Entrades
De l'obra de Ferran Canyameres i Casamada trobem una bona descripció de la primera meitat del segle XX sobre Montcada i Reixac.
El relat, trobat en domini públic de Google Books ens permet veure un punt de vista extens de la Montcada d'aquell any 1951.
Aquest famós turó que va desapareixent al rosec de les màquines, tan característic amb la seva forma gairebé geomètricament cuneïforme, conservava en el seu cim vestigis de la noble mansió de la poderosa família dels Montcada, que tant intervingué en els fets d'armes i en la vida de Barcelona.
Enderrocat al final de la guerra de Successió, de la mateixa manera que tots els castells roquers de la nostra terra, els veïns els van considerar pedrera aprofitable per a edificar llurs estades.
En els flancs de la muntanyola hi havia les coves naturals de l'Ermità, de la Mare de Déu i de Na Guilleuma, de les quals la brama deia coses molt singulars. Per exemple, que per una d'elles s'arribava a Montgat, que alguns que s'hi havien endinsat havien hagut de recular empaitats per fantasmes vaporosos. Altres afirmaven que en trobar-se a la profunditat d'una altra cova havien sentit ressò de rodar de carros, detall que feia creure que passava per sota el camí ral. Van ésser explorades totes a primers del segle present i resultà que, no sols no tenien la importància que la imaginació popular els atribuïa, sinó que gairebé no en tenien cap des del punt de vista geològic.
A dalt del turó també hi havia les ruïnes de l'ermita de la Mare de Déu, reedificada l'any 19o8 en estil arquitectònic gaudinià. Els «Goigs a Llaor de la Mare de Déu del Turó de Montcada», que daten de l'any 1878, acaben amb aquesta estrofa:
«Dalt del Turó de Montcada
puix hi teniu vostre altar,
Mare de Déu agraciada
compassiva la mirada
gireu a la nostra llar.»
En anunciar-se la primera escapçada del turó, que es portà a cap sense miraments, gent de Montcada i dels seus rodals, es van afanyar a baixar en romeria la imatge venerada, i és amb l'esguard melangiós que els seus devots llambren el punt del cel on s'esfumava la silueta de l'ermita. La imatge, que era la de la Mare de Déu, era de terra cuita i datava del segle XVI. La van destruir el 1936.
Val a dir que la vila de Montcada, abans de veure's embolcallada per la polseguera espessa de la fàbrica de ciment, ja s'havia vist empudegada de nit i de dia pel fum dels trens. Per sort, l'electrificació de les línies que la travessen ha reduït el fum de les locomotores de vapor. Ara només hi ha el fum, que es barreja amb la pols grogosa del ciment, de les velles i asmàtiques locomotores que esbufeguen, talment endergues d'un temps ja sebollit, especialment en l'arrossegament de vagons de mercaderies o maniobrant per l'esplanada de la «Bifurcació». I de la boira que alguns matins hi escampa el riu Besòs, a la riba del qual s'estén Montcada, ningú no se'n plany. A més, no és assídua.
Sí, Montcada té el Besòs al seu costat dret, on desemboca al Ripoll, ambdós rius d'hivern.Però és al Besòs que es deu tanmateix la riquesa d'aigua del seu subsòl, i si antigament els senyors del castell vivien units amb la ciutat comtal per vincles de sang i de glòria, a partir del primer quart del segle XIX el nom de Montcada havia d'unir-se més amb Barcelona per conducte del'aigua. El capità general marquès de Campo Sagrado, el mateix a qui es deu el Passeig de Gràcia, aconseguí que el rei en concedís a la capital un bon cabal de la deu de Montcada, però a mesura que ha anat engrandint-se, aquest cabal s'ha anat fent insuficient i Barcelona es va veure forçada a cercar-ne d'altres que no han estat mai d'igual qualitat. Actualment són comptades les cases barcelonines que en puguin gaudir. Tenir aigua d'aquesta és considerat com un privilegi.
Uns versets populars, repetits encara avui, ratifiquen el seu renom:
«Aigua fresca i regalada
de la mina de Montcada.»
Té gran anomenada també la seva Font del Ferro. L'acondicionament d'aquesta font es deu al bisbe de Barcelona de l'any 1792, per haver-lo guarit d'una llarga sofrença física. Abans brollava de diversos indrets i es feia difícil descobrir la seva deu principal. Sempre ha estat molt freqüentada, especialment per la gent de la barriada barcelonina de Sant Andreu de Palomar. Es troba sota un margenal de la via del ferrocarril, a quatre passes del baixador de Santa Maria de Montcada, baixador que hi fou establert no fa molts anys, de tant com s'ha poblat aquell indret amb torres que s'enfilen fins a dalt de la carretera de Terrassa, o sigui fins al coll antigament tan temut pels viatgers, car solien apostar-s'hi els assaltadors de camins que els desposseïen de tot el que portaven de valuós.
Avui la gent s'ha allunyat de les fonts d'aquest terme per haver perdut el seu caràcter campanyol amb la presència d'extenses zones edificades i de la fàbrica de ciment.
Referint-se a Montcada, Víctor Balaguer escrivia bastantes dècades enrera: «Heus ací una pobra i senzilla població composta quasi únicament d'aquesta fila de cases...» Qui gosaria avui tractar-la de «pobra i senzilla»? Tot el contrari ha pres el paper i la importància d'una ciutat que a finals del segle passat prengué fama de població d'estiueig, i s'hi edificaren belles i nombroses estades de repòs que la van convertir en una de les primeres colònies d'aquest caràcter Aquesta embranzida, però, la deturà el caire industrial que hi donà la intensificació de les vies de transport, i darrerament per la fàbrica de ciment.
En els temps de la primera generació de La Renaixensa, el fervor romàntic de la qual portava a cantar les grans gestes i els monuments històrics, Antoni de Bofarull, als 21 anys d'edat, començà a escriure sota el pseudònim «Lo coblejador de Montcada».
L'església parroquial, dedicada a Santa Engràcia, té com a sola particularitat la seva vellesa: fou traslladada, al lloc que ocupà l'any 1381. Molts dels seus elements provenen de l'antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de Montalegre. »
Quant a la producció agrícola de Montcada, es pot dir que, igual que la major part de pobles del Vallès, és diversa. Anys enrera encara es destacava considerablement la de les maduixes, que eren molt apreciades en el mercat barceloní.
Té bastants ravals, barriades ocaserius agregats al seu Ajuntament: Reixac, Pla de Reixac o Mas Rampinyo, Vallensana o Raval de Vallensana, Sant Pere de Reixac i Sant Iscle de les Feixes.
Reixac. Pla de Reixac o Mas Rampinyo, està situat a l'esquerra del riu Ripoll, passat el pont i en el junyent de la carretera procedent de Ripollet amb la de Ribes, abans del pronunciat revolt de sota la via del tren. Forma un carrer de cases gairebé totes pageses.
Les panotxes de moresc posades a assecar penjades en llargues perxes recolzades a les façanes, algunes arribant fins al ràfec de les teulades, és una de les típiques estampes de fi de tardor en aquest poble. Simfonia de groc d'ambre i de blanc. En diuen «homes de blat de moro».
Vallensana o Raval de Vallensana es troba a l'altra banda del Besòs, en la vall del Gaia i en un dels contraforts de la serra de Comaverd, en el vessant ponentí de la de Coscollada.
La seva escampadissa de masies ha convertit el lloc en colònia estiuenca, amb torres particulars, sobretot al peu de la carretera de Badalona, i amb una masia transformada en hotel.
El paisatge és esplèndid, i per aquells als quals la natura no diu gran cosa, hi ha un casinet. Gairebé cada masia és un hostal. Amb això els pagesos arrodoneixen el rendiment de la terra.
Sant Pere de Reixac, on es va també travessant el riu i la carretera de la Roca, s'aixeca al peu de la muntanya de Cavall Bernat, en una vall frondosa. Conserva restes de l'església romànica que va ésser cremada durant la guerra del 1651 i restaurada el 1676.A la punta de les seves altures hi ha l'església parroquial dedicada a Sant Pere, i el cementiri.
Des d'aquesta elevació pot contemplar-se l'ampla visió del Vallès. L'església va ésser profanada durant la darrera guerra civil La primitiva sembla que depenia del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Se'n conservaven tres taules gòtiques a ambdós costats del presbiteri, i el sepulcre en marbre blanc que havia guardat la despulla d'Alamanda de Reixac. La més important d'aquestes taules era la central del retaule, amb la presentació de Sant Pere.
Alguna de les típiques masies de Sant Pere de Reixac són d'una magnífica contextura gòtica. Una de les més grans, can Fàbregas, la van transformar en hostal per a estiuejants. L'artista Marià Pidelaserra, gran admirador del Vallès, en una masia d'aquest poble, de la qual era propietari, va pintar-hi bon nombre de paisatges.
El poblet de Sant Iscle de les Feixes cau cap a l'altra banda de la via del ferrocarril i arrenca de la carretera de Sant Cugat a Ripollet, a la llinda del terme de Cerdanyola i en la serra del seu nom.Més ben dit, cap al vessant septentrional del Tibidabo.Entre boscos, la seva ermita té un encís reposador.
Segons un decret de l'any 1953, Montcada quedarà lligada amb Barcelona, no es precisa quan, en el pla de modificació del sistema urbanístic, conjuntament amb altres aglomeracions del seu veïnatge.
Per la porta del Vallès, car Montcada és considerada com a tal, no trigarem a veure Barcelona endinsant-se en la comarca vallesenca a l'empenta del seu eixamplament.
Fons: Com el Vallès no hi ha res. Ferran Canyameres. Google Books.
Enviat per:
XC
el
00:00
|
Etiquetes:
Ferran Canyameres,
Llibres,
Segle XX (Anys 50)
0 Comments:
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscripció:
Comentaris del missatge (Atom)