Blogcrowds

dimarts, 23 de novembre de 2010

La següent imatge mostra l'interior de la parròquia de Sant Pere de Reixac. En ella es pot observar el sepulcre d'Alamanda de Reixac i també la Mare de Déu del Roser:


Pensem que aquesta podria ser la capella del Roser, cremada i enderrocada durant la Guerra Civil. El detall de la imatge original de la capella:


Detall de la imatge de la verge del Roser, que es va salvar de la crema litúrgica:


Nota: Fixem-nos que la imatge en blanc i negre està capgurada. El nen Jesús es troba sobre els braç esquerre de la Verge i no pas sobre el dret. Això és un efecte del positivat de la imatge antiga.

dissabte, 20 de novembre de 2010

Fent una ullada a gravats antics, he trobat un  que fa referència a la ciutat de Barcelona de l'any 1572, a la Hebrew University of Jerusalem. Aquest gravat, Braun and Hogenberg, Civitates Orbis Terrarum, map I-5, realitzat des de Montjuic sembla mostrar, a la llunyania, un pic més elevat que la resta, a prop de la ciutat, i del que s'observa també un camí que ve de la zona i que s'aprecia com a important. Es tractaria del Turó de Montcada i de l'antic camí cap a Roma?


El gravat sencer, on podem observar ¿el Turó? a la part superior esquerra és el següent:



He analitzat una mica el gravat i he decidit a pujar a Montjuic per tal de veure si realment la imatge pot ser ajustada al gravat. Aquesta és una fotografia del lloc:


La idea ha estat llençar visuals des de quatre posicions des de la localització del Castell de Montjuic (turistes Japonesos inclosos), de manera que, començant per l'esquerra, trobem el Turó al fons (la imatge no és gaire nítida per la contaminació, veure ampliació a continuació), posteriorment trobem el Temple de la Sagrada Familia, en tercer lloc la torre Agbar a la Plaça de les Glòries i finalment la torre de l'hotel Arts (al costat de la torre Maphre).

Detall ampliat del Turó de Montcada. A la part de la dreta la Sagrada Familia.

Nota: vaig anar dies després per a fer unes fotos amb menys contaminació atmosfèrica on podem observar el turó sense problemes:



Aquestes visuals també les podem definir des de imatges de satèlit:


A la fotografia es pot observar l'edifici de les Drassanes i al gravat també hi són. Si tenim en compte aquest punt de referència, el traçat de la línia del mar i ho comparem entre la fotografia i el gravat tot sembla apuntar que el dibuix de la muntanya correspon al Turó de Montcada.

Val a dir que llavors el turó tenia 30 metres més d'alçada, ja que avui dia només té uns 276 metres degut a l'extracció de roca per part de la cimentera ASLAND durant el segle XX. Per altra part, en la meva última excursió al Turó de Montcada vaig fotografiar Barcelona i també podem veure que la muntanya de Montjuic i la part on es troba el castell són visibles:


Nota: La distància en linia recta des del lloc de la fotografia a Montjuic fins al turó de Montcada és de 12,25 Km.

M'ha semblat si més no curiós i he decidit compartir-ho amb tots vosaltres.

dilluns, 15 de novembre de 2010

La Capella del Roser, cremada i enderrocada durant la Guerra Civil Espanyola, era un annex ubicat entre el campanar i la porta d'entrada de Sant Pere de Reixac.

L'any 1652 Sant Pere de Reixac va ser cremada durant la Guerra dels Segadors, pels soldats del comte-duc d'Olivares. Quatre anys després, el 1656, es va restaurar, afegint l'actual campanar octogonal i aquest annexe de la Capella del Roser on va venerar la Mare de Déu del Roser i també a Sant Antoni. Tenia un petit altar i també decoració. Més tard es va penjar a la paret mitjanera del campanar el sepulcre d'Alamanda de Reixac, una donzella noble que va morir al segle XIV

A continuació podem veure una imatge de l'any 1925, abans de la Guerra Civil. Podem veure la paret de la capella del Roser a la banda dreta de la porta d'entrada al temple:


Avui dia el mateix indret:





dilluns, 8 de novembre de 2010

Can Piqué és un dels restaurants del nostre poble:


De ben segur que tots/es hem pujat més d'un cop i hem gaudit de la seva cuina. Us presento la descripció històrica acompanyada de fotografies que podem trobar a la plana web de Can Piqué:

Es tenen notícies de Can Piqué des del segle XVII, quan els conreus que voltaven la masia eren dedicats a la vinya i a l'horta de regadiu. tota la família cuidava la terra, netejava el bosc i comercialitzava el vi i els productes de l'horta.

En Josep, la Rosa i la tieta Montserrat convinguerem que, en lloc de portar el vi a la cooperativa, els seria més rendible vendre'l en porrons dins la masia, i fou així com va nèixer el merendero de Can Piqué.

Arribada la diada de Sant Pere, el 29 de Juny, tots els anys se celebrava als voltants de Can Piqué la festa major de Reixac i la Vallençana.

Els diumenges a la tarda, quan començava la caloreta, es feia ball amb una gramola i una vegada al mes hi tocava una orquestrina.

D'aquestes trobades ballarugues en van sortir parelles de joves, i moltes, més endavant, es van casar.
Quan ja feia fred, poca gent s'arribava al merendero, i aleshores, el senyor Josep feia de peó de camins quan no adobava pells. L'any 1948 s'obtingué el permís oficial per normalitzar el Can Piqué bar-restaurant. Tot seguit es ca vonstruir un cobert de bruc sec i d'uralita per poder atendre la clientela que hi anava a dinar. Llavors, van començar a celebrar banquets per a noces en dies laborables, com era costum en aquells temps.

A les nits, e Josep pujava a coll barres de gel des de la fàbrica de gel de Montcada, ja que de dia amb la calor no hauria arribat tal com cal, i així, al dia següent, el vi, el cava i la resta de begudes estaven fresques de debó. També carretejava a peu des de Montcada tots els queviures, begudes i estris per poder atendre bé la clientela. Més endavant, aquesta pesada feina la feia damunt del burret que li deixaven els de can Riera.

Després el burret arrossegà un carretó, i més endavant en Josep llogava els serveis d'un taxi, encara que el camí de baixada el feia a peu. Fins que, forçat per clients del restaurant de l'empresa Seat, en Josep es decidí a fer el transport amb un sis-cents.
Vant passar els anys i en Josep i la Rosa duen endavant el negoci amb l'ajude de les dues filles, l'Isabel, la Glòria i més tard d'en Rafael.

Malauradament, la Rosa es queda vídua del bon Josep i és la Isable i en Rafael que empenyen l'obra començada el 1948, modernitzant, ampliant i transformant a poc a poc aquell vell merendero en l'acollidor i casolà restaurant d'avui. els fills de la Isabel i en rafael, que ja ajudaven els pares entre estidus i pràctiques d'hosteleria, són els pilars de la continuïtat de Can Piqué.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici