Fa un temps vam publicar un article relacionat amb els "okupes" que hi van viure a l'abandonat polvorí militar de Mas Duran, l'any 1996 aproximadament. Podeu consultar-lo clicant aquí.

Hem entrevistat a una de les persones que hi van estar-hi de manera activa, tot recordant també moments en els que personalment vaig arribar a estar-hi fent passejades amb la bicicleta. Aquesta persona, amb el pseudònim "Lemon" ens relata una mica com funcionava el colectiu del qual formava part, el "Kolectiu Gos Blanc".

- ¿Qué objetivos perseguía el "Kolectiu Gos Blanc"?

- Tenía dos vertientes básicas, la primera asegurar el derecho a una vivienda para los más necesitados utilizando equipamientos militares abandonados en este caso y sin ningún uso para la sociedad, y luego dar salida a una zona desgastada promocionándola como un lugar físico de concentración cultural y de pensamiento en el que mediante comités asamblearios se podían promover acciones culturales en pro de la libertad.

- Pero en aquellos momentos, aún estando abandonada, la zona aún era militar?

- Seguramente. Creo que los militares abandonaron la zona en 1991 y nosotros en 1995-1996 ya estábamos ocupando la zona. En aquellos entonces vivíamos libremente pensando en anarquía y okupación.

- ¿Hizo el "Kolectiu Gos Blanc" alguna actividad para promocionar su punto de vista en el sentido de lo que nos has comentado antes?

- Algo se hizo, sobretodo cuando nos querían desalojar intentamos promover lo que estábamos haciendo en el antiguo polvorín y dar a conocer los valores del movimiento okupa, organizando algunas actividades orientadas al mundo infantil entre las que destacaría chocolate caliente, malabares, cuenta cuentos y payasos.

- ¿Qué valoración os aportó aquel acto? ¿Fue positivo?

- Hubo mucho entusiasmo en los preparativos. Colgamos muchos carteles por el pueblo y recuerdo haberlo hablado también con mucha gente en las ocho horas de rock, un concierto punk-rock de varios grupos que se organizaba en Montcada y que estaba muy bien. Diría que se hacía en el parque de las aguas y allí establamos amistad con gente afín a este tipo de movimiento que también participaron en las actividades que hicimos en el polvorín.

Para nosotros era algo cultural y social, una fiesta para salir un poco de la presión de la sociedad en la que vivimos. Además intentando dar un punto de vista positivo a lo que viene siendo la vida en el campo, rodeado de naturaleza, buen rollo y ganas de vivir. Sin estrés, vive y deja vivir.

- ¿Cómo se organizaba el colectivo en el día a día?

- Aunque habían okupas de fin de semana, otros estábamos comprometidos con la causa y manteníamos huertos en la zona. Aprovechábamos también algunos árboles frutales que habían (perales, nísperos, ciruelos y algún cerezo) y montamos jaulas para gallinas y pollos que nos daban huevos y también carne, claro.

El tema huertos empezó con uno que montamos al lado de la casa de los oficiales, donde vivíamos. Luego montamos otro más grande en un terreno algo más abajo del búnker.

Incluso llegamos a abrir la cantina del polvorín, montar un grifo de cerveza y pedir que nos suministraran barriles a un proveedor de birra. El coche de la cervecera venía de vez en cuando con un barril. El tema bebida en verano era de interés por todos, así que las bañeras de la casa de oficiales las llenábamos de hielo y ahí poníamos bebidas.

Por otra parte el método asambleario permitía obtener decisiones y conclusiones finales de la aplicación de las mismas. Si uno quería traer más gallinas pues se debatía dónde alojarlas por ejemplo. También venían muchos chavales con bicicleta que empezaron a meterse en barracones a hacer de las suyas. Se montaban sus casitas y jugaban por allí. Buen rollo en general.

Algunos tenían una burra como motor para generar electricidad y creo que otros pinchaban cables del transformador que había por allí. Recuerdo una noche que nos asombró escuchar los acordes de una guitarra eléctrica en la lejanía de un barracón, casi al lado de la torre de los Rocamora.


- ¿Se llegó a cultivar algo más que tomates y judías?

- Ja, ja, ja. Hubo de todo, la verdad.

- Hoy en día mucha gente padece situaciones que les arroja a cometer actos de ocupación que quizá no harían si tuviesen garantizados ciertos derechos básicos. ¿Vosotros estabais bajo una situación similar?

- Para serte sincero no. Es verdad que hoy en día tras la crisis y esta post-crisis que bien podría considerarse como una guerra del siglo XXI, mucha peña se ve ahí metida hasta el cuello y además con niños. Hoy en día pienso diferente, pero la verdad es que ante la necesidad, uno debe salir adelante y ser fuerte en esto. Lo que sí que creo es en los movimientos cívicos, ciudadanos que deseinteresadamente ayudan a los más desfavorecidos de la sociedad. Entre todos debemos salir de esta, la verdad.

---

En una propera entrega us oferirem l'entrevista d'altres dos testimonis directes, en aquest cas incloent-hi el punt final del "Kolectiu Gos Blanc".

El passat 10 d'abril es va presentar oficialment el llibre "940 dies. La Guerra Civil a Montcada i Reixac. L'abans, el després i els protagonistes", publicat per la Fundació Cultural Montcada i fruit de la investigació de Ricard Ramos Jiménez i Josep Bacardit i Sanllehí.

Tot just fa cinc minuts que l'he acabat de llegir i certament han estat deu dies, diguem-ne de transmissió cultural i històrica del poble de Montcada i Reixac i dels fets que van ocórrer abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola, tot orientant-ho als episodis que van passar al nostre poble.

Amb aquest llibre els autors, dins del respecte que s'ha de tenir per tothom que va patir d'una manera o una altra aquells anys, ens volen fer arribar un clar missatge: Ha arribat el moment de donar a conèixer una mica més sobre aquest episodi, un trist escenari, esgotat gairebé del record dels que encara viuen i que la memòria històrica intenta rescatar de les flames de l'oblit.


El llibre ens parla dels anys previs a l'esclat de la guerra i a l'ambient que es vivia llavors en la societat catalana, els anhels, les necessitats, les volutat, les maneres de fer i de ser i tot un seguit de fets que serveixen per a donar entrada a la que va ser la guerra entre bàndols; de com una cosa que potser es volia orientar d'una manera va virar finalment rumb a l'estribor, prenent llavors camí cap a un temporal on grans onades havien de ser superades.

Amb gairebé 300 pàgines, el llibre ens explicarà com hi havia col·lectius que forçaven la situació política i tibaven d'una corda cap a un extrem o un altre, fent trontollar la societat de llavors. Llegirem els moments de la fam i de l'estraperlo, dels murs del cementiri, de l'exili...

El llibre ens parla dels fets, dels personatges, de moments i de històries viscudes, intentant oferir una visió objectiva de tot el que va passar, deixant constància escrita de documents que avalen les descripcions. A banda, i és un punt que m'ha agradat, s'ha aconsseguit unir relacions entre els fets i els personatges i entre alguns dels actors que primer van actuar com a protagonistes i després van fer-ho d'una altra manera.

És de rigor, i penso que el llibre ho acompleix amb gran solemnitat, escriure i descriure el que va passar tot passant pel camí del mig, pel carrer major, tot ben recte i deixant de la mà del lector la presa de conclusions finals, que per a qualsevol que el pugui llegir pugui adonar-se que un dels objectius del llibre és que serveixi per a que episodis d'aquesta magnitud no tornin a passar mai més.

Tots aquests fets, junt amb una redacció acurada i ben explicada fa que la seva lectura sigui molt amena i de gran interès pels amants de la història local o Catalana. En definitiva, una molt bona recomanació per aquest Sant Jordi si us agrada la història.

Gràcies de nou Fundació Cultural Montcada per aquest treball. Gràcies de nou Ricard i Josep per aquest meravellós treball de investigació, fruit de la intensa investigació que heu dut a terme.

Trobareu el llibre a la paradeta de la Fundació Cultural Montcada a la fira de Sant Jordi.

Un dels intents per recuperar Catalunya va ser el curt setge borbònic de Barcelona de l’abril de 1706. Davant l’amenaça dels exèrcits de l’Aliança, les dues corones (sobretot França) organitzaren una àmplia ofensiva comandada des d’Aragó pel mariscal de Tessé i des del Rosselló pel duc de Noailles.

El 3 d’abril s’inicià el setge, presidit pel mateix Felip V, que va anar a residir a Sarrià. En aquesta data, els dos pretendents a la corona espanyola es trobaven un davant de l’altre, a pocs quilòmetres de distància.

L’arribada de l’exèrcit borbònic fou ràpida, però encara més veloç fou la fugida. En aquells moments, per Catalunya i a l’entorn de Barcelona, es movien molts grups de militars, voluntaris i miquelets austriacistes.

Un d’aquests grups, comandat pel comte de Cifuentes, la nit del dia 5 d’abril atacà el quarter on residia Felip V i varen estar a punt de capturar el rei. Aconseguí escapar-se però va perdre la vaixella i totes les pertinences personals.  Després d’aquest esglai, Felip V va preferir dormir a bord d’un vaixell francès.



Les tropes franceses intentaren fortificar-se a Vilapicina però no tingueren temps d’establir un autèntic setge. El 7 de maig arribà l’armada anglesa, amb uns 10.000 homes, que forçà la retirada enemiga. El dia 11 de maig l’exèrcit de Tessé es retirava cap a Montcada.

El dia 12, a les nou del matí,  hi va haver un eclipsi total de sol, que durà en total unes dues hores. Aquest fenomen natural va crear un gran desconcert entre les tropes en retirada, com si fos un avís de desastres majors.


Carreras Candi, parlant del mas Guinardó, dóna aquesta referència: “També hi estava lo Duch d’Anjú (al mas Guinardó) en 12 Maig 1706, quan se li eclipsà enterament lo sol, que durà cerca mitja hora, quedant la escuritat, vehentse brillar las estrellas en sentiment del cel de tants oprobis fets a Jesucrist, dexant totas las provisions y monicions, que eran sens fí, y 106 pessas de bronse” [Francesc Carreras Candi, La Ciutat de Barcelona, pag. 1038].


Joan Clapés, l’historiador de Sant Andreu, també comenta aquesta retirada: “...perdent l’exèrcit espanyol-francès un inmens botí, entre ells 130 peces d’artilleria, que estaven situades entre el barri de Santa Eulària i Sant Martí, algunes peces al Guinardó...”. I continua: “El dia 11 estigueren encara a Sant Andreu per refer-se, més després de cremar alguns casals de la barriada de Santa Eulària i Horta, destruiren tres ponts que ells havien aixecat sobre el Rec Comtal... sortiren en direcció incerta, i robant el què pogueren, fins romperen la sèquia que per aquells temps conduïa l’aigua al moli i el saquejaren barbarament” [Obra citada, pp. 38-39]

Sens dubte el duc d’Anjou es va endur un mal record de la seva visita a Barcelona. Al capdavant del seu exèrcit es retirà cap a França hostilitzat constantment pels miquelets catalans.


Font: 1714-2014 - Mas Guinardó 300 anys després. Ajuntament de Barcelona. http://www.bcn.cat/horta-guinardo/1714/ca/guerrasuccessio05.html

És primavera, el romaní florit s'escalfa amb el sol i aquest esdevindrà en fragància de bosc o potser el libaran les abelles per a fer-ne mel.

El romaní o romer en català, conegut també com "romero" en castellà o inclús en "rosemary" en anglès és una planta ben coneguda per tothom, de flaire fresca i característica, associada des de sempre a certes cerimònies, com els casaments on els nuvis poden portar-lo a la solapa i les núvies a la corona nupcial.

També hi ha alguna llegenda relacionada amb el romaní, com aquella que diu que la Mare de Déu, a la seva fugida d'Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d'un senzill arbust verd, convertint-se després en un arbust que donava petites flors blaves. Una altra llegenda associada a aquesta planta és aquella que diu que el romaní creixerà durant trenta-tres anys, fins arribar a l'edat que Crist va ser sacrificat, i llavors morirà.

Fragància utilitzada en perfumeria i la seva fusta (inclús la soca) molt valorada per a fer instruments musicals, el romaní sempre ha estat una planta molt emprada també com a planta medicinal i desinfectant.



Favorable per a fer créixer el cabell, bon digestiu, espasmolític, emprat en xampús, digestiu, en infusions, pel mal de cap, per a evitar el vertigen, pel mal d'esquena, per a fregues amb alcohol per a millorar la circulació, en lesions cutànies, per a millorar la respiració en constipats fent bafs amb aigua calenta, per a despertar la ment, per l'anorèxia, l'artritis, per adobar la carn de caça, pel tractament de l'asma, com a cicatritzant, antiinflamatori, antioxidant, bactericida, font de nèctar d'una de les mels més excel·lents, i un llarg nombre d'usos. No s'aconsella però per a persones epilèptiques, diabètiques, durant l'embaràs i la lactància.

Darrerament la planta té cert interès paisatgístic i es fa servir com a planta ornamental als jardins. A Montcada podem trobar més d'un exemple.
Fotos: Inma Fernández.

Un any després de l'enderrocament de l'antiga masia de Can Sants a Terra Nostra, degut a l'estat ruïnós d'aquesta, l'empresa "Abans Serveis Culturals", encarregada de les prospeccions i de l'estudi arqueològic, ha confirmat l'origen medieval de la masia.

Per a més informació podeu fer una ullada a La Veu, clicant aquí.

Com seria el nom del nostre poble si l'evolució del llatí cap a llengües romàniques no s'hagués produït?

Bé, tenint en compte que Montcada i Reixac és fruit, l'any 1561, d'una fusió dels antics termes parroquials de Santa Engràcia de Montcada i de Sant Pere de Reixac, separats geogràficament pel riu Ripoll, podríem dir que aquesta seria una percepció aproximada:

Els dos termes de Montcada i Reixac, van evolucionar, no obstant, de petits nuclis de població i assentaments humans que mantenien els seus propis topònims, ja oblidats en la nit del temps.

Val a dir que Barcelona, en aquesta fictícia representació, ha evolucionat de la Barcino romana al nom genèric pel qual va ser coneguda ja en període visigòtic: Barchinona. I és que a Montcada i Reixac encara som un poble.

Font: Imatge de Google Inc. Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac. DIBA

Aquesta tarda, i un any més, hem pogut gaudir d'una una cita amb la cultura.

Novament, la Fundació Cultural Montcada ens ofereix el resultat d'un projecte de investigació intens, fruit de la recerca, del rigor i del bon treball que els nostres amics i companys Ricard Ramos i Josep Bacardi, han dut a terme durant els cinc darrers anys.


La presentació ha constat d'una petita introducció que ha donat pas al visionat de dos videos relacionats amb la guerra civil, de l'exili i un petit nombre de testimonis vius del poble, aquest darrer de la mà de Montcada Comunicació.

El llibre, que es podrà adquirir al preu de 15€ a la Fundació Cultural i també a l'aparador de Sant Jordi de la Fundació, ofereix una visió, segons els seus autors, objectiva de tot el que va passar al poble de Montcada i Reixac. I és que el llibre parla de la guerra civil al nostre poble, del patiment de les persones, de la barbàrie, de l'exili, de les pèrdues humanes i socials.


Ha arribat el moment de donar a conèixer una mica més sobre aquest episodi, un trist episodi, esgotat gairebé del record dels que encara viuen i que la memòria històrica intenta rescatar de les flames de l'oblit.

Tal i com ens ho han fet saber els autors, que el llibre serveixi per a que no torni a passar. Mai més.

La tarda ha finalitzat amb la presentació del nº 28 de la revista Quaderns, amb un dossier especial sobre el 1714 i la festa social fruit de l'esdeveniment.

Començarem a llegir el llibre dels nostres amics, tot esperant, i de ben segur que ho trobarem, endinsar-nos en la història local de la nostra vila, el seu caràcter que d'una manera o una altra l'ha transformat en la Montcada i Reixac d'avui dia.

Bones, avui us oferim una nova imatge, en aquest cas de l'antic pont sobre el Besòs, realitzada per la Papereria Trimer, que si no vaig errat va estar situada al carrer Major. Algú la recorda?

És dia 1 i per tant és moment de oferir-vos la postal del mes d'Abril. En aquesta ocasió, en plenitud primaveral, Inma Fernández en ofereix una bonica vista des de La Vallensana.

Hom planteja que tenim davant nostre dos de les muntanyes més representatives del territori que ara forma Catalunya: Montserrat i el nostre Turó, ara descarnat del seu vigor original. Íbers, romans, gots o àrabs van fer-lo seu abans, i grans batalles van succeir als seus peus amb el pas dels segles.

Perilloses coves, fonts d'aigua, un poblat?, un castell, refugis, una ermita, una torre de comunicació, valuosos i estranys minerals, històries i llegendes l'han coronat durant molt de temps. Esmicolat en petits bocins ara es manté dispers en forma de murs de formigó en molts llocs.

Mossèn Jacint Verdaguer ja ens ho recordava al seu poema "Al castell de Montcada", on un vers d'aquest ens deia:


Us recomanem escoltar la cançó dels Sangtraït, anomenada "El Bosc de Formigó".



Per a saber més: Minerals trobats al turó: http://www.mindat.org/locdetailed-55716.html

La Fundació Cultural Montcada presentarà properament el nou llibre dels companys Josep Bacardit i Ricard Ramos, en aquesta ocasió tractant la guerra civil al poble i anomenat "940 DIES. LA GUERRA CIVIL A MONTCADA I REIXAC. L'ABANS, EL DESPRÉS I ELS PROTAGONISTES".

Adjuntem la invitació a aquest acte, on també es presentarà el nº 28 de la revista Quaderns:

DIA 10 D'ABRIL A LES 19:30 H. AUDITORI MUNICIPAL

La Fundació Cultural Montcada té la satisfacció d'anunciar-vos l'edició d'aquest nou llibre de 288 pàgines, on en Ricard Ramons i Josep Bacardit, han realitzat un veritable treball d'investigació sobre els fets de la guerra civil a Montcada i Reixac i els llargs anys de postguerra.

Un treball que compleix amb allò de divulgar i recuperar la nostra memòria col·lectiva.

“….[El relat d'aquest trist episodi és molt dur, i malgrat que ja han passat 78 anys som conscients que encara avui pot despertar o ferir sensibilitats en moltes persones en què els sentiments viscuts durant la guerra continuen latents. Però la veritat, per molt mal que ens faci el cor, és la que és. Es tracta, simplement, de saber què va passar i d'aprendre de les experiències viscudes per tal de no repetir mai més els mateixos errors...]“   (Els autors)

Jaume Aregall, coneixedor del treball que us presentem. informa el següent apunt sobre el llibre:

"Una obra d'història local que mira més enllà perquè, a part de l'acurat marc general que es fa d'aquests anys, és precisament a partir del localisme que es fa més evident, més a flor de pell, el que va suposar la Història (en majúscula) de la nostra Guerra Civil per a tanta gent, d'un bàndol i de l'altre. Un llibre que enganxa i que sorprèn traient a la llum determinats episodis gairebé desconeguts fins ara del que fou un dels períodes més dramàtics del nostre més pròxim passat."

Us esperem.

Nota: Si voleu adquirir un exemplar del llibre ho podreu fer el mateix dia de l'acte o bé a la diada de Sant Jordi o a la mateixa Fundació Cultural Montcada. El preu del llibre serà de 15 €.

Font: http://fcultural.montcada.cat/2014/03/24/propera-presentacio-dun-llibre-que-aporta-moltes-dades-i-fets-que-a-ben-segur-interessara-a-moltes-persones/