Montcada i Reixac

Descripció	Dentat	No Dentat
- Sèrie "TRINXERES"  - Valor de 5 Cèntims  - Un color: Vermell  - Dentat i sense dentar.
- Sèrie "TRINXERES" - Valor de 5 Cèntims - Un color: Verd - Dentat i sense dentar.
- Sèrie "CIMENTERA" - Valor de 5 Cèntims - Un color: Morat - Dentat i sense dentar.		N/D
- Sèrie "CIMENTERA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Rosa i Morat - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "CIMENTERA" - Valor de 1 unitat - Dos colors: Vermell i Blau - Dentat i sense dentar. Nota: Fixeu-vos que aquest exemplar no és de 5 cèntims i al peu no indica "Ajuntament de Montcada i Reixac"m sinó "REPUBLICA ESPAÑOLA"	N/D
- Sèrie "CIMENTERA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Vermell i Negre - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "CIMENTERA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Blau i Negre - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "AJUNTAMENT" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Blau i Groc - Dentat i sense dentar.
- Sèrie "AJUNTAMENT" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Blau i Negre - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "AJUNTAMENT" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Marró i Negre - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "AJUNTAMENT" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Vermell - Dentat i sense dentar. Nota: Fixeu-vos que aquest exemplar no indica "CORREUS 5 Cèntims", sinó "IMPOST 5 Cèntims".	N/D
- Sèrie "FERROCARRIL" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Verd i Vermell - Dentat i sense dentar.
- Sèrie "FERROCARRIL" - Valor de 5 Cèntims - Tres colors: Vermell, Negre i Blau - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "FERROCARRIL" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Blau i Negre - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "POBLE" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Vermell i Negre - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "POBLE" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Ocre i Negre - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "POBLE" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Marró i Blau - Dentat i sense dentar.
- Sèrie "ATUR FORÇOS I ESCUT" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Blau - Dentat i sense dentar. Nota: Un model apareix com a Motcada i un altre com Montcada		N/D
- Sèrie "ATUR FORÇOS I ESCUT" - Valor de 10 Cèntims - Dos colors: Blau - Dentat i sense dentar.		N/D
- Sèrie "TERUEL POR LA REPÚBLICA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Marró - Dentat i sense dentar.		N/D
- Sèrie "TERUEL POR LA REPÚBLICA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Verd - Dentat i sense dentar.		N/D
- Sèrie "TEROL PER LA VICTORIA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Morat - Dentat i sense dentar.
- Sèrie "TEROL PER LA VICTORIA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Blau - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "TEROL PER LA VICTORIA" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Vermell - Dentat i sense dentar.	N/D
- Sèrie "ATUR FORÇÓS" - Valor de 5 Cèntims - Dos colors: Negre - Dentat i sense dentar.		N/D

---

Encara que no de la guerra civil, a continuació us oferim altres segells vinculats a Montcada i Reixac.

Descripció	Dentat	No Dentat
- Sèrie "SANTA MARIA" - Valor de 1 Pm (Vinyeta) - Dos colors: Vermell - Dentat. Nota: Diu Santa Maria de Moncada, abans Terra Nostra.		N/D
- Sèrie "MUNICIPALS" - Valor de 50 Cèntims (Vinyeta) - Color: Negre - Dentat. Nota: Sembla haver-se matat el 1908.		N/D
- Sèrie "MUNICIPALS" -Valor de 10 pessetes - Color: Vermell - Dentat. Nota:Escrit en castellà. Pensem que es tracta d'un segell per pagaments administratius dels anys 45-50 del segle XX.		N/D
- Sèrie "MUNICIPALS" - Valor d'1 pesseta - Color: Marró - Sense Dentat - Nota: Escrit en castellà. Pensem que es tracta d'un segell per pagaments administratius dels anys 45-50 del segle XX.	N/D
- Sèrie "MUNICIPALS" - Valor : 50 sèntims de pesseta - Color: Vermell - Dentat - Nota: Aproximem el segell als anys cinquanta del segle XX.		-
- Sèrie "MUNICIPALS" - Valor : 1 pesseta - Color: Terra - Dentat - Nota: Aproximem el segell als anys cinquanta del segle XX		-
- Sèrie "MUNICIPALS" - Valor : 2 pessetes - Color: Verd - Dentat - Nota: Aproximem el segell als anys cinquanta del segle XX		-
-	-	-
-	-	-
-	-	-

La següent fotografia va ser realitzada al curs escolar 1964-1964 de La Salle Montcada i els nens que surten anaven llavors a quart de primària. Pensem que és un bonic exercici recordar-los a tots ells.

2.- Diez
3.- Enric García
4.- Domingo Ortega
5.- Jaume Colomé
6.- Miquel Renom

1.- Rubió
0.- Expósito
7.- Bizar
8.- Jacint Ricart
9.- Juncà
10.- Antoni Roca

11.- Comerma
12.- Josep Maria Boleda
13.- Jordi Vilarrasa
14.- Giralt
15.- Antonio Sánchez
16.- Juan José Rodríguez
17.- Meca. Rubio?

18.- Puig
19.- Subirana
20.- Orra
21.- Villaronga
22.- Josep Casablanca
23.- Antonio García
24.- José Sánchez

25.- Juan Sánchez
26.- Jose Antonio Delgado
27.- Ginés Martínez
28.- Joan Tura
29.- Paquito Cots
30.- José María Huertas
31.- Carmelo Ferrer


Nota: Si no voleu sortir referenciats, si us plau, aviseu-nos per a retirar la referència.

La següent imatge tot just ha fet 80 anys. En ella podem veure els efectes devastadors de la Guerra Civil espanyola sobre edificis religiosos, en aquest cas a Sant Pere de Reixac.

Els dos homes de la foto (Francesc Llobera i Josep Bagué) es troben just al davant de l'absis de l'església, on estava allotjat l'altar major.

Si comparem la imatge amb una de principis de segle XX veurem la desaparició d'elements barrocs com el retaule i les figures litúrgiques.


Detall del retaule desaparegut durant la Guerra Civil:



Fons: Autor desconegut i postals Thomas.

La tardor torna a estar amb nosaltres un any més i amb ella us presentem la nova postal de Punts de Vista. En aquesta ocasió una imatge de Can Bonet com a torre d'estiueig d'ahir en contrast amb les dos torres bessones de Mas Rampinyo, edificis separats pel riu Besòs i un dels grans polígons industrials del nostre poble.

Can Bonet, ideada per l'arquitecte Josep Domènech i Mansana va ser edificada entre els anys 1914 a 1916 a càrrec de Carles Bonet i Duran, un important enginyer tèxtil català estiuejant de Montcada,

Es tracta d'una imatge que ja vàrem publicar al març del 2013, però que ens agrada tant que hem decidit tornar-la a penjar, ara amb un retoc de color que pensem s'acosta a la realitat d'aquell moment.

D'altra banda volem oferir-vos un parell d'imatges de fa uns 90 anys acolorides per nosaltres mateixos que pensem són de interès.

Imatge acolorida	Imatge original

Fons MDC

Avui fa 54 anys de la riuada que va patir gran part del Vallès i que va tocar de ple al nostre poble.

Avui volem donar-vos a conèixer l'Associació Cultural Colla Mitjana dels Gegants de Montcada i Reixac. Segons podem llegir al seu web, els Gegants de Montcada van encetar el seu camí als anys 80 del segle XX i des de aquí volem animar-vos a gaudir-los i a participar-hi de manera activa.

A continuació podeu llegir la transcripció que fa l'Associació sobre les seves icones, els Gegants. Esperem que us agradi.

D'altra banda podeu consultar un parell de posts que ja vàrem publicar fa uns anys en aquest bloc. Podeu clicar aquí i també aquí si voleu veure una foto dels primers gegants.

---

Els Gegants

L’any 1983, la regidoria de Cultura i Joventut a càrrec d’Elisa Riera, va començar a replantejar recuperar les festes populars de la ciutat, implicant a la població a participar-hi.

Amb el tema de la recuperació de les festes sorgeix l’idea de la creació d’uns gegants propis per la vila, i deixar enrere els gegants d’altres pobles veïns com a únics participants a les festes montcadenques. Així doncs, s’engega el projecte de la construcció d’uns gegants, a càrrec de Gabriel Ruiz i Donaire, que fou qui modelà els gegants, amb el treball conjunt de la regidoria. Recopilant informació sobre personatges històrics i després de molta recerca es decideix que els gegants representaran al Guillem Ramon de Montcada i el rei moro Sussa.

Al maig de 1984, durant les jornades de Cultura Popular, s’estrenaren els dos gegants i es batejaren a la font representativa del barri de la Font Pudenta. Totes dues figures tenien cavallet d’alumini i només el cap era de cartró pedra, dificultat d’equilibri durant les ballades. Els primers anys no hi havia una colla gegantera consolidada al poble i els gegants només sortien per la Festa Major, quan eren portats per ciutadans interessats en la tradició gegantera.

També amb problemes d’emmagatzament, es guardaren primerament en la Casa de la Vila, però no eren visibles i no va acabar d’agradar. Posteriorment amb el disgust de molts es van guardar en el dipòsit municipal, juntament amb un cavall que es creà conjuntament amb els gegants. Com ja és preveia es van fer malbé per la pluja, la humitat i la brutícia, i el cavall es va destrossar. Amb la destrossa es va decidir restaurar-los i guardar-los en un altre lloc.

En Gabriel Ruiz, constructor d’aquests, fou l’encarregat de dur a terme la restauració, incorporant millores a l’estructura de les figures. En el moment, es decideix crear un nou cavallet, però a causa de l’alt cost es decideix crear un nou gegant. Aquesta vegada un personatge femení, la reina Elisenda de Montcada.

Un cop finalitzada la restauració dels gegants es guardaren en l’antiga seu dels Castellers de Montcada i Reixac, situada al costat de l’església, donant un lloc més estable a les figures. Durant un temps la colla castellera va treure els gegants en diverses cercaviles, però a mesura dels anys es van desfer del càrrec i van tornar-los a l’ajuntament per ser guardats, fins a la creació de la colla gegantera.

Guillem Ramon de Montcada



Guillem Ramon I de Montcada, dit el Gran Senescal, fou senescal de Barcelona i senyor de Tortosa, Sentmenat, Arraona, Peníscola i Carles, i castlà de la Suda de Lleida. Fill de Guillem I d’Hostoles, senescal de Barcelona, i de la dama Agnès.

Guillem Ramon es va casar amb Beatriu de Montcada, pubilla dels Berenguer, una família provinent dels vescomtes de Girona, aprisiadors de terres del Comtat d’Osona. És d’aquesta manera com el Gran Senescal esdevé Montcada. D’aquest enllaç en nasqué Ramon I de Montcada i de Montcada, Guillem I de Montcada i Bearn, n’Adelaida i na Berenguera.

El matrimoni es va desfer amb un procés de nul·litat amb al·legacions de parentiu entre els consorts. És versemblant la interferència de Ramon Berenguer IV qui el 1135concedeix Beatriu a Guillem de Sant Martí juntament amb l’honor de Montcada, en una de les primeres picabaralles del comte i el senescal. Guillem Ramon es tornà a casar en segones noces amb Tota de Cardona, i encara en terceres amb Sança.

Elisenda de Montcada



Elisenda de Montcada i Pinós, nascuda a Aitona l’any 1292, fou reina consort de la Corona d’Aragó, ja que fou la quarta i la darrera muller de Jaume II el Just. Filla de Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, baró d’Aitona, i d’Elisenda de Pinós. Pertenyia a una de les famílies més nobles de Catalunya, del llinatge dels Montcada, molt propera a la monarquia.

El casament amb Jaume II el Just s’esfectuà a Tarragona el 25 de desembre de 1322, dia de nadal. El rei dotà la núvia amb les rendes de Berga, Burriana, Tortosa, Morella, Torroella de Montgrí i Pals. Ella intervenia en els afers d’estat donant consell com havien fet altres reines. Fou partidària del nét de Jaume II, el futur Pere el Cerimoniós, fet que aquest li agraí sempre. La reina era una dona madura, culta, bella i molt pietosa, cosa que feia que el dia a dia a la cort reial fos cordial, malgrat la rigidesa i la severitat de Jaume II.

L’any 1326 va fundar i dotar el reial monestir de Pedralbes. El 1327 va quedar vídua i es va retirar 37 anys a un palau inmediat al monestir. Elisenda morí el 9 de juliol de 1364 i s’enterrà en el monestir.

En el cas d’Elisenda, que va ser reina i també va voler passar a la posteritat com a religiosa, ho va fer amb una sepultura molt especial. Les despulles de la reina Elisenda estan situades just al mur de separació entre el claustre i l’església, de manera que el sepulcre té dues vessants. A la banda de l’església es veu a l’Elisenda vestida el elegantment, amb la corona i l’anell reial, un coixí amb els escuts d’armes de la Corona d’Aragó i la família Montcada i es fa retratar amb els seus dos gossets de companyia. Si alcem la vista veurem una escultura on apareix l’ànima d’Elisenda –també amb la corona de Reina- que s’alça fins al cel acompanyada de dos àngels. A la banda del claustre apareix la Reina vestida molt més senzilla, amb l’hàbit franciscà i vestida de vídua -condició que va mantenir durant els 37 anys que va viure al Monestir-, sense corona, l’anell i els escuts d’armes.

Rei Sussa



En Sussa, conegut com el gegant negre o moro de la ciutat, pot ser-hi un ésser fictici o no. No hi ha cap dada sobre ell que facin creure que fou real, però segons la llegenda del Pla de Matabous, va morir durant la reconquesta de terres catalanes a mans dels cristians, història escrita pel vencedor. Tot i això, no deixa de ser un enigmàtic i pintoresc personatge.


Fons: Gegants de Montcada http://gegants.montcada.cat/

Al número 794 de la Revista Gent Nova, del 17 de Febrer de 1917 trobem el relat d'una bonica excursió a Reixac.

Es parla de la manera d'arribar al poble des de Barcelona, de l'atracció del poble sobretot per caçadors, excursionistes i boletaires. De l'existència de certes botigues pensades per les famílies més acomodades, provinents de Barcelona, com són les adrogueries i les carnisseries.
Del gran nombre de ginesta al juny, del copatró de Reixac, l'Àngel de la Guarda, molt conegut pels badalonins ara fa cent anys. Dels goigs que segons diuen els mateixos excursionistes eren dels més pobres i mal escrits. De com van anar a prendre cafè a Can Tianet i van passar per Vallensana fins arribar a Badalona, ja de tornada.

La seva transcripció és la següent:


Nostres Excursions d'enguany
A Montcada i Reixac
1 de Juny

Amb el tranvia de les 5 h. del matí fins a Sant Adrià, i després a peu fins a Sant Andreu, atravessant el Besòs al indret de la casa anomenada "El Molinet". Som quasi a l'istiu, per`ò tan dematí l'aire de muntanya acanalat pel riu és ben frescot, però purissim. Entre xics i grans som vuit de colla i la jornada s'ens promet alegre i riallera.

Amb el tren hem arribat a Montcada; conegudissima tenim aquesta població, quina situació ens apar ben saludable, puix per tots indrets s'oviren boscos, eseent d'altra part ben aprop de la capital i ben servida per tres vies ferrades. El poble de Montcada ens atrau i ens és força simpatic. An aquestes columnes ja n'hem parlat en detall altres vegades. Als matins sempre hi havem remarcat un gros moviment de caçadors i excursionistes, boletaires (al seu temps) i amics de les fontades, lo qual prova que és un bon punt de partida per a esbarjo camperol de la gent de ciutat; i una conseqüència d'aixó, ademés sobretot de lo que hi ajuden les moltes families acomodades o riques que hi viuen tot o part de l'any, són les moltes carniceríes i adrogueríes que hi han a proporció de la grandaria del poble.

Nosaltres fem provisions i ens en anem a esmorzar a peu del Besós. Després atravessem el riu, els uns descalçats per l'aigua, els altres fent mitja hora de marrada per a passar pel pont; anem pujant cap a Reixac sense cansar-nos gaire; passém el temps cantant, rient i cullint floretes dels boscos.

Som a l'esglesia del Reixac, la situada tan pintorescament en un cap de serrat que avença cap al Vallés, desprenent-se dels turons de la Amigona i de les Maleses; la del típic campanar que tantes vegades haviem ovirat des de tot arreu; la que s'en conta amb horror a la solitut, l'assessinat de un rector per uns lladres, fa més de cinquanta anys; la que fou cremada en la guerra de 1651 i restaurada vint i cinc anys després, - aleshores depenia del convent de St. Geroni de Murtra;- la que encara conserva sis taules gótiques i el sepulcre de marbre blanc que havia guardat les despulles de Alamanda de Reixac; la que malgrat dedicada a Sant Pere, se la coneix més pel nom del seu copatró l'Angel de la Guarda, essent celeberrim per a molts badalonins el seu tradicional aplec. An aquesta esglesia hi adquirirem els "Goigs", més pobres i mal escrits dels molts que tenim coneguts; una de les posades diu textualment:

"A'ls camps de Reixach guardau
Y a las vinyas ab esment;
Cual altre fort escuder
A las persones lliurau
De morir en mal estat
Y en desgrasia del Senyor,
Doneunos Angel sagrat
Vostra defensa i favor"

Tants com n'hi han currulls de poesía i espiritualitat!

Lo que de Reixac mes ens va atraure fou el cementiri. Oh com els estimèn nosaltres aquests minúscols fossars arredoçats a un temple vetust i solitari! En realitat tampoc en élls les despulles del passat hi són tranquiles, però ells ens agraden; semblen d'una pau mes eterna; semblen més sagrats i respectats. Sempre ens ha fet un efecte rarissim que Mossen Cinto, per exemple, seia enterrat a sota Monhuic. A folgaroles hauría d'esser.... o a la Catedral!

Dinèn a mig d'un bosc; bon dinar per un día camperol; les mateixes incomoditats ens són plaentes; després ens en anem a pendre café a Can Tianet, i entrém, doncs a Vallensana. Entretant molts de nosaltres cullen ginesta; que n'hi ha, Mare de Deu, per aquells llocs! Quina grogor més viva, i quina flaire! Nosaltres evocant al gran Maragall recitem:

"La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
Es la meva enamorada
Que vé al temps de la calor!
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat."

Al caure la tarde, passant pel peu de Càl Artillé, i pujant cap a l camí de Cán Pujol, retornarem a Badalona, portant alegrança al cor, sanitat al còs i una dolça quietut a l'esperit-

Pere de Tera

De l'assasinat del rector per uns lladres, que es fa referència i que diu l'excursionista que va passar feia més de cinquanta anys (abans de 1867), només coneixem l'assasinat a Reixac del rector Josep Massó, obra d'uns lladres, però va ser al desembre del 1880, per tant ara per ara desconeixem si hi va haver un altre assasinat d'aquest tipus o bé els excursionistes quan volien dir 'fa més de cinquanta anys', volien dir exectament 'fa uns quaranta anys'. Hi ha la làpida del nínxol encara: