Blogcrowds

dimarts, 14 de setembre de 2010

0 Comments:

Post a Comment



Avui llegia uns textos de Jacint Verdaguer, en concret aquesta poesia a la ciutat de Barcelona, i he trobat una petita referència a Montcada entre aquesta (us resalto en negreta):

Jacint Verdaguer.


A Barcelona

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!

Perquè tes naus, que tornen amb ales d'auroneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius "enrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossin reis.

En nàixer amazona, de murs te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes tel cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroques d'un cop de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d'un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits del riu que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir i Montgat, los torreons.

L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.


Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d'un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren marges i camps, i es tornes pobles,
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t'escampes; quan la planície et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com heure immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

[...]

I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.

[...]

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s'és trasplantada aquí.

[...]

-Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipotent;
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les Amèriques, la terra; l'Oceà.

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir!

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.

Per altra part, a la Revista d'Igualada Nº10 de l'Abril del 2002 he trobat  un poema inèdit de J.Verdaguer dedicat exclusivament al Turó de Montcada (aquest poema també el podreu trobat al Quaderns Nº 20 que edita la Fundació Cultural Montcada);

Super Flumen i Al castell de Montcada, dos poemes inèdits de Verdaguer

Les dues poesies que edito, que porten els títols de Super Flumen i Al castell de Montcada es troben en el manuscrit 3704 de la Biblioteca de Catalunya, en els folis 1v-2v i 3-3v, respectivament.

Aquest manuscrit és una llibreta de ratllada de tapes dures, de quaranta folis, que està parcialment en blanc. La cal·ligrafia és indubtablement de la segona meitat dels anys 70, i de fet hi apareix en un determinat moment la data de 1876.

Això no obstant, hi ha algunes anotacions que són posteriors, però no en els poemes de què tractem ara. A la llibreta hi ha diverses peces poètiques i alguns fragments en prosa, que suposo tots inèdits, de temàtica patriòtica, que tenen tot l’aspecte de constituir un projecte de recull que, per raons ignotes, no es va acabar materialitzant. De tot el material que s’hi conté, cap no té relació amb les quaranta-sis composicions del volum Pàtria (1888), que fou on l’autor va aplegar, en una mena d’autoantologia, la producció de tipus  patriòtic i civil escrita des de 1865.

Les obres del manuscrit es troben en fases d’elaboració diverses, des de la peça gairebé acabada a la que és més aviat un embrió. Les dues poesies que publico contenen encara versos incomplets o per escriure (que he assenyalat amb punts discontinus en el text), seguint un dels procediments de treball habituals de Verdaguer, que consistia a redactar deixant espais en blanc quan els mots que necessitava per al concepte, el metre o la rima no li acabaven de sortir, per tornar-hi en un altre moment.

Els dos poemes que he seleccionat se centren en el tema de les ruïnes, un dels més romàntics, que Verdaguer conreà en moltes de les seves obres, i que es troba associat normalment a monuments del Rosselló, del Pirineu, d’Osona, de Montserrat o de Barcelona, un àmbit geogràfic coincident amb el que s’anomena la Catalunya Vella.13 En ambdues composicions el tema de les ruïnes, vinculat al de la grandesa passada de la pàtria, és posat en relació amb l’actualitat, i més concretament amb el desig de restauració tant dels  monuments com dels valors de l’antigor.

Super Flumen, que en el manuscrit té el títol alternatiu, posat a sota de l’altre i entre parèntesis, de Sobre Poblet, està constituït per tretze estrofes, de les quals n’hi ha sis d’inacabades, que en conjunt fan  cinquanta-cinc versos. L’estrofisme de la composició (lires garcilasianes, que combinen versos hexasíl·labs i decasíl·labs seguint l’esquema 6a10B6a6b10B) té la particularitat d’ésser gairebé desconegut en l’obra verdagueriana, ja que segons Pere Ramírez i Molas14 l’escriptor de Folgueroles només la va emprar en un altre poema.

13. «La versificació de Verdaguer i la poètica castellana
», dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/IV
(Miscel·lània Pere Bohigas, 2) (Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1982), p. 265.


14. Sobre els diferents tractaments del tema que fa
Verdaguer, vegeu Ricard Torrents, «Contribució a l’estudi de
la gènesi de Canigó, de Verdaguer», dins Verdaguer. Estudis
i aproximacions (Vic: Eumo, 1995), esp. p. 209-212.


També se singularitza per estar ubicat en un indret i un monument de la Catalunya Nova, a la qual, com ja he apuntat, Verdaguer va dedicar molt escassa atenció. Val a dir que es feia estrany que el poeta no hagués tractat el tema de la destrucció del famós monestir-panteó —que tan intensament tractà en aquesta mateixa època Àngel Guimerà a la poesia Poblet—, que va colpir pregonament les consciències del catalanisme renaixentista.

La primera visita documentada de Verdaguer al cenobi cistercenc que tenim és del maig de 1882, amb motiu d’una trobada d’intel ·lectuals catalans, mallorquins i valencians; guiada per Antoni Gaudí i Eduard Toda —aquest darrer en seria el més ferm impulsor de la restauració—, va tenir el punt culminant en un passeig nocturn per les ruïnes il·luminats amb torxes i llums de bengala. Si fou aquesta la primera vegada que hi va  estar, com sospito, el poema, que per les característiques cal·ligràfiques ha de ser anterior, no fou escrit sota una impressió directa de la vista de les ruïnes. De fet, la manca de descripcions precises del monument  contribueix a afermar aquesta idea. Sigui com vulgui, això no treu força als versos verdaguerians, en els quals
destaca el gust per la hipèrbole i pel llenguatge expressiu.

Al castell de Montcada, format per deu quartetes arromançades monorimes de versos heptasíl ·labs, té les estrofes completes, excepte la tercera, a la qual manquen dos versos. El castell de Montcada, situat al cim del mateix nom, dominava el camí històric que, travessant la Serralada Litoral, es dirigia cap a Barcelona. Fou enderrocat el 1713 per ordre de Felip V.

Avui fins i tot part del turó ha desaparegut en extreure’n material per a la coneguda fàbrica de ciment que hi
ha a la població, al costat de l’autopista, establerta el 1917. Verdaguer, que l’havia de contemplar sempre
que feia el camí entre Vic i la capital catalana, l’esmenta a l’oda A Barcelona: «l’agut Montcada, [és] un ferro de llança gegantina / que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat». Més  acabat que l’altre poema,  l’al·legoria del passat de Catalunya hi és més nítida, sobretot perquè aquí la destrucció és menys colpidora  —no han estat els catalans mateixos els enderrocadors—, cosa que també s’evidencia en el llenguatge, menys expressiu. Del que es tracta aquí és de sentir «el cor» de les ruïnes, que desperten en el poeta —«el trobador» que s’enyora en contemplar-les— el record del temps pretèrit que és font d’inspiració: així «polsarà febrosenc l’arpa».

He transcrit els textos fidelment, però, a fi de facilitar-ne la lectura, n’he modernitzat l’ortografia sense afectar-ne la fonètica, he completat la puntuació i he desglossat dins claudàtors les abreviatures usades per  l’autor.

Super Flumen (Sobre Poblet)

L’adéu darrer venia
de dar al monument q.[ue] s’enfondrava,
i aixís me responia
lo riu que s’aumentava
amb lo caudal q.[ue] de mos ulls brollava:

«No són sospirs ni queixes
lo que deu arrancar-te la memòria
del lloc q.[ue] enrera deixes.
................................................
......................................................

Repti ta veu irada
als qui la mà sagnosa en ell posaren
...................................
les cendres profanaren
dels sants i els hèr[o]es q.[ue] a sa pàtria
honraren.

Com si dintre les venes
haguessin empeltat sang maleïda
de Llucifer, vils hienes
a les que el fossar crida
amb sa fetor de carn ja mig podrida.

Les tombes trossejaren
i els trajos de les mòmies se partiren,
de sos llits les volcaren
sagnosos les feriren.
...........................................................
Un home........................
i les relíquies sospirant collia
.......................................
.......................................
..............................................

Mentres visqué salvades
foren per ell potser d’un nou martiri,
mes sentí les petjades
de la mort i amb deliri
donà’ls terra sagrada al cementiri.

I allí ignorades jeien
davall la gleva humida de la terra
.....................................
quan nous udols de guerra
los ecos deixondiren de la terra.

Llavors la ira divina,
vessant, feu-me inundar a mi la ribera
del cementiri veïna
i al mar la fossa entera
baixant a revolcons en ma bromera!

Ara, si penedida
cerca la pàtria un jorn reivindicar-se,
ja sap que el mar la crida;
........................................
...............................................

Son Jordà és ell i alhora
cuna dels hèroes que Poblet guaria
si per sort les enyora
i altre cop les volia
la reina d’aqueix mar torni a se[r] un dia.

Si no, com me l’he enduda
jo la penyora de sa antiga glòria,
veurà també perduda
dins la mar de la història
per sempre més son nom i sa memòria.»

Callà el riu i brandaren
les campanes al lluny; lo jorn moria,
tan trist mos precs finaren
batre’m al cor sentia
la darrera esperança que hi naixia.

12. El riu que passa prop de Poblet és el Francolí.

Al castell de Montcada

Ai castell, lo vell castell
com s’han tornat tes muralles
jo sé lo que has estat
i veig lo que n’eres ara.

Ja no tens per tu capell,
ni pels enemics espasa,
ja no tens bravesa al cor
ni tens sang a les estranyes.

Dels mantells q.[ue] un jorn vas dur
diu que avui n’han fet mortalles
..................................................
..................................................

Si no n’has perdut l’amor
és perquè hi ha qui te’l guarda
que a no tenir-li, ai de tu!
No et veuríem tan enlaire.

Ai castell, lo vell c.[astell]
com s’han tornat tes muralles,
tu que has vist des d’aquí el cim
com nasqué la meva pàtria.

Si l’Orient treia velluts,
Mallorca i Sicília encara
treien perles de sos mars
per fer-hi anells i arracades.

Què t’has fet aviu c.[astell],
lo brau c.[astell] de M.[ontcada],
ossamenta d’un gegant
que per mig món passejava.

Si les conques de tos ulls
avui no fossen 16 buidades
veuries la teva sort
en la sort de nostra pàtria.

Mes si el temps t’ha corsecat
i per cantar alè et manca,
tos en[n]egrits enderocs
desperten 17 les recordances.

Que el trobador que es doleix
a l’ombra de tes muralles
al sentir bategar el cor
polsarà febrosenc l’arpa.

16. Fossin.
17. Despertin


Article d'en Ramon Pinyol i Torrents (Olesa de Montserrat, 1953). Professor de Filologia Catalana de la Universitat de Vic.  Membre de la Societat Verdaguer. Es doctorà amb una tesi sobre Verdaguer, a qui ha dedicat diversos treballs i edicions.



 Em quedo amb la part:

Ai castell, lo vell castell
com s’han tornat tes muralles,
tu que has vist des d’aquí el cim
com nasqué la meva pàtria.

0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici