Montcada i Reixac

Després de regirar diversos arxius durant anys i tenir fins ara una idea limitada de la fesonomia del castell dels Montcada al cim del Turó, ens topem amb una novetat certament interessant, inèdita per la nostra comunitat. Recordem una mica d'història recent del castell.

El 1715, després de la Guerra de Successió, Felip V va manar l'enderroc d'antigues fortaleses i l'aprofitament dels seus murs com a pedrera per les gents del poble. 

En aquest sentit, de ben segur que algunes de les cases més antigues de Montcada estan bastides amb antigues pedres tallades del castell medieval dels Montcada.

Entre 1808 i 1814, durant la Guerra del Francès, la capella de la Mare de Déu del castell de Montcada va ser cremada.

No va ser fins el 1843 quan s'autoritza oficialment la construcció de diferents xarxes de telegrafia òptica civil per tot el territori Espanyol, inclós Catalunya. El sistema necessitava d'unes torres, amb guarnició militar per a comunicar visualment amb pals i banderes, missatges xifrats.

El coronel José Maria Mathé va ser qui va guanyar el concurs públic per a portar a terme aquest gran projecte, aprofitant el Turó de Montcada i les restes de la torre de l'homenatge de l'antic castell com a element d'alçada per a adaptar una de les torres del telègraf òptic.

El turó de Montcada quedava llavors guarnit amb una torre que comunicava cap al nord amb la torre de Buscarons, a Montornès i actualment restaurada. Cap al sud Montcada comunicava amb la torre del Turó de Sant Pere Màrtir i aquella amb la del Castell de Montjuïc, que també podem visitar.

Poc temps després es va aprofitar les restes del castell i la torre de telegrafia per a bastir una petita presó dalt el turó. Així ho trobem en una nota de Salillas que diu:

24 d'agosto del 1849 -  El Capità General comunica a l’Ajuntament de Montcada  que ha donat les ordres per a que l’Alcalde de Mollet pagui els 275 reals que li corresponen per les obres de la presó construida en el “fuerte de este punto”

La Torre de Telegrafia Òptica va estar en funcionament un parell de dècades, doncs la Telegrafia Elèctrica va substituir la tecnologia òptica, que depenia del bon temps per veure els senyals, així com torres i guarnició militar cada vuit o nou quilòmetres.

El 1857 sabem que encara estava en funcionament. Així ho recordava Víctor Balaguer a la seva "Guia de Barcelona a Tarrasa por el Ferro-Carril", en referència al Turó de Montcada:

"En lo mas alto de el se ven las ruinas del castillo que fué un tiempo mansión señorial de la noble y orgullosa familia de los Moncadas. En el dia la torre de homenage de la antigua fortaleza feudal sirve de telégrafo militar".

El 1862, cinc anys després d'aquella referència de Balaguer, el telègraf òptic d'alguna manera restava encara en funcionament, segons un plànol del Ministeri de Defensa.

El 1870, en un altre plànol del Ministeri de Defensa ja es diu "Telégrafo Militar en ruinas" (cliqueu aquí si voleu més detall).

De 1876 tenim la imatge més antiga del castell. Ara fa 146 anys que Eudald Canivell va fer uns dibuixos a llàpis de les restes del castell i de la torre òptica, el  7 d'abril de 1876. Dibuixos que es conserven a l'AHCB.

Castell de Montcada i Reixac. Dibuix final. Eudald Canivell. Fons AHCB.

Al dibuix es pot observar la torre d'homenatge amb planta quadrada però pel 1876, que és quan es va fer el dibuix, recordem que aquesta part de l'edifici havia estat utilitzat com a telègraf òptic.

Per tant els dibuixos de Canivell ens mostren un castell de Montcada on el telègraf militar havia aprofitat la torre de l'homenatge, amb possibles modificacions de l'estructura de l'edifici i el seu servei havia quedat en desús. 

Aquest era un enigma fins ara. No havia constància de si l'aprofitament de la Torre de l'Homenatge de l'antic castell per a donar el servei de telegrafia òptica havia causat grans modificacions a l'estructura.

Les primeres imatges ens arriben de finals del segle XIX i principis del segle XX, quan els estiuejants i excursionistes de Barcelona pujaven al cim del Turó de Montcada.

d'Entre 1895 a 1905 tenim un seguit d'imatges de les restes de la torre de l'homenatge del castell, que havia estat utilitzada per la torre de telegrafia òptica.

Diverses imatges d'estiuejants i excursionistes de Barcelona, al cim del Turó. Podem observar les restes de l'antiga torre de l'homenatge, aprofitada com a torre de telegrafia òptica.

A partir d'aquí, aquestes restes es van reaprofitar per a edificar una nova capella per la Mare de Déu del Turó de Montcada, de la mà d'Enric Sagnier. Aquesta capella, inaugurada el 1908 va caure enderrocada anys després per l'explotació cimentera de Asland.

Capella de la Mare de Déu del Turó de Montcada pels volts de 1910. Observeu la torre del campanar, reaprofitada de l'antiga torre de telegrafia òptica que a la seva vegada va reaprofitar la torre d'homenatge del castell dels Montcada.

Avui tenim una nova imatge del castell, anterior al reaprofitament de la Torre d'Homenatge com a Torre de Telegrafia Òptica i per tant, la imatge més antiga i més fidel del castell dels Montcada al cim del Turó.

A finals de 2016, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va adquirir 109 aquarel·les i dibuixos, obra d’ Adolphe Hedwige Alphonse Delamare per 54.450€. Fa només unes setmanes que es van publicar per la seva consulta i ens trobem meravellats quan obrim els ulls davant una imatge de castell de Montcada a tot color de fa gairebé 200 anys.   

Us presentem aquesta aquarel·la del Castell de Montcada realitzada el 1827

• A la imatge es pot apreciar perfectament el mar Mediterrani amb vaixells al port de Barcelona, així com la muntanya de Montjuic.
• La imatge s'ajusta a la perfecció als dibuixos de Canivell del 1876, però tenim el número exacte dels merlets de les torres, així com un edifici posterior, a la banda de mar que no es pot apreciar correctament.

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare  París, 1793-1861.Col·lecció Nacional d'Art, Dipòsit de la Generalitat de Catalunya, 2017. Núm de Catàleg 251788-000. Aquarel·la, tinta a ploma i llàpis de grafit sobre paper.

També podem veure una  estructura annexa al castell en forma de túnel o entrada d'una cova. Aquesta era l'antiga "Cova Encantada", de la qual el 1917 encara existia i conservem una imatge publicada a una revista.

A la part posterior de l'aquarel·la del castell de Montcada trobem una petita sorpresa addicional, doncs podem veure un traç d'un castell sense finalitzar que obre les portes de futures investigacions.

Ara per ara l'identifiquem com l'esbós d'una altra edificació, reaprofitant el paper.

D'altra banda, la col·leció també inclou un dibuix a grafit del mateix autor, on podem observar el Castell des d'una altra perspectiva, en un dibuix datat el 8 de juny de 1827.

Xavier Colomé

Malgrat no haver estat editat per l'Ajuntament de Montcada durant els anys de la guerra civil, trobem un bonic exemplar de personatges il·lustres catalans, amb la figura de Guillem Ramon de Montcada, que pensem pot contribuir a la col·lecció de segells del nostre poble.

Si voleu fer una ullada a la col·lecció de segells que de moment tenim identificada, premeu aquí.

I de què tracta tot plegat?

Doncs d'històries explicades pels pares o avis i aquestes relatades de nou cap a endavant, tornant a començar en una dansa sense fi. 

Rondalles que viuen any rere any, sense saber quines s'explicaran en un futur. Algunes ja oblidades que esperen en un calaix el ser rescatades i narrades de nou.

Així és el cicle anual. Avui tanquem un any però demà encetem un de nou i tornarem a començar. No passa res, és moment de fer recapte mental d'aquells records positius d'aquest 2021 que avui diem adéu, tancar els ulls i brindar per l'arribada del 2022.

Deixem enrere un any que volem dedicar a totes aquelles persones que han patit i han sofert problemes laborals, personals, de salut o altres crisis, però també volem dedicar-la als que encara estem aquí, fem un pas endavant i ens endinsem de cap en un nou any que ens atorga noves oportunitats i també nous reptes.

Feliciteu-vos en un acte de germanor, compartiu els bons moments i riem del que en un principi ens va espantar i ara hem superat de la millor manera possible. Brindeu per vosaltres i pels que teniu just al vostre costat.

Felicitats La Unió pel votre centenari tan ben merescut. Aquest 2021 ha estat el vostre any i d'alguna manera aquest fet ja queda escrit en un nou relat, la nova història. La vostra història, un nou episodi de Mas Rampinyo i també de Montcada.

Els temps provoquen canvis i en aquest sentit, recordem aquell moment, fa més d'una dècada, que vam iniciar una trepidant aventura obrint aquest bloc. L'objectiu, ser un recurs on trobar la Montcada i el Reixac que ens estimem, doncs no només de carretes i autopistes està edificada aquesta ciutat. 

Els seus fonaments estan bastits de històries i aventures d'altres gents que ens van avançar fa dècades, ara queden recollides, en part, entre aquestes pàgines. Moltes més ens hem deixat, no per voluntat pròpia sinó per desconeixement, i sabem del tot cert que per aquest motiu sabreu perdonar-nos.

Avui acabem aquest any 2021 i amb ell aquest bloc.

Arribem al final d'un altre camí, un camí que durant tot aquest temps hem gaudit amb magnífiques vistes setmanals, cada divendres per a ser exactes, arribant pas a pas i engruna a engruna a aquest sis-cents setze divendres d'avui, darrer dia del 2021 i també del bloc que esteu llegint, en el seu format de publicació setmanal.

Abans us deia que, quan es tanca un cicle, com el que tanquem avui amb aquest 2021, fem la vista enrere i mirem què s'ha fet de bo. En aquest sentit, al bloc, a banda de les publicacions setmanals dels divendres, també hem publicat articles especials, reculls de postals editades al nostre poble, investigacions diverses i milers de fotografies, que sumen un total de nou-centes publicacions que sincerament esperem haguin estat del vostre grat.

Malgrat les publicacions setmanals es deixaran de fer, el bloc es manté viu i seguirà existint per a la vostra consulta. Val a dir que seguireu trobant-me en altres mitjans i, de tant en tant no dubteu que ens tornarem a veure per aquí amb alguna nova publicació esporàdica, novetat, fotografia o història, doncs la qüestió sempre és tirar endavant, difondre i construir.

Mirem endavant amb els ulls ben oberts i si cal fer una ullada al passat tornem a aquest humil bloc. Les seves pàgines sempre us esperaran.

Avui 25 de desembre de 2021, us desitgem a tots i totes un molt Bon Nadal. 

 Disfruteu d'aquests dies de germanor en família, amics i persones estimades.

Una salutació.

Pels volts del migdia del 25 de setembre de 1962, l’estrèpit llunyà d’un llamp que ressonava a la serralada i un cel grisenc que amenaçava caure a plom, van ser molt probablement els primers signes d’un perill que ja s’acostava i ningú podia imaginar.

Les primeres gotes ja queien quan el corrent d’aire brogia per les finestres mal tancades i tothom s’afanyava a arreplegar-se. La pluja va ser incessant durant tota la tarda i la seva intensitat va anar en augment durant el vespre com a preàmbul de la catàstrofe que va començar a les 22:45 hores. Van ser unes dos hores d’una forta pluja que no deixava veure, on els embornals empassaven a tota velocitat i tot era una remor d’aigua en els mil i un noms que li podem donar.

El riu Ripoll, de cabdal irregular i comportament torrencial va esdevenir el canal pel qual va circular la tragèdia. Sense canalitzar des del seu naixement, el riu baixava amb una força descomunal, arrossegant tot el que s’havia trobat al seu camí, formant uns salts que semblaven onades que només es podien intuir per l’estrepitós soroll que tot ho envoltava.

El llum elèctric va marxar i el riu va arribar desbordat a Montcada i Reixac, emportant-se la passarel·la dels “Hermanos” i trobant un gran escull al pont del ferrocarril de França on la runa, les escombraries i la vegetació s’havien acumulat, taponant els ulls del pont.

En pocs minuts es va formar una pressa que va fer pujar el nivell de l’aigua inundant completament els marges del riu, superant els dos metres d’aigua a les plantes baixes i enderrocant inclús alguns habitatges.

Pels volts de la mitjanit, el pont metàl·lic de la línia de França va colapsar cap a la dreta, obrint un canal que va absorbir amb intensitat l’aigua acumulada als barris de Montcada i alliberant al riu Besòs una ingent quantitat d’aigua, fang, estructures d’edificis, vegetació, vehicles i tot allò que la riuada s’enduguè.

El pont de formigó sobre el Besòs, entre el nucli urbà i la carretera de la Roca, inaugurat el 1911, també va desaparèixer. Només va resistir el pont de la carretera N-152 (actual C-17) i el pont del ferrocarril de Sant Joan.

Les pèrdues materials van ser nombroses, cases, bestiar i collites, comerços, vies de comunicació, traçat elèctric i d’aigua potable o grans empreses com Levivier o Aismalibar van quedar aturades amb unes fàbriques plenes de fang i bruticia. Les pèrdues econòmiques es van valorar llavors en 200 milions de pessetes.  Oficialment es van enregistrar 30 montcadencs morts.

La reconstrucció del municipi va començar pel matí i aviat es van bastir noves passarel·les provisionals per a creuar els rius. El règim del moment va engegar la maquinària política i promocional i l’1 d’Octubre el Consejo de Ministros, reunits a Barcelona, va acordar concedir diversos crèdits a través del Banco de España. El 2 d’Octubre Franco amb la seva plana major va visitar els municipis afectats, entre ells Montcada.

El 4 de novembre una nova riuada va emportar-se el pont provisional sobre el riu Ripoll, la passarel·la que els militars van construir sobre el Besòs i un tram del ferrocarril a l’alçada de Can Sant Joan. El 7 de novembre una altra crescuda dels rius va ensorrar quatre cases més a Can Sant Joan i, del 8 al 19 de novembre, es va aixecar un nou pont provisional sobre el Ripoll. 

Hem volgut recordat amb intensitat els fets de la tardor de 1962 com un punt d’inflexió del destí de les families que ho van perdre tot i que van haver de començar de zero.

Malgrat la lenta reconstrucció i el que tothom va aportar per a fer-ho possible, aquell any també va estar marcat per la gran nevada del dia de Nadal, fet que agreujà encara més la  fràgil situació dels que van perdre-ho tot tres mesos abans.

Com a conseqüència de les riuades es va improvitzar una oficina per del d’inscriure les persones damnificades i les pèrdues que havien patit. Fruit d’aquella iniciativa, la mesura d’urgència oficial va ser acordada per l’Ajuntament i el Ministerio de Vivienda, consistent en la construcció d’un centenar d’habitatges provisionals per allotjar les persones que es van quedar sense llar.

Les cases provisionals, inaugurades a principis de 1963,  es van aixecar a l’esplanada del Castell de Ca N’Oller, al barri de Santa Maria de Montcada (Terra Nostra) i van ser conegudes popularment com les “casitas de madera”, sent ocupades per unes 500 persones. Val a dir que del centenar de petits barracons, dos van ser destinats a col·legis per a nens i nenes.

La tragèdia de 1962 va fer reaccionar les autoritats de cara a evitar noves riuades i la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental junt amb el Ministerio de Obras Públicas van fer prosperar un pla general de condicionament de la llera del Ripoll per tal de canalitzar-lo amb rapidesa.

D’aquesta manera es van construir defenses de formigó de 3,5 metres d’alçada, es van excavar i reomplir de terra diferents seccions del riu per tal de suavitzar el desnivell, ampliant a més la llera del riu per tal d’admetre cabdals de 1350 m³/seg.

El 18 i 19 de Juny de 1963 les autoritats del moment, encapçalades per Franco van visitar el Vallès per tal d’inspeccionar les obres de reconstrucció. Es va decretar la finalització de la jornada laborala a les 15h i es van fer engalanar els carrers amb banderoles i retrats de Franco.

Des d’aquella fatídica tardor i hivern de 1962 i consolidada la mesura d’urgència de les cases de fusta a principis de 1963, no va ser fins finals de 1967 que al Boletín Oficial del Estado (BOE) no es va publicar un decret per a donar solució definitiva a la precaria situació dels habitatges provisionals de Terra Nostra.  Aquesta solució definitiva va ser un decret d’expropiació forçosa d’algunes propietats de veins de Mas Rampinyo, en benefici de l’interès general, per tal de construir uns edificis d’habitatge social per les families de les cases de fusta.

Ministerio de la Vivienda (BOE de 18/12/1967 - Sección III) - DECRETO 2985/1967, de 7 de diciembre, por el que se declara urgente la expropiación de terrenos con destino a la construcción de 100 viviendas y edificaciones complementarias en Moncada (...) El Instituto Nacional de la Vivienda, en cumplimiento de lo ordenado por el Decreto-ley (...) dictado para remediar las necesidades creadas con motivo de las inundaciones en Barcelona y su comarca, construyó en Montcada (Barcelona) los albergues provisionales necesarios para alojar a las familias afectadas.

Estos alojamientos cumplida su urgente finalidad, han de ser sustituídos por viviendas definitivas en número suficiente para cubrir las necesidades de vivienda de aquella localidad (...). A estos fines se hace necesario disponer de los terrenos precisos para estas construcciones, utilizando la (...) Exprociación Forzosa (...) toda vez que las gestiones realizadas para la adquisición directa han resultado infructuosas. (...)

Uns dies després, tot encetat l’any 1968, es publica al BOE la resolució de l’expropiació dels terrenys a Mas Rampinyo.

Ministerio de la Vivienda (BOE de 03/01/1968 - Sección III) RESOLUCION del instituto Nacional de la Vivienda por la que se convoca (...) el levantamiento de las actas previas a la ocupación de los terrenos cuya descripción se inserta a continuación: (...)

Parcela número 1.- Parcela de terrenos (...) de 6.131,25 metros cuadrados,  que forma un suave declive de Oeste a Este (...). Sus lindes son: al Norte, con torrente de Can Rocamora; al Este con don Jacinto Viñals, mediante acequia; al Sur, con fincas propiedad de don Manuel Salior, don Jaime Colomé, don José Estany y don Salvador Picas y con calle Alta de San Pedro, y al Oeste, con terrenos propiedad de la RENFE, de su ferrocarril de Barcelona a Puigcerdá y mediante la prolongación de la calle Aragón. Es parte que se segrega de otra mayor, propiedad de don Sebastián Balaguer Balaguer e hijos.

Parcela número 2.- Parcela de 1.366,15 metros cuadrados de terreno llano (...) con frente a la carretera nacional 152, de Barcelona a Puigcerdá (...). Sus lindes son: al Norte, con torrente de Can Rocamora; al Este, con la carretera de Barcelona a Puigcerdá; al Sur, con finca propiedad de don Antonio Ricart, y al Oeste, con finca propiedad de don Sebastián Balaguer e hijos, mediante acequia. Propiedad de don Jacinto Viñals Tuxáns.

La zona era coneguda com la Rasa, just per la rasa del torrent de Can Paiàs (o Can Rocamora) i una altra per on circulava el canal de regadiu del molí del coll.

D’aquesta manera l’implacable efecte d’un temporal  va esdevenir l’origen d’una transformació i urbanització del territori.

La construcció dels edificis va propiciar l’aparició de nous comerços al final del carrer Alt de Sant Pere. Bars-Restaurants, quiosc, merceria, fleca de pa, peixateria, perruqueria, botiga de queviures, tallers i fins i tot un video-club, sense oblidar la línia d’autobús TM (Tetuán-Montcada), inaugurada el 1956, que va arribar als edificis el 12 de Juny de 1978.

Fons de Fidel Casajuana, Matllo Aguilar, Francesc Ribera, Associació Cultural Montcada, Boletín Oficial del Estado i Institut Cartogràfic de Catalunya.

Xavier Colomé. Article aparegut a la Revista Quaderns (2020)