Montcada i Reixac

Avui volem presentar-vos, gràcies a Jose Manuel Velasco cap de colla dels Diables de Can Sant Joan, un article sobre l'associació del Drac i Diables de Can Sant Joan, un grup de persones amb l'afany de fer que petits i grans gaudeixin de la festa del foc, tot donant a conèixer la cultura i tradicions catalanes.

La colla la formen persones amb ganes de passar-ho bé; adults i menuts que, des de ben joves, ja volen formar part de la cultura del foc i de tot allò que envolta aquesta màgica tradició.

Tot va començar durant la Festa Major de 1986, on un conjunt de persones del barri de Can Sant Joan va tenir la idea de crear una colla de diables, construint els origens de l'associació que tots coneixem avui dia.

No va ser fins el 28 de Febrer del 1987 (tot just avui fa 27 anys) que van fer el primer correfoc, amb uns disset membres que van tenir la feina d'elaborar els vestits i els estris necessaris per a la nova colla i amb la il·lussió de que aquell primer correfoc "oficial" fos tan representatiu com era d'esperar.

Poc després, durant aquells mesos successius, va sorgir la idea de construir algun element de bestiari per a incorporar-lo a la colla, fent que les representacions dels diables tinguéssin un xic més de goig. D'aquesta manera l'any següent, i aprofitant l'avintesa de la Festa Major de Can Sant Joan, van batejar el seu propi drac, el 23 de Juny de 1988, amb el nom de Joan.

El drac Joan, amb un pes de 45 Kg va ser construit pels propis membres de la colla i té unes dimensions de 2 metres de llargada i alçada, amb una amplada d'1,40 metres. Des d’aleshores ha sigut un membre més de la colla, sortint a gairebé totes les actuacions, portant a la seva esquena algunes de ben representatives com per exemple els Correfocs de la Mercè o els Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona ’92, on va ballar com un dels millors.






Durant aquests anys els diables han fet molts correfocs, tant a Montcada com d’altres pobles de Catalunya i l’Estat Espanyol, i han tingut l’honor de batejar la Colla de Diables de l’Albera, de la Jonquera i la Colla de Diables Ventafocs, de Barberà del Vallès.


Enguany la colla, amb la finalitat d’innovar i fer activitats noves, està construint dos dracs petits, tipus caballets, per a que la canalla de la colla comenci a ballar les bestioles i així fomentar el bestiari als més petits de la colla.

 

Comentar que també estan fent un bou de foc, amb la finalitat d´aportar nous elements als seus correfocs. D'altra banda, la colla disposa d´una drac d´aigua el qual fan ballar, tant a les festes de Can Sant Joan, com a les d'altres indrets.

En Jose Manuel Velasco, ens comenta que a l´actualitat la colla la formen una seixantena de persones: - Estem força contents, la veritat es que costa una mica que el jovent s'impliqui en les tradicions catalanes al nostre municipi, però sempre que fem correfocs a Montcada la gent gaudeix molt i sempre, en acabar, els més menuts et venen a fer preguntes, els veus la cara que fan i això es fantastic.

Un assumpte que cada dia costa més es el tema èconomic, ja que les assegurançes i la polvora són molt cares. D´altra banda les associacions de veïns i d´altres que ens contracten tenen cada cop més problemes econòmics i, tot i que la finalitat de nostra colla no té cap ànim de lucre, sí és una cosa que de mica en mica fa trontollar moltes colles.


De ben segur, malgrat la situació actual, que l'associació de Drac i Diables de Can Sant Joan, amb la il·lusió i ganes de tirar endavant que els caracteritza, seguiran oferint-nos aquestes activitats cívíques i culturals relacionades amb el món del foc.

Si voleu contactar amb ells podeu fer-ho al C/ Viver, s/n, Hotel d´Entitats o trucant als 617.561.876 - 657.971.124.


Imatges: J.M. Velasco, Pilar Abián i  Sílvia Alquézar.

Avui us volem oferir una bonica estampa d'una casa que el poble de Ripollet té la sort de mantenir entre el seu patrimoni històric i arquitectònic. Estem parlant de Can Mas, una masia catalana històrica, que juntament amb la de Can Grasses, són les úniques que en conserva el municipi.

En relació a Can Mas i també a Mas Duran, existeix un informe realitzat el 10 de Maig de 1932 anomenat:

"Informe emitido a instancia de Doña Teresa Campañá, viuda de Juan Gallardo y sus hijos, sobre el valor de las fincas del Manso Mas y Mas Durán, que ubican en los términos de Ripollet y Moncada, el cual ha sido objeto de peritación en el juicio ordinario de mayor cuantía seguido por dicha señora e hijos contra Don José Ensesa y otros, por Mariano Faura Y Sans, Doctor en Ciencias Naturales, Catedrático de la Escuela Superior de Agricultura, Miembro de la Sociedad Geológica Alemana, y Buenaventura Bassegoda y Muste, Arquitecto, Doctor en Ciencias Exactas, Catedrático de la Escuela Superior de Arquitectura."

En aquest informe apareixen algunes imatges de interès, com per exemple la del Manso Mas o actualment també conegut com Can Mas, que de ben segur que heu vist algun cop a la carretera de Mas-Rampinyo cap a Ripollet, ja dins del terme municipal d'aquest darrer poble.


Aquesta casa va ser la dels masovers de Mas Duran, la masia avui dia desapareguda que estava ubicada als terrenys que actualment coneixem amb el mateix nom i on hi va haver el polvorí militar.

Es tracta d'una casa amb planta rectangular, gairebé quadrat, amb teulada a dues aigües que manté una planta baixa, amb un comerç en funcionament, una primera planta  i les golfes.

El portal de la casa és adovellat i algunes de les seves finestres tenen llinda, brancals i ampit de pedra.


Tenim la sort de poder gaudir avui dia d'un Can Mas encara funcional i perfectament integrat dins el teixit urbà. Inclús conserva el celler i un pou.


Val a dir que Can Mas ha donat nom a un dels barris urbans i industrials de Ripollet.

Com sempre comentar-vos que si voleu fer alguna aportació, esteu convidats a fer ús dels comentaris de l'article.

Fonts: Informe T. Campañá, Bing maps i Poblesdecatalunya.com.

Cent anys evoquen moment en els que el poble de Montcada i Reixac era un altre. Si passegéssim pels carrers de Montcada d'aquell encetat segle XX, de ben segur que reconeixeríem alguns indrets, d'altres no, però la sensació d'estar en un lloc familiar no ens la trauríem del cap.

Avui volem oferir-vos un parell de fotografies realitzades al Gener d'aquest any 2014 fer Inma Fernández i que podrem comparar amb aquests mateixos indrets, però en època dels nostres besavis.

La vista del Turó Fermí queda substituïda pels blocs de formigó de l'autopista en un lloc on l'ésser humà ha dominat el medi natural fins gairebé fer-lo desaparèixer.

 


Què podem dir d'aquesta diferència estructural? Certament les cases més antigues encara poden dir: - Jo vaig ser allà quan van fer la foto.

 En aquesta ocasió, una dels anys 70, realitzada per la papereria Trimer.

I com a darrera imatge de la plaça de l'església , oferir-vos aquesta reproducció d'una postal dels anys 60, on la plaça, encara anomenada "Plaza José Antonio", mantenia uns aires ben diferents:

Avui volem oferir-vos amb una bonica imatge de l'Estació de França, etiquetada com una fotografia dels anys 10 del segle XX.

Per tal de saber més sobre la locomotora que apareix en la imatge hem consultat a l’Associació d'Amics del Ferrocarril de Barcelona i el seu president, Josep Ferrer, ens ha facilitat una descripció realitzada per part de Jordi Ramon, soci de l’Associació i un dels experts de la història de la companyia MZA. Gràcies a ells hem pogut esbrinar quin tipus de locomotora apareix en la imatge:

Pel que es veu a la foto, la locomotora és una 0-2-1, ja que les bieles només agafen els dos primers eixos, i no té doble bastidor exterior, amb un tènder típic de Sharp.

Per la data de la foto (anys 10 segle XX) ja és època MZA, per tant, crec que és una locomotora de la sèrie 109-120 del ferrocarril Tarragona-Barcelona-França (TBF), i que formaren a MZA la sèrie 189-200.

Es varen rebre en dos lots, el primer l’any 1877 de vuit locomotores, i al segon l’any 1880, de quatre locomotores, les dues sèries subministrades per Sharp-Stewart de Manchester.

D’elles dues varen arribar a Renfe, la 190 i la 193, i varen rebre els números 021-2011 i 021-2012, i acabaren fen maniobres a Madrid-Atocha, en contrast amb la seva primera part de vida, que estiraven correus fins a la frontera. Eren locomotores per servei mixt, viatges, correus o òmnibus.

El pes d’aquesta locomotora era d’unes 29,1 Tones i destacar que certament dos d’aquestes locomotores van arribar anys després al parc de RENFE (les identificades per RENFE amb els números 021-2011 i 021-2012) i que prèviament havien pertangut a les companyies de ferrocarril MZA (sèries 189-200) i a TBF (sèries 109-120).

Per tal d’entendre una mica més els acrònims, comentar que l’època MZA correspon a la “Compañía de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante”. Aquesta companyia es va constituir el 1856 i va ser competència de la “Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España”. Comentar per exemple que MZA va construir l’estació d’Atocha, a Madrid, entre altres.

L’arribada del segle XX va ser molt profitosa per a la companyia, però l’inici de la guerra civil va dinamitar el seu progrés, fins arribar l’any 1941, en que l’estat franquista va decretar la nacionalització de totes les companyies ferroviàries, moment en el que MZA va deixar d’existir, quedant-se integrada en RENFE.

D’altra banda les sigles TBF corresponen a la “Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia”, fundada a finals de l’any 1875, motivada per la fusió de dos companyies de ferrocarril: “Caminos de Hierro de Barcelona a Francia por Figueras (BFF)” i la “Compañía del Ferrocarril de Tarragona a Martorel y Barcelona (TMB)”, essent TBF la companyia que va connectar per ferrocarril Barcelona amb la frontera francesa.

L’any 1889 TBF i MZA van fusionar-se, mantenint com a nom de la companyia el de MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), encara que TBF va tenir certa independència en l’explotació, anomenant-se “Red catalana de la MZA”. Entre el 1925 i el 1936 es va realitzar una fusió definitiva de les dos antigues companyies, passant a anomenar-se definitivament MZA.

Una imatge d'aquesta locomotora és la que podem veure a continuació:

Com ja us vam prometre, els dies 1 de cada mes tenim una cita amb una nova postal digital, de la mà de Inma Fernández.

La d'aquest mes de febrer és una bonica imatge d'un patrimoni ben important del nostre poble: La torre de Can Bonet i la parròquia de Sant Pere de Reixac. Esperem que us agradi.

Can Bonet, aixecada entre el 1914 i el 1916, de la mà de l'arquitecte Josep Domènech i Massana, va ser una torre d'estiueig de gran rellevància des del moment de la seva construcció, oferint un perfil molt reconegut des de les principals vies de comunicació, com era llavors el ferrocarril.

Promocionada per Carles Bonet i Duran, un important enginyer tèxtil català estiuejant de Montcada, la imponent torre mantenia sales pròpies de la seva alçada social, com per exemple menjador, hall, fumador, sala de billar, capella privada, vestidor i fins a set habitacions, tres wc's i un bany complet, entre altres.

D'altra banda, i des de fa moltes centúries, Sant Pere de Reixac, com antiga església parroquial de la comunitat pagesa que vivia i treballava a la serralada Marina, va ser bastida durant el segle X i consagrada pel bisbe de Barcelona, l'any 1048. Des de llavors ha anat canviant la seva fisonomia i patint diverses restauracions de major o menor consideració, és des de fa mil anys un lloc de culte religiós.