Blogcrowds

dissabte, 29 de maig de 2010

Imatge del turó quan la cimentera encara no l'havia pait del tot. S'assembla una mica al Pedraforca?

Imatge dels anys 60. Vehicles de l'epoca i el nostre pobre turó.  Fons personal.

divendres, 21 de maig de 2010

Només una referència de l'Octubre del 2008, per part de la revista Mírame, i on es parla del nou accés a l'estació de Mas Rampinyo. Redacto literalment:



L’Ajuntament de Montcada i Reixac ha donat conformitat al projecte de construcció de l’accés a l’estació de Renfe Montcada – Ripollet (línia R3) des de Mas Duran, que s’emmarca en el Pla Parcial del MC-5 de Mas Rampinyo i ha d’executar la Junta de Compensació del sector.

L’obra permetrà dignificar la connexió amb l’estació des del carrer Salvador Dalí, que actualment es fa per un camí de terra en males condicions. Es tracta d’una millora que reclamaven des de fa temps els nous veïns del sector.

El projecte l’ha encarregat la Junta de Compensació del MC-5 i ha estat ratificat per l’Ajuntament, que hi ha introduït algunes millores.


Un cop els promotors l’adjudiquin a l’empresa que l’executarà, es preveu que les obres tinguin una durada de dos mesos.


El cost és de 121.770 euros.

El nou accés estarà adaptat a les persones amb problemes de mobilitat, estarà equipat amb l’enllumenat adequat, així com mobiliari urbà, i disposarà d’arbrat i zones ajardinades.


Antic camí de baixada des del camp de futbol de l'Aismalibar, cap a l'estació de ferrocarrol de Mas Rampinyo. Quants cops l'he fet servir! A peu, en bicicleta...


Antic camí. Fons personal.

Nou accés. Fons presonal.

divendres, 14 de maig de 2010

La fotografia és un bon instrument per a enregistrar records. A vegades, val la pena, enfrontar dos records entre els quals ha passat uns anys i veure en què hem millorat i en què hem empitjorat. Una primera mostra, d'un llarg camí:

Dècada dels 60

L imatge parla per si sola. Hi han diversos elements que ja no es conserven, com els pals gegantins a les voreres que tant mal van fer a la vista o l'existència de la pastisseria Olimpo, que malauradament ja és tancada.

Any 2008

Ara l'avinguda ja no és la N-152, ni la C-17, només és el nostre carrer de pas, però... si us fixeu, ara passen més cotxes que abans, que era la "Nacional" de Puigcerdà. si més no, més vehicles estacionats si que n'hi ha.

Fotos: F.Casajuana i Montcada.info

dijous, 13 de maig de 2010

Vaig adquirir un exemplar del llibre "La Mare de déu del... Ciment? - Història d'un conflicte" d'en Josep Bacardit Sanllehí i Ricard Ramos Jiménez durant divendres de Sant Jordi. M'agradaria fer un petit article sobre les meves impressions, aprofitant algunes fotografies que he pogut rescatar.


Restes de la capella del castell, a principis de S.XX.


Val a dir que la seva lectura va ser força intensa i gairebé vaig finalitzar el llibre sense adonarme. Des de la plana 15 o 20 ja em voltava pel cap la solució definitiva, pensant en el que es va fer amb el temple d’Abu Simbel a Egipte, davant la pressa d’Assuan: Traslladar pedra a pedra l’ermita a la plana.

Façana de la capella.

Cada cop que avançava en el llibre no trobava cap explicació de per què no es va apostar per aquesta solució... cap document que ho digui... ningú ho va pensar? No va interessar? No era per manca de diners ni de fe per cap de les dos bandes. Van enderrocar la capella i llestos? No es va catalogar l'indret? No hi va haver cap altra solució? 

Entrada de la cova on va ser trobada la Mare de Déu. Cova de la Mare de déu del Turó.

Segurament molts ciutadans de Montcada haguessin col·laborat animats per la fe i la necessitat de salvar el seu passat, baixant pedres amb rucs i carros guiats per un cap pensant?

Mare de Déu del Castell de Montcada. Interior de la capella.

Només podem fantasiejar amb el que podria haver estat i finalment no va ser. O inclús arribar a pensar que d’aquí molts anys, al segle XXIII i després d’una recuperació del turó pels mitjans que siguin, que tot just ara comença i espero amb peu ferm, l’ermita pugues tornar allà on va néixer. A dalt del turó.

Imatge de la Verge.


El llibre és un molt bon treball de recerca i investigació i personalment el recomano a tots aquells amants de la història local de la nostra vila, en particular per aquells i aquelles que com jo, han descobert una petita, o gran història amagada des de fa gairebé 100 anys.

Xavier. 




Aprofitant, deixo constància de l'article, publicat fa uns dies a la revista Mírame sobre la reconstrucció del Turó, per a que el pugueu llegir:


Lafarge en un comunicado de prensa informa que la semana próxima comenzará la restauración morfológica del Turó mediante el relleno con tierras naturales, sentando la base para posteriores labores de revegetación del terreno.
La empresa tiene previsto culminar el plan de restauración en unos 3 años, período menor del previsto con la incorporación de 900.000 m3 de tierras naturales y conseguir ante todo suavizar los taludes para posteriormente recuperar la biodiversidad propia de la zona mediante plantación de diferentes especies.
El Plan de restauración cuenta con la aprobación del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya y está recogido en la Autorización Ambiental otorgada a la cantera.

divendres, 7 de maig de 2010

Avui us presentem la primera referència documental del Castell de Montcada, anomenat Castro Montekandano que apareix al llibre "Llibre Gran dels Feus".Aquesta referència data de l'11 d'Octubre de l'any 1023 i és un dels castells que la comtessa Ermessendis ofereix com a penyora i garantia de mantenir la pau al seu fill Berenguer Ramon I.

Per altra part i ja com a referència de Montcada, al cartulari de Sant Cugat del Vallès, apareixen documents relatius a la nostra vila, com a "prope Montem Catanum" a l'any 989.

dissabte, 1 de maig de 2010

Una entrevista a Miquel Coll i Alentorn, President del Parlament de Catalunya, el 28 de juliol de 1985, a La Vanguardia, on es parla de les llegendes i com s'originen.

 Fresc del Palau Aguilar on s'observa Guillem de Montcada, vescomte del Bearn, parent de Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal.

Transcripció de l'entrevista:

El que la preparó hace varios siglos fue el arzobispo de Tarragona que se dirigía hacia Roma y a la altura de Montcada, en el prado conocido como Matabous, fue interceptado por Guillem Ramon de Montcada.

De lo que se sabe —quedó un testamento sacramental y un documento penitencial del Vaticano recogiendo los hechos— cabe considerar que en principio la conversación entre el arzobispo y el caballero fue amigable. Mas de pronto, el caballero blandió su espada e hirió mortalmente al clérigo.

—Os pido que me dejáis confesar —pidió éste.
—Hacedlo —respondió el caballero.

El arzobispo se confesó con un sacerdote que le acompañaba, en tanto el caballero, en muestra de discreción, se alejaba por el prado.

Todo parecía ya en paz cuando, vete aquí que, terminada la confesión, regresó el caballero junto al arzobispo.

—Estáis en paz con Dios? —debió preguntarle (uno también tiene derecho a fabular).
—Sí —respondió el arzobispo, en tanto besaba su cruz pectoral.

 Guillem Ramon de Montcada. Pintura de Ramon Tusquets.

Le soltó entonces un par de mandobles que terminaron con la vida del buen clérigo y, no contento con ello, al cruel Guillem Ramon de Montcada no se le ocurrió otra cosa que esparcir el cerebro del arzobispo por el prado de Matabous.

—jQué bestia, oiga!
—Horrible, sí. Coll1 i Alentorn ha seguido explicando que, Guillem Ramon de Montcada, marchó a sus tierras de Bearn, de las que era vizconde, y que según la leyenda, cada vez que regresaba a Montcada las desgracias —sequías, inundaciones, malas cosechas... se sucedían a modo de ejemplar castigo divino, un tanto injusto por otra parte, ya que la felonía del señor la pagaban los que trabajaban las tierras.

Pero, años después, el monasterio de Santes Creus, empieza a construirse con la generosidad de un Guillem Ramon de Montcada.

La confusión de personajes se cierra con un fundido magistral: dice la leyenda que la construcción fue a modo de penitenciaría.

Dice también Coll i Alentorn que, a los monjes no les debió gustar que la leyenda identificase la construcción de su monasterio con un asesino y así empezaron a salir los juglares recitando sus canciones de gesta en la versión de los
monjes, que ya era exculpatoria estando Guillem Ramon de Montcada prisionero de Guillem de Castellvel pasó por el castillo el arzobispo Berenguer de Vilademuls que fue a visitarlo a la mazmorra en la que el vizconde de Bearn se consumía aprisionado a un cepo, sobre el que se sentó el srzobispo.

Imploró el prisionero al clérigo intercediese ante Guillem de Castellvell, para que éste aligerase el infamante grado de prisión y, sarcástico, el arzobispo, sacó una navaja de su bolsillo, cortó una astilla del cepo y dijo al prisionero: “Ya os he aligerado yo”.

Coll i Alentorn ha sonreído, una vez más, antes de poner fin a la leyenda:

—Ante el terrible escarnio, cuando Guillem Ramon de Montcada recuperó su libertadesperó el paso de Berenguer de Vilademuls, le tendió una emboscada y le mató.

Tal vez, pienso yo, se pasó en lo de esparcir el cerebro del arzobispo por el prado de Matabous. Unpoco sádico sí era el vizconde...

Ot de Montcada, parent de Guillem Ramon.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici