Blogcrowds

divendres, 27 de gener de 2012


Fa uns mesos us vàrem presentar algunes fotografies de Mas Rampinyo i els farcits de blat de moro per a assecar penjats de la paret.

Avui però complementem aquest recull de fotografies amb una nova imatge d'aquesta pràctica, al carrer Ripoll. La fotografia és dels anys 20 del segle XX:


 
Font: Desconegut

divendres, 20 de gener de 2012


He trobat el següent gravat a la revista "La esquella de la Torratxa", que va ser un diari satíric i literari publicat des dels anys 70 del segle XIX fins a principis del segle XX i redactat en català.

En concret el número 667, editat a Barcelona, el 24 d'Octubre del 1891, ens incorpora el gravat d'un riu, un pont i algunes cases, ubicades en algun lloc entre Montcada i Cerdanyola:


El riu ha de ser el Ripoll o bé la riera de Sant Cugat, però 120 anys segurament han causat molts canvis a l'entorn. Algú pot identificar aquest indret?  Sembla visible un pont al fons del riu i el seguit de cases de la vora del riu.

Font: La esquella de la Torratxa. Número 667, Barcelona, del 24 de Octubre de 1891. Any 13.

diumenge, 15 de gener de 2012

Cercant informació a l'ICC he trobat un parell de mapes, realitzats pel "Instituto Geográfico y Estadístico" i en concret una còpia feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, al 1914 a escala 1:25000.

Es tracta de dos còpies manuscrites d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25000, corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000

Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100.000. 


Mapa Planimètric

El Mapa Planimètric ens permet veure la ubicació de masies, fonts i llocs de interès al 1914. Us animo a revisar el vostre barri i veure com ha canviat, si més no, a l'any 1914 potser no existia encara.


Mapa Topogràfic

Si us fixeu, a l'any 1914, l'alçada del Turó, era de 296,6 metres, segons el que diu el mapa topogràfic. Al Juliol del 2010 vaig pujar al Turó i amb un GPS vaig rebre l'alçada del mateix, al pic més alt. En total 276 metres (podeu veure l'excursió en aquest enllaç). Gairebé 21 metres menys...

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

dimarts, 10 de gener de 2012



Un fet miraculós va tenir lloc després que Jaume I es va haver apoderat de la ciutat de Palma de Mallorca, quan els àrabs fugitius s'havien refugiat en les asprors de la serra, al nord de l'illa, a les coves d'Artà.

Els exèrcits reals tenien envoltats als àrabs, però aquests presentaven tenaç resistència a ser sotmesos. Era temps de quaresma i, entre els cristians, a l'abstinència pròpia de les dates s'unia l'escassetat d'aliments. Els aliments van arribar a ésser tan escassos al campament dels cristians que, per evitar que l'ànim dels seus guerrers decaigués, el mateix rei donava exemple d'una extrema frugalitat i quasi no tastava l'aliment.

El rei Jaume va donar vuit dies de termini als àrabs per a la seva rendició, amb l'amenaça d'un assalt sense perdó ni quarter, en cas que el rei àrab no accedís a lliurar-se amb tots els seus. No obstant això, transcorreguts sis dies, entre les tropes cristianes no hi havia res per menjar i els soldats es dispersaven pels camps buscant qualsevol cosa que pogués servir d'aliment.  

En això va arribar fins al rei la notícia que a la tenda del senyor Hug de Montcada havia aconseguit un important botí alimentari d'uns moros. El rei Jaume, amb molts cavallers, es va dirigir allà, acompanyat de Nuño Sánchez i més de cent cavallers.

Expliquen els narradors que Hug de Montcada, previngut de la visita, va sortir a rebre al rei Jaume amb molta cortesia. I que després, llevant-se la capa de color grana, que s'havia posat per aquell acte, i després estendre-la a terra, va col.locar sobre ella, molt solemnement, set petits pans que el rei va contemplar amb mirada desolada. 

El senyor Hug de Montcada va beneir el pa:

-Senyor -li digué-, són ben pocs: no he pogut prendre'n més a l'enemic. Perquè per a ells també l'escassetat és tan gran com la nostra. Volgués Déu multiplicar aquests pans, per l'amor amb que us els ofereixo!


I seguidament el va repartir entre el rei i el seu seguici, i a la fi es va produir el miracle que tots ells, que eren més d'un centenar, van menjar abundants porcions, de manera que van satisfer la seva fam i van poder resistir fins el compliment del termini que el rei Jaume havia imposat, en què els 1500 moros fugitius es van lliurar. Jaume I va expressar la seva gratitud a Hug de Montcada concedint-li el blasó de set pans d'or en camp de grana.

Si bé és una història bonica, la història i la tradició es tornen llegenda. I la llegenda conta una cosa semblant al miracle de Jesús amb la multiplicació dels pans i els peixos.


 Font: José María Merino  "Leyendas españolas de todos los tiempos" pág 74-76



Hi ha una segona versió de llegenda de l'origen de l'escut, provinent de la Batalla dels Set Comptes:

El duc de Montcada fou nomenat senescal de Catalunya, títol de gran honor que no va portar ningú més que ell durant tota la vigoria de la nostra història, i que el posava al cap de la noblesa i de tots els cavallers de la terra. Fort de geni com era, aquesta distinció el va engreir encara més i més, tant que es va fer de tracte insuportable, considerant tothom amb menyspreu i convençut de la seva força i la seva influència, no s'hi mirava a buscar raons i brega amb tothom per causes fútils i gairebé sempre injustificables.

Enutjada la noblesa, decidiren unir-se per tal de veure si abatien l'orgull del Montcada i un bell dia, inesperadament, els seus comtes més importants al davant cadascun d'ells de la seva host més aguerrida i valenta, va presentar-se al peu del castell de Montcada amb l'ànim d'assaltar-lo i d'abatre el seu senyor.

Van aplegar-se el comte d'Empúries, el comte d'Urgell, el comte de Rocabertí, el comte del Roselló, el comte de Besalú, el vescomte de Cabrera i el vescomte de Prades. Quan el comte de Montcada va adonar-se del cas, va sortir com una fúria davant de la seva gent, sense deixar arribar fins al seu castell els seus contraris, i els va donar una batalla tan forta i tan dura que en poques hores els va vèncer, obligant-los a baixar la muntanya que coronava el seu castell, amb la testa baixa i desfetes les seves hosts.

Aquella batalla fou coneguda per la batalla dels set comtes, i la gent vella de Montcada encara en parla per tradició. El duc de Montcada, en record per aquest fet d'armes, va posar al seu escut els set besants que li són característics en record dels set comtes vençuts, la flor i nata de la noblesa catalana.

El seu escut mostra vuit besants en lloc de set i això fa suposar que veritablement deurien ser vuit i no pas ser els comtes que el van atacar.

Conta la llegenda que l'actitud de la noblesa aixecada contra ell va alliçonar el duc de Montcada que va aplacar la seva arrogància i esdevingué més cordial i tractable.

Font: Popular i Montcada.cat




I inclús tenim una tercera versió llegendaria, associada a la porra del sarraí:


Durant el segle VII, els sarrains es van ensenyorir-se del Vallès i anaven capitanejats per un brau gegantàs que duia una porra que pesava com un cavall i que ell esgrimia com si fos palla. Tothom fugia espaordit quan veia aquell moràs i sentia la fressa de la seva porra de mà una hora lluny.

Un cavaller hi hagué, però que va sentir-se coratjós per encarar-se-li al pla de Matabous, situat al pla de Montcada entre el Turó i Cerdanyola, on estava acampada la gran host mora. El gegant, així que el va veure, li ventà cop de massa, però el cavaller va ser llest: el va parar amb l'escut, va esquivar-lo i va tenir temps de clavar-li la llança. El moràs va caure estès a terra, mort.

Els moros, en veure que havien perdut el capdill que creien invencible, es van desorientar. Entre els cavallers catalans va córrer la veu de la mort del gegant, van cobrar coratge i van fer cap milers i milers al pla de Matabous on van fer una matança de moros que no es pot dir, de la qual no en va restar cap de viu.

Després d'aquella feta, els moros van ésser retats per tot arreu de Catalunya ja que, mentre que ells estaven abatuts per la por, els nostres estaven encoratjats per la victòria.

El cavaller vencedor del gegant va aixecar un castell al cim del veí turó de Montcada. Ell va prendre també el nom de Montcada i va adoptar per distintiu l'escut abonyegat pel cop de maça del moro, que va deixar-hi marcats els senyals dels vuit claus de la seva porra, que encara poden veure's damunt l'escut dels ardits de Montcada.

Font: Popular i Montcada.cat

dijous, 5 de gener de 2012

Ara que hem encetat aquest any 2012, un any que alguns pronostiquen com més dolent que la suma dels darrers quatre anys i escaig de crisi, m'agradaria compartir amb vosaltres els tres articles més consultats per vosaltres durant els dos darrers anys de vida d'aquest humild bloc que pretèn donar a conèixer un pessic més de la nostra història local.

Gràcies a t@ts per la vostra col·laboració i interès per la història i la cultura local. Des de aquí intentarem donar-vos històries i fotografies per a seguir el bonic camí que ens separa dels temps en els que els nostres avantpassats van nèixer, van viure i van morir.

Fins ara hi han hagut un bon seguit de païssos que s'han connectat amb nosaltres; Espanya, EEUU, Alemanya, Italia, Bèlgica, França, Russia, Holanda, Regne Unit, Mèxic, etc. A tots ells, encara que aterreu per error al bloc, us desitgem un bon any 2012


Podem definir les temàtiques "guanyadores" amb el premi virtual Montcada i Reixac 2012, Drama, Glòria i Passat. Tot un títol pel nostre poble, aplicable a l'Abans i al avui...


Una copa de salut pel nostre poble! Per molts anys.

dilluns, 2 de gener de 2012

Us presentem un petit video on Miquel Poblet guanya la Milan - San Remo al 1957. Aquest clàssic de 290 km va iniciar-se al 1907 i a l'any 1957 Miquel Poblet va guanyar la cursa, seguit en segon lloc per Fred De Bruyne i en tercer lloc per Brian Robinson. Dos anys després, al 1959, Miquel Poblet va tornar a guanyar aquesta cursa mítica.


video


Des de que Miquel Poblet va guanyar al 1959, cap altre ciutadà de l'Estat va guanyar aquesta cursa fins l'any 2004, on Óscar Freire va quedar primer. Òscar també la va guanyar al 2007 i al 2010.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici