Blogcrowds

dimecres, 31 de març de 2010

Des de fa un temps tinc aquesta fotografia, d'un retall d'una revista, del 1952, on diu:

"Homes de Blat de Moro"  En una Masia dels afores de Montcada (Vallés).
La collita de moresc dóna lloc a animades escenes rurals. després de l'esbossada, que sovint es realitza als vespres en joiosos ralls, els pobles s'engalanen amb daurades panotxes que dibuixen sanefes en els terrats, empavesen balconades i parets o formen els decoratius "homes de blat de moro" recolzats en les façanes, com els que guarden l'entrada i emmarquen les belles linies arquitectòniques de la masia figurada en el gravat.

La masia a la qual es fa referència, es tracta de Can Fontanet. Ja que si us fixeu a la fotografia, tant l'arc d'entrada com la finestra són les d'aquestmas. Compareu amb la següent fotografia actual:


Podeu llegir més informació de Can Fontanet en un altre post.

Que Montcada tenia bona aigüa és un fet conegut. Tenint en compte aquest fet, vull publicar alguns articles relacionats amb la casa de les aigües i el rec comptal. Comencem doncs...

En aquest primer post, us presentem un document inèdit, referenciat a l'article publicat pel Sr. Francesc Miret d'Espeleologia i Bibliografia, on es parla d'un dels números d'Ilustració Catalana, una revista de tirada setmanal de principis del S.XX, on es parlava de diversos temes, relacionats amb infrastructures o espeleologia, entre altres.

Publiquem un recull del nº 757 d'aquesta revista, amb títol Les aygues de Barcelona - Montcada. Parlem de l'any 1917:

Les aygues de Barcelona - Montcada
(1917) Ilustració Catalana. Revista setmanal ilustrada: 757: 859-878. Barcelona
AA. Fotografies Ballell i de les Oficines de la Casa de la Ciutat de Barcelona

Montcada fou el principal proveïdora d'aigües a la ciutat de Barcelona. El rec Comtal la conduí al llarg de vuit quilometres, molts soterrats. 

L'any 1914 es produí una epidèmia de tifus. Amb l'Eixample en construcció i les aigües que només podien arribar al carrer Consell de Cent, l'ajuntament emprengué la neteja i reconstrucció del rec Comtal i la construcció de nous conductes subterranis amb un elevador a Sant Andreu de Palomar que pugés les aigües a Vallcarca.

Aquest reportatge mostra la Barcelona de l'època, conductes de la mina d'aigua de Montcada i part de la nova xarxa d'abastiment d'aigües. (Francesc Miret).






















Us recomanem la lectura de la revista, ja que es tracta d'un treball força interessant.

Font Francesc Miret

dimarts, 30 de març de 2010

Al següent recull informatiu volem donar a conèixer la riquesa geològica que tenia Montcada, abans de la destrucció d'aquestes motivat pel progrés industrial.

En Ferran Alexandri de la Revista Muntanya (Centre Excursionista de Catalunya - Club Alpí Català), m'ha adjuntat el següent croquis que va fer en Norbert Font i Sagué a la seva llibreta de camp, el dia de la visita al turó de Montcada al 1896, i que va publicar en Joan Borràs al Sota Terra nº 5:

Al següent extracte es poden observar dos planes del seu diari, on realitza tres petites anotacions d'excursions realitzades, una al 19 de Setembre, una altra al 23 de Setembre i finalment una exploració de la cova de Na Guilleuma, el 24 de Desembre. La transcripció del texte, que he pogut desxifrar és el següent:

Dia 24 de Desembre
Excursió a la cova de Montcada (...) les coves de Na Guilleuma, del Castell de la Mare de Déu (...)

Els(...) de Na guilleuma és aquest:

I a continuació fa un croquis de la cova, que s'accedia mitjançant una entrada al terra


Extret de Borràs, J. et al. (1984).- "Resum històric de l'espeleologia catalana" 1ª part. Sota Terra (5): opuscle adjunt. GES - Club Muntanyenc Barcelonès

Boca d’accés a la Cova avenç de Na Guilleuma, arxiu Ramos.

Al volum de "La espeleología en Cataluña. Principales simas de Cataluña" surt especificada Na Guilleuma, com a gruta explorada a Desembre de 1896.

Una humil restauració del mapa de la caverna, que encara que no proporciona dimensions reals de la caverna ens podem fer una idea, si conservem l'escala de l'entrada de la cova a la fotografia que també us adjuntem, amb relació a la resta de la cova:

Estructura de la cova. Representació i restructuració digital per X.Colomé a partir de croquis d'en Borràs.

La següent referència, investigada pel Sr. Ricard Ramos ofereix una altra perspectiva de la cova:


La primera exploració coneguda i realitzada per excursionistes i espeleòlegs a la cova de Na Guilleuma va ser els joves components de la nova entitat excursionista de Catalunya anomenada: Associació d'excursions científiques de Catalunya. Aquesta primera exploració a la cavitat de na Guilleuma no va ser pas l’única, doncs, altres espeleòlegs com Font i Segué també la van explorar així com les altres cavitats que estaven en el nostre turó.

La descripció i valoracions personals sobre aquesta exploració realitzada a la cova de Na Guilleuma per l’emblemàtic espeleòleg català en mossèn Font i Sagué, el 29 de desembre de 1897, i publicada el mes de juliol de 1901 (Butlletí del CEC any XI juliol de 1901 núm. 78), podem extreure interessants observacions sobre la morfologia i les característiques d’aquesta cova-avenç, que entre altres coses m. Font i Sagué ens diu: (text original)

No’m vaig fer, donchs, cap il.lusió de trobar una gran còva; tot lo més creya arribar al límit de les calices silúriques, però ni això fou possible, com veurem.


L’entrada sembla d’un avench, puix és quasi perpendicular


Acompanyat per Maspons i Camarasa i de dos joves amics de Montcada, comença l’exploració” La galeria té 50 centimetres a un metre d’amplada, d’altura variable, y té la direcció constant de nord-est a abdós costats, y a terra hi ha gran nombre d’esquerdes impracticables, les primeres per lo estretes y les segones per estar tapades ab pedres despreses del sostre, les quals esquerdes demostren que’l moviment que les produí fou molt enèrgich y sobtat.


Després de baixar 15 metres per la ràpida pendent que forma aquesta galeria irregular, se troba un enfonçament ; abans de baixar-hi el sondejàrem y il.luminàrem ab el magnesium, poguent veure que donava pas a una galeria inferior. Hi baixàrem arrapant-nos per les roques de les parets y trobàrem una cambra d’uns sis metres de llarch per dos o tres d’ample, plena de malmeses estalactites. Al mig d’aquesta cambra hi havia un altre enfonzament o forat que’ns portà a una altra cambra de la mateixa amplada, llargada y direcció que la superior, ab un altre enfonzament que va a parar a una tercera cambra, una mica més petita que les anteriors, En l’extrem est d’aquesta darrera cambra hi ha un principi de galeria tapat per ensorraments del sostre, y al mitj un enfonzament que pot-ser conduiria a altres galeries, però que avuy està completament obstruit. Aquesta darrera cambra té móltes estalactites ben conservades, lo qual prova que no és gaire visitada, puix és una mica difícil baiar-hi..

Com és pot veure la cova de Na Guilleuma amb una galeria de 15 metres que termina amb tres eixamplaments o cambres sobreposades de cinc a sis metres cadascuna. El conjunt té una fondària d’uns 20 metres.

No és, donchs, cap cosa de l’altre món, ni arriba de bon troç no ja a Montgat, sinó ni al límit de les calices silúriques.

Nosaltres pensem que moltes de les cavitats obstruïdes i que han estat desobstruïdes posteriorment, han sorprès als mateixos espeleòlegs. Norbert Casteret un famós espeleòleg francès, va aconseguir veritables i sorprenents descobriments en coves que oferien aquestes dificultats i una vegada salvat aquest obstacle, les dimensions i recorregut de les noves galeries descobertes eren impressionants.



Descrita per Puig y Larraz en el seu: Cavernas y simas de España (1896), copiant una descripció d'anteriors visitants. Sembla que Pujades, en alguna crònica fa una descripció molt exagerada. 

 Cavernas y simas de España (1896)

A les planes 61 i 62, Puig i Larraz, diu:

Cova de Na Guilleuma. - Encuéntrase ésta en el cerro en que se elevaba el castillo de Moncada, á pequeña distancia de la fuente ferruginosa. La boca es baja y de pendiente muy rápida; pero dista mucho de ser como la pintan Pujades y Montaner, puesto que no existen los grandes precipicios de que ellos hablan; la bajada ofrece algún riesgo á causa de las grietas, algunas muy profundas,que presenta el suelo; la galería es muy irregular, pues mientras en ciertos sitios la altura es grande, en otros es necesario arrastrarse para poder continuar; á los 37 metros de la entrada se encuentra en la actualidad cortada la cueva por una gruesa roca, probablemente desprendida del techo, que no permite pasar de allí. Esta cueva, que citan y describen muchos, no ofrece al presente más que lo que acabamos de relatar, y, por consiguiente, ignoramos si serán ciertas las consejas que más de una vez hemos oído relatar respecto á ser la comunicación que existía entre el castillo y el mar, entre Mongat y Badalona.

Itiner. Moncada; estación del ferrocarril de Zaragoza, á 14 quilómetros de Barcelona; del ferrocarril á San Juan de las Abadesas; del ferrocarril de Francia (linea del interior). || Ter. g. Calizas devonianas? || Bibl. Pujades; Parcerisa; Maspons; BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, Butll. de la Assoc. d'Exc. catal, any IV; Balaguer; Puig y Larraz.

Sorprèn la descripció de la cova i de la petita referència a la comunicació de la cova amb Montgat i Badalona, ja que sempre he escoltat del meu avi aquesta llegenda, on es parlava de que a la guerra amb el Francès (1808 a 1814), uns Montcadencs van pujar al turo i es van tancar allà, tot tirant rocs als enemics i evitant que aquests pugessin. Els francesos van quedar en campanya a la llera del riu Ripoll esperant a que els rebelds es cansessin i es quedessin sense queviures, però cada matí els montcadencs enssenyaven als francesos un peix de costa que segons diu la llegenda, anàven a collir a Badalona, a través de les grutes que comunicaven el turó amb aquesta localitat. Tinguem-lo només com una nota curiosa, ja que no és més que una llegenda.

També es parla d'altres coves i grutes dels voltats:

Cova Del Castell.- Situada á unos 400 metros más arriba de la anterior, dirigiéndose hacia el castillo: es una gruta, pues tiene unos cinco metros de fondo por 3,6 de ancbo; el piso es plano.

Ter. g. Calizas devonianas? || Bibl. BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, loc. cit.; Balager.

Cova Del Hermitá.- Hállase en las inmediaciones, y se supone ha estado habitada, como lo indica su nombre; sin embargo, lo escarpado del lugar y el estado en que hoy se encuentra hacen dudar haya servido de albergue en ninguna época.

Bibl. BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, loc. cit.

Cova De La Mare De Deu.- Es la más inmediata al castillo; tiene un bonito aspecto, y la vista que desde allí se domina es tan sorprendente y magnifica como desde la misma cima. Debe su nombre al hallazgo que en ella se hizo de una imagen de la Virgen.

Ter. g. Calizas devonianas? || Bibl. BARCÓN, BRU Y GARRIGOSA, loc. cit.


Caverna de Casa Sans.- Esta cavidad, descubierta en 1882 con ocasión de unas obras, tenía abundantes estalactitas. Se halla también cerca de Moncada.

Ter. g. Caliza tobácea cuaternaria. || Expl. Almera encontró restos de oso pardo y una valva de Pectunculus glycimeris || Bibl. ALMERA, Crón.
cient., 1883.


Sorprèn també aquesta última gruta, descoberta al 1882, on l'explorador Almera va trobar restes d'un  ós bru, que dóna una referència molt interessant dels animals que hi van vivir en aquests indrets en un passat. SEmbla que va ser un ulla d'un URSUS SPELAEUS, segons trobem a la referència següent "(...)como restos fósiles de Ursus spelaeus (un canino en la Cueva de Can Sans, en Moncada) (LÓPEZ, 2004)", de "Restos de oso pardo en estructuras de la Edad del Hierro del
yacimiento de Can Roqueta/Can Revella (Vallès Occidental)" de Silvia ALBIZURI i Julià MAROTO.

També es va trobar la petxina de que es parla, Pectunculus glycimeris.

Pectunculus glycimeris.

Seguint amb la cova de Na Guilleuma, també consta en algun escrit de Victor Balaguer i hi ha alguna cosa en el Butlletí de l'Associació d'Excursions Catal. any IV.



Butlletí de la Associació d'Excursions Catalana, 1881.

L'excursió, relatada a les planes 207 a 212 diu:





A les planes 222 a la 225, es parla de la Excursió relatada per Joan Bru, al 8 de Setembre del 1881:


I a les planes 217 i 218, es parla d'una altra Excursió a reixac, el 4 de Setembre del 1881:




Segons consta en el Catálogo espeleológico de la provincia de Barcelona (1961), la cova de Na Guilleuma va desaparéixer cap als anys 1930.

Amb relació al conjunt de coves i cavernes que tenia el turó, En francesc Miret Pérez, m'ha adjuntat uns documents o també queden enregistrades. es tracta d'un catàleg espeleològic dels voltants de Barcelona i de Montserrat, publicat al 1952 pel "Instituto de geología", a Oviedo.

 (1952) Speleon. vol. 3, núm. 4: 183-190. Oviedo.



Podem llegir un llistat de les coves i cavitats documentades a la fi de no perdre cap referència futura. Segons diu: 


Cuevas del Turó de Montcada: existían en este lugar una serie de cavidades que han sido destruídas totalmente por la cantera de una fábrica de cementos; eran estas:

  1. Cueva de Na Guilleuma
  2. Cueva del Castell
  3. Cueva del Hermitá
  4. Cova de la Mare de Deu
  5. Caverna de Can Sans


Per altra part, adjuntem un seguir de fotografies proporcionades per Francesc Miret, amb relació a la Cova de la Mare de Déu:







Fonts:
Revista Muntanya, Ferran Alexandri
Cavernas y Simas de España (D. Gabriel Puig y Larraz). Biblioteca Nacional de España.
Ricard Ramos, MontcadaPost
Butlletí de l'Associació d'Excursions Catal. Eduard Vidal i Riba. Dipòsit Digital de Documents de la UAB. No s'ha trobat referència de (C)
Espeleología, bibliografía. Francesc Miret Pérez

dilluns, 29 de març de 2010

En una publicació de la “Revista del Museu Municipal Les Maleses de Montcada” en el núm. 7, en Miquel Capella  escriu un recull de motius montcadencs, entre altres hi diu el següent:

(...)“Fàbregas. 
Amb motiu de can Fàbregas foren conegudes la major part de les famílies que havien estat de masovers a la finca d’aquest nom que es troba prop a Reixac i que avui es troba completament enrunada. Eren coneguts pels Fàbregas la família Riera Font, la Roseta de can Fàbregas, a qui ningú coneixia pel cognom, i algunes altres....”

Val a dir que la Roseta de can Fàbregas realment va ser masovera d'aquesta casa. També ho va ser el seu marit, en Josep Ventura, i durant un temps una de les seves filles, Maria. Val a dir que Roseta és la meva rebesàvia, Rosa Riera Navarra.

Rosa i la seva família van viure a la casa Ca la Roseta, a prop de la masia de Can Fontanet. Ca la Roseta és una de les cases que podem trobar a la falda del turó de Reixac, avui dia restaurada pels actuals propietaris, i que que podem trobar al marge esquerre del camí de pujada de l'ermita de Reixac, sortint des de Can Fontanet (Masia Restaurant Reixac). El fet no tindria gaire transcendència si no és pel següent document gràfic que us presentem avui.

Acuarel·la de Ca la Roseta, signada per F.Badaló.

Es tracta d'una acuarel·la que pertany a aquesta casa, anomenada "Ca la Roseta" i que va ser signada per F.Badaló. La dedicatòria diu "A Rosa Riera amb tot l'afecte". La persona a qui fa referència el pintor, és com ja hem comentat, Rosa Riera Navarra, nascuda un 26 d'Abril del 1879 a Montcada i que va viure en aquesta casa, que va ser batejada amb el seu nom.

Al quadre, a part de la casa i de les muntanyes de la Serralada Marina, s'observen tres figures que podem descriure:

- La mateix Rosa, vestida de color negre (vidua en aquell moment).
- Un infant assegut en una cadira (segurament el fill o una de les dos filles que va tenir).
- Un adult, també assegut que bé podria ser algun veí/ïna de la zona.

També, sembla observar-se un gos, de color negre, ajegut a terra, al costat de Rosa.

Per les referències que podem observar al quadre i a les investigacions realitzades, la data de creació de l'acuarel·la és posterior a 1939, ja que el marit de Rosa, Josep Ventura, morí aproximadament pels voltants del 39 i al quadre observem a Rosa vestida de color negre. L'acuarel·la no mostra cap data ni per davant ni per darrera, una dada que serviria per a poder contrastar la informació obtinguda.

Rosa i la seva família van treballar a Can Fàbregues, una mica més amunt i, avui malauradament un mas ja desaparescut. Hi han referència en quant a memòria històrica de que els pares de Rosa van ser els masovers de Can Fàbregues en aquella època i que el germà de Rosa vivia a Can Fontanet, una mica més avall.

Una de les fotografies, que a més es pot observar al fascicle 46 de l'Abans de Montcada.


Com a dada curiosa, el pare de Rosa va comptabilitzar unes 160 fonts, brolls i zones riques en aigua a la zona de la Vallensana, la gran majoria, avui ja desaparescudes. Altres referències parlen de l'abundància en aigua d'aquella zona que permeten contrastar aquesta dada.

Pel que fa al pintor F.Badaló s'ha pogut saber que tenia la seva residència d'estiu a Montcada i en concret a prop de la mateixa Casa de "Ca la Roseta", entenem que d'aquí la seva amistat i l'orígen de l'acuarel·la.

 Plec de signatures de l'any 1943, per tal de demanar la restauració de l'ermita de Reixac*, on podem observar la signatura de Rosa Riera. aquest document dóna fe de que Rosa vivia i estava molt vinculada a la seva parròquia. Font R.Ramos.

Amb referència a la construcció de la casa, l'alcalde de Montcada, en aquells temps era Estanislao Abadal i a principis de segle era l'administrador de certs terrenys, entre els quals el de la casa de la Rosa. Aquest home va construïr aquesta casa i d'altres a la plana de Mas Rampinyo en règim de lloguer.

Rosa descansa al cementiri de Reixac.

Si teniu qualsevol document gràfic, de texte, de mèmòria històrica o genealògica, relacionat amb Rosa, la seva família i/o Ca la Roseta, poseu-vos en contacte amb mi. Gràcies.

* L'1 de juliol de 1042 és el primer cop que es parla del terme de Reixac. El 3 d'agost de 992, de l'església. Com a parròquia és esmentada el 1028. La consagració és del 28 de desembre de 1048.  Font.

diumenge, 21 de març de 2010

El grup d'espectacles medievals Alma Cubrae, ve oferint des de ja fa alguns anys, espectacles i exposicions relacionades amb temes medievals. Una de les seves últimes activitats, va ser l'Exposició d'Armadures de Cavallers Catalans, entre els quals destaquem la reproducció de l'armadura d'Ot de Montcada amb la característica cimera del seu llinatge.

Ot de Montcada

Aquest mes passat Alma Cubrae ha estat a la fira medieval de Manresa, però també podreu assistir a la fira medieval de Calonge el 3 i 4 d'Abril.

Detall vestimenta

Segons m'han comentat des de Alma cubrae, per tal de realitzar les vestimentes de l'armadura d'Ot de Montcada es van basar en unes làmies d'Armand de Fluvià i il.lustrades per Julià Muntbrú, amb el rigor històric que aquestes làmines ofereixen.

Cimera de Guillem de Montcada (1449)


Ot de Montcada.

Si teniu la oportunitat d'assistir a algun d'aquests events, organitzats per Alma Cubrae, no dubteu en comentar qualsevol aspecte a tractar.


Alma Cubrae
Bloc Alma Cubrae
Fotografia armadura Ot
Fotografia cimera Guillem de Montcada 

divendres, 19 de març de 2010

Avui el meu avi m'ha enssenyat una fotografia que conserva del seu oncle per part de mare. Es tracta d'una fotografia de Can Fontanet amb una figura de l'època, que podria ser Josep Ventura i Riera, davant de la carretera de la Roca.

Can Fontanet. Fons familiar

A la fotografia es pot observar el paller, a la dreta, que dóna fe d'una època de pagesia que avui dia tant costa trobar.  Per altra part, a banda de la construcció, també s'observen altres elements característics de la vida a la masia i les fites de pedra al costat de la "carrereta", o millor dir, el camí de la Roca.

A continuació, i aprofitant aquesta nova fotografia, adjunto un recull de fotografies d'aquesta masia, durant els últims anys.

La descripció oferida per la Diputació de Barcelona diu que es tracta d'una casa de planta baixa i pis, coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. Adossada a l’esquerra hi ha un edifici de tres plantes amb la teulada a una vessant.

A la planta baixa i centrada està la porta que està dovellada i és d’arc de mig punt, al costat una porta més petita.

Can Fontanet al 1915
    Placa de vidre estereoscòpica, 6x13 cm.
Càmera fotogràfica: Hasselblad 
Fons Josep Salvany i Blanch, 1866-1929 (Biblioteca Nacional)


Al pis els elements es distribueixen simètricament, destacant una finestra al centre amb motius esculpits com l’escut de la família Fontanet. A cada banda una finestra rectangular, emmarcada i amb ampit i llinda de pedra.

Can Fontanet al 1917.

És molt remarcable la façana de ponent, que està recolzada per cinc contraforts de grans dimesions posats a fi d’aturar el desplaçament de l’edifici que produeix esquerdes i fissures. Al pis hi ha quatre finestres amb elements treballats i esculpits.

Detall porta i finestra.

A la façana de tramuntana una escala exterior dona accés al primer pis. Noves edificacions han crescut al voltant del barri a fi de servir a les noves necessitats del restaurant.

Situada al costat de la Carretera de la Roca, al Pla de Reixac, en aquest punt s’inicia el camí que du a l’ermita de Sant Pere de Reixac.

 Can Fontanet al 1920



Masia de grans dimensions que pertany a l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, on hi pagaren delmes fins l’any 1837. És una construcció del s. XIII, ampliada al s. XIV per Simon Fontanet.

 Can Fontanet al 1920.

Originalment fou una construcció més modesta bastida i recozada en part en una roca, encara apreciable a l’interior. En aquest lloc eren abundoses les bassioles que a vegades aprofitaven con vivers de peixos. Un d’ells va donar lloc a un topònim “el viver de les Fontanes” (s. XI).




Can Fontanet 1927. 
Fons Fundació Cultural Montcada

Apareix citat aquest edifici al s. XIV com Mas Riera. Fou a les darreries d’aquest segle que fou comprat per Simon Fontanet, aquest donà nou nom a la casa.  L'any 1309, era anomenat Can Mas.

Va comprar també el Mas Soler (avui Can Moià). La casa fou modificada ampliament en són testimoni les finestres i l’escut sobre la porta. El barri que la tancava fou també de llavors a fi de protegir-la dels bandolers



Can Fontanet B/N & Color.

Aquesta masia, com altres cases de la zona, pertany a l'inventari del patrimoni arquitectònic del parc de la Serralada de Marina i com tots sabem avui és un restaurant, anomenat Masia Reixac, a la carrereta de la Roca Km 9.

Can Fontanet avui dia. Fotografia.

Can Fontanet, ara Restaurant Masia Reixac

Finalment, adjunto un extracte històric i ornamental de la plana web de  Masia Reixac:

El 19 de Febrer de 1386 els Frares de la Mercè, de la ciutat de Barcelona van vendre a Simon Fontanet aquesta masia, dos cases de molí, sèquies i molts aparells i peces de terra per a ser llaurada. L'any 1395, Arnau de Fontanet la va  oferir en donatiu a Francisco Vilaseca. La masia és de planta rectangular i tipologia de coberta amb dos vesants amb la cumbrera perpendicular a la façana principal.

A la planta baixa, es conserva una porta amb un magnífic arc arrodonit de mig punt i empedrat; al costat esquerre hi ha una altra porta de ferro, més petita i rectangular i amb un arc rebaixat amb empedrat menor que amb tota seguretat es tractava de l'entrada a l'estable. 




Masia Reixac

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici