Montcada i Reixac

Al número 794 de la Revista Gent Nova, del 17 de Febrer de 1917 trobem el relat d'una bonica excursió a Reixac.

Es parla de la manera d'arribar al poble des de Barcelona, de l'atracció del poble sobretot per caçadors, excursionistes i boletaires. De l'existència de certes botigues pensades per les famílies més acomodades, provinents de Barcelona, com són les adrogueries i les carnisseries.
Del gran nombre de ginesta al juny, del copatró de Reixac, l'Àngel de la Guarda, molt conegut pels badalonins ara fa cent anys. Dels goigs que segons diuen els mateixos excursionistes eren dels més pobres i mal escrits. De com van anar a prendre cafè a Can Tianet i van passar per Vallensana fins arribar a Badalona, ja de tornada.

La seva transcripció és la següent:


Nostres Excursions d'enguany
A Montcada i Reixac
1 de Juny

Amb el tranvia de les 5 h. del matí fins a Sant Adrià, i després a peu fins a Sant Andreu, atravessant el Besòs al indret de la casa anomenada "El Molinet". Som quasi a l'istiu, per`ò tan dematí l'aire de muntanya acanalat pel riu és ben frescot, però purissim. Entre xics i grans som vuit de colla i la jornada s'ens promet alegre i riallera.

Amb el tren hem arribat a Montcada; conegudissima tenim aquesta població, quina situació ens apar ben saludable, puix per tots indrets s'oviren boscos, eseent d'altra part ben aprop de la capital i ben servida per tres vies ferrades. El poble de Montcada ens atrau i ens és força simpatic. An aquestes columnes ja n'hem parlat en detall altres vegades. Als matins sempre hi havem remarcat un gros moviment de caçadors i excursionistes, boletaires (al seu temps) i amics de les fontades, lo qual prova que és un bon punt de partida per a esbarjo camperol de la gent de ciutat; i una conseqüència d'aixó, ademés sobretot de lo que hi ajuden les moltes families acomodades o riques que hi viuen tot o part de l'any, són les moltes carniceríes i adrogueríes que hi han a proporció de la grandaria del poble.

Nosaltres fem provisions i ens en anem a esmorzar a peu del Besós. Després atravessem el riu, els uns descalçats per l'aigua, els altres fent mitja hora de marrada per a passar pel pont; anem pujant cap a Reixac sense cansar-nos gaire; passém el temps cantant, rient i cullint floretes dels boscos.

Som a l'esglesia del Reixac, la situada tan pintorescament en un cap de serrat que avença cap al Vallés, desprenent-se dels turons de la Amigona i de les Maleses; la del típic campanar que tantes vegades haviem ovirat des de tot arreu; la que s'en conta amb horror a la solitut, l'assessinat de un rector per uns lladres, fa més de cinquanta anys; la que fou cremada en la guerra de 1651 i restaurada vint i cinc anys després, - aleshores depenia del convent de St. Geroni de Murtra;- la que encara conserva sis taules gótiques i el sepulcre de marbre blanc que havia guardat les despulles de Alamanda de Reixac; la que malgrat dedicada a Sant Pere, se la coneix més pel nom del seu copatró l'Angel de la Guarda, essent celeberrim per a molts badalonins el seu tradicional aplec. An aquesta esglesia hi adquirirem els "Goigs", més pobres i mal escrits dels molts que tenim coneguts; una de les posades diu textualment:

"A'ls camps de Reixach guardau
Y a las vinyas ab esment;
Cual altre fort escuder
A las persones lliurau
De morir en mal estat
Y en desgrasia del Senyor,
Doneunos Angel sagrat
Vostra defensa i favor"

Tants com n'hi han currulls de poesía i espiritualitat!

Lo que de Reixac mes ens va atraure fou el cementiri. Oh com els estimèn nosaltres aquests minúscols fossars arredoçats a un temple vetust i solitari! En realitat tampoc en élls les despulles del passat hi són tranquiles, però ells ens agraden; semblen d'una pau mes eterna; semblen més sagrats i respectats. Sempre ens ha fet un efecte rarissim que Mossen Cinto, per exemple, seia enterrat a sota Monhuic. A folgaroles hauría d'esser.... o a la Catedral!

Dinèn a mig d'un bosc; bon dinar per un día camperol; les mateixes incomoditats ens són plaentes; després ens en anem a pendre café a Can Tianet, i entrém, doncs a Vallensana. Entretant molts de nosaltres cullen ginesta; que n'hi ha, Mare de Deu, per aquells llocs! Quina grogor més viva, i quina flaire! Nosaltres evocant al gran Maragall recitem:

"La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
Es la meva enamorada
Que vé al temps de la calor!
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat."

Al caure la tarde, passant pel peu de Càl Artillé, i pujant cap a l camí de Cán Pujol, retornarem a Badalona, portant alegrança al cor, sanitat al còs i una dolça quietut a l'esperit-

Pere de Tera

De l'assasinat del rector per uns lladres, que es fa referència i que diu l'excursionista que va passar feia més de cinquanta anys (abans de 1867), només coneixem l'assasinat a Reixac del rector Josep Massó, obra d'uns lladres, però va ser al desembre del 1880, per tant ara per ara desconeixem si hi va haver un altre assasinat d'aquest tipus o bé els excursionistes quan volien dir 'fa més de cinquanta anys', volien dir exectament 'fa uns quaranta anys'. Hi ha la làpida del nínxol encara: