Blogcrowds

divendres, 30 de juliol de 2010

La següent font estava situada a la Plaça Catalunya de Barcelona:


Va ser ignaugurada al Desembre del 1917 i va tenir la particularitat de ser la primera que va proporcionar aigua de Montcada al públic, després del canvi de tuberies realitzat amb motiu de la infecció de les aigues del 1914. Actualment la font ja no existeix.

divendres, 23 de juliol de 2010

Un bon treball dels autobusos a Montcada:



El servicio urbano de Montcada esta servido, actualmente, por las líneas 155 y 156 de TMB, y por el recorrido urbano que realiza por el municipio, la línea 96 Barcelona - Montcada, antes TM.


El Sr. Paco Bertrán con un bus engalanado por un día de Fiesta Mayor.

Aunque sus origenes datan de mucho tiempo atrás. Se trata de la empresa TRAVIMO (Transportes de Viajeros de Montcada) que nació en 1960 y duró hasta el año 1978.





El principio de la compañía fue complicado, los caminos iniciales eran de tierra y estaban llenos de baches y piedras. En la calle Mayor era frecuente que hubiera carros, tricilos, camionetas y carretas de mano aparcados en desorden que entorpecían el paso de los autobuses. Especiales complicaciones se podrucían cuando lluvía y los caminos de tierra se convertían en intransitables por el barro. Muy a menudo la ruta la ruta se convertía en toda una carretera de obstáculos, situación que dificultaba el mantenimiento de la regularidad del servicio.



 El Sr. Faustino Bertran a bordo del autobús.


Comenzó con dos autobuses Ford BB, uno del año 1933 y otro del 1934, ambos comprados el 18 de marzo de 1960 por el Sr. Faustino Bertrán Lanuza a Miquel Martí Adell, de AutoTransportes Martí de Sabadell. Consumían diariamente de 60 a 80 litros de bencina y 4 litros de aceite.


Pl. Espanya

A los tres años de servicio se moderniza la flota, y en 1963 el Sr. Faustino Bertán compró dos nuevos autobuses fabricados en la factoría Nápoles de Zaragoza: un Pegaso carrocería Zane y un Nazar fabricats a la Factoria Nápoles de Saragossa y con motor Perkins, con capacidad para 18 personas sentadas y 40 de pie. Ambos se matricularon el 20 de enero de 1964. 


 Ante la antigua fábrica de Valentine.

El Nazar fue el coche habitual del servicio desde que se compró hasta el final de la línea, la línea tenía una frecuencia de 40 minutos. El Zane era el coche de relevo, y también salían los dias de mercado -los miércoles- con lo que se conseguía una frecuencia de 20 minutos de de 9.20h a 12.50h. Los dos estaban pintados de azul claro en su parte inferior y blanco en la superior.


En la calle Anselmo Clavé.

La concesión de la línea se concedió el 8 de junio de 1963, aunque la línea ya funcionaba desde 1960. El precio del billete en 1963 era de 2'50 pesetas.



En la parada de la calle Bateria en Can Sant Joan.

Muchas son las anécdotas que vivió el Travimo, hasta algunas fuentes afirman que se decidió arreglar las calles del municipio gracias a que el día de la inauguración de los segundos vehículos, uno de los autobuses se estampó contra un árbol con todas las autoridades adentro.A partir de ese incidente se niveló la tierra con grava, se puso luminación, se señalizó las aceras para los viandantes, etc...


 En la Av. Unitat, despues de la nevada del 62.

Su recorrido transcurría longitudinalmente por la población, comunicando los barrios extremos de Bifurcación y Mas-Rampinyo con el centro de la localidad. Iniciaba su recorrido en la gasolinera de Can Sant Joan, en el cruce de la N-150 y N-152, desde aquí atravesaba las calles Batería, Masia y Mina y se dirigía a la Av. Unitat. 




Por las calles Pasqual y Elionor entraba en la calle Mayor, donde realizaba diversas paradas, atravesaba la Pl. Iglesia, la calle Barcelona y cruzaba el rio Ripoll por una pequeña pasarela de formigón. Entraba en Mas Rampinyo por la Rambla dels Països Catalans (antiguo Pº Sentmenat), desde donde subía hasta la Av. Catalunya y acababa en la estación de Mas Rampinyo y La Rasa. Los días de mercado, el recorrido se ampliaba, incorporando las calles Santiago y Clavell.



La línea desapareció en el mes de junio de 1978, cuando el 12 de junio de 1978 se prolongó el recorrido de la línea de Urbas TM desde el centro del pueblo hacía el barrio de Mas Rampinyo, absorbiendo así la línea interior del Travimo.




Posteriormente aparece notícias de otro servicio urbano, o un intento al menos. Consultando unos informes de la Compañía TMB podimos destacar un servicio de autobús que duró tan solo un mes y que no dependía de TMB. Se trataba de una línea contractada por el Ayuntamiento a Sarbus, que unía los barrios de Can Cuyàs, Bifurcación y Mansrampinyo con el Mercado Municipal de la localidad.





El servicio se inauguró el 24 de febrero de 1982, y circulaba cada miércoles (día de mercado en Montcada) con una frecuencia de una hora con el siguiente horario. Primera salida 8.15h. esde Can Cuyàs y salidas de Bifurcación al Mercado y Masrampiño: 8.30h, 9.30h, 10.30h, 11.30h, 12.30h. 



 Horario del Travimo.

Salidas de Mansrampiño al Mercado y Bifurcación: 9.00h, 10.00h, 11,00h, 12.00h y 13.00h, la última línea llegaba hasta Can Cuyàs.


Uno de los primeros autobuses de Travimo girando desde la calle Mayor a la calle Bogatell.


El servicio lo realizaba el coche nº 81 de Sarbús, con matrícula B-2333-BD. No tenía paradas propias y utilizaba las mismas paradas que la línea TM de TMB. 


El Sr. Faustino Bertán con el autobus Zane.

 En la Pl. Iglesia. Coche Nazar.

El billete costaba 15 pesetas, la mitad de lo que costaba un billete de autobus de TMB en esa época, hecho que hizo que la Compañía denunciara el hecho e hiciera suspender la línea, ya que le quitaba pasaje a su línea TM.

Coche Nazar, en la Rasa.

Homenaje por los 50 años de la creación del Travimo. El Sr. Gerardo Góngora a la izquierda y el Sr. Paco Beltrán a la derecha, mar.2010


Fonts: 
http://cv.uoc.edu/~jmora
Xavier Guimera, Fidel Casajuana i Manent
Ajuntament de Montcada. Exposició 50 anys de Travimo

dimarts, 20 de juliol de 2010

Properament publicarem alguns treballs relacionats amb els autobusos a Montcada. No us ho perdeu!



dimarts, 13 de juliol de 2010

L'estiu. Jornada intensiva al treball, moment per a gaudir d'activitats que la resta de l'any un no pot engrescar-se a fer. Són les 16:00, el sol calenta la pell i una petita brisa d'aire fa recordar aquell perfum que hom recorda de petit en aquests dies de calor.

Aprofitant aquesta bona tarda, em decideixo fer una excursió que no he fet mai i que ja porto cert temps volent fer: pujar al turó de Montcada. He pogut engrescar al meu cosí Oscar per a que m’acompanyi a aquesta caminada, amb l’excusa de buscar el tresor que amaga la muntanya; tresor que parlarem més endavant.

Agafo el cotxe, on porto aigua, les càmeres de fotos i vídeo, una gorra i un petit GPS que faré servir per a generar la ruta de l'excursió obtenint certes mètriques. Sense cap més artefacte ni preàmbul em dirigeixo cap al meu poble, tot cercant la muntanya que li dóna nom.

Travesso Barcelona de punta a punta per la ronda del litoral i tot just arribant a Santa Coloma el turó ja es deixa veure en la llunyania, tot emblanquit per una petita capa d’atmosfera i una gran capa de contaminació que la ciutat de Barcelona deixa lliure a les mans del vent. No puc evitar dirigir la meva mirada al bell cim del turó intentant cercar el roc més elevat on en poc més de dos hores em trobaré assegut gaudint del que des de allà es deixi veure.

En arribar a Montcada, visito als pares i a les 17:45, ja amb el meu cosí, ens dirigim en cotxe cap a Santa Maria de Montcada. Aparquem a prop del parc de Ca n’Oller i cerquem el camí de pujada cap a la font de Mitja Costa de forma que ens encaminem xino xano cap al nostre objectiu.

El camí d’arrencada és força suau, un parell de metres i escaig d’ample i sense gaires pedres que molestin al pas. Sembla que també circulen bicicletes ja que observo rodes marcades al terra. La temperatura és força suau i els arbres, la majoria pins de gran tamany, ens proporcionen ombra al nostre pas, encara que amb l’esforç de la pujada que queda segurament patirem algunes suors.


Són les 18:05. No veiem gaire fauna, encara que a aquestes hores els animals deuen estar fent becaines de migdiada als seus forats. No fa gaires anys, en un enterrament familiar al cementiri, vaig veure un eriçó tot just tocant el camí que també puja al turó per la qual cosa, si les coses no han canviat, segurament els seus descendents deuen voltar per la muntanya.

En pocs minuts trobem a la dreta del camí un petit broll d’aigua a mode de font, coronada per una inscripció puntejada que diu “1992”. Entenem que es tracta de l’aigua que deixa anar la font de Mitja Costa, una mica més amunt. Fem un parell de fotografies, bevem un glop d’aigua mig gelada que portem a la motxilla i ens ajustem les gorres. Prenem la decisió de seguir pujant pel camí.


Tot plegat el proper revolt ja veiem una petita explanada, coberta de força herba mig trepitjada que ofereix una treva al qui camina. Per fi trobem la font de Mitja Costa. No hi ha ningú. La font brolla amb un petit rajolí d’aigua que amb prou feines deixa enrere el petit tubet que la canalitza, per caure a la fi al forat enreixat que porta l’aigua a l’abeurador que hem vist més avall.
 
La paret que forma la font es troba guixada, esgarrapada, malmesa de tints, firmes i dates però no hi ha cap referència a la potabilitat de l’aigua. De totes maneres no ens vàrem atrevir a tastar-la. La font, emmarcada en un frontal de pedra recolzada a la paret del darrera  conté un parell de murets a cada lateral que serveixen per asseure a la fresca.



Seguim pujant pel camí i en breus instants arribem al petit monòlit de la Pau del Turó, l’escut dels Montcada en ferro i sobre un petit cúmul de roca a la vora d’un petit precipici que mira cap al Vallès. Mentre fèiem alguna foto al indret, vàrem observar el que al principi semblava una corda entre les roques que formen la base de la placa de la Pau del Turó però que més tard vàrem distingir com les escames d’una serp. És una serp però es troba molt quieta... Potser està dormint al sol? Amb l’ajuda d’un petit pal vàrem tocar la serp però aquesta no es va moure. Finalment vàrem veure que només es tractava de la pell d’una serp que va decidir fer el canvi d’armari en aquella zona.



Seguim pujant i un conill passa per davant el camí tot pujant cap al bosc, cercant un cau o una petita cova per amagar-se. El conill i el seu cau em fa pensar en les coves que en un passat vàrem existir a la muntanya: la cova de Na Guilleuma o la cova de la Mare de Dèu, entre altres. Coves i cavernes naturals que malauradament no he pogut conèixer. Torno a mirar el GPS i comento amb el meu cosí l’assumpte del tresor que hi ha amagat al turó. Em refereixo al tresor del joc de  Geocaching.

El Geocaching és una tendència actual a fer excursions per llocs d’interès natural i paisatgístic on amb l’ajuda d’un GPS, unes pistes inicials i ganes de visitar la zona respectant la natura, has de trobar un petit tresor amagat al indret, descobrint pistes que trobarem de forma implícita a l’entorn.

Habitualment el tesor és un envàs, impermeable i tancat de petites dimensions, on un jugador que el troba ha de deixar un petit objecte dins i agafar-ne un, escrivint també la seva proesa en una petita llibreta que hi ha a l’envàs. Aquest envàs normalment és un Tupperware de cuina i els objectes que conté poden ser cromos, monedes, ninots o qualsevol cosa que pugui introduir-se a l’envàs. Si voleu jugar, consulteu a Internet per a trobar les pistes inicials.

El Geocaching té molts seguidors arreu del món i podem trobar molts tresors (actualment 1096236 repartits pel món). El del turó de Montcada n’és un, la primera pista del qual l’hem trobat a la font de Mitja Costa i també hem trobat la segona a la Pau del turó.

La tercera pista, per a poder calcular la coordenada de latitud i longitud de l’amagatall del tresor es troba en una vella mina abandonada, de fet la més llarga de totes les que hi ha, que trobarem al turó de Montcada. Comencem a cercar l’entrada de la mina, seguint unes pistes inicials però ens resulta complex. Els arbres no deixen veure gaire l’entorn i mai hem passejat per la zona, per la qual cosa se’ns complica la troballa. Només tenim una foto de la entrada de la mina i les coordenades on trobar-la. 


Finalment després de voltar pel bosc, ens posicionem en les coordenades exactes però la mina no és visible. De cop, miro cap avall i quinze pins més enllà sembla que alguna cosa es distingeix entre alguns pins caiguts i els matolls sembrats a l’entorn. Sembla una petita cúpula?  Ens dirigim cap allà per un camí que no és tal però la mina continua sense deixar-se veure. 

 
Tornem a voltar per la zona, tornem a pujar i baixar. On és? La suor ja és inaguantable. L’aigua de la motxilla comença a minvar. En un moment donat trobem un petit revolt i un gran forat a la muntanya. És una mina! El meu cosí porta alguna llanterna, l’encenem però de seguida veiem que el forat, ample com per guardar un cotxe petit i alt com per a passar caminant sense problemes no és gaire profund. Potser uns 8 o 10 metres que van a parar a una sortida a l’altra punta del cúmul de roca que travessa. Desconeixem la funció del forat que es troba excavat en la roca. Potser un magatzem excavat? Ho desconec. 


Continuem amb la cerca però ja són les 19:00. Deixarem de banda la cerca d’aquesta pista i seguirem endavant, amb l’objectiu de fer el cim. Un altre dia cercarem la mina i la pista que conté.


Seguim el camí fins arribar a un revolt on la fàbrica de l’Asland queda als nostres peus. Continuem pujant, ara el camí es torna una mica més abrupte degut al pas de l’aigua que l’ha erosionat. Bevem un glop d’aigua i giro sobre el meu eix per a observar el que tinc a l’esquena. El paisatge comença a ser interessant i ja començo a veure signes evidents de que la pujada em mostrarà secrets del meu poble que fins ara desconeixia: teulades, vies i carreteres des de una perspectiva diferent.


  
Pujo la mirada al gran roc que es presenta davant nostre i intento descobrir de nou el punt més alt. Ara el pic sembla diferent. Continuem la marxa després de fer un parell de fotografies més.


Finalment, amb els últims esforços arribem a la plana superior del turó, on observo entre un gest amarg i un de sorpresa el forat que hi ha al damunt de tot. Un munt de metres cúbics de roca que han desaparegut del seu lloc com art de màgia en els darrers cent anys i que ara han deixat pas a un immens forat que recorda el cràter d’un volcà apagat, tot envoltat de camins creats pels camions que descarregaren l’apreciat tresor del turó en una de les fàbriques que han donat treball a molta gent del poble i rodalies. És un gest amarg, però a la vegada contradictori, complex d’expressar en paraules que no facin mal a ningú.

  
Davant l’espectacularitat d’aquell indret i de la força que dóna a la vista de qualsevol que passi per allà, intento readaptar els meus pensaments al moment actual i decideixo encaminar-me cap al petit pic que encara resta dret i que dóna forma a l’actual fisonomia del turó de Montcada. La muntanya realment és com una soca gegant coronada per un petit plançó de roca que sorgeix dient – Sóc aquí. Sóc el turó! 


Només dir, - gràcies per deixar aquest munt de pedres. Sense elles el turó realment seria ben poca cosa.

Continuem la caminada per un camí de la corona més exterior al cràter en direcció a la base del munt de roques que dóna lloc a l’ascens més complicat de l’excursió. Després miraré a quina alçada es troba el cim. Certament estic patint ja les suors que pensava.

Abans d’iniciar l’ascens al gran roc, trobem una furgoneta allà dalt!  Què fa això aquí? Ràpidament escoltem el soroll inconfundible d’un aparell de ràdio. Es tracta d’un vigilant que treballa dalt una torre de vigilància que es troba pels voltants. Sense més preàmbuls ens dirigim a la base del pic del turó i intentem cercar un camí de pujada.

La vegetació durant la primera fase de l’ascens ha estat primordialment pi encara que també he pogut observar força vegetació i arbustos varis. Ara, a dalt del “campament base”, la vegetació és gairebé inexistent i el terreny bé podria ser inert en algunes seccions. S’observen alguns matolls baixos dispersats per la zona i herba.

 
Decideixo per on abordar el cim, hi ha diverses cares a la pedra que poden ser profitoses per a la escalada. Unes més complexes, altres més senzilles i segures. Decideixo per una d’aquestes últimes i m’aventuro per la cara que es troba a la banda que dóna a Barcelona i que com a característica principal té la particularitat de que hi ha un petit caminet que hi puja.

No som els primers que intenten pujar a dalt de tot, veig petits vestigis que m’indiquen que per allà hi ha pujat molta gent encara que en aquell moment no trobo a ningú per la zona. Només faltaria que l’aventura de pujar al turó sigui com passejar per les Rambles de les flors.

La pujada resulta mitjanament complexa al principi, tenint en compte els meus hàbits d’escalador, ja que vaig triar una variant del camí que assoleix el cim on cal escalar unes pedres. Pujo sense cordes, mig ajupit, assegurant el peu allà on trepitjo. Hi ha matolls fins ben bé arribat a dalt de tot i veig alguna sargantana que s’amaga entre les pedres. També hi ha formigues que caminen per la zona, de la manera que les formigues han de caminar. Veig vestigis d’èpoques passades, com per exemple un parell de pals de formigó a mode de torretes que portaven electricitat  fins la zona, una politja de ferro de grans dimensions ancorada a la pedra, restes de columnes de formigó i ferros cargolats que donaven forma al que sembla podia ser una instància amb sostre, parets, ferm i finestres tot pujant cap al cim.

De l’ascens per les pedres en resulta una petita esgarrapada en un genoll pel fet de necessitar el seu repòs durant un petit instant a la pedra calenta. Vaig trigar uns 10 minuts en pujar aquestes pedres que donen accés al cim i en un obrir i tancar d’ulls...


 
-          Per fi som al cim!

Vent. El cor em batega intensament tot volent descansar una mica. El GPS indica que som a 276 metres d'alçada sobre el nivell del mar. Al punt més alt del turó, l’aparell m’indica que ens trobem en les coordenades N 41º 28,632' E 002º 10,600'. Paràmetres del món modern, abans no hi havia tants romanços.

  
L'últim alè gastat en la trepitjada final que em donà accés al cim em va permetre veure com la roca havia estat violada encara més del que ja ha patit durant els últims 100 anys. El cim està tot guixat de grafitis multicolors que ocupen la gran majoria de la superfície de la roca. Firmes modernes sense sentit per a mi i promeses d'amor que restaran allà més anys que aquells que les van jurar. 

 
Hi ha un petit artefacte vertical de poc més de mig metre, fabricat en fusta o potser cartró encolat, amb les firmes, adreces de correu electrònic, comentaris i frases de tot tipus de la gent que puja dalt del cim.

També vaig observar les restes del masteler d'una bandera que en un passat va coronar el cim i que ara resta arreplegat en un racó, això si un racó del cim del turó, i que segurament un llamp o algun excursionista furiós va decidir que el pobre pal metàl·lic necessitava descansar i adquirir l'estat d'horitzontalitat.


Com a últim element curiós, el senyal geodèsic de la Generalitat de Catalunya, que indica el punt on ens trobem en una petita xapa arrodonida on es pot llegir: "Generalitat de Catalunya. Institut Cartogràfic. Senyal Geodèsic 122"

Observo bocabadat la immensitat de la terra que l'Envolta. Silenci? No és la paraula, ja que inicialment ho sembla però una vegada a dalt tot és soroll. Sembla ben curiós, però dalt del cim no tot és silenci. Puc escoltar diversos sons provinents del món industrial i modern, sobretot a les autopistes on el trànsit de vehicles rodats generen cert soroll constant que encara que s'escolti de lluny és present des de ponent a llevant.


La superfície del turó és de pedra calcària, rugosa, d’un color blanquinós. La superfície més plana del cim no és més gran que una catifa ni més petit que un cabàs. És possible quedar-se de peu si no hi ha gaire vent. Me l’esperava menys punxegut.


Vàrem trucar a la meva mare per tal de que girés la vista cap al turó des de casa a veure si ens veia allà des de la plana. Ens va confirmar que si, que ens estava veient des de la llunyania, mentre nosaltres fèiem fotografies de tot tipus.

- Guillem Ramon, ets aquí? vaig dir en veu alta des del mateix pic del turó.

Dos segons després el xiulet d'un tren que passà per la plana de Matabous es va deixar escoltar en la llunyania.

- Serà ell? vaig pensar. No m’imagino a un cavaller medieval conduint un tren i saludant per la finestra tot fer anar el xiulet en passar pel poble que porta el seu nom. El tren i un cavaller medieval?

Quina opinió tindria ell, després de 1000 anys de canvis del territori, la seva fisonomia i el món modern del segle XXI? La seva muntanya ara és un vestigi del que va ser i que per a alguns fa més nosa que profit. Li agradaria? Trobaria la zona molt diferent en relació als seus records, però trobaria algun detall, algun punt de referència que li confirmés on es troba? La Serralada Marina potser? Els rius ara canalitzats? Reixac?  És difícil pensar-hi, tant difícil com nosaltres pensar en com serà tot això d’aquí 1000 anys més. 



Ell que de ben segur baixava amb el seu cavall per la falda del turó fins al riu on els peixos eren abundants i els pagesos treballaven la terra, ara trobaria un gran poble, gent molt ben mudada, amb bones sabates i nets, edificis inimaginablement alts i estranys, vehicles, camins perfectes. Trobaria moltes coses noves, diferents, estranyes i gairebé totes fruit del dimoni per a la seva mentalitat de fa 10 segles, però trobaria a faltar moltes altres coses; bestiar, boscos, aigua, silenci, sensació de fred, estels al cel...

Ara entenc com devia sentir-se ell. És un indret magnífic per a la vigilància del pas que dóna accés a la ciutat de Barcelona des de les terres del Vallès. És realment una porta enmig del camí de Roma cap a la gran ciutat emmurallada de Barcelona.


Després d'aquest moment de vinculació amb el passat, on vaig gaudir d'un petit instant d'evasió, vaig aclarir la ment i vaig decidir a fer algunes fotografies del lloc, algunes de les quals acompanyen aquest escrit.

uiat pel GPS miro al Nord, miro al Sud, a l’Est i a l’Oest tot cercant indrets que des de metres més a vall no són visibles.

 
Veig l’ermita de Reixac a una alçada similar a la que em trobo. Veig El Vallès i distingeixo els pobles dels voltants i la orografia de les comarques que em permet la vista. Llàstima de no haver portat uns binocles. Veig moltes coses. Veig moltes coses i indrets:


Veig el Montseny i Montserrat.
Veig Barcelona, el Mar?
Podria veure neu i aigua,
Sense dubtes al mes de Març.
Veig Santa Engràcia, el Puig Castellar,
Veig Reixac i el seu campanar.

Veig el riu Besòs, el Ripoll i la riera de Sant Cugat.
Veig els barris pels que he passejat.
La Salle, col·legi on vaig estudiar,
Gairebé des d’aquí dalt el puc tocar.
Veig el ferro de les vies del tren,
Els ponts i viaductes del món modern.

No veig altres coses que m’agradaria veure:
L’ermita de la Mare de Déu,
Muntanyes de boscos frondosos i
El turó sense aquesta ferida tan greu.


Un lloc que evoca tantes imatges només pot ser descrit d’aquesta manera. Disculpeu els entesos en poesia i aquest intent compulsiu d’expressió utilitzant el vostre medi. 


Una petita brisa de garbí em pica a la cara. Vent que en un principi em refrescà després de pujar els últims metres per les pedres que donen accés al pic però que ara em molesta més que profit em fa. Em volta pel cap el refrany que diu "El Garbí, a les set se’n va a dormir". Ho tinc complicat per que desconec si se’n va a dormir a les set del matí o a les set de la tarda. En fi, no m’entretindré massa més i baixaré de tornada cap a casa, amb el cap ple de idees i pensaments i la càmera amb algunes fotos dels fets.


  
Dedico un moment en  revisar en com baixar d’allà dalt. La situació no és perillosa però si que requereix certa habilitat per a no caure de cul. Finalment decidim desfer el camí, encara que una vegada he baixat de la gran roca, trobem altres camins que ens agradaria investigar. Avui no pot ser.

Giro la vista de nou al gran forat i a les pistes de terra dels camions que allà dalt han pujat. Torno a pensa que més que un petit turó, sembla el cràter d’un volcà apagat, mort des de fa mil anys.


Mentre baixem penso també en la conversa que vaig mantenir amb un amic i company que també estima el poble i on comentàvem la fantasia de poder gaudir, avui dia, de l’ermita de la Mare de Déu del turó si aquesta no hagués estat desmantellada d’aquella manera i s’hagués realitzat un projecte com el que es va dur a terme amb el temple d’Abu Simbel a Egipte, davant la pressa d’Assuan: Traslladar peça a peça i pedra a pedra l’ermita a la plana. Segurament molts ciutadans de Montcada haguessin col·laborat animats per la fe i la necessitat de salvar el seu passat, baixant pedres amb rucs i carros. Ara aquest fet seria lloable.

Baixem pel caminet pel qual hem pujat abans en direcció al cotxe. Dono un cop a una pedreta del camí que va a parar a uns matolls de bardisses que queden a l’esquerra.

Només podem fantasiejar amb el que podria haver estat i finalment no va ser. O inclús arribar a pensar que d’aquí molts anys, al segle XXII i després d’una recuperació del turó pels mitjans que siguin, l’ermita pogués tornar allà on va néixer. A dalt del turó.  Sí, podria conviure perfectament amb una xiringuito de gelats i quatre bancs arreplegats sota uns arbres. Continuo baixant.

Ja veig el cotxe. Ha estat una experiència molt positiva, un petit pas que tothom del poble, que vulgui o pugui, hauria de fer per tal de descobrir una petita meravella que tenim molt a prop; tant que a vegades ens dóna ombra i frescor en dies com el d'avui.

Porto els peus plens de pols, pedra esmicolada o ves a saber què. Dono quatre cops a terra en arribar a la zona del cementiri per a expulsar la major quantitat. Ara està millor. Obro el maleter del cotxe i deso els trastos allà, pujo dalt del meu cavall de ferro i engego la ràdio. Sona una cançó de Sopa de Cabra, “Camins”:

- Camins, que ara s'esvaeixen. Camins, que hem de fer sols. Camins, vora les estrelles. Camins, que ara no hi són...

Després d’aquesta experiència i parlant en àmbits més genèrics, penso que hauré de pujar més muntanyes, nedar en més rius, assolir petits reptes que, com aquest, ens donaran calma en un futur i que sempre ens donarien peu a pensar en el petit instant on el xiulet d'un tren va contestar els nostres dubtes.

Anem cap a casa.


Altres paràmetres de la excursió, tenint en compte els volts donats cercant la mina:

> Velocitat màxima: 22,9 Km/h (baixant ràpidament una baixada)
> Distància realitzada: 7 Km
> Mitjana de Moviment: 3,4 Km/h
> Temps en moviment: 2h 04'

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici