Blogcrowds

dijous, 30 de setembre de 2010

Avui us vull presentar un treball de recerca de Nerea Arrizabalaga, del IES Montserrat Miró i Vilà i publicat a xtec. M'ha agradat força la seva lectura i vull compartir amb tots/es vosaltres aquest treball.

Aquest treball es centra en la història de Montcada i Reixac des dels seus orígens fins avui. L'objectiu prioritari que em vaig proposar va ser aconseguir que qualsevol persona que llegís aquest treball conegués millor aquesta ciutat, i que l'arribés a estimar tant com jo.       

Montcada i Reixac és un municipi amb una superfície de 23,34 km2. Pertany a la comarca del Vallès Occidental i forma part de l'àrea Metropolitana de Barcelona. Limita amb Barcelona, Cerdanyola, Ripollet, la Llagosta, Sta Perpètua, Sta Coloma de Gramanet, Badalona, Palau, Mollet, Parets, Barberà del Vallès i Sant Fost de Campsentelles. Més concretament Montcada està situat a la plana baixa del riu Besòs, a la Serralada Marina, Collserola i el Congost de Montcada.      

El nom de la nostra ciutat, Montcada i Reixac, deriva del llatí Monte Scatano (muntanya de la que brolla l'aigua). També es diu que Montcada i Reixac deriva de Mont Cadum (muntanya de càdec). Sabem que els romans es van assentar l'any 218 aC i van fundar moltes vil·les al Vallès. Amb el pas del temps, els ibers, fenicis i grecs també van formar 3 poblats a diferents zones:    
   
o Turó de Montcada
o Turó de les Maleses
o Turó de Puig Castellar          

Continuant amb la seva història, del segle V al VIII dC apareixen els francs, que es van situar a les muntanyes de la Serralada de Marina, entorn a Reixac, formant petites comunitats pageses que amb el pas dels segles són els nostres pobles actuals. Després d'això a l'època medieval els primers pobladors es van anar instal·lant al pla. D'aquesta època cal destacar la família dels Montcada (Guillem Ramon de Montcada i Elisenda de Montcada) dels quals sorgeix l'escut municipal que s'ha anat modificant al llarg del temps. Aquest escut es caracteritza pels 8 vessants que representen l'antiga moneda bizantina), sobre el vermell de les seves armes i amb una corona de baró (ja que Montcada era una baronia).      

L'evolució de Montcada ha anat sempre lligada a diferents factors, el principal va ser l'arribada del ferrocarril. Es van inaugurar tres línies que passaven per Montcada:    

o Línia de Barcelona-Granollers, el 23 de juliol de 1854
o Línia entre Barcelona i Sabadell, el 2 de maig de 1855
o Línia de Barcelona-Puigerdà, el 10 d'abril de 1886
       
El ferrocarril va apropar Montcada a Barcelona, i les estacions es van convertir en el centre de tres nous nuclis residencials, Estació de França i Carrer Colón, Estació del Nord i el Carrer Sant Antoni i l'Estació de Sant Joan i el Carrer Balmes. En aquests carrers, moltes famílies de la burgesia barcelonina que venien a l'estiu a prendre les aigües, fugint de les epidèmies i les grips que hi havia a Barcelona, van comprar parcel·les per construir-hi torres d'estiueig.    

El ferrocarril també va canviar la situació social i econòmica de Montcada passant, poc a poc, d'una economia basada principalment en el camp a ser un poble industrial. A partir de 1880, la indústria comença a establir-se al municipi (molins fariners, indústria tèxtil…). El 1917 s'instal·la a Montcada la primera gran indústria anomenada Cimentera Asland, seguidament, el 1934 s'inaugura la Fàbrica Aismalibar i per últim el 1955 es crea la Fàbrica de pintures, la Valentine.    

El gran desenvolupament econòmic que va resultar de l'arribada d'aquestes empreses va provocar l'arribada dels primers immigrants al municipi. A partir d'aquí, es produeix una gran transformació urbanística i demogràfica a Montcada que comporta la creació de nous barris.     

Per últim, d'entre aquests factors que van influir en l'evolució de Montcada cal destacar l'aigua, un element molt important a Montcada des de sempre. Al segle X, es va construir un conducte anomenat Rec Comtal o Sèquia, que prenia les aigües del Besòs (a l'altura de Montcada), i arribava a Barcelona passant per Sant Andreu. En aquests moments van aparèixer problemes de transport, i per això entre 1620-1650, van començar unes reformes i millores a les canonades i la construcció de noves conduccions. L'augment de les necessitats hídriques van fer veure la necessitat de buscar nous cabals per proveir d'aigua la ciutat de Barcelona i al 1778 es van fer les primeres galeries sota la llera del riu Besòs, la mina "Montcada". El 1878, una gran sequera va evidenciar la insuficiència d'aigua i al 1910 va començar la construcció de pous i mines, anomenat Abastament Baix de Montcada. Com s'havia d'abastir d'aigua la nova zona urbanitzada, es van fer estudis que portaven a l'elaboració de l'aqüeducte Alt de Montcada, als anys 70.      

Aquests aspectes esmentats són els que van condicionar tant la demografia com l'urbanisme del municipi. Pel que fa referència aquests dos aspectes, cal destacar tres etapes importants:   

La primera és la situació demogràfica i urbanística des dels anys 30 fins als anys 60, que va estar condicionada per la guerra civil, és el període de la postguerra, es caracteritza per una davallada de la població entre els anys 30 i 40 (amb un alt grau de mortalitat, una baixa natalitat i gran moviment migratori a fora del país).    

Dels anys 40 als 60 aquesta situació va canviar, va haver un creixement de la població, que va passar de 6.640 a 13.295 habitants, això va ser per la creació de nous llocs de treball i al procés d'industrialització. D'aquest període de la postguerra cal mencionar la crisi del sistema d'agricultura als anys 60, que va causar un procés migratori del camp a la fàbrica.    

Des d'un punt de vista urbanístic, Montcada va començar a créixer condicionada per les peculiaritats geogràfiques de la vila i el seu entorn. Des dels anys 50 es van transformar molts espais urbans (cal destacar l'augment de l'alçada reguladora i la desaparició d'un bon nombre de torres d'estiueig del segle XIX). El procés d'industrialització de la vila, la proximitat amb Barcelona i les importants xarxes de comunicació que travessen el municipi van fer que es produís un creixement desmesurat, poc ordenat i poc equilibrat, que va destruït part del paisatge urbà i ambiental.      

Durant aquesta etapa es consoliden els següents barris ja existents: Montcada Centre (a l'Edat Mitjana), Mas Rampinyo (a principis del segle XIX), Can Sant Joan (a la segona meitat del segle XIX, la Font Pudenta ( a finals del segle XIX), Terra Nostra (els anys 30 del segle XX) i per últim Reixac-Vallençana (1r quart del segle XX). (...)      

El segon període destacable en l'evolució demogràfica i urbanística comença als anys 60 i dura fins els 80. Aquest període es caracteritza sobretot per dos fets dramàtics. La riuada del setembre de 1962, amb la pèrdua de moltes vides humanes, i la nevada del desembre del mateix any, que va paralitzar el municipi totalment. Entre els anys 60 i 70 Montcada duplica la població i l'activitat industrial. En canvi, a la dècada dels 70 el creixement de la població és més lent, dels anys 70 destaca l'abandó del camp a les ciutats més industrialitzades, com Montcada, i la crisi política i econòmica del país. Dels anys 70 als 80, augment petit de la població (passa de 22.462 hab. a 25.582 habitants).      

Pel que fa a l'aspecte urbanístic, neix una nova imatge de Montcada: suburbial, barreja de poble i ciutat-dormitori, (ínfim nivell d'urbanització, alta densitat de població, mala qualitat en les construccions, manca d'escoles, zones verdes, creixement urbanístic desmesurat i sense cap control). També cal destacar que apareixen els primers grans polígons industrials, el 1972 es crea el polígon industrial de Can Cuiàs, i el 1982, el polígon industrial de la Ferreria.

Entre els 60 i els 80 apareixen tres nous barris: L'estany de Gallecs (entre 1960-1970), el Barri de la Ribera (1962), que es un barri dormitori, i Can Cuiàs (1975) que és un barri "residencial" amb manca total de serveis.      

La darrera etapa des d'un punt de vista demogràfic és la compresa entre els anys 80 fins a l'actualitat. Des de 1980 la població creix a un ritme més atemperat. Creix de forma progressiva, amb un promig de 700 persones l'any, des de 1998. D'aquest creixement cal destacar la immigració.      

En aquesta etapa hi ha un creixement urbanístic descontrolat, però a un ritme més lent. El 1986, s'inicià la construcció de la urbanització anomenada Pla d'en Coll. Actualment, l'Administració Local es planteja accions de caràcter urbanístic i social que millorin la qualitat de vida (rehabilitació d'habitatges, dotació de serveis...). A Montcada queden poques àrees d'usos industrials sense edificar i poc espai per ús residencial; el municipi podria expandir-se en tres zones, com l'existent entre Can Pomada i el Pla de Mas Rampinyo, la zona de Ca l'Albinyana, tocant Santa Perpètua i la zona de Mas Duran, on des de l'any 2000 s'ha construït un barri amb zones verdes i equipaments necessaris…      

Actualment s'estan fent actuacions cara a aconseguir la unificació dels diferents barris formant un continu urbà; això podrà ser possible quan es portin a terme diferents actuacions que permetin aquesta actuació, com el soterrament de la via ferroviària de França, el trasllat de la fàbrica Valentine fora del casc urbà i el soterrament de la via ferroviària Vic-Puigcerdà. Totes aquestes actuacions poden tenir un gran efecte, no només en el conjunt de la ciutat, sinó en els barris en els quals incideixin.      

És fonamental, que el govern actual i els posteriors, respectin els espais verds que encara hi ha, per no caure de nou en errors passats de descontrol urbanístic. Els propers anys Montcada experimentarà una gran quantitat de canvis, que faran el nostre municipi més acollidor i amb més qualitat de vida.

divendres, 17 de setembre de 2010

Des de avui teniu a la vostra disposició un mapa aeri amb la ubicació dels llocs de interès i Patrimoni que caldria respectar i conservar. Podreu trobar-lo sempre a la secció de la pàgina "Indrets i Patrimoni de Montcada", al menú de l'esquerra.




Veure Mapa del Patrimoni en un mapa més gran.


Per a una nova inclusió d'un indret que trobeu a faltar, contacteu amb nosaltres.

dijous, 16 de setembre de 2010

Revisant a la hemeroteca de La Vanguardia he trobat un article del dijous 13 de febrer de 1936, on es parla, a la plana 10 del diari d'un rally a cavall organitzat per tal de homenatjar a un professor d'equitació i que es va celebrar al Mas de San Marc, del Marquès de Villamizar.


Vida de Sociedad
UN DÍA DE CAMPO Y DE HÍPICA
«RÁLLYE - PAPER», EN MONCADA

En la Sección de Deportes de la edición del martes ya se publicó detalladamente una reseña del «rallye - paper» a caballo, celebrado en homenaje a don Arsenio Abad, el veterano profesor de equitación. Por tanto no hemos de insistir en la parte hípica del acto, recogiendo aquí solamente su ambiente aristocrático.

Como se sabe, comenzó la jornada hípica con la reunión de concursantes y espectadores en la finca «Mas San Marc», que su propietario, el marqués V. de Villamizar, puso generosamente a disposición de los organizadores. Una vez reunidos todos, se trasladaron a la capilla, en la que destaca el bellísimo retablo del altar, de estilo barroco, el que está presidido por una artística tela pintada al óleo, que representa a San Marcos, y bajo ella una imagen escultórica de Santa Ana; estos dos santos» eran los titulares de los padres del propietario, don Marcos Rocamora Pujóla, y doña Ana Vidal Sala de Rocamora,
de grata memoria en la Sociedad barcelonesa.

Del «rallye» sólo diremos que tuvo gran importancia, pues duró hora y media (generalmente suele durar media hora o tres cuartos), y su recorrido fue de unos doce kilómetros de circuito lanzado.

El ganador fue el señor Bofill, y también llegaron en primer lugar las señoritas María Teresa Perarnau e Isabel Vilella; aquélla, antes; ésta, después, pero con todos los controles, cosa que no pudo lograr la primera, por lo que se adjudicó la copa de amazonas a la señorita de
Vilella.

Los espectadores del «rallye» nos colocamos a la mitad del recorrido para observar sus incidencias. Realmente resultaba vistosísimo ver lanzarse al galope por aquellas llanuras a tantos jinetes y amazonas; ellos con su «habit rouge », ellas con indumentarias hípicas diversas; unas, vestían de amazonas con faldas y sombrero de copa, montando en amazona; otras lucían el «habit rouge» masculino; las había ataviadas con trajes-sastre de calzón (montando a horcajadas) y tocadas con un bajo sombrero flexible de ©legante línea; otras preferían por indumentaria «berseys» deportivos. Todas rivalizaron en arrojo con los jinetes.

De vuelta al «Mas San Marc» fue servido un exquisito almuerzo —verdadero banquete— a cargo de Casa Llibre. Al final hablaron los sefiores Simón, Abad y Cuyas, como ya se dijo en la Sección de Deportes.

Mediada la tarde llegaron bastantes personas desde Barcelona, sumándose a los comensales, que éramos unos ochenta. Así se redondeó el centenar.

Se organizó el baile en la galería del piso alto, y en un descanso fueron entregadas las copas de don Arsénio Abad a los vencedores, entrega que hizo don Santiago Simón, vicepresidente del Polo Jockey Club.

Habían asistido al «rallye» y al almuerzo (o sólo á éste último) las siguientes personas: marquesa de Arguelles y su nieta; condesa de Lacambra e hijos Francisco-José y Esperanza; señoras Trian de Giraát, Tusquets de Juncadella, Upón de Riviére, Albiñana de Vidal, Vázquez de Llopart. Marsans de Vilá, Mayner de Vilella, Tusquets de Ayxelá y la señora de Perearnau; señoritas Fina Sánchez de Ocaña, Luisa M. Buxaderas, María Reyes Miró-Sanz, Mercedes Vidal-Ribas, Marina Arens, Moñón Roviralta, Blisa Córdoba, Nea Orsira, María Planas y las señoritas Jordi y E. Planas.

Señores: Juan Vilella, Santiago Giralt, Mario Riviére (que no pudo montar a caballo por estar todavía resentida su mano derecha de un reciente accidente), José Mata, José Vilá, Rafael Llopart, Francisco Juncadella, Alfredo Sanz, Enrique Marsans, Enrique del Castillo, Eduardo Buxaderas, Carlos-Luis de Lianza, Jaime Sama, José Ignacio Parellada; señores Ayxelá. Baso, Planella, Planas, Cameno, Cano, Ardura, Genové, Guasch, Munné, Simón (hijo), Vidal-Quadras, Vela, Lerín, Viñamata Soley, Beletta, Vidal y Betriu. y las personas que anteriormente hemos nombrado. (Además, con el propietario de la finca, estaban sus hijos el joven marqués Eduardo de Villamizar y la señorita María Angeles Rocamora y Nieto, que, con aquél, atendieron con toda amabilidad a las numerosas personas reunidas.)

Tuvieron que ausentarse antes del almuerzo la señorita Perearnau y los señores Portabella y Pérez, y llegaron por la tarde los señores de Rosés-Milans e hijos Tomás y M. Gloria; don Juan Manuel Bofill e hijas Rosario y Ana María; señores de Planás-Rusiñol; señorita Mary Carmen Monsolis, señores Vilella (P. y J.) y mister Walter M. Walters. Cerca de las nueve de la noche abandonábamos el «Mas San Marc», la bella mansión construida allá por los años de 1594, y que el buen gusto de su propietario ha convertido en un verdadero y valioso museo de arte.

F. T.


Observem fragments realment interessants i dels que m'agradaria assenyalar:

  • La casa tenia una bonica capella amb un parell de teles pintades en representació de San Marc i Santa Ana, en referència a Marc Rocamora Pujolà i Ana Vidal de Rocamora:
(...)la capilla, en la que destaca el bellísimo retablo del altar, de estilo barroco, el que está presidido por una artística tela pintada al óleo, que representa a San Marcos, y bajo ella una imagen  escultórica de Santa Ana; estos dos santos» eran los titulares de los padres del propietario, don Marcos Rocamora Pujóla, y doña Ana Vidal Sala de Rocamora,de grata memoria en la Sociedad barcelonesa.  
  • Aquest tipus de Rallies eren habituals entre la burgesia catalana i sempre es parla dels opulents i magnífics esmorzars que allà esdevingueren:
De vuelta al «Mas San Marc» fue servido un exquisito almuerzo —verdadero banquete— a cargo de Casa Llibre.
  • Al final de l'escrit podem observar que es comenta la data de construcció d'aquella fabulosa mansió, 1594:
Cerca de las nueve de la noche abandonábamos el «Mas San Marc», la bella mansión construida allá por los años de 1594, y que el buen gusto de su propietario ha convertido en un verdadero y valioso museo de arte.
Nota: si algú té alguna referència per tal de contrastar aquesta data, seria molt interessant per tal de poder datar l'edifici.

Rebuscant també per l'hemeroteca del diari ABC he trobat el següent testimoni escrit de que aquelles curses de Rallies, traspassaven fronteres catalanes. ni més ni menys que a PRIMERA PLANA! 5 d'Abril de 1932:



Aquesta referència escrita és molt interessant, però encara hoés més la fotografia que l'acompanya, ja que tenim una imatge dels voltants de Can Rocamora a l'any 1932. A la fotografia s'observa un camí coronat per arbres plataners. Podria ser l'antic camí d'accés a la casa (ara tallat degut a un accident a la via del tren no fa gaires anys), o potser el camí que baixa cap a l'estany de la finca?

Si algú recorda o reconeix l'indret, si us plau, envieu-me un comentari.


Aquesta és la fotografia de la zona de Can Rocamora. La foto de la portada del diari ABC pot estar realitzada a la secció marcada com A que és el camí d'accés a la finca o a la secció marcada com B que és el camí que baixa a l'estany de la mansió (encara avui dia raja aigua), marcat com a C. El cercle marcat com a D mostra la casa  i el cercle marcat com a E la pista de tenis, avui dia una zona de desballestament de vehicles. He marcat també com a F, i segons la memòria històrica parlada, l'entrada d'una mina d'aigua, avui dia tapada.

I qui era el Marquès de Villamizar? Us adjunto un extracte del contingut del blog Montcadapost, on J. Bacardit i R. Ramos ens ho expliquen:

Hem pogut esbrinar l’origen d’aquest títol i que ostenta encara avui. El marquesat de Villamizar va ser instituït per Felip III l’any 1599 i el primer titular va ser el germà del Comte de Lerma Juan Sandoval y Rojas i actualment a l’any 2009 el seu titular es el Senyor Antoni Rocamora Trias, descendent del Senyor Marc Rocamora i Pujolà ( és el seu rebesavi ) que com tots coneixem era un important terratinent de Montcada a principis del segle XX.


En Marc Rocamora va ser un d’aquells prohoms que hem sentit parlar moltes vegades a Montcada. L’Ajuntament li va agrair les seves múltiples variades i també interessades ajudes amb el reconeixement de dedicar-li un carrer al seu nom: “ Passeig de Rocamora” , la història d’aquest fet es troba ben detallada en el numero 3, pag. 56 , de la Revista Quaderns que publica regularment la Fundació Cultural del nostre poble.


El Sr. Rocamora residia a Barcelona, on hi tenia els seus negocis (entre altres la Fabrica Rocamora i Cia, com també la Vidaurreta i Cia Enginyers), era molt ric i per tant es movia en els ambients de “classe alta” , el seu fill Antoni Rocamora i Vidal es va casar amb la Marquesa de Villamizar Dª Maria Catalina Nieto i Casas que ostentava el títol instituït per Felip III, títol que a partir d’aquell moment s’ha mantingut sota el cognom Rocamora.


Marc Rocamora i Pujolà va morir el dia 3 de juny de 1929, el seu fill Antoni va heretar les propietats del seu pare hi ja feia servir en aquelles dates en les targetes de presentació amb el títol de “Marques de Villamizar” , així consta el mes de maig de 1929 en el “llibre de visites” que la burgesia catalana va signar en la recepció que el Rei Alfons XIII va fer en el Palau de Pedralbes amb motiu de d’inauguració de l’Exposició Universal.


Últim apunt aclaridor: El “Listin” de telèfons hi figura la direcció de “Manso. S.Marcos “, es refereix a la masia que coneixem tots, situada a Mas Rampinyo, sota el nom de “ Can Rocamora”. L’any 1910 amb motiu de la visita al nostre poble del Bisbe de Barcelona Dr. Laguarda, que va venir entre altres coses, a beneir l’Escola Parroquial construïda a la vora de l’Església de Santa Engràcia. Serà, doncs, aquest lloc la primitiva i originaria escola religiosa i que posteriorment se’n construirà una altra, molt més gran i funcional: Col·legi Germans La Salle.


Les cròniques de l’època assenyalen que el “tiberi” que va oferir aquest magnat i influent personatge, es va realitzar a: “ la hermosa finca que el Sr. Rocamora posee en aquel pueblo conocida como Mas Sant Marc”. (Llibre commemoratiu dels 75 anys de La Salle)


Font de les imatges: Diaris La Vanguardia i ABC.
Font Marquès Villamizar: montcadapost.
Font imatges aèries: google.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Avui llegia uns textos de Jacint Verdaguer, en concret aquesta poesia a la ciutat de Barcelona, i he trobat una petita referència a Montcada entre aquesta (us resalto en negreta):

Jacint Verdaguer.


A Barcelona

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!

Perquè tes naus, que tornen amb ales d'auroneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius "enrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossin reis.

En nàixer amazona, de murs te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes tel cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroques d'un cop de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d'un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits del riu que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir i Montgat, los torreons.

L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.


Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d'un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren marges i camps, i es tornes pobles,
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t'escampes; quan la planície et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com heure immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

[...]

I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.

[...]

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s'és trasplantada aquí.

[...]

-Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipotent;
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les Amèriques, la terra; l'Oceà.

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir!

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.

Per altra part, a la Revista d'Igualada Nº10 de l'Abril del 2002 he trobat  un poema inèdit de J.Verdaguer dedicat exclusivament al Turó de Montcada (aquest poema també el podreu trobat al Quaderns Nº 20 que edita la Fundació Cultural Montcada);

Super Flumen i Al castell de Montcada, dos poemes inèdits de Verdaguer

Les dues poesies que edito, que porten els títols de Super Flumen i Al castell de Montcada es troben en el manuscrit 3704 de la Biblioteca de Catalunya, en els folis 1v-2v i 3-3v, respectivament.

Aquest manuscrit és una llibreta de ratllada de tapes dures, de quaranta folis, que està parcialment en blanc. La cal·ligrafia és indubtablement de la segona meitat dels anys 70, i de fet hi apareix en un determinat moment la data de 1876.

Això no obstant, hi ha algunes anotacions que són posteriors, però no en els poemes de què tractem ara. A la llibreta hi ha diverses peces poètiques i alguns fragments en prosa, que suposo tots inèdits, de temàtica patriòtica, que tenen tot l’aspecte de constituir un projecte de recull que, per raons ignotes, no es va acabar materialitzant. De tot el material que s’hi conté, cap no té relació amb les quaranta-sis composicions del volum Pàtria (1888), que fou on l’autor va aplegar, en una mena d’autoantologia, la producció de tipus  patriòtic i civil escrita des de 1865.

Les obres del manuscrit es troben en fases d’elaboració diverses, des de la peça gairebé acabada a la que és més aviat un embrió. Les dues poesies que publico contenen encara versos incomplets o per escriure (que he assenyalat amb punts discontinus en el text), seguint un dels procediments de treball habituals de Verdaguer, que consistia a redactar deixant espais en blanc quan els mots que necessitava per al concepte, el metre o la rima no li acabaven de sortir, per tornar-hi en un altre moment.

Els dos poemes que he seleccionat se centren en el tema de les ruïnes, un dels més romàntics, que Verdaguer conreà en moltes de les seves obres, i que es troba associat normalment a monuments del Rosselló, del Pirineu, d’Osona, de Montserrat o de Barcelona, un àmbit geogràfic coincident amb el que s’anomena la Catalunya Vella.13 En ambdues composicions el tema de les ruïnes, vinculat al de la grandesa passada de la pàtria, és posat en relació amb l’actualitat, i més concretament amb el desig de restauració tant dels  monuments com dels valors de l’antigor.

Super Flumen, que en el manuscrit té el títol alternatiu, posat a sota de l’altre i entre parèntesis, de Sobre Poblet, està constituït per tretze estrofes, de les quals n’hi ha sis d’inacabades, que en conjunt fan  cinquanta-cinc versos. L’estrofisme de la composició (lires garcilasianes, que combinen versos hexasíl·labs i decasíl·labs seguint l’esquema 6a10B6a6b10B) té la particularitat d’ésser gairebé desconegut en l’obra verdagueriana, ja que segons Pere Ramírez i Molas14 l’escriptor de Folgueroles només la va emprar en un altre poema.

13. «La versificació de Verdaguer i la poètica castellana
», dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/IV
(Miscel·lània Pere Bohigas, 2) (Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1982), p. 265.


14. Sobre els diferents tractaments del tema que fa
Verdaguer, vegeu Ricard Torrents, «Contribució a l’estudi de
la gènesi de Canigó, de Verdaguer», dins Verdaguer. Estudis
i aproximacions (Vic: Eumo, 1995), esp. p. 209-212.


També se singularitza per estar ubicat en un indret i un monument de la Catalunya Nova, a la qual, com ja he apuntat, Verdaguer va dedicar molt escassa atenció. Val a dir que es feia estrany que el poeta no hagués tractat el tema de la destrucció del famós monestir-panteó —que tan intensament tractà en aquesta mateixa època Àngel Guimerà a la poesia Poblet—, que va colpir pregonament les consciències del catalanisme renaixentista.

La primera visita documentada de Verdaguer al cenobi cistercenc que tenim és del maig de 1882, amb motiu d’una trobada d’intel ·lectuals catalans, mallorquins i valencians; guiada per Antoni Gaudí i Eduard Toda —aquest darrer en seria el més ferm impulsor de la restauració—, va tenir el punt culminant en un passeig nocturn per les ruïnes il·luminats amb torxes i llums de bengala. Si fou aquesta la primera vegada que hi va  estar, com sospito, el poema, que per les característiques cal·ligràfiques ha de ser anterior, no fou escrit sota una impressió directa de la vista de les ruïnes. De fet, la manca de descripcions precises del monument  contribueix a afermar aquesta idea. Sigui com vulgui, això no treu força als versos verdaguerians, en els quals
destaca el gust per la hipèrbole i pel llenguatge expressiu.

Al castell de Montcada, format per deu quartetes arromançades monorimes de versos heptasíl ·labs, té les estrofes completes, excepte la tercera, a la qual manquen dos versos. El castell de Montcada, situat al cim del mateix nom, dominava el camí històric que, travessant la Serralada Litoral, es dirigia cap a Barcelona. Fou enderrocat el 1713 per ordre de Felip V.

Avui fins i tot part del turó ha desaparegut en extreure’n material per a la coneguda fàbrica de ciment que hi
ha a la població, al costat de l’autopista, establerta el 1917. Verdaguer, que l’havia de contemplar sempre
que feia el camí entre Vic i la capital catalana, l’esmenta a l’oda A Barcelona: «l’agut Montcada, [és] un ferro de llança gegantina / que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat». Més  acabat que l’altre poema,  l’al·legoria del passat de Catalunya hi és més nítida, sobretot perquè aquí la destrucció és menys colpidora  —no han estat els catalans mateixos els enderrocadors—, cosa que també s’evidencia en el llenguatge, menys expressiu. Del que es tracta aquí és de sentir «el cor» de les ruïnes, que desperten en el poeta —«el trobador» que s’enyora en contemplar-les— el record del temps pretèrit que és font d’inspiració: així «polsarà febrosenc l’arpa».

He transcrit els textos fidelment, però, a fi de facilitar-ne la lectura, n’he modernitzat l’ortografia sense afectar-ne la fonètica, he completat la puntuació i he desglossat dins claudàtors les abreviatures usades per  l’autor.

Super Flumen (Sobre Poblet)

L’adéu darrer venia
de dar al monument q.[ue] s’enfondrava,
i aixís me responia
lo riu que s’aumentava
amb lo caudal q.[ue] de mos ulls brollava:

«No són sospirs ni queixes
lo que deu arrancar-te la memòria
del lloc q.[ue] enrera deixes.
................................................
......................................................

Repti ta veu irada
als qui la mà sagnosa en ell posaren
...................................
les cendres profanaren
dels sants i els hèr[o]es q.[ue] a sa pàtria
honraren.

Com si dintre les venes
haguessin empeltat sang maleïda
de Llucifer, vils hienes
a les que el fossar crida
amb sa fetor de carn ja mig podrida.

Les tombes trossejaren
i els trajos de les mòmies se partiren,
de sos llits les volcaren
sagnosos les feriren.
...........................................................
Un home........................
i les relíquies sospirant collia
.......................................
.......................................
..............................................

Mentres visqué salvades
foren per ell potser d’un nou martiri,
mes sentí les petjades
de la mort i amb deliri
donà’ls terra sagrada al cementiri.

I allí ignorades jeien
davall la gleva humida de la terra
.....................................
quan nous udols de guerra
los ecos deixondiren de la terra.

Llavors la ira divina,
vessant, feu-me inundar a mi la ribera
del cementiri veïna
i al mar la fossa entera
baixant a revolcons en ma bromera!

Ara, si penedida
cerca la pàtria un jorn reivindicar-se,
ja sap que el mar la crida;
........................................
...............................................

Son Jordà és ell i alhora
cuna dels hèroes que Poblet guaria
si per sort les enyora
i altre cop les volia
la reina d’aqueix mar torni a se[r] un dia.

Si no, com me l’he enduda
jo la penyora de sa antiga glòria,
veurà també perduda
dins la mar de la història
per sempre més son nom i sa memòria.»

Callà el riu i brandaren
les campanes al lluny; lo jorn moria,
tan trist mos precs finaren
batre’m al cor sentia
la darrera esperança que hi naixia.

12. El riu que passa prop de Poblet és el Francolí.

Al castell de Montcada

Ai castell, lo vell castell
com s’han tornat tes muralles
jo sé lo que has estat
i veig lo que n’eres ara.

Ja no tens per tu capell,
ni pels enemics espasa,
ja no tens bravesa al cor
ni tens sang a les estranyes.

Dels mantells q.[ue] un jorn vas dur
diu que avui n’han fet mortalles
..................................................
..................................................

Si no n’has perdut l’amor
és perquè hi ha qui te’l guarda
que a no tenir-li, ai de tu!
No et veuríem tan enlaire.

Ai castell, lo vell c.[astell]
com s’han tornat tes muralles,
tu que has vist des d’aquí el cim
com nasqué la meva pàtria.

Si l’Orient treia velluts,
Mallorca i Sicília encara
treien perles de sos mars
per fer-hi anells i arracades.

Què t’has fet aviu c.[astell],
lo brau c.[astell] de M.[ontcada],
ossamenta d’un gegant
que per mig món passejava.

Si les conques de tos ulls
avui no fossen 16 buidades
veuries la teva sort
en la sort de nostra pàtria.

Mes si el temps t’ha corsecat
i per cantar alè et manca,
tos en[n]egrits enderocs
desperten 17 les recordances.

Que el trobador que es doleix
a l’ombra de tes muralles
al sentir bategar el cor
polsarà febrosenc l’arpa.

16. Fossin.
17. Despertin


Article d'en Ramon Pinyol i Torrents (Olesa de Montserrat, 1953). Professor de Filologia Catalana de la Universitat de Vic.  Membre de la Societat Verdaguer. Es doctorà amb una tesi sobre Verdaguer, a qui ha dedicat diversos treballs i edicions.



 Em quedo amb la part:

Ai castell, lo vell castell
com s’han tornat tes muralles,
tu que has vist des d’aquí el cim
com nasqué la meva pàtria.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Fa uns dies comentava l'existència d'una bandera al cim del turó. Fa uns dies que la bandera ha desaparegut... Una llàstima.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici