Montcada i Reixac

De l'obra de Ferran Canyameres i Casamada trobem una bona descripció de la primera meitat del segle XX sobre Montcada i Reixac.

El relat, trobat en domini públic de Google Books ens permet veure un punt de vista extens de la Montcada d'aquell any 1951.

Essent de 35 metres sobre el nivell del mar l'altitud d'aquesta vila, no cal dir que el seu clima és benigne.El que no és benigne, és la pols que hi escampen els forns de la fàbrica de ciment, al ventre dels quals va a parar l'ànima i tot del seu turó, el turó dels Montcades que en la història i en el paisatge de Catalunya ocupava un lloc prominent. Era guaita de la ciutat comtal, farell, bressol de nissagues heroiques i coverol de llegendes. La seva destrucció podríem con siderar-la com un crim de lesa majestat, car també és un crim d'aital mag nitud això d'atemptar contra la majestat d'un paisatge i d'una tradició.

Aquest famós turó que va desapareixent al rosec de les màquines, tan característic amb la seva forma gairebé geomètricament cuneïforme, conservava en el seu cim vestigis de la noble mansió de la poderosa família dels Montcada, que tant intervingué en els fets d'armes i en la vida de Barcelona.

Enderrocat al final de la guerra de Successió, de la mateixa manera que tots els castells roquers de la nostra terra, els veïns els van considerar pedrera aprofitable per a edificar llurs estades.

En els flancs de la muntanyola hi havia les coves naturals de l'Ermità, de la Mare de Déu i de Na Guilleuma, de les quals la brama deia coses molt singulars. Per exemple, que per una d'elles s'arribava a Montgat, que alguns que s'hi havien endinsat havien hagut de recular empaitats per fantasmes vaporosos. Altres afirmaven que en trobar-se a la profunditat d'una altra cova havien sentit ressò de rodar de carros, detall que feia creure que passava per sota el camí ral. Van ésser explorades totes a primers del segle present i resultà que, no sols no tenien la importància que la imaginació popular els atribuïa, sinó que gairebé no en tenien cap des del punt de vista geològic.

A dalt del turó també hi havia les ruïnes de l'ermita de la Mare de Déu, reedificada l'any 19o8 en estil arquitectònic gaudinià. Els «Goigs a Llaor de la Mare de Déu del Turó de Montcada», que daten de l'any 1878, acaben amb aquesta estrofa:



En anunciar-se la primera escapçada del turó, que es portà a cap sense miraments, gent de Montcada i dels seus rodals, es van afanyar a baixar en romeria la imatge venerada, i és amb l'esguard melangiós que els seus devots llambren el punt del cel on s'esfumava la silueta de l'ermita. La imatge, que era la de la Mare de Déu, era de terra cuita i datava del segle XVI. La van destruir el 1936.

Val a dir que la vila de Montcada, abans de veure's embolcallada per la polseguera espessa de la fàbrica de ciment, ja s'havia vist empudegada de nit i de dia pel fum dels trens. Per sort, l'electrificació de les línies que la travessen ha reduït el fum de les locomotores de vapor. Ara només hi ha el fum, que es barreja amb la pols grogosa del ciment, de les velles i asmàtiques locomotores que esbufeguen, talment endergues d'un temps ja sebollit, especialment en l'arrossegament de vagons de mercaderies o maniobrant per l'esplanada de la «Bifurcació». I de la boira que alguns matins hi escampa el riu Besòs, a la riba del qual s'estén Montcada, ningú no se'n plany. A més, no és assídua.

Sí, Montcada té el Besòs al seu costat dret, on desemboca al Ripoll, ambdós rius d'hivern.Però és al Besòs que es deu tanmateix la riquesa d'aigua del seu subsòl, i si antigament els senyors del castell vivien units amb la ciutat comtal per vincles de sang i de glòria, a partir del primer quart del segle XIX el nom de Montcada havia d'unir-se més amb Barcelona per conducte del'aigua. El capità general marquès de Campo Sagrado, el mateix a qui es deu el Passeig de Gràcia, aconseguí que el rei en concedís a la capital un bon cabal de la deu de Montcada, però a mesura que ha anat engrandint-se, aquest cabal s'ha anat fent insuficient i Barcelona es va veure forçada a cercar-ne d'altres que no han estat mai d'igual qualitat. Actualment són comptades les cases barcelonines que en puguin gaudir. Tenir aigua d'aquesta és considerat com un privilegi.

Uns versets populars, repetits encara avui, ratifiquen el seu renom:



Té gran anomenada també la seva Font del Ferro. L'acondicionament d'aquesta font es deu al bisbe de Barcelona de l'any 1792, per haver-lo guarit d'una llarga sofrença física. Abans brollava de diversos indrets i es feia difícil descobrir la seva deu principal. Sempre ha estat molt freqüentada, especialment per la gent de la barriada barcelonina de Sant Andreu de Palomar. Es troba sota un margenal de la via del ferrocarril, a quatre passes del baixador de Santa Maria de Montcada, baixador que hi fou establert no fa molts anys, de tant com s'ha poblat aquell indret amb torres que s'enfilen fins a dalt de la carretera de Terrassa, o sigui fins al coll antigament tan temut pels viatgers, car solien apostar-s'hi els assaltadors de camins que els desposseïen de tot el que portaven de valuós.

Avui la gent s'ha allunyat de les fonts d'aquest terme per haver perdut el seu caràcter campanyol amb la presència d'extenses zones edificades i de la fàbrica de ciment.

Referint-se a Montcada, Víctor Balaguer escrivia bastantes dècades enrera: «Heus ací una pobra i senzilla població composta quasi únicament d'aquesta fila de cases...» Qui gosaria avui tractar-la de «pobra i senzilla»? Tot el contrari ha pres el paper i la importància d'una ciutat que a finals del segle passat prengué fama de població d'estiueig, i s'hi edificaren belles i nombroses estades de repòs que la van convertir en una de les primeres colònies d'aquest caràcter Aquesta embranzida, però, la deturà el caire industrial que hi donà la intensificació de les vies de transport, i darrerament per la fàbrica de ciment.

En els temps de la primera generació de La Renaixensa, el fervor romàntic de la qual portava a cantar les grans gestes i els monuments històrics, Antoni de Bofarull, als 21 anys d'edat, començà a escriure sota el pseudònim «Lo coblejador de Montcada».

L'església parroquial, dedicada a Santa Engràcia, té com a sola particularitat la seva vellesa: fou traslladada, al lloc que ocupà l'any 1381. Molts dels seus elements provenen de l'antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de Montalegre. »

Quant a la producció agrícola de Montcada, es pot dir que, igual que la major part de pobles del Vallès, és diversa. Anys enrera encara es destacava considerablement la de les maduixes, que eren molt apreciades en el mercat barceloní.

Té bastants ravals, barriades ocaserius agregats al seu Ajuntament: Reixac, Pla de Reixac o Mas Rampinyo, Vallensana o Raval de Vallensana, Sant Pere de Reixac i Sant Iscle de les Feixes.

Reixac. Pla de Reixac o Mas Rampinyo, està situat a l'esquerra del riu Ripoll, passat el pont i en el junyent de la carretera procedent de Ripollet amb la de Ribes, abans del pronunciat revolt de sota la via del tren. Forma un carrer de cases gairebé totes pageses.

Les panotxes de moresc posades a assecar penjades en llargues perxes recolzades a les façanes, algunes arribant fins al ràfec de les teulades, és una de les típiques estampes de fi de tardor en aquest poble. Simfonia de groc d'ambre i de blanc. En diuen «homes de blat de moro».

Vallensana o Raval de Vallensana es troba a l'altra banda del Besòs, en la vall del Gaia i en un dels contraforts de la serra de Comaverd, en el vessant ponentí de la de Coscollada. 

La seva escampadissa de masies ha convertit el lloc en colònia estiuenca, amb torres particulars, sobretot al peu de la carretera de Badalona, i amb una masia transformada en hotel.

El paisatge és esplèndid, i per aquells als quals la natura no diu gran cosa, hi ha un casinet. Gairebé cada masia és un hostal. Amb això els pagesos arrodoneixen el rendiment de la terra.

Sant Pere de Reixac, on es va també travessant el riu i la carretera de la Roca, s'aixeca al peu de la muntanya de Cavall Bernat, en una vall frondosa. Conserva restes de l'església romànica que va ésser cremada durant la guerra del 1651 i restaurada el 1676.A la punta de les seves altures hi ha l'església parroquial dedicada a Sant Pere, i el cementiri. 

Des d'aquesta elevació pot contemplar-se l'ampla visió del Vallès. L'església va ésser profanada durant la darrera guerra civil La primitiva sembla que depenia del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Se'n conservaven tres taules gòtiques a ambdós costats del presbiteri, i el sepulcre en marbre blanc que havia guardat la despulla d'Alamanda de Reixac. La més important d'aquestes taules era la central del retaule, amb la presentació de Sant Pere. 

Alguna de les típiques masies de Sant Pere de Reixac són d'una magnífica contextura gòtica. Una de les més grans, can Fàbregas, la van transformar en hostal per a estiuejants. L'artista Marià Pidelaserra, gran admirador del Vallès, en una masia d'aquest poble, de la qual era propietari, va pintar-hi bon nombre de paisatges.

El poblet de Sant Iscle de les Feixes cau cap a l'altra banda de la via del ferrocarril i arrenca de la carretera de Sant Cugat a Ripollet, a la llinda del terme de Cerdanyola i en la serra del seu nom.Més ben dit, cap al vessant septentrional del Tibidabo.Entre boscos, la seva ermita té un encís reposador.

Segons un decret de l'any 1953, Montcada quedarà lligada amb Barcelona, no es precisa quan, en el pla de modificació del sistema urbanístic, conjuntament amb altres aglomeracions del seu veïnatge. 

Per la porta del Vallès, car Montcada és considerada com a tal, no trigarem a veure Barcelona endinsant-se en la comarca vallesenca a l'empenta del seu eixamplament.


Fons: Com el Vallès no hi ha res. Ferran Canyameres. Google Books.

Després d'una pista de l'amic Josep Bacardit i havent trencat la teranyina inicial que envolta una petita referència al marge, hom pot estirar de fils i de tant en tant surten dades que cal anar furgant per a trobar part d'aquell coneixement perdut dècades enrera. Aquest és un d'aquests casos on podem explicar-vos alguna annècdota més del nostre poble.

La celebració de la Nit de Sant Joan és pagana i forma part de les festes solsticials, com la del Nadal. La tradició la situa molt abans de la implantació del cristianisme en un culte al sol i a l'allargament del dia pel solstici d'estiu.

Val a dir que al segle XVIII ja es van dictar certes lleis que pretenien posar fre a les fogueres dins la ciutat de Barcelona, cosa que ens fa pensar que la tradició del foc de Sant Joan estava molt arrelada.

La tradició va patir amb major o menor intensitat diverses prohibicions, recomanacions durant els segles posteriors, incloent-hi bona part del segle XX.

De tot aquest culte al foc durant la nit de Sant Joan, es va instaurar l'any 1955 el que coneixem com la flama del Canigó, quan Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels anomenats Països Catalans.

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu als boscos d'aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes:


El 26 de Juny de 1907 al diari "La Publicidad" es va publicar un extracte de viles i pobles que van adherirse a la iniciativa de fer una foguera per Sant Joan a l'indret més elevat de cada poble, a la fi que fos visible des d'arreu.

Surt un llistat de diverses poblacions i l'indret on es va fer la foguera. Al llistat surten un parell de referències de gran interès:

Adhesions dels punts ahont cremaran fogueras

Ja el 1907 apareix que al poble de Sallent, es feia una foguera de Sant Joan al cim més alt de la muntanya "Canigó".

Hem consultat amb l'expert Ferran Sánchez Agustí, del poble de Sallent, per tal de saber si, en aquest municipi de la comarca del Bages, hi ha també una muntanya amb el nom de Canigó. Segons ens ha pogut dir, fa referència a "El Cogulló", antic jaciment ibèric i muntanya de sal avui dia.

Fixeu-vos també que a Montcada (i ben escrit) surt referenciat l'existència d'una foguera al cim del Turó.

Això ens apunta que Montcada va ser un dels pioners en formalitzar després de la Reinaxença la tradició del concepte de foguera patriòtica catalana per Sant Joan, evolució que va portar a la flama del Canigó, mig segle després.

A Montcada ja s'havia fet alguna altra foguera dalt del Turó. Un exemple va ser per la festa major del 1886, on es va fer una simulació d'un volcà. Cliqueu aquí per a saber més.

Dels dos apunts més extensos dels pobles del Priorat i de Tossa de Mar es dedueix cert fervor nacionalista català molt vinculada amb la festa i la foguera de Sant Joan.


Fons: Diari "La Publicidad", 26 de Juny de 1907. Pàgina 2. 

La tinença va ser aquell règim sota el qual les parcel·les d'un senyor es cedien a pagesos, que quedaven sota la figura de tinents de la terra, per a la seva explotació a canvi d'una renda fixa o una proporció de les collites obtingudes i d'uns determinats serveis en benefici del senyor. Els tinents de la terra a l'Edat mitja podien ser pagesos lliures o serfs.

Els pagesos lliures que podien anar-se'n un cop acomplertes les obligacions amb el senyor.

D'altra banda, els serfs del senyor restaven adscrits de per vida a la terra, una situació que en l'actualitat es consideraria propera a l'esclavitud amb la diferència que el pagès no podia ser venut separadament de la terra en la qual treballava.

Jurídicament eren persones lliures, però tanmateix els serfs renunciaven a la llibertat, mitjançant un acte jurídic davant notari, a canvi de la protecció del senyor.

Aquestes pràctiques van derivar en l'establiment dels mals usos, és a dir els privilegis abusius del senyor sobre el serf que feien que a efectes pràctics el pagès no pogués desvincular-se de la submissió a la terra que treballava, traslladant aquesta vinculació de submissió als seus fills, havent de pagar al senyor una remença o redempció econòmica extremadament abusiva o impossible, com a compensació de pèrdua patrimonial, en cas de voler abandonar-la. Aquests pagesos eren coneguts com a remences.


Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres obligacions dels pagesos envers els senyors (intestia, eixoquia i cugucia), però en la pràctica van existir més:

• Intestia: Confiscar part dels béns del pagès que moria sense fer testament. Habitualment 1/3 part era pel senyor i la resta es repartia entre familiars, clergues i pobres.

• Eixorquia: El senyor rebia 1/3 part de l'herència del pagès que no tenia descendència.

• Cugucia: Pena imposada sobre una muller adúltera de forma que si l'adulteri no havia estat consentit pel marit pagès, aquest i el senyor es repartien al 50% els béns de la dona. Si el marit havia consentit l'adulteri, els béns de la dona passaven directament al senyor. Val a dir que si les dones eren forçades a practicar l'adulteri per temor o manament del seu marit, no s'havia de pagar la pena.

• Àrsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi de les seves terres o altres pertinences.

• Ferma d'espoli forçada: Abans de casar-se la familia del futur marit pagès havia de garantir, a la familia de la futura muller, el retorn del dot i l'increment d'aquest o escreix si fos necessari. Per a satisfer aquesta garantia, la familia del futur marit hipotecava alguns dels béns i per a fer-ho els pagesos de remença havien de demanar una autorització de manera obligada al senyor. A canvi d'aquest permís, el senyor rebia una quantitat de diners per valor de 1/4 part del bé hipotecat.

• Remença Personal: El pagès no podia abandonar la terra que treballava sense redimir o pagar una remença al seu senyor. Aquesta remença afectava al pagès, muller i als seus fills.

També eren habituals altres mals usos vinculats a pràctiques de monopoli per part del senyor:

• Farga de destret: El pagès tenia l'obligació de reparar i comprar les eines del camp a la farga del senyor en un monopoli senyorial de la ferreria.

• Molí: Obligació de moldre el blat al molí senyorial a canvi d'una taxa.

• Forn: Obligació de coure el pa al forn del senyor  a canvi d'una taxa.

• Jova: Obligació del pagès de treballar amb els animals en terres del senyor durant uns dies determinats de l'any.

• Tragí: Obligació de traginar i transportar qualsevol producte del senyor.

Hi havia senyors que s'atribuïen altres mals usos entre els que podem trobar:

• Dret d'alletar un fill del senyor si la dona del noble no volia o no podia alletar-lo. 
• També podia ser habitual el dret del senyor d'emportar-se qualsevol animal de corral del pagès, habitualment a canvi d'una compensació arbitrària. 
• Host: Dret pel qual els radicats al terme del castell del senyor podien ser cridats per a prendre part en accions de guerra.
• Cavalcada: Expedició armada de saqueig i càstig on els vassalls menors de 60 anys havien de col·laborar.
• Guàrdia: Obligació de col·laborar en tasques de vigilància o defensa.
• Obres al castell i sagrera: Obligació del pagès de treballar en les obres de construcció i manteniment de les infraestructures del senyor.
• Finalment, encara que no era un costum ni cap dret del senyor i probablement es realitzava marginalment no era descartable el dret de cuixa del senyor. Probablement la versió suavitzada d'aquesta pràctica va ser la ferma d'espoli forçada que hem vist anteriorment.

Havent vist aquesta petita introducció, veiem un clar exemple de remença al nostre territori, on l'any 1183 l'abat Guillem de Sant Cugat del Vallès estableix a Bernat Umbert l'honor que l'oncle d'aquest, Ramon de Gibert, tenia a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Bellveí (el mas que fou de Bernat Oliver, em camp de Batpits, que adquirí de Bernat Ferrer en un plet, i la parellada que fou Bertran de Fiol), amb condició que Bernat sigui soliu i habitant a Bellveí, i el mas d'Era amb la condició que hi fiqui un dels seus fills que sigui soliu i que hi visqui.

Et sit inde noster solidus ibi stans unus ex infantibus tuis et omnis eiusdem posteritas unus post alium indivisibiliter (ACA, Monacals, Sant Cugat, pergamí 620, trasllat del segle XIII).

Font: El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Maria Teresa Ferrer i Mallol. Josefina Mutgé i Vives. Manuel Riu i Riu. CSIC. Institució Milà i Fontanals. 2001

Un dels Alcaldes de Montcada i Reixac durant el règim polític de la segona república espanyola, va ser en Josep Pi i Subatella, que exercí el càrrec  entre el 1932 i 1934, després de substituir a Josep Espinassa. Eren temps de canvis polítics dels governs de la república.

Corria el mes d'Abril de 1932 quan el dia 13 es va oficiar una sessió a l'Ajuntament en que es va acordar que el poble havia d'adherir-se com a municipi favorable a "una ferma voluntat de Catalunya de governarse per si mateixa". Tant és així que l'Alcalde Josep Pi va escriure una carta a Francesc Macià el 20 d'abril d'aquell 1932, donant a conèixer aquesta voluntat i la seva ferma voluntat que l'Estatut de Catalunya s'aprovi.

Aquest Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya, va ser anomenat popularment Estatut de Núria i impulsat pel President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, quedant aprovat en referèmdum pel 99% dels votants.

Fons: Arxiu Nacional de Catalunya.

Arriba el mes de setembre i amb ell una nova postal del nostre poble, en aquest cas, una imatge de l'amic Joan Matllo on podem veure el poble de Montcada des del pont del riu Ripoll.

Una imatge que, amb certa saturació de color i amb la distància que les separa, m'ha recordat al barri de Caminito a Buenos Aires.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 d'Octubre.

Encara que sense saber si, la carretera que es descriu i observa a la següent imatge, és el camí de frança al seu pas per Montcada, o bé alguna altra carretera d'algun poble de les contrades, com l'antiga carretera de Montcada a Terrassa, ens ha semblat interessant mostrar com es traginava d'un poble a un altre ara fa més de 100 anys, l'any 1911.

Autor: Desconegut

Una bonica imatge acolorida del poble i el riu Besòs als anys 60.

Podem veure el poble i també el turó ja molt malmès. Al riu es pot veure el pont provisional que es va bastir durant el primer trimestre de l'any 1963, després de la riuada de 1962 que s'endugué la passarel·la de 1911. Aquest pont provisional va existir fins el 1967 aprox.

La imatge pertany a la mateixa col·lecció que la següent postal, probablement ambdues realitzades per la llibreria Trimer.



Fons: Probablement llibreria Trimer.

Al darrera de la fotografia diu 20 de maig de 1962 i ells són alumnes de La Salle.

Identifiquem els que falten? Feu servir els comentaris d'aquest article.


01.- Carmelo Lega
02.- Forn (era de Mollet)
03.- Josep Capella
04.- Muñiz
05.- José Luis Rodríguez Solbas
06.- Joan Suñé ?
07.- Pedro López
08.- González
09.- Carrizo
10.- Almodovar
11.- Clapés
12.- ?????
13.- Juanito Martínez
14.- ?????
15.- Caballero
16.- Núñez
17.- Fernàndez
18.- Pere Colomé
19.- Josep Vinyals ?
20.- Fernando
21.- Renom
22.- Pedro Ramirez
23.- Pérez
24.- Andreu Garcia
25.- Franquesa
26.- ?????
27.- ?????
28.- Jordi Vilalta
29.- Juan Alcala Miñarro
30.- Toni Soto
31.- Mateu
32.- Andreu Garcia (Caravaca?)
33.- Lega
34.- Lito
35.- Chaverri, Carlo
36.- Pere Mañosa
37.- Torrecillas
38.- Fidel Manent
39.- ?????
40.- Julian Vinyals
41.- Arredondo
42.- "Fernandito"
43.- Juan A Díez
44.- Garcia
45.- Vilardell (germà nº 1, Vivien a Gallecs)
46.- Palacios
47.- Sallent
48.- Rafegas
49.- Arranz
50.- Petit, Josep Maria
51.- Manils
52.- Castillo
53.- Vilardell (germà nº2, Vivien a Gallecs)
54.- Béjar , Manuel
55.- Alfonso Carrasco Lopez

A la part del darrera de la següent postal del 1943 trobem un bonic dibuix de les muntanyes i turons de la Serralada de Marina i cases.

És de gran interès el poder tenir un testimoni gràfic dels topònims en aquells anys més durs de la postguerra. Veiem la zona ampliada:

Surten els següents indrets:

• Les maleses amb els seus dos turons: Malesa Gran i Malesa Xica
• Coscollada: El turó més alt de Badalona.
• Turó de Roca Plana: Ja conegut així com a mínim des del segle XVIII
• Sant Climent: L'ermita de Sant Climent, situada encara avui dia al serrat de de les ermites, a Badalona.
• Sant Onofre: L'altra ermita del serrat de les ermites.
• Puig Castellar Sobirà: Curiosa descripció del Puig Castellar que coneixem avui dia.
• Puig Castellar Jussà: El turonet que hi ha sota el Puig Castellar.
• Ca l'Artiller: Avui dia convertit en restaurant amb el mateix nom.
• El Collet: Avui dia conegut com el Coll de la Vallensana, o Coll de Can Roda Soques, tot just al camí que ens permet arribar al barri del Bosc d'en Vilaró des de la carretera de Vallensana.
• Can Toi: Avui convertit en restaurant amb el mateix nom.
• Turó de Moia: Avui dia coronat pel repetidor de Montcada.
• Can Viló (i collet de Can Viló): Actualment hi viuen familiars de Can Piqué.
• Turó de l'Atalaia:
• Turó de l'Artiga: 
• Casa Pax: Casa de les oficinistes, coneguda també com Can Fàbregas.
• Turó de la Miranda:
• Castellet: El turó ja proper a Reixac.
• Rexac: Sant Pere de Reixac.
• Turó de Can Donadeu: Manté el nom de la casa de Sant Fost.
• Turó de Vilatort: En honor a l'hostal del mateix nom que hi va haver proper al torrent de Vilatort.
• Can Pesses: Masia històrica encara avui en peus.
• Can Pla: Masia històrica encara avui en peus.
• Torre Blanca: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
• Can Fontanet: Masia històrica encara avui en peus i coneguda com a restaurant Masia de Reixac.
• Can Andreu: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
• Ca la Roseta: Casa actualment coneguda amb el mateix nom. Roseta de Rosa Riera Navarra, la meva rebesavia.
• Can Matllo: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
• Can Badaló: Casa d'un estiuejant barceloní amant de l'aquarel·la.
• Can Moia: Masia històrica encara avui en peus.
• Can Micolau?
• Can Bonet d'abaix: Casa modernista de Can Bonet, avui dia un restaurant xinès.
• Can Cunills: Casa actualment coneguda amb el mateix nom Torre dels Conills.
• Can Oriol: Casa actualment coneguda amb el mateix nom o també com Can Miralpeix.
• Turó Tort: Turó de can Tort.
• Turó Rata: Turó d'en Rata.
• Can Riba:
• Torre dels Frares: Masia històrica encara avui en peus.
• Can Valentí: Casa modernista actualment coneguda amb el mateix nom, propera a Can Filaina.
• Can Rata: Masia actualment coneguda amb el mateix nom.
• Turó de la Boga: 

La part del darrera amb el dibuix:

El 1857, Víctor Balaguer va publicar un seguit de llibres dedicats a explicar els pobles vistos des del ferrocarril.

Al seu pas per Montcada i Reixac ara fa 160 anys, Balaguer ens descriu la població com a senzilla i pobre però amb un gran passat històric pel fet de mantenir el castell dels Montcada.

En aquells moments encara hi havia algunes restes del castell, sobretot la torre del homenatge que va ser aprofitada per a bastir la torre de telegrafia òptica uns anys enrera.

Ens parla de la magnífica muntanya, el nostre turó, i de les aigües que brollen a la Font del Ferro, així com de les del rec comtal. Ens parlarà també de Santa Engràcia i de la verge del turó de Montcada. Tot un gran viatge en tren de l'època.

Veiem doncs què va escriure Víctor Balaguer sobre Montcada i Reixac.

(...) ¿Veis esa montaña á la cual sube y en la cual penetra el ferro-carril de que acabo de hablaros? Observad su colina de rápida pendiente, observad su pico que se levanta en forma de cono, descollando entre las demas de la cordillera que cierra el anfiteatro el llano de Barcelona. Es la famosa montaña  de Moncada, que se alza, centinela vigilante y eterno posado en el lindero del Vallés, como para observar indistintamente este llano y el de Barcelona.

En lo mas alto de ell se ven las ruinas del castillo que fué un tiempo mansion señorial de la noble y orgullosa familia de los Moncadas. En el dia la torre de homenage de la antigua fortaleza feudal sirve de telégrafo militar.

Continua lo bello del paisage. Atravesamos una huerta de frutales.

Estamos ya en Moncada.

Moncada. Hé aquí una pobre y sencilla poblacion compuesta casi únicamente de esa hilera de casas ante la cual nos hemos parado, y sin embargo hay que decir no poco de este lugar. Muchas vilas hay que no tienen un pasado como el suyo. Verdad es también que su historia consiste en la de su castillo.

Este lugar se halla al pié de la montaña como si en ella buscara su protector apoyo, y esa montaña, prescindiendo aun de su muy parte histórica, es famolsa por sus aguas de hierro primero y luego por su mina que es la que abastece de aguas á la capital.

Ocupémonos de unas y otras.

En lo antiguo Barcelona no tenia mas agua que la de la acequia Condal y Read de que hemos hablado. En el dia tiene un manantial que procede de las montañas del N. O. y que fué descubierto á mediados del siglo XIV por el ciudadano Jaime Fivaller, ascendiente del ilustre y esclarecido conceller de este nombre, y otro que procede de la mina de Moncada. Antes de tener este, que solo data de principios de este siglo, contaba con el citado de las montañas del N.O y el caudal de la acequia, que no era siempre seguro, y que tenía el grave inconveniente de ir descubierto hasya el pié de las murallas, pudiendo así fácilmente ser basterdeado con materias estrañas nocivas á la salud pública. Para remediar este mal, el capitan general de Cataluña, Sr. marqués de Campo Sagrado, consiguió que el rey concediera 1400 plumas de agua del manantial de Montcada, con faultad al Ayuntamiento de beneficiar hasya 500 de ellas para  con su producto costear los castos de su conducción á la capital.

El 7 de enero de 1825 pasó el general al punto de Moncada de donde denia tomar orígen el acueducto, y puso la primera piedra de este. Empezáronse los trabajos y continuaron con toda la actividad y porfia que caracteriza á los catalanes, y en poco mas de un año quedó terminado el acueducto, todo de mampostería, abovedado, largo de 10000 varas, alto de 1 y ancho de 2.

Vamos ahora á las aguas gerruginosas, ó sea á las de la Font del ferro, como las llaman los naturales.
Un recodo de la montaña impide que desde la carretera se descubra el lugar de esta fuente, que fué costeada por el Ilmo. Sr. Obispo de Barcelona D. Gavino de Valladares y Mesia, el año 1792, con motivo de haberle aquellas aguas curado de cierta antigua dolencia que padecia. Antes de esta circunstancia, el agua se abria paso por varias partes, siendo muy dificil encontrar la peña de donde brotaba. El agua brota cristalina del caño, cuya parte interior aparece cubierta de un ocre de color entre rojo y amarillo. Su sabor no es nada ingrato, pero deja conocer la presencia del hierro por el gusto de tinta que tiene. Cien libras de esta agua minera, segun el análisis y dictámen de sabios facultativos, contienen:

Sulfato de sota. . 336 gramos
Sulfato de cal.  . 24
Hierro..  .  .   . 130
Acido carbónico .. 5 pulgadas cúbicas por libra.

El hierro está combinado con el ácido carbónico formando un carbonato de hierro.
Para comodidad de los muchos dolientes que no solo de la capital sino tambien de diversos puntos del Principado acuden, se construyó recientemente una elegante hospedería en un punto delicioso del monte, al pié del cual empalma con la líne adel Norte el ferro-carril que hoy va á Tarrasa y que un dia debe ponernos en comunicacion con Madrid.

La iglesia parroquial de este lugar es de fundacion antiquísima y en el año 1381 fué trasladada al sitio que hoy ocupa donde se alzaba entonces una sencilla y modesta ermita, Se denomina de Santa Engracia ó de Gracias, fué dependiente del monasterio de Gerónimos de la Murtra, permutada despues por la parroquia de Reixac, y constituida últimamente aneja de la de los santos Acisclo y Victoria de las Feixas.

Venérase en esta iglesia la imágen de la Virgende Moncada que antiguamente estaba en la capilla del castillo, y que, segun los cronistas Pujades y Feliu, fué fallada en la famosa cueva cuya boca existe aun junto á las ruinas de la morada feudal de los Moncadas, cueva que se supone atraviesa, siempre por debajo de tierra, una basta estension de territorio yendo á desembocar en la misma playa del mar muy cerca de Montgat. De las tradiciones de esta cueva y de las del castillo me hago cargo detallada y minuciosamente en mi otro Guia de Barcelona á Terrasa. Por lo que hace á la Virgen de Moncada es una sencilla imágen de barro de cinco palmos de alto.

Nada mas de particula ofrece este pueblo. Sigamos adelante y lanzémonos de nuevo á devorar el espacio en alas de ese mónstruo que rasga el aire como las nuves el rayo. Nos espera el Vallés con sus rientes comarcas y sus históricos recuerdos.

Font: Guia de Barcelona á Tarrasa por el ferro-carril. Víctor Balaguer. 1857