Montcada i Reixac

Volem oferir-vos un parell de sonets relacionats amb Montcada i Reixac que va publicar l'any 1951 l'escriptor tarrassenc Ferran Canyameres en un llibre de curiós concepte sobre Geografia Poètica anomenat "Com el Vallès no hi ha res":

 Trobem els següents dos poemes a les pàgines 92 i 102 respectivament:


Aquest poema al turó de Montcada em fa recordar el llibre dels companys R. Ramos i J. Bacardit, publicat ja fa uns anys "La Mare de Déu del... ciment?, Història d'un conflicte" .


Us recomanem la seva lectura per tal d'entendre una part de la nostra història, i com els loobies de poder poden sacrificar i deixar anar part del nostre patrimoni històric si fa no fa, ara fa uns 100 anys Podeu adquirir-lo a la Fundació Cultural Montcada (C/ Major 47).





 
El poeta Marià Manent, en un fragment d'una carta a Ferran Canyameres, el 16/12/1951 comentava:

[...] Reflectiu en els vostres poemes tota la diversitat d'aquella meravellosa terra a la qual tinc tant d'afecte, perquè vaig passar tots els estius de la meva infantesa a Samalús (a la casa que és avui d'en Batista i Roca). Sabeu combinar destrament les clarors contrastades de l'aiguafort amb la fina pinzellada idíl·lica. Heu escrit alguns versos d'inoblidable música, com el que clou el sonet sobre Mas Rampinyo [...]

Podeu llegir el llibre de poemes clicant aquí (Contingut subjecte a llicència Reconeixement-NoComercial 3.0 de Creative Commons.)

Fonts/Fons: Imatges i sonets del llibre amb llicència CC BY-NC 3.0 ES. Imatge de la "Mare de Déu del... Ciment?", de Fundació Cultural Montcada. Imatge de Ferran Canyameres de UOC. Imatge de les panotxes de blat de moro d'autor i fons desconegut.

Portem ja més de mig anyet fent les postals mensuals d'aquest any 2014, amb l'ajuda de Inma Fernández. Ens agradaria saber quina és la vostra postal favorita de les que hem publicat fins ara.


Podem fer servir l'apartat de comentaris per a fer les vostres valoracions. Recordeu que cada dia 1 de mes en publicarem una de nova.

Trobareu la secció d'aquestes postals que elaborem per a vosaltres al menú de l'esquerra, sota l'apartat "Postals Punts de Vista"

Avui us oferim una nova postal de Lucien Roisin, en aquesta ocasió de Can Fàbregas i Reixac al fons.

Can Fàbregas va resistir fins a començaments dels anys 2000, però finalment va sucumbir tot quedant enderrocada. Si voleu fer una ullada als darrers moments de la casa podeu clicar aquí.

En el marc de la campanya MIR, Ciutat Cultural, avui hem pogut veure la instal·lació d'un planell informatiu "Coneix el nostre patrimoni cultural! El nostre passat al teu abast" a la zona del rec comtal.

El cartell, amb notes històriques i culturals del indret en qüestió mostra un mapa del poble i 16 punts de interès que podem visitar i entendre d'una manera directa l'abast patrimonial de cada un d'ells.

Els punts informatius són:

• Església de Santa Engràcia, a Montcada Centre.
• Casa de la Vila, a Montcada Centre.
• Café Colón - ABI, a Montcada Centre.
• Torre de la Vila, a Montcada Centre.
• La Unió de Mas Rampinyo, a Mas Rampinyo.
• Ermita de Sant Pere de Reixac, a Reixac.
• Jaciment Ibèric de les Maleses, a la Serralada Marina.
• Torre dels Frares, a la Vallançana Baixa.
• Casa de les Aigües, a Can Sant Joan.
• Rec Comtal, Mina de Montcada i Reixagó, a Can Sant Joan.
• Aqüeducte del Baix Vallès, a Can Cuiàs.
• Torre na Joana, a Terra Nostra.
• Festa del Fanalet, a Terra Nostra.
• Can Moia, a Vallençana (barri de Reixac).
• Can Sants, a Terra Nostra.
• Els Tres Tombs, a Mas Rampinyo.

Fotos: Inmaculada Fernández.

La Torre dels Frares, també coneguda com Can Vestit, està documentada des de l'any 1457, quan aquesta maria era propietat dels frares de Sant Jeroni de la Murtra, d'on li prové el nom actual.

La següent imatge va ser presa l'any 1927. Voleu saber-ne més? Cliqueu al següent enllaç, aquí.

Ja encetem el mes de Juliol i l'any passa a una velocitat que fa por.

En aquest primer dia de mes us oferim la postal de la secció Punts de Vista, esperem que us agradi. Es tracta d'una imatge realitzada des del poblat ibèric de Les Maleses.

Imatge: Inmaculada Fernández.
Font: Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac.

Hem tingus accés a la següent imatge per a la col·lecció de postals digitals de Lucien Roisin, que podeu consultar a la secció "Postals Lucien Roisin" que trobarem al menú principal de l'esquerra del bloc.

Com podeu veure és l'antic ajuntament de Montcada i Reixac anomenat llavors "Casas Consistoriales", també coneguda com  "Casa Fins".

L'edifici fou construit l'any 1918 de la mà del mestre d'obres Josep Graner i Prat, que per cert també va col·laborar en la construcció de la Torre Valentí, a La Vallensana.



Val a dir que antigament el poble no va tenir sempre un edifici propi per a dur les funcions d'Ajuntament tal i com el coneixem avui dia, ja que que es va arribar a llogar espais per tal de portar a terme les reunions de consell, com per exemple al Mas Oller o inclús anteriorment es van fer en hostals del poble, com l'antic hostal de Font Freda.

Font: Inventari del Patrimoni Històric, arquitectònic i ambiental de Montcada i Reixac.

Es diu que la nit de Sant Joan és màgica i que des de fa milenis, quan els nostres avantpassats rendien culte a la natura a als canvis de les estacions, s'ha donat a aquesta nit un sentit especial, fent que d'una manera o una altra, tot un fet especial a la nit més curta de l'any.

Avui volem oferir-vos una pregària d'origen incert però que la tradició oral a Montcada ha portat fins avui dia. Es tracta d'un prec que s'ha de dur a terme la nit de Sant Joan, a les dotze de la nit i on, fregant amb la saba de qualsevol planta viva però sense arrencar-la del seu matoll, podem demanar la desaparició d'alguna berruga a la pell.

La tradició diu que cal que diguem amb fe la següent pregària tres cops i finalitzant amb un senyal de la creu:

Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista, per la gràcia que Déu us ha donat, traieu-me aquestes berrugues ben aviat. 

Un cop fet aquest ritual cal  oblidar-se del fet i sense reparar en la berruga en qüestió, diu la tradició que aquesta desapareixerà sense que ens adonem unes setmaes després.

Ens ha semblat un fet curiós que volem transmitir per a evitar la seva pèrdua en la nit del temps. Encara i així, si decidiu aplicar-ho i compartir els resultats de la pregària, endavat...

Bona nit de Sant Joan.

La següent imatge pertany a una de les postals de principis de segle XX, editada per Thomas. Es tracta de la Font Pudenta.

Aquesta font es troba situada en una paret que fa de terraplè de la via del tren, detall molt curiós, justament és a sota. És una font feta de ciment amb pedra i pedretes incrustades, amb una pica rodona i ambdós costats seients. El broc és petit i està trencat, però encara regalima una mica d’aigua, malauradament no sempre. Acompanyada de balandres, amb el seu aroma i color rosat envolten el lloc d’una manera suggestiva. Però pensem que el torrent que arriba de la font és a dalt de la via del tren, a la muntanya que és Collserola.

 
Segons ens explica el Gran excursionista i fontaire Sr Miquel Tormos: “la font era a l’altre costat de la via del tren, però la RENFE la va canviar de lloc arran d’un desgraciat accident ferroviari on un membre d’una colla fontaire va perdre la vida“.


A mitjans del segle passat es va instal·lar un “merendero”, doncs eren aigües sulfuroses, i segons la tradició tenia propietats curatives, era especialment indicada per a qui patia herpes i afeccions cutànies. Era visitada per molta gent: excursionistes, amics o famílies que volien fer un bon menjar a la serra de Collserola.




Guia Parc Collserola

Avui us oferim la darrera de les entrevistes realitzades a dos antics ocupes que van mantenir-se actius al polvorí i que van estar presents durant el desallotjament de la zona militar per part de la Guàrdia Civil.

Addicionalment us oferim un parell de fotografies separades per gairebé 50 anys de l'indret del polvorí, als terrenys de Mas Duran. Les primeres són de l'any 1965 i les darreres del 2012. Cliqueu per a fer-la més gran.

De les fotografies indicarem alguns punts de referència i alguns edificis del polvorí. Val a dir que a les fotografies no apareixen els darrers polvorins que es van edificar més a prop de Can Pomada, i gairebé tocant Can Rocamora.

• A --> Masia de  Can Pomada.
• B --> Porta d'accés al recinte militar que dóna a Ripollet (a la entrevista, la que es va configurar una barricada i el pastor volia accedir)
• C --> Magatzems i gimnàs.
• D -->  Dos barracons. Actualment queden els parallams, els arbres que els envoltaven i poc més.
• E --> Edificis secundaris.
• F -->  Magatzems i cantina.
• G --> Casa dels oficials
• H -->  Porta d'accés de Mas Rampinyo (a la entrevista la posta on es va bolcar l'R5 per a evitar el desallotjament).
• I --> Llacuna de Mas Duran.
• J -->  Carretera de Ripollet (envoltada dels plataners).
• K --> Club de l'Aismalibar, avui dia el centre comercial El Punt.

---

- Tras las noticias del desalojo y tras la fiesta reivindicativa que se celebró en el polvorín, ¿cómo se produjo finalmente el mismo?

- Estas cosas siempre tardan, pero cuando llega el momento te das cuenta en seguida. Semanas después, tras la fiesta reivindicativa anti-desalojo del antiguo polvorín la situación llegó a un punto límite en la que los maderos finalmente intervinieron, probablemente tras el visto bueno del juez de turno.

- Tras el aviso del despliegue policial en los exteriores del campo, nos movilizamos para levantar barricadas en las puertas de acceso al polvorín. No éramos pocos, creo que contabilizamos unas 90 personas.

- ¿Barricadas? Suena un poco a juegos de guerra.

- No creas. El objetivo inicial era impedir el desalojo del polvorín y aunque las "fuerzas del desorden" tuviesen más recursos que nosotros y de alguna manera ya presagiásemos el destino del "Kolectivo", el objetivo final era ofrecer cierta resistencia al desalojo. Una resistencia en principio pacífica.

- En el tema de barricadas, te contaré un par de ejemplos. El primero la puerta que daba a la zona de la laguna del Gurugú, en la que había una torreta de vigilancia en la entrada que utilizamos para tal fin y donde cerramos la antigua puerta metálica que había, la apalancamos con piedras, maderas y volcamos de lado un antiguo Renault R5 que teníamos y que previamente le habíamos quitado las ruedas, quedando la puerta totalmente bloqueada.

Por otra parte, se hizo lo mismo con la puerta que da a Ripollet, al camino que lleva al campo de aeromodelismo. Se cerró y unos chavales que tenían una zona habilitada en el almacén y gimnasio del polvorín se encargaron de llenar de tierra y piedras varias docenas de cajas de madera que antiguamente habían contenido artillería y las apalancaron contra la puerta, formalizando una buena barricada.



- ¿Había en esos momentos movimiento policial?

- Los guardia civiles estaban posicionados en el perímetro del polvorín con efectivos a pie y Patrols pero aún no había movimiento puesto que inicialmente se envió un emisario para charlar con nosotros.

- Como curiosidad, en esos instantes llegó un pastor con un rebaño de ovejas que pretendía acceder al polvorín justo por esa puerta que da a Ripollet, al camino del aeródromo, y finalmente se llegó a desmontar parte de la barricada que se levantó en esa puerta para dejarle pasar. Una vez dentro se volvió a cerrar la puerta y el pastor quedó dentro con sus ovejas.

- Parece que ahora viene la parte de bolas de goma, gritos y peleas...

- Hubo un poco de todo. Algunos de los okupas recogieron algunos enseres y mantuvimos el cerco durante unas horas, haciendo uso de las torretas de vigilancia. Los primeros momentos fueron algo caóticos, ciertamente nadie se hacía cargo de la situación y llegaban noticias de las diferentes torretas de vigilancia mediante mensajeros en bicicleta, así que más o menos todos nos pusimos en situación reclamando libertad de okupación.

- Las últimas botellas de Jack Daniel's cayeron en ese preámbulo y poco después la guardia civil recibió la orden de penetrar en el polvorín de una forma que no habíamos previsto: Abriendo accesos tras eliminar parte de la alambrada baja de espinos que el polvorín mantenía en su perímetro como primera defensa y perforando después la antigua alambrada electrificada en desuso desde hacía años.

- Aunque las barricadas fueron efectivas, entraron igualmente andando y también con los todoterrenos. Fue un poco chasco pero finalmente no prestamos demasiada batalla campal así que tras las correspondientes carreras y juegos de gato y ratón fuimos desocupados de la zona muy a disgusto nuestro y reivindicando la necesidad social de la zona.

- Recuerdo que alguien colgó una bandera pirata en lo alto del calabozo y que estuvo ondeando durante el desalojo, fue una de las últimas impresiones visuales que me llevé antes de ser retirado de la zona.

- ¿Y ahí acabó todo?

- Fue el principio del fin. Días después la zona recogió un asentamiento gitano y estuvieron durante una pequeña temporada junto con algunos okupas que volvimos, pero vinieron excavadoras, echaron abajo las casas, las torretas y cualquier elemento de refugio como el bunker, el calabozo, las naves del gimnasio y de los almacenes, estancias de todo tipo y también todos los barracones, que al estar semienterrados rellenaron de tierra tras echarlos abajo. También cegaron el pozo que había al lado del riachuelo, quitaron puertas, vallas y rellenaron de tierra el antiguo campo de tiro y también un antiguo depósito circular de agua que estaba entre unos plataneros.

- Sólo dejaron en pie los pararrayos que tenía cada barracón y una pequeña capilla que los militares tenían cerca del campo de tenis y de la casa de los oficiales y que hoy en día creo que utilizan los del Rocío para dar sus ofrendas. El fin de los días había llegado y la zona ya no podía ser ocupada de nuevo. Una nueva derrota social.



- ¿Cómo valoráis la intervención que se hizo posteriormente dejando el antiguo polvorín como zona verde al alcance de los pueblos que lo rodean?

- Creemos que a nivel social tiene un servicio pero actualmente muy limitado. Hace 18 años, cuando sucedieron todos estos acontecimientos la zona hervía de vida y el polvorín mantenía ese aire de libertad que permitía una concentración del movimiento okupa. El pensamiento, la subcultura, el movimiento, la colectivización social y de ideas, la libertad, la anarkía, la ocupación, la insumisión militar, política, social, mental, religiosa. Todo ese collage plasmado en el muro de nuestros ideales se vino abajo ese día. Hoy en día la zona sólo sirve para pasear el perro y pegarse cuatro carreras, aunque aún le dan algo de salida cuando vienen los del Rocío, desconozco por eso a costa de qué.

- ¿Consideráis hoy en día el movimiento okupa tal y como se conocía hace veinte años como un movimiento utópico quizá regido por un subterfugio?

- Para nada. La okupación mantienen los mismos objetivos antes y ahora. El derecho básico a una vivienda digna debería ser algo extendido en una democracia. Todos sabemos que no es así actualmente y dudo que lo sea algún día tal y como van las cosas.

- ¿Qué punto de vista tenéis en relación a la situación de crisis actual?

- La crisis no ha hecho más que agravar la situación de la población y la desesperación ha superado límites desconocidos hace veinte años. El problema de la vivienda es sólo la punta del iceberg, el tejado de la casa que llamamos problema, pero hay otros dramas como el paro, los recortes en sanidad, derechos sociales o educación, por no hablar de esas otras crisis, como la pobreza energética de muchas familias, la falta de recursos para adquirir alimentos o la pobreza en general que lanza a mucha gente a buscar en contenedores un trozo de metal que vender, una naranja o una chaqueta. No hay que ir muy lejos para encontrar pobres, a 100 metros a la redonda seguro que tenemos alguien con necesidades de este tipo. ¿Llegaremos a una economía de subsistencia?

- Sí, los lobbies de poder y poderes fácticos se encargan de que comulguemos con sus invenciones diabólicas, pasando por el aro todo quisqui y por el colador de la justicia quien intente desviarse. A nivel político la cosa no está mucho mejor. Mucho pellejo añejo veo últimamente y para añejo el whiskey de 18 años, pero en cuestión de libertades y democracia la cosa debería ser diferente.

- Y para terminar, una palabra que resuma vuestros ideales actuales.

- Libertad.
- Democracia-real.

---

Si voleu aportar informació, fotografies o fets viscuts esdevinguts al polvorí podeu fer-ho a l'apartat de comentaris.

Si voleu fer una ullada als altres dos articles publicats sobre aquesta temàtica, podeu consultar-los clicantals següents enllaços:

• Part 1.
• Part 2.