Montcada i Reixac

Pels volts del migdia del 25 de setembre de 1962, l’estrèpit llunyà d’un llamp que ressonava a la serralada i un cel grisenc que amenaçava caure a plom, van ser molt probablement els primers signes d’un perill que ja s’acostava i ningú podia imaginar.

Les primeres gotes ja queien quan el corrent d’aire brogia per les finestres mal tancades i tothom s’afanyava a arreplegar-se. La pluja va ser incessant durant tota la tarda i la seva intensitat va anar en augment durant el vespre com a preàmbul de la catàstrofe que va començar a les 22:45 hores. Van ser unes dos hores d’una forta pluja que no deixava veure, on els embornals empassaven a tota velocitat i tot era una remor d’aigua en els mil i un noms que li podem donar.

El riu Ripoll, de cabdal irregular i comportament torrencial va esdevenir el canal pel qual va circular la tragèdia. Sense canalitzar des del seu naixement, el riu baixava amb una força descomunal, arrossegant tot el que s’havia trobat al seu camí, formant uns salts que semblaven onades que només es podien intuir per l’estrepitós soroll que tot ho envoltava.

El llum elèctric va marxar i el riu va arribar desbordat a Montcada i Reixac, emportant-se la passarel·la dels “Hermanos” i trobant un gran escull al pont del ferrocarril de França on la runa, les escombraries i la vegetació s’havien acumulat, taponant els ulls del pont.

En pocs minuts es va formar una pressa que va fer pujar el nivell de l’aigua inundant completament els marges del riu, superant els dos metres d’aigua a les plantes baixes i enderrocant inclús alguns habitatges.

Pels volts de la mitjanit, el pont metàl·lic de la línia de França va colapsar cap a la dreta, obrint un canal que va absorbir amb intensitat l’aigua acumulada als barris de Montcada i alliberant al riu Besòs una ingent quantitat d’aigua, fang, estructures d’edificis, vegetació, vehicles i tot allò que la riuada s’enduguè.

El pont de formigó sobre el Besòs, entre el nucli urbà i la carretera de la Roca, inaugurat el 1911, també va desaparèixer. Només va resistir el pont de la carretera N-152 (actual C-17) i el pont del ferrocarril de Sant Joan.

Les pèrdues materials van ser nombroses, cases, bestiar i collites, comerços, vies de comunicació, traçat elèctric i d’aigua potable o grans empreses com Levivier o Aismalibar van quedar aturades amb unes fàbriques plenes de fang i bruticia. Les pèrdues econòmiques es van valorar llavors en 200 milions de pessetes.  Oficialment es van enregistrar 30 montcadencs morts.

La reconstrucció del municipi va començar pel matí i aviat es van bastir noves passarel·les provisionals per a creuar els rius. El règim del moment va engegar la maquinària política i promocional i l’1 d’Octubre el Consejo de Ministros, reunits a Barcelona, va acordar concedir diversos crèdits a través del Banco de España. El 2 d’Octubre Franco amb la seva plana major va visitar els municipis afectats, entre ells Montcada.

El 4 de novembre una nova riuada va emportar-se el pont provisional sobre el riu Ripoll, la passarel·la que els militars van construir sobre el Besòs i un tram del ferrocarril a l’alçada de Can Sant Joan. El 7 de novembre una altra crescuda dels rius va ensorrar quatre cases més a Can Sant Joan i, del 8 al 19 de novembre, es va aixecar un nou pont provisional sobre el Ripoll. 

Hem volgut recordat amb intensitat els fets de la tardor de 1962 com un punt d’inflexió del destí de les families que ho van perdre tot i que van haver de començar de zero.

Malgrat la lenta reconstrucció i el que tothom va aportar per a fer-ho possible, aquell any també va estar marcat per la gran nevada del dia de Nadal, fet que agreujà encara més la  fràgil situació dels que van perdre-ho tot tres mesos abans.

Com a conseqüència de les riuades es va improvitzar una oficina per del d’inscriure les persones damnificades i les pèrdues que havien patit. Fruit d’aquella iniciativa, la mesura d’urgència oficial va ser acordada per l’Ajuntament i el Ministerio de Vivienda, consistent en la construcció d’un centenar d’habitatges provisionals per allotjar les persones que es van quedar sense llar.

Les cases provisionals, inaugurades a principis de 1963,  es van aixecar a l’esplanada del Castell de Ca N’Oller, al barri de Santa Maria de Montcada (Terra Nostra) i van ser conegudes popularment com les “casitas de madera”, sent ocupades per unes 500 persones. Val a dir que del centenar de petits barracons, dos van ser destinats a col·legis per a nens i nenes.

La tragèdia de 1962 va fer reaccionar les autoritats de cara a evitar noves riuades i la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental junt amb el Ministerio de Obras Públicas van fer prosperar un pla general de condicionament de la llera del Ripoll per tal de canalitzar-lo amb rapidesa.

D’aquesta manera es van construir defenses de formigó de 3,5 metres d’alçada, es van excavar i reomplir de terra diferents seccions del riu per tal de suavitzar el desnivell, ampliant a més la llera del riu per tal d’admetre cabdals de 1350 m³/seg.

El 18 i 19 de Juny de 1963 les autoritats del moment, encapçalades per Franco van visitar el Vallès per tal d’inspeccionar les obres de reconstrucció. Es va decretar la finalització de la jornada laborala a les 15h i es van fer engalanar els carrers amb banderoles i retrats de Franco.

Des d’aquella fatídica tardor i hivern de 1962 i consolidada la mesura d’urgència de les cases de fusta a principis de 1963, no va ser fins finals de 1967 que al Boletín Oficial del Estado (BOE) no es va publicar un decret per a donar solució definitiva a la precaria situació dels habitatges provisionals de Terra Nostra.  Aquesta solució definitiva va ser un decret d’expropiació forçosa d’algunes propietats de veins de Mas Rampinyo, en benefici de l’interès general, per tal de construir uns edificis d’habitatge social per les families de les cases de fusta.

Ministerio de la Vivienda (BOE de 18/12/1967 - Sección III) - DECRETO 2985/1967, de 7 de diciembre, por el que se declara urgente la expropiación de terrenos con destino a la construcción de 100 viviendas y edificaciones complementarias en Moncada (...) El Instituto Nacional de la Vivienda, en cumplimiento de lo ordenado por el Decreto-ley (...) dictado para remediar las necesidades creadas con motivo de las inundaciones en Barcelona y su comarca, construyó en Montcada (Barcelona) los albergues provisionales necesarios para alojar a las familias afectadas.

Estos alojamientos cumplida su urgente finalidad, han de ser sustituídos por viviendas definitivas en número suficiente para cubrir las necesidades de vivienda de aquella localidad (...). A estos fines se hace necesario disponer de los terrenos precisos para estas construcciones, utilizando la (...) Exprociación Forzosa (...) toda vez que las gestiones realizadas para la adquisición directa han resultado infructuosas. (...)

Uns dies després, tot encetat l’any 1968, es publica al BOE la resolució de l’expropiació dels terrenys a Mas Rampinyo.

Ministerio de la Vivienda (BOE de 03/01/1968 - Sección III) RESOLUCION del instituto Nacional de la Vivienda por la que se convoca (...) el levantamiento de las actas previas a la ocupación de los terrenos cuya descripción se inserta a continuación: (...)

Parcela número 1.- Parcela de terrenos (...) de 6.131,25 metros cuadrados,  que forma un suave declive de Oeste a Este (...). Sus lindes son: al Norte, con torrente de Can Rocamora; al Este con don Jacinto Viñals, mediante acequia; al Sur, con fincas propiedad de don Manuel Salior, don Jaime Colomé, don José Estany y don Salvador Picas y con calle Alta de San Pedro, y al Oeste, con terrenos propiedad de la RENFE, de su ferrocarril de Barcelona a Puigcerdá y mediante la prolongación de la calle Aragón. Es parte que se segrega de otra mayor, propiedad de don Sebastián Balaguer Balaguer e hijos.

Parcela número 2.- Parcela de 1.366,15 metros cuadrados de terreno llano (...) con frente a la carretera nacional 152, de Barcelona a Puigcerdá (...). Sus lindes son: al Norte, con torrente de Can Rocamora; al Este, con la carretera de Barcelona a Puigcerdá; al Sur, con finca propiedad de don Antonio Ricart, y al Oeste, con finca propiedad de don Sebastián Balaguer e hijos, mediante acequia. Propiedad de don Jacinto Viñals Tuxáns.

La zona era coneguda com la Rasa, just per la rasa del torrent de Can Paiàs (o Can Rocamora) i una altra per on circulava el canal de regadiu del molí del coll.

D’aquesta manera l’implacable efecte d’un temporal  va esdevenir l’origen d’una transformació i urbanització del territori.

La construcció dels edificis va propiciar l’aparició de nous comerços al final del carrer Alt de Sant Pere. Bars-Restaurants, quiosc, merceria, fleca de pa, peixateria, perruqueria, botiga de queviures, tallers i fins i tot un video-club, sense oblidar la línia d’autobús TM (Tetuán-Montcada), inaugurada el 1956, que va arribar als edificis el 12 de Juny de 1978.

Fons de Fidel Casajuana, Matllo Aguilar, Francesc Ribera, Associació Cultural Montcada, Boletín Oficial del Estado i Institut Cartogràfic de Catalunya.

Xavier Colomé. Article aparegut a la Revista Quaderns (2020)