Blogcrowds

divendres, 22 de febrer de 2013

0 Comments:

Post a Comment



Alamanda de Reixac va ser una dama de l'edat mitjana que va morir el 28 de Desembre de 1344 i va ser enterrada a Reixac, en un sepulcre avui ja desaparegut. Poc sabem d'ella i avui intentarem fer un recull informatiu de la informació que, ara per ara, tenim a l'abast.

Sepulcre d'Alamanda fotografiat el 21 de Maig de l'any 1922, per Jaume Biosca i Juvé (1875-1945). Fons de l'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

No hi ha detalls de la seva vida i obra i a dia d'avui només tenim informació relativa al seu sepulcre, gràcies a les fotografies i documents escrits de visitants que, a finals del segle XIX i principis del segle XX, s'acostàven a Sant Pere de Reixac.


Sepulcre d'Alamanda de Reixac. Fotografia extreta del bloc Montcadapost. Ricard Ramos.

Una d'aquelles excursions queda descrita a "La Veu de Catalunya", al 1928 on es diu del seu sepulcre el següent:



Una de les curiositats més notables que enclou l'esglèsia de Rexach és el sepulcre on reposen les despulles d'Alamanda de Rexach, on es llegeix la següent inscripció:


HIC ET IN HAC TUMBA VIVIDIUS[VICIORUM] CRIMINA MUNDA -
EST ALAMANDA DE REXACHO VENERANDA -
TRANSIIT AD CHRISTUM QUARE MUNDUI[MUNOI] RESPUIT
IS.-TUM ANNO MILLENO COENTUM [CENTUM] TER CUM QUADRAGENO -
QUARTO CERNENDIS [JANNUARI]IANI VERO QUARTO KALENDIS ANIQUE. -
VERSARIUM FIT DECEM PRESBITERORUM. TU QUI -
ME CERNIS PER ME DA VOTA SUPERNIS -
UT PRO [PER] VOTA PIA VALEAT MI VIRGO MARIA.

La traducció de la qual és la següent:


Aquí, i en aquesta tomba, neta de tot pecat - 
jau[reposa] la venerable Alamanda de Rexach-
la qui, després d'haver menyspreat les coses d'aquest - 
món en que vius, es traslladà a Crist-
el 28 de desembre de l'any 1344 i l'ani-
versari fou de deu presbíters [preverers]. Tu qui -
me veus en aquest estat, prega per mi al Cel -
i que pels teus pietosos precs intercedesca per la verge maria [a que gràcies a les piadoses pregàries em sigui mitjancera la Verge Maria].
Aquesta és la informació que avui dia tenim de la seva tomba, però val a dir que el sepulcre ja no hi és a Sant Pere de Reixac, ja que va desaparèixer l'any 1936 arran la Guerra Civil. D'altra banda, però, a la Fundació Cultural Montcada se'n conserva algun petit fragment.

En una altra excursió documentada l'any 1923, també a la "Veu de Catalunya", es diu:


La seva transcripció és la següent:

(...)Enfilaren el vell cliquer que amorosament empara l'església i cementiri de Rexach i just és consignar que l'esmentada església fou cremada durant la guerra del 1651, i reedificada 26 anys després. Guarda diverses taules gòtiques que poden admirar-se, i el sepulcre de marbre que aixoplogaren un jorn les preades cendres de Na Alamanda Reixach.
Cal comentar que, encara que, els excursionistes que van observar amb els seus ulls el sepulcre d'Alamanda, van comentar en diverses ocasions que aquest estava tallat del marbre, cal dir que per les observacions d'Ubach (l'estiuejant Barceloní que passava temporades a Montcada) i pels fragments que se'n conserven, el material era l'alabastre, un material més senzill de treballar que el marbre.

Segons les investigacions de Ricard Ramos, en relació al sepulcre se sap que:
Estava adossat a la paret, sustentada per dos lleonets amb els caps encarats. Les mides: d'aquest sarcòfag era de: 0,60 metres d'alçada 1.80 m. d''ample. Era d'alabastre i tenia, segons algunes descripcions d'excursionistes, traços amb policromia.

L'esmentat sepulcre estigué situat inicialment al costat de l'escala d'accés al cor, on ara hi ha la pila de l'aigua beneita, però cap l'any 1920 aproximadament, fou traslladat a la petita capella lateral adossada al campanar-sagristia actual - i que es construí durant el segle XX.
Aquestes policromíes serien una pista de gran interès per a desvetllar algun indici del llinatge d'Alamanda, ja que sense els colors dels dos escuts heràldics poc podem saber del seu origen.

Es tracta d'un escut amb una faixa horitzontal.
Es tracta d'un escut que representa un Mont Floré o muntanya encapçalada per la flor de lis. En castellà aquesta figura heràldica s'anomena "monte flordelisado" i és força habitual a l'heràldica catalana.

Alguns llinatges catalans tenen aquest escut, però sense saber els esmalts i colors no es pot saber realment a quin pertany. Per exemple, tenim els llinatges Claramunt (amb el moble/figura de color gules/vermell i el camp/fons d'or/groc), els de Montclús, amb la figura de plata i el fons verd o els de Montcorp amb la figura d'or i el fons d'atzur/blau.


Els Amics de l'Art Romànic de Sabadell (AARS), al seu article del 20 de gener d'aquest any 2013, parlen de Sant Pere de Reixac i fan la referència a Alamanda, tot informant de la seva darrera ubicació:
L’any 1344, s’hi va enterrar Alamanda de Reixac, el sepulcre amb els ossos s’hi guardà fins la guerra del 1936 en que fou destruït juntament amb la capella on era situat, la del Roser.
I en concret d'aquesta capella del Roser, podem dir el següent, segons hem pogut llegir a un fulletó amb una breu història de Reixac, publicat per l'Associació Amics de Reixac:

On ara hi ha la porta que comunica amb la nau principal, abans hi havia un arc de mig punt, molt gran, que actualment està tapat. Adossada al campanar, i amb entrada per la nau, es va construir al segle XVII una petita capella, desapareguda el 1936, on es va situar l'altar de la Mare de Déu del Roser, Sant Antoni i després també el sepulcre d'Alamanda de Reixac, del quan encara en podem veure les marques d'alabastre del mur exterior de la torre, que deuria fer de paret mitgera amb la capella.
La mateixa Associació d'Amics de Reixac i en aquest mateix fulletó parlen l'Alamanda i d'aquesta fràgin donzella de Reixac. Degut al contingut de gran interès, fem la transcripció fidel del text, que aporta un bon feix de detalls sobre el sepulcre en qüestió:

El sepulcre l'Alamanda de Reixac, desaparegut l'any 1936, era una urna rectangular amb coberta troncopiramidal realitzat en alabastre policromat (I). La part frontal tenia representats, a les bandes, dos escuts inscrits en una figura quadrilobulada que mostraven, respectivament, una faixa travessera i una muntanya amb una flor de lis al cim. Aquesta representació es repetia a les parets laterals del sarcòfag. L'espai restant entre la figura i el quadrat que li era reservat estava decorat amb quatre flors.

Entre els dos escuts hi havia l'epitafi, que ens situa en el moment de la seva realització, l'any 1344, en que morí Alamanda.


La urna estava adossada a la paret, sustentada per dos lleonets amb els caps encarats, de factura una mica tosca i trets convencionals.


Ere privilegi dels nobles medievals l'ésser enterrats dins esglèsies, i el més a prop possible de l'altar, a fi de continuar rebent la protecció de la litúrgia. D'aquesta manera s'obtenia a la vegada un altre benefici: preservar i conservar la memòria del difunt, que passava a la posteritat dels seus atributs nobles, com els escuts: l'heràldica contribuïa a la funció representativa i social evocant per sempre l'origen i les gestes del finat.


La figura del lleó, d'altra banda, és el habitual en els monuments funeraris, indicadors de fidelitat i de noblesa.


Aquest sepulcre estigué situat inicialment al costat de l'escala d'accés al cor, on ara hi ha la pila de l'aigua beneïda, però cap a l'any 1920, aproximadament, fou traslladat a la petita capella lateral adossada al campanar, la sagristia actual, i que es construí durant el segle XVII.

La tomba fou destruïda, com la major part del temple, durant la Guerra Civil, però n'hem conservat documents fotogràfics i descripcions d'antics visitants.

(I) Algunes fonts, com Carreras-Candi o Àlvar Verdaguer, parlen de marbre blanc, però la descripció d'Ubach i algunes restes que es troben a la Fundació Cultural Montcada, ens indiquen que es tractava d'alabastre amb policromia.

Al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB" trobem que el 24 Febrer 1878 uns excursionistes de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques" van visitar Reixac i van obrir el sepulcre, tot observant dos cranis dins de la tomba. Això ens informa que realment el sepulcre va ser utilitzat com a ossera d'altres individus. La transcripció de la excursió, firmada per Eudald Canibell, un dels fundadors de l'Associació diu:

Quasi amagat per una paret y al bell costat de la escala del chor resta un bonich. sepulcre gótich, també del segle XIV, desprenentse de sa inscripció que allí reposa Na Alamanda de Reixach. Alsada la pesada tapa, vegérem dos calaveras en perfet estat de conservació, marcant ben senyaladament correspondre á la época del sepulcre.

Com ja hem vist, Alamanda va morir l'any 1344 i poc més se sap. No obstant d'Alamandes de Reixac n'hem trobat alguna anys després, de les que no sabem ara per ara si tenen alguna relació familiar, però que per motius de la pròpia investigació deixarem constància:

Per un costat, tot revisant a l'Arxiu Diocesà de Girona, s'ha trobat una referència arxivístiva d'una tal Alamanda de Reixac, que diu:

Alamanda de Reixach, religiosa de Sant Daniel, fa procura a favor de Pere Llorenç, rector de l’Armentera, per rebre una part de l’heréncia del seu germà, 5 setembre 1385.
Font: ADG: D-168-00639. "Reixach, Alamanda de". Llibre: D-168. Full: f 175v

Certament aquesta referència és de 41 anys després a la mort de la nostra Alamanda i ara per ara, no podem conèixer cap relació entre una i l'altra. D'altra banda però, hem intentat cercar alguna mica més de informació relativa a aquesta Alamanda de Reixac, que va ser religiosa del Monestir de Sant Daniel, a Girona. Un Monestir que va ser i és una comunitat de monges benedictines.


Monestir de San Daniel. Imatge Fargnoli.

En concret al treball de Pere Freixas i Camps "El Monestir de Sant Daniel, reformes i ampliacions Gòtiques", hi ha una referència d'aquesta Alamanda de Reixac, 42 anys després, on el Divendres 21 de Febrer de 1427, en Dalmau de Raset, ardiaca major de Girona, es reuneix amb l'abadessa i el capítol del monestir de Sant Daniel per a tractar la realització i financament de diverses reformes al dormitori del monestir i la construcció d'un sobre-claustre i d'una escala de comunicació d'aquest amb el claustre existent:
(...)An totes aquestes coses consenten madona Ermassen, abadessa, marquesa de Mont Palau, prioressa, Alamanda de Rexach, sotsprioressa, marquesa de Ayguenegra, Caterina Vern, Alamanda Sa Mason, Beatriu de Pau, Caterina de Labian, sacristana e Sibila de Aviyon, qui totes aquestes eran aqui en lo dit capitol ajustades fahent convent axi com la maior part de aqueles qui eran presents en lo dit monastir, e lo dit manament fet al dit procurador, lohen e proven volent que les dites obres sa fassan. (...)
Val a dir que l'abadessa Ermessenda, citada al text i que al 1427 disposava el Monestir, es refereix a Ermessenda de Vilamarí (1421-1431). D'altra banda, no queda clar pel text, si aquesta Alamanda de Reixac va ser la sotsprioressa del Monestir, encara que per la formació del contingut i la separació de les comes, si Ermessenda, era l'abadessa, sembla que Alamanda era la sotsprioressa (i potser també marquesa d'Aiguanegra?).

Gràcies a Irene Brugués i Massot, Arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines, hem pogut saber que l'Alamanda de Reixac, monja d'aquest Monestir gironí, apareix com a subscribent d'un seguit de pergamins. Manuscrits que d'una altra banda no ens permet referenciar, ara per ara, cap relació de parentiu entre les dos Alamandes de Reixac. Les referències que ens ha fet arribar Irene, però, són les següents (citem textualment):

1) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1057 (11-1-1388)
La sagristana Blanca de Masó, del Monestir de Sant Daniel de Girona, ratifica la reducció de cens a Bernat de Prat pel mas Prat de Fontcoberta. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

2) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1130 (23-2-1412)
Capbrevacions de propietats a Cassà, Riudellots i Franciach. Amb abadia vacant, la comunitat dona autorització al seu procurador Pere Capmany.  Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

3) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1132 (23 i 29-12-1412)
Sentència del bisbe de Girona respecte l'admissió d'Aldonça de Cruïlles i Francesca de Palol com a monges del Monestir de Sant Daniel de Girona. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

4) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1156 (5-11-1418)
L'Almoina del pa de la Seu, el monestir de Sant Daniel i el Monestir de Sant Salvador de Breda, estableixen en enfiteusi el mas Mironell del veïnat de Sangosta de Cassà a Mteu Pujada de Campllong. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.

5) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1165
Joana de Torroella, cambrera del monestir de Sant Daniel de Girona, institueix, després de la seva mort, una distribució de pitança de peix el dia de Sant Benet de Quresma a totes les monges , escolanes, capellà i domer del monestir. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.


Esperem que futures investigacions puguin donar llum a noves informacions relacionades amb aquest personatge, ara per ara desconegut.

Des de aquell any 1344 en que va morir la nostra Alamanda de Reixac ha plogut molt, un any en que Pere III el Cerimoniós annexiona el Regne de Mallorca al d'Aragó o el Papa Climent VI dóna una butlla a Castella que autoritza la conquesta de les Illes Canàries. Però qui era realment Alamanda de Reixac? El dubte queda obert.

Si voleu col·laborar amb algun comentari o informació addicional, no dubteu en fer-ho, com sempre a l'apartat de comentaris.

Fonts:
  • El sepulcre d'Alamanda de Reixac. Ricard Ramos. Bloc MontcadaPost. (22/03/2009)
  • Javier de Cruïlles. Heràldica Catalana. 
  • Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac. 1999
  • Amics de l'Art Romànic de Sabadell (AARS). (20/01/2013)
  • Associació d'Amics de Reixac.
  • ADG - Arxiu Diocesà de Girona.
  • El Monestir de Sant Daniel, reformes i ampliacions Gòtiques. Pere Freixas Camps.
  • La Veu de Catalunya 1923 i 1928. Biblioteca de Catalunya. 
  • AMSDG Arxiu del Monestir de Sant Daniel de Girona (gràcies a la col·laboració de l'arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines, Irene Brugés i Massot).
  •  "Dipòsit Digital de Documents de la UAB" trobem l'excursió del 24 Febrer 1878 en relació a uns excursionistes de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques".

0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici