d’expropiació, que no es va poder fer efectiva la cessió i es va poder disposar de la finca. Finalment el llogater, que l’havia destinat durant molts anys a l’explotació ramadera de cavalls, la va deixar lliure a l’any 2001 i l’Ajuntament la va rebre en l’estat actual.

El seu estat de conservació actual és molt dolent, amb parts esfondrades, i a més no s’hi fa cap mena de manteniment. Últimament han caigut parts de la teulada de la planta principal i de la torre. El seu pati és utilitzat com a abocador de contenidors de deixalla.

(...)

Demanem:

Que s’iniciïn estudis de viabilitat pel seu aprofitament públic, que en garanteixi la restauració i la seva conservació, considerant la Torre Na Joana com a possible ubicació per a nous serveis públics (centre de negocis, viver d’empreses, escola-taller,...) o en el seu defecte, privats (restauració, oci, serveis a les empreses,...), aprofitant la seva ubicació en un polígon industrial punter, en una via d’entrada principal al municipi, propera a un important nus de comunicacions, amb la finalitat de garantir una recuperació i conservació total i definitiva.”
El Ple acorda per unanimitat aprovar la moció.

Suposo que fruit d'aquesta moció, el 13 d'Abril del 2010, l'Ajuntament va publicar el segúent article:

L'Ajuntament de Montcada i Reixac i l'Àrea de Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona han presentat aquest matí el Pla de millora del Polígon d'Activitat Econòmica (PAE) La Ferreria en un acte que s'ha desenvolupat a la Casa de la Vila davant d'un grup d'empresaris, i en què han participat el president de l'Àrea Econòmica, Joan Maresma, i el regidor de Promoció Econòmica, Comerç i Turisme, Joan Carles Paredes, en representació municipal.

El Pla de millora de la competitivitat és fruit de la col·laboració de la regidoria de Promoció Econòmica amb una prova pilot dintre del Programa de Promoció dels PAES de la Diputació de Barcelona, el programa MENTOR PAE. La recollida de dades i posterior elaboració de l'estudi ha anat a càrrec de la consultora Horwarth Accelera Management.

El Pla fa una anàlisi de la competitivitat del PAE La Ferreria, inclou una diagnosi i les línies estratègiques d'actuació, i les accions concretes que cal dur a terme per millorar el polígon.

El document destaca com a punts forts del PAE la seva localització i l'accessibilitat, el fet de disposar d'una entitat de conservació eficaç en la provisió de serveis bàsics i d'un grup d'empreses implicades en la millora del polígon. També marca un seguit d'oportunitats que cal aprofitar per potenciar-lo, com l'establiment d'un model de gestió basat en l'associacionisme empresarial, la creació de sinèrgies amb la resta de PAEs del municipi, l'articulació d'espais de col·laboració amb pols de talent i innovació, i la transformació de la torre de Na Joana (actualment un espai degradat) en un actiu que millori la competitivitat del PAE.

L'estudi parla també de les debilitats i amenaces: la poca implicació de les empreses no propietàries, la inexistència d'un cens actualitzat de l'activitat de les empreses, la manca de cooperació i organització empresarial, l'elevat cost de les naus, el fet que un 20% de les naus estiguin buides, així com un 40% dels espais al centre de serveis, la competència de noves PAEs amb serveis més econòmics, o la fugida d'empreses importants, amb el consegüent impacte negatiu en la pèrdua de llocs de treball i la generació de riquesa.

El Pla de millora proposa un nou model de gestió, amb participació activa de les empreses ubicades al polígon, que haurien de constituir-se en associació. Suggereix una gestió professionalitzada que vetlli per la competitivitat; el desenvolupament de serveis avançats; la millora i apropament de la col·laboració entre empresaris, propietaris i Ajuntament; i l'assumpció per part del Servei de Promoció Econòmica del paper d'interlocutor municipal al PAE, tenint en compte que la competitivitat del municipi i la del polígon estan estretament relacionades.

El document contempla un seguit d'actuacions a càrrec de l'Ajuntament per millorar el PAE La Ferreria, com la instal·lació d'una oficina de Promoció Econòmica al centre de serveis del polígon per ubicar-hi els serveis de suport a empreses; la realització d'un cens d'activitat econòmica actualitzable com a condició prèvia necessària per a una correcta presa de decisions en la definició de programes o serveis; i la dinamització de les naus buides.

De cara a 2010, el pla contempla la realització del cens d'activitat i una enquesta sobre necessitats a totes les empreses del PAE; la concreció d'un pla de dinamització de l'oferta de naus buides i de sòl industrial; la realització d'una diagnosi i del pla d'implementació d'una finestreta única on puguin adreçar-se les empreses del polígon; i actuacions de foment de la cooperació empresarial.

Quedo a l'espera que la frase "També marca un seguit d'oportunitats que cal aprofitar per potenciar-lo, com (...) la transformació de la torre de Na Joana (actualment un espai degradat) en un actiu que millori la competitivitat del PAE." sigui una realitat en breu i que Torre Na Joana pugui ser un centre de gestió del Polígon de la Ferreria o qualsevol equipament que tingui una vinculació especial amb la zona, encara que al document de Pla de Millora no he trobat cap referència explícita.


Per a qui pugui interessar, deixo la referència de la moció que la web de l'Ajuntament publica per a tots els ciutadans i de la qual hem fet l'extracte d'aquesta investigació.

 7.1 MOCIÓ PER LA RESTAURACIÓ I CONSERVACIÓ DE LA TORRE NA JOANA que presenta el grup municipal d’ESQUERRA

El Sr. Sánchez explica: És una moció que ha presentat Esquerra, però sobre la que hi ha acord de tots els grups. Per tal de poder estar tots d’acord s’ha demanat que s’afegís en les explicacions, quan dèiem que la torre és propietat de l’ajuntament des de 1985, que afegíssim que aquesta propietat estava supeditada a que havia un llogater, i fins l’any 2001 no s’ha pogut disposar. Esquerra hem volgut presentar aquesta moció preocupats per la pèrdua del nostre patrimoni històric i cultural, i que entenem, i crec que tots ho compartim, que el patrimoni ens dóna identitat, ens dóna personalitat, ens fa enfortir el sentiment de pertinença al poble, l’arrelament,  l’orgull de pertànyer a Montcada a través de la nostra història, que és necessari el coneixement del nostre patrimoni perquè es pugui estimar el poble. Que correm un risc de perdre la identitat, de quedar diluïts dintre de l’àrea metropolitana, i acabar com un poble dormitori si perdem el patrimoni i la història. Hem triat la Torre Na Joana per tres motius: un perquè és un lloc emblemàtic, visible i aprofitable;dos perquè perilla, té un risc real d’esfondrament; i l’altre motiu és perquè és de titularitat municipal i això ens fa més responsables. Nosaltres hem denunciat l’estat d’abandonament actual, hem responsabilitzat al govern actual d’aquell estat, perquè s’està utilitzant no diré com a deixalleria, però hi ha uns contenidors . Al presentar aquesta moció el nostre objectiu no és parlar d’això, sinó que es puguin sumar tots els grups, perquè el nostre objectiu és que no caigui la torre de Na Joana. Trobaria molts exemples de deixadesa i d’edificis que són patrimoni que s’han perdut, però no es tracta d’això. Es tracta que tothom es senti vinculat, s’aprovi, i se salvi la casa i no quedi el tema en l’aire. Nosaltres perseguirem el tema per evitar que la torre caigui.

El Sr. Alcalde exposa: Evidentment, compartim la preocupació i estem fent moltes reunions per aquest tema. L’Ajuntament no pot intervenir a la torre. La idea és sobre tot conservar la façana i la estructura que té, perquè l’interior és perillós fins i tot per fer visites, perquè està tot en molt mal estat, i en la situació que la va rebre l’Ajuntament l’any 2001, és impossible entrar a la casa. Continuarem treballant per no perdre la façana i l’estructura de l’edifici i, sobre tot, no perdre la torre.

El Sr. Gil, regidor del grup d’ICV-EUIA, expressa: Volíem dir que quan anem a la torre Na Joana lo primer que trobem és el pati, i el pati està ple de contenidors i de restes de ferralla, que denota o que fa pensar que és l’Ajuntament qui ha utilitzat la torre de Na Joana com a deixalleria. Nosaltres pensem que hem de respectar el patrimoni, perquè el patrimoni és un testimoni vivent que explica la història del nostre municipi, i si no només no el cuida, sinó que a més l’utilitzem com a deixalleria, denota una falta de respecte bastant important pel que és la història de Montcada. A més, hi ha una part de la torre que està derruïda, i la sensació que dóna la torre és que necessita urgentment un manteniment perquè no caigui sencera, i això no és només un tema de que no caigui la torre, és també un problema de seguretat, perquè la torre és perfectament accessible des del polígon, pot entrar qualsevol nen a dins, i que la torre li caigui a sobre, i llavors ens lamentarem, no només pel tema patrimoni, sinó perquè un ciutadà de Montcada tingui un problema greu. I a més, si aconseguim condicionar la torre correctament, podríem  utilitzar-la per equipaments per Montcada. Tot el que sigui arreglar la torre, és guanyar pel poble, per tant, el nostre vot és favorable.

Vista la moció presentada, el contingut de la qual és el següent:

“La Torre Na Joana és un dels exemples més valuosos dels nostre patrimoni històric. Es tracta d’una masia del segle XVIII reformada i ampliada a finals del segle XIX. El “Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac” (redactat el 2002 i aprovat en Ple municipal però retirat per un decret d’alcaldia d’1 d’abril de 2003), la descriu com una “Masia-Torre d’Estiueig amb elements neogòtics, de grans dimensions,” que, pel seu emplaçament, alçada i visibilitat, “fa de porta d’entrada de la vila pel sector de Cerdanyola Ripollet”. En destaca la façana basilical de 5 cossos, la torre, la capella amb campanar d’espadanya, el jardí, el portal,...a més de nombrosos elements arquitectònics com els forjats de bigues de fusta i revoltó de rajola, les finestres d’arc de mig punt o neogòtiques, una barana de ferro, teules de ceràmiques, la rosassa de la capella o el portal premodernista del pati, entre d’altres elements artístics.

La Torre Na Joana és propietat, des de 1985, de l’ Ajuntament , després de la cessió de l’antic propietari, Ricardo Torres Rocamora, però no va ser fins molt més després, i després de varis recursos i de l’expedient d’expropiació, que no es va poder fer efectiva la cessió i es va poder disposar de la finca. Finalment el llogater, que l’havia destinat durant molts anys a l’explotació ramadera de cavalls, la va deixar lliure a l’any 2001 i l’Ajuntament la va rebre en l’estat actual.

El seu estat de conservació actual és molt dolent, amb parts esfondrades, i a més no s’hi fa cap mena de manteniment. Últimament han caigut parts de la teulada de la planta principal i de la torre. El seu pati és utilitzat com a abocador de contenidors de deixalla.

Donada la pèrdua d’altres elements destacats del nostre patrimoni (exemples com la desaparició per enderroc de Can Fàbregas, a la Serra de Marina, o declaració de ruïna de la Torre dels Frares), i davant del risc que la Torre Na Joana segueixi el mateix camí.

Donada la lentitud en l’aprovació definitiva del “Catàleg del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac”, lentitud que fa que sigui inoperant i no puguem esperar a la seva aprovació per a actuar i intentar salvar el patrimoni cultural que encara conservem a Montcada.

Donada la ideal ubicació de la Torre Na Joana, en un polígon industrial que ha de ser modern i punter, en una via d’entrada principal al municipi, propera a un important nus de comunicacions, i amb una visibilitat rellevant.

I fruit de la consideració, ben segur compartida, del nostre patrimoni com a un bé per a ell mateix però també com a un element fonamental per a conservar la nostra memòria i la nostra identitat com a poble i en definitiva per a fomentar l’orgull, l’estimació i la integració necessaris per a la millora de Montcada.

Demanem:

Que s’iniciïn estudis de viabilitat pel seu aprofitament públic, que en garanteixi la restauració i la seva conservació, considerant la Torre Na Joana com a possible ubicació per a nous serveis públics (centre de negocis, viver d’empreses, escola-taller,...) o en el seu defecte, privats (restauració, oci, serveis a les empreses,...), aprofitant la seva ubicació en un polígon industrial punter, en una via d’entrada principal al municipi, propera a un important nus de comunicacions, amb la finalitat de garantir una recuperació i conservació total i definitiva.”

El Ple acorda per unanimitat aprovar la moció

Per acabar només deixar-vos un petit exemple de consolidació d'edificis històrics, al Prat de Llobregat. Es tracta de l'edifici dels Carabiners i l'edifici del Semàfor, a la vora de la platja:

El Semàfor (la casa de Senyals) és un edifici històric construït a finals del segle XIX a la zona del Prat de Llobregat coneguda amb el nom de l'Albufera, a uns 200 m de les antigues barraques dels Carrabiners.

Aquesta casa va ser edificada amb la finalitat de regular el trànsit marítim per la costa i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançant la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics que, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que navegaven per la costa.

Aquest mas, conegut oficialment amb el nom de "Semáforo del Río Llobregat" es comunicava a més amb el del castell de Montjuïc gràcies a un telègraf de banderes.

Per protegir l'edifici de les crescudes del mar, els terrenys es van haver d'elevar tres metres sobre el nivell del mar. L'edifici de planta rectangular tenia un mirador central i una cisterna subterrània que recollia aigua de pluja.

El primers treballadors dels quals se'n té coneixement daten del 1897, els quals vivien en unes condicions sanitàries molt dolentes, amb continus episodis de paludisme, típics a tota la zona del Delta del Llobregat.

Si us plau, Ajuntament, evitem la pèrdua del nostre patrimoni. Si calen voluntaris per a rehabilitar la zona sempre es pot formar un grup interessat en la consolidació d'aquests edificis.

Avui us vull presentar un treball de recerca de Nerea Arrizabalaga, del IES Montserrat Miró i Vilà i publicat a xtec. M'ha agradat força la seva lectura i vull compartir amb tots/es vosaltres aquest treball.

Aquest treball es centra en la història de Montcada i Reixac des dels seus orígens fins avui. L'objectiu prioritari que em vaig proposar va ser aconseguir que qualsevol persona que llegís aquest treball conegués millor aquesta ciutat, i que l'arribés a estimar tant com jo.       

Montcada i Reixac és un municipi amb una superfície de 23,34 km2. Pertany a la comarca del Vallès Occidental i forma part de l'àrea Metropolitana de Barcelona. Limita amb Barcelona, Cerdanyola, Ripollet, la Llagosta, Sta Perpètua, Sta Coloma de Gramanet, Badalona, Palau, Mollet, Parets, Barberà del Vallès i Sant Fost de Campsentelles. Més concretament Montcada està situat a la plana baixa del riu Besòs, a la Serralada Marina, Collserola i el Congost de Montcada.      

El nom de la nostra ciutat, Montcada i Reixac, deriva del llatí Monte Scatano (muntanya de la que brolla l'aigua). També es diu que Montcada i Reixac deriva de Mont Cadum (muntanya de càdec). Sabem que els romans es van assentar l'any 218 aC i van fundar moltes vil·les al Vallès. Amb el pas del temps, els ibers, fenicis i grecs també van formar 3 poblats a diferents zones:    
   
o Turó de Montcada
o Turó de les Maleses
o Turó de Puig Castellar          

Continuant amb la seva història, del segle V al VIII dC apareixen els francs, que es van situar a les muntanyes de la Serralada de Marina, entorn a Reixac, formant petites comunitats pageses que amb el pas dels segles són els nostres pobles actuals. Després d'això a l'època medieval els primers pobladors es van anar instal·lant al pla. D'aquesta època cal destacar la família dels Montcada (Guillem Ramon de Montcada i Elisenda de Montcada) dels quals sorgeix l'escut municipal que s'ha anat modificant al llarg del temps. Aquest escut es caracteritza pels 8 vessants que representen l'antiga moneda bizantina), sobre el vermell de les seves armes i amb una corona de baró (ja que Montcada era una baronia).      

L'evolució de Montcada ha anat sempre lligada a diferents factors, el principal va ser l'arribada del ferrocarril. Es van inaugurar tres línies que passaven per Montcada:    

o Línia de Barcelona-Granollers, el 23 de juliol de 1854
o Línia entre Barcelona i Sabadell, el 2 de maig de 1855
o Línia de Barcelona-Puigerdà, el 10 d'abril de 1886
       
El ferrocarril va apropar Montcada a Barcelona, i les estacions es van convertir en el centre de tres nous nuclis residencials, Estació de França i Carrer Colón, Estació del Nord i el Carrer Sant Antoni i l'Estació de Sant Joan i el Carrer Balmes. En aquests carrers, moltes famílies de la burgesia barcelonina que venien a l'estiu a prendre les aigües, fugint de les epidèmies i les grips que hi havia a Barcelona, van comprar parcel·les per construir-hi torres d'estiueig.    

El ferrocarril també va canviar la situació social i econòmica de Montcada passant, poc a poc, d'una economia basada principalment en el camp a ser un poble industrial. A partir de 1880, la indústria comença a establir-se al municipi (molins fariners, indústria tèxtil…). El 1917 s'instal·la a Montcada la primera gran indústria anomenada Cimentera Asland, seguidament, el 1934 s'inaugura la Fàbrica Aismalibar i per últim el 1955 es crea la Fàbrica de pintures, la Valentine.    

El gran desenvolupament econòmic que va resultar de l'arribada d'aquestes empreses va provocar l'arribada dels primers immigrants al municipi. A partir d'aquí, es produeix una gran transformació urbanística i demogràfica a Montcada que comporta la creació de nous barris.     

Per últim, d'entre aquests factors que van influir en l'evolució de Montcada cal destacar l'aigua, un element molt important a Montcada des de sempre. Al segle X, es va construir un conducte anomenat Rec Comtal o Sèquia, que prenia les aigües del Besòs (a l'altura de Montcada), i arribava a Barcelona passant per Sant Andreu. En aquests moments van aparèixer problemes de transport, i per això entre 1620-1650, van començar unes reformes i millores a les canonades i la construcció de noves conduccions. L'augment de les necessitats hídriques van fer veure la necessitat de buscar nous cabals per proveir d'aigua la ciutat de Barcelona i al 1778 es van fer les primeres galeries sota la llera del riu Besòs, la mina "Montcada". El 1878, una gran sequera va evidenciar la insuficiència d'aigua i al 1910 va començar la construcció de pous i mines, anomenat Abastament Baix de Montcada. Com s'havia d'abastir d'aigua la nova zona urbanitzada, es van fer estudis que portaven a l'elaboració de l'aqüeducte Alt de Montcada, als anys 70.      

Aquests aspectes esmentats són els que van condicionar tant la demografia com l'urbanisme del municipi. Pel que fa referència aquests dos aspectes, cal destacar tres etapes importants:   

La primera és la situació demogràfica i urbanística des dels anys 30 fins als anys 60, que va estar condicionada per la guerra civil, és el període de la postguerra, es caracteritza per una davallada de la població entre els anys 30 i 40 (amb un alt grau de mortalitat, una baixa natalitat i gran moviment migratori a fora del país).    

Dels anys 40 als 60 aquesta situació va canviar, va haver un creixement de la població, que va passar de 6.640 a 13.295 habitants, això va ser per la creació de nous llocs de treball i al procés d'industrialització. D'aquest període de la postguerra cal mencionar la crisi del sistema d'agricultura als anys 60, que va causar un procés migratori del camp a la fàbrica.    

Des d'un punt de vista urbanístic, Montcada va començar a créixer condicionada per les peculiaritats geogràfiques de la vila i el seu entorn. Des dels anys 50 es van transformar molts espais urbans (cal destacar l'augment de l'alçada reguladora i la desaparició d'un bon nombre de torres d'estiueig del segle XIX). El procés d'industrialització de la vila, la proximitat amb Barcelona i les importants xarxes de comunicació que travessen el municipi van fer que es produís un creixement desmesurat, poc ordenat i poc equilibrat, que va destruït part del paisatge urbà i ambiental.      

Durant aquesta etapa es consoliden els següents barris ja existents: Montcada Centre (a l'Edat Mitjana), Mas Rampinyo (a principis del segle XIX), Can Sant Joan (a la segona meitat del segle XIX, la Font Pudenta ( a finals del segle XIX), Terra Nostra (els anys 30 del segle XX) i per últim Reixac-Vallençana (1r quart del segle XX). (...)      

El segon període destacable en l'evolució demogràfica i urbanística comença als anys 60 i dura fins els 80. Aquest període es caracteritza sobretot per dos fets dramàtics. La riuada del setembre de 1962, amb la pèrdua de moltes vides humanes, i la nevada del desembre del mateix any, que va paralitzar el municipi totalment. Entre els anys 60 i 70 Montcada duplica la població i l'activitat industrial. En canvi, a la dècada dels 70 el creixement de la població és més lent, dels anys 70 destaca l'abandó del camp a les ciutats més industrialitzades, com Montcada, i la crisi política i econòmica del país. Dels anys 70 als 80, augment petit de la població (passa de 22.462 hab. a 25.582 habitants).      

Pel que fa a l'aspecte urbanístic, neix una nova imatge de Montcada: suburbial, barreja de poble i ciutat-dormitori, (ínfim nivell d'urbanització, alta densitat de població, mala qualitat en les construccions, manca d'escoles, zones verdes, creixement urbanístic desmesurat i sense cap control). També cal destacar que apareixen els primers grans polígons industrials, el 1972 es crea el polígon industrial de Can Cuiàs, i el 1982, el polígon industrial de la Ferreria.

Entre els 60 i els 80 apareixen tres nous barris: L'estany de Gallecs (entre 1960-1970), el Barri de la Ribera (1962), que es un barri dormitori, i Can Cuiàs (1975) que és un barri "residencial" amb manca total de serveis.      

La darrera etapa des d'un punt de vista demogràfic és la compresa entre els anys 80 fins a l'actualitat. Des de 1980 la població creix a un ritme més atemperat. Creix de forma progressiva, amb un promig de 700 persones l'any, des de 1998. D'aquest creixement cal destacar la immigració.      

En aquesta etapa hi ha un creixement urbanístic descontrolat, però a un ritme més lent. El 1986, s'inicià la construcció de la urbanització anomenada Pla d'en Coll. Actualment, l'Administració Local es planteja accions de caràcter urbanístic i social que millorin la qualitat de vida (rehabilitació d'habitatges, dotació de serveis...). A Montcada queden poques àrees d'usos industrials sense edificar i poc espai per ús residencial; el municipi podria expandir-se en tres zones, com l'existent entre Can Pomada i el Pla de Mas Rampinyo, la zona de Ca l'Albinyana, tocant Santa Perpètua i la zona de Mas Duran, on des de l'any 2000 s'ha construït un barri amb zones verdes i equipaments necessaris…      

Actualment s'estan fent actuacions cara a aconseguir la unificació dels diferents barris formant un continu urbà; això podrà ser possible quan es portin a terme diferents actuacions que permetin aquesta actuació, com el soterrament de la via ferroviària de França, el trasllat de la fàbrica Valentine fora del casc urbà i el soterrament de la via ferroviària Vic-Puigcerdà. Totes aquestes actuacions poden tenir un gran efecte, no només en el conjunt de la ciutat, sinó en els barris en els quals incideixin.      

És fonamental, que el govern actual i els posteriors, respectin els espais verds que encara hi ha, per no caure de nou en errors passats de descontrol urbanístic. Els propers anys Montcada experimentarà una gran quantitat de canvis, que faran el nostre municipi més acollidor i amb més qualitat de vida.

Des de avui teniu a la vostra disposició un mapa aeri amb la ubicació dels llocs de interès i Patrimoni que caldria respectar i conservar. Podreu trobar-lo sempre a la secció de la pàgina "Indrets i Patrimoni de Montcada", al menú de l'esquerra.

Veure Mapa del Patrimoni en un mapa més gran.

Per a una nova inclusió d'un indret que trobeu a faltar, contacteu amb nosaltres.

Revisant a la hemeroteca de La Vanguardia he trobat un article del dijous 13 de febrer de 1936, on es parla, a la plana 10 del diari d'un rally a cavall organitzat per tal de homenatjar a un professor d'equitació i que es va celebrar al Mas de San Marc, del Marquès de Villamizar.

Vida de Sociedad
UN DÍA DE CAMPO Y DE HÍPICA
«RÁLLYE - PAPER», EN MONCADA

En la Sección de Deportes de la edición del martes ya se publicó detalladamente una reseña del «rallye - paper» a caballo, celebrado en homenaje a don Arsenio Abad, el veterano profesor de equitación. Por tanto no hemos de insistir en la parte hípica del acto, recogiendo aquí solamente su ambiente aristocrático.

Como se sabe, comenzó la jornada hípica con la reunión de concursantes y espectadores en la finca «Mas San Marc», que su propietario, el marqués V. de Villamizar, puso generosamente a disposición de los organizadores. Una vez reunidos todos, se trasladaron a la capilla, en la que destaca el bellísimo retablo del altar, de estilo barroco, el que está presidido por una artística tela pintada al óleo, que representa a San Marcos, y bajo ella una imagen escultórica de Santa Ana; estos dos santos» eran los titulares de los padres del propietario, don Marcos Rocamora Pujóla, y doña Ana Vidal Sala de Rocamora,
de grata memoria en la Sociedad barcelonesa.

Del «rallye» sólo diremos que tuvo gran importancia, pues duró hora y media (generalmente suele durar media hora o tres cuartos), y su recorrido fue de unos doce kilómetros de circuito lanzado.

El ganador fue el señor Bofill, y también llegaron en primer lugar las señoritas María Teresa Perarnau e Isabel Vilella; aquélla, antes; ésta, después, pero con todos los controles, cosa que no pudo lograr la primera, por lo que se adjudicó la copa de amazonas a la señorita de
Vilella.

Los espectadores del «rallye» nos colocamos a la mitad del recorrido para observar sus incidencias. Realmente resultaba vistosísimo ver lanzarse al galope por aquellas llanuras a tantos jinetes y amazonas; ellos con su «habit rouge », ellas con indumentarias hípicas diversas; unas, vestían de amazonas con faldas y sombrero de copa, montando en amazona; otras lucían el «habit rouge» masculino; las había ataviadas con trajes-sastre de calzón (montando a horcajadas) y tocadas con un bajo sombrero flexible de ©legante línea; otras preferían por indumentaria «berseys» deportivos. Todas rivalizaron en arrojo con los jinetes.

De vuelta al «Mas San Marc» fue servido un exquisito almuerzo —verdadero banquete— a cargo de Casa Llibre. Al final hablaron los sefiores Simón, Abad y Cuyas, como ya se dijo en la Sección de Deportes.

Mediada la tarde llegaron bastantes personas desde Barcelona, sumándose a los comensales, que éramos unos ochenta. Así se redondeó el centenar.

Se organizó el baile en la galería del piso alto, y en un descanso fueron entregadas las copas de don Arsénio Abad a los vencedores, entrega que hizo don Santiago Simón, vicepresidente del Polo Jockey Club.

Habían asistido al «rallye» y al almuerzo (o sólo á éste último) las siguientes personas: marquesa de Arguelles y su nieta; condesa de Lacambra e hijos Francisco-José y Esperanza; señoras Trian de Giraát, Tusquets de Juncadella, Upón de Riviére, Albiñana de Vidal, Vázquez de Llopart. Marsans de Vilá, Mayner de Vilella, Tusquets de Ayxelá y la señora de Perearnau; señoritas Fina Sánchez de Ocaña, Luisa M. Buxaderas, María Reyes Miró-Sanz, Mercedes Vidal-Ribas, Marina Arens, Moñón Roviralta, Blisa Córdoba, Nea Orsira, María Planas y las señoritas Jordi y E. Planas.

Señores: Juan Vilella, Santiago Giralt, Mario Riviére (que no pudo montar a caballo por estar todavía resentida su mano derecha de un reciente accidente), José Mata, José Vilá, Rafael Llopart, Francisco Juncadella, Alfredo Sanz, Enrique Marsans, Enrique del Castillo, Eduardo Buxaderas, Carlos-Luis de Lianza, Jaime Sama, José Ignacio Parellada; señores Ayxelá. Baso, Planella, Planas, Cameno, Cano, Ardura, Genové, Guasch, Munné, Simón (hijo), Vidal-Quadras, Vela, Lerín, Viñamata Soley, Beletta, Vidal y Betriu. y las personas que anteriormente hemos nombrado. (Además, con el propietario de la finca, estaban sus hijos el joven marqués Eduardo de Villamizar y la señorita María Angeles Rocamora y Nieto, que, con aquél, atendieron con toda amabilidad a las numerosas personas reunidas.)

Tuvieron que ausentarse antes del almuerzo la señorita Perearnau y los señores Portabella y Pérez, y llegaron por la tarde los señores de Rosés-Milans e hijos Tomás y M. Gloria; don Juan Manuel Bofill e hijas Rosario y Ana María; señores de Planás-Rusiñol; señorita Mary Carmen Monsolis, señores Vilella (P. y J.) y mister Walter M. Walters. Cerca de las nueve de la noche abandonábamos el «Mas San Marc», la bella mansión construida allá por los años de 1594, y que el buen gusto de su propietario ha convertido en un verdadero y valioso museo de arte.

F. T.

Observem fragments realment interessants i dels que m'agradaria assenyalar:

• La casa tenia una bonica capella amb un parell de teles pintades en representació de San Marc i Santa Ana, en referència a Marc Rocamora Pujolà i Ana Vidal de Rocamora:

(...)la capilla, en la que destaca el bellísimo retablo del altar, de estilo barroco, el que está presidido por una artística tela pintada al óleo, que representa a San Marcos, y bajo ella una imagen  escultórica de Santa Ana; estos dos santos» eran los titulares de los padres del propietario, don Marcos Rocamora Pujóla, y doña Ana Vidal Sala de Rocamora,de grata memoria en la Sociedad barcelonesa.  

• Aquest tipus de Rallies eren habituals entre la burgesia catalana i sempre es parla dels opulents i magnífics esmorzars que allà esdevingueren:

De vuelta al «Mas San Marc» fue servido un exquisito almuerzo —verdadero banquete— a cargo de Casa Llibre.

• Al final de l'escrit podem observar que es comenta la data de construcció d'aquella fabulosa mansió, 1594:

Cerca de las nueve de la noche abandonábamos el «Mas San Marc», la bella mansión construida allá por los años de 1594, y que el buen gusto de su propietario ha convertido en un verdadero y valioso museo de arte.

Nota: si algú té alguna referència per tal de contrastar aquesta data, seria molt interessant per tal de poder datar l'edifici.

Rebuscant també per l'hemeroteca del diari ABC he trobat el següent testimoni escrit de que aquelles curses de Rallies, traspassaven fronteres catalanes. ni més ni menys que a PRIMERA PLANA! 5 d'Abril de 1932:



Aquesta referència escrita és molt interessant, però encara hoés més la fotografia que l'acompanya, ja que tenim una imatge dels voltants de Can Rocamora a l'any 1932. A la fotografia s'observa un camí coronat per arbres plataners. Podria ser l'antic camí d'accés a la casa (ara tallat degut a un accident a la via del tren no fa gaires anys), o potser el camí que baixa cap a l'estany de la finca?

Si algú recorda o reconeix l'indret, si us plau, envieu-me un comentari.


Aquesta és la fotografia de la zona de Can Rocamora. La foto de la portada del diari ABC pot estar realitzada a la secció marcada com A que és el camí d'accés a la finca o a la secció marcada com B que és el camí que baixa a l'estany de la mansió (encara avui dia raja aigua), marcat com a C. El cercle marcat com a D mostra la casa  i el cercle marcat com a E la pista de tenis, avui dia una zona de desballestament de vehicles. He marcat també com a F, i segons la memòria històrica parlada, l'entrada d'una mina d'aigua, avui dia tapada.

I qui era el Marquès de Villamizar? Us adjunto un extracte del contingut del blog Montcadapost, on J. Bacardit i R. Ramos ens ho expliquen:

Hem pogut esbrinar l’origen d’aquest títol i que ostenta encara avui. El marquesat de Villamizar va ser instituït per Felip III l’any 1599 i el primer titular va ser el germà del Comte de Lerma Juan Sandoval y Rojas i actualment a l’any 2009 el seu titular es el Senyor Antoni Rocamora Trias, descendent del Senyor Marc Rocamora i Pujolà ( és el seu rebesavi ) que com tots coneixem era un important terratinent de Montcada a principis del segle XX.


En Marc Rocamora va ser un d’aquells prohoms que hem sentit parlar moltes vegades a Montcada. L’Ajuntament li va agrair les seves múltiples variades i també interessades ajudes amb el reconeixement de dedicar-li un carrer al seu nom: “ Passeig de Rocamora” , la història d’aquest fet es troba ben detallada en el numero 3, pag. 56 , de la Revista Quaderns que publica regularment la Fundació Cultural del nostre poble.


El Sr. Rocamora residia a Barcelona, on hi tenia els seus negocis (entre altres la Fabrica Rocamora i Cia, com també la Vidaurreta i Cia Enginyers), era molt ric i per tant es movia en els ambients de “classe alta” , el seu fill Antoni Rocamora i Vidal es va casar amb la Marquesa de Villamizar Dª Maria Catalina Nieto i Casas que ostentava el títol instituït per Felip III, títol que a partir d’aquell moment s’ha mantingut sota el cognom Rocamora.


Marc Rocamora i Pujolà va morir el dia 3 de juny de 1929, el seu fill Antoni va heretar les propietats del seu pare hi ja feia servir en aquelles dates en les targetes de presentació amb el títol de “Marques de Villamizar” , així consta el mes de maig de 1929 en el “llibre de visites” que la burgesia catalana va signar en la recepció que el Rei Alfons XIII va fer en el Palau de Pedralbes amb motiu de d’inauguració de l’Exposició Universal.


Últim apunt aclaridor: El “Listin” de telèfons hi figura la direcció de “Manso. S.Marcos “, es refereix a la masia que coneixem tots, situada a Mas Rampinyo, sota el nom de “ Can Rocamora”. L’any 1910 amb motiu de la visita al nostre poble del Bisbe de Barcelona Dr. Laguarda, que va venir entre altres coses, a beneir l’Escola Parroquial construïda a la vora de l’Església de Santa Engràcia. Serà, doncs, aquest lloc la primitiva i originaria escola religiosa i que posteriorment se’n construirà una altra, molt més gran i funcional: Col·legi Germans La Salle.


Les cròniques de l’època assenyalen que el “tiberi” que va oferir aquest magnat i influent personatge, es va realitzar a: “ la hermosa finca que el Sr. Rocamora posee en aquel pueblo conocida como Mas Sant Marc”. (Llibre commemoratiu dels 75 anys de La Salle)

Font de les imatges: Diaris La Vanguardia i ABC.
Font Marquès Villamizar: montcadapost.
Font imatges aèries: google.

Del blog de l'amic Fidel Casajuana:

A l'Esguard a data 7 d'abril de 1932 ja trobem anàlisis sobre les rivalitats de Mas Rampinyo i Montcada. Sense cap mena de dubte matèria d'estudi. Je je.

Llegim la transcripció del text:

Dos nuclis urbans d'un mateix poble, separats per un riu, que bona part de l'any esdevé una franja de sorra lluenta sota les fuetades del sol.

Més al! aquesta estreta franja de separació material, té espiritualment parlant dimensions que per extraordinàries resulten paoroses i es tradueixen en la realitat, en un isolament moral que pren caires de comèdia grotesca amb un deix accentuat de tragèdia.

Són Montcada i Masrampinyo (els dos nuclis més importants dels que constitueixen el poble de Montcada-Reixach) com aquells matrimonis que estimant-se i tot, per un fútil motiu que s'alimenta sempre d'un amor propi o orgull incongruent i ridícul, es timben l'esquena amb un gest d'urc per donat aparences serioses a la situació i lentament interposen entre ells un àmbim que el curs dels dies amatent aprofondeix.

Endevinemt que en el cas que tractem el mal, ve de lluny i per tant l'àmbim de la incompresió s'ha fet molt profund, i, no obstant creiem que si escatiem detingudament, l'origen d'aquesta enutjosa situació, ben segur el trobariem en alguna ridicula rivalitat de festa major o cosa per l'estil.

Sols la comprensió de la joventut de Masrampinyo i de Montcada pot resoldre l'actual situació i compenetració cultural, aquest solament molest i perjudicial per la grandesa i prosperitat de tots.

Montcada i Masrampinyo han d'ésser dos nuclis ben definits i amb característiques propies si voleu, però és necessari que siguin una sola ànima, és a dir: voluntat, patriotisme i cultura.

JOL


Fons: Ricard Ramos.

Avui llegia uns textos de Jacint Verdaguer, en concret aquesta poesia a la ciutat de Barcelona, i he trobat una petita referència a Montcada entre aquesta (us resalto en negreta):

A Barcelona

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!

Perquè tes naus, que tornen amb ales d'auroneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius "enrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossin reis.

En nàixer amazona, de murs te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes tel cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroques d'un cop de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d'un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits del riu que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir i Montgat, los torreons.

L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.

Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d'un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren marges i camps, i es tornes pobles,
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t'escampes; quan la planície et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com heure immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

[...]

I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.

[...]

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s'és trasplantada aquí.

[...]

-Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipotent;
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les Amèriques, la terra; l'Oceà.

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir!

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.

Per altra part, a la Revista d'Igualada Nº10 de l'Abril del 2002 he trobat  un poema inèdit de J.Verdaguer dedicat exclusivament al Turó de Montcada (aquest poema també el podreu trobat al Quaderns Nº 20 que edita la Fundació Cultural Montcada);

Super Flumen i Al castell de Montcada, dos poemes inèdits de Verdaguer

Les dues poesies que edito, que porten els títols de Super Flumen i Al castell de Montcada es troben en el manuscrit 3704 de la Biblioteca de Catalunya, en els folis 1v-2v i 3-3v, respectivament.

Aquest manuscrit és una llibreta de ratllada de tapes dures, de quaranta folis, que està parcialment en blanc. La cal·ligrafia és indubtablement de la segona meitat dels anys 70, i de fet hi apareix en un determinat moment la data de 1876.

Això no obstant, hi ha algunes anotacions que són posteriors, però no en els poemes de què tractem ara. A la llibreta hi ha diverses peces poètiques i alguns fragments en prosa, que suposo tots inèdits, de temàtica patriòtica, que tenen tot l’aspecte de constituir un projecte de recull que, per raons ignotes, no es va acabar materialitzant. De tot el material que s’hi conté, cap no té relació amb les quaranta-sis composicions del volum Pàtria (1888), que fou on l’autor va aplegar, en una mena d’autoantologia, la producció de tipus  patriòtic i civil escrita des de 1865.

Les obres del manuscrit es troben en fases d’elaboració diverses, des de la peça gairebé acabada a la que és més aviat un embrió. Les dues poesies que publico contenen encara versos incomplets o per escriure (que he assenyalat amb punts discontinus en el text), seguint un dels procediments de treball habituals de Verdaguer, que consistia a redactar deixant espais en blanc quan els mots que necessitava per al concepte, el metre o la rima no li acabaven de sortir, per tornar-hi en un altre moment.

Els dos poemes que he seleccionat se centren en el tema de les ruïnes, un dels més romàntics, que Verdaguer conreà en moltes de les seves obres, i que es troba associat normalment a monuments del Rosselló, del Pirineu, d’Osona, de Montserrat o de Barcelona, un àmbit geogràfic coincident amb el que s’anomena la Catalunya Vella.13 En ambdues composicions el tema de les ruïnes, vinculat al de la grandesa passada de la pàtria, és posat en relació amb l’actualitat, i més concretament amb el desig de restauració tant dels  monuments com dels valors de l’antigor.

Super Flumen, que en el manuscrit té el títol alternatiu, posat a sota de l’altre i entre parèntesis, de Sobre Poblet, està constituït per tretze estrofes, de les quals n’hi ha sis d’inacabades, que en conjunt fan  cinquanta-cinc versos. L’estrofisme de la composició (lires garcilasianes, que combinen versos hexasíl·labs i decasíl·labs seguint l’esquema 6a10B6a6b10B) té la particularitat d’ésser gairebé desconegut en l’obra verdagueriana, ja que segons Pere Ramírez i Molas14 l’escriptor de Folgueroles només la va emprar en un altre poema.

13. «La versificació de Verdaguer i la poètica castellana
», dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/IV
(Miscel·lània Pere Bohigas, 2) (Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1982), p. 265.

14. Sobre els diferents tractaments del tema que fa
Verdaguer, vegeu Ricard Torrents, «Contribució a l’estudi de
la gènesi de Canigó, de Verdaguer», dins Verdaguer. Estudis
i aproximacions (Vic: Eumo, 1995), esp. p. 209-212.

També se singularitza per estar ubicat en un indret i un monument de la Catalunya Nova, a la qual, com ja he apuntat, Verdaguer va dedicar molt escassa atenció. Val a dir que es feia estrany que el poeta no hagués tractat el tema de la destrucció del famós monestir-panteó —que tan intensament tractà en aquesta mateixa època Àngel Guimerà a la poesia Poblet—, que va colpir pregonament les consciències del catalanisme renaixentista.

La primera visita documentada de Verdaguer al cenobi cistercenc que tenim és del maig de 1882, amb motiu d’una trobada d’intel ·lectuals catalans, mallorquins i valencians; guiada per Antoni Gaudí i Eduard Toda —aquest darrer en seria el més ferm impulsor de la restauració—, va tenir el punt culminant en un passeig nocturn per les ruïnes il·luminats amb torxes i llums de bengala. Si fou aquesta la primera vegada que hi va  estar, com sospito, el poema, que per les característiques cal·ligràfiques ha de ser anterior, no fou escrit sota una impressió directa de la vista de les ruïnes. De fet, la manca de descripcions precises del monument  contribueix a afermar aquesta idea. Sigui com vulgui, això no treu força als versos verdaguerians, en els quals
destaca el gust per la hipèrbole i pel llenguatge expressiu.

Al castell de Montcada, format per deu quartetes arromançades monorimes de versos heptasíl ·labs, té les estrofes completes, excepte la tercera, a la qual manquen dos versos. El castell de Montcada, situat al cim del mateix nom, dominava el camí històric que, travessant la Serralada Litoral, es dirigia cap a Barcelona. Fou enderrocat el 1713 per ordre de Felip V.

Avui fins i tot part del turó ha desaparegut en extreure’n material per a la coneguda fàbrica de ciment que hi
ha a la població, al costat de l’autopista, establerta el 1917. Verdaguer, que l’havia de contemplar sempre
que feia el camí entre Vic i la capital catalana, l’esmenta a l’oda A Barcelona: «l’agut Montcada, [és] un ferro de llança gegantina / que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat». Més  acabat que l’altre poema,  l’al·legoria del passat de Catalunya hi és més nítida, sobretot perquè aquí la destrucció és menys colpidora  —no han estat els catalans mateixos els enderrocadors—, cosa que també s’evidencia en el llenguatge, menys expressiu. Del que es tracta aquí és de sentir «el cor» de les ruïnes, que desperten en el poeta —«el trobador» que s’enyora en contemplar-les— el record del temps pretèrit que és font d’inspiració: així «polsarà febrosenc l’arpa».

He transcrit els textos fidelment, però, a fi de facilitar-ne la lectura, n’he modernitzat l’ortografia sense afectar-ne la fonètica, he completat la puntuació i he desglossat dins claudàtors les abreviatures usades per  l’autor.

Super Flumen (Sobre Poblet)

L’adéu darrer venia
de dar al monument q.[ue] s’enfondrava,
i aixís me responia
lo riu que s’aumentava
amb lo caudal q.[ue] de mos ulls brollava:

«No són sospirs ni queixes
lo que deu arrancar-te la memòria
del lloc q.[ue] enrera deixes.
................................................
......................................................

Repti ta veu irada
als qui la mà sagnosa en ell posaren
...................................
les cendres profanaren
dels sants i els hèr[o]es q.[ue] a sa pàtria
honraren.

Com si dintre les venes
haguessin empeltat sang maleïda
de Llucifer, vils hienes
a les que el fossar crida
amb sa fetor de carn ja mig podrida.

Les tombes trossejaren
i els trajos de les mòmies se partiren,
de sos llits les volcaren
sagnosos les feriren.
...........................................................
Un home........................
i les relíquies sospirant collia
.......................................
.......................................
..............................................

Mentres visqué salvades
foren per ell potser d’un nou martiri,
mes sentí les petjades
de la mort i amb deliri
donà’ls terra sagrada al cementiri.

I allí ignorades jeien
davall la gleva humida de la terra
.....................................
quan nous udols de guerra
los ecos deixondiren de la terra.

Llavors la ira divina,
vessant, feu-me inundar a mi la ribera
del cementiri veïna
i al mar la fossa entera
baixant a revolcons en ma bromera!

Ara, si penedida
cerca la pàtria un jorn reivindicar-se,
ja sap que el mar la crida;
........................................
...............................................

Son Jordà és ell i alhora
cuna dels hèroes que Poblet guaria
si per sort les enyora
i altre cop les volia
la reina d’aqueix mar torni a se[r] un dia.

Si no, com me l’he enduda
jo la penyora de sa antiga glòria,
veurà també perduda
dins la mar de la història
per sempre més son nom i sa memòria.»

Callà el riu i brandaren
les campanes al lluny; lo jorn moria,
tan trist mos precs finaren
batre’m al cor sentia
la darrera esperança que hi naixia.

12. El riu que passa prop de Poblet és el Francolí.

Al castell de Montcada

Ai castell, lo vell castell
com s’han tornat tes muralles
jo sé lo que has estat
i veig lo que n’eres ara.

Ja no tens per tu capell,
ni pels enemics espasa,
ja no tens bravesa al cor
ni tens sang a les estranyes.

Dels mantells q.[ue] un jorn vas dur
diu que avui n’han fet mortalles
..................................................
..................................................

Si no n’has perdut l’amor
és perquè hi ha qui te’l guarda
que a no tenir-li, ai de tu!
No et veuríem tan enlaire.

Ai castell, lo vell c.[astell]
com s’han tornat tes muralles,
tu que has vist des d’aquí el cim
com nasqué la meva pàtria.

Si l’Orient treia velluts,
Mallorca i Sicília encara
treien perles de sos mars
per fer-hi anells i arracades.

Què t’has fet aviu c.[astell],
lo brau c.[astell] de M.[ontcada],
ossamenta d’un gegant
que per mig món passejava.

Si les conques de tos ulls
avui no fossen 16 buidades
veuries la teva sort
en la sort de nostra pàtria.

Mes si el temps t’ha corsecat
i per cantar alè et manca,
tos en[n]egrits enderocs
desperten 17 les recordances.

Que el trobador que es doleix
a l’ombra de tes muralles
al sentir bategar el cor
polsarà febrosenc l’arpa.

16. Fossin.
17. Despertin

Article d'en Ramon Pinyol i Torrents (Olesa de Montserrat, 1953). Professor de Filologia Catalana de la Universitat de Vic.  Membre de la Societat Verdaguer. Es doctorà amb una tesi sobre Verdaguer, a qui ha dedicat diversos treballs i edicions.



 Em quedo amb la part:

Ai castell, lo vell castell
com s’han tornat tes muralles,
tu que has vist des d’aquí el cim
com nasqué la meva pàtria.